fonoll, fenoll, cenollo, cenojo

fonoll, fonolls, fenoll, fenolls, fenollo, cenojo, cenollo, faeniculum vulgare, fenŭcŭlu – valensiá fenoll de rabosa, fenolléz, fenoll minjat com a verdura, cenollet, mon pare sen fée moltes vegades escaldat en oli de oliva, la part de damún de terra, lo fonoll silvestre a Beseit no té casi o gens de bulbo.

hinojo, hinojos - La lengua valenciana muestra su raíz mozárabe en nombres botánicos como 'fenoll de rabosa', pues 'rabosa' (cat. guineu) sería “herencia mozárabe” (DECLLC, VII, p.24). Por cierto, el val. 'fenoll' es fiel al étimo latino fenŭcŭlu, no la corrupción catalana 'fonoll' que los colaboracionistas de la AVL han incluido en el Dicc. Normatiu Valencià. Colmeiro muestra la grafía correcta: “val. fenoll de rabosa” (p.61)

https://dcvb.iec.cat/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b5fp958a.gif

DCVB :
|| 1.   Planta umbel·lífera de l'espècie Foeniculum officinale, que es fa fins a 1'50 m. d'alçada, té el tronc dret, estriat i ramós, les fulles molt dividides en lacínies nombroses, filiformes i llargues; umbel·les de 15 a 20 radis sense involucre, flors grogues i fruit oblong; és planta aromàtica, freqüent en els camps i vinyets (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. hinojo. Sia-li donada aquesta aiuda feta de segó, malues e fenoll,Alcanyís Reg. pest. 20. Que úsia sovint del such del fonoll, Agustí Secr. 11. Els papallons revolen entre els fonolls del cementeri, Bertrana Herois 7. 

|| 2. Nom genèric de diferents plantes que es distingeixen pels següents noms específics: 
a)  Fonoll marí: l'espècie Crithmum maritimum, de tronc gruixut, flexuós, de 10 a 30 cm., fulles carnoses amb segments linears-allançats, flors blanques verdoses en umbel·les de 15 a 20 radis angulosos; és aromàtica i abunda per totes les voreres de mar (or., val., bal.); cast. hinojo marino. Altra ampolla ab una liura mija de fenoll marí, doc. a. 1409 (Arx. Gral. R. Val.). Poden conduyr fonolls, fonolls marins, espàrechs, Agustí Secr. 133.

b)  Fonoll marí: l'espècie Inula crithmoides, de fulles carnoses, verdes, lineals, i flors grogues o vermelloses; es fa a maresmes i llocs salobrencs; cast. romero marino.

c) Fonoll pudent: l'espècie Anethum graveolens; cast. eneldo. (V. anet, art. 1).
d) Fonoll de bou: l'espècie Conium maculatum; cast. cicuta, perejil lobuno. (V. fonollassa).—
e) Fonoll de la Reina: el Mesembryanthemum tenuifolium, de fulles primes i volubles, que es conra en els jardins (Mall.).
f) Fonoll de prat: l'espècie Carum carvi, de 30 a 60 cm. d'alçada, de fulles bipinnades, dividides, umbel·les de vuit a setze radis desiguals, flors blanques (Cat., Val.); cast. alcaravea. (V. comí).
g) Fonoll d'aigua: l'espècie Phellandrium aquaticum (Val.).
h) Fonoll d'ovella: planta de 40 a 60 cm. d'alçada, de fulles semblants a les del fonoll comú, flor com un confitet, i d'aplicacions medicinals (Mall.).—

i) Fonoll grec: fenigrec (Men.). Vintiuna mota | de fonoi grec, codolada menorquina (ap. Camps Folkl. i, 174). 

|| 2. m. i f. Betzol, poc-seny (Mall.); cast. zopenco, bobalicón. «Hala, no sies fonoi!»«Aquesta al·lota és una fonoi». 

|| 3. Fonoll!: interj., variant eufèmica de fotre (pir-or., or., occ.). Ola, Pep, quant te fas per any!—Per any? Fonoll!, Bergue Fables 98. Devegades es completa l'exclamació dient fonoll marí!: Fonoy marí! no haver sigut més resolt!, Víct. Cat., Cayres 123.

Fonoll: llin. existent a Cubells, Mieres, Masnou, Barc., Igualada, Espluga de F., Valls, Blancafort, Agramunt, Albesa, Aranyó, etc. En el País Valencià hi ha la variant Fenoll (Atzaneta, Gandia, Dènia, Benejama, Benidorm, Elx, Novelda, El Pinós, Vilajoiosa, etc.).

    Refr.
—«Fonoll i ruda, fan sa vista aguda» (Men.).

    Fon.: funóʎ (Puigcerdá, Prats de Molló, Campmany, Martinet, Berga, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Valls); funóј (Ribes, Ripoll, Olot, Pobla de L., Bagà, Camprodon, Blanes, St. Feliu de G., Sóller, Men.); fonóј (Mall.); fənóʎ (Rosselló, Capcir); fenóʎ (occ., val.); fanóʎ (alg.); fənóј (Blanes, Mall.); funúʎ (Montlluís); funέʎ (Cadaqués); funέј (Cadaqués, Torroella de M., Figueres, Palafrugell, Llofriu, St. Feliu de G.).

    Var. form.: fonell (dialectal empordanès; és curiós d'observar que a l'Empordà hi ha gent que distingeix entre fonoll, que és el fonoll comú, i fonell marí o Crithmum maritimum).

    Var. ort. ant.: fenoyl (Nudr. cura ocels 12); fenoyll (Cauliach Coll., ll. vii, d. 1a, c. 8); fanoll (Flos medic. 169); fanol (Flos medic. 245).
    Etim.: del llatí fenŭcŭlu, mat. sign. || 1. La forma dialectal fonell ve del llatí fenĭcŭlu.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Foeniculum_vulgare


El hinojo (Foeniculum vulgare) es la única especie del género Foeniculum. Se encuentra distribuida por las zonas templadas de todo el mundo, aunque nativa de la zona meridional de Europa, en especial la costa del mar Mediterráneo, donde crece en estado silvestre. Es una hierba perenne y sumamente aromática, cultivada para su empleo en gastronomía.

Fenellasa,Beceite, Beseit, Fenellassa

Lexique roman; Fenolh, Fenoilh, Fenoill - Feriar

Fenolh, Fenoilh, Fenoill, s. m., lat. feniculum, fenouil. 

Fenolh... sas fuelhas, gra et razitz so medicinals.

(chap. Fonoll... les seues fulles, gra y arraíls son medissinals.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

Fenouil... ses feuilles, grain et racines sont médicinaux.

Una branca de fenoilh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 200.

Une branche de fenouil.

Ab aitant de fenoill verdet.

Deudes de Prades, Auz. cass. Avec autant de fenouil vert. 

CAT. Fenoll. ESP. Hinojo. PORT. Funcho. IT. Finocchio. (chap. Fonoll, fonolls; fonollera, fonolleres; fonollá, fonollás. All. Fenchel; En. Fennel.)

Fenugrec, Fengrec, s. m., (lat. fenum graecum, foin grec) fénugrec, senegré, sorte de plante.

Am fenugrec coyt. Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Avec fénugrec cuit.

Semensa de li et de fengrec.

Rec. de recettes de médecine.

Semence de lin et de fénugrec.

(ESP. Alholva, fenogreco. CAT. MOD. Fenigrec, senigrec, alfolba.)

Fer, Ferr, Ferre, s. m., lat. ferrum, fer.

Eissamens cum l' azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar.

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

De même que l'aimant attire le fer et le fait lever. 

Armats de fust e de ferr' e d'acier.

(chap. Armats de fusta y de ferro y d' asser: acero.)

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Armé de bois et de fer et d'acier. 

Una gran fals en guisa de fer de caval. Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Une grande faux en forme de fer de cheval.

Fig. Non podon morir, coma si eran de fer. V. et Vert., fol. 14. 

Ne peuvent mourir, comme s'ils étaient de fer.

- Allusivement à la couronne de Lombardie.

Quan la corona del ferre 

Vendran drec... querre.

R. de Tors de Marseille: Ar es dretz. 

Quand la couronne de fer ils viendront directement... quérir.

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais vraiment que je bats fer froid avec marteau.

Sel fabrega fer freg

Qui vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire son profit sans dommage.

ANC. CAT. Ferre. CAT. MOD. Ferro. ANC. ESP. Fierro. ESP. MOD. Hierro. PORT. IT. Ferro. (chap. Ferro, ferros.)

2. Ferrolh, s. m., verrou.

Ab ferrolhs de fer lo portal fo fermatz.

(chap. En forrollats de ferro lo portal va sé tancat; forrollat.)

Roman de Fierabras, v. 4000. 

Avec verroux de fer le portail fut fermé. 

ESP. Cerrojo. PORT. Ferrolho. (chap. forrollat, forrollats.)

3. Ferrament, Ferramen, s. m., lat. ferramentum, ferrement, instrument, ouvrage de fer, arme.

Fargas bonas a agusar los ferraments. Cout. de Saussignac, de 1319.

(chap. Forges bones per a esmolá, afilá los ferramens, les ferramentes. 

A la Valensia de Vicente Blasco Ibáñez encara se díe: ¿portes ferramenta? Se referíe a la navalla.)

Forges bonnes à aiguiser les ferrements.

De sirurgia no sai, ni vuel sos feramens;

Per talhar, per cozer no fui anc aprendens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je ne sais de chirurgie, ni veux ses instruments; pour tailler, pour coudre je ne fus oncques apprenant.

Piquas e palas e d'autres ferramens. Philomena. 

(chap. Piques y pales y datres ferramens, ferramentes.) 

Piques et pieux et d'autres armes.

CAT. ANC. ESP. PORT. Ferramenta. (ESP. MOD. Herramienta) 

IT. Ferramento. (chap. Ferramenta, ferramentes; ferramén, ferramens.)

4. Ferradura, s. f., ferrure. 

Una ferradura de caval.

(chap. Una ferradura de caball.)

Tit. de 1193. DOAT, t. CV, fol. 118. 

Une ferrure de cheval.

De cadu (cada) faure (favre, fabre), una ferradura de caval, cad an.

Tit. de 1246. Arch. du Roy., J. 326. 

De chaque forgeron, une ferrure de cheval, chaque année.

CAT. ANC. ESP. Ferradura. ESP. MOD. Herradura. PORT. Ferradura. 

IT. Ferratura. (chap. Ferradura, ferradures.)

5. Ferruga, s. f., limaille de fer.

Ferruga es limadura de ferr.

(chap. Ferruga (viruta) es llimadura de ferro.)

Eluc. de las propr., fol. 188.

Ferruga est limaille de fer.

6. Ferrer, s. m., ferronnier.

Ferrers e pelhisers e coirers.

Charte de Montferrand de 1248. 

Ferronniers et pelletiers et chaudronniers. 

CAT. ANC. ESP. Ferrer. ESP. MOD. Herrero. PORT. Ferreiro. (chap. Ferré, ferrés, ferrera, ferreres.)

7. Ferrater, s. m., ferronnier, marchand de fer.

Lo ferrater que aporta fer obrat.

(chap. Lo ferraté que porte ferro obrat, traballat.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 343.

Le ferronnier qui apporte fer travaillé.

8. Ferrenc, adj., de fer.

Peyra en color ferrenca.

(chap. Pedra de coló ferrosa.)

Eluc. de las propr., fol. 185. 

Pierre de couleur de fer.

9. Ferrador, adj., propre à ferrer. 

Lo milhier de clavells ferradors.

(chap. Lo milená de claus de ferrá, ferradós.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 105. 

Le millier de clous à ferrer.

10. Ferrar, Ferar, v., ferrer. 

Dels quatre pes ferar. 

(chap. Ferrá dels cuatre peus : de les cuatre potes.)

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ferrer des quatre pieds. 

Part. pas. Es lo bossos tendutz, 

Que es be loncs e ferratz e adreitz e agutz.

Guillaume de Tudela. 

Est tendu le bélier, qui est bien long et ferré et droit et aigu.

- Garni de pierres, de cailloux. 

Ves un camin gran e ferat. Roman de Jaufre, fol. 7.

Vers un chemin grand et ferré. 

Mi geta d'aquest cami ferrat.

Roman de Fierabras, v. 1747.

Me tire de ce chemin ferré. 

ANC. FR. Avec bastons ferrats et non ferrats. 

Contes d'Eutrapel, fol. 134.

Du demourant avoient barbe rase et pieds ferrats.

Rabelais, liv. V, chap. 27.

ANC. ESP.

Ayer do me ferraba un ferrero maldito. 

Nunca en la mar entrarie con su nave ferrada.

Arcipreste de Hita, cop. 290 et 588. 

CAT. Ferrar. ESP. MOD. Herrar. PORT. Ferrar. IT. Ferrare. (chap. Ferrá: ferro, ferres, ferre, ferrem o ferram, ferréu o ferráu, ferren; 

ferrat, ferrats, ferrada, ferrades.)

11. Desferrar, Desferriar, v., déferrer, désenchaîner.

Mi desfer 

Lo ronsin... 

Del pe dreig.

Porcier: Seigner.

(chap. Me desferre lo rossí (caball) del peu dret : de la pota dreta.)

Me déferre le roussin... du pied droit. 

Vagan a la preyon Karlle desferriar. V. de S. Honorat. 

Qu'ils aillent à la prison désenchaîner Charles. 

Part. pas. subst. E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps.

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

ANC. ESP.

Témense, que las arcas les han de desferrar.

Arcipreste de Hita, cop. 1513. 

CAT. Desferrar. ESP. MOD. Desherrar. PORT. Desferrar. IT. Disferrare. (chap. Desferrá: desferro, desferres, desferre, desferrem o desferram, desferréu o desferráu, desferren; desferrat, desferrats, desferrada, desferrades. Desencadená, liberá.)

12. Dezenferrar, v., désenchaîner, délivrer.

De tot si dezenferra.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Se délivre de tout.

13. Referrar, Refferrar, v., referrer, ferrer de nouveau, remettre dans les fers.

Per referrar de un pe lo caval. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour referrer d'un pied le cheval. 

E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps. 

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

IT. Riferrare. (chap. Referrá, torná a ferrá: referro, referres, referre, referrem o referram, referréu o referráu, referren; referrat, referrats, referrada, referrades.)

Fer, adj., lat. ferus, farouche, sauvage, cruel, féroce. 

Con l'austor qu'es pres en l' aranh,

Qu' es fers tro s'es adomesjatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Comme l'autour qui est pris dans le piége, qui est farouche jusqu'à ce qu'il s'est apprivoisé. 

Fin' amors m'asegura 

De la fera biza.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Pur amour me garantit de la cruelle bise. 

Fig. Per que m'etz vos tan fers ni tan salvatges?

La Comtesse de Die: A chantar. 

Pourquoi m'êtes-vous si farouche et si sauvage? 

CAT. Fer. ESP. Fiero. PORT. Fero. IT. Fero, fiero. (chap. Furo, fiero, farruco, ferós com lo llop de la capucheta o caperucita, salvache, cruel.)

2. Feramens, adv., cruellement, durement.

Plan e sospira feramens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Gémit et soupire cruellement.

ESP. IT. Fieramente. (chap. fieramen, furamen, farrucamen, ferosmen, salvachemen, cruelmen.)

3. Sobrefer, adj., très sauvage. 

Ja que sio sobrefers. Eluc. de las propr., fol. 259.

Quoiqu'ils soient très sauvages.

4. Fera, s. f., lat. fera, bête sauvage, bête féroce.

De serpens et autras feras habitada.

(chap. De serps y datres fieres habitada.)

Eluc. de las propr., fol. 158. 

Habitée par serpents et autres bêtes féroces.

5. Feram, s. m., animal sauvage, bête féroce.

Las bestias e 'ls ferams

Que, per set, gitavan grans brams.

(chap. Les besties y los ferams (afarams) que, per set, gitaben grans brams; gitá : expulsá, vomitá, traure, soltá, etc.)

Si del feram avez paor.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les bêtes et les animaux sauvages qui, à cause de la soif, poussaient grands hurlements.

Si vous avez peur de la bête féroce.

6. Feroce, adj., lat. ferocem, féroce. 

De sancta Marta vos dic, que ven a Tarascon 

Per cassar et aucire I feroce dragon.

(chap. De Santa Marta tos dic, que va vindre a Tarascón per a cassá y matá un ferós dragó.)

V. de S. Madeleine. 

Vous dit de sainte Marthe, qu'elle vint à Tarascon pour chasser et tuer un féroce dragon.

CAT. Feros. ESP. Feroz, feroce. PORT. Feroz. IT. Feroce. (chap. ferós, ferosos, ferosa, feroses.)

7. Ferotgue, Ferogge, adj., féroce. 

Era tan grans e tan ferotgues.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 52.

Était si grand et si féroce.

Tan grans cas et ferogges que taurs, leos, elephans et autras feroggas bestias venso.

De cara plus ferogges.

Eluc. de las propr., fol. 163 et 70.

Chiens si grands et féroces qu'ils vainquent taureaux, lions, éléphants et autres bêtes féroces.

Plus féroces de figure.

CAT. Ferotje.

8. Feron, adj., féroce.

Lo feron Amalbec.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Le féroce Amalbec.

9. Ferocitat, s. f., lat. ferocitatem, férocité, sévérité, courroux. 

Angels... contra 'ls malignes esperitz mostro ferocitat.

Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 40. 

Les anges... montrent sévérité contre les malins esprits.

Dénotent indignation de coeur et courroux. 

CAT. Ferocitat. ESP. Ferocidad. PORT. Ferocidade. IT. Ferocità, ferocitate, ferocitade. (chap. Ferossidat.)

10. Feritat, Ferdat, Fertat, s. f., lat. feritatem, férocité, cruauté, sévérité. Lop.. pert sa feritat et audacia. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Lo llop... pert la seua ferossidat y audassia.)

Le loup... perd sa férocité et audace. 

Jorn de ferdat, jorn de pahor.

Contricio e penas ifernals. 

Jour de sévérité, jour de terreur. 

Ferabras d'Alichandre fo de mot gran fertat. 

Sarrazis lay avia qu' ero de gran fertat. 

Roman de Fierabras, v. 234 et 247.

Fierabras d'Alexandrie fut de moult grande cruauté. 

Il y avait là des Sarrasins qui étaient de grande férocité.

ANC. FR. Si ferit Meliatir... par telle fierté que... trencha jus.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Deus leons vit de grant fierté.

Lai d'Haveloc, v. 421. 

Se attaignirent par telle fierté de lances qu'elles rompirent par pièces et par esclatz. 

Hist. de Gérard de Nevers, p. 120.

11. Ferocia, s. f., lat. ferocia, naturel sauvage, sauvagerie.

Taurs de India..., ligatz a figuier, laysho... ferocia.

Eluc. de las propr., fol. 259.

Taureaux d'Inde..., attachés à figuier, laissent... naturel sauvage. 

ESP. IT. Ferocia.

12. Ferezir, v., effaroucher, effrayer. 

Part. pas. Es l'arma marrida,

Tan trista es e ferezida.

Contricio e penas ifernals. 

L'âme est marrie, tant elle est triste et effrayée.

13. Feror, s. f., férocité, fureur, frayeur.

Venc vas lhui ab sa feror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

Il vint vers lui avec sa fureur. 

Als auzens y a gran feror.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no. 

Pour les oyants il y a grande frayeur.

- Bête féroce.

Un desert plen de leos e de serpens e de ferors.

V. et Vert., fol. 50.

Un désert plein de lions et de serpents et de bêtes féroces.

14. Fereza, s. f., frayeur.

Agron gran fereza, que a pauc no yssiro de lur sen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.

Ils eurent grande frayeur, que peu s'en fallut s'ils ne sortirent de leur sens.

Si fos maritz, molt agra gran fereza. 

P. Cardinal: Ab votz. 

Si je fusse mari, j'aurais moult grande frayeur. 

CAT. Feresa.

15. Ferezos, adj., cruel, féroce. 

Lay si noyri gran temps uns ferezos dragons. V. de S. Honorat.

Là se nourrit long-temps un féroce dragon.

16. Ferienc, adj., bestial, charnel, carnassier.

Luxuria domda las ferrienchas pessas. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les pensées charnelles.

17. Ferens, adj., féroce, carnassier. 

D' albanel, de gavanh, d'autres auzels ferens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De hobereau, de goëland, d'autres oiseaux carnassiers.

18. Esferezir, Esferzir, v., courroucer, effrayer.

Quan l' au K. Martels, s' esferezic; 

De dol e de mal' ira totz negresic. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

Quand l'entend Charles Martel, se courrouça; de douleur et de mauvaise colère devint tout noir. 

Part. pas. Penedens, vergonhos, esferzitz, temeros.

G. Riquier: Si m fos. 

Repentant, honteux, effrayé, craintif. 

CAT. Esfereir.

19. Esferar, v., effrayer, effaroucher.

Mas el m' oblida, e s' esfera 

Per autra de mi.

G. Figueiras: L'autr'ier. 

Mais il m'oublie, et s'effarouche pour une autre que moi.

Fig. Tolh joven

E l' encaus e l' esfera.

Giraud de Borneil: De chantar. 

Ote gaîté et la chasse et l' effarouche.

Fera, s. f., lat. feria, fête, solennité.

Mil messas n'aug, e 'n proferi 

En feras lum de cera e d'oli.

A. Daniel: En est son. 

J'en entends mille messes, et j'en porte dans les fêtes lumière de cire et d'huile. 

CAT. ESP. PORT. IT. Feria. (chap. Festa, festes, día feriat, ferial, festiu.)

2. Ferial, adj., férial, de férie.

Ieu vi qu' us jorns ferials 

M'era miellers c' us Nadals.

Giraud de Borneil: Si m sentis. 

Je vis qu'un jour de férie m'était meilleur qu'un Noël.

ANC. FR. Leur fait commencer leur tragicomédie par une procession fériale.

Satyre Ménippée, p. 353. 

ESP. PORT. Ferial. IT. Feriale.

3. Feriar, v., férier, fêter. 

Part. pas. A certan jorn, en temps non feriat. 

Los jorns feriatz. Fors de Béarn, p. 1079 et 1097. 

A certain jour, en temps non férié. 

Les jours fériés. 

Dia feriat o no feriat.

Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 210. 

Jour férié ou non férié.

ESP. Feriar. IT. Feriare. (chap. fé festa; festejá, que tamé es cortejá.)

chapurriau (desactualisat)

Mon yayo, mon pare y yo ham parlat sempre chapurriau, pero se perden paraules, se castellanisen algunes (pedí, amarill, cuchillo), aixó es normal en los idiomes.
La vergoña de parlá, que te miron mal, catalanisassió, castellanisassió, es lo que está matán al chapurriau.
No s'ha escrit casi mai, pero mols que lo escriuen lo desfán.
Hay lligit llibres de autós de la zona y la mayoría no conserven la essensia del chapurriau.

"Yo fa 90 añs que parlo lo chapurriau me moriré y no abre parlar May lo catala que digen lo que buigen estos sabidonsos !!!"

//

Sol dieu tontades , teniu los mateixos insults y paraules per a tots los que no son catalanistes independentistes com vatros, hasta als catalans que no volen sé independens los marginéu. Yo no lligixco el mundo, ni abc, ni La Vanguardia. Tots los diaris y televisións tenen una política. Vach naixe dp de Franco, al 78, antes que la constitusió, mon yayo mol antes que naixquere ell, y mos parlae en chapurriau, cuan la guerra mundial , la sivil, la posguerra, dictadura, continuae parlán en chapurriau. Només calíe parlá en castellá als grisos, alcalde, algún ric de les fábriques. Escriure ne sabíe mol poc, en castellá, com la mayoría de agüelos de allacuanta. Encara vach sentí botovadeu a un agüelo de Beseit, Aniceto. "M'en vach a gitá" per "vach a vomitá" ya no u hay sentit may. Lo chapurriau ha cambiat en uns añs, lo catalá u hauríe de fe, com u fan tots los idiomes, pedre lo "pas", fes mes simple, pero lo estau intentán mantindre com antes. La castellanisassió no la parareu , aon natros ya se diu amarill, pedí, cuchillo (gaviñet), lunes. Yo voldría vore Cataluña independén, de verdat, ne está molta gen hasta la coroneta de vatres. La llengua, com si només ne tinguereu una, no la fareu may mes UNA, com díe Maragall lo yayo de Pascualet, y atres poetes, normalisanla, sol tos carregareu lo parlá dialectal , mol ric, de mols pobles, ya tos ha passat dins de Cataluña.


palabres, paraules, de atres pobles (no Beseit)

a cascarrulles, a costelles, a cuestas (Valderrobres)

perchi, esgorfa, algorfa, desván (Portellada)

barrala,
chorrillo,
pitxella, pichella,

cantrella a Beseit, cantrelles, tamé mamelles

botijo en castellano

mansana se diu a tots los pobles, a Beseit poma, manzana en castellano, castellano antiguo poma


amostrá, te l' amostrem, enseñá, te l' enseñém ,
te lo mostramos, te lo enseñamos

sená vs sopá, cenar

carrera, carré a La Codoñera


Notes

lleus, ulls,llengua, dens, tripew, servell, potes, pota, cap, cor, estómec, dits, mans, peus, orelles, nas, pel, pels, ginoll, ginolls, turmell, turmells, dits dels peus, dits de les mans, dits del Bicho de Valderrobres,

butifarra (morcilla), butifarra de sang, piñons, seba,

catalá en bigot, ojo , muixonot

duc, búho real
caro, cárabo
chuta, lechuza

muixó negre, estornino

trong de Nadal, cagatió, tronc de Nadal

monflorito
caragol, 
borraina, bleda, espárrec, tomata, pa en tomata, magre, cansalada, formache, llom, llom embuchat, pruna, préssec, bresquilla, sirera, poma, pera, abrecoc, plátano, 

falaguera, (helecho)

se fa (no es fa)

ya s'ha fet de nit, s'ha feito de nuey ....


de adolessén era alérgic a la palla 😁

veigáu, dixáu, 
miréu, juguéu

Calasseit, no vos barrallesseu, 
no riñgáu o riñguéu

carrechadó, saria,

quina seguida porteu?

Panchampla

rabosa, raboses (no guineu)

embossiná (atragantarse)

cadaú, cada una

suncha, llana, lanolina

ovella, borrego, 

català

a la punta de la Berga
m'ha sortit una verruga,
per què fagi bona olor
la frego amb matafaluga.

matafaluga, comino, paregut al fonoll, anís.

carrascal

un agüelo y una agüela
pujaen paret amún,
y l'agüelo que se enrabie
va y li fot un mos al cul.

la manta al coll y un cabasset

la manta al coll
y un cabasset,
mon anirem
cap a Beseit

les chiquetes de este poble
s'han comprat una romana
per a pesás les mamelles
dos vegades a la semana (vegaes)

y si vols que te la enclaba
ficat pancha per amún,
que vorás les polseguines
que ixen del forat del cul.

estolladó, caixé, regadora, estanca, séquia, regá, botes de goma, chanclos, boquera, era, caballó, sembrá, plantá, gram, regalísia, 

Aso es com lo bau, es de aun minche.

Agüelo sebeta:

No sé si mos donem cuenta de la sort que tenim de parla lo chapurriau, lo gran capital que supose podre entendret en un mun de chen que te vas trovan a la vida.
M'agradarie sabre escriure com u feu vatres.  Es aquí a un me hay estrenat y atrevit a posa los meus pensamens en lletra.
Com hay escrit un atre camí, ting mols añs. En eise temps me hay trovat en molta chen que parlabe lo chapurriau y sempre ha segut una alegria el podre entendremos en lo nostre parla. Sol p'el fet de parla en chapurriau ya ñabie una confiansa entre natres ere com si fueres de la mateisa familia.
La millo proba de aiso es que cuan hay demanat entra aquí, ningú m'a preguntat de que poble era, si tenía lo carnet de algún partit, a qué comarca estaba o si sabía escriure'l, ha ñagut prau en di que parlaba (NO que el escribía) lo chapurriau. Grasies y enhorabona a tots, als que han tengut la idea y als que, poc a poc, mos anem apegan.

Aventures del agüelo "Seveta": Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu'els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven "wesque" cuan volien que anaren capa la isquiarra y "pasalla" cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p'avui ya val de tanta palla.

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.

Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!

A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:

- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.

Va di entonses Elisa:

- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen Pánfilo, Filostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.

Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:

- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.

Va di entonses Filomena:

- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.

A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:

- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.

Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.

No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:

- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.

Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera