Mostrando las entradas para la consulta amagatall ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta amagatall ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

miércoles, 20 de diciembre de 2023

Lexique roman, AM: Am, Amb - Ampola

Am, Amb, prép., avec.

Assez généralement AM est employé au-devant des mots qui commencent par une consonne, et AMB au-devant de ceux qui commencent par une voyelle.

Fait lo torneyhament, Roland e N Aymeric, AM los lurs, s'en tornero vays Narbona, AM gran gasagh e AM gran gaug.

Philomena.

Le combat fini, Roland et le seigneur Aymeri, avec les leurs,

s'en retournèrent vers Narbonne, avec grand gain, et avec grande joie.

Fossem AMB els martirizatz. V. de S. Honorat.

Nous fussions martyrisés avec eux.

Conj. comp. AM que sia vera e corals.

Contricio e penas infernals.

Pourvu qu'elle soit vraie et du coeur.

Les troubadours ont très rarement fait usage d' AM et d' AMB.

(N. E. El dialecto catalán usaba AB y después se normalizó AMB.)


Ama, s. f., lat. hamo, hameçon.

Aissi co 'l peis que s' eslaissa el chandorn,

E no sap re tro que s'es pres en l' ama.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Ainsi que le poisson qui s' élance à l' appât, et qui ne sait rien jusqu'à ce qu'il est pris à l' hameçon.

Cassayre cant a tendut al ors, e li gieta mel per l' ama.

V. et Vert., fol. 23.

Quand le chasseur a tendu à l' ours, et lui jette du miel pour l' hameçon.

ANC. FR. Car le poisson c' on prent à l' ain.

Amors m'a souspris à son ain.

Fabl. et cont. anc, t. II, p. 394; t. IV, p. 338.

CAT. Am, ham. IT. Amo. (ESP. Anzuelo)


Amandola, Amella, Amenta, s. f., lat. amygdala, amande.

Figas... uvas, amandolas.

Doctrine des Vaudois.

Figues... raisins, amandes.

Per chascuna bestia qui porte amandolas.

Charte du péage de Valence, Hist. de Valence, p. 297.

Pour chaque bête qui porte amandes.

Oli de amellas dossas. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Huile d' amandes douces.

Amentas e comi, anis e ris.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17.

Amandes et cumin, anis et ris.

CAT. Ametlla. ESP. Almendra. PORT. Amendoa. IT. Mandorla.

(Chap. Amela, armela)

2. Amell, Amelier, s. m., lat. amygdalus, amandier.

Que prendo pastura de flors d' amells.

Eluc. de las propr., fol. 143.

Qui prennent pâture de fleurs d' amandiers.

Preceguiers, ameliers.

Milgraniers, ameliers, son especial.

Leys d'amors, fol. 51 et 48.

Pêcher, amandier.

Grenadiers, amandiers, sont spéciaux.

CAT. Ametller. ESP. Almendro. PORT. Amendoeira. IT. Mandorlo.

(Chap. amelé, armelé.)


Amagar, v., cacher, musser.

No 'l pot cobrir ni amagar,

Ni 'l pot escondir ni celar.

Contricio e penas infernals.

Ne le peut couvrir ni musser, ni ne le peut cacher ni celer.

Amaguetz nos entre Elbenc e'l Finar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Vous nous cachâtes entre Elben et le Finar.

E parti s d'aqui, et amaguet d'els.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et se retira de là, et se cacha d'eux.

Adoncas se amagaran

Us et autres, e intraran

Desotz las rocas en las balmas.

Contricio e penas infernals.

Alors se cacheront les uns et les autres, et entreront sous les roches dans les cavernes.

Falhir se pot cobrir

Un temps et amagar.

Nat. de Mons: Sitot non es.

Faillir se peut couvrir et cacher un temps.

Part. pas. Ni per locs amagatz. V. et Vert., fol. 59.

Ni par lieux cachés.

CAT. Amagar.

2. Amagadamen, adv., secrètement.

Qu'elh vengues amagadamen.

Brev. d'amor, fol. 57.

Qu'il vînt en cachette.

CAT. Amagadament.

(N. E. La t final del catalán no se pronuncia. Sólo se pronuncia en algunas zonas de la lengua valenciana. Es la misma palabra que amagadamen, romance, occitano, provenzal, plana lengua romana.)

3. Amagament, s. m., action de se cacher.

Leo esta al camp patent, cum si reputava amagament vergonha.

Eluc. de las propr., fol. 253.

Le lion demeure au champ patent, comme s'il réputait honte l'action de se cacher.

ANC. CAT. Amagament.

4. Amagatailh, s. m., cachette.

Et avia borsas et amagataylhs.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et il avait bourses et cachettes.

CAT. Amagatall. (N. E. Es la misma palabra que amagatailh o amagatalh, suena igual.)

5. Esmagar, v., cacher, musser.

Comesset lo a repenre, e dis li: Per que vos esmagatz?

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 8.

Il commença à le reprendre, et lui dit: Pourquoi vous cachez-vous?


Amar, v., lat. amare, aimer.

Nuls hom non pot ben chantar

Sens amar...

Ges non suy tan desesperatz

Qu'ieu non ames,

S'ieu fos amatz.

B. de Ventadour: Estat ai.

Nul homme ne peut bien chanter sans aimer... Je ne suis pas tellement désespéré que je n' aimasse, si j' étais aimé.

Part. pr. Aman viu et aman morrai. 

(N. E. Amando vivo y amando moriré. Chap. amán vic y amán – me - moriré.)

Pons de la Garde: Ben es dreitz.

Je vis en aimant et je mourrai en aimant.

Part. pas. Que si ieu fos per altra domn' amatz.

R. d' Orange: Ab nou cor.

Que si je fusse aimé par une autre dame.

ANC. FR. Tel mestier n'ai ge mie chier,

Ye am trop miax estre bouchier.

Le Renart contrefait. Robert, t. II, p. 370.

CAT. ESP. PORT. Amar. IT. Amare.

2. Amadament, adv., d'une manière aimante, avec amour.

Et gardes entegrament et amadament totz temps.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221.

Et gardât toujours en entier et avec amour.

3. Amorar, v., rendre amoureux.

Sors joys, per que tals s' amora

Qu'anc en yvern mal non trays.

Giraud de Borneil: Quan brancha.

La joie surgit, c'est pourquoi tel se rend amoureux qui jamais ne sent mal en hiver.

4. Amoreiar, v., rendre amoureux.

Autrei c' amors s' amoreia.

Marcabrus: Per savi 'l tenc.

J' accorde qu' amour devient amoureux.

ANC. CAT. Amorejar.

5. Amans, s. m., amant, ami.

Tro 'l nom d' amans

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maya.

Jusqu'à ce que le nom d' amant se change en galant.

6. Amaire, Amador, s. m., lat. amator, amant, amoureux, ami.

Pois cilh cui sui amaire,

Qu'es la gensor qu'anc fos,

Vol mi e mas chansos.

G. Faidit: L' onrat jauzens.

Puisque celle dont je suis amant, qui est la plus gentille qui fut jamais, veut moi et mes chansons.

Per que tug amador

Son guay e cantador.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

C'est pourquoi tous les amoureux sont gais et chanteurs.

Amaire dels homes en aquest mon.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 79.

Ami des hommes en ce monde.

ANC. FR. Et si cuidast bien li donsiaus

Estre ammeres de dames beles.

Fabl. et cont. anc, t. III, p. 118.

CAT. ESP. PORT. Amador. IT. Amatore.

7. Amairitz, s. f., lat. amatrix, amante, amoureuse.

Qu' entr' amairitz et amans

S'es mes us pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas ves.

Qu' entre amantes et amants s' est mise une tromperie ouverte.

8. Amaressa, s. f., amante.

Tuit li fin amadors e las finas amaressas.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Tous les fidèles amants et les fidèles amantes.

9. Amor, s. f., lat. amor, attachement, amour.

Amor ni societat ab lui non auria.

Titre de 1139.

Il n' aurait avec lui attachement ni société.

Los bes d' amor venon a tart, 

E 'l mals ven quasqun dia.

P. Cardinal: Ben ten.

Les biens d' amour viennent tard, et le mal vient chaque jour.

- Mytholog. le dieu d'amour, les Amours.

E 'l dieu d' Amor m'a nafrat de sa lansa.

Albert de Sisteron: En amor ai.

Et le dieu d' amour m'a blessé de sa lance.

Quant Proessa hag dit son agrat,

L' Amor son en pes levat.

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que.

Quand Prouesse eut dit ce qui lui plut, les Amours se sont levés en pieds.

Loc. Pro Deu amor. Serment de 842.

Pour l'amour de Dieu.

Per amor Dieu mi fezes

Ma dona quelque bon saber.

B. de Ventadour: Bel m'es.

Pour l'amour de Dieu que ma dame me fît quelque bonne indication.

ANC FR. Qu'amors me le prie et commande.

Roman de la Rose, v. 33.

Por amor Dieu le glorioux...

Sire, merci por Dieu amor.

Fabl. et cont. anc. t. II, p. 33 et 87.

CAT. ESP. PORT. Amor. IT. Amore.


10. Amors, s. m., la gaie science des troubadours.

Donx li trobador noel venguan pozar en aquestas leys d'amors, quar ayssi es la fons d'esta gaya sciensa de trobar

Leys d'amors, fol. 1.

Donc que les troubadours nouveaux viennent puiser en ces lois de gaie science, car ici est la fontaine de cette gaie science de trouver.

11. Amansa, Aimansa, s. f., amour, attachement, affection.

Mas grèu veiretz fin' amansa

Ses paor e ses doptansa.

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Mais difficilement vous verrez un pur amour sans peur et sans crainte.

E sai que dizetz soven

Que fraitura d' autr' aimansa

Me fai vas vos venir humelian.

Aimeri de Peguilain: S'ar sai.

Et je sais que vous dites souvent que le manque d'autre amour me fait venir humble vers vous.

ANC. FR. Si va dire par grand amance:

En Dieu ay toute ma fiance.

Lobineau, Hist. de Bret., t. II, p. 719.

ANC IT. Che noi trasse ad amanza.

Barberini, Docum. d'amore, p. 372.

12. Amatiu, adj., aimant, capable d' aimer.

De be amativa e de mal fugitiva.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Aimante du bien et fugitive du mal.

IT. Amativo.

13. Amoros, adj., amoureux, amical, qui appartient à l'amour.

Be sui gays et amoros,

Dona, per amor de vos.

Albert de Malespine: Dona a vos.

Dame, je suis bien gai et amoureux pour l'amour de vous.

Pauc sap de l' amorosa ley.

A. Daniel: Ab plazer.

Il sait peu de la loi amoureuse.

Et als amics es francs et amoros.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Et il est franc et amical envers les amis.

CAT. Amoros (amorós). ESP. PORT. IT. Amoroso.

14. Amoroset, adj., amoureux, qui concerne l'amour.

L' amoroseta bevenda

No feric ab son cairel

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Altressi.

L' amoureuse boisson ne frappa pas plus fortement avec son trait Tristan ni Iseult.

IT. Amorosetto.

15. Amorosamen, adv., amoureusement.

La bona domna valen

Qui tan gen vos aculhit

E tan amorosamen.

Peyrols: Quant amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit et si amoureusement.

CAT. Amorosament. ESP. PORT. IT. Amorosamente.

16. Amic, s. m., lat. amicus, ami, amant.

Verays amix es aquel que ama en adversitat aissi co en prosperitat.

V. et Vert., fol. 76.

Vrai ami est celui qui aime en adversité ainsi qu'en prospérité.

Ai Dieus! quant bona fora amors

De dos amics.

B. de Ventadour: Ja mos.

Ah Dieu! combien serait bonne l'amour de deux amants.

CAT. Amig (amic). ESP. PORT. Amigo. IT. Amico.

17. Amiga, Amia, s. f., lat. amica, amie, amante.

Car' amiga, douss' e franca,

Covinens e bell' e bona.

P. Vidal: Car' amiga.

Chère amante, douce et franche, agréable et belle et bonne.

Que fara la vostra amia?

Amic, cum la voletz laissar?

B. de Ventadour: En abril.

Que fera la votre amie? Ami, comment vous voulez la quitter?

CAT. ESP. PORT. Amiga, IT. Amica.

18. Amiguot, s. m., petit ami.

E cuia s'om aver amic

Lai on no s'a ges amiguot.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Et on s' imagine avoir ami là où on n'a pas petit ami.

CAT. Amiguet.

19. Amable, adj., lat. amabilem, aimable.

Calque cauzas son amablas.

Tr. de l' Épître de S. Paul aux Philippiens. 

Quelques choses sont aimables.

CAT. ESP. Amable. PORT. Amavel. IT. Amabile.

20. Amicable, adj., lat. amicabilem, amiable, capable d' attachement.

Per arbitre arbitrador o amicable componedor.

Statuts de Montpellier de 1231.

Pour arbitre arbitrateur ou amiable compositeur.

O amiqables componedors.

Tit. de 1269, Arch. du Roy., K, 17.

Ou amiables compositeurs.

Home... huma e traitable et amigable.

V. et Vert., fol. 56.

Homme... humain et traitable et capable d' attachement.

ANC. FR. Car masculin est moult liable

Avec feminin amiable.

La fontaine des amoureux, v. 556.

CAT. Amigable.

21. Amigalmens, Amigablament, adv., amicalement.

Car m'as repres non pas amigalmens.

B. Carbonel, Coblas triadas.

Car tu ne m'as point repris amicalement.

E sia receubutz amigablament.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26.

Et soit reçu amicalement.

22. Amistatz, s. m., amitié, attachement, témoignage d' amitié.

E quan me soi de vos lonhatz,

Creys e dobla pus l' amistatz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Et quand je me suis éloigné de vous, l' attachement croît et double davantage.

Quar salutz, ni amistatz

Ni messatges no m'en ve.

B. de Ventadour: Conort.

Car salut, ni amitié, ni message ne m'en vient.

ANC FR.

Naymon, dist-ele, je vos doing m' amisté.

Roman d'Agolant, v. 1316.

CAT. Amistat. ESP. Amistad. PORT. Amizade. IT. Amistà.

23. Amiguaje, s. m., attachement, affection.

Qui vol ausir gesta reyal

E de gran amiguaje.

V. de S. Honorat.

Qui veut ouïr geste royal et de grand attachement.

24. Amistansa, s. f., amitié, attachement.

Que cors non pot pensar ni boca dire

L' amor que ilh teing ni la fina amistansa.

H. Brunet: Cortesamen.

Que coeur ne peut penser ni bouche dire l'amour et le pur attachement que je lui porte.

Qui vol aver complida amistansa

De Jhesu-Crist e qui 'l volra servire.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qui veut avoir entier attachement de Jésus-Christ et qui le voudra servir.

ANC. ESP. Amistansa. ANC. PORT. Amistança. IT. Amistanza.

25. Enemic, s. m., lat. inimicus, ennemi.

Tres enemicx e dos mals senhors ai.

H. de S.-Cyr: Tres enemicx.

J'ai trois ennemis et deux mauvais seigneurs.

Qu'el mon non ai tan mortal enemic.

Pons de Capdueil: Astruc.

Que je n'ai au monde si mortel ennemi.

Spécialement. - L' ennemi du genre humain, le diable.

Qui no fai so que Dieus manda,

L' enemicx l'a en sa landa.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Qui ne fait ce que Dieu commande, le diable l'a en son domaine.

Vostra passios mi sia defendens,

Que no m' enchan l' enemics que m vai tentans.

Arnaud Catalan: Dieus verais.

Que votre passion me soit protectrice, afin que l' ennemi qui me va tentant ne me séduise pas.

CAT. Enemig (enemic). ESP. Enemigo. PORT. Inimigo. IT. Nemico.

26. Enemia, s. f., lat. inimica, ennemie.

Pus er l'am tan que m'es mala enemia.

Guillaume de Saint Didier: El mon non.

Puisque je l'aime tant alors qu'elle m'est méchante ennemie.

CAT. ESP. Enemiga. PORT. Inimiga. IT. Nemica.

27. Enimigablament, adv., irréconciliablement.

Tasiblament s' irais enveia, mas enimigablament.

Trad. de Bède, fol. 6.

L' envie s' irrite tacitement, mais irréconciliablement.

ANC. CAT. Enimigablament.

28. Inimicitia, s. f., lat. inimicitia, inimitié.

Inimicitias et malvolensas.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Inimitiés et malveillances.

ANC ESP. PORT. Inimicicia. IT. Inimicizia.

29. Enemistat, s. f., inimitié, rupture.

Q'us de corteza voluntat

La fai sens ginh d' enemistat

Guardar.

G. de Cabestaing. Aissi cum selh.

Qu' usage de courtoise volonté la fait considérer sans ruse d' inimitié.

CAT. Enemistat. ESP. Enemistad. PORT. Inimizade.

30. Adamar, v., aimer.

Vos prec que m detz tal cosselh

Qu'ieu sapcha ben adamar.

G. Riquier: Jhesu-Crist.

Je vous prie que vous me donniez tel conseil que je sache bien aimer.

ANC. ESP. Adamar.

31. Dezamar, v., cesser d'aimer, dédaigner, haïr.

Trop mi podetz longamen mal voler,

Si m dezamatz quar ieu vos suy amaire.

Berenger de Palasol: Bona dompna.

Vous me pouvez vouloir mal très long-temps, si vous me haïssez parce que je suis votre amant.

ANC FR. Dunc saveras tost aimer

Et apres desamer.

Evrard, Hist. litt., t. XIII, p. 69.

Je crains... que votre coeur n' apprenne petit à petit à me désaimer.

S. François de Sales, Lett. div., p. 187.

ANC. CAT. E si desam, no m sia dada culpa.

Ausias March: Per lo cami.

ESP. Puesque soy tan desamado

Yo me deva desamar. (deba)

J. de Mena, Cancionero general.

PORT. Desamo mi perque me desamades.

Canc. do coll. dos Nobres de Lisboa, fol. 52.

IT. Ve' l'altro che in un punto ama e desama.

Petrarca, Triom. d'am., c. 3.

E mortalmente il disamò... E lo disamavano mortalmente.

Cento novelle antiche, 60.

32. Desamor, s. f., indifférence, désaffection.

Qu'amors perd son nom e desmen,

Et es desamor planamen,

Pois merces no i pot far socors.

Folquet de Marseille: Molt i fes.

Qu'amour perd son nom et le dément, et est pleinement indifférence, lorsque merci ne lui peut faire secours.

ANC. CAT. Desamor. ESP. Desamor. PORT. Disamor. IT. Disamore.

33. Desamansa, s. f., indifférence, dédain, désaffection.

Qu' hom en ven leu de totz en desamansa.

Le moine de Fossan: Ben volria.

Qu'on en vient bientôt entièrement en désaffection.

34. Dezamistat, s. f., brouillerie, refroidissement.

Quant hom non pot una setmana

Us bos amicx estar ab autr' en patz,

Ses grans enueitz e ses dezamistatz.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Quand on ne peut une semaine être bon ami avec un autre, en paix,

sans grands ennuis et sans brouilleries.

ANC. ESP. Desamistad.

35. Dezamoros, adj., indifférent, désaffectionné.

Can pes cum soi tornat desamoros.

Folquet de Marseille: Per Deu amor.

Quand je pense comme je suis devenu indifférent.

Qu'anc non amet, ben l'en puesc escondire;

Ans es nescis dezamoros proatz.

Pons de Capdueil: Tant m'a donat.

Vu que jamais il n' aima, je puis bien l'en justifier; au contraire, il est démontré un niais indifférent.

CAT. Desamoros (desamorós). ESP. Desamoroso. IT. Disamoroso.

36. Enamorar, v., aimer, chérir, affectionner, enamourer, amouracher.

Un gosset li fasia festa, e s metia e sa fauda, e li sautava el coll, e

lo senhor lo enamorava ab gran gaug.

V. et Vert., fol. 61.

Un petit chien lui faisait fête, et se mettait sur ses genoux, et lui sautait au cou, et le seigneur le chérissait avec grand plaisir.

Qu'anc mais no fo leus a enamorar.

G. Faidit: Mon cor e me.

Qu' oncques mais je ne fus facile à amouracher.

Miravals s' enamoret de n' Azalais.

V. de Raimond de Miraval.

Miraval s' amouracha de la dame Azalais.

Et enamoret se de lui et el de la dona.

V. de Bernard de Ventadour.

Elle s' amouracha de lui et lui d'elle.

E li auzel si van enamoran

L'uns pels autres.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Et les oiseaux s'en vont devenant amoureux les uns pour les autres.

Subst. Al prim de nostr' enamorar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Au commencement de notre amouracher.

Part. pas. Car, a mon dan, sui trop enamoratz.

G. Faidit: Mon cor e mi.

Car, à mon dommage, je suis trop amouraché.

C'aissi m fadero tres sorors,

En aquella ora qu'ieu fui natz,

Que totz temps fos enamoratz.

Un troubadour anonyme: Domna ieu pren.

Les trois soeurs me féèrent ainsi, en cette heure que je fus né, que je fusse en tout temps amouraché.

ANC. FR. Car j'en suis moult enamourez.

La fontaine des amoureux, v. 869.

Nul ne se doit enamourer.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 521.

Grant pièce ai illec demouré

De bel-accueil enamoré.

Roman de la Rose, v. 3320.

CAT. ESP. PORT. Enamorar. IT. Innamorare.

37. Enamorament, s. m., amour, attachement.

De Tristan e d' Ysolt los enamoramentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Les amours de Tristan et d'Iseult.

CAT. Enamorament. ESP. Enamoramiento. PORT. Namoramento. 

IT. Innamoramento.

38. Desanamorat, adj., indifférent, qui n'aime plus, désaffectionné.

Per qu'ieu vuelh mais esser paubres onratz,

C' avols manens e desanamoratz.

T. d' Aimeri et de G. de Berguedan: En Berguedan.

C'est pourquoi j'aime mieux être pauvre honoré, que lâche richard et indifférent.

ANC. FR. Mais est-ce un coup bien sûr que votre seigneurie

Soit désanamourée, ou si c'est raillerie?

Molière, le Dépit Amoureux, act. I, sc. 4.

39. Sobrenamorat, adj., exalté en amour.

Mout es mal amatz

Totz hom sobrenamoratz.

Giraud de Borneil: Si mon cor.

Tout homme exalté en amour est très mal aimé.

40. Entramar, v., entr' aimer, chérir réciproquement.

Tot aissy es d'ome e de femna quan s' entramo.

Liv. de Sydrac, fol. 74.

Tout ainsi est d'homme et de femme quand ils s' entr'aiment.

ANC. FR. Apres cest mot s'entre besierent

Cil qui onques ne s' entr'amerent,

Ne ja jor ne s'entr'ameront.

Roman du Renart, t. I, p. 211.

41. Sobramar, v., aimer à l' excès, aimer trop.

Sols sui que sai lo sobrafan que m sortz

Al cor, d'amor sofren per sobramar.

A. Daniel: Sols sui que.

Je suis le seul qui sais l' extrême chagrin qui me surgit au coeur, souffrant d'amour pour aimer à l' excès.

Et tot aisso m ven per sobramar.

Gui d' Uisel: Ges de chantar.

Et tout ceci me vient pour trop aimer.

Que leu m pot perdonar,

S'ieu failli per sobramar.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l'olifans.

Qu'elle me peut facilement pardonner, si je faillis pour trop aimer.

42. Sobramor, s. f., amour excessif, passion.

Qu'il sobramors qu'ieu l'ai m'en te.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Que l' extrême amour que j'ai pour elle m'en retient.

43. Sobrenamoramen, s. m., extrême amour.

Dompna, eu ai un usatge

Qu'es, segon mon escien,

Per sobrenamoramen.

Cadenet: Aisso m dona.

Dame, j'ai un usage qui est, selon mon savoir, par extrême amour.

Amar, adj., lat. amarus, amer, triste, rude.

Fontainas caudas, autras freydas, autras amaras, autras saladas.

Liv. de Sydrac, fol. 55.

Fontaines chaudes, autres froides, autres amères, autres salées.

Sitot l'aura s'es amara,

Don s' eclaircisson li branc.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Quoique l'air soit rude, de quoi les branches s' éclaircissent.

Fig. Mais er conosc que l'amars

D'aquest segle es amars.

Giraud de Borneil: Be vey e conosc.

Mais maintenant je connais que l'aimer de ce siècle est amer.

Subst. E 'l dols m'es tornatz en amar.

Amanieu des Escas: Dona per.

Et le doux m'est tourné en amer.

E m'es amar quar eu non sui amatz.

Sordel: Entre dolsor.

Et il m'est amer de ce que je ne suis aimé.

CAT. Amarg. ESP. PORT. Amargo. IT. Amaro.

2. Amaramen, adv., amèrement.

El comenscet de plorar mot amaramens. (comenset)

Hist. abr. de la Bible, fol. 62.

Il commença à pleurer très amèrement.

CAT. Amargament. ESP. PORT. Amargamente. IT. Amaramente.

3. Amaribot, adj., amer, aigre.

Perqu' us sonetz fai gualiartz,

Ab motz amaribotz bastartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Parce qu'il fait des sonnets trompeurs, avec des mots aigres bâtards.

4. Amaros, adj., amer, triste.

En Amaros gems. V. et Vert., fol. 88.

En amers gémissements.

5. Amaror, Amargor, s. f., amertume.

E tan tost torn en amargor

Lo joy d'aquest segle leugier.

Pierre d'Auvergne: De Dieu.

Et si vite tourne en amertume la joie de ce siècle léger.

Que pos m' auci per lo dolz l' amarors.

Sordel: Entre dolsor.

Que puisque l' amertume me tue par le doux.

Amaror de boca. Eluc. de las propr., fol. 31.

Amertume de bouche.

Cazet el lieh de dolor e d' amaror.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Il tomba au lit de douleur et d' amertume.

CAT. Amargor. ANC. ESP. Amaror. ESP. MOD. PORT. Amargor. 

IT. Amarore.

6. Amareza, s. f., amertume, tristesse.

Amareza e forcenaria. Trad. de Bède, fol. 38.

Tristesse et folie.

ANC. CAT. Amarguesa. IT. Amarezza.

7. Amaruns, s. f., amertume.

E volt douz en amaruns.

Pierre d'Auvergne: Bels m'es dous.

Et tourne le doux en amertume.

8. Amartat, s. f., amertume.

Vis trop begut es amartatz de l'arma.

Trad. de Bède, fol. 45.

Vin trop bu est amertume de l'âme.

La amartatz, lo peccatz e la pena del segle.

Liv. de Sydrac, fol. 95.

L' amertume, le péché et la peine du siècle.

ANC. FR. Escurit per amertet mis olz.

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° 1, ps. 6.

Plein de misère et d' amerté.

Marie de France, t. II, p. 448.

9. Amargar, v., rendre amer, causer amertume.

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Tel morceau qui puis lui cause amertume.

Part. prés. Sa vida, qu'es de gran dolor,

Doloyrosa e amargans.

V. de S. Alexis.

Sa vie, qui est de grande douleur, douloureuse et amère.

CAT. ESP. PORT. Amargar.

10. Amarejar, v., avoir le goût amer.

Maschat entre dens es mol ni amareja...

Ginesta gustada amareja.

Eluc. de las propr., fol. 199 et 210.

Mâché entre les dents il est mou et a goût amer...

Genêt goûté a goût amer.

Part. prés. Es fels amarejans.

Nat de Mons: Sitot non.

Est fiel ayant le goût amer.

ANC. CAT. Amarejar. IT. Amareggiare.

11. Amarzir, v., rendre amer, rude, causer de l'amertume.

Que pueys del frug amarsis la sabor.

R. Jordan: S'ira d'amor.

Qu' ensuite il rend amère la saveur du fruit.

Qu'en la boca m fez al prim dolcir

Co que m'a fait pois el cor amarcir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor.

Que me fit d'abord devenir doux en la bouche ce qu'il m'a fait ensuite devenir amer au coeur.

Quan l'aura doussa s' amarzis.

Cercamons: Quan l'aura.

Quand l'air doux se fait rude.

Pus amars m'en amarzis.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Depuis qu' aimer m'en cause de l'amertume.

Part. pas. E pel temps que vei amarzit.

Deudes de Prades: No m puesc.

Et par le temps que je vois devenu rude.

IT. Amarire.

12. Enamarzir, v., lat. inamarescere, rendre amer, attrister.

Part. pas. Pessa... aissi enoiada e enamarzida.

Trad. de Bède, fol. 11.

Pensée... ainsi ennuyée et rendue amère.

IT. Inamarire.

Amarina, s. f., cerisier sauvage.

La grossa lansa

Que es de fraysse o d' amarina.

V. de S. Honorat.

La grosse lance qui est de frêne ou de cerisier sauvage.

(N. E. chap. siré bort; fraysse : freixa : fresno)

IT. Amarina. (N. E. Amarena, Prunus Avium)

- Jets de jonc.

Amarinas verdas o secas que son apeladas brins.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Jets de jonc verts ou secs qui sont appelés brins.


Amarvir, v., apprêter, fournir.

Et devo amarvir l'escrit de la talha als senhors.

Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 3.

Et doivent apprêter l'écrit de la taille aux seigneurs.

Part. pas. Que lor sian amarvitz lieytz am inventari.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCXIII, fol. 210.

Que leur soient apprêtés lits avec inventaire.

E las maios... amarvidas e livradas.

Tit. de 1268, Arch. du Roy., J, 323.

Et les maisons... fournies et livrées.

Garda t d'ome ses mesura;

No y aias tenso ni rancura,

Qu'el te la lenga amarvida,

Car foldat e no sen la guida.

Libre de Senequa.

Garde-toi d'homme sans mesure; n'aies avec lui dispute ni contestation,

vu qu'il tient la langue apprêtée, car folie et non sens la guide.


Amazones, s. f. plur., lat. amazones, amazones.

Per que son ditas amazones, que vol dire ses mamelas o popas.

Eluc. de las propr., fol. 164.

C'est pourquoi elles sont appelées amazones, qui veut dire sans mamelles ou tétins.

CAT. Amassonas. ESP. PORT. Amazonas. IT. Amazzone.


Ambans, Anvan, s. m., lat. ambiens, entour, retranchement.

Que mais aiatz la vila, la tor ni los ambans.

Mas no i a tor, ni sala, ni ambans, ni soler.

Guillaume de Tudela.

Que jamais vous ayez la ville, la tour ni les entours.

Mais il n'y a tour, ni salle, ni retranchement, ni plate-forme.

Ni no m' espert s'il se fan

Anvans ni murs, que l' obra es de faigna.

Giraud de Borneil: Tot suavet.

Mi ne me trouble s'ils se font retranchements ou murs, vu que l'ouvrage est de boue.

CAT. Ambient. ESP. PORT. Ambiente.

2. Dezanvanar, v., crouler.

Can trazo 'l peirier

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent et le mur croule.


Ambassador, Embaichador, s. m., ambassadeur, envoyé.

César, de Bello Gallico, lib. VI, rapporte que chaque Gaulois distingué

par sa naissance et par sa fortune avait circum se ambactes, clientes, etc.

Le mot ambascia se trouve dans la loi Salique et dans celle des Bourguignons.

On lit dans la paraphrase des Évangiles en vers franciques:

Johannes, mid if jungaron, Godes ambahtman.

Jean, avec ses disciples, de Dieu envoyé.

Sos leguatz o ambaichadors... Tramet sos embaichadors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94 et 97.

Ses légats ou ambassadeurs... Transmit ses ambassadeurs.

Ar mandan Viennes per tot ambayssadors

Que queran lo cors sanct.

V. de S. Honorat.

Maintenant les Viennois envoient partout ambassadeurs qui cherchent la personne sainte.

CAT. ESP. Embaxador. (Embajador) PORT. Embaixador. 

IT. Ambasciadore (Ambasciatore).

2. Ambaicharia, Embayssaria, s. f., ambassade.

Aquesta ambaicharia fo facha l'an DCCL.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Cette ambassade fut faite l'an 750.

Que, per embayssaria d' alcunas grans cieutatz, 

Volon parlar al rey.

Per tractar patz am vos en esta embayssaria.

V. de S. Honorat.

Que par ambassade de quelques grandes cités, ils veulent parler au roi.

Pour traiter paix avec vous en cette ambassade.

3. Ambayssada, s. f., ambassade.

Avian trametut lor ambayssada.

Chronique des Albigeois, col. 35.

Ils avaient transmis leur ambassade.

CAT. ESP. Embaxada. (Embajada) PORT. Embaixada. 

IT. Ambasciata.

4. Ambaissat, Embaissat, s. m., message, ambassade.

Peire, tu furniras est ambaissat,

E diras.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Pierre, tu rempliras cette ambassade, et tu diras.

Que de vos no s partira

Per nulh autre embaissat.

Berenger de Palasol: Ab la.

Qu'il ne se séparera de vous pour nul autre message.


Ambitio, s. f., lat. ambitio, ambition.

Ambitios, dezirier de montar en aut pres o en dignitat.

Gran ambitio de la honor del segle.

V. et Vert., fol. 7 et 80.

Ambition, désir de monter en haute estime ou en dignité.

Grande ambition de l' honneur du siècle.

CAT. Ambició. ESP. Ambición. PORT. Ambição. IT. Ambizione.

2. Ambecios, adj., ambitieux.

Substantiv. Los ambecios d'aquest mont.

Trad. de Bède, fol. 53.

Les ambitieux de ce monde.

CAT. Ambicios. ESP. PORT. Ambicioso. IT. Ambizioso.


Ambonilh, s. m., lat. umbillicus, nombril.

Effant... el ventre de sa mayre, per l' ambonilh atyra aliment... 

L' ambonilh es talhat als efans, quan so natz.

Eluc. de las propr., fol. 58.

L'enfant... dans le ventre de sa mère, prend aliment par le nombril... 

Le nombril est coupé aux enfants, quand ils sont nés.

ESP. Ombligo. PORT. Embigo. IT. Ombilico. (chap. melic, meligo, melico)


Ambra, s. f., basse lat. ambra, ambre.

On a dit que (ce) mot vient de l'arabe ambar. Voyez Mayans, t. II, p. 240. Skinner, Lex. etym., le dérive de la langue belge.

Aquest peish habunda mot en humor seminal, de laqual, quan rema en l'ayga, si engendra ambra per endurziment.

Eluc. de las propr., fol. 156.

Ce poisson abonde beaucoup en humeur séminale, de laquelle, quand elle reste en l'eau, s' engendre l' ambre par endurcissement.

ESP. Ámbar. PORT. Ambar. IT. Ambra.

2. Ambre, s. m., ambre jaune.

Unum pater noster de ambre.

Rymer, t. VIII, p. 428.

Es resplendent semlant al ambre.

Eluc. de las propr.., fol. 115.

Il est resplendissant semblable à l' ambre jaune.

CAT. Ambre.


Ambs, Ams, adj. num., lat. ambo, l'un et l'autre, les deux.

Il ne s' emploie qu'au pluriel.

Et ieu senti m' ambs los flancs.

A. Daniel: En breu briza.

Et je me sens l'un et l'autre flanc.

Que d' ams mos bras vos senga.

Rambaud d'Orange: Pos tals.

Que je vous ceigne de mes deux bras.

Ambas las nars li pertusatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui percez les deux narines.

Ans lieys non estreys lo liams,

Qu'ieu cugei qu' ams nos preses.

Giraud de Borneil: Quan creis.

Mais le lien, que je crus qui nous prît nous deux, ne l' étreignit pas.

ESP. PORT. Ambos. IT. Ambo, ambe.

2. Entramb, adj. num. plur., tous deux.

D' entrambas las partidas ne fan lo sanc raiar.

Guillaume de Tudela.

Ils en font couler le sang des deux côtés.

3. Ambiguitat, s. f., lat. ambiguitatem, ambiguité.

Ambiguitatz es can la sentensa es doptosa per amphibolia.

Leys d'amors, fol. 120,

L' ambiguité est quand la sentence est douteuse par amphibologie.

CAT. Ambiguitat. ESP. Ambigüedad. PORT. Ambiguidade. IT. Ambiguità.

Ambulacio, s. f., lat. ambulatio, marche.

No fec contrarietat en ambulacio...

E fay aquel tardar en ambulacio per alcus dias.

Trad. d'Albucasis, fol. 45 et 70.

Ne fit contrariété en la marche.

Et fais retarder celui-là en marche pendant quelques jours.

a. Ambulatiu, adj., faisant marcher, ambulatif.

Segon que es motiva dels pes, es dita virtut progressiva o ambulativa.

Eluc. de las propr., fol. 20.

Selon qu'elle est motrice des pieds, est dite vertu progressive ou ambulative.

ESP. Ambulativo.

3. Deambulacio, s. f., lat. deambulatio, marche.

E sent en front deambulacio, aissi cum si era deambulacio de formiguas.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Et il sent sur le front marche, ainsi comme si c'était marche de fourmis.

4. Deambulatiu, adj., marchant, vague.

La dolor... est deambulativa.

Eluc. de las propr., fol. 93.

La douleur... est vague.


5. Perambular, v., lat. perambulare, parcourir, faire des progrès.

E no cesset perambular la corruptio, entro qu'el malaute peric.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Et la corruption ne cessa de faire des progrès, jusqu'à ce que le malade périt.

6. Amblar, v., ambler, aller à l' amble.

Et ella lo sec cavalcan

En un bel palafre feran,

On hom de cavalcar no s dol,

Et ambla si que par que vol.

Roman de Jaufre, fol. 81.

Et elle le suit chevauchant sur un beau palefroi gris, où on ne se plaint pas de chevaucher, et il amble tellement qu'il paraît qu'il vole.

E monta en un caval de bon' auria;

Non cor tan uns cavals com amblaria.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9.

Et il monte un cheval de bonne légèreté; un cheval ne court pas autant comme il amblerait.

ANC. FR. Sors deus blans palefrois anblans.

Marie De France, t. 1, p. 238.

Un souef anblant palefroi.

Roman du Renart, t. I, p. 93.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amblar. IT. Ambiare.

7. Amblanza, s. f., amble.

Ill van bellamen l' amblanza.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Ils vont joliment l' amble.

8. Ambladura, s. f., amble.

E met s'el camin d' ambladura,

Et anet tant can lo jorn dura.

Roman de Jaufre, fol. 9.

Et se met au chemin à l' amble, et il alla tant que le jour dure.

E quan m'en part, vau meins que d' ambladura.

Pistoleta: Sens e sabers.

Et quand je m'en sépare, je vais moins qu'à l' amble.

ANC. FR. Et le grant trot et l' ambléure.

Roman du Renart, t. II, p. 276.

ANC. ESP. Ambladura. IT. Ambiadura.

9. Ambladureta, s. f., petit amble.

Mas ieu venray de bel' ambladureta en palafre.

T. de R. Gaucelm et de J. de Miralhas: Joan.

Mais je viendrai à beau petit amble sur palefroi.

10. Amblador, adj., ambleur, qui va à l' amble.

Palafres ambladors. Giraud de Salignac: Esparviers.

Palefroi qui va à l'amble.

ANC. FR. Un palefroi ambléour, bel e chier.

R. de l' Enf. D' Ogier le Danois, fol. 88.

ANC CAT. ANC. ESP. Amblador.


Amda, Amdan, s. f., lat. amita, tante.

Ab lors oncles et ab lors amdas.

So es a lor oncle et a lor amdan.

Trad. du Code de Justinien, fol. 72.

Avec leurs oncles et avec leurs tantes.

C'est-à-dire à leur oncle et à leur tante.

ANC. FR. Une vieil aunte me nurri.

Marie de France, t. 1, p. 360.

Ele étoit s' ante, suer de sa mère.

Chr. d' outre-mer, Ms. de la bibl. de Berne, fol. 41.

Qui fust d' amis emparentée,

Qui éust oncles et antains

Et frères et cousins germains.

Fabl. et cont. anc. t. IV, p. 475.

Sa mère nostre chiere antain.

Tit. de 1265. Carpentier, t. 1, col. 398.


Amen, s. m., hébr. amen, amen, oui, soit, ainsi soit.

E tug digam en amen,

Gratias al Seinhor valen.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Et tous disons en amen, grâces au Seigneur puissant.

Interj. Que 'lh vostra pietatz

Lor perdon lor peccatz;

Amen! Dieus! aissi sia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Que votre pitié leur pardonne leurs péchés; amen! Dieu! ainsi soit-il.

ANC. FR. Tout le camp dit Amen. Dubartas, p. 346.

ESP. Amén. IT. Ammen.


Amenitat, s. f., lat. amoenitatem, aménité, agrément.

Amenitat vol dire deliciozitat.

Eluc. de las propr., fol. 151.

Aménité veut dire agrément.

CAT. Amenitat. ESP. Amenidad. PORT. Amenidade. IT. Amenità.


Amiran, Amirar, s. m., émir.

Legati Caroli ab Aaron amira seu rege Persarum redeuntes... Aaron amira rexque Persarum.

Chr. S. Bertini. Martenne, Th. nov. anecd., t. III, col. 500.

Perq' ieu volria esser mais cocs

De sa cozina, lieis gardan,

C' aver l'onor d'un amiran,

Ses sa vista, e fos mieus Marrocs.

G. Adhemar: Ben fora.

C'est pourquoi je voudrais plutôt être cuisinier de sa cuisine, la regardant, qu'avoir, sans sa vue, la dignité d'un émir, et que Maroc fût à moi.

E s'ieu fos reis ni ducx ni amiratz.

Giraud de Borneil: Gen m' estava.

Et si je fusse roi et duc et émir.

Un troubadour a appliqué ce titre à un prince chrétien.

Dels Alamans, s'ieu fos lur amiratz,

Tost passera la lor cavaillaria. Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Des Allemands, si je fusse leur émir, bientôt passerait leur chevalerie.

(N. E. En este caso parece que se refiera al almirante.)

ANC. FR. Le premier qui print tiltre d' amiras en Sarragoce fut Ibnalarabi.

Fauchet, Antiq. fr., liv. VI, fol. 227.

Onkes plus bels n'ot quens ni amirant.

Roman de Gerard de Vienne, Bekker, v. 3732.


Amorsar, v., étouffer, éteindre.

Estet lo fuoc que no lo pogron amorsar.

Chron. d'Arles.

Le feu dura de manière qu'on ne le put éteindre.

(N. E. chap. amortí; amorsá : desayunar, almorzar)

Per lo fuoc amorsar. V. de S. Trophime.

Pour éteindre le feu.

Fig. Dona que d' autra s' escusa,

Ni cuiz amorsar

Son crim per autr' encolpar.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui s' excuse par l'exemple d'une autre, et croit étouffer son crime en inculpant une autre.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amortar. ESP. MOD. Amortiguar. (extinguir)

- Amortir, calmer.

Mas pauc bes amorsa

Gran mal.

Albert de Sisteron: Domna pros.

Mais un petit bien calme un grand mal.

- Amorcer, attiser, agacer.

En Nicolet, tot lo foc amorzava

Aquest' aigla et un gran lum metia.

T. de J. d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Seigneur Nicolet, cet aigle attisait tout le feu et produisait une grande lumière. (ESP. Señor Nicolet, este águila atizaba todo el fuego y producía una gran luz.)

Part. pas.

Cum veltros en cadena qu'es amorsatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Comme un chien à l' attache qui est agacé.

ANC. FR. Poissons li done por amordre...

Jà n'en doit avoir raençon

Que li autre ne s'i amordent.

Roman du Renart, t. II, p. 306 et 308.

2. Amorzamen, s. m., attisement.

… L' amorzamen del foc.

T. de J. d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

L' attisement du feu.


Amosir, v., ternir, obscurcir.

Tant a Boecis lo vis esvanuit

Que el zo pensa, uel sien amosit.

Poëme sur Boece.

Boece a le visage tellement ébloui qu'il pense cela, que ses yeux soient ternis.

Amparar, v., protéger, défendre, prohiber.

Senher, Dieu prec la vostr' arma ampar.

Aimeri de Bellinoi: Ailas perque.

Seigneur, je prie Dieu qu'il protège votre âme.

Que de son oncle la volcsetz amparar,

Que la volia a tort dezeritar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Que vous la voulussiez défendre de son oncle, qui la voulait dépouiller à tort.

E no fassa jes so que amparara.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 4.

Et ne fasse point ce qu'il prohibera.

Part. prés. subst.

Et a poder de forsa et de bons amparans.

Guillaume de Tudela.

Et il a pouvoir de force et de bons défendants.

CAT. ESP. PORT. Amparar.

- Étudier, apprendre.

Cuideron que ampares letras, e 'l amparet cansos e vers e sirventes e tensos e coblas...

Gran ren amparet de l' autrui saber e voluntiers l' enseignet a autrui.

V. de Hugues de S.-Cyr.

On crut qu'il apprît les lettres, il apprit chansons et vers et sirventes et tensons et couplets... Il apprit beaucoup du savoir d'autrui, et volontiers

l' enseigna à autrui.

ANC. CAT. Emparar. IT. Imparare.

2. Anparar, Emparar, v., saisir, prendre.

Non la deu anparar.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

Ne la doit saisir.

E aprop emparar elh moli. Philomena.

Et ensuite prendre le moulin.

ANC. CAT. Emparar.

3. Amparamen, s. m., défense, prohibition.

Armas portar contra l' amparamen d' aichel evesque e de sa cort.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII; fol. 88.

Porter les armes contre la prohibition de cet évêque et de sa cour.

- Usurpation.

Si lo clam es de amparamen de terra o de vinha.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127.

Si la réclamation est d' usurpation de terre ou de vigne.

ANC. CAT. Amparament.

4. Amparansa, s. f., rempart, sauvegarde, protection.

E Dieus, per sa gran pitansa,

Lo guit e fass' amparansa

Sobr' els fals Turcx non batisatz.

Aimeri de Bellinoi: Consiros cum.

Et que Dieu, par sa grande pitié, le guide et lui fasse sauvegarde contre les faux Turcs non baptisés.

Siatz de lieys amparansa.

Leys d'amors, fol. 30.

Soyez sauvegarde d'elle.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amparanza.

5. Amparador, s. m., envahisseur.

Son flac envios,

Emparador d'autrui mestier.

P. Vidal: Abril issic.

Ce sont lâches envieux, envahisseurs du métier d'autrui.

Tots emparadors, turbadors.

Tit. de 1422, de Bordeaux, Bibl. Monteil.

Tous envahisseurs, causants trouble.


6. Desamparar, v., désemparer, abandonner.

Comensa a guerreiar N Aemar lo vescomte que l' avia desamparat.

V. de Bertrand de Born.

Commence à guerroyer le vicomte seigneur Aimar qui l' avait abandonné.

Las riquesas del mont avian desamparat.

V. de S. Honorat.

Ils avaient abandonné les richesses du monde.

E pois quascus desampara

Vers per canson.

Giraud de Calanson: Sitot.

Et puisque chacun abandonne le vers pour la chanson.

Desampari per totz temps.

Tit. du XIIIe sièc., Arch. du Roy, J, 328.

je désempare pour toujours.

Respondet sant Peyre disent: Senher, si totz ti desamparan, negun temps non ti desampararai.

Hist. abr. de la Bibl., fol. 60.

Saint Pierre répondit disant: Seigneur, si tous t' abandonnent, en aucun temps je ne t' abandonnerai.

Part. pas. Jerusalems es luecs desamparatz.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Jérusalem est un lieu abandonné.

Substantiv. Ampara 'ls desamparatz.

Perdigon: Entr'amor.

Il protége les abandonnés.

CAT. ESP. PORT. Desamparar.

7. Desamparament, s. m., abandon, désemparement.

E per desamparament que vos nos avetz faig dels deimes.

Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 86.

Et par l' abandon que vous nous avez fait des dîmes.

Ad esquivar l' engan del desamparament dels bes.

Tit. de 1221. DOAT, t. L, fol. 21.

Pour éviter la fraude de l' abandon des biens.

Per aquest absolvement et per aquest desamparament.

Tit. de 1206. DOAT, t. CXIV, fol. 279.

Par cette quittance et par ce désemparement.

ANC. ESP. Desamparamiento.


Amphibolia, Amphibologia, s. f., lat. amphibolia, amphibologia, amphibolie, amphibologie.

*gr, Hermog. *gr., p. 72.

*gr, ambigua dictio.

Isidor. Orig., I, 33.

Amphibolia, en autra maniera, dicha amphibologia, e vol dire aytan cum doptoza sentensa. Leys d'amors, fol. 116.

Amphibolie, en autre manière, dite amphibologie, et elle veut dire autant que sentence douteuse.

CAT. Amfibologia. ESP. Anfibología. PORT. Amphibolia, amphibologia. IT. Anfibologia.


Ample, adj., lat. amplus (amplius), ample, large.

Qu' amples vestirs porton e bels arnes.

T. d' Alb. de Sisteron et du Moine: Monges digatz.

Qu'ils portent amples vêtements et beaux harnois.

Amples camis ab trop de caminiers.

G. Riquier: Fortz guerra.

Larges chemins avec beaucoup de voyageurs.

Fig. Sainta gleisa es ampla en las charnals chausas, et estreita en las esperitals.

Trad. de Bède, fol. 74.

La sainte église est large dans les choses charnelles, et étroite dans les choses spirituelles.

Substantiv. Los valhatz agron XXX pes de preon e LX pes d' ample.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Les fossés eurent trente pieds de profondeur et soixante pieds de large.

CAT. Ample. ESP. Amplio. PORT. Amplo. IT. Ampio.

2. Amplamen, adv., amplement.

Cum plus amplamen es contengut en son libre.

Genologia dels contes de Toloza, p. 3.

Comme il est plus amplement contenu dans son livre.

CAT. Amplamen (amplament). ESP. Ampliamente. PORT. Amplamente. 

IT. Ampiamente.

3. Ampliatiu, adj., ampliatif.

Per attraction d'ayre del pulmon ampliatiu et restrictiu.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ampliatif et restrictif du poumon par attraction d'air.

4. Amplitut, s. f., lat. amplitudo, ampleur.

La amplitut de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 42.

L' ampleur de la plaie.

ANC. CAT. Amplitut. ESP. PORT. Amplitud. IT. Amplitudine.

5. Amplessa, s. f., ampleur.

Qu'ellas et els an faudas d'una amplessa.

P. Cardinal: Ab votz d'angels.

Qu'elles et eux ont girons de même ampleur.

Ampleza de las venas pulsatils.

Eluc. de las propr., fol. 55.

Ampleur des veines pulsatiles.

Sia la amplesa del trauc.

Trad. d'Albucasis, fol. 40.

Soit l'ampleur du trou.

ANC. CAT. Amplesa. IT. Ampiezza.

(N. E. ¿La “amplesa del trauc” o la amplesa del ancien catalan son la misma palabra, o me lo parece a mí? Raynouard ofrece muchos ejemplos de palabras que cataloga como catalanas, y son romances; otras veces son iguales que las francesas o castellanas.

Después de Pompeyo Fabra, esto se acentuará de manera irrisoria.)


6. Amplar, v., augmenter, rendre plus ample.

Aquest amplec las possessios de la glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Celui-ci augmenta les possessions de l'église.

7. Ampliar, v., lat. ampliare, amplier, amplifier, augmenter.

Per ampliar autramen la materia.

Alongan o amplian la materia, (N. E. amplían castellano no llevaba tilde.)

Leys d'amors, fol. 139.

Pour amplier autrement la matière.

Allongeant ou amplifiant la matière.

Lo regne accreicher et ampliar.

(N. E. El catalán normativo rechaza la CH, porque recuerda demasiado a la lengua matriz, el occitano.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Accroître et augmenter le royaume.

CAT. ESP. PORT. Ampliar. IT. Ampliare.

(N. E. Ampliar era igual, y es, en catalán, español – castellano, y portugués. El dialecto occitano catalán usará eixamplar, ver número 10 más abajo, y eixample, para distanciarse todo lo posible de estas lenguas.) 

8. Amplificar, v., lat. amplificare, amplifier, augmenter.

Quar l'enfant amplifica trop.

Eluc. de las propr., fol. 70.

Car l'enfant augmente beaucoup.

Entro que sia amplificat.

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

Jusqu'à ce qu'il soit amplifié.

ESP. PORT. Amplificar. IT. Amplificare.

(N. E. Aquí Raynouard no dice cómo se decía en su tiempo en catalán. Querría ahorrar tinta.)

9. Adamplar, v., amplifier, grossir.

Lo pieitz fai adamplar.

Le Dauphin d' Auvergne: Joglaretz.

Fait grossir le sein.

10. Issamplar, Issampliar, v., élargir, augmenter, ouvrir.

Lo sans cors son ponh issamplet. V. de S. Alexis.

La sainte personne ouvrit son poing.

Ni 'ls cols dels motons escarnarai per issampliar els cartiers dels motons.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

Et je ne décharnerai pas les cous des moutons pour augmenter les quartiers des moutons.


Ampola, s. f., lat. ampulla, fiole, ampoule.

Van omplir una ampola d'aquesta aigua beneseyta.

Philomena. (N. E. A ver quién es el guapo que traduce esto al catalán.)

Ils vont remplir une fiole de cette eau bénite.

E totz los reys de Fransa son onhs d'aquella cresma d'aquel' ampola.

(Chap. Y tots los reys de Fransa son ungits d' aquella crisma d' aquella botella.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 64.

Et tous les rois de France sont oints de ce chrême de cette fiole.

ANC. FR. Au sommet de ce pillier estoit assise une ampolle...

Le pilier estoit creux et l' ampolle de fin or.

R. de Perceforest, Sainte-Palaye, Gloss.

CAT. ESP. ANC. PORT. IT. Ampolla.

2. Ampoleta, s. f., petite fiole.

El pres una ampoleta d'oli.

Hist. abr. de la Bible, fol. 36.

Il prit une petite fiole d'huile.

(Chap. Ell va pedre una botelleta de oli.)

ESP. Ampolleta. (CAT. también.) PORT. Ampulheta. IT. Ampolletta.

3. Ampulhos, adj., ampoulé, boursouflé.

Materia spumosa et ampulhoza.

(N. E. los catalanistas de la Ascuma de Calaceite, Matarraña, Aragón, preferirán escuma, que aparece más abajo, en el verbo Alenar.)

Eluc. de las propr., fol. 94.

Matière écumeuse et ampoulée.

IT. Ampolloso.