Aimeri, Aimeric, Peguilain, Péguilhan, Peguilhan, 1175 - 1230

Aimeri de Peguilain.

I.

Domna, per vos estauc en greu turmen.
- Senher, que fols faitz qu' ieu grat no us en sen.
- Domna, per dieu aiatz en chauzimen.
- Senher, vostres precs y anatz perden.
- Bona dona, ja us am ieu finamen.
- Senher, et ie us vuelh pietz qu' a l' autra gen.
- Domna, per so n' ai ieu lo cor dolen.
- Senher, et ieu alegre e jauzen.

Domna, ja muer per vos ses nulh cofort.
- Senher, ben trop n' auretz fag lonc acort.
- Domna, ja es ma vida piegz de mort.
- Senher, so m platz sol que no us n' aya tort.
- Domna, de vos non ai mas desconort.
- Senher, e doncs cujatz qu' ie us am per fort?
- Domna, ab un semblan m' agratz estort.
- Senher, respieit non aiatz ni conort.

Domna, vauc doncs alhors clamar merce.
- Senher, anatz; e doncs, qui vos rete?
- Domna, no puesc que vostr' amors me te.
- Senes cosselh, senher, o fay de me.
- Domna, trop mal mi respondetz ancse.
- Senher, quar piegz vos vuelh qu' a autra re.
- E doncs, dona, no m faretz ja nulh be!
- Senher, aissi er cum dizetz, so cre.

Amors, gitat m' avetz a no m' en cal.
- Amics, per dieu vos en puesc far ren al.
- Amors, e vos ja meretz de tot mal.
- Amics, per so us en trairei san e sal.
- Amors, per que m fetz chauzir don' aital?
- Amics, ieu vos mostrei so que mais val.
- Amors, no puesc sofrir l' afan coral.
- Amics, per so queira m' autre logual.

Amors, en tot quan faichs vos vei falhir.
- Amicx, a gran tort me voletz laidir.
- Amors, e doncs per que ns voletz partir?

- Amicx, quar greu m' es quan vos vey morir.
- Amors, ja no cujetz qu' alhors me vir.

- Amicx, per so pessatz del ben suffrir.
- Amors, sembla us si ja 'n poirai jauzir?
- Amicx, oc, vos sufren et ab servir.

II.

En greu pantays m' a tengut longamen
Qu' anc no m laisset ni no m retenc amors,
Et a m saiat de totas sas dolors,
Si que de tot m' a fag obedien;
E, quar mi sap afortit e sufren,
A m si cargat de l' amoros afan
Qu' els melhors cen non sufririon tan.
Qu' amar mi fai mal mon grat finamen
Lieys qu' ilh m' a fag chauzir part las gensors,
Et agra m' ops que m fes chauzir alhors,
Q' assatz val mais guazanhar en argen
Que perdr' en aur, segon mon escien;
Mas ieu o fatz a ley de fin aman,
Qu' ieu fug mon pro e vauc seguen mon dan.

E s' ieu cum fols sec mon dan folamen,
A tot lo mens m' er la foudatz honors,
Qu' ieu ai ja vist faire mantas folhors
Que tornavon a saber et a sen,
Et ai vist far mans fagz saviamen
Que tornavon a folhia trop gran,
Per qu' ieu cug far sen, quan vauc folheian.

E vos, dona, qu' avetz valor valen,
Aissi cum etz miellers de las melhors,
Valha m merces et oblit vos ricors,
E no gardetz razo mas chauzimen,
Que so que l' us pueia l' autre dissen,
So que razo creys merces vai merman;
Si us platz, aucir me podetz razonan.

Pauc vos calra del mieu enansamen,
S' aissi gardatz vostras valens valors,
Lo dous esgartz e la fresca colors,
Qu' enquera m son al cor vostr' uelh rizen,
Li cortes dig amoros e plazen,
E quar ieu plus soven no us vau denan,
A pauc miey huelh estra mon grat no i van.

Reys d' Arago, flors etz d' essenhamen,
Fuelha de gaug, frugz de bos fagz donan,
Vos etz de pretz mayestres ses enjan.

Coms Cumenges, grat e merces vos ren,
Quar ses donar m' avetz donat aitan
Qu' endreg d' onor val un don autre gran.

III.

De tot en tot es ar de mi partitz
Aquelh eys joys que m' era remazutz.
Sabetz per que suy aissi esperdutz?
Per la bona comtessa Beatritz,
Per la gensor e per la plus valen
Qu' es mort' uei. Dieus! quan estranh partimen
Tan fer, tan dur, don ai tal dol ab me
Qu' ab pauc lo cor no m part quan m' en sove.

On es aras sos belhs cors gen noiritz,
Que fos pels bos amatz e car tengutz?
E i venia hom cum si fezes vertutz,
Que ses son dan saup far guays los marritz,
E quan quascun avia fag jauzen,
Tornava 'ls pueys en maior marrimen
Al comiat, qu' om non avia be,
Des qu' en partis, que no i tornes dese.

Qu' el sieus solatz era guays e chauzitz,
E l' aculhir de ben siatz vengutz,
E sos parlars fis et aperceubutz,
E 'l respondre plazens et abelhitz,
E sos esguars dous un pauc en rizen,
E sos onrars plus onratz d' onramen;
De totz bos ayps avia mais ab se
Qu' autra del mon e de beutat, so cre.

Per cui er hom mais honratz e servitz!
Ni per cui er bos trobars entendutz!
Ni per cui er hom tan gent ereubutz!
Ni per cui er belhs motz ris ni grazitz!
Ni per cui er belhs chans fagz d' avinen!
Ni per cui er domneys en son enten!
Diguatz per cui, ni cum si, ni per que!
Ieu non o sai, ni mos cors non o ve.

Domna, jovens es ab vos sebelhitz;
E gaugz entiers sosterratz e perdutz;
Ja s tenia sol per vostras salutz
Tot hom ses plus per rics e per guaritz:
Dol pot aver qui vi vostre cors gen,
E qui no 'l vi dol, mas non tan cozen;

Autra vista no i poc metre pueys re,

Tant ac lo cor, qui us vi, del vezer ple!

Na Beatritz, dieus qu' es ple de merce

Vos companha ab sa mair' et ab se.

//
https://es.wikipedia.org/wiki/Aimeric_de_Peguilhan

Aimeric de Peguilhan (ca. 1175 - ca. 1230) fue un trovador occitano nacido en Péguilhan (localidad situada cerca de Saint-Gaudens).

Hijo de un mercader de tejidos, su primer mecenas fue Ramón V de Tolosa y después su hijo Ramón VI de Tolosa. Tuvo que abandonar la región ante la amenaza de la cruzada albigense y se desplazó al norte de Italia donde permaneció diez años. Se cree que tenía una amante en Tolosa, motivo que le hizo regresar de nuevo.

Se sabe que compuso al menos cincuenta obras, de las cuales sólo seis nos han llegado con música:

Atressi•m pren com fai al jogador

Cel que s'irais ni guerrej' ab amor

En Amor trop alques en que•m refraing

En greu pantais m'a tengut longamen

Per solatz d'autrui chan soven

Qui la vi, en ditz.

https://web.archive.org/web/20060328065640/http://www.ocmusic.org/album/t2_plus.htm

http://www.medieval.org/emfaq/composers/trobador/peguilhan.html

BnF ms. 854 fol. 50v (imagen grande, bien escaneada)

Les quatre vertus cardinales, Deudes de Prades.

Les quatre vertus cardinales, par Deudes de Prades.

Ce poëme ou roman a été extrait d' un manuscrit conservé actuellement dans la Bibliothèque Saint-Marc à Venise, et qui fit autrefois partie de celle du chevalier Jacques Nani.

Honestatz es e cortesia

Pessar tal re que bona sia...

Car bos pessatz en ben dir torna

E bos ditz torna en ben obrar;

Per zo deu hom ades pessar.

Per bo pessar dig e obrat

Son tug li jen del mon trobat...

De se meteis es pessamentz

Caps e meis luecs e complimentz.

Qui be no pessa zo que pessa,

Per nient trebailla sa pessa;

Qui ben no pessa zo que ditz,

Sos ditz no an cap ni razitz;

Qui ben no pess' aco que fay,

Sos cutz es vas e tost desvay.

Pessatz en quatre partz si part:

E sab hom de cascuna part

Cossi a nom propriamen,

Car nom, segon qu' es obra, pren...

Cogitatios vai primeira

De las partz, qu' es de tal maneira

Qu' entendre la pot leu cascus...

Que negus hom no s' en deffen,

E per re no s' en pot deffendre;

Pero si vol un pauc entendre

A devezir e a jutgar...

So es deliberatios...

Apres si fai lo jutgamentz,

Adoncs ven lo consentimentz.

Cossentz es, car lo sens s' atrai

Al jutjament que razos fay,

Cant es jutgat e devezitz;

Adoncs ven delieg qu' es la fis...

… Tug cel que amon valor,

Vuel que pesson de sia amor;

Car vera amor es caritatz...

E per zo a nom caritatz,

Car es bona e ven de grat;

De grat ve e de grat si dona,

Que non aten c'om la semona.

Bona es e non costa ren,

Car a cels qui la volon ven...

Per amor de pessar diray

Un bon pessat que pessat m' ay:

De quatre vertutz principals

Que om apella cardenals,

Que deu aver totz Crestians

E totz Judieus e totz Pagans

E totz hom, segon son poder,

Qui vol proeza mantener

E conversar adrechamen,

Segon Dieu e segon la gen

Ab cui deu viure e estar,

Ses mal dire e ses mal far,

Ay bastit un petit romantz;

Mais qui be l' enten, ben es grantz.

De motz es paubres veramentz,

Mais de sen es rics e manentz;

A cels que apenre 'l volran,

E per obras lo compliran;

Cestas vertutz cardenals son,

E dirai vos per cal raizon:

Cest mot, que hom ditz cardenal,

Qui ben l' enten, pezillar val.

Cardenals ven de cardian,

Et, en grezesc, val aizo tan

Com pezillars en nostra lenga;

Per zo par be que d' aqui venga.

Pezillars es zo que la porta,

Sus el lundar, sufre e porta; (N. E. llindá; llindar; lumdar)

Clauzen e ubren la sosten,

E tornan en son luec reten.

Cardenal son dig per aizo

Cil de Roma, qui be 'ls espo;

Car regir devon e portar

Santa eglieiza e governar...

Vertutz es dita de verdor,

Car erba vert, segon color,

Ha en se forza de natura;

E, tan quan la verdors i dura,

Viu ades e creis e amplis

Cel luech on natura l' afis.

Vertutz es doncs verdor de cor,

Qu'el t'en vert dedins e defors,

Viu lo ten e fresc e rausen,

Que non tem freg ni caut ni ven.

Freg es malvestatz que destreyn

Los malautz tan fort qu' els esteyn;

E cautz es tribulatios,

Trebaill d' angoissa e passios

E tug enueg qu' el segle venon

A cels que mala vida menon...

Ventz es erguil de vanidat,

D'on nayson tug l' autre peccat;

Car ergueil es comenzamentz

E fis de totz los faillimentz...

Cil d' avant a nom Providenza

O Savieza o Prudenza.

Savieza noms vulgars es,

Mais l' autre dir, non o son ges

E nostra lenga en aissi,

Car trop retrazon al lati;

Mais, en Polla e en Toscana, (Apulia, Puglia)

Son vulgar e paraula plana.

Providenza vol dire tan

Com far luyn esgardar avan. 

Providenza fay loyn gardar,

Ab uills de cor, zo c'om deu far.

Aisso eis dizon l' autre nom,

Qui be 'ls enten, de cap e som...

E cel qui la vol e la te

Cosseill' ades per bona fe,

E parl' ab lui privadamen,

E 'l ditz: “Amics a mi enten,

Car be t promet, si creire m vols,

Ja no t venra ira ni dols

Que ben no t'o passes leumen.

E coseil ti premieiramen

Que totas causas ben cossires...

E non lur dons plus dignitat

Que natura lur n' a donat;

Car saber deus: moltas res son

Bonas e an mala faisson;

Autras n' i a de bon semblan

Que son malas, plenas d' engan.

Non las jutges doncs per semblanza,

Mas per ver e per esprovanza.

Totas cestas causas mondanas,

Que leu passon, tengas per vanas.

No t fazas plus ric ni plus gay

Per causa que tot jorn desvai.

Co que auras, sia ben tieu;

Per te o despen e per Deu.

De ton aver sias tan seyner

Que l' aver no t pusca destreyner;

Car jamais be no t' anaria,

Puis l' avers ton seyner seria.

No t fazas avol per non ren,

Car avers leu va e leu ven...

Mermars es quant om s' adolenta,

Per dan o per mal que turmenta;

Per cals n' i a son tan dolen,

Can ren perdon, que perdo 'l sen;

E merma s trop qui tan s' espert,

Si pert aver, qu' el sen ne pert.

Creissers es qui s' ergoillosis

Tant qu' en menspreza sos vezis.

Mermars s' aven de adversitat

E creissers de prosperitat.

Si savis yest, no t campjaras;

En totz luecs, totz tems, us seras.

Aissi com la mans, can s' esten,

Es mans, e pueis eissamen,

Cant hom l' a tornada en poyn,

Savis hom es us pres e loyn...

No deu hom desempre jutgar,

Ansz deu retener la sentenza

El cor, tro plena conoissenza

Aia d' aizo c'om li dira

E aissi plus savis parra.

Si savis iest, ren non aferms

Entro qu' en sias fort be ferms

Que es zo que vols afermar;

Car moltas vetz menzonja par

Aizo que sera veritatz,

E mantas vetz es falsetatz

Zo que de primas sembla ver;

Per zo coven ben a saber

Que diras, car, pueis que er dicha,

Ta paraula es cais escricha;

Pueis qu' es eissida del carcais,

Paraula non y torna mais.

Nulla paraula plus que ventz

Non a fre, mas passa las dens.

Si com l' amics fai mala cara

Mantas vetz, e 'l lausengier clara,

Aissi veritatz se rescon

Per semblan, et estai prion,

E falsedatz fai bel semblan

Per miels semenar son engan...

Savis hom non tem aventura,

Cals que sia o mala o dura.

Savis hom enquer per raizon

De tot fag, si es bon o non;

Lo comenzamen e la fi

Vol saber e 'l mei altresi.

A savi home si coven

Que sia ferms en tota ren,

E zo que aura comenzat

Sia per lui ben acabatz...

Usa de mi si com deuras,

A bona fe, on mais poyras;

Zo es a dir tot simplamen

Segras lo mieu comandamen...

Vertutz e escutz ti seray;

E, si creire no m' en volias,

Dieu e me e bon nom perdrias.

Bos noms vol dire bona fama

E cel a bon nom qui Dieu ama,

Car Dieus ama luy atressi

E fa 'l venir a bona fi...”

Cela vertutz que ven apres

Ten home ferme e dreg em pes...

Son amic garnis fizelmen

E mostra li cortesamen:

“Amics, si mon conseil vols segre,

Viure t farai totz jorns alegre...

E totz hom ti fara honor.

E, sapchas be, fort es grans bes

Qui es segur en totas res,

E sa vida en aissi garda,

Que de nuilla ren non ha garda;

Mas ab ferm cor e seguiran

Aten sa fin oy e deman...

Be sap que non pot esquivar

Mort, per zo non la vol duptar...

Amics, cant auras em poder

Ton enemic, faz ti saber

Que per venganza deu s comtar;

Car ti potz be de lui vengar:

Non es mai venganza tan bona,

Com qui s pot vengar e perdona.

Amics, e pretz e gasardon

Gasayna qui ventz ab perdon;

Dieus e segles ben l' ama plus

E ret l' en gazardon cascus;

Car Deus l' en dona plus soven

De sos enemics vencemen,

E totz lo segles ditz ne be...

Tot apertamen requeras

Ton enemic, quant li poyras

Faire mal de cors o d' aver,

O faras li avan saber

Que fayre vols ab lui batailla;

Car non coven que ieu assailla

Nuil home desapercebut...

Car qui subta, sembla que dupte

Que non aia de forza tan

Com cel cui vol subtar avan...

Ja non sera de ma compagnia

Qui trasnuecha per raubaria;

Ja non sera mos cavalliers

Qui per raubar se fa guerriers...

De lop e de volp es parentz

Qui de nueg fay mal a las gens...

Totz homs sab be s' arma vals mais

De son cors...

Per zo deu hom, ses tot coman,

Zo que plus val plus car tener.

Esforza t doncs de far plazer

A ta arma plus que a ton cors.

L' arma es dins e 'l cors defors:

Per zo deu hom de fors venir

Et anar dintz l' arma servir.

L' arma es dona e 'l cors sirventa;

E qui dona bella e genta,

Clara e pura, ben polida,

De bos aips e de sen complida,

Per sirventa laida e fada,

Que anc no fez blancha bugada,

Desempara, non es cortes...

Pessa que aias tal estar,

On layron no t puscon raubar;

E cel estars en tal luec sia

Qu' intre bos aers tot dia;

No y quieras plus adantimen,

Sol viure i puscas sanamen.

No vuellas esser conogutz

Per ta maiso ni mentagutz;

Car, sapchas be, no ve d' onor,

S' om per maison conois seynor...

De lag parlar ti fort garda;

Lag parlar es peira en ort...

Lag parlar cors laiza e boca,

Car de l' un nais e l' autre toca.

Lag parlar lageza noyris;

Per lag parlar net cor s' aunis.

Cor d' ome no pot hom jutgar,

Mais segon zo que l' au parlar.

S' el dig es netz, lo cors o er...

Dig e semblan son cais messatge

E cais mainada de coratge;

Et es paraula costumnada

C'om ditz: Cal seynor tal mainada.

Paraulas d' ops e drechurieras

Vueillas mais dir que plazentieras;

Que no redon nuilla sabor

Al dizen ni al auzidor,

Mas un paubre deleichamen,

Quan se dizon primeiramen,

C'ab eissas las paraulas fug,

Car non es dignes c'om l' estug...

Parlar pot hom cortessamen...

Car aitantas paraulas son

De cortesia e de pron

Coma d' autras vanas e bellas,

Que no valon, mas per novellas

Que baton l' aer solamen,

Aissi com fan il estrumen

C'om toca de mas o d' aizo,

Que no valon, mas cant el so...

Aias cortesia de grat,

No de joglar otracuiat

Que, sens enjan, zo lausara

Que ja nulla re no valrra,

E blasmara zo que bon es,

E cuiara esser cortes.

Per aital vana janglaria

Si destrui bona juglaria...”

La terza vertutz es tan bona

Que de totz bes porta corona:

Honesta es neta e pura

E per aquo a nom Mesura,

Contenenza o Atempranza,

Que fai sos afars ab balanza,

Ome ten gauzen e en patz

Et esta daus lo destre latz;

Car pus cauda es la mas destra,

Per natura, que la senestra,

Et obra plus apertamen

Ades e plus deslivramen

Que la senestra mas no fai...

Mesura es tan ben apresa

E tan dousa e tan cortesa,

Que son amic privat conseilla

Et estai ades ad aureilla:

“Amics, fai s' il, si m vols amar,

Superfluitat deus laissar...

Si mi amas...

De te mezeis pagatz seras,

Zo es a dir tu auras pro

Ab te mezeis, tota sazo.

Qui de se mezeis es pagatz,

Ab grans manentias fo natz.

A cobedeza met tal fre

Que la faza estar en se;

E aissi la tenga destrecha

Que no isca de via drecha...

Om cobes o vol tot aver

E hom avars tot retener;

Tot o perdon car tot o volon...

Cant Alexandres conqueria

De tot lo mon la seynoria

En Babilonia estet;

E car un pauc si delichet

Plus que a lui no covenia,

Mori n' avan que non devia...

No manges tan que desgerir

Ben non o puscas e sufrir...

De beure t pren aissi gran cura

Que no t sopte mal' aventura...

Ebrietatz es tals preisos

On ja non intrara hom pros...

Car aquest motz, ebrietatz

Ditz, en grezesc, fora de via;

Car totz homs ibris si forvia...

Per viure manja, no per al;

De manjar no faras jornal.

Al delieg non t' aprocharas,

Mas al condug can fam auras.

Fams t'i amene, no 'l sabors

Del condug, qu' entre las meillors

Salsas que son, deus fam comtar;

Sens aquela non aus manjar...

Ta paraula e tos sermos

Sia tot' ora profechos:

Enduire deu o monestar,

E confortar o comandar.

Enduyre es cant hora enseyna

Aiso c'om vol c'us altre faza,

Ses mandamen e ses menaza.

Monestars es mostrar blanden

Zo don pot pueis far mandamen,

Cant lo monestars non y val.

Confortars es qui, contra mal,

Que ira e dolor aporta,

Lo suffren us autres conorta.

Comendars es qui a menor

Ditz: Fai zo que deus per amor.

Non lauzes trop, non blasmes trop,

Car trop son trop, aissi o trop.

Trop lauzars es de lausengier

E trop blasmars de mal parlier;

Trop lauzar non sembla d' amic,

E trop blasmars es d' enemic;

Trop lauzars non par veritatz,

Trop blasmars par iniquitat;

Trop lausars es olis que oyn,

Trop blasmars aguilla que poyn...

Savis hom non es occios;

Son pessat part en tres sazos;

Zo qu' es present vol ordenar,

E zo qu' es passat recordar;

Aizo qu' es a venir cossira...

Qui zo qu' es passat non recorda

Ges de tot ab mi non s' acorda.

Per nient viu e ses maistre

Qui no vol recordar registre.

Registres son las escripturas

Que reconton las aventuras

Que son vengudas tro aissi;

E registres son atressi

Las images e las penchuras

C'om fai en peiras fortz e duras...

Qui 'l temps presen non sap passar

Adretamen, si com deu far,

Ges non es per savi tengutz,

Ans es vers fols et esperdutz...

Savis hom no vol ecercar

Causa que non pusca trobar...

Zo desira que dessirar

Pot totz bos hom, senes blasmar.

Savis hom en tal loc no s leva

On l' estar enueia e greva...

Qui fail e reconois sa failla,

Razos es que perdos li vailla;

Mas qui sos faillimentz razona,

Non sabra grat, s' om li perdona.

Qui de perdonar ti somo,

Leugerament li fai perdo.

Non es perdos, antz es grant pena

Qui loncs precs en perdo semena...

Qui mov son cor per leugeria,

Cel movementz ven de faillia.

Movre s deu hom per bon conseil,

Car bon conseil sembla espeil;

Si com cel qu' en l' espeil se mira,

Sa faizo garda, e cossira

Si ren i poiri' agenzar,

Si deu hom en consseil mirar.

Bos cosseils ditz lo pro e 'l dan

De tota ren c'om li deman...

Om, que mespreza son menor,

Er mesprezats de so maior;

E qui bona vida no mena,

Tem son maior qu' el done pena...

Tot servizi que far deuras,

O per adaut far lo volras;

Aissi 'l faras curosamen

Que ges no sembles negligen...

A totz omes sias benignes,

Car zo es de vertutz grantz signes...

Car benignitatz ven d' amor

E blandirs de lausenjadors.

A paucs d' omes seras privatz,

E aquels aias ben provatz;

Privadeza enten coral,

C'om sapcha ton ben e ton mal...

Net cor ama e bona fama,

Car net cor e bon nom Deus ama.

Ta lausor non prezicaras...

Sias ferms en adversitat

E homils en prosperitat;

Tos bos aips rescondras aissi

Com fan lurs malvais tey vezi...

Nuils hom, per paubre sen que aya,

En ton mensprezament no caya.

Mais ames ausir que parlar

E mais apenre qu' enseynar.

Pero d' enseynar e d' apenre

Seras cobes, senes repenre,

Zo que sabras, aissi enseyns

Que non y aia luech desdeins...

... Sias larcs e amoros,

Non gastaire luxurios...

Car anc, si Dieu platz, ieu no fui

Un jorn amiga de celui

Qu'e son cor recueil avareza,

Qu'es rouils de tot' avoleza.

Malvestatz e ipocrisia

Mi cuyon contrafar tot dia;

Mas, si de cor mi amas be,

D' elas ti gardaras jasse...”

La quarta vertutz es Drechura

E Leiautatz, qu' eissa natura

Trobet, per remezi de moltz,

Contra fols omes e estoltz...

Zo es forza, qui be s' o pessa,

On totz pros hom ten sa despesa,

Que ja no merma ni faillis

Tant cant li dura sos camis...

Nuils hom ses lieis non deu anar...

Car on plus om ne despendra,

E plus plena la trobara.

Zo es l' espaza flamegant

Qu'es daus ambas partz ben talantz;

L' us tails garda cel qui la ten

E l' autre cel qui vas lui ven.

Ab aquetz dos tails deu gardar

Om se e autrui de peccar...

Drechura ditz a son amic:

“Amics enten aizo qu' eu dic:

Ieu vueil et faz comendamen

Que Dieu ames ben coralmen,

E tu seras amatz de lui

Puis amaras te e autrui.

Saps cossi Dieu amaras?

Qu'el ressembles tant cant poyras,

Que vueillas plaser a chascu,

No vueillas nozer a negu.

Qui vol governar ni regir

Autrui, se garde de faillir.

Non es mos amics drechuriers

Qui a se mezeis noz primiers;

Ja d' autrui dan no s gardara

Om que dam a se mezeis fa...

Pueis a te e a ton vezi

Faras zo que deus atressi...

Mais qui m vol servir e honrar,

Garde si del autrui raubar,

E renda zo que tout aura,

E tolledors castiara.

Nuills hom, ses me, non es cortes,

Car totz hom, que mos amics es,

Si ten de tota raubaria...

Si per aventura s' aven

Que messorga dire coven.

No per falseza enantir,

Mas per ver gardar, si pot dir.

Qui per gardar fezeutat men,

Tals mentirs a escusamen;

Car, ges no pert sa honestat,

Qui men per salvar fezeutat.

Om drechurers secret reten

Que no 'l vol descobrir per ren.

Om just cela can deu celar,

E pus parla can deu parlar...

Ja mos amics no temera

Neguna re, car tortz non ha.

Segurs estai e vay e ve

Qui ama Dieu autrui e se...

Humilitatz es pezillars,

Claus e porta e lundars,

Per on trevon totas e passon

Las vertutz qu' en ome s' amasson.

Humilitatz es fondamentz

De totats las vertutz que son; (totas)

Ses lui, neguna no ten pron...”

Romanz, vay t'en tot dreg al Pueg;

Seynor ti do ses tot enueg,

Zo es l' avesques En Esteves; (1)

E, s' el trobas, paor no t leves

Que ben non sias acullitz

E ben honratz e ben grazitz;

E diras li tot suavet

Daude de Pradas mi tramet...

Aquest romanz es finit,

Dieus ne sia benesit.

(1) Étienne de Chalançon, devenu évêque en 1220, et mort en 1236.
(N. E. Wikipedia 8.2.1231)

Ce fut donc dans cet intervalle de seize ans que Deudes de Prades composa son poëme.

//

1. Jean Perrel, Le Velay dans le domaine royal : une histoire de dupes, par quel subterfuge le Velay s'est trouvé dans le domaine royal (1213) : in Cahiers de la Haute-Loire 1981, Le Puy-en-Velay, Cahiers de la Haute-Loire, 1981 (lire en ligne [archive])

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA. FINAL.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

Acabada la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:

- Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de avui ha estat dedicat als reys, als sultáns y a gen pareguda; y per naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los seus pensaméns; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en alló. A lo que Gualtieri va contestá:

- Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may, considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que argumentáu que me la dareu tal que me agradará, es una tontada; encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentareu peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua voluntat, sol pera contentatos a vatros.

Los valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre, va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:

- Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich de dona que tinguera. Sabeu lo que me vau prometre: es a di, que estaríeu conténs y acataríeu com a Siñora a consevol que yo triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la meua promesa y en que vatros cumpligau la vostra. Hay trobat una jove del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a casa de aquí pocs díes: y per naixó, penseu en prepará una bona festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu sentitos en la meua.

Los homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltáns; y ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van prepará sinturóns, anells y una rica y bella corona, y tot lo que se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín dispostes totes les coses nessessaries, va di:

- Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.

Y ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.

Entonses Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren, va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé que li ficaren una corona, y después de aixó, maravellanse tots, va di:

- Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si ella me vol per home.

Y después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li va di: - Griselda, ¿me vols per home?

A lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.

Y ell va di: - Y yo te vull per dona.

Y en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous, pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable, plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién que los seus vassalls estaben mol desconténs della per la seua baixa condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia, y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon talante, va di:

- Siñó meu, féu de mí lo que cregau que milló sigue per al vostre honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos per la vostra cortessía me vau portá.

A Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della, informán a un criat seu, lo va enviá a dili:

- Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane. Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res mes.

La Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:

- Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u haygue manat aixina.

Lo criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit la Siñora, maravellanse de la seua passiensia, la va enviá a Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua dona, y en cara enfadada li va di un día:

- Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que, si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:

- Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te agrado.

Al cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se maravellabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills, lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo que los habíe engendrat.

Habén passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda. De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses, pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa, en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia de mols li va di:

- Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra que hay trobat apropiada pera mí.

La dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va contestá:

- Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre, sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo que tos vau casá en mí, preneulo. Me maneu que me emporta la dote que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgau que puga emportám.

Gualtieri, que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.

Tots los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó, habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles, a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:

- Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa teua.

Encara que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda, com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.

Y entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les habitassións, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon tots los llauradós y mols atres veíns dels voltáns esperaben an esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue la meua Siñora!

Les dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?

- Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viureu en ella com lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigau an esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.

Gualtieri, veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría; per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está contén de la seua dona.

Y dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes, eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona, y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri, retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com podíe.

Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens. ¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí les dures probes a que la va sotsmetre Gualtieri? Li haguere estat mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un bon vestit.

Habíe acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores, uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres, sense alsás, va escomensá a parlá aixina.

- Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o coneixe les preséns, sino que per les unes y les atres lo sabé vore les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens eminéns. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia, dels bon minjás y mol beure, de la música y los cántics (coses que inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula, ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí, habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton fixeu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra felissidat; y per naixó, si aprobeu la meua opinió, conservaré la corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.

Les siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a tocá instruméns; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:

Si Amor no vinguere en sels,

no siría yo dona,

encara que aixó me alegrare, y a consevol.

Si la alegre juventut

del amán guapo a la dona agrade,

ossadía o valor,

o fama de virtut,

talento, cortessía, y honrat parlá,

o lo humor encantadó,

yo soc, per la seua salut,

una que pot vore

a la meua esperansa esta visió sansera.

Pero com be vech

que datres dames la meua siensia tenen,

me mórigo de temó

creén que lo dessich

aon yo l´hay ficat a ficá venen:

al que es lo lladre

de la meua alma,
y de este modo en lo meu doló,

mal vech que tornará

la que ere la meua ventura verdadera.

Si li veiguera lealtat

al meu siñó, tal com li vech valor,

selosa no estaría,

pero es tan gran verdat

que moltes van buscán amán,

y a tots ells los vech falsía.

Aixó me desespere, y moriría;

y que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.

Per Deu, a cada una

de vatres li rogo que no intento

fém en aixó ultraje,

que, si u faiguere alguna

en paraules, señes o datres coses,

li juro que siríe lo meu coraje

capás de fela triste,
y en la llengua no se pot

contá lo que per tal locura patiríe.

Cuan Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.

Después de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada, cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí delles, y tots sen van entorná a les seues cases.

CONCLUSIÓ DEL AUTÓ.

Nobilíssimes joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les grassies, es tems de consedili descáns a la ploma y a la fatigada ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes, que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores, y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres perque sé que me venseríeu. Pera contestatos per qué u hay fet aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos, aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre clérigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardíns, y com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula; y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos, mes dignes, mes reveréns que la divina Escritura? Y mols ne han ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per útils y honestes si se llichen o conten en les ocasións y a les persones pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart, que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada. Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé en creá paladíns, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que ne ñaguen de totes les calidats. No trobareu cap finca tan ben llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls, gram, llicsóns, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero, ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú, porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gasteu en amorosos plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermóns dels flares pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen enrigueren en aixó, les lamentassións o trenos de Jeremíes, la passió del Salvadó y los remordiméns de la Magdalena podrán fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo, que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá ñabíen poques de les pressedéns noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al dessichat final; y vatres, amables dones, quedeutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo lligit li haygue ajudat.

AQUÍ ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN, APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.