Mostrando las entradas para la consulta aginollá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aginollá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 30 de marzo de 2024

Lexique roman; Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh - Agensar

 

Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh, s. m., lat. genium, génie, art, adresse, ruse.

Ben dei chantar pus amors m'o ensenha, 

E m dona gienh cum sapcha bos motz faire.

Peyrols: Ben dei. 

Je dois bien chanter puisqu' amour me l'enseigne, et me donne génie comment je sache bons mots faire.

Pus no i val arditz, valgues nos geinhs.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Puisque n'y vaut hardiesse, que nous valût ruse. 

Pus del partir non ai ginh ni saber. 

Peyrols: Mot m'entremis. Var. 

Puisque du partir je n'ai moyen ni savoir.

- Façon, manière.

E manht genh se volv' e s vira 

Mos talans, e ve e vay.

B. de Ventadour: E manht genh. 

En mainte façon se roule et se tourne mon désir, et va et vient.

- Lien, jet.

Ayssi com hom rete l' austor o lo esparvier ab lo gien que no s' envole, sinon a la volontat de son senhor. V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme on retient l'autour ou l'épervier avec le jet qu'il ne s'envole, sinon à la volonté de son seigneur.

Fig. Que hom lo retenga, e que li meta gien de fe e d'amor de Dieu.

V. et Vert., fol. 103.

Qu'on le retienne, et qu'on lui mette jet de foi et d'amour de Dieu.

- Engin, machine de guerre.

Matran va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena.

Matran va prier Charles qu'il fît cesser les engins.

CAT. Geni, giny. ESP. PORT. IT. Genio. (chap. Genio, genios; ingenio, ingenios: máquina de guerra com la catapultafonévolmanganell, etc.)

Geni, giny, Genio, ingenio, máquina de guerra, catapulta, fonévol, manganell



2. Genier, s. m., enjôleur, fourbe, trompeur.

Pus semblet genier amors,

E guardet vas doas partz,

Et renhet si cum rainartz.

Serveri de Girone: Pus semblet.

Depuis qu'amour sembla un trompeur, et regarda vers deux côtés, et se gouverna ainsi comme renard.

ANC. CAT. Ginyer.

3. Ginhos, Gignos, adj., adroit, ingénieux.

Mas l' autr' arquier defors es plus ginhos.

P. Vidal: Quant hom onrat.

Mais l'autre archer dehors est plus adroit.

En totz afars sui savis e ginhos.

Rambaud de Vaqueiras: Savis e folhs.

En toutes affaires je suis prudent et adroit.

- Trompeur.

Amors non vol que ja us sia gignos.

Folquet de Marseille: Ja non cuig.

Amour ne veut que jamais je vous sois trompeur.

ANC. FR. Voient enfant bel et gignos.

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 14. 

Luy et les siens sont hardis et génieux en armes.

Monstrelet, t. III, fol. 61.

4. Gignoset, adj. dim., fin, délié, effilé. 

E 'ls cils gignosetz e petitz.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Et les cils déliés et petits.

5. Ginhosamens, adv., ingénieusement. 

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens.

Tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit la nuit et le jour bien et ingénieusement. 

Tout ingénieusement mener mon adversaire à déconfiture.

6. Ginhozia, s. f., adresse, tromperie. 

Autres son ypocritas, sotils e ginhos de falsa ginhozia, que se entendon enoblezir e muntar en autas et en grans dignitatz. V. et Vert., fol. 9.

Autres sont hypocrites, subtils et ingénieux de fausse tromperie, qui tendent à s' ennoblir et à monter en hautes et grandes dignités.

7. Engen, Engein, Engienh, Engin, s. m., lat. ingenium, génie, adresse. 

L' engin e la subtilitat. Brev. d'amor, fol. 2 

L' adresse et la subtilité.

Quar el y met l' engienh e la valor. 

Folquet de Marseille: En chantan. 

Car il y met l'adresse et la valeur. 

Ni 'l saber de Platon

Ni l' engeinz de Virgili.

(chap. Ni lo sabé (la sabiduría) de Platón, ni l' ingenio de Virgilio.)

Arnaud de Marueil: Razos es.

Ni le savoir de Platon, ni le génie de Virgile.

Pedro Saputo en chapurriau

- Engin, machine de guerre.

Ans feyron latz de corda qu'es ab l' engens tendutz. 

Guillaume de Tudela. 

Mais firent lacet de corde qui est tendu avec l' engin. 

L' enginhayre a fait l' engienh aparelhar. Roman de Fierabras, v. 3329. 

(chap. L' ingenié o ingeniero ha fet aparellá, prepará la máquina; ingenio.)

L' ingénieur a fait apprêter la machine.

ANC. FR. De lor engin les enginna.

IIe trad. du Chastoiement, conte 17, p. 124. 

Miex valt engien que ne fet force.

(chap. Mes val ingenio que forsa; ESP. Más vale maña que fuerza.)

Fables et cont. anc., t. IV, p. 119. 

ANC. CAT. Engeny, enginy. CAT. MOD. Ingeni. ANC. ESP. Engeño. 

ESP. MOD. Ingenio. PORT. Engenho. IT. Ingegno. (chap. Ingenio, ingenios; ingeniero, ingenieros, ingeniera, ingenieres; ingenié, ingeniés.)

8. Enginhamen, Enginamen, s. m., tromperie, artifice.

Selh que van per terra, per l' enginhamen de cela estela, en aissela ora, si no s' en prendion garda, si poirion forsviar del cami. 

Liv. de Sydrac, fol. 72.

Ceux qui vont par terre, par la tromperie de cette étoile, à cette heure, s'ils ne s'en prenaient garde, se pourraient fourvoyer du chemin.

Almorna de rapina non es pas mesters de merce, mas enginamens de felonia. Trad. de Bède, fol. 67.

Aumône de rapine n'est pas action de merci, mais artifice de félonie. ANC. CAT. Engignament. IT. Ingegnamento.

9. Enginhos, adj., lat. ingeniosus, adroit, ingénieux, trompeur. 

Qui a la cara... magra e jauna es artificios e enginhos.

Liv. de Sydrac, fol. 127.

Qui a le visage... maigre et jaune est artificieux et trompeur.

Peirols, si drutz enginhos, 

Ben esperans e sufrens, 

Fai tan c' a sa guisa vens.

T. de Peyrols et de son seigneur: Senher. 

Peyrols, si galant adroit, bien espérant et patient, fait tant qu'à sa guise il vainc.

Sors, aquest hom es enginhos.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Soeur, cet homme est trompeur. 

ANC. FR. Plus engignos naturelment.

IIe trad. du Chastoiement, conte 13, p. 97. 

Thiébaut li quenz de Chartres fu fel e engignous.

Roman de Rou, v. 4408.

CAT. Engignos, enginyos, ingenios. ANC. ESP. Engeñoso. ESP. MOD. Ingenioso. PORT. Engenhoso. IT. Ingegnoso. (chap. Ingeniós, ingeniosos, ingeniosa, ingenioses.)

10. Enginhaire, Enginhador, s. m., ingénieur, machiniste.

Tro que venc l' enginhaire. Guillaume de Tudela. 

Jusqu'à ce que vint l'ingénieur. 

No s sabon captener 

Nulh temps ses enginhadors. 

Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas. 

Ne se savent gouverner en aucun temps sans machinistes. 

ANC. FR. Carpentiers et engignéors.

Roman de Rou, v. 11610. 

Jocelin de Cornaut estoit mestre engingneur. Joinville, p. 42.

(chap. Ingeniero, ingenié, maquiniste; ingenieros, ingeniés, maquinistes; fem. ingeniera, ingenieres, maquinista, maquinistes.)

11. Enginhar, Engeingnar, v., machiner, ingénier, tromper.

Domna, pensem del enginhar

Lausengiers, cui Dieus contranha.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Dame, pensons à tromper médisants, que Dieu réprime.

Mas de lieis enginha.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

Mais s' ingénie à cause d'elle. 

Part. pas. Pero non ai tant engignat

C' amor m'en feses anc giausir. 

P. Bremond Ricas Novas: So don me.

Pourtant je n'ai pas tant ingénié qu'amour m'en fit oncques jouir.

ANC. FR. Bien l'a engingnié et déçut. Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Par engin volra essaier 

Se le corb purra engingnier. 

Marie de France, t. II, p. 106. 

Einsinc deçoit 

Deables la gent et engigne.

Fables et cont. anc., t. II, p. 352. 

Par li cunseil Thiébaut si bons il engigna. 

Roman de Rou, v. 4336. 

ANC. CAT. Engegnar. CAT. MOD. Ingeniar. ANC. ESP. Engeñar. ESP. MOD. Ingeniar. PORT. Engenhar. IT. Ingegnare. (chap. Ingeniá, ingeniás: ingenio, ingenies, ingenie, ingeniem o ingeniam, ingeniéu o ingeniáu, ingenien; ingeniat, ingeniats, ingeniada, ingeniades.)

12. Malginhos, adj., maladroit.

Prims sens fai home malginhos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Mince sens fait homme maladroit.


Genibre, Genebre, s. m., lat. juniperus, genièvre.

Prendetz la goma del genebre.

(chap. Prenéu la goma (ressina) del ginebre de La Ginebrosa o chinebre de La Chinebrosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez la gomme du genièvre.

Sia laurs o genibres.

(chap. Sigue lloré o ginebre.)

A. Daniel: Ans qu' els.

Soit laurier ou genièvre. 

Loc. prov. Camja pin per genebre.

E. Cairel: Era no vei. 

Change pin pour genièvre. 

CAT. Ginebre. ANC. ESP. Genebro. ESP. MOD. Enebro. PORT. Zimbro. 

IT. Ginepro. (chap. Ginebre, ginebres, chinebre, chinebres; GinebrosaChinebrosa, poble de Teruel. Beguda: ginebrachinebra. Un puesto aon abunden los ginebres se diu ginebrera, chinebrera.)

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat

Genolh, Ginolh, s. m., du lat. genu, genou.

Genolhs so on s'ajusto las cueysshas... Et so dits genolhs quar, etc.

Eluc. de las propr., fol. 60. 

Les genoux sont où se joignent les cuisses... Et sont dit genoux parce que, etc.

Metiatz vos de hun ginolh en terra. Passio de Maria. 

Que vous vous mettiez d'un genou en terre. 

Adv. comp.

Per so 'lh suy fis e hom fizels li m ren. 

Fis, de genolhs, mas jontas, humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais conortz.

Pour cela je lui suis pur et homme fidèle je me rends à elle, pur, à genoux, mains jointes, humblement.

Mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar.

V. de Guillaume de Balaun.

Se mit à genou devant lui, et baissa son bandeau pour le baiser.

CAT. Genoll. ANC. ESP. Genojo, ginojo (MOD. Rodilla). IT. Ginocchio. (chap. Ginoll, genoll, ginolls, genolls; chinoll, chenoll, chinolls, chenolls; a ginollons, chinollons.)

2. Genolhos, Ginolhos, s. m., genou. 

(de genolhos, à genoux; chap. A ginollons. Es la frasse favorita de Tomás Bosque Peñarroya y de José Miguel Gracia Zapater: A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a ginollons. Los dos són de La Codoñeracatalanistes saboquets. La un lo del finestró, l'atre lo de la comparativa, juglaret alusinat.)

Adv. comp.

Quan quier merce mi dons de genolhos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Quand je demande merci à ma dame à genoux.

De ginolhos, lo cap vas terra.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A genoux, la tête vers terre.

A genolhos, sopleyan humilmen.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

A genoux, suppliant humblement. 

ANC. FR. Lez lui se met en genuilluns.

Marie de France, t. I, p. 268.

Sovent se courbe à genoillons.

Fables et cont. anc., t. II, p. 41.

CAT. Genollons. IT. Ginocchione. (chap. A ginollons.)

codoñ, codoñs

3. Genuflexio, s. f., lat. genuflexio, génuflexion.

Oracios, genuflexios. Eluc. de las propr., fol. 3.

(chap. Orassions, genuflexions.)

Oraisons, génufexions. 

CAT. Genuflexió. ESP. Genuflexión. PORT. Genuflexão. IT. Genuflessione.

(chap. Genuflexió, genuflexions: flexió de ginoll, ficá un ginoll anterra.)

4. Aginolhamen, s. m., génuflexion.

El sagramen e l' aginolhamen que hom fazia al rey.

(chap. Lo sagramén - sacramén, homenache, promesa, jura – y lo aginollamén (genuflexió) que hom (se) fée al rey. 

Los mes coneguts del proto chapurriau són los del añ 842.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 205.

Le serment et la génuflexion qu'on faisait au roi.

ANC. CAT. Agenollament. IT. Agginocchiamento. (chap. Aginollamén,  aginollamens; genuflexió, genuflexions.)

aginollá, aginollás

5. Agenolhar, Aginollar, v., agenouiller.

Per soven agenolhar. Brev. d'amor, fol. 66. 

Pour souvent agenouiller.

Aginolla se davan ella. V. de P. Vidal. 

(chap. S'aginolle dabán (d') ella.)  

S'agenouille devant elle.

CAT. ANC. ESP. Agenollar. IT. Agginocchiare. (chap. Aginollá, aginollás: yo me aginollo, aginolles, aginolle, aginollem o aginollam, aginolléu o aginolláu, aginollen; aginollat, aginollats, aginollada, aginollades. En ch, achinollá, achinollás: yo me achinollo, achinolles, achinolle, achinollem o achinollam, achinolléu o achinolláu, achinollen; achinollat, achinollats, achinollada, achinollades.)


Genre, s. m., lat. generum, gendre.

Lo genres contra son sogre, e 'l sogres contra son genre.

(chap. Lo gendre contra son sogre, y lo sogre contra son gendre.)

Tot aco que nos avem dit del paire e del fil, si es vers del sogre e del genre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 5. 

Le gendre contre son beau-père, et le beau-père contre son gendre.

Tout ce que nous avons dit du père et du fils, aussi est vrai du beau-père et du gendre.

CAT. Gendre. ANC. ESP. (MOD. Yerno) PORT. Genro. IT. Genero. 

(chap. Gendre, gendres : l' home de una filla; la dona d' un fill es la nora, nores. Pobreta la nora de sa mare de Carlos Rallo Badet.)


Genre, Gendre, s. m., lat. genus, genre.

Li logicia prendon gendre coma plus general que especia, coma cors o substansa, quantitat, qualitat. Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce, comme corps ou substance, quantité, qualité.

Li genre de toz mals. Trad. de Bède, fol. 72.

Les genres de tous maux.

- Terme de grammaire.

Can la votz es del masculi gendre.

Gendre, nombre, persona. 

Leys d'amors, fol. 4 et 146. 

Quand le mot est du genre masculin.

Genre, nombre, personne.

CAT. ESP. (género) PORT. Genero. IT. Genere. 

(chap. Género, géneros; sol ne ñan dos: mascle y femella; cuan un animal al naixe té los dos géneros se li diu monflorito : hermafrodita, com un choto - mascle de cabra - que vam tindre, que teníe los dos órganos sexuals. No es broma, ni tampoc ere un chotacabras. Tenía o ting fotos, ere blanc o blang.)

2. Generatio, Generacio, s. f., lat. generatio, génération, généalogie.

Tot aissi coma trespassa l' una generacios aprop l'autra.

Liv. de Sydrac, fol. 14.

Tout ainsi comme passe une génération après l'autre.

Sabia molt las generacios dels grans homes d' aquellas encontradas.

V. de Hugues de Pena.

Savait moult les généalogies des grands hommes de ces contrées.

- Extraction, race.

Hom fo de paubra generatio. V. de B. de Ventadour.

Fut homme de pauvre extraction.

Las bonas gens que naisseran de sa generatio. Liv. de Sydrac, fol. 27.

(chap. Les bones gens que naixerán de sa (la seua) generassió.)

Les bonnes gens qui naîtront de sa race.

CAT. Generació. ESP. Generación. PORT. Generação. IT. Generazione.

3. Genitura, s. f., lat. genitura, géniture, procréation.

Anc no si corrompet per la tia genitura. V. de S. Honorat.

Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.

ANC. ESP. PORT. IT. Genitura.

4. Genitiu, s. m., lat. genitivus, génitoire, partie sexuelle.

Genitius so membres ministrans a generacio. Eluc. de las propr., fol. 58.

Génitoires sont membres servant à la génération.

(chap. Genitals són membres que servixen (per) a la generassió.)

- Génitif, terme de grammaire.

Genitius es ditz d' engendrar. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. Genitiu es dit d' engendrá.)

Génitif est dit d'engendrer.

Li cas sun seis... genitius, etc. Gramm. provençal. 

(chap. Los casos (ne) són sis... genitiu, etc.) 

Les cas sont six... le génitif, etc.

CAT. Genitiu. ESP. PORT. IT. Genitivo. (chap. Genitiu, genitius, de gramática.)

5. Genital, adj., lat. genitalis, génital.

Humor... per virtut de calor natural distillada, corr als locs genitals.

Eluc. de las propr., fol. 57.

Humeur... distillée par vertu de chaleur naturelle, court aux parties génitales.

ESP. PORT. Genital. IT. Genitale. (chap. genital, genitals, de engendrá, generá, reproduí.)

6. Genitalias, s. f. pl., du lat. genitalis, génitoires.

Res non efflama en aissi las genitalias.

Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.

Trad. de Bède, fol. 52 et 45.

Rien n'enflamme ainsi les génitoires.

Le délice des génitoires suit le ventre tendu par aliments.

ANC. FR. Si tu vols couper orendroit

Tes genitailles.

Conte d'un home qui s'ocist, etc.

(chap. Los genitals, les parts que engendren; se sol referí a les parts que se veuen: sigala, polla, chulet; figa, chona.)

7. Genitensa, s. f., partie sexuelle, génitoire.

Tem que lhi fassa tolre la genitensa. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Je crains qu'il lui fasse enlever la partie sexuelle.

8. Generatiu, adj., génératif. 

Virtut o potencia generativa.

Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu ou puissance générative.

ESP. PORT. IT. Generativo. (chap. Generatiu, generatius, generativa, generatives.)

9. Generable, adj., lat. generabilis, susceptible de génération, de procréation. (N. E. errata pro-créatoin.)

Que las cauzas compostas d'aquela materia sian generablas et corruptiblas. Eluc. de las propr., fol. 105.

Que les choses composées de cette matière soient susceptibles de génération et corruptibles. 

ESP. Generable. IT. Generabile.

10. Generar, v., lat. generare, engendrer, procréer.

Mul, filh d'aze et d' ega, no pot generar.

(chap. Macho, fill de burro y de yegua, no pot generá, engendrá; cuan es una femella se li diu mula, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Eluc. de las propr., fol. 236.

Mulet, fils d'âne et de jument, ne peut engendrer.

(N. E. Hay algún Mulet en Calaceite, pero ojalá que no se hubiese engendrado al burro denominado Carlos Rallo Badet. Seguro que encuentra una mula y tiene la desgracia de engendrar un ase catalanista.)

ANC. ESP. Generar. PORT. Gerar. IT. Generare.

11. Genesi, s. f., lat. Genesis, Genèse.

Moysems, en Genesi, 

Raconta lay pres de la fi.

Brev. d'amor, fol. 87. 

Moïse, dans la Genèse, raconte là près de la fin. 

Lo libre de Genezi.

(chap. Lo llibre del Génessis.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 1.

Le livre de la Genèse.

CAT. ESP. (Génesis) PORT. Genesis. IT. Genesi.

12. Genolosia, Genologia, s. f., lat. genealogia, généalogie.

Las genolosias e los probainamens. (N. E. prohainamens ?, prochain.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les généalogies et les propagations.

Ensiec sy la genologia dels contes de Tholoza.

Genologia dels contes de Tholosa.

S'ensuit la généalogie des comtes de Toulouse. 

CAT. ESP. (genealogía) PORT. IT. Genealogia. (chap. Genealogía, genealogíes.)

13. Generalitat, s. f., lat. generalitatem, généralité.

Generalitatz es cant hom reman en dupte et en cauza no certa per la generalitat de las paraulas. Leys d'amors, fol. 120.

Généralité est quand on reste en doute et en cause non certaine par la généralité des paroles. 

Per aquesta generalitat. L'Arbre de Batalhas, fol. 158. 

Par cette généralité.

CAT. Generalitat. ESP. Generalidad. PORT. Generalidade. IT. Generalità, generalitate, generalitade. (chap. Generalidat, generalidats; les generalidats eren impostos generals, o del General, que solíen administra los diputats o deputats del General, a tota la Corona de Aragó. La casa aon se arreplegaben podíe sé la Diputassió, la Casa del General, que después va passá a dís Generalidat.)

Dietari de la Generalidat de Cataluña de juliol de 1522

14. General, adj., lat. generalis, général.

L' habitacols es generals

La terra de totz animals.

Brev. d'amor, fol. 39.

La terre est l'habitation générale de tous animaux.

Aicho es generals regla. Gramm. provençal. 

Cela est générale règle.

Reddra conte al recebedor general.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 423.

Rendra compte au receveur général. 

Adv. comp. La causa tan be en general com en especial.

V. et Vert., fol. 36.

La chose aussi bien en général comme en spécial.

CAT. ESP. General. PORT. Geral. IT. Generale.

14. Generalment, adv., généralement.

Generalment so es vers, si es plag de causa corporal.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Généralement cela est vrai, s'il est litige de chose corporelle.

Que nos veda generalmen tot peccat.

Les X commandements de Dieu.

Qui nous défend généralement tout péché. 

ANC. FR. En tous lieux si généralment.

Eustache Deschamps, p. 142. 

CAT. Generalment. ESP. Generalmente. PORT. Geralmente. 

IT. Generalmente. (chap. Generalmen.)

16. Generos, adj., lat. generosus, généreux, illustre.

Per lo noble e generos seignor.

Tit. du XVe siècle. Entre le seigneur et les habitants de la Roche. 

Par le noble et généreux seigneur.

CAT. Generos. ESP. PORT. IT. Generoso. (chap. Generós, generosos, generosa, generoses. Antigamen no significabe que donabe, sino ilustre, noble.)

17. Engenramen, s. m., procréation, génération, production.

Engenramen d' ome e de femna. Liv. de Sydrac, fol. 82. 

Procréation d'homme et de femme.

Duret l'emperis XIIII engenramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dura l'empire quatorze générations. 

ANC. ESP. Engendramiento. IT. Ingeneramento. (chap. Engendramén, engendramens; generassió, generassions.)

18. Engenradura, s. f., progéniture, naissance.

Ama sa engenradura. Brev. d'amor, fol. 52. 

Aime sa progéniture.

Loc. Jacob respondet... Si mi donas la premiera engenradura.

Hist. abr. de la Bible, fol. 8. 

Jacob répondit... Si tu me donnes la première naissance (le droit d'aînesse).

ANC. FR. Ki molt nuist à engenréure.

Roman de Mahomet, v. 1824.

19. Engenraire, Engenrador, s. m., créateur, procréateur, producteur, père.

Paire 

Del sieu filh et engenraire.

Brev. d'amor, fol. 9. 

Père et procréateur du sien fils.

Engenrador,... lume merevilhos e grant. Lo Payre eternal.

Créateur,... lumière merveilleuse et grande. 

ANC. FR. E li plus sage e li meillor

E tuit li bon engendréor

I morurent, fors vilenaille

Ne remist el règne senz faille.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 171. 

CAT. ESP. Engendrador. IT. Ingeneratore.

10. Engenrayritz, s. f., du lat. generatrix, génératrice, mère.

Verge, de Dieu engenrayritz, sias nos huey en ajuda. Philomena.

Vierge, mère de Dieu, sois-nous aujourd'hui en aide. 

IT. Ingeneratrice. (chap. Engendradora.)

21. Engenrar, Engendrar,. v., lat. ingenerare, engendrer, procréer, produire.

Cavaliers fon vostre paire,

Que us engenret.

Marcabrus: L' autr' ier jost. 

Chevalier fut votre père, qui vous engendra. 

Matrimonis, lo qual Deus establit a engenrar efans.

Des sept Sacrements en prov., fol. 58. 

Mariage, lequel Dieu établit pour engendrer enfants.

Fig. Ples ventres no pot engenrar sotil sen. Trad. de Bède, fol. 52.

Ventre plein ne peut engendrer sens subtil. 

Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106.

Jeu de mains engendre querelles.

Aquest peccatz engenret la mort. Liv. de Sydrac, fol. 84.

Ce péché engendra la mort.

Adonc engendrarian collizio. Leys d'amors, fol. 3.

Alors engendreraient collision.

Part. prés. Am enguentz carn engendrantz. Trad. d'Albucasis, fol. 11. Avec onguents produisant chair. 

Part. pas. Natz

Enans de temps et engenratz. Brev. d'amor, fol. 9.

Né et engendré avant le temps. 

Serpent coronat, 

De vibra engenrat. 

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Serpent couronné, de vipère engendré.

ANC. FR.

Au bon duc Aymon qui les voult engenrer. 

Roman des fils d' Aymon. Bekker, p. 2.

ANC. CAT. Engenrar. CAT. MOD. ESP. Engendrar. IT. Ingenerare. 

(chap. Engendrá: engendro, engendres, engendre, engendrem o engendram, engendréu o engendráu, engendren; engendrat, engendrats, engendrada, engendrades.)

22. Progenies, s. f., lat. progenies, progéniture, race, famille.

La linhada o la progenies del rey Clodovieu

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97. 

La lignée ou la progéniture du roi Clovis

ESP. PORT. IT. (chap.) Progenie.

23. Progenia, s. f., du lat. progenies, progéniture, race.

Per femna francha, e tota la progenia que de ley issira.

Tit. de 1225. Arch. du Roy., J. 332. 

Pour femme franche, et toute la progéniture qui sortira d'elle.

Aisso es la progenia dels comtes de Bles.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Ceci est la race des comtes de Blois

IT. Progenia.

24. Primogenitura, s. f., lat. primogenitura, primogéniture.

Dret de primogenitura. Fors de Béarn, p. 1085.

(chap. Dret de primogenitura; primo : primé, genitus : engendrat, 

lo primé fill, lo primogénito o primogénit.)

Droit de primogéniture. (N. E. d'aînesse, avant né.)

CAT. ESP. PORT. IT. Primogenitura. (chap. Primogenitura, primogenitures.)

25. Regeneration, s. f., lat. regenerationem, régénération. 

L'Antechrist enseigna non sperar, en aiço, la regeneration, la confermation. Doctrine des Vaudois.

L'Antechrist enseigne de ne pas espérer, en ceci, la régénération, la confirmation. 

CAT. Regeneració. ESP. Regeneración. PORT. Regeneração. 

IT. Regenerazione. (chap. Regenerassió, regenerassions.)

26. Regenerament, s. m., régénération.

Per lo lavament del regenerament.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Titus. 

Par la purification de la régénération.

27. Regenerar, v., lat. regenerare, régénérer.

Regenerar, distribuir las gracias del Sant Esperit. Doctrine des Vaudois. Régénérer, distribuer les grâces du Saint-Esprit. 

Lo cal regeneret nos.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Lequel nous régénéra. 

CAT. ESP. PORT. Regenerar. IT. Regenerare. (chap. Regenerá: regenero, regeneres, regenere, regenerem o regeneram, regeneréu o regeneráu, regeneren; regenerat, regenerats, regenerada, regenerades.)

28. Homogeneos, adj., grec *gr, homogène.

Cauzas homogeneas, so es a dire semlans en natura.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

Choses homogènes, c'est-à-dire semblables en nature.

CAT. ESP. (homogéneo, homogénea) PORT. Homogeneo. IT. Omogeneo.

(chap. Homogéneo, homogéneos, homogénea, homogénies o homogénees.)

29. Etherogeneos, adj., lat. heterogeneus, du grec *gr, *gr, hétérogène. Cauzas etherogeneas et diversas en natura. Eluc. de las propr., fol. 116.

Choses hétérogènes et diverses en nature. 

CAT. ESP. (heterogéneo.) PORT. Heterogeneo. IT. Eterogeneo. (chap. Heterogéneo, heterogéneos, heterogénea, heterogénies o heterogénees.)


Gent, Gen, s. f., lat. gentem, gent, nation, famille.

Tota gen crestiana

Que es desotz lo ray.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Toute gent chrétienne qui est dessous le soleil.

Anc non nasquet sai entre nos 

Tan belha de neguna gen.

G. Rudel: Quan lo rossinhols.

Oncques ne naquit ici parmi nous aussi belle d'aucune nation.

- Personne, homme.

Que val viure ses amor,

Mas per far enueg a la gen?

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?

Frances no son pas gens, ans son diable nat. 

Roman de Fierabras, v. 3291. 

Les Français ne sont pas hommes, mais ils sont diables nés.

Loc. Los senhors prelatz et gens de gleysa. 

Reg. des états de Provence, de 1401.

Les seigneurs prélats et gens d'église.

Quar aitals captenemens

No val mest las bonas gens.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Car telle conduite ne vaut parmi les bonnes gens.

Las gens d'art. Liv. de Sydrac, fol. 73.

Les gens d'art.

Dreitz de natura fo 'l primiers, 

E dreitz de gens fo 'l derriers.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Droit de nature fut le premier, et droit des gens fut le dernier. 

ANC. FR. Par my le col soient-ils pendus

Telz gents qui sont si empeschables.

La Farce de Pathelin, p. 46.

Les plus gents de bien.

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêl., t. I, p. 361.

CAT. Gent. ANC. ESP. Gient. ESP. MOD. PORT. IT. Gente. (chap. Gen, gens, chen, chens; gentada, gentades; gentolagentolesgestussagentusses.)

2. Gens, Ges, adv. nég., point, pas, nullement.

Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.

Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.

Patz forsada no m platz ges. 

Bernard de La Barthe: Foilha ni flors. 

Paix forcée ne me plaît point. 

CAT. Gens. (chap. Gens, gens ni mica.)

3. Gent, adj., lat. gentilis, gent, gentil, joli, agréable, gracieux.

Merce us clam, domna genta.

Arnaud de Marueil: Ses joy non es. 

Merci je vous crie, dame gentille.

Cant las maisos son gentas en la vila, la vila n'es plus genta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 86. 

Quand les maisons sont jolies en la ville, la ville en est plus jolie.

Fig. Bon cosselh vos don e gen: 

Amatz e cantatz soven.

Peyrols: Quant amors. 

Bon et gentil conseil je vous donne: Aimez et chantez souvent. 

Comparatif. Sa beutatz es, entre las gensors,

Genser, aissi cum entre foillas flors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom.

(chap. La seua bellesa es, entre les mes gentils, la mes gentil, aixina com entre fulles la flo.)

Sa beauté est, entre les plus gentilles, plus gentille, ainsi comme la fleur entre les feuilles. 

Per la gensor que anc formes 

Amors, e per la plus gaya.

Arnaud de Marueil: Us gays. 

Pour la plus gentille qu'oncques formât amour, et pour la plus gaie. 

ANC. IT.

Che quanto gente è più mistier gensore. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. FR. N'en devez autruy blasmer

Que le gent corps que vous portez. 

Charles d'Orléans, p. 23.

Vostre gent corps de moy se part et emble. 

Clément Marot, t. I, p. 341. 

Nommer le puis, c'est li plus gens. Lai d'Ignaurès, p. 11. 

Sans que je puisse appercevoir 

Ung seul confort ne recevoir 

De vostre gracieux corps gent.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 788. 

Adverb.

Mout estai gen franquez' ab gran beutat. 

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult est gentiment franchise avec grande beauté. 

Li siei belh huelh traidor 

Que m'esguardavan tan gen.

B. de Ventadour: Acossellatz. 

Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gracieusement. 

ANC. IT. Se ne la propria mente

Genti pensieri et onesti ritiene. 

Barberini, Doc. d'amore, p. 152.

Le dictionnaire de la Crusca dit sur cet adjectif:

Voce anticha venuta dal provenzale.

ANC. CAT. ANC. ESP. Gent. (ESP. MOD. Gentil. Chap. Gentil, gentils; agradable, grassiós, majo; grassiosa, maja, guapa.)

4. Gentament, adv., gentiment, agréablement. (chap. Gentilmen)

E 'l van gentamentz conortan. Roman de Jaufre, fol. 87.

Et le vont gentiment encourageant.

ANC. FR. Les verges d'or gentement esmaillées. 

Jehan de Saintré, t. I, p. 146.

5. Gentet, adj. dim., gentillet. 

Diminutivas coma: gentet. Leys d'amors, fol. 100. 

Diminutives comme: gentillet.

Adverb. Al pus gentet que puscatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au plus gentiment que vous puissiez. 

Gentet, rizen, joguan. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys. 

Gentiment, riant, jouant.

6. Genliazos, s. f., gentillesse. 

Voill que m do de sas faissos, 

Que il estai genliazos.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Je veux qu'elle me donne de ses manières, vu que lui siet gentillesse.

7. Gensozia, Genseza, s. f., gentillesse.

N Aymars me don sa coyndia, 

En Trencaleos

Sa gensozia.

Elias de Barjols: Belhs Guazans. 

Que le seigneur Aimar me donne sa grâce, le seigneur Trencaleon sa gentillesse.

Un manuscrit porte genseza.

8. Gentileza, s. f., gentillesse, noblesse.

La nobleza e la gentileza del cors non es veraia nobleza, car totz em filhs de una mayre. 

De lur gentileza, per so car so e cuion esser de gentil brac.

V. et Vert., fol. 33 et 34. 

La noblesse et la gentillesse du corps n'est pas vraie noblesse, car nous sommes tous fils de même mère.

De leur noblesse, parce qu'ils sont et pensent être de noble boue.

ANC. FR. Généralement toute la seigneurie et gentillesse de ces deux parties chevaucherent devant et derrière.

Monstrelet, t. II, fol. 108. 

CAT. Gentilesa. ESP. PORT. Gentileza. IT. Gentilezza. (chap. Gentilesa, gentileses.)

9. Gentil, lat. gentilis, adj., gentil, agréable, noble.

Franca e gentils e d'avinen companha. 

Pons de Capdueil: Leials amics. 

Franche et gentille et d'avenante compagnie. 

Era joves e gaia e gentils domna.

V. de Raimond de Miraval. 

Était jeune et gaie et gentille dame. 

ANC. FR. Maintenant en un bel repaire 

L' ammena la gentix comtesse... 

Damoisele gentil et franche. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 422, et t. I, p. 176. 

A poures gentilz hommes et gentilz femmes.

Joinville, p. 145. 

Lequel s'estoit marié à une gentil-femme du pays du Maine.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 119.

- Substantiv. Païen.

Aquo que fazio los gentils al comensament del mes.

Eluc. de las propr., fol. 127. 

Ce que faisaient les gentils au commencement du mois.

Li gentil o 'lh paya foro traitz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 82. 

Les gentils ou les païens furent trahis. 

CAT. ESP. PORT. Gentil. IT. Gentile. (chap. Gentil, gentils; gentil hom o ric hom, rico hombre, rico ome : home noble.)

10. Gentilmen, adv., gentiment. 

Sabetz gentilmen servir 

Las domnas.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Vous savez gentiment servir les dames.

CAT. Gentilment. ESP. PORT. IT. Gentilmente. (chap. Gentilmen.)

11. Gentilar, v., se montrer gracieux, plaire.

Quar tan gen gentila.

Raimond de Miraval: Aissi m. 

Parce que si gracieusement elle se montre gracieuse.

12. Gensar, v., orner, parer, embellir.

Ilh sab gensar sa faisso

Ab bels semblans et ab cuendes parvens.

Raimond de Miraval: Entre dos volers. 

Elle sait embellir sa façon avec beaux semblants et gracieuses apparences.

Pus vos no las voletz gensar, 

S' elhas se genson, no vos tir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Puisque vous ne les voulez pas orner, si elles s' ornent, qu'il ne vous déplaise.

- Être beau, briller.

Ab la bela qu'entre las gensors gensa

P. Imbert: Aras pus vei. 

Avec la belle qui entre les plus belles brille. 

En sa beutat gensa valors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

En sa beauté brille mérite.

Per cui pretz meillura e gensa.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab. 

Par qui mérite s'améliore et brille. 

Part. pas. Aissi cum es d'un fruich gensatz uns ortz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Ainsi comme d'un fruit est orné un jardin. 

ANC. FR. Recognoissez les dictz de nostre maistre, 

Et vous gencez pour lou remede y mettre. 

Légende de Faitfeu, p. 4. 

ANC. CAT. Genzar.

13. Agensamen, s. m., agencement, arrangement, accommodement.

Pueys sec se l' agensamens. Leys d'amors, fol. 4.

Puis s'ensuit l' agencement. 

Per nom d' agensament. 

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355. 

Sous le nom d' accommodement.

14. Agensar, v., plaire, embellir.

Toza, tant m' agensa

Vostr' amors.

G. Riquier: Gaya pastorella. 

Jeune fille, tant me plaît votre amour.

Senher, cui agensa

Joys e solatz.

T. de Folquet et de Giraud: Giraud. 

Seigneur, à qui plaît joie et amusement. 

ANC. FR. Comme on a de coustume d'agencer les palais le jour des nopces. Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 151. 

CAT. Agenzar. ANC. IT. Agenzare.

Le Dictionnaire italien d'Alberti dit sur ce verbe: 

Voce anticha derivata del provenzale. 

Molto m' agenzeria vostra parvenza. Monna Nina.

Di cui il meo cor gradir molto s' agenza. 

Barberino (Barberini), Tav. (Tavola) de' Docum. d'amore.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava