mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.
Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.
Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá:
- Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos?
Lo abad li va di:
Lo abad contentíssim li va di:
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.
Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.
Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.
Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:
- ¿Aixina que los morts míngen?
Va di entonses Ferondo:
Ferondo, habén cridat mol, va di:
- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut.
Va di lo flare:
Va di Ferondo:
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.
Va di entonses Ferondo:
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.
Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di:
- Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html