- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
primera-jornada-novela-quinta
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.
Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.
Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrássies dels atres si es nessessari.
Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:
«Este desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts.
Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.
Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.
Pietro va contestá:
- No la ham probat.
- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.
Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.
Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.
Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:
- ¿Quí ña per aquí?
Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:
- ¿Qué fas tú aquí?
No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:
- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.
Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:
- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.
Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:
- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.
- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.
- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.
La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.
Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.
Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.
La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:
- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:
- No, un atra.
- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:
- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:
- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:
Amor, la hermosa llum
en que los seus bells ulls me han ferit
an ella y a tú me té ya rendit.
De los seus ulls se mou lo esplendó
en que lo meu cor a cremá se ha ficat
per los meus passán,
y cuán gran fore lo teu valor
lo seu bell rostro me va fé manifest,
lo que, imaginán,
vach sentí que me anabe gigán
tot poder, y que an ella ere oferit,
y esta es la causa de los meus plos ha sigut.
aixina pos, en lo teu criat transformat
estic, siñó, y aixina obedién espero
que me sigues clemén;
pero no sé si del tot ha adivinat
la meua fe sansera y fervén
aquella que la meua men
posseíx, que la pas, si no ha vingut
de ella no vull, y may la hay volgut.
Per naixó, siñó meu, yo te rogo
que, al mostrálay, la faigues tú sentí
lo teu foc al seu costat
per a servím, perque yo en lo teu foc
amán me consumixco, y de patí
me séntigo ya postrat;
y, cuan tú u cregues assertat,
dónali raó de mí com es degut;
que me voré, si u fas, complagut.
Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.
ACABE LA QUINTA JORNADA.
Lo corv.
Edgar Allan Poe.
Traducsió
de Ramón Guimerá Lorente (Moncho).
Traducsió de una versió trobada a internet
que no té res a vore en la original de Edgaret "The Raven".
Carlos Arturo Torres.
I
Una
nit pavorosa, ñirviós
relligía un mamotreto gros
cuan vach
creure escoltá
un extrañ soroll, de repén
com si algú
tocare suavemén
a la meua porta: «Visita impertinén
es, vach
di, y res mes».
II
¡Ah!
Men enrecordo mol be; ere al ivern,
impassién yo medía lo tems
etern
cansat de buscá
als llibres la calma tranquilisadora
al
doló de la morta Leonora
que habite en los ángels ara
¡pera
sempre mes!
III
Vach
sentí los cruixits y l´elástic
rosá de les cortines, un
fantástic
terror, com may sentit había
y vach volé aquell
soroll explicám,
lo meu espíritu oprimit calmá per fin:
«Un
viaché perdut es,
vach di, y res mes».
IV
Ya
en mes calma: «Caballé
vach cridá, o dama, suplicátos vull
tos
servigáu excusá
pero la meua atensió no estabe ben desperta
y
va sé la vostra cridada tan inserta...»
Vach obrí allabonses de
gom a gom la porta:
oscurina, y res mes.
V
Miro
al no res, exploro la tiniebla
y séntigo entonses que la meua
mén
se ompli de idees com cap atre mortal
les va tindre
abáns,
y escolto en oíts anhelans
«Leonora » unes veus
sussurrans
murmurá, y res mes.
VI
Torno
a la meua estansia en temó
y torno a escoltá mes fort fotre
cops;
«algo, me dic, toque a la finestra,
compendre vull la
siñal arcana
y calmá esta angustia sobrehumana»:
¡lo ven, y
res mes!
VII
La finestra vach obrí: revolán
vach vore entonses un corv
aleteján
com un muixó de un atra edat;
sense mes seremonia va
entrá a la sala
en gesto siñorial y negres ales
y damún de
un busto, al dintel de Palas,
se va posá, y res mes.
VIII
Miro
al muixó negre, sonrién
dabán del seu grave y serio continén
y
li escomenso a parlá,
no sense intensió irónica:
«Oh corv,
oh venerable ave anacrónica,
¿quín es lo teu nom a la regió
plutónica?»
Va di lo corv: «May mes».
IX
En
este cas tan raro
me vach extraña de escoltá tan cla
tal nom
pronunsiá
y ting que confessá que me vach assustá
pos dingú,
crec, va tindre lo gust
de un corv vore, posat damún de un
busto
en tal nom: «May mes».
X
Com
si haguera volcat l´alma,
va callá lo muixó y ni un momén
les
plomes va sorollá,
«datres de mí han fugit y yo me crec
que
ell sen anirá demá sense tardá
com ya m´ha abandonat la
esperansa»;
va di lo corv: «¡May mes! »
XI
Una
resposta al escoltá directa
me vach di, no sense inquietut
secreta,
«Es aixó y res mes.
Tot lo que va adependre de un
amo desgrassiat,
al que tossut ha perseguit la fortuna
y sol
este estribillo ha conservat
¡eixe may mes, may mes!»
XII
Vach
girá l´assiento hasta quedám enfrente
de la porta, del busto y
del vidén corv
y entonses ya, reclinat a la blana cadira
en
somnis fantastics me afonaba,
pensán sempre en qué volíe
di
aquell may mes, may mes.
XIII
Mol
tems me vach quedá aixina ensomián,
y aquell extrañ muixó
sense pará mirán;
ocupabe lo diván
de vellut, aon juns
mos assentabem
y en lo meu dol, pensaba que Ella,
may mes
ocuparíe esta habitassió.
XIV
Entonses
me va pareixe l´aire denso
com una auló de sucarrat incienso
de
un invissible altá;
y escolto veus repetí:
«Olvida a Leonor,
béute lo nepenthes
beu l´olvido a les seues fons»;
va di lo
corv: «¡May mes! »
XV
«Profeta,
vach di, augur de atres edats
que van aventá les negres
tempestats
aquí peral meu mal,
huésped de esta morada de
tristesa,
dísme, oscur engendre de la nit de paó,
si una mel
ñaurá per a la meua amargó»:
va di lo corv: «¡May
mes!»
XVI
«Profeta, vach di, o dimoni, tú,
corv,
per Deu, per mí, per la meua gran doló,
per lo teu
poder fatal
dísme si alguna vegada a Leonora
tornaré a vore a
la eternal aurora
aon está felís en los querubins»;
va di
lo corv: «¡May mes! »
XVII
«Que
sigue esta paraula la radera,
torna a la plutónica rivera»,
vach
cridá: «¡No tornos mes,
no dixos ni potades, ni una ploma
y
lo meu espíritu, rodejat de densa broma
libera del pes que
té!»
Va di lo corv: «¡May mes! »
XVIII
Y
lo corv parat, fúnebre y adusto
seguix sempre de Palas posat al
busto
y en la llum del meu cresol,
proyecte una taca umbría a
la alfombra
y la seua mirada de demoni assombre...
¡Ay! ¿La
meua alma en dol
de la seua sombra se podrá apartá?
¡May
mes!
https://narrativabreve.com/2017/02/el-cuervo-allan-poe-en-estado-puro.html
Aquí os ofrezco la traducción de Julio Cortázar y, tras esta, la versión original (The Raven).
Una vez, al filo de una lúgubre media noche,
mientras débil y cansado, en tristes reflexiones embebido,
inclinado sobre un viejo y raro libro de olvidada ciencia,
cabeceando, casi dormido,
oyóse de súbito un leve golpe,
como si suavemente tocaran,
tocaran a la puerta de mi cuarto.
“Es —dije musitando— un visitante
tocando quedo a la puerta de mi cuarto.
Eso es todo, y nada más.”
¡Ah! aquel lúcido recuerdo
de un gélido diciembre;
espectros de brasas moribundas
reflejadas en el suelo;
angustia del deseo del nuevo día;
en vano encareciendo a mis libros
dieran tregua a mi dolor.
Dolor por la pérdida de Leonora, la única,
virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada.
Aquí ya sin nombre, para siempre.
Y el crujir triste, vago, escalofriante
de la seda de las cortinas rojas
llenábame de fantásticos terrores
jamás antes sentidos. Y ahora aquí, en pie,
acallando el latido de mi corazón,
vuelvo a repetir:
“Es un visitante a la puerta de mi cuarto
queriendo entrar. Algún visitante
que a deshora a mi cuarto quiere entrar.
Eso es todo, y nada más.”
Ahora, mi ánimo cobraba bríos,
y ya sin titubeos:
“Señor —dije— o señora, en verdad vuestro perdón imploro,
mas el caso es que, adormilado
cuando vinisteis a tocar quedamente,
tan quedo vinisteis a llamar,
a llamar a la puerta de mi cuarto,
que apenas pude creer que os oía.”
Y entonces abrí de par en par la puerta:
Oscuridad, y nada más.
Escrutando hondo en aquella negrura
permanecí largo rato, atónito, temeroso,
dudando, soñando sueños que ningún mortal
se haya atrevido jamás a soñar.
Mas en el silencio insondable la quietud callaba,
y la única palabra ahí proferida
era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”
Lo pronuncié en un susurro, y el eco
lo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”
Apenas esto fue, y nada más.
Vuelto a mi cuarto, mi alma toda,
toda mi alma abrasándose dentro de mí,
no tardé en oír de nuevo tocar con mayor fuerza.
“Ciertamente —me dije—, ciertamente
algo sucede en la reja de mi ventana.
Dejad, pues, que vea lo que sucede allí,
y así penetrar pueda en el misterio.
Dejad que a mi corazón llegue un momento el silencio,
y así penetrar pueda en el misterio.”
¡Es el viento, y nada más!
De un golpe abrí la puerta,
y con suave batir de alas, entró
un majestuoso cuervo
de los santos días idos.
Sin asomos de reverencia,
ni un instante quedo;
y con aires de gran señor o de gran dama
fue a posarse en el busto de Palas,
sobre el dintel de mi puerta.
Posado, inmóvil, y nada más.
Entonces, este pájaro de ébano
cambió mis tristes fantasías en una sonrisa
con el grave y severo decoro
del aspecto de que se revestía.
“Aun con tu cresta cercenada y mocha —le dije—,
no serás un cobarde,
hórrido cuervo vetusto y amenazador.
Evadido de la ribera nocturna.
¡Dime cuál es tu nombre en la ribera de la Noche Plutónica!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
Cuánto me asombró que pájaro tan desgarbado
pudiera hablar tan claramente;
aunque poco significaba su respuesta.
Poco pertinente era. Pues no podemos
sino concordar en que ningún ser humano
ha sido antes bendecido con la visión de un pájaro
posado sobre el dintel de su puerta,
pájaro o bestia, posado en el busto esculpido
de Palas en el dintel de su puerta
con semejante nombre: “Nunca más.”
Mas el Cuervo, posado solitario en el sereno busto.
las palabras pronunció, como virtiendo
su alma sólo en esas palabras.
Nada más dijo entonces;
no movió ni una pluma.
Y entonces yo me dije, apenas murmurando:
“Otros amigos se han ido antes;
mañana él también me dejará,
como me abandonaron mis esperanzas.”
Y entonces dijo el pájaro: “Nunca más.”
Sobrecogido al romper el silencio
tan idóneas palabras,
“sin duda —pensé—, sin duda lo que dice
es todo lo que sabe, su solo repertorio, aprendido
de un amo infortunado a quien desastre impío
persiguió, acosó sin dar tregua
hasta que su cantinela sólo tuvo un sentido,
hasta que las endechas de su esperanza
llevaron sólo esa carga melancólica
de ‘Nunca, nunca más’.”
Mas el Cuervo arrancó todavía
de mis tristes fantasías una sonrisa;
acerqué un mullido asiento
frente al pájaro, el busto y la puerta;
y entonces, hundiéndome en el terciopelo,
empecé a enlazar una fantasía con otra,
pensando en lo que este ominoso pájaro de antaño,
lo que este torvo, desgarbado, hórrido,
flaco y ominoso pájaro de antaño
quería decir graznando: “Nunca más.”
En esto cavilaba, sentado, sin pronunciar palabra,
frente al ave cuyos ojos, como-tizones encendidos,
quemaban hasta el fondo de mi pecho.
Esto y más, sentado, adivinaba,
con la cabeza reclinada
en el aterciopelado forro del cojín
acariciado por la luz de la lámpara;
en el forro de terciopelo violeta
acariciado por la luz de la lámpara
¡que ella no oprimiría, ¡ay!, nunca más!
Entonces me pareció que el aire
se tornaba más denso, perfumado
por invisible incensario mecido por serafines
cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.
“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido,
por estos ángeles te ha otorgado una tregua,
tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora!
¡Apura, oh, apura este dulce nepente
y olvida a tu ausente Leonora!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Profeta!” —exclamé—, ¡cosa diabolica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio
enviado por el Tentador, o arrojado
por la tempestad a este refugio desolado e impávido,
a esta desértica tierra encantada,
a este hogar hechizado por el horror!
Profeta, dime, en verdad te lo imploro,
¿hay, dime, hay bálsamo en Galaad?
¡Dime, dime, te imploro!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio!
¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas,
ese Dios que adoramos tú y yo,
dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edén
tendrá en sus brazos a una santa doncella
llamada por los ángeles Leonora,
tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen
llamada por los ángeles Leonora!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Sea esa palabra nuestra señal de partida
pájaro o espíritu maligno! —le grité presuntuoso.
¡Vuelve a la tempestad, a la ribera de la Noche Plutónica.
No dejes pluma negra alguna, prenda de la mentira
que profirió tu espíritu!
Deja mi soledad intacta.
Abandona el busto del dintel de mi puerta.
Aparta tu pico de mi corazón
y tu figura del dintel de mi puerta.
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
Y el Cuervo nunca emprendió el vuelo.
Aún sigue posado, aún sigue posado
en el pálido busto de Palas.
en el dintel de la puerta de mi cuarto.
Y sus ojos tienen la apariencia
de los de un demonio que está soñando.
Y la luz de la lámpara que sobre él se derrama
tiende en el suelo su sombra. Y mi alma,
del fondo de esa sombra que flota sobre el suelo,
no podrá liberarse. ¡Nunca más!
//
Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’
Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; – vainly I had sought to borrow
From my books surcease of sorrow – sorrow for the lost Lenore –
For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore –
Nameless here for evermore.
And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me – filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
`’Tis some visitor entreating entrance at my chamber door –
Some late visitor entreating entrance at my chamber door; –
This it is, and nothing more,’
Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
`Sir,’ said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you’ – here I opened wide the door; –
Darkness there, and nothing more.
Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before;
But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!’
This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!’
Merely this and nothing more.
Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
`Surely,’ said I, `surely that is something at my window lattice;
Let me see then, what thereat is, and this mystery explore –
Let my heart be still a moment and this mystery explore; –
‘Tis the wind and nothing more!’
Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore.
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door –
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door –
Perched, and sat, and nothing more.
Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
`Though thy crest be shorn and shaven, thou,’ I said, `art sure no craven.
Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore –
Tell me what thy lordly name is on the Night’s Plutonian shore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’
Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning – little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being
Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door –
Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
With such name as `Nevermore.’
But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered – not a feather then he fluttered –
Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before –
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before.’
Then the bird said, `Nevermore.’
Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
`Doubtless,’ said I, `what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore –
Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
Of “Never-nevermore.”‘
But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door;
Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore –
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
Meant in croaking `Nevermore.’
This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom’s core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining
On the cushion’s velvet lining that the lamp-light gloated o’er,
But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o’er,
She shall press, ah, nevermore!
Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
`Wretch,’ I cried, `thy God hath lent thee – by these angels he has sent thee
Respite – respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’
`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil! –
Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted –
On this home by horror haunted – tell me truly, I implore –
Is there – is there balm in Gilead? – tell me – tell me, I implore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’
`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us – by that God we both adore –
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore –
Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?’
Quoth the raven, `Nevermore.’
`Be that word our sign of parting, bird or fiend!’ I shrieked upstarting –
`Get thee back into the tempest and the Night’s Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! – quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!’
Quoth the raven, `Nevermore.’
And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon’s that is dreaming,
And the lamp-light o’er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted – nevermore!
oassis | oasis |
obedíe, obeíe | obedecía |
obedién, ben cregut, obedienta, ben creguda | obediente |
obedíen, féen cas, creíen | obedecían |
obedienmen | obedientemente |
obediéns, ben creguts | obedientes |
obediénsia | obediencia |
obedín (g) | obedeciendo |
obedís, obedix | obedece |
obedíssen, obedíxen | obedecen |
Obeí – obeíxco, obeíxes, obeíx, obeím, obeíu, obeíxen – obeiría – obeiguéra – obeiré | obedecer |
obergínga, obergínia, obergínies, aubergínia, auberginga, etc | berenjena |
objecte, objectes | objeto, objetos |
objectiu, objectius, objetiu, objetius | objetivo, objetivos |
oblidá, ovlidá, olvidá - abandoná, relegá, arrinconá, negá, postergá, desconéixe, desaténdre, descuidá, ignorá, omití | olvidar, abandonar, relegar, arrinconar, negar, postergar, desconocer, desatender, descuidar, ignorar, omitir, preterir |
obligá | obligar |
obligá | obligar |
obligadamen | obligadamente |
obligades | obligadas |
obligál | obligarlo |
obligál | obligarlo |
obligála | obligarla |
obligánla | obligándola |
obligánla | obligándola |
obligánlo | obligándole, obligándolo |
obligánme | obligándome |
obligará | obligará |
obligaré | obligaré |
obligaríen | obligarían |
obligassió | obligación |
obligassións | obligaciones |
obligat, obligats | obligado, obligados |
obligatori, obligatoris | obligatorio, obligatorios |
obligats | obligados |
obligo | obligo |
obligue | obliga |
obliguéu | obligáis |
oblit | olvido |
obra, obres | obra, obras |
obrada, obrades | obrada, obradas |
obrán (g) | obrando |
obraríe | obraría |
obrat, obrats | obrado, obrados |
obré – menobré | Albañil – obrero ayudante |
óbren | obran |
obres | obras |
obrés | obreros, albañiles |
obreta, jugá a la obreta en cacharros de cuina | jugar con cacharros de cocina – obra pequeña |
obrí | abrir |
óbri | abre |
obrí, óbrigo, obris, obri, obrím, obríu, obrin – ubert, uberta, óbrim la porta, - aubrí, ubrí | abrir |
obríe | abría |
obríen | abrían |
óbrigo | abro |
óbrigue | abra |
óbriguen | abran |
obriguere | abriera, abriese |
obrigueren | abrieran, abriesen |
Óbril | ábrelo |
obríla | abrirla |
Óbrila | ábrela |
obrilates | abrelatas |
obríles | abrirlas |
obríli | abrirle |
obríls | abrirles |
obrím | abrirme |
óbrin | abren |
óbrin | abren |
óbrin | abren |
obrín (g) | abriendo |
obrínse | abriéndose |
obrirá | abrerá |
obriríe | abriría |
óbris | abres |
obrís, aubrís | abrirse |
obrísseli | abrírsele |
obríu | abrís |
obríxen, óbrin | abren |
óbron (que ells) | obren (que ellos) |
obsequi, obsequio, obsequis, obséquios, regalo, regalos | obsequio, obsequios |
obsequiá | obsequiar |
obsequiáen, obsequiaben | obsequiaban |
obsequiáls | obsequiarlos |
obsequiamos | obsequiarnos |
obsequie | obsequia |
observá | observar |
observabe | observaba |
observaben | observaban |
observada | observada |
observades | observadas |
observáe, observabe | observaba |
observáen, observaben | observaban |
observán (g) | observando |
observánla | observándola |
observánlo | observándolo |
observaríen | observarían |
observassió | observación |
observassións | observaciones |
observat, observats | observado, observados |
observe | observa |
obstácul | obstáculo |
obstaculisá | obstaculizar |
obstáculs | obstáculos |
obstán (no) | no obstante |
obstruín | obstruyendo |
obstruít | obstruído |
obstruix | obstruye |
obteníen | obtenían |
obtindrán | obtendrán |
obtíndre, yo obting, obténs, obté, obtením, obteníu, obténen – obtingut, obtinguda – si yo obtinguera, obtingueres, obtinguere, obtinguérem, obtinguéreu, obtinguéren | obtener |
obtíndrels | obtenerlos |
obting | obtengo |
obtinguda | obtenida |
oca | oca |
ocasió, ocassió, ocasións, ocassións | ocasión |
ocasional, ocassional | ocasional |
ocasionals, ocassionals | ocasionales |
ocasionám, ocassionám | ocasionarme |
Ocassioná, ocasioná, | ocasionar |
ocassionada, ocasionada | ocasionada |
ocassións | ocasiones |
ocasso, posta de sol | ocaso, puesta del sol |
oceano, oceanos | oceano, oceanos |
ocsidén | occidente, oeste |
ocsitá, idioma de la Ocsitánia, langue d´Oc, Òc es sí en ocsitá (tamé en aranés) | occitano, occitan, lengua de Òc |
ocsitana | occitana |
Octavi, Octavio, que pert les os com ArturO Quintana Font. Famós a Valderrobres, Octavio Serret, de la llibrería serretllibres.com Los dos tenen la creu de Sant Jordi per la defensa del catalá | Octavio |
octubre | octubre |
ocult, oculto, amagat | oculto |
ocultá, amagá | esconder, ocultar |
ocultabe | ocultaba |
ocultamen | ocultamente |
ocultán | ocultando |
ocupá | ocupar |
ocupabe, ocupáe | ocupaba |
ocupaben, ocupáen | ocupaban |
ocupada, ocupades | ocupada, ocupadas |
ocupades, ocupáes | ocupadas |
ocupán | ocupando |
ocupará | ocupará |
ocupassió, ocupassións | ocupación, ocupaciones |
ocupassional | ocupacional |
ocupat, ocupats | ocupado, ocupados |
ocupe | ocupa |
ocurrén, ocurréns | ocurrente, ocurrentes |
ocurrénsia, ocurrénsies | ocurrencia, ocurrencias |
ocurrí, ocurrís – me ha ocurrit, me ha passat - ni te se ocurríxque - si a mí me se ocurriguére alguna ocurrénsia | Ocurrir – ocurrirse (idea, pensar) |
ocurríe | ocurría |
ocurríen | ocurrían |
ocurríli | ocurrirle |
ocurríls | ocurrirles |
ocurrín | ocurriendo |
ocurrínseli | ocurriéndosele |
ocurriríe | ocurriría |
ocurriríen | ocurrirían |
ocurrís, ocurríx | ocurre |
ocurrísque, ocurríxque | ocurra |
ocurríssen, ocurríxen (me se) | ocurren (se me) |
ocurrit, ocurrits | ocurrido, ocurridos |
ocurrix | ocurre |
Odiá - ódio, ódies, ódie, odiém u odiám, odiéu u odiáu, ódien – ódio - odiát, odiada – si yo odiára, odiáres, odiáre, odiárem, odiáreu, odiáren | odiar |
odiabe | odiaba |
odiál | odiarlo |
odien | odian |
odio | odio |
oeste, oest | oeste |
ofegá, aufegá | ahogar |
ofegáe, ofegabe, aufegabe, aufegáe | ahogaba |
ofegás, aufegás | ahogarse |
ofén | ofende |
Oféndre – ofeng, oféns, ofén, ofeném, ofenéu, ofénen – ofendría – ofeneguere – ofendré | ofender |
oféndrel | ofenderlo |
oféndrela | ofenderla |
oféndrela | ofenderla |
oféndrels | ofenderlos |
oféndrels | ofenderlos |
oféndremos | ofendernos |
oféndres | ofenderse |
ofenedó, ofenedora : que ofén - ofenedós, ofenedores, ofensiu, ofensius, ofensiva, ofensives | el que ofende, ofensivo |
ofénen | ofenden |
ofenénlo | ofendiéndolo |
ofénguen | ofendan |
ofenguére | ofendiera, ofendiese |
ofengut, ofés | ofendido |
ofeníe | ofendía |
ofensa, ofenses | ofensa, ofensas |
oferí, oferixco, oferíxes, oferíx, oferím, oferíu, oferíxen – oferit, oferida | ofrecer |
oferíe | ofrecía |
oferíen | ofrecían |
oferíli | ofrecerle |
oferimén, oferiméns | ofrecimiento, ofrecimientos |
oferimén, ofrenda, oferiméns, ofrendes | ofrecimiento, ofrenda |
oferín (g) | ofreciendo |
oferínse | ofreciéndose |
oferirá | ofrecerá |
oferís | ofrecerse |
oferixco | ofrezco |
oferíxen | ofrecen |
oferíxes | ofreces |
oferta, ofertes | oferta, ofertas |
ofés, ofengut | ofendido |
ofesa, ofenguda | ofendida |
ofesos, ofeses | ofendidos, ofendidas |
ofissi, ofissis | oficio, oficios, instancia, instancias, ruego, solicitud, súplica, apelación, memorial, arbitrio, escrito, informe, petición |
ofissial | oficial |
ofissialmén | oficialmente |
ofissials | oficiales |
ofissina, ofissines | oficina, oficinas |
ofuscá | ofuscar |
oít (sentit) | oído (sentido) |
oíts (los) | los oídos |
ojalá | ojalá |
ola, oles | ola, olas |
oli, olis (latín oleum) | aceite, aceites |
oliassa, desperdíssi de la oliva al prensá y tráure l´oli | oliaza, desperdicio de la oliva al prensar y sacar el aceite |
olímpic, olímpics (jocs) | olímpico, olímpicos |
olímpica, olímpiques (pistina) | olímpica, olímpicas (piscina) |
oliós, oliosos | aceitoso, aceitosos |
oliosa, olioses | aceitosa, aceitosas |
olivá, olivás | olivar, olivares |
oliva, olives | oliva, olivas |
olivé | olivo |
olivera, olivé, oliveres, olivés – mote de Beseit, oliveres | olivo, olivos |
oliveres | olivos |
olives | olivas |
olivés | olivos |
olla, olles (cuina) - toll de l´olla del Ulldemó : olla es un forat a la pedra que fa l´aigua | olla, ollas – agujero en la piedra que hace el agua |
olles | ollas |
oló, auló | olor |
olorá, aulorá | oler |
olorare | oliera, oliese |
oloreta (la), oloretes (les), auloreta, auloretes (normalmén bona, bones) | olor normalmente bueno |
olós, aulós | olores |
Olvidá - olvido, olvides, olvide, olvidém u olvidám, olvidéu u olvidáu, olvíden – olvidat, olvidada, olvit, ovlit | olvidar |
Olvidada, olvidades | olvidada, olvidadas |
olvidáe, olvidabe | olvidaba |
olvidám | olvidarme |
olvídam | olvídame |
olvidán (g) | olvidando |
olvídat de aixó | olvídate de esto |
olvidat, olvidats | olvidado, olvidados |
olvidats | olvidados |
olvidáu | Olvidarlo – olvidáis |
olvide | olvida |
olvidém | olvidamos |
olvidéu, olvidáu | olvidáis |
olvido, oblit, olvit, olbit | olvido |
olvidos, oblits, olvits, olbits | olvidos |
om, oms, olm, olms (latín ulmus) | olmo |
ombriosa, umbriosa, en sombra (ombra) | umbriosa, en sombra |
ombrioses, umbrioses, en sombra (ombra) | umbriosas, en sombra |
Omella, apellit del cardenal de Queretes, (Ben Humeya) si arribe a sé Papa de Roma tindrém un Papa que parle chapurriau | Omella, apellido |
omitín | omitiendo |
ompli, ómpli | llena |
omplí, umplí – (latín umplire) – ómpligo, omplis, ompli, omplím, omplíu, ómplen – omplit, omplida (vore verbo plená) – si yo ompliguera, ompligueres, ompliguera, ompliguérem, ompliguéreu, ompliguéren | llenar |
omplida | llena, llenada |
omplíe | llenaba |
omplíen | llenaban |
ómpligo | lleno |
ompliguere | llenara, llenase |
omplím | llenamos |
omplín | llenando |
ómplin, plénen | llenan |
omplínli | llenándole |
omplínlos | llenándolos |
ompliríe | llenaría |
ompliríen | llenarían |
omplit | llenado, lleno |
omplíu | llenáis |
omplix | llena |
omplíxen | llenan |
on, aon, a on - Aón está la berena ? | Donde – Dónde está la merienda ? |
onda, ondes – Microondes o microondas | onda, ondas – Microondas |
ondeá, ondejá una bandera | ondear una bandera |
ondulá | ondular |
ondulán | ondulando |
onomástica, san, patronímic | onomástica, santo, patronímico |
onse, onze, once | Once 11 |
Onso, onsos (latín ursus) – osso, ossos | oso, osos |
operá | operar |
operada, operades | operada, operadas |
operare | operara |
operari, operaris | operario, operarios |
operassió, operassións | operación, operaciones |
operat, operats | operado, operados |
opére, opere – ha sigut Pedro o Pere | Opera – ha sido Pedro o Pere |
opiná | opinar |
opinabe, opináe | opinaba |
opinaben | opinaban |
opine | opina |
opinéu | opináis |
opinió, opinións | opinión, opiniones |
opino | opino |
opio | opio |
Opóndres – yo me opong, opóns, opón, oponém, oponéu, opónen – opondría – oponguéra – opondré - oposás | oponerse |
oponénse | oponiéndose |
oponíe | oponía |
oportú, oportuno, oportúns, oportunos | oportuno, oportunos |
oportuna, oportunes | oportuna, oportunas |
oportunamen | oportunamente |
oportunidat, oportunidats | oportunidad, oportunidades |
oposá, oposás | oponer, oponerse |
oposabe | oponía |
oposissións | oposiciones |
opositó, opositós | opositor, opositores |
opresió, opresións | opresión, opresiones |
oprimí, apretá | oprimir, apretar |
oprimíe | oprimía |
oprimínla | oprimiéndola |
oprimínles | oprimiéndolas |
oprimit, oprimits, com lo poble catanazi, los ploramiques com la Marta Rovira | oprimido, oprimidos |
oprimix | oprime |
opsional | opcional |
Optá – opto, optes, opte, optém u optám, optéu u optáu, ópten – optaría – optaré – optára | optar |
óptica, óptiques | óptica, ópticas |
óptimamen | óptimamente |
optimisme | optimismo |
optimista, optimistes, com los catanazis en la república y los paísus cagaláns | optimista, optimistas |
opto | opto |
oques | ocas |
or (latín aurum, símbolo AU) | oro |
orá | orar |
orache, tems meteorológic, normalmén se li diu al mal tems, mal orache; bon tems, bon orache | tiempo meteorológico, normalmente malo |
orácul, oráculs | oráculo, oráculos |
oradó, oradós, que ore, que oren, que parle, que parlen | orador, oradores |
orán (g) | orando |
orangután, orangutáns (de orange, taronja) | orangután, orangutanes |
oraríe | oraría |
orassió, orassións | oración, oraciones |
Órbita, órbites - cassoletes dels ulls : órbites dels ulls | Órbita, órbitas |
orca, orques (animal, ballena “assessina”) | orca, orcas |
orden, orde, órden | orden |
ordená - ordeno, ordenes, ordene, ordeném u ordenám, ordenéu u ordenáu, ordénen – ordenat, ordenada, órden, órde | ordenar |
ordenabe | ordenaba |
ordenada, ordenades | ordenada, ordenadas |
ordenadamen | ordenadamente |
ordenades | ordenadas |
ordenadet, ordenadets | ordenadito, ordenaditos |
ordenadíssimamen | ordenadísimamente |
ordenadó, ordenadós | ordenador, ordenadores |
ordenáles | ordenarlas |
ordenám | ordenarme |
ordénamu | ordénamelo |
ordenánli | ordenándole |
ordenansa, ordenanses | ordenanza, ordenanzas |
ordenás Cardenal com Omella | ordenarse Cardenal como Omella |
ordenat, ordenats | ordenado, ordenados |
ordenátos | ordenaros |
ordeno | ordeno |
órdens | órdenes |
ordi, ordio, hordio, blat | trigo |
ordinal, ordinals | ordinal, ordinales |
ordinari, ordinaris | ordinario, ordinarios |
oreá, airejá | orear, airear |
oreáda, oreádes | oreada |
oreát, oreáts | oreado, oreados |
orella, orelles, aurella, aurelles | oreja, orejas |
Orellana, orellanes : pells de préssec seques | orejones, pieles de melocotón secos |
orelleta, orelletes | orejita, orejitas |
Oreneta, orenetes, oroneta, oronetes, orineta, orinetes – Pedro Saputo pinte una fusteta en un niu de orenetes | golondrinas |
Orfandat – huérfano | orfandad |
orfanidat, ufanidat, de ufano o aufanós – Aixó sen va de la orfanidat (Beseit) es una frasse que li hay sentit mol a Carlos de Benito. | ufanía, ufanidad – “Esto se pasa de ufano” |
organisá, organisás | organizar, organizarse |
organisámos | organizarnos |
organisarán | organizarán |
organisat, organisats | organizado, organizados |
organisme, organismes | organismo, organismos |
organissassió, organissassións | organización, organizaciones |
órgano, órganos – instrumén de música com lo de Fondespala – del cos | órgano, órganos |
orgull y prejuissi (novela de Jane Austen) | orgullo y prejuicio |
orgullós, orgullosos | orgulloso, orgullosos |
orgullosa, orgulloses | orgullosa, orgullosas |
orién, oriente (este) | oriente (este) |
orientá | orientar |
orientál | orientarlo |
oriental, del orién, del este, orientals | oriental |
orígen | origen |
orígens | orígenes |
original, com lo “orinal” de Valderrobres, lo bassí | original |
originalíssimes | originalísimas |
originals | originales |
Oriná – orinás – pixá, pixás | orinar, orinarse – mear, mearse |
orinal, orinals, l´orinal es mol original, cansó de Valderrobres, del sagal de la pancha ? | orinal, orinales |
orinetes, orenetes | golondrinas |
ornamén, adorno | adorno, ornamento |
oronetes | golondrinas |
orquesta, orquestes | orquesta, orquestas |
orquídea, orquídees | orquídea, orquídeas |
orta, ortes, horta, hortes | huerta, huertas |
ortiga, ortigues – latín urtica (que pique) – urticária : picassó | ortiga, ortigas – urticaria |
oruga | oruga |
orugues | orugas |
orujo, orujos | orujo, orujos |
os, ossos – onso (ursus) es lo animal | hueso, huesos – oso es el animal |
osá, atrevís | osar, atreverse |
osabe | osaba |
osat | osado |
osats | osados |
oscur, fosc | oscuro |
oscura, fosca | oscura |
oscuramen | oscuramente |
oscures, fosques | oscuras |
oscurí | ocurecer |
oscuridat, oscurina, escurina | oscuridad |
oscurín, fénse fosc | oscureciendo |
oscurina, oscurines, tiniebla, tiniebles | oscuridad, tiniebla, tinieblas |
oscuríssim | oscurísimo |
oscuríssima | oscurísima |
oscurix | oscurece |
oscuríxen | oscurecen |
oscurs | oscuros |
ossadía, ossadíes | osadía, osadías |
ossi | ocio |
ossilá, oscilá | oscilar |
ossilán, oscilán | oscilante, oscilando |
ossioses | ociosas |
ossiosos | ociosos |
ossos, óssos | Huesos |
Oste ! Una de les órdens a les caballeríes | Una de las órdenes a las caballerías |
osti, ostia, óstia, hostia, hóstia | hostia |
ostión, hostión | hostión, ostión |
ostra, ostres, de aon íxen les perles - la perla en chapurriau | ostra, ostras |
Otejá, ataullá, mirá lluñ desde una eixecada | otear |
otejo | oteo |
otoño | otoño |
otorgat | otorgado |
ou | huevo |
ous | huevos |
ovell, ovells | ovillo, ovillos |
ovella, ovelles | oveja, ovejas |
ovet, ovets | huevecito, huevecitos |
oxigenada | oxigenada |
oxígeno | oxígeno |
oyén | oyente |
oyéns | oyentes |