Mostrando las entradas para la consulta fortuna ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fortuna ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XIV.

SEGLE XIV. 

Bellviure, Pau de. - Fraderich de Sicilia. - Mallol, Llorens. 
- March, Arnau. - March, Jaume. - March, Pere.
(
los tres valencianos; Pere March fue el padre de Ausiàs March)
- Miquel, Bernat.
- Muntaner, Ramon. (
conocida crónica) - Prades Daude de.
- Pere l' Ceremoniós. (
rey de Aragón, Pedro IV; lo ceremoniós)
- Pons, Huch III, Compte d'Ampurias.
- Queralt, Pere de.
- Turmeda, Anselm.
PAU DE BELLVIURE. Per fembra fo Salamó enganat lo rey Daviu e Samsó exament lo payre Adam ne trencá 'l manament Aristotil ne fou com encantat e Virgili fon perdut per la tor e sen Johan perdé lo cap per llor e Ipocras morí per llur barat donchs si havem per dones follejat no smayar tenir tal companyía. FRADERICH DE SICILIA. (Al compte de Ampurias.) Ges per guerra nom chal aver consir ne non es dreiz de mos amis mi planga ch' a mon secors vei mos parens venir, é de m' onor chascuns s' esforza en s' langua perch' el meu nom maior cors pel mon aia. E se neguns par che de mi s' estraia no l' en blasme qu' en menta faiz apert ch' onor e prez mos lingnages en pert. Pero el reson dels Catalans auzir e d'Aragon puig far part Alamagna; e so ch' enpres mon paire gent fenir: del regn' aver crei che per dreiz me tangna, e se per ço de mal faire m'assaia ninguns parens, car li crescha onor gaia, bem porra far dampnage á deschubert, ch' en altre sol non dormi ni 'm despert. Poble, va dir a chui chausir so plaia che dels Latins lor singnoria m'apaia; per que aurai lor e il me per sert; mas mei parens mi van un pauc cubert.
LLORENZ MALLOL. 

Molt devetz dompnam suy presentatz 
á vos preyau que 'm disetz clarament 
qui son aycels qui 'us han dat entenen 
qui heu aya dit qu'en suy de vos amats 
car nuyll temps no dixi tal follor 
ne dins mon cap nos poch may presumir 
dir negun mal de vos ne consentir 
res que tornás a vostra desonor. 

E tant no 'us dich que vostra senyoria 
me vullye ausir ne ver per scusat 
d'on visch molt trist e quoax desesperat 
imaginant en la trob gran falsia 
que lausangiers alevar m'an volgut 
per metre mal entre nos e devis 
d'on prey á Deus ab cor veray e fis 
si 'u diguí may qu'en res El non m'ajut. 

Si 'u diguí may, que ja Deus no 'm perdó 
degus peccats qu' aya fets venials 
ne ay tampoch los que seran mortals 
ans en infern criéu penetensa 'm do 
tal que nuyll temps no 'n calgue haver sper 
d' exir de lay on auray marriments 
ans xascun jorn me doblen los turments 
tant que l' ausir perda é lo veser. 

Si 'u diguí may, qu'ab vos dampna ver aya 
hon mis lo cor lo primer jorn que 'us viu, 
no trob mercés ans me fassats l'esquiu 
havent plaser de tot mal que ieu haya, 
e si mon cors en vos preyar se mou 
qu'ab respost brau mostratz que 'm pesatz poch 
si que mon torn com á un bel badoch 
en tant mal punt que no faza mon prou. 

Si 'u diguí may, que si 'n cort de senyors 
per alguns fayts may de res aclamar 
que degus dels no 'm vullyen scoltar 
ne dir perque fan aleys mes clamors, 
ans del auzir se donen tal afayn 
que lo callar me donen per respost 
e tant no crit qu' á me degú s'acost 
ans diguen tuyt que me 'n vaya malgoayn. 

Si 'u diguí may, que si pux á vellesa 
tant dolent torn e tant croy e revés 
que per mos fayts desgrat de tota res 
haya tots temps ab gran colp de pobresa 
e per destret aya viure tot sols 
preyant á Deu que 'm tragué d' aycest mon 
e si no 'u fay no sie nuyt ni jorn 
que puscha aver sinó mals é grans dols. 


Si 'u diguí may, que si jugar me prench 
á degun joch de taules ne d' eschachs 
que a tant com juch mon sauber sie flachs 
e mala sort no 's parte de mon rench, 
á fi que 'ls daus trench tots ab lo coltell 
renegant Dieus e los sants atresí 
tant que 'l vaguer me prengue el matí 
me veyeu tuit sus alt en lo costell. 

Si 'u diguí may, que si nuyll temps viatge 
fas vultra mar ab mercadés ensemps 
que per me sols se mogue tant mal temps 
que tuyt pensém morir a mort salvatge 
que 'ls colps de mar nos donen tal esmay 
que 'l govern trench e 'ls arbres de hu en hu 
é l'endemá me trobie qualcú 
sus en mon trast mor de por e de glay. 

Si 'u diguí may, que si n'alguna part 
ieu m'esdevench entre mos enamichs 
que sobre me se mostren tan enichs 
que no 'm laixon fins qu'astruch sia e fart 
de ferir me la squena e lo cap 
tant crusellment que no 'm romangue sanch 
dins lo meu cors ans me sallon pel flanch 
tots los budels tant que de mort no scap. 

Si 'u diguí may, que si james notari 
sui ne cosech auctoritat reall 
que ell primer faze per mon seu mall 
un testament fals ab un inventari, 
d'hon sia pres axí soptosament 
que davant tuyt me posen sus al coll 
l'encartament e del sayt lo pus foll 
m'azot tan laig que muyra de present. 

Si 'u diguí may, que si cort d'algun rey 
seguesch ne vuyll aver fama he renom 
jo prech á Deus que no sie null hom 
que 'm vullye be ne salt de mon servey 
ans tots ensemps me vayen difamant 
trasen escarn de me com d'un sclau 
tant que ab bastons me giten del palau 
ferint mon cors e tots temps ahucant. 

Si 'u diguí may, que si poch ma ventura 
ieu me fau clerchs de cant misa de cert 
que 'l benifet que á mi será ofert 
haya á tenirlo ab simonia pura 
ez á far mals sia induytz 
que de present sia hirrigulars 
e 'l payre Sant man sien mors starts 
A Escornalbou on reta l'esperitz. 

Si 'u diguí may, que si nuyl temps m'acort 
d'aver moleyr ne conseguir ne puch 
jo prech á Deus que haja 'l cors malastruch 
o reu e vil ab sguart fer e tort 
ab leja faz e ragullosa veu 
ab lo nas lonch e que 'l pude l'alé 
e brava tant que no li gos dir re 
ne sonar mot tant me tengue sots peu. 

Si 'u diguí may, que 'l jorn qu'iray á casa 
no y puscha anar sino sols e ben luyn 
e si falcó se leve de mon puyn 
ja mes no torn per grans hauch é que faza 
es jeu cercant lay amont es avayll 
maleynt Deu encares tots los sans 
venguen molts lops que 's menjen tots los cans 
si que me 'n torn ab gran febra y rugayll. 


Si 'u diguí may, que si lay en ivern 
vau per camí cuitat per alguns fets 
que prech á Deu que 'm luyn del camí drets 
e 'm faza anar en loch brau e stern 
e com seray en aycest mal partit 
venga la nits e que 'l cel s'anuvol 
ab trons e lamps e tal terra tremol 
que 'm trobe mor é 'l rocí startit. 

Si 'u diguí may, que si 'm fau james frayre 
presicador, vullyes carmalita 
que ges ne trob monestí o cenobita 
on sostenir me vullyen poch ne gayre 
ans meys amichs fassen de me tal clam 
dizen qu'eu faz males arts e conjurs 
perque jutgats si afar mos acurs 
ans carçre scur on muyra de fam. 

TORNADA. 

Mon rich thesaur juntes mans vos reclam 
que no creyats males veus ni tafurs 
pus que vesetz qu'en suy leyals e purs 
en voluntat qui sus totes vos am. 


ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Sobre 'l pus alt de tots los cims d' un arbre. (7 estrofas.) 


ARNAU MARCH. 

PARLE LO SENY. 

Presumptuós cors plé de vanitats 
inflats d'ergull sens neguna raysó 
com no t' coneys vols hoir tots temps no 
axi 't morrás seguint tes voluntats 
que feres tu si may te sdevenía 
d'esser amat d'alguna qui 't plagués 
que res ab mal tristor dol e faunía 
tan á llur vol e per no res conqués. 

PARLE LO COR. ........

PARLE LO SENY. 

Cor malastruch membret com axí 't pres 
en temps passat per lo voler seguir 
pren tot lo guany cos tristor e desir 
mal e treball qui t' ha molt fort sotmes 
dolent mesquí com est d'aytal crehença 
cuydes guanyar amant en tant alt loch 
pren los mitjans actiu á ma entendença 
dels grans estats fugirás com de foch. 


PARLE LO COR. 

Ay las mesquí be veig quan valgut poch 
mos greus treballs passats fins al jorn d' huy 
seny mes heu say que fortuna 'm defuy 
qui 'm pot valer si contra leys no 'm moch. ...
E si algun temps complia m'esperança 
bon sperar mes val viure en gran bonança 
un pauch que molt comunament passan. 

TORNADA DEL SENY. 

Si penses cor l'ergull com baxará 
per qui ne quant d' aqueys e d'altres mans 
sens lur estat enveya no 't fará 
havent morir cruelment per vils mans. 

TORNADA DEL COR. 

O tart o leu cascú sab que morrá 
e seguint tu no 'n soy pas restaurans 
si morts son cells la lur fama viurá 
perqué mes bo soferir tals afans. 
-------

Un novell fruyt eixit de la rebaça 
d'eternitat, humanal carn vestit, 
lo fill de Deu nat per aquesta nit 
s'es demostrat en la temporal plaça, 
peregrinant nostre camí passible, 
lo cors huma seguint la Deitat, 
perque 'l Satan ne fos mils enganat 
lo Salvador s'es fet á tots visible. 

ENDREÇA. 

Lo Sperit Sant prech que mon cor encena 
de gran ardor; tots temps puxca servir 
l'infant qu' es nat e puis volgué morir 
per nostre amor rement l' infernal pena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

Qui porá dir lo misteri tant alt. 

Y en lo poemet de Torroella: Tant mon voler, etc, 
figura com de est poeta una cobla que comensa aixís: 

Tot hom se guart de mí 
de si anant treva pus no tindria 
ne pau ne bona fi...... 
-----
JAUME MARCH.
(
autor del diccionari de rims,
http://www.rialc.unina.it/inc-|.march.htm http://www.rialc.unina.it/95.1.htm
http://www.rialc.unina.it/95.6.htm https://web.archive.org/web/20060828132316/http://proxy.cwe.es/folch/poesia/jmarch.htm) Quant heu cussir en los fets mundanals totes les gents vey regir per fortuna segons lo cors del sol e de la luna les planetes fan obres divinals fassen lur prou o lur dan a vegades axí que 'l mon es pertit per jornades mas Deu no vol l' arma sia sotmesa forcivolment aytal astre seguir ans la rahó pot e deu ben regir lo cors d'hon han entre si gran comptesa. Pero be 'm par obra descominals quant heu remir causa per sí cascuna e vey gran be haver persona struna e d'hom gentil e bo sofrir grans mals axi que 'l be vey amar per casades sens merit gran los vels ben debades e gran honor no seguint gentilesa e sino fos com dins mon cor malbir quatre mones mellor avenir hagre del tot la mia arma malmesa.
Donchs cars amichs qu' entenets bes e mals afigurats la cara de fortuna e no 'us girets si tots las vesets bruna de vostre sen per treball ne per als que chascun jorn hores hi son nombrades que may no 'u vis en be totes passades ges per ayçó non oblidets prohesa ans vullats vos en tot be captenir e los amichs amar e car tenir e en servir Deu non hajats peresa. TORNADA. Deus en cuy es tota virtuts compresa es ha formats los als els fay rogir pot si li play astre mal convertir e tot afan tornar en gran bonesa. TORNADA. Columba pros supliquém la nantesa de Deu que 'ns guart d'errar e de fallir volent nos aut en lo cel acullir que 's guany sens fi e complida riquesa. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Ab lo cor trist envirollat d' esmay. II. Dèu é rahó ha mos cinch senys forçats. III. Si á Deus plagués que m' hagués format bell.
______
(Se añade Cobles de Fortuna de la web anterior; los dos textos no son iguales. Empieza ) COBLES DE FORTUNA Quan eu cossir en los fets mundanals, (Quant heu en el anterior) totes les gents vei regir per Fortuna, (vey, fortuna) segons lo cors del sol e de la lluna. (luna) Les planetes fan obres divinals, fasent llur prou o llur dan a vegades, (fassen, lur, ) així que el món és partit per jornades. (axí, 'l mon, es, pertit) Mas Déu no vol l'arma sia sotmesa (Deu) forcívolment a aital astre seguir, (forcivolment aytal) ans la Raó pot e deu ben regir (rahó) lo cors d'on han entre si gran contesa. (hon, comptesa)
Però bé em par obra descominals, (Pero, be 'm)
quan en remir causa per si cascuna (quant, heu, sí) e vei gran bé haver persona estruna (vey, be, struna) e dom gentil e bo sofrir grans mals; (d'hom) així que el bévei anar per cassades: (axi, 'l be vey, amar, casades) sens mèrit gran los ve lo bé endebades (merit, vels, ben debades) e gran honor no seguint gentilesa; e, si no fos com dins mon cor m'albir (e sino, malbir) - que altre món és mellor per a venir -, (no está en el otro, pone “quatre mones mellor avenir”) hagra del tot la mia arma malmesa. (hagre)
Doncs, cars amic que entenets béns e mals, (amichs, qu', bes) afigurats la cara de Fortuna (fortuna) e no us girets, si tos la vesets bruna, ('us girets si, tots las) de vostre sen per treball ne per àls, (als) que xascun jorn hores hi són nombrades, (chascun) que mai non vis en bé totes passades. (may, 'u, be) Ges per aiçò non oblidats proesa, (ayçó, oblidets, prohesa) ans vullats-vos en tot bé captenir (vullats vos, be) e los amics amar e car tenir, (amichs) e-z en servir Déu non hajats peresa. (e en, Deu) Déus, en qui és tota virtut compresa (Tornada. Aquí cambia mucho, consultar el texto anterior) e-z ha formats los cels e els fai vogir, pot, si li plai, astre mal convertir e tot afan tornar en gran bonesa. Columba pros, supliquem la nautesa de Déu que ens guard d'errar e de fallir, volent-nos aut en lo cel acollir que és gauig sens fi e complida riquesa.
-----
PERE MARCH. Al punt com naix comence de morir e morint creix e creixent mor tot dia cun pauch moent no cessa de far via ne per menjar, ne jasser, ne dormir, tro per edat mor e descreix amassa tan qu'axi vay al terme ordenat ab dol, ab guaig, ab mal, ab sanitat mas pus avant dell terme null hom passa.
Trop es cert fayt que no podem guaudir
á la greu mort e que no y val megtía força ne giny, ricat e senyoría e trop incert lo jorn que deu venir. Com quant ne hon que tot ernés trespassa e no y te prou castell mur ne fossat e tan leu pren lo vici col cenat car tots som uns e forjats d'una massa. Be sabem tots que ych havem d'exir o tart o breu e que no y val mestria breu es tot cert qui pensar ho sabria mas lo foll hom no sen done cossir que renyren sa carn bella e grassa e' l front polit e lo cors ben tallat ha tot lo cor á lo seu aplicat als fayts del mon que per null temps no 's lassa.
Si le volém un petit sovenir com son tots fayts d'avol merchandiria e 'l zutze loch hon la mayre 'ns tenia e la viltat de que 'ns hac anoyrir e nexent nos roman la mare lassa, e nos plorám de fort anxietat, entram al mon ple de gran falsedat c' ades alçiu e adés nos abrassa. O vell podrit e que porás tu dir qui 't veus nafrat tot jorn de malaltía missatge cert es que la mort t' envia e tu no 'l vols entendre ne hoyr. Mas com á porch qui jats en la gran bassa de fanch pudent tu 't bolques en peccat di sen tractan fassent molt mal barat ab lo cor falç e la ma trop escassa.
De cor pregon deuriem advertir en l'estat d'hom qui tot jorn se cambia que 'l rich es baix é 'l baix pren manantia, é 'l fort es flach, é 'l flach sab enfortir, é 'l jove sa dolor breument la passa é mort ten leu col vell despoderat é 'l vell mesquí fay lehó de son gat é pense pauch en la mort qui' l manassa.
Deu sab perqué lexa mal hom regir o foll o pech é los bons calumpnia que tal es bo com no te gran batllía que 's fer e mal si 'u pot aconseguir. E tal humil quant es monje de Grassa qu'es ergullós quant ha gran dignitat é tal regir una granda ciutat fora millor á porquer de Terrassa.
Qui be volguès á Deu en grat servir ez en est mon passar ab alegría tot son voler a Deu lexar deuria e no pas Dieu á son vol convertir, car Dieu sab mills á qui tany colp de massa per acabar á qui tenir plagat per esprovar o fer sa voluntat de çó del seu e que 's rehó que 's fassa. TORNADA. Del Payre Sant ay aussit quant trespassa d'aycest exill al juhí destinat que: «diz er fos eu un bover stat» qu'onor d'est mon á peccat embarassa. ENDREÇA. Heu Peyres March pregui Dieu qu'el ny plassa donarme cor e voler esforçat qu'es ab plasser pendra la adversitat e sens ergull lo be que breument passa. ALTRA OBRA D'EST POETA. Jo 'm maravell com no 's veu qui ulls ha. (7 estr., torn. y endr.)
BERNAT MIQUEL. A Deu primer qui es causa causant, tot comprenent e per si incomprensible, genolls fincats estich laors donant com ha format rey tan inconnesible sobrepujant tots los que son mortals, de seny, saber, poder e valor tanta, e de virtuts que dites son morals que sols pensar l' enteniment m'espanta.
Lo sceptre os veig en má dreta portar en l' altre part lo pom d'or qui denota lo mon subdit á vos sens contrestar ab rahó gran car virtut no 's desnota de vos un punt avent les cardinals honor amant com honor amativa segons descriu esser menys principals lo Philosof e per vos les deriva.
…...
ENDREÇA. De cor e cors, de boca e voler á vos suplic ma culpa gran remetra vostre virtut si mon pobre saber no ha suplit en la part pus estreta.
___

MUNTANER. I. En nom daycell ver Deus qui feu lo cel el thro, En so de genentul faray un bell sermó, A honor é á laus del casal Daragó: E per tal que axi sia la salutació, Diga cascú, sil platz, que la Verge nos perdó, Seny é enteniment quen façam nostre pro Per est mon é per laltre, e que á salvació Vengan trestuyt li compte, vescompte é baró Qui en est bo passatge de Serdenya habandó Metre si e sa terra e sa provessió, E segran laut enfant Nanfos, ques guanfanó E de tota Espanya creximent e crezó. De llevant á ponent, mig jorn, septentrió, Tremblara tota gent qui en sa gepció De sos payres valents reys En Jaymes ja no zo. E vull sapiats cascú, que aquest es lo lleó Que Sibella nos ditz, que ab senyal de bastó Abatria largull de mant alta mayzó, Que jes hor non diray, que be mentendon pro. II. E aras vull que sapiats lo meu entendiment, Que trestuyt li presich estant tant solament En tres causes que eu vos diray verament. La primera es la persona qui presicha la gent; La secunda del poble qui lau be é lentent; La terça es la raysó qui del sermó dexent. Adonchs de la primera vos dich, que follament Puje altre en trebuna, que sap certanament Dir e pro e en contra á tot son moviment, E que sapia salvar lo seu proposament. La secunda del poble, que sens marmurament Lo deuon escoltar cascuns molt bellament, Queu sapia retre á son millorament; Que en estes pauch valria tot son presicament, Que lavangeli ditz, ques pert la sement Quis gita entre peyres e espines e xament. A la terça vos dich, que deu fer fundament Al proposit que parla ses tot veyarament. Perqueu fundaray mon presich e breument En aquest bo viatge quens es á tuyt plazent. III. Adonchs, señor infant, com á vostre vasayll, E entendrets ma raysó, que assats de trebayll Hay vist en aquest mon, pus que nul de mon tayll, E per ço en la mar vullats pendre mirayll De li vostre secor, qui feron mant assayll, Que trezol no metats en leustol, e satayll Vos vendrán vostres feyts, que esberch ne capmayll Nous estaran davant, sal XX que lalmirall Galees faça fer lleugeres com á ventayll, En axils ballesters yran com á fibayll: Nols falrá de llurs armes, ans fors com á batayll Los trobarets als ops, quasi com prest, aprayll, Que tot quant les davant tira, que res non fayll, Fos en la vostra gent, Senyor, no hi ha mes cayll, Que trestuyt son de un cor, e nul non sen barayll. E axi es la veritat quel valent dun christayll No preu lals del mon mag del fi corayll Quen Serdenya se pesca, es apres del matayll Vos puscon far senyor, si que ab un sogayll Vos ameno davant tuyt selvazent eguayll. IV. Per ço ay comensat en lo feyt de la mar, Car la mar vol tenir cel qui vol aquistar Lo regne de Serdenya, e si ho fay trembrar, E ara trestuyt lo mon: e sens ço nos pot far, Sens menar la gent fresca per ferir e per dar E jamay ab trezols freschs no pot hom anar, Notxer ne ballester quels fayts san aparar, Ne proher ne remer ayço no cal provar, Quel ballester en taula juguen á tot llevar, Que per mar ne per terra nols pot res contrastar: E sobre aquest partit yo poria alegrar (1) perque, senyor infant, si Jesu Christ vos guar, Tota la vostra gent tenets en alt encar, (1) En l'original de Poblet diu allagar seguint apres est vers que hi manca en las impressions. - Mante bone reyso de que nom cal parlar. E honor e poder al almirayll donar Vullats, e que nul altre no hi haja comandar, Mas ell apres de vos, e en axi honrrar Vos fará de tots feyts que vullats començar. Cent galees ó pus say que porets menar, Lenys armats, sageties, com no pot albirar.
V. Sinquanta naus, senyor, say que vos menarets, Lenys, terides de bandes, e mas daltres lenyets, Que tots lla, Deus marcé, de vostra gent havets. A donchs lo recullir sia plazent é nets, E que a Port Fangos sien trestuyt alets, Que vengon a jorn cert, e les grans naus farets, Senyor, metre en escala, e apres los panquets, Per ço que nengun dan lenamich, questa guets Nous poguessen donar dany; çous prech queus guardets, Que ab gent falsa mester say que contrastarets, Perque dayço es ops, senyor, queus adonets, Que en les llurs paraules ne en ells nous fiets. E totes les galees pres de terra tindrets, En axi per escala los apareyllarets, Que sion ordonats, e en guarda metrets Uns quatre lenys armats, a cuy senyal darets Que feson aytant lleu, e puys ya no duptets, Que dan vos pusca dar home que no amets, Ans en guarda de Deus gint vos recullirets, Quius do honor e gaug e tot ço que volrets. VI. E sencarus sopley la reyal magestat, Quen cascuna galea que sion hordonat Dos notxers e prohers, qui, sens tot barat, Penson de li cavayll, que sol un oblidat No sia, que sos ops nols sia be donat; Car la gent tarasana tro que sion usat De si han pro afar, ans sion be pensat Cascuns en son daver, axils sia mandat, E axi yran tuyt freschs e repausat. E tuyt li cavayller sion acostumat, Que llay hon son cavayll yrat sia mudat Ab tota sa companya, per tal ques aviat Fosson en llur cavayll tuyt molt guint arreat, E si als sen fazia, seria vanitat, Quel passatje es breus, don alegre pagat Ira ab tot li seu, e sin era lunyat, Iria li lo cor que tot fos mal menat, E no estia mut qui vol esser lanzat; Qui son cavayll se lluna pot se tenir per fat, Quen lloch pora fallir don será menyspreat. VII. E per vostra alteza hordonarets, senyor, Que li almugaten e laltre cap major De lalmugaveria, qui son del mon la flor, Vajeen en las galees, e dets companys ab llor De cascú, e li autre yran ab gran bandor, Examen en les naus hon lo fasson honor. La vianda sordone, que segons sa valor Najon assats trestuyt, axil gran, col menor: E sen cascun vexell haja ordonador De totes estes causes que donen á salbor. E sen cascuna nau feyts metre per teror Tres ballesters de torn, e quins vos mal simplor. E trebuchs, manganells, ayço prech non demor, Exades, palafangues, ab mil bon llaurador, Vos, Senyor, menarets, e cent tapiador, Carpenter e ferrer, qui no temon calor; (carpintero; no fuster) E puys Dieu mijanzant, nous cal haver pahor, Que viles ne castells, ciutats, casals ne tor Que nos renda a vos, si donchs ab gran dolor No volion morir e perdre llur honor. VIII. E quant ayço, senyor, será feyt e complit, En nom del Payre el Fill e el Sant Esperit, E de sa dolça mayre, que prech nous oblit, E de trestuyt li sant, ab joy e ab delit Vos tengon en sa guarda e sa má, com es dit, Quel bon rey de Mallorques vos fara tal combit, Que trestuyt vos diran, que res no hi ha fallit. E sen apres, senyor, qual se vulla ne crit A la illa sent Pere, ab fe, e llarch, e trit Refrescats li cavayll, si eron afeblit, E se entretant lestol sera amanuit De passar en Serdenya trestuyt, gran e petit. Ay qui cell jorn veyrá de joy sera complit, Que tans coms e vescoms e vervasor exit Axi gent arreat, qui de cor son plavit Servir laut Senyor infant, qui es mol benesit, De tot á res quil ve, el pus exarnit Qui hanch fos, ni hanch mays nul hom vac marit E darmes say, quel mon non es tan sa delit.
_____
DAUDE DE PRADES. Daude de Prades non s'oblida pus que sens e cor lenenvida que no fassa un bon solats per si e per cells a qui platz que dels altres non he gran cura et si dats per bona ventura á far romans gay e cortés mentre quan bes mos talans es.
…...
Segons se qu' avia promes mos romans de tot complit es pero si negus ni havia mais ne saubes e mils dizia ia non pense que 'm anugés ni mal d'avege lin portés mas tals ni ha que 's fan pliers que non volen haver mestiers mas de maldir e de blasmar lo que no sauben esmendar e no enten d'on neix que s' es, PERE LO CEREMONIÓS. Mon car fill, per Sent Anthoni! vos juram quets mal consellat, con laxats tal matrimoni en que 'us dan un bon regnat, e que n'hajats altre fermat, en infern ab lo dimoni. Sia en breu qui 'us n'ha enganat!
…...
qui ben crex son patrimoni es n'est mont per tuyt presat. Axi ho dits Apolloni largament en un dictat, on ho á ben declarat; e li fa gran testimoni Alexandre, en veritat, no volg esser mullerat. ¡Pel valent de Sant Celoni! ¿Quen prodrés tal heretat?
...
(A son fill En Marti, dienli com y de quina manera los joves de la illa de Sicila (Sicilia) devian en avant armarse cavallers.) Vetlan el lit suy nun pençer casat de dar consell als cavallers quis fan, de quis faran cavallers d'ara avant et en qual loch los será pus legat. E dich primer que la Cavallaría rebre deu hom de son Senyor si y es, o de valent cavaller en apres o de qui cap de son linatge sia. Lo loch me par que sia pus degut nobla ciutat o vila grosse e gran (Vilagrassa) o 'ls enamichs valentment garreian tenent el puny lança el bras escut, On esgleya en gran devota sia. e si 'u fa axi, no será ja représ per cavallers ne per null hom entés quin nobles fayts met(-)se pensá tot dia, D'amor no chant axi com far solía (1) car me vey trop en anys avant empés, duptant que'm fos en mal per alcumspres perque men call, que pus non chantaría. ALTRA OBRA D'EST POETA. A vos me don senyora de valor al present jorn per vostra gran honor, etc.

(1) Los cants d'amor
nos son desconeguts: mes no hi ha dupte de que
han existit, tota vegada qu'ell mateix en aquest vers ho aferma. --------- PONS HUCH III, COMPTE D'AMPURIAS. (Resposta á Frederich de Sicilia.) A l'onrat rei Frederic trez vai dir
q' a noble cor nos taing poder sofragna,
Peire comte; e pusc li ben plevir che dels parenz ch' aten de vas Espagna secors o gan non creia ch' a lui vaia, mas en estiu fasa cont chels aia, e dels amics; e tegna li oil ubert ch' els acoilla pales e cubert. Ne nos cuig ges ch' el seus parenz desir ch' el perda tan ch' el regne no il remagna; n'el bais d'onor per Franzeis enrechir: ch' en laisaran lo plan e la montagna. Confundal Deus é lor orgil decaia: pero lo rei e Cicilian traia onrat del faitz; che 'l poublat el edesrt (desert) defendon ben da chosion apert. Del gioven rei me plaz can non sesmaia per paraulas, sol qa bona fin traia so ch' el paire chonquis á lei de sert e si 'l reten, tenremlen per espert. PERE DE QUERALT. Sens pus tardar me ve de vos partir na falza amor puscha vey la falsía de vostre cors fals plé de tritxaria qui tot lo mòn vol en color tenir d'hon eu maldich lo jorn lo punt e l'hora qu'ieu a vos mon cors abandonat richa d'engan, paubre de leyaltat soltz et al tot pus amarga que tora. TORNADA. Al Dieu d'amor supley ab reverença qu' en breu de temps siatz pus freturans de servidors que vos non sotz bastans e no trobets qui 'us aport benvolença.
------
ANSELM TURMEDA. (mallorquín; después se nombró ‘Abd Allāh b. ‘Abd Allāh, al-Taryuman, al-Mayurqī, al-Muhtadī. al convertirse al Islam.
“En Telm, Telmo” según https://dbe.rah.es/biografias/4201/anselm-turmeda
) En nom de Deu omnipotent vull començar mon parlament, qui apendrer vol nudriment, aquest seguesca. Primerament quant serás batejat; creurás que la Divinitat es un esser en trinitat de las personas. Y que Jesu-Christ fill de Deu viu es Deu ver Deu, fill de Daviu: aço es ver, y així ho diu la Santa Scriptura.
Dels articles, o tu fill meu,
creurás lo que la Iglesia creu; e si no lo seny teu, la fe hi basta. Aquest llibre jo he dictat, perçó que si es demanat d'algun fet sies informat de la resposta. Y no l'he dictat en llatí, perque lo vell, e lo fadrí, l' estranger e lo cosí entendrel puguen. Llegidor, precte humilment, si hi veus algun defalliment, que per tu, be y llealment esmenat sia. Y si vols saber mon nom fra Anselm me apella hom, y Turmeda sobre nom tots m'ajustan. Açó fon fet lo mes d'Abril temps de primavera gentil, noranta set, tres cents y mil (1397) llavors corrien. Prech á Deu Omnipotent que nos ha criat de nient, (E car fó vengut de nient) que lo nostre habit ament en paradis sia. Amen. (Estilo muy parecido al de Ramon Lull en alguno de sus poemas.
Fragmento de lo dictat de Ramon:
A honor del Sanct Spirit

Començá e finí son escrit,
RAMON, en vinent de Paris;
El comana a
Sanct Loys,
E al noble
rey d' Aragó
Jacme
, en l' encarnació
De Christ
M.CC.XC nòu. 1299)

que nos ha criat de nient,” Ramon Lull: “E car fó vengut de nient” etc.