Mostrando las entradas para la consulta caigut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caigut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.

sábado, 6 de abril de 2024

Lexique roman; Guele - Pregustar


Guele, adj, guéle, ce mot servait à désigner une certaine qualité de soie. Que neguna persona non auze far mesclar ab ceda guela... ni ab autra bona ceda... negunas autras cedas. Cartulaire de Montpellier, fol. 193. Que nulle personne n'ose faire mêler avec la soie guéle... ni avec autre bonne soie... nulles autres soies.

(chap. Guela, gueles, un tipo de seda.)


Guenchir, v., empêcher, détourner, préserver, éviter, esquiver.

Era vei qu' eu no m' en puesc guenchir.

G. Faidit: Tot me cuidei. Var.

Maintenant je vois que je ne puis m'en empêcher.

ANC. FR. No pot desturner ne guencir.

Marie de France, t. II, p. 374.

Et tout à droit sans faire tort 

Ne riens n'i guenchist ne estort.

Roman de la Rose, v. 19468. 

Il ne péust le cop guenchir.

Fables et cont. anc., t. II, p. 410.

2. Genchida, s. f., subtilité, tromperie, ruse.

A totz los jorns de ma vida 

No us farai de m' amor genchida. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

A tous les jours de ma vie je ne vous ferai subtilité de mon amour.

ANC. FR. Toz jors sot moult renart de guenche. 

Roman du Renart, t. I, p. 339.

Covient savoir guenches et tors 

Et engien por soi garantir.

Fables et cont. anc., t. III, p. 169.

Guer, adj., louche.

Fig. Hai! pretz, quon iest mutz, sortz e guers!

Pierre d'Auvergne: Belh m'es qu'ieu. 

Ah! mérite, comme tu es muet, sourd et louche! 

CAT. Guerxo. ANC. ESP. Güercho (MOD. bizco). IT. Guercio

(chap. Garcho com Junqueras o Trueba, garchos, garcha, garches.)

Oriol Junqueras, nova faena después del Butifarréndum

2. Guerle, adj., louche.

Nafra... uelhs, e 'ls ret tortz o guerles. Eluc. de las propr., fol. 68.

Blesse... les yeux, et les rend tors ou louches.


Guerpir, Gurpir, Grupir, v., déguerpir, abandonner, délaisser, quitter, séparer.

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas lu lo m fassatz gurpir.

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai longtemps tenu votre hôtel, ne vous imaginez pas que vous me le fassiez déguerpir facilement.

Aissi guerpisc joy e deport. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Ainsi j'abandonne joie et amusement. 

Ieu mi gurp de lieys e m lays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar. 

Je me sépare d'elle et m'éloigne. 

So qu' amar deuria 

Grup e mescre.

P. Cardinal: Ben tenh per. 

Ce qu'il devrait aimer délaisse et mécroit. 

ANC. FR. Cil guerpirent Richart ki le durent garder. 

Roman de Rou, v. 3156. 

Si le guerpirent bien quatre-vingts chevaliers tuit ensemble.

Villehardouin, p. 143.

Si vus Deu querez, vus le truverez, e si vus le guerpissez, il guerpirad vus. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 106.

Sans partir de là, et sans ce qu'il soit possible leur faire guerpir la place.

Arrests d'amour, p. 866.

2. Degurpir, v., déguerpir, délaisser. 

L' angels de Dieu no 'lh vol ajudar, e degurpis lo.

Liv. de Sydrac, fol. 75. 

L'ange de Dieu ne le veut aider, et le délaisse. 

Ja Dami Drieu non plassa omnipotan 

Que ja vos degurpisqua a mo vivan.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88.

Qu'il ne plaise jamais au Seigneur Dieu tout puissant que jamais je vous délaisse de mon vivant.


Guerra, Gerra, s. f., guerre.

Guerra mi plai, sitot guerra m fan

Amors e ma domna tot l' an.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Guerre me plaît, quoique guerre me font Amour et ma dame toute l'année.

Car tug son descofig li sieu 

En cella mortal guerra.

V. de S. Honorat. 

Car tous les siens sont déconfits en cette mortelle guerre.

Gerra mi play quan la vey comensar. 

Blacasset: Gerra mi. 

Guerre me plaît quand je la vois commencer. 

Loc. Savis homs de guerra.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 7.

Savant homme de guerre.

Non voill intrar en guerra ni en conten. 

Bertrand de Born: Gent fai nostre. 

Je ne veux entrer en guerre ni en dispute. 

Greu pot issir de guerra. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78. 

Difficilement peut sortir de guerre. 

Prov. Car de guerra ven tart pro e tost dan. 

Aimeri de Peguilain: Cel que s' irais. 

Car de guerre vient tard profit et tôt dommage.

CAT. ESP. PORT. IT. Guerra. (chap. Guerra, guerres; guiarra, guiarres segons l'agüelo Sebeta.) 

2. Guerrestaje, s. m., guerroyage, action de guerre, de guerroyer.

Tenon per guerrestaje.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Tiennent pour guerroyage.

3. Guerrier, Guerrer, s. m., ennemi, adversaire.

Non ai guerrier pejor. 

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je n'ai pas d'ennemi pire.

Mas, de so guerrer, es honratz 

Qui s' en ventga ni mal li fai.

Un troubadour anonyme: Si trobest tan. 

Mais, quant à son ennemi, est honoré qui s'en venge et lui fait mal.

- Guerrier, combattant, soldat.

Fo lo meiller guerrer que anc fos el mon. V. de Savari de Mauléon. 

Fut le meilleur guerrier qui oncques fut au monde. 

ANC. FR. Ysengrin qui fu ses guerriers 

Et qui le haoit mortelment.

Roman du Renart, t. II, p. 340.

CAT. Guerrer. ESP. Guerrero. PORT. Guerreiro. IT. Guerriere, guerriero.

(chap. Guerré, guerrés, guerrera, guerreres; guerrejadó, guerrejadós, guerrejadora, guerrejadores; enemic.)

4. Guerreira, s. f., ennemie.

Que m' es mala e salvatga guerreira.

P. Vidal: Quant hom onratz. 

Qui m'est mauvaise et sauvage ennemie.

Adjectiv. fig.

Per merce, qu' es guerreira d'orguelh.

Arnaud de Marueil: Us joys d'amor. 

Par merci, qui est ennemie d'orgueil. 

ANC. FR. Car ainc en nule manière 

Ne forfis 

Que fuissiez ma guerrière.

Romancero français, p. 88.

CAT. ESP. Guerrera. PORT. Guerreira. (chap. guerrera, guerreres.)

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

5. Guerreiaire, Guerreyador, s. m., guerrier, guerroyeur, combattant.

Molt devon esser ses paor, 

Segur e bon guerreyador

Selhs qu' iran.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Moult doivent être sans peur, rassurés et bons combattants ceux qui iront. 

Adjectiv. Tos temps fust orgulhos e guereyaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

En tout temps tu fus orgueilleux et guerroyeur. 

So m'o somon qu' eu sia guerreiaire. 

Marcabrus: Auiatz del chant. Var. 

Cela me le commande que je sois guerroyeur. 

CAT. Guerrejador. ESP. PORT. Guerreador. IT. Guerreggiatore. 

(chap. Guerrejadó, guerrejadós, guerrejadora, guerrejadores.)

6. Guerreiar, v., guerroyer, combattre.

Tro m fetz Angles guereiar. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Aragon. 

Jusqu'à ce que vous me fîtes combattre les Anglais.

Fig. Vuelh be qu' Amors m' asalha

E m guerrei matin e ser.

Peyrols: Manta gens. 

Je veux bien qu'Amour m'assaille et me combatte matin et soir. 

Atressi m'ai guerreiat ab Amor, 

Col francx vasals guerrei' ab son senhor, 

Que ill tol sa terr' a tort, per qu'el guerreia.

Raimond de Miraval: Dona. 

J'ai combattu ainsi avec Amour, comme le franc vassal combat avec son seigneur, qui lui enlève su terre à tort, c'est pourquoi il guerroie. 

ANC. FR. Si guerroioit un sien voisin. Marie de France, t. I, p. 98. 

Il avoit guerrojet son seigneur droiturier. Chronique de Cambray.

CAT. Guerrejar. ESP. PORT. Guerrear. IT. Guerreggiare, guerriare.

(chap. Guerrejá: guerrejo, guerreges, guerrege, guerregem o guerrejam, guerregéu o guerrejáu, guerregen; guerrejat, guerrejats, guerrejada, guerrejades.)


Réquiem per un llauradó español.


Guida, Guia, s. f., guide.

Jhesus Crist nos a mostrada 

Via, qu' es del ver gaug guida.

G. Riquier: Vertatz es. 

Jésus-Christ, qui est guide du vrai bonheur, nous a montré la voie.

Qu' ab vostre filh nos siatz bona guia.

P. Cardinal: Un sirventes.

Qu'avec votre fils vous nous soyez bon guide.

- Guidon.

Tort porta senheira, 

Et Orguelh la guia.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Tort porte l'enseigne, et Orgueil le guidon. 

Tantas senhas, de guias e tans penos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78.

Tant d'enseignes, de guidons et tant de pennons.

ANC. FR. Et l'oeil ma seule guide en l' amoureux voyage. 

Premières oeuvres de Desportes, p. 116. 

Guide pour luy bien arrestée. Forcadel, p. 112.

Sois guyde de ma guyde, et mes sens illumine. P. Hegemon, p. 1. 

CAT. ESP. (guía) PORT. Guia. IT. Guida. (chap. Guía, guíes.)

2. Guit, s. m., guide, conducteur, conduite. 

Fo en guitz e capdels I coms Giraus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83. 

En fut guide et chef un comte Giraud. 

Fig. Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome trompeuse, qui êtes guide de tous maux.

Un troubadour a employé ce mot au féminin.

Sera ns la guitz 

Sobr' els fals fellos, descauzitz. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per. 

Nous sera le guide contre les faux félons, infâmes. 

Loc. Si aquest guit Amors far mi volia.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel. 

Si Amour me voulait faire cette conduite. 

Que m denhet en guit aver.

Pierre d'Auvergne: Gent es entr' om. 

Qui me daigna avoir pour guide. 

ANC. CAT. Guitz.

3. Guidatge, Guizatge, Guiatge, Guidonatge, s. m., conduite, direction, sauf-conduit, sauvegarde. 

Donatz me guidatge que m men' a salvament. Guillaume de Tudela.

Donnez-moi conduite qui me mène à salut.

En bona companhia et en segur guizatge. V. et Vert., fol. 103.

En bonne compagnie et en sûre direction. 

Mas si m prezes Amors en son guiatge. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Mais si me prenait Amour sous sa sauvegarde. 

Ab lui ai guidonatge, 

Joc e gaug e joi e ris.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol. 

Avec lui j'ai sauf-conduit, badinage et plaisir et joie et ris.

- Droit de guide. 

Pezage ni guiatge. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 867.

(chap. Peache ni guiache. Los dos eren impostos.)

Péage ni droit de guide.

ANC. CAT. Guiatge. ANC. ESP. Guiage (MOD. guiaje). IT. Guidaggio.

(chap. guiache, guiaches; dret, drets de guía, impostos.)

4. Guidamen, s. m., direction, conduite.

Lo cors vay seguramen pel guidamen dels oilhs.

Per lo guidamen d'un' estela.

Liv. de Sydrac, fol. 76 et 119.

Le corps va sûrement par la direction des yeux.

Par la direction d'une étoile.

ANC. FR. A voulu le ciel, comme instrument,

De son pouvoir être le guidement.

J. Bouchet, triomphe de François Ier, fol. 48.

ANC. ESP. Guiamiento. IT. Guidamento. (chap. Guiamén, guiamens.)

5. Guisansa, s. f., action de guider, direction, sauvegarde.

Qui a vostra guisansa.

Un troubadour anonyme: Flors de Paradis. 

Qui a votre sauvegarde.

6. Guidaire, Guizaire, Guiador, Guisador, s. m., guide, conducteur. 

Cui sens non es guidaire, No sab ni pot a cap traire.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Celui à qui sens n'est pas guide, ne sait ni peut mener à bonne fin.

Ar es mortz selh que degr' esser guizaire, 

Lo mielhs del mon, de totz los joves bos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Maintenant est mort celui qui devrait être conducteur, le meilleur du monde, de tous les jeunes bons.

Garda que ses guiador no t metas en la via. Trad. de Bède, fol. 80. Garde que sans guide tu ne te mettes en la route.

Nostre Senher Dieus anava lur davant... e fo lur guisador.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39.

Notre Seigneur Dieu leur allait devant... et fut leur guide.

ANC. FR. Conduisières des os et guières de batailles.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 289. 

Devindrent guideurs et gouverneurs des marchans.

Monstrelet, t. III, fol. 86. 

Les maistres guydeurs d'une nef. 

G. Tory, Trad. des Politiques de Plutarque, fol. 33. 

CAT. ESP. PORT. Guiador. IT. Guidatore. (chap. Guiadó, guiadós, guiadora, guiadores; guía, guíes.)

7. Guidar, Guizar, Guiar, v., guider, conduire, diriger.

Aissi com la clara stela 

Guida las naus e condui,

Si guida bos pretz selui 

Q' es valens.

Folquet de Romans: Aissi com. 

Ainsi comme la claire étoile guide et conduit les navires, ainsi bon mérite guide celui qui est méritant.

Selh qui guidet tres reis en Betleem.

(chap. Aquell que va guiá tres reys hasta (a) Belén.)

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Celui qui guida trois rois en Bethléem.

Anc l' entresenh faitz ab benda 

De la jupa del rey d'armar, 

Que ilh baillet, no lo poc guizar 

Qu'om ab coltelhs tot no 'l fenda.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Oncques l'enseigne qu'il lui donna, faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes, ne le put diriger qu'on ne le fende tout avec couteaux.

Fig. Qui autre a salut guia, 

Venir deu a salvamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Qui guide un autre à salut, doit venir à sauvement.

Part. pas. Lo rey tenc per mal cosselhat 

De Fransa, e per piegz guizat.

(chap. Tinc al rey de Fransa per mal consellat, y per pijó guiat.)

Bertrand de Born: Ieu chan.

Je tiens le roi de France pour mal conseillé, et pour pirement guidé. 

ANC. FR. Il ne tienent reson ne droit

Ne nos sevent guier à droit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 334.

A li debvent entendre, é il les maine é guie. 

Rogier sun filz la tierce guie.

Roman de Rou, v. 3929 et 6674.

CAT. ESP. PORT. Guiar. IT. Guidare. (chap. Guiá: guío, guíes, guíe, guiem o guiam, guiéu o guiáu, guíen; guiat, guiats, guiada, guiades.)

8. Desguidar, v., égarer, dévier.

Fatz assaber que Karles no s desguida.

Austor Segret: No sai. 

Fais assavoir que Charles ne s'égare.

(chap. Desviá; des + guiá : desguiá, pedre la guía o lo camídesencaminádesencaminás.)


Guil, s. m., tromperie, moquerie.

Leys que non pren en guil 

Mos bos digz.

Raimond de Miraval: Aissi m tenc.

A celle qui ne prend en moquerie mes beaux propos.

2. Guila, Gilla, s. f., tromperie, mensonge, moquerie.

Lunhs, per lieys lauzar, no pot dir guila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Nul, pour la louer, ne peut dire mensonge. 

Ben sai que li mal parlador, 

Car voill de lor gillas ver dir, 

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants parleurs, parce que je veux de leurs tromperies dire le vrai, m'en appelleront endurant.

ANC. FR. Cil qui savoit assez de guile.

Roman du Renart, t. I, p. 183. 

Mais li begins, li pappelars 

Qui plus seit gille que renars. 

Fables et cont. anc., t. 1, p. 116.

3. Guillador, s. m., trompeur, mensonger, moqueur.

Quan vey que 'l ric baron metran

So don eron avar e guillador.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Quand je vois que les puissants barons dépenseront ce dont ils étaient avares et trompeurs.

ANC. FR. Puanz vilains et ors et lierres,

Este-vos devenuz guilierres?

Roman du Renart, t. II, p. 261. 

Et cil sont si nice et si fol 

Et guileor et lasche et mol.

Fables et cont. anc., t. II, p. 311.

4. Guilar, v., tromper, se moquer.

Mas ieu no trob entre mil

Un qu' en los sieus fagz no guil.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gays.

Mais je ne trouve entre mille un qui en ses faits ne trompe.

Mos cors d'amar se guila.

Raimond de Miraval: Aissi m. 

Mon coeur se trompe d'aimer. 

ANC. FR. Tant lor oï mentir et guiller 

Que je ne sai entr' aus parler.

Fables et cont. anc., t. II, p. 311. 

Car tant de gens se sont mis au guiller

K'à poine iert mais conus fins amis...

Ains vueil qu'el me truit bault

Sans guiller et sans mentir.

Le Roi de Navarre, ch. 11 et 26. 

Que par moi soit loial amor ghilée. 

Le Comte d'Anjou, ms. 7222, fol. 4.


Guimar, v., bondir. 

Fig. Mos cors de gaug salh e guima.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

Mon coeur de joie saute et bondit.


Guiner, s. m., renard.

Porcier, cara de guiner.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Porcier, visage de renard.

(chap. Rabosa, raboses. Rajadell, cara de rabosot; Margarita Celma Tafalla, cara de rabosota. En dialecte catalá: guineu.)

Cuando te levantas con sueño y te quedas mirando un zapato

Guinh, s. m., guignement, action de guigner.

S'il fai parventa

Qu'el guinh ni l' huelh lor vire.

P. Rogiers: Tan no plou.

Si elle fait semblant que le guignement et l'oeil elle leur adresse.

Am sol lo guinh dels ueills amdos. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Avec le seul guignement des deux yeux.

ESP. Guiño. (chap. Clucada, clucades d' ulls; v. clucá, guiñá.)

2. Guinhar, Guinlar, v., guigner, lorgner, regarder, faire signe.

No us denharia sol guinhar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66. 

Ne vous daignerait pas seulement guigner. 

De sai guarda, de lai guinha.

Marcabrus: Dirai vos. 

Deçà regarde, delà guigne.

Guinhet li adoncs Symon P., e dis ad el: “Qual es de qui o dis?”

Frag. de trad. de la Passion. 

Simon Pierre regarda alors vers lui, et dit à lui: “Qui est celui de qui tu dis cela?” 

Part. prés. Sos oils es riens et guinians.

Trad. de Bède, fol. 40. 

Son oeil est riant et guignant.

Part. pas.

Floripar a guinhat Malmuzet de Gornat. Roman de Fierabras, v. 2145.

Floripar a regardé Malmuzet de Gornat.

CAT. Guinyar. ESP. Guiñar. IT. Ghignare. (chap. Mirá; clucá (com al alemán gucken): cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen; clucat, clucats, clucada, clucades. Oriol Junqueras cluque un ull mes que l'atre.)

Si no hi ha referéndum em declaro en vaga de fam

Guinier, Guindolier, s. m., guignier, guindolier, espèce de cerisier. Guindolier per guinier. Leys d'amors, fol. 69.

Guindolier pour guignier.

CAT. Guinder. (ESP. chap. Guindo; classe de sireré, de sirera. Les guindes són famoses en almíbar. Yo no hay caigut de cap guindo ni de cap siré, y aixó que hay pujat moltes vegades.)


Guirbia, s. f., châsse, cassette.

Fetz far doas guirbias guarnidas d'aur e d' argen en las quals mes los cors sanhs.

Trobet en la sagrestia una guirbia d'argen... Aquesta guirbia era sagelada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134 et 89.

Fit faire deux châsses garnies d'or et d'argent en lesquelles il mit les corps saints.

Trouva en la sacristie une châsse d'argent... Cette châsse était scellée.

(chap. Pareix que sigue la caixeta o capseta dels corporals.)


Guisa, Guia, s. f., guise, manière, façon, sorte.

Ce mot est venu de l'ancien allemand weise, qui signifiait manière, mode, etc. (N. E. Aún tiene este significado. Se usa sobre todo como adverbio de modo, ejemplo: möglicherweise : probablemente.)

Germanis superioribus vocabulum est weise, quod morem seu ritum ac modum significat. Cluverius, Antiq. germ., l. I, c. 9.

Voyez Wachter, V° weise. 

No sai en qual guiza m fui natz.

(chap. No sé de quína guisa o manera vach naixe.)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Je ne sais en quelle manière je fus né.

Esta ben qu'ieu aprenda 

En qual guiza viu besonhos.

Guillaume de Balaun: Mon vers. 

Il est bien que j'apprenne en quelle manière vit le nécessiteux.

Aisi m'a tot Amors vout e virat 

D' autres afars, e tornat a sa guiza.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Ainsi Amour m'a entièrement changé et détourné d'autres affaires, et tourné à sa guise.

- Genre, espèce.

Car l' un son gran, l'autre menor, 

L'autre petit de bona guisa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car les uns sont grands, les autres moindres, les autres petits de bonne espèce. 

Proezas son devizas,

E pretz de mantas guizas.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesses sont diverses, et mérites de maints genres.

- Avis. 

Loc. Guillem, prims iest en trobar, a ma guia.

T. des deux Guillaume: Guillem prims. 

Guillaume, tu es ingénieux à composer, à mon avis. 

ANC. FR.

Chevals quistrent et armes à la guise franchoise.

Roman de Rou, v. 1305. 

CAT. ESP. PORT. IT. Guisa. (chap. Guisa, guises; manera, maneres; forma, formes.) 

Adv. comp. Si cum sel qu'es tan grevatz 

Del mal que non sent dolor... 

De guisa m sui oblidatz. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Ainsi comme celui qui est si accablé du mal qu'il ne sent douleur... de même je me suis oublié. 

Prép. comp. A guisa de lairo. Poëme sur Boèce. 

A manière de larron.

A guiza de fin amador,

Ab franc cor, humil et verai.

Arnaud de Marueil: A guiza. 

A manière de fidèle amant, avec coeur franc, humble et vrai.

ANC. FR.

Ne se contindrent mie à guise de félon. Roman de Rou, v. 2774.

ANC. ESP.

A guisa de sages ombres establecia raciones.

Poema de Alexandro, cop. 273. 

IT. A guisa d'un cane. 

A guisa d' animali bruti.

Boccaccio, Decameron, I, 1 et 2. 

Conj. comp. Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on arrange la chose, qui ne doit pas peser, de manière qu'elle soit plus pesante. 

En guia 

Que s' amor volia.

G. Riquier: Gaya pastorella.

En sorte que je voulais son amour. 

ESP. De tal guisa que ningun miedo non han.

Poema del Cid, v. 1500. 

PORT.

Espaço la de guisa que tres homens d'armas 

Podiam ir a par folgadamente por ella. 

Cron. del rey D. Joano I, cap. 169.

2. Aguisar, v., affaiter, arranger, disposer.

VIII jorns totz dreitz davant abril, 

Deu hom son auzel aguisar 

Aissi que meills deia mudar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Huit jours tous justes avant avril, on doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Fig. Ilh vos aguisaran

Cum ja joys non aiatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz. 

Ils vous disposeront de sorte que jamais vous n'ayez joies.

ESP. Aiguisar.

3. Desguisamen, Desguizamen, s. m., façon, genre, manière, différence,

diversité. 

Co 'ls savis e 'ls homes an lur perfazemens,

Tot en aissi com son de motz desguizamens. 

Auzels, peysos e bestias de motz desguizamens.

Fo partida per sorts en mains desguisamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Comme les sages et les hommes ont leurs perfections, tout par ainsi comme ils sont de beaucoup de manières.

Oiseaux, poissons et bêtes de beaucoup de genres.

Fut partagée par sorts en maintes manières.

4. Deguisable, adj., changeant, divers, différent.

Chausas cofeitas en deguisabla maneira. 

Deguisabla volontaz.

Trad. de Bède, fol. 46 et 57.

Choses confectionnées en diverse manière. 

Volonté changeante.

5. Desguisar, Desguizar, v., déguiser, transformer, diversifier.

En aisi 'l poiretz desguizar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Par ainsi vous le pourrez déguiser.

En cantas guizas se desguiza lo demoni.

(chap. De cuantes maneres “se disfrasse” lo dimoni. Inglés: disguise.)

Cant el se desguiza en forma d' angel.

V. et Vert., fol. 61 et 62.

En combien de façons se transforme le démon.

Quand il se déguise en forme d'ange.

Part. pas. Ni per faitz desguizatz.

G. Riquier: Aitan grans. 

Ni par faits déguisés.

Una bestia meravilhozamens desfigurada e desguizada.

V. et Vert., fol. 6.

Une bête merveilleusement défigurée et déguisée.

Comenseron a parlar en desguisadas lengas.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2. 

Commencèrent à parler en langues diversifiées.

(chap. Disfrassá, transformá, diversificá.)

6. Desaguizar, v., déranger, changer, transformer, renouveler.

Quan se desaguisa l' anz.

Giraud de Borneil: Era quant. 

Quand se renouvelle l'année.


Guiscos, adj., rusé, habile, prudent.

Esser contra enemicx, 

Per esquivar son dam,

Guiscos...

Si fort non es guiscos, 

Soven er enganat.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Être rusé contre ennemis, pour éviter son dommage...

Si fort il n'est rusé, souvent il sera trompé. 

Mas pero l' apostolis qu' es savis e guiscos. Guillaume de Tudela.

Mais pourtant le pape qui est sage et prudent. 

Pros en armas, e fort guiscos en cavalairia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 166. 

Preux en armes, et fort habile en chevalerie.

2. Guiscosia, s. f., ruse, habileté, prudence.

Guiscosia 

Que tan d' obs a tot dia.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Prudence qui tant de besoin fait chaque jour.


Guisquet, s. m., guichet.

Bocals e gueridas e guisquet.

Guillaume de Tudela. 

Défilés et guérites et guichet.


Guitara, s. f., lat. cithara, guitare.

Amor te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz,

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et contents, mieux que luth et guitare.

CAT. ESP. PORT. Guitarra. IT. Chitarra. (chap. Guitarra, guitarres; guitarrejá : tocá la guitarra. Lo laúd o laút es paregut a la bandurria. 
En fransés es luth, y de aquí ve luthier.)

Yo voldría sé chiquet Y no pedre la ilusió

Guizier, s. m., gésier.

Mangero de son guizier. Cat. dels apost. de Roma, fol. 42.

Mangèrent de son gésier.

(ESP. Molleja.)

Guizier, s. m., gésier.



Gustament, s. m., goût.

Al tocament et al gustament.

(chap. Al tocamén, tacto, y al gust.)

La lengua que es istrument de gustament.

Eluc. de las propr., fol. 28 et 35. 

Au toucher et au goût.

La langue qui est instrument de goût. 

Atroba gustament de sanc en la sua boca.

(chap. Trobe gust de sang a la seua boca.)

Trad. d'Albucasis, fol. 54.

Trouve goût de sang dans sa bouche.

ANC. CAT. Gustament. IT. Gustamento.

2. Gost, s. m., lat. gustus, goût.

Una sabors dins lo cor que ve de molt suau gost.

Fig. Per aquest coral gost de divina sapiensa.

Trad. de Bède, fol. 18. 

Une saveur dans le coeur qui vient de goût très suave. 

Par ce cordial goût de divine sagesse.

CAT. Gust. ESP. Gusto. PORT. Gosto. IT. Gusto. (chap. Gustgustos.)

3. Gustatiu, adj., gustatif. 

Desplazer el sen gustatiu.

La virtut gustativa.

Eluc. de las propr., fol. 270 et 45. 

Déplaire au sens gustatif.

La faculté gustative.

(chap. Sentit gustatiu, sentits gustatius, glándula gustativa, glándules gustatives.)

4. Gustable, adj., appréciable au goût, susceptible d'être goûté.

Causas gustablas... La causa gustabla.

(chap. Coses gustables... la cosa gustable; apressiable al gust, que pot sé gustat.)

Eluc. de las propr., fol. 45.

Choses appréciables au goût... La chose susceptible d'être goûtée. 

ESP. Gustable.

5. Gostar, v., lat. gustare, goûter, tâter.

La boca d' ome si a dos officis: Gostar, so es manjar e beure, e parlar.

(chap. La boca del home té dos ofissis: gustá, aixó es minjá y beure, y parlá.)

V. et Vert., fol. 19.

La bouche de l'homme a deux emplois: goûter, c'est-à-dire manger et boire, et parler.

Fig. Jamais d'aital paor K. non gost. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Jamais Charles ne goûte de telle peur.

Substantiv. An be sentir et odorar, 

Auzir et vezer e gostar.

(chap. literal: Tenen be lo sentí y lo aulorá, lo escoltá y lo vore y lo gustá; tacto, olfato, oít, vista, gust.)

Brev d'amor, fol. 5.

Ont bien le sentir et l'odorer, l'ouïr et le voir el le goûter.

ANC. ESP.

Pero aunque ome non goste la pera del peral.

(ESP. MOD. Pero aunque el hombre no pruebe la pera del peral.)

Arcipreste de Hita, cop. 144.

CAT. ESP. MOD. Gustar. PORT. Gostar. IT. Gustare. (chap. gustá, probá, tastá, catá. Yo gusto, gustes, guste, gustem, gustéu, gusten; gustat, gustats, gustada, gustades; probat, probats, probada, probades; tastat, tastats, tastada, tastades; catat, catats, catada, catades.)

6. Pergostar, v., goûter avec attention, savourer.

Per aquel coral gost de divina sapiensa pergostam las sobeiranas chausas. Trad. de Bède, fol. 18.

Pedro Saputo en chapurriau

Parce cordial goût de divine sagesse nous savourons les choses suprêmes.

7. Pregustar, v., lat. praegustare, déguster, goûter d'avance.

Medecina amara ab dossa deu palliar, et de la amara pregustar.

Eluc. de las propr., fol. 104.

Doit pallier médecine amère avec douce, et goûter d'avance de l'amère. IT. Pregustare.