Mostrando las entradas para la consulta bautz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bautz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de abril de 2024

Lepra - Essalegrar

Lepra, s. f., lat. lepra, lèpre.

Aicest onguens val contra lepra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Cet onguent vaut contre lèpre. 

Cauterizacio de lepra. Trad. d'Albucasis. 

Cautérisation de lèpre. 

ANC. CAT. Llepra. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. (chap.) Lepra.

2. Lebrosia, s. f., lèpre.

Vai penre mal de lebrosia. V. de S. Honorat.

Va prendre mal de lèpre. 

Malautia de peccatz qui es plus vil que neguna lebrosia. 

V. et Vert., fol. 79.

Maladie de péchés qui est plus vile que nulle lèpre.

ANC. CAT. Llebrosia. IT. Lebbrosia. (Lengua valenciana, lebrosia)

3. Lebros, adj., lat. leprosus, lépreux. 

Tot lo cors a lebros, que no s pot sostener de pes.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 1. 

A tout le corps lépreux, de sorte qu'il ne se peut soutenir en pieds.

Substant. Car semblava que fos lebros, 

E no semblava que homs fos. 

Passio de Maria. 

Car il semblait qu'il fût un lépreux, et il ne semblait pas qu'un homme il fût.

ANC. CAT. Lebros. CAT. MOD. Lepros. ESP. PORT. IT. Leproso. 

(chap. Leprós, leprosos, leprosa, leproses.)

 

Leri, adj., jovial, alerte.

Joglar leri,

Del salteri

Faras X cordas estrangir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jongleur alerte, du psaltérion tu feras les dix cordes résonner.

Fig. En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guai.

En ce sonnet gracieux et jovial.

 

Lesca, s. f., lèche, mince tranche, morceau. 

Prendetz carn de porc grassa e fresca, 

O veilla, si 'n faitz una lesca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez chair de porc grasse et fraîche, ou vieille, ainsi faites-en une lèche.

Franh leu, e fai maynta lesca.

E. Cairels: Era no vei. 

Se brise facilement, et fait maint morceau. 

CAT. Llesca. (chap. Llesca, llesques; v. llesquejá; normalmén són de pa. ESP. Rebanada.)

 

Let, adj., lat. laetus, joyeux, content, satisfait.

Voyez Aldrete, p. 180.

Del vezer soi ieu bautz e letz.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Je suis fier et joyeux du voir. 

Quar pueis no fui letz ni guays.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Car depuis je ne fus joyeux ni gai. 

ANC. FR. De sa veüe ert moult liez. Fables et cont. anc., t. II, p. 47.

Il me sembloit merveilleusement lié et aise de cuer. Joinville, p. 245.

Et ont esté mout liez et joyeux. Monstrelet, t. 1., p. 181.

Chascuns en ert joianz et liez. Roman du Renart, t. II, p. 210.

ANC. CAT. Let. ESP. PORT. Ledo. IT. Lieto. (chap. Contén, satisfet, alegre.)

So let.

2. Legor, Leguor, s. f., joie, aise, loisir.

Las vanas legors 

Del segle fals.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Les vaines joies du siècle faux.

Loc. Per qu' es folhs qui non cor

Als cortes faitz, mentre que n'a legor. 

P. Cardinal: Non es cortes. 

C'est pourquoi est fou qui ne court pas aux faits courtois, tandis qu'il en a loisir.

Amans fis no viu ses greu martire, 

Pus de vezer si dons non a legor.

Sordel: Gran esfortz. 

Amant fidèle ne vit pas sans pénible martyre, depuis que de voir sa dame il n'a pas loisir. 

Adv. comp. Cill d' Arll' estavan a legor, 

Ses trebalh e ses nausa. 

Bertrand d'Allamanon: Al arcivesque. 

Ceux d'Arles se tenaient à l'aise, sans tracas et sans noise.

3. Leticia, s. f., lat. laetitia, joie, félicité.

Vera leticia. Trad. de Bède, fol. 11. 

Vraie joie.

IT. Letizia. (N. E. La reina actual de los catalanes se llama Leticia o Letizia Ortiz Rocasolano. La próxima será Leonor, como alguna reina de Aragón.)

reina de España, Leticia o Letizia Ortiz Rocasolano

 

4. Letificatiu, adj., du lat. laetificus, létificatif, propre à réjouir.

Dels auzels letificatiu.

Lutz es letificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 119.

Des oiseaux létificatif. 

La lumière est létificative.

5. Letificar, v., laetificare, réjouir, rendre joyeux.

Ab instrumens muzicals letificar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Réjouir avec instruments de musique.

ESP. Letificar. IT. Letificare. (chap. Letificá; alegrá.)

6. Delicios, adj., lat. deliciosus, délicieux, joyeux, agréable.

Es plazent et delicios.

Per habitar plus delicioza.

Eluc. de las propr., fol. 123 et 157.

Est plaisant et agréable. 

Plus agréable pour habiter.

- Voluptueux.

Hom delicios e luxurios a ades eveia de son fraire. Trad. de Bède, fol. 79.

L'homme voluptueux et luxurieux a incessamment envie de son frère.

- Délicat, mou.

Substantiv. Als delicios sia commandada tals fazenda que... no sio lezeros. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 52. 

Aux mous soit commandée telle occupation que... ils ne soient pas oisifs.

CAT. Delicios. ESP. PORT. Delicioso. IT. Delizioso. (chap. Delissiós, delissiosos, delissiosa, delissioses.)

7. Deleitos, Delechos, adj., délicieux, joyeux, agréable.

Eras suy bautz e delechos.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Maintenant je suis fier et joyeux.

El ser donatz li a manjar

De carn suau e deleitosa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au soir donnez-lui à manger de la chair suave et agréable.

ANC. FR. Cele cace ert moult delitose.

Chrestien de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 200.

Sor autres ovres delitoses. B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 58. ANC. CAT. Delitos. CAT. MOD. Deleytos. ESP. PORT. Deleitoso. 

IT. Dilettoso. (chap. Deleitós, que done deleite, alegría, chalera, plaé; deleitosos, deleitosa, deleitoses.)

8. Deliciosament, adv., délicieusement, voluptueusement, agréablement.

Vivo deliciozament. Eluc. de las propr., fol. 30. 

Vivent délicieusement. 

Qui nuiris sos sers deliciosament.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Qui nourrit ses serfs délicieusement. 

CAT. Deliciosament. ESP. PORT. Deliciosamente. IT. Deliziosamente.

(chap. Delissiosamen.)

9. Delechozamen, adv., délicieusement, joyeusement, agréablement. 

A Tors, li morgue vivio trop delechozamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

A Tours, les moines vivaient trop délicieusement. 

ESP. PORT. Deleitosamente. IT. Dilettosamente.

10. Delieg, Deliech, Deliet, Deleig, s. m., délice, plaisir, volupté.

Pel delieg c' al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour la volupté que tu accordes au corps, tu seras puni malement.

Li deliech de la carn. V. de S. Honorat. 

Les délices de la chair.

Quar autre baisatz 

No m'es delietz ni sabors. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas

Car autre baiser ne m'est délice ni saveur. 

Los vains deleigz

E las vanas legors 

Del segle fals.

B. Zorgi: Ben es. 

Les vaines délices et les vaines joies du siècle faux. 

ANC. FR. Moult est couciés à grant délit.

Roman de Partonopeus de Blois, t. I, p. 39.

Tu te coucheras en ton lit, 

Où tu auras poi de délit.

Roman de la Rose, v. 2438.

CAT. Deleyte. ESP. PORT. Deleite. IT. Diletto. (chap. Deleite, plaé, chalera, alegría.) 

11. Delicias, s. f. pl., lat. delicias, délices. 

Las delicias de la carn. Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Les délices de la chair.

CAT. ESP. PORT. Delicia. IT. Delizia. (chap. Delissia, delissies.)

12. Deliciozitat, s. f., agrément, volupté, joie.

Amenitat vol dire deliciozitat. 

Es temps de odor et de deliciozitatz.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 129. 

Aménité veut dire agrément. 

C'est temps de parfum et de voluptés.

13. Delectatio, s. f., lat. delectatio, délectation, délice, agrément. Delectatios d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 30.

Délectation de ce monde.

En luec de delectatio.

Delectatio de la carn. 

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 253 et 254. 

En lieu de délectation. 

Délice de la chair.

CAT. Delectació. EST. Delectación, deleitación. PORT. Deleitação.

IT. Dilettazione. (chap. Dilectassió, dilectassions; chalera, chaleres; delissia, delissies.)

14. Delechamen, s. m., délectation, agrément, jouissance.

D' on avia alcun delechamen. La Confessio. 

D'où j'avais aucune délectation. 

ANC. ESP. Delectamiento. ESP. MOD. Deleitamiento. IT. Dilettamento.

15. Delectable, Deleitable, Delechable, adj., lat. delectabilem, délectable, délicieux, agréable.

Aquel loc plasent e delectable. 

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ce lieu plaisant et délectable. 

Aquela ciutat tant bela e tant delectabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.

Cette cité si belle et si délectable. 

Quals luox es lo plus delechables del mon. Liv. de Sydrac, fol. 58.

Quel lieu est le plus délicieux du monde.

Lo riu de la font, lo qual fai deleitable beure. Trad. de Bède, fol. 22. 

Le ruisseau de la fontaine, lequel fait un boire délectable.

ANC. FR. Déleitaules sont les oyvres Nostre Signor.

Sermons de S. Bernard, fol. 90. 

Et sachiés que je cuidai estre, 

Por voir, en paradis terrestre, 

Tant estoit li leus délitables.

Roman de la Rose, v. 641. 

ANC. CAT. Delitables. CAT. MOD. Delectable. ESP. Deleytable (deleitable). PORT. Deleitavel. IT. Dilettabile. (chap. Delectable, delectables.)

16. Delictablamen, adv., délectablement, délicieusement.

Per trop beure delictablamen. Les X Commandements de Dieu.

Pour trop boire délectablement. 

CAT. Delectablement. ESP. Delectablemente. IT. Dilettabilmente. 

(chap. Delectablemen)

17. Delectatiu, adj., délectable, propre à délecter.

Es al odorament delectatiu. Eluc. de las propr., fol. 132.

Est délectable à l'odorat.

18. Delectar, Dellectar, Delieitar, Delechar, v., lat. delectare, délecter, charmer.

No se dellectava mais en guerra de si e d' autrui. V. de Bertrand de Born.

Ne se délectait excepté en guerre de soi et d'autrui. 

Tu non manjas per ton cors delechar, mais per Dieu servir.

V. et Vert., fol. 21. 

Tu ne manges pas pour délecter ton corps, mais pour servir Dieu.

Mos pessamens aleuja mos afans, 

E delieyt me, e m sojorn, e m respaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis jois. 

Ma pensée allége mes peines, et me charme, et me récrée, et me repose. 

ANC. FR. Que le fromache a tot mengié 

Dont forment s'aloit delechant. 

Roman du Renart, t. I, p. 273. 

Pure conscience... délite les regarz de Dieu. Joinville, p. 369.

En lor biau chanter se délitent.

Roman de la Rose, v. 664. 

ANC. CAT. Delitar. CAT. MOD. Delectar, deleytar. ESP. Delectar, deleitar. PORT. Deleitar. IT. Dilettare. (chap. Deleitá, deleitás: yo me deleito, deleites, deleite, deleitem o deleitam, deleitéu o deleitáu, deleiten; deleitat, deleitats, deleitada, deleitades.)

19. Adeliechar, v., délecter, réjouir.

Lhi paure s' adeliecho en la pauriera, aissi coma li ric en lor riquezas.

(chap. Los pobres se deleiten a la pobresa, així com los rics en les seues riqueses; en valensiá: pobrea, riquea.)

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent en la pauvreté, ainsi comme les riches en leurs richesses.

ANC. CAT. Adelitar.

20. Delicat, adj., lat. delicatus, délicat, faible. 

Als fraires enferms o delicatz.

(chap. Als flares dolens o delicats; Luis Arrufat escriu tamé malal, malals, que ve de mal apte.)

Reg. monast. Ms. regius, 4 6 11, 3.

Aux frères infirmes ou délicats.

- Délicieux, recherché, fin.

Per  so que aquels delicatz noyrimens no 'ls aduga a las penas d'ifern.

Regla de S. Benezeg, fol. 10. 

Afin que cet aliment délicat ne les conduise pas aux peines d'enfer.

En loc d' autres delicats condimens. Eluc. de las propr., fol. 176. 

En lieu d'autres assaisonnements délicats. 

CAT. Delicat. ESP. PORT. Delicado. IT. Delicato. (chap. Delicat, delicats, delicada, delicades.)

21. Delicadamens, adv., délicatement.

Per beure o per manjar trop delicadamens. V. et Vert., fol. 3.

Pour boire ou pour manger trop délicatement. 

Ni els non deu trop delicadamens noyrir. Regla de S. Benezeg, fol. 10.

Et ne les doit trop délicatement nourrir. 

CAT. Delicadament. ESP. PORT. Delicadamente. IT. Delicatamente.

(chap. Delicadamen.)

22. Delicamen, s. m., friandise.

Manja grans delicamens. Brev. d'amor, fol. 120.

Mange grandes friandises.

ANC. CAT. Delicament. ANC. ESP. Delicamiento. IT. Delicamento.

(chap. Minge grans delicamens : delicatessen : delissies : es un llépol, golut, golafre. Un home que fique vídeos al Tiktok, de Saragossa, tito Arturo, fa aná: gurrión, gurriones, delicau.)

23. Delguat, Dalgat, adj., délié, svelte, mince, fin, délicat.

Cors ben faitz, delgatz e plans.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Corps bien fait, svelte et uni. 

E 'ls cilhs voutz e delgatz.

Giraud de Calanson: Tan dossamen. 

Et les cils arqués et déliés. 

El fuecs que m' art es tals, que Nils 

No 'l tudaria plus q' us fils 

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Le feu qui me brûle est tel, que le Nil ne l'éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour. 

El cors dalgat, graile e fresc e lis.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Le corps mince, grêle et frais et lisse. 

ANC. CAT. Delgat. ESP. PORT. Delgado. (chap. Prim, arguellat.)

24. Alegre, adj., lat. alacrem, allègre, riant, joyeux, gai.

No sui alegres ni iratz.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Je ne suis joyeux ni triste. 

Li bon ome an molt alegre vizatge, car ilh an bona cossiencia.

(chap. Los bons homens tenen la cara mol alegre, ya que ells tenen bona consiensia.)

Liv. de Sydrac, fol. 24.

Les hommes bons ont moult riant visage, car ils ont bonne conscience.

Totas sazos 

Alegres e bautz e joios. 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Toujours allègre et fier et joyeux.

CAT. ESP. PORT. Alegre. IT. Allegro. (chap. Alegre, alegres. Tamé es un apellit, com lo de la Yolanda de Vallchunquera, dels amics del chapurriau.)

25. Alegramen, adv., allégrement, joyeusement, gaîment.

S'ieu anc nulh temps chantiei alegramen, 

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Si oncques en nul temps je chantai joyeusement, maintenant je chante triste, et j'en ai bien raison. 

De sa propria voluntat, e alegramen. 

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 25.

De sa propre volonté, et gaîment. 

CAT. Alegrament. ESP. PORT. Alegremente. IT. Allegramente.

(chap. Alegremen)

26. Alegretat, s. f., lat. alacritatem, allégresse, gaîté.

Ab gaug et ab alegretat. V. de S. Énimie, fol. 30. 

(chan. En goch y en alegría.)

Avec joie et avec allégresse.

Mos chans qu' es ses alegretat.

G. Riquier: Be m degra. 

Mon chant qui est sans gaîté.

Es temps de gauch et de alegretat. Eluc. de las propr., fol. 129. 

C'est temps de joie et d' allégresse. 

IT. Alacrità.

27. Alegramen, s. m., allégresse, joie, contentement.

En gran alegramen

Tornero vostre marrimen.

Leys d'amors, fol. 33. 

En grand contentement tournèrent vos chagrins.

(chap. Alegramén : alegría.)

28. Allegresa, Alegreza, s. f., allégresse, joie, hilarité.

El comensa a far allegresa et a s' esgaudir. V. de Raimond Jordan.

Il commence à montrer de l' allégresse et à se réjouir.

Atempra l' alegreza de son front. Trad. de Bède, fol. 69.

Tempère l' hilarité de son front.

ANC. ESP. Alegreza. IT. Allegrezza.

29. Alegransa, s. f., allégresse, joie.

Non ai al cor gran alegransa.

Pons de la Garde: Sitot non. 

Je n'ai au coeur grande joie.

Quan cossir qu' en alegransa 

Me podo 'l maltrag tornar.

G. Faidit: Al semblan.

Quand je considère qu'en allégresse les peines me peuvent tourner. 

ANC. ESP.

Medio câno et arpa con el rabe morisco

Entrellos alegransa el galipe francisco. 

Arcipreste de Hita, cop. 1204. 

ANC. CAT. Alegransa. IT. Allegranza.

30. Alegror, s. f., allégresse, joie, gaîté.

I cant cantero d' alegror. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Chantèrent un chant d' allégresse.

31. Alegratge, s. m., allégresse, joie, contentement.

A autruy don alegratge, 

Et a mi pen' e turmen. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

A autrui je donne joie, et à moi peine et tourment. 

ANC. CAT. Alegratge. IT. Allegraggio.

32. Alegrier, s. m., allégresse, joie, plaisir.

Non agro la meitat de joy 

Ni d' alegrier ab lurs amis, 

Com ieu ab vos.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

N'eurent la moitié de joie et de plaisir, avec leurs amis, comme moi avec vous.

Ab marimen no s'acorda alegriers. 

Perdigon: Be m dizon. 

Avec tristesse ne s' accorde joie.

Les autres langues néolatines n'ont pas conservé ce mot; mais on trouve pour le CAT., l' ESP. (alegría) et le PORT. Alegria; et pour l' IT. Allegria.

33. Alegrar, v., réjouir, se réjouir, égayer.

Alegrar me volgr'en cantan, 

O cantar per que m' alegres.

Giraud de Borneil: Alegrar. 

Je voudrais me réjouir en chantant, ou chanter pour que je me réjouisse.

Vei alegrar chantadors. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas. 

Je vois se réjouir les chanteurs. 

Sapchatz ben que mais jois no m soste 

Mas lo vostre, que m'alegra e m reve. 

La Dame Castelloze: Amics s'ie us.

Sachez bien que joie ne me soutient plus que la vôtre, qui me réjouit et me ranime.

Neis l' auzelet s' alegron per s' amor, 

Quan la vezon, tal joi n'an entre lor.

Pistoleta: Aitan sospir. 

Les oiselets même se réjouissent par amour d'elle, quand ils la voient, telle joie ils en ont entre eux. 

ANC. FR.

Si vesquist vostre mere, or fust mult halegrée.

Roman de Horn, fol. 20. 

ANC. IT. Lo spirito s' alegra e gaude.

L'anima mia s' alegra.

Guittone d'Arezzo, Lett. 8 et 22. 

CAT. ESP. PORT. Alegrar. IT. MOD. Allegrare. (chap. Alegrá, alegrás: yo me alegro, alegres, alegre, alegrem o alegram, alegréu o alegráu, alegren; yo men hay alegrat; men alegraría si vingueres.)

34. Alegorar, v., égayer, réjouir.

Que 'l conoyssen, 

De qu'ieu suy amicx, 

Dizon qu' es abricx

De vera valor 

En que m' alegor. 

P. Bremon Ricas Novas: Si m ten. 

Vu que les connaissants, de qui je suis ami, disent que c'est protection de vraie valeur, en quoi je me réjouis. 

Part. pas. Ni 'ls feignenz alegoratz.

B. Calvo: En luec de. 

Ni les feignants réjouis.

Tot l'an son alegorat, 

E mantenon gautz e solatz.

Roman de Jaufre, fol. 35. 

Toute l'année ils sont réjouis, et maintiennent joies et plaisirs.

Substant. Aissi com ne vei viure assatz 

De rics e d' alegoratz.

Cadenet: Amors e cum er. 

Ainsi comme j'en vois vivre beaucoup de riches et de joyeux.

35. Alegrezir, v., réjouir, égayer.

Aquest' amors m' alegrezis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m'es. 

Cet amour me réjouit.

Part. pas. Mon cor sent alegrezit.

P. Vidal: Baron de mon. 

Je sens mon coeur réjoui.

36. Essalegrar, v., réjouir, tenir content.

Paors de Dieu essalegra lo cor, e donara alegreza e joi tos temps a celui que tem Deu. Trad. de Bède, fol. 31.

Crainte de Dieu réjouit le coeur, et donnera allégresse et joie toujours à celui qui craint Dieu.

miércoles, 6 de diciembre de 2023

Marcabrus. Pois l' iverns d' ogan es anatz,

Marcabrus.


Pois l' iverns d' ogan es anatz, 

E 'l dous temps floritz es vengutz,

De mantas guisas pels plaissatz 

Aug lo refrim d' auzelhs menutz

Li prat vert e 'l vergier espes

M' an si fag ab joy esbaudir,

Per qu' ieu m sui de chant entremes.


Totz lo segles es encombratz 

Per un albre que y es nascutz, 

Autz e grans, brancutz e foillatz, 

Et a meravilha cregutz,

Et a si tot lo mon perpres 

Que, vas neguna part no m vir,

No veia dels rams dos o tres.


Empero aissi es levatz,

E vas totas partz espandutz,

Que lai, d' outra 'ls portz, es passatz

En Fransa, et en Peitau vengutz;

Qu' el es intrat en tal defes,

E dic ver, segon mon albir,

On tenra sa verdor jasses. 


Et es aissi enrazigatz

Que greu er jamais abatutz;

Que la razitz es malvestatz

On jovens mor totz cofondutz; 

E tornat en tal contrapes

Per selhs qu' il degran obezir, 

Que tan no cridon c'us l' ades. 


Meravilh me de poestatz

On n' a tans joves e canutz,

Reys e comtes et amiratz

E princeps en l' albre pendutz,

Car los lassa escarsedatz, 

Que lor fai si lo cor flaquir 

Qu'us non escapara mais ges.


Jovens fo ja bautz apelhatz,

Mas eras es si recrezutz

Que jamais non er tant honratz;

Per que joys li sia rendutz,

Car avolesa l' a conques,

Qu'anc depueis no poc erebir,

Pus partit de lui dregz e fes. 


Loncs temps a que no fon donatz 

Sai, entr' els baros mantengutz,

Faiditz es e luenh yssilatz;

E lai, on el es remazutz, 

Marcabrus li manda salutz,

E ditz que no 'l calia fugir.

Que jamais non sai sera pres.


No layssarai qu' als molheratz

Non digua lors forfagz saubutz; 

No sai la quals auctoritatz

Lor essenha que sian drutz; 

Semblan fan de l' aze cortes 

Qu'ab son senhor cujet bordir,

Quan l' ac vist trepar ab sos ches.


De tals sa 'n vey enrazigatz

Los fols e 'ls fatz e 'ls deceubutz,

Per us acrupitz penchenatz,

Que tot jorn demandon salutz; 

E demandon aisso per ces, 

Qu'anc nulhs francs hom non dec suffrir 

Qu'aitals gastaus fumos tengues.

miércoles, 18 de octubre de 2023

XXXVI, Seigneiras e cavals armatz

XXXVI.


Seigneiras e cavals armatz

Ab vassals valens e prezatz,

Auran oimais loc e sazon;

E mand al Don de Corteson,

Sitot s' es ab Frances juratz,

Que non cuia estar en patz

Contra 'l cossolat d' Avignon.


E ja non vuoill esser celatz

Qu' el dans d' aqels del Bautz mi platz;

Et ai en ben dreich e razon,

Q' ill me fonderon Robion,

Et ancar no m' en sui vengatz;

Mas domentres qu' ieu tenc los daz,

Lor en cuich rendre guizerdon.


Coms, si voletz esser presatz,

Siatz adreitz et enseignatz,

Larcs et de bella mession;

Q' en aissi us tenra hom per bon,

Si als estrains et als privatz

Donatz, e 'ls enemics baissatz,

E c' ametz mais dir hoc que non.


Nostre mieitz princes s' es clamatz

Reis de Viena coronatz:

So sabon ben tuich siei baron;

Ar li vai dir tost, Bernardon,

Que non giesca de sos regnatz,

Si fort ben non era guizatz,

Que trop sovens chai en preison.


Gui de Cavaillon.

viernes, 20 de octubre de 2023

XXIII, Chantarai d' aquetz trobadors

XXIII.

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne



Chantarai d' aquetz trobadors

Que chantan de manhtas colors;

El sordeyor cuida dir gen,

Mas a chantar lor er alhors;

Qu' entremetre n' aug cent pastors

Q' us no sap que i s monta o i s dissen.


D' aisso m' er mal Peire Rogiers,

Per que n' er encolpatz premiers,

Quar chanta d' amor a presen;

E covengra 'l mielhs un sautiers

En la gleisa, o us candeliers

Portar ab gran candela arden.


El segonz Guirautz de Bornelh,

Que sembla drap sec al solelh

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh;

E si s mirava en espelh,

No s prezaria un aguilen.


El tertz Bernatz del Ventadorn

Qu' es menres d' En Bornelh un dorn;

Mas en son paire ac bon sirven

Per trair' ab arc manal d' alborn;

E sa maire calfava 'l forn,

Et amassava l' issermen.


El quartz de Briva 'l Lemozis,

Us joglaretz pus prezentis

Que sia tro en Benaven;

E semblaria us pelegris

Malautes, quan chanta 'l mesquis,

Qu' a pauc pietatz no m' en pren.


En Guillems de Ribas lo quins

Qu' es malvatz defors e dedins,

E dis totz sos vers raucamen;

Per qu' ieu non pres ren sos retins, 

Qu' atrestan s' en faria us chins;

E dels huelhs sembla vout d' argen.


El seizes N Elias Gausmars

Qu' es cavayers e s fai joglars;

E fai o mal qui lo y cossen

Ni 'l dona vestirs belhs ni cars,

Qu' aitan valria 'ls agues ars

Qu' en joglaritz, s' en son ja cen.


E Peire Bermon se baysset,

Pus qu' el coms de Toloza 'l det,

Qu' anc no soanet d' avinen;

Per que fon cortes qui 'l raubet,

E fe o mal, quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden.


L' ochen es Bernatz de Sayssac 

Qu' anc negun bon mestier non ac 

Mas d' anar menutz dons queren; 

Que despueys no 'l prezei un brac 

Pus a 'N Bertran de Cardalhac 

Queri un mantelh suzolen.


El noves es En Raymbautz

Que s fai per son trobar trop bautz;

Mas ieu lo torni a nien,

Que non es alegres ni cautz;

Et ieu pres trop mais los pipautz

Que van las almornas queren.


En Ebles de Sancha 'l dezes

A cuy anc d' amor non venc bes,

Sitot se canta de Coyden;

Vilanetz es e fals pages,

E ditz hom que per dos poges

Sai si logua e lai si ven.


E l' onzes Guossalbo Rozitz

Que s fai de son chan trop formitz,

Tan qu' en cavallairia s fen;

Et anc no fon tan ben guarnitz

Que per elh fos dos colps feritz,

Si doncs no 'l trobet en fugen.


El dozes us petitz Lombartz

Que clama sos vezins coartz,

Mas elh es d' aquelh eys parven;

Per q' us sonetz fai gualiartz

Ab motz amaribotz bastartz;

E luy apellon Cossezen.


Peire d' Alvernhe a tal votz

Que chanta cum granolh' en potz,

E lauza s trop a tota gen;

Pero maiestres es de totz

Ab q' un pauc esclarzis sos motz,

Qu' a penas nulhs hom los enten.


Lo vers fo faitz als enflabotz

A Poivert tot jogan, rizen.


Pierre d' Auvergne.

sábado, 7 de octubre de 2023

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar, Ademars, Azemars,

Guillaume Adhémar.

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar



I.

El temps d' estiu quan par la flors el bruelh,
E son braidiu li auzelhet d' erguelh,
Ai pessamen d' amor que m dezacuelh,
Que nulha re tan no dezir ni vuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh,
Si m' a sospris us grans mals don mi duelh,
Don ieu murrai, si la dolor no m tuelh
Ab un dous bais dins cambra o sotz fuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Membre us, domna, quan me detz senhoriu,
De vos servir m' autrei tan cum ieu viu;
Tortz es si us prec, qu' anc ren no vos forfiu;
Ja no m poscan dan tener enemiu.
Ai! douss amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Neguna res non es tan fort esquiu
Cum es d' amor lauzenjador braidiu
Qu' aya poder que menta so que pliu,
Mas fos verais e tengues so que diu.
Ai! douss' amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Ieu ai ja vist home que conoys fort,
Et a legit nigromansi' e sort,
Trahit per femn' a peccat et a tort;
Et ieu lasset no m' en tenc per estort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

Jamais no vuelh chant ni ris ni deport
S' eras no m fai la belh' ab si acort;
Pres n' ai lo mal don cug qu' aurai la mort,
Si 'n breu de temps no fai de que m cofort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

II.

S' ieu conogues que m fos enans
Vas l' amor mi dons vers ni sos,
Mout en fora plus volentos
De far que non es mos talans:
E pero no m' en vuelh gequir,
Ans am mais en perdo chantar
De lieys, qu' autr' amor conquistar.


D' aquesta sui fizels amans,
E no 'l serai fals ni ginhos;
Quar non estai de cel en jos
Negun' ab belhazors semblans,
A cui dieus donet lo chauzir
Del mon, per que 'l fai leu triar;
Lieys prec e tot l' als lays estar.

Ben say que ja non er mos dans,
Quar l' am mais d' autra re qu' anc fos;
Qu' elha es tan ensenhada e pros
Que del tot m' er guazardonans;
E 'l guazardo non puesc falhir,
Quar ab un ris me pot payar,
S' ieu n' era estatz pres oltra mar.

Q' us paucs de ben m' es de lieys grans,
Quan l' en ai, mout en sui joyos;
E greus trebalhs e perilhos
Quan m' en ve, ges no m sembl' afans:
Doncx, quon o sai? quar o aug dir;
Amicx ai que m volon jurar
Que pen' aisso que leu me par.

Tant es cortez' e benestans,
E riqu' e de belhas faissos,
Qu' ieu n' ay estat mout cossiros
Loncs temps, e mos cors sospirans;
Quar ja de lieys non pot mentir
Nuls hom que la vuelha lauzar,
Ni ver dir, si la vol blasmar.

Quoras qu' ieu fos grieus ni pezans,

Ni abruzitz, ni nualhos,
Eras suy bautz e delechos,
E vau ves lieys far sos comans:
E si 'lha me vol obezir,
No m lays dieus de lieys tan lonhar

Que no m trobe ses trop sercar.


Per lieys m' en perdra 'l
reys Ferrans
E las cortz e 'ls dos e 'ls baros,
Non per aver, ni per mancos,
Ni per cavalhs, ni per bezans:
Que res tan cum lieys non dezir;
E no m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.

E prec mi dons, al vers fenir,
Cui sui hom per vendr' e per dar,
Que pes d' En Guillem Ademar.

III.

Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat,
E li vergier cum si eron canut
Pareysson blanc, e verdeyon li prat.
Adoncx m' a si conquistat un' amors,
Sol per respieg d' un covinen que m fe;
Guardatz que feira s' agues del fag re,
Qu' a penas denh' ab autr' aver solatz.


Al sieu ops m' a de bon cor retengut
Selha que m' a per amic conquistat;
Qu' assatz m' a mielhs en breu temps conogut
Que tals on ai lonc termini ponhat;
Q' us reproviers me ditz dels ancessors:
Qui temps espera e no fai quan temps ve,
S' el temps li falh, ben estai e cove;
Que loncs espers a manhs plagz destorbatz.

Ab aisso m' a joy e deport rendut,
E mon saber tenc endreg meluyrat;
Qu' en aquest mot cug aver entendut,
Que m vol en breu far ric de s' amistat.
Aisso conosc ben dels lauzenjadors
Quan mi cugeron far mal, m' an fait be,
E grazisc lor de la mala merce,
Quar suy de lieys estortz et escapatz.

Anc non auzis son par plag avengut
Ad home viu, auiatz cum es anat:
Qu' a doble m' an miey enemic valgut
Que no feiron, si m' aguesson amat:
E fon ancmais en aissi valedors,
Qu' ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me;
Pero trag m' an de tal loc on jasse
Suffrira afan, e fora perilhatz.


Eras ai ieu a bon port de salut,
Fe qu' ieu vos dei, mon navei aribat,
Et ai lo plom e l' estanh recrezut,
E per fin aur mon argent cambiat;
Qu' autreiat m' a una de las gensors
Donas del mon, e ges no m dessove
Que m don s' amor, e d' un baizar m' estre;
Et es tant pros q' us reys en for' honratz.


E per aisso tenc me per ereubut,

E non envei el mon nulh home nat,

Si m vol mi dons tener vestit o nut,

Baizan lonc se, en luec de mollerat:

Anc no fon fag al mieu par tals honors

Cum er a mi, s' en aissi s' esdeve;

Qu' el sieu cors blanc, gras e chauzit e le

Remir baizan, ni m tenc entre mos bratz.


Si 'l
reys N Amfos cui dopton li Masmut,
E 'l mielher
coms de la crestiantat
Mandesson ost, pus be son remazut,
Al nom de dieu farian gran bontat,
Sobr' els Paians Sarrazins trahidors;
Ab que l' us d' els menes ensems ab se
Marit gelos qu' inclau e sera e te,
Non an peccat non lur fos perdonatz.

Ieu remanrai e non irai alhors,
Ni virarai vas autra part mon fre;
E ja negus no m demande per que,
Quar ja per elhs non serai descelatz.


//

Guillaume Ademar (Guilhem Ademar en occitan) (1190/1195–1217) était un troubadour de Gévaudan.

Fils d'un chevalier de Meyrueis, donc d'origine noble, mais pauvre, il passe sa vie entre les cours d'Albi, de Toulouse, de Narbonne, et de Catalogne.
Il obtient durant sa vie une importante réputation, au point qu'un autre troubadour, Monge de Montaudon (le Moine de Montaudon), en fait la satire. Il entre dans les ordres à la fin de sa vie.

Nous possédons de lui seize poèmes, quatorze chansons, un sirventès, et une joute (partiment) avec Eble d'Ussel. Ses chansons sont ses œuvres les plus renommées. Souvent pleines d'humour, il s'y inspire de la poésie d'un de ses plus illustres contemporains: Arnaud Daniel.

Une chanson nous est resté avec sa mélodie.

//

Guilhem Ademar (Old Occitan [ɡiˈʎɛm adeˈmaɾ]; also spelled Guillem, Adamar, or Azemar; fl. 1190/1195–1217) was a troubadour from the Gévaudan in France. He travelled between the courts of Albi, Toulouse, Narbonne, and Spain. He achieved fame enough during his life to be satirised by the nobleman and monk, Monge de Montaudon. Guilhem entered holy orders towards the end of his life. Sixteen poems—fourteen cansos, a sirventes, and a partimen with Eble d'Ussel—form his surviving corpus. His cansos are his most famous pieces. Usually humorous, several mock the poetry of Ademar's more illustrious contemporary Arnaut Daniel. One canso survives with a tune.

According to his vida, Guilhem was the son of a poor knight from Meyrueis (Maruois), the lord of which castle created him a knight. He was an eloquent man who "knew well how to invent (trobaire) poetry." When he was no longer able to support himself as a knight he took to minstrelsy and "was greatly honoured by all the high society." Towards the end of his life he joined the Order of Grandmont (Granmon).

Guilhem Ademar's career can be dated from a reference in a poetic satire of contemporary troubadours by the Monge de Montaudon around 1195. The Monge playfully insults Guilhem as a "bad joglar" who always wears old clothes and whose lady has thirty lovers. The earliest reference to a
W. Ademars, a petty noble of the Gévaudan, occurs in 1192, though this figure, who (variously as Ademars or Azemars) appears in documents until 1217, cannot be definitively identified with the troubadour.

One of Guilhem's more famous pieces is Non pot esser sofert ni atendut, a sensuous canso of courtly love wherein he is wishing that his lady's husband would go far away. It has presented a riddle for its dating through references to two Spanish kings: a rey Ferrans ("king Ferdinand") and reis N'Amfos, cui dopton li masmut / e.l mieiller coms de la crestiantat ("king Don Alfonso, whom the Almohads fear / and the greatest count in Christendom"). Ferrans may be either Ferdinand II of León (died 1188) or Ferdinand III of Castile (began reigning in 1217), both of whom present difficulties because their reigns lie outside the usual dating of Guilhem's career. The Alfonso could be Alfonso II of Aragon (contemporary with Ferdinand II), who was also the Count of Barcelona. It could also be Alfonso IX of León, Ferdinand II's successor, whose kingdom lay about as far away as Guilhem could possibly hope to send his lover's husband; or Alfonso VIII of Castile, whose exploits against the Almohads culminated in the definitive victory at Las Navas in 1212. Since Guilhem wrote a poem sometime between 1215 and 1217 in which he referred to Raymond VI of Toulouse as En Raimon, mon seigner ("Lord Raymond, my lord"), it has also be posited that the mieiller coms referred to in the previous work is Raymond, who was with Alfonso at Las Navas in 1212. Guilhem may thus have had in mind the events of Las Navas and been writing at a time after Ferdinand III's succession. Guilhem may have even been at Las Navas with Raymond.

Guilhem's poetry is in general light, easy-going, and characterised by irony. Like Peire Raimon, his contemporary at the court of Raymond VI of Toulouse, he seems to have been influenced by (and perhaps had an influence on) Arnaut Daniel. Guilhem's lone surviving piece of music is neumatic in texture and motivic in phrasing.

In his primary love songs, Guilhem praises two ladies, one from Albi (Na Bona Nasques, a pet name) and another from Narbonne (Beatriz, perhaps her real name). Despite this, Guilhem has been accused of misogyny for his poem El temps d'estui, qan par la flors el bruoill. His love song Ben for'oimais sazos e locs is written as a message to his lover to be delivered by her porter, who is strictly warned to follow through. In his only sirventes, Ieu ai ja vista manhta rey, Guilhem moralises in a slightly Marcabrunian fashion on how loyal and generous suitors are rejected in favour "fools and misers".

Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.

Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.

Riquer, Martín de. Los trovadores: historia literaria y textos. 3 vol. Barcelona: Planeta, 1975.

jueves, 5 de octubre de 2023

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.

Pierre Rogiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.



I.

Al pareissen de las flors,
Quan l' albre s cargon de fuelh,
E 'l temps gensa ab la verdura
Per l' erba que creys e nais,
Doncx es a selhs bona amors
Qui l' an en patz, ses rancura,
Q' us vas l' autre non s' erguelha.

Bos drutz non deu creire auctors
Ni so que veiran sey huelh
De neguna forfaitura
Don sap que sa domna 'l trays;
So que dis qu' a fait alhors
Creza, sitot non lo jura,
E so qu' en vi dezacuelha.

Qu' ieu vey de totz los melhors
Qui sempr' en devenon fuelh,
Qu' en queron tan lur dreitura
Tro que lur domna s n' irays,
E 'l ris torna 'ls pueis en plors;
E 'l folhs per mal' aventura
Vai queren lo mal qu' el duelha.

Qu' amors vol tals amadors
Que sapchon sufrir erguelh
En patz e gran desmezura,
Sitot lor domna 'ls sostrays;
Paucs plagz lur en sia honors,
Quar s' il sap mal ni s rancura,
Ilh queira tost qui l' acuelha.

Per aquest sen suy ieu sors,
Et ai d' amor tan quan vuelh;
Quar s' elha m fai gran laidura,
Quant autre s planh, ieu m' apais.
Sitot s' es grans ma dolors,
Suefre tro qu' elha m melhura
Ab un plazer, qual que s vuelha.

Mais vuelh trenta dezonors
Q' un onor, si lieys mi tuelh;
Qu' ieu sui hom d' aital natura
No vuelh l' onor qu' el pro lays;
Ni ges no m laissa 'l paors
Don mos cors non s' asegura;
Qu' ades cug qu' autre la m tuelha.

De mon dan prec mos senhors,
Mas l' amor de mi dons vuelh;
E que 'l prenda de mi cura,
Que trop es grans mos esmays.
Molt mi fera gen secors
S' una vetz ab nueg escura
Mi mezes lai o s despuelha.


Peire Rotgiers, quier secors;
E si 'l mals loindans li dura,
Pauc viura, qu' ades rauguelha.

II.

Tan no plou ni venta
Qu' ieu de chan non cossire;
Freidura dolenta
No m tolh chantar ni rire:
Qu' amors me capdelh e m te

Mon cor en fin joi natural;

E m pais, e m guid, e m soste,

Qu' ieu non suy alegres per al,

Ni al res no m fai viure.

Ma domna es manenta

De so qu' ieu plus dezire;

Del donar m' es lenta
Qu' anc non fui mais jauzire:

Ben sai que pauc l' en sove;

E ges no m par joc cominal,

Qu' ilh pensa petit de me:

Et ieu trac per lieys mal mortal,

Tal qu' a penas puesc viure.

Non truep qui m guirenta,
Ni qui m' o auze dire
Q' un' autra tan genta
El mon s' eli, ni s mire;
Ni d' autra non s' esdeve,
Mas qu' om digua que res no val;
Qu' elha ditz e fai tan be,
Q' una contra lieys non sap s' al,
Tal domna fai a viure.

Si s' en fenhon trenta,
Ges per so no m n' ahire;
Cuy que s vol si s menta,
Qu' a mi s denh escondire.
Adoncx sai ieu ben e cre
Q' us non a domna tan cabal,
Quar quecx la lauza per se:
Que s' el n' avia un' aital,
Ben pogra ses lieys viure.

Greu planh mal que senta
Drutz, quant es bos sufrire;
Qu' amors es valenta
A sel que n' es jauzire;

Qu' erguelh no vol ni mante,

Ans qui lo 'lh mostr' a lieys non cal:

Que mais n' auria ab merce
En un jorn, qu' en dos ans ab mal,

Sel qu' ab erguelh vol viure.
Si uns si prezenta

Qu' ill denh lonc se assire,

Ges no m' espaventa
Qu' ab mi l' ai' a devire.

Que domna, que pretz mante,

Deu aver fin cor e leyal;
E non crezas que s mal me

Contra son bon amic coral,

Als dias qu' ai a viure.

E s' il fai parventa
Qu' el guinh ni l' huelh lor vire,
Per so no s guaimenta
Mos cors, ni m mand aucire.
Ma domna fai manta re,
Per que platz a totz per engual:
E quascus, cum li cove,
Deu aculhir dins son ostal,
S' ab gran bontat vol viure.

Peire Rogiers, per bona fe,

Tramet son vers tot per cabal
A si dons clamar merce,
Qu' aprenda 'l, avans de Nadal,

S' ab grat de lui vol viure.



III.

Per far esbaudir mos vezis
Que s fan irat, car ieu non chan,
Non mudarai deserenan,
Qu' ieu non despley
Un son novelh qu' els esbaudey,
E chant, mais per mon Tort N' avez:
Quar trop dechai
Tot quan vei sai,
Mas ab lieys creis honors e pretz;
Per qu' el sieus conortz m' es plus bos,
Que tot quan vei sai entre nos.

De mi dons ai lo guap e 'l ris,
E sui fols s' ieu plus li deman;
Ans dey aver gran joy d' aitan.
A dieu m' autrey,
Non ai doncs pro quan sol la vey:
Del vezer suy ieu bautz e letz;
Plus no m' eschai,
Que ben o sai;
Mas d' aitan n' ai ieu joy e pretz,
E m' en fauc ricautz a sazos,
A guiza de paubr' ergulhos.

Anc ieu ni autre no 'lh o dis,
Ni elha non saup mon talan;
Mas a celat l' am atretan,
Fe qu' ieu li dey,
Cum s' agues fait son drut de mey:

E no i s taing qu' ieu ja l' ameissetz.

Doncs amarai
So qu' ieu non ai;
Oc, qu' eyssamen n' ai joy e pretz,
E suy alegres e joyos,
Quan res non es cum si vers fos.

De totz drutz suy ieu lo plus fis,

Qu' a mi dons no dic re ni man,

Ni 'l quier gen fait, ni bel semblan.
On qu' ilh estey
Sos drutz suy, et ab lieys domney,
Totz cubertz e celatz e quetz.
Qu' ilh no sap lai
Lo ben que m fai,
Ni cum ai per lieys joi e pretz.
No s tanh que ja 'l sapcha enoios
Qu' ieu sui sai sos drutz a rescos.

Per s' amor viu, e si m moris,
Qu' om disses qu' ieu sui mortz aman,
Fait m' agra amors honor tan gran,
Qu' ieu sai e crey
Qu' anc a nulh drut maior non fey.

Vos jutgatz, domna, e destrenhetz;

Quar s' ieu m' esmai,
E si maltrai,
Ni muer per vos, joys m' es e pretz;

De vos m' es totz mals bes, dans pros,

Foldatz sens, tortz dregz e razos.

Ieu mai que mai,
Ma domna, ieu sai
Que vos mi donatz joy e pretz;
E vuelh mais morir a estros,
Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

Bastart, tu vai,
E porta m lai
Mon sonet, a mon Tort N' avetz:
E di m' a 'N Aimeric lo tos
Membre 'l dont es, e sia pros.

IV.

Tant ai mon cor en joy assis,
Per que non puesc mudar non chan;
Que joys m' a noirit pauc e gran,
E ses lui non seria res.
Qu' assatz vei que tot l' als qu' om fai

Abaiss, e sordey, e dechai,
Mas so qu' amors e joys soste.

Lo segles es aissi devis
Que perdut es, quan l' avol fan;
Mas ab los pros vai pretz enan,
Et amors ten se ab los cortes:
E d' aqui son drut cuend e guai;
Per que s te jois que tost non chai,
Qu' estiers del mais hom no 'l soste.


Si 'l jois d' amor no fos tan fis,
Ja non agra durat aitan;
Mas no y a d' ira tan ni quan,
Qu' el dans n' es pros, e 'l mals n' es bes
E sojorns cui plus mal en trai;
Demandatz cum qu' ie us o dirai:
Quar apres n' aten hom merce.

Pauc pren d' amor qui no sofris
L' erguelh, e 'l mal, e 'l tort, e 'l dan;
Qu' aissi o fan selh que re n' an:
Guerra m sembla qu' amors no i es,
Tan son li mal e sai e lai;
E non ai dreg el fieu qu' ieu ai,
S' al senhor don mov mals en ve.


Amors ditz ver et escarnis,
E dona pauza ab gran afan,
E franc cor apres mal talan;
Huei fai que platz, deman que pes;
E doncx qu' en diretz qu' aissi vai,
Que costa que tot torn en jai,
Pueis apres no i a re mas be.

Membra m' aras d' un mot qu' ieu dis,
E tal non vuelh qu' om lo m deman.
- No l' auzirem doncx! - Non onguan,
No us er digz, ni sabretz quals es.
- No m' en qal, qu' atressi m viurai.
Si us vivetz o us moretz, so sai
Non costa re mi dons ni me.

Mon Tort N' avetz en Narbones
Man salutz, sitot luenh s' estai;
E sapcha qu' en breu la veyrai,
Si trop grans afars no m rete.


Lo senher, que fetz tot quant es,
Salv e guart son cors cum si s fai;
Qu' ilh mante pretz e joi verai
Quan tota autra gen si recre.

V.

Entr' ira e joy m' an si devis
Qu' ira m tolh manjar e dormir,
Jois me fai rire et esbaudir,
Mas l' ira m passa 'l bon conort,
E 'l joys reman, don sui jauzens,
Per un' amor qu' ieu am e vuelh.


Domn' ai?.. Non ai... Ja 'n suy ieu fis?

No sui, quar no m' en puesc jauzir...

Tot m' en jauzirai quan que tir?
Oc, ben leu, mas sempre n' a tort...
Tort n' a... Qu' ai dig? boca, tu mens,
E dis contra mi dons erguelh!


Bona domna, per qu' ieu m' aucis,
Ara m podetz auzir mentir;
Que re no m fai, per que m' azir,
Non re sia per pauc tot mort.
Ben sui fols, e fatz es mos sens,
Quar ja dis so per que la m tuelh.

Molt am selieys que m' a conquis,
Et elha me;
oc, s' o l' aug dir,
Creirai son dig senes plevir,
Oc ben, sol qu' ab lo fag s' acort,
E m' atenda totz mos covens,
E qu' ieu n' aia plus qu' ieu no suelh.


Per lieys ai ieu joy, joc e ris,
Mas ara 'n planh, plor e sospir,
E 'l mals que m' es greus a sufrir,
Torna m' a doble en deport.
Pauc pres lo mal qu' el bes lo vens,
Que plus m' en jau que no m' en duelh.

De luenh li sui propdas vezis,
Qu' amicx non pot nulhs hom partir
Si 'l cor si volon consentir:
Tot m' es bon quant hom m' en aport,
Mais am quan cor de lai lo vens,
Que d' autra si pres si m' acuelh.

Ja non dira hom qu' anc la vis
Que tan belha 'n pogues chauzir:
Qu' om no la ve que no se mir,
Quar sa beutatz resplan tan fort
Nuegz n' esdeve jorns clars e gens,
A qui l' esgarda de dreg huelh.

Lo vers vuelh qu' om mi dons me port,
E que 'l sia conortamens
Tro que ns esguardem de dreg huelh.

//


Tro que ns esguardem de dreg huelh.

dreg huelh de Oriol Junqueras, dret ull.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Peire_Rogier

Pierre de Rougier o Peire Rogiers (1145 - Lodève, alrededor de 1197) fue un trovador francés de la escuela lemosina y auverniana, hijo del señor de Rouziers, en Auvernia.

Sus biógrafos aluden a que fue hijo de un señor de Auvernia: «Peire Rotgiers si fo d'Alvernhe... e fo gentils hom».

Ha sido identificado como perteneciente a la familia de los señores de Rouziers,​ cerca de Mauriac, en el departamento de Cantal.

Uc de Sant-Cirq (o Uc de Saint-Circ), el trovador biógrafo de trovadores, indicó que conocía las letras y que era canónigo de Clermont. Añade que era un buen cantante que abandonó su canonicato para hacerse juglar y hacer conocidos sus cuentos.

Fue a la corte de Ermengarda de Narbona, de gran valor y de gran inteligencia, que lo acogió y lo trató con honores. Se han conservado ocho sirventès, canciones de amor en las que Peire Rogier designa a la vizcondesa de Narbonne con la palabra clave "senhal".

A causa de calumnias que comprometían la reputación de la vizcondesa, Pierre Rogiers recibió la orden de abandonar su corte y se refugió cerca de Raimbaut d'Orange hasta 1173. Tras la muerte de Raimbaud en 1173, fue a la corte de Raimundo V de Tolosa; frecuentó también las de Alfonso IX de Castilla, después de la de Alfonso II de Aragón.

Se retira con otro trovador, Guilhem Azemar de Merueis, a la abadía de los hombres de Grandmont, cerca de Lodève, donde toma el hábito en 1194 y se queda hasta su muerte.

(Guillem Azemar si fo de Gavaudan d' un castel que a nom Merueis (9). - No revisado - 
Gentils hom era, filhs d' un cavallier que non era rics ni manens: el seigner de Merueis sil fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos trobaires. Et non poc mantener cavaiaria, e fetz se joglars. E fon fort onratz per tota la bona gent, per los baros e per las domnas; e fetz mantas bonas chansos. E cant ac loue temps vescut, el se rendet a l' orde de "Grandmont" e lai mori. Chabaneau, Camille)


  1.  Cheyette, Fredric L. (2001). Ermengard of Narbonne and the World of the Troubadours. Ítaca: Cornell University Press. ISBN 0-8014-3952-3.
  2. Chabaneau, Camille (1885). «Les biographies des troubadours en langue provençale» (en francés).
  3.  Bouillet, Jean-Baptiste. Nobiliaire de Auvernia, tomo V (en francés). p. 419.

Bibliografía