champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
sábado, 10 de noviembre de 2018
los dits de la má
viernes, 8 de enero de 2021
JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.
JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.
Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.
Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.
A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:
- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.
Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:
- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.
Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.
Después, mes enfadat que prudén, va di:
- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:
- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?
La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:
- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!
Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:
- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.
Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?
Adriano va di: - Sí, víne aquí.
Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.
lunes, 28 de diciembre de 2020
Los sans inossens. Llibre primé.
Llibre primé.
Azarías.
A san germana, la
Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell,
entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los
jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error,
que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en
lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara,
aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen
lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo
Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana
apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos
y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret
preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret,
lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe
imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni
comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está
aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que
al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un
añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere
mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe
de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo
siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ
que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat
a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens,
Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere
per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa
inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per
naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo
Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com
mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta,
llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y
desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del
siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses
vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo
Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels
tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins
del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los
aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls
hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al
pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos
pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de
tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al
acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo
cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe
la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc,
a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les
tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán
la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne
resservabe una pera la milana,
de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en
la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si
retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret
incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres
que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare,
a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una
merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la
bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol
cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an
ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe
entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere
lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics
del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren,
disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la
tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de
franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo
siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la
siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit,
daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y,
encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs
de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls
y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat
y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de
ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y
experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que
lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics
de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la
barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell
se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo,
al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se
esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues
cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y
al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles
abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet,
lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al
muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al
siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les
amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la
senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton
ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha
al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la
grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó
consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh,
fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al
minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol
tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del
uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo
muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen
en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa
babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que
lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al
cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta
aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los
taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus
dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la
caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe
invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después
ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera
que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato
l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un
atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim
metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com
desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto,
y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als
gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se
gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca
y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño,
y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell,
porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá
les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li
preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto
la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca
o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al
ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com
un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia
blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques
redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas,
(al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de
tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí
del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los
seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li
díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de
esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y
fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún
roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les
energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere
arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa,
milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic
curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría
de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá
tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre,
sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta
cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se
quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma
dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán
paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man
germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la
hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo
siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en
Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y
ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per
aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a
escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías,
amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe
a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú,
llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae,
¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo
sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res
y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men
entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una
raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo
Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan
sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya
escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret
igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a
michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo
Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe
los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro,
com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías
rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen
les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la
lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta
manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá
la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com
una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá
los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al
carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu
antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un
vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les
ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la
seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los
batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé,
y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y
lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que
iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá
y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits
dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera
pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los
postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a
escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses
periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme
cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen,
sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada,
¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet,
en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la
jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com
un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal
manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops
del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo
seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y
seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna
assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una
irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat,
fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!,
hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca
reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang,
¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems,
la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín
com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les
rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell,
implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y
carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li
dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen
enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y
lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías
corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may
lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se
santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica,
com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro,
que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat
la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral,
llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los
batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján,
y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la
milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al
finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo
mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol
satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les
orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona
carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa,
sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y
aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de
l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots
del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no
va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va
torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada
del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del
cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta,
va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y,
al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y
entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a
la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá
a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en
ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe
als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de
la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está
dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret,
¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá
un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret,
y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y
dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías,
implorán, ¿autorise lo siñoret
que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo
seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías,
si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a
pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que
al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen
enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es
que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo
caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van
acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les
mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com
los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe
muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret
no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un
atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías,
atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les
mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va
ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de
serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu,
onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va
trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una
michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del
cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses,
lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon
lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá
an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va
obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu
esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe
los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías
va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo
forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué
te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon
man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les
punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va
passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán
dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va
ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo
Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es
que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y
en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo
Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo
cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de
argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit
histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va
di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá
afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la
chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe
los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va
agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y
la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo
enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de
aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang
de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta
lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre
unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat
ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó
y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va
quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns
apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les
seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe
lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se
crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va
acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del
talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va
musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli
insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell,
mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.
(Paco Rabal al papé de Azarías)
miércoles, 15 de noviembre de 2023
Rochos (agüelo Sebeta)
Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.
Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.
Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”
Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha.
Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.
ENTRADA
Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.
Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.
Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.
Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.
La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.
Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap, pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.
Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.
¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?
Si tan roines eren les idees per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.
OPINIÓ.
Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.
No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.
Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.
Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.
Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.
Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.
Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.
Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats. Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.
Ya escomensem a tindre amos y chornalés.
Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.
Seguim tenín rics y pobres.
An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.
Atre camí amos (retós) y treballadós.
Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.
Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.
Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.
LA CHEN.
Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.
Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.
Allí habíen entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.
Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.
Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.
¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.
Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.
Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.
Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.
Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.
Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.
Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.
La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.
Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.
Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.
Tot ere de tots y de dingú, tots teníen dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.
Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.
A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.
Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.
Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.
A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.
No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.
Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.
La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.
Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos. Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.
Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.
Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.
LOS CÁSTICS.
Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.
Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.
Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.
Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.
No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.
Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.
A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.
Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.
Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen.
Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.
Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.
Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.
jueves, 19 de julio de 2018
Emilia, Benicasim
Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.
Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.
Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.
Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.
Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.
La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.
Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.
No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.
Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.
Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.
Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.
Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.
Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.
Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:
Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.
No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.
Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.
Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.
Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.
Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.
No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.
Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.
Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:
Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.
Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:
Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?
Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá:
Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:
“Plau y fa sol…
Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:
les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:
Plau y fa sol …
Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.
La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.
Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:
Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.
Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?
¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?
Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.
Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.
Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?
Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.
jueves, 20 de septiembre de 2018
SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA
- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:
- ¿Cóm?
Va contestá Martellino:
- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?
Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:
- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:
- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.
Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:
- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.
SEGONA
miércoles, 11 de abril de 2018
Estómecs agraits
Estómecs agraits.
+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.
FIN