Mostrando las entradas para la consulta creixcut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta creixcut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 17 de julio de 2026

Terra, Terreta, Terral, Terros, Terrier, Terren - Terratremol

Terra, s. f., lat. terra, terre.
Fructifica plus en magra terra que en grassa. V. et Vert., fol. 75.
Fructifie plus en maigre terre qu'en grasse.
Il fan ficar un albre en terra. Liv. de Sydrac, fol. 31.
Ils font planter un arbre en terre.

Peñarroya de Tastavins, Pena-roja, Penarroija

- Domaine, propriété.
La vescomtessa donet lo decime de tota sa terra. Titre de 1160.
(chap. La vizcondessa va doná la déssima de tota sa terra. Se entén mol be lo chapurriau del añ 1160.)
La vicomtesse donna le dixième de toute sa terre.
No 'ls laisses terra tenir.
(chap. literal: No 'ls dixare terra tindre.)
Folquet de Romans: Tornatz es.
Ne les laissât terre posséder.
Terra es el mech de la regio del mon pauzada. Eluc. de las propr., fol. 146.
La terre est au milieu de la région du monde posée.

Planeta, planetes, Mercurio, Venus, la Terra, Marte, Júpiter, Saturno, Urano, Neptuno, Plutón, Haumea, Makemake, Eris Ceres

- Partie solide du globe.
Tan cum mar clau, ni terra pot estendre.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.
Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.
Loc. Sebelhit en terra de promissio. V. et Vert., fol. 80.
Enseveli en terre de promission.
Adv. comp. Gran tempesta que met a terra los grans albres.
V. et Vert., fol. 9.
Grande tempête qui met à terre les grands arbres.
Fon lo murs per terra, e 'l castels pres. V. de Bertrand de Born.
Le mur fut par terre, et le château pris.
CAT. Terra. ESP. Tierra. PORT. IT. Terra. (chap. Terra, terres.) 

2. Terreta, s. f. dim., petite terre, petit domaine.
Ab onor pretz mais pauca terreta
Qu' un emperi tener a dezonor.
(chap. En honor apressio mes menuda terreta que un imperi tindre a deshonor.)
Bertrand de Born: Pus Ventedorn.
Avec honneur je prise davantage petite terre qu'un empire tenir à déshonneur. 
CAT. Terreta. IT. Terretta. (chap. Terreta, terretes; patria menuda, la terra aon se ha naixcut y un ha creixcut o se ha criat; la meua es Beseit, Beceite, y la comarca del Matarraña, lo riu: aigua de Terrañes.)

Beceite, el pueblo, casco urbano, las eras, les eres

3. Terral, s. m., terreau, terre.
Del loc alsor
Jos al terral.
A. Daniel: Chanson.
Du lieu plus haut en bas à la terre.
ANC. FR.
Del mur e del terrail lor esteut départir. Roman de Rou, v. 4080.

4. Terros, adj., lat. terrosus, terreux.
Fon derieire totz terros. Roman de Jaufre, fol. 39.
(chap. Estabe (anabe) detrás tot terrós : tacat de terra.)
Fut derrière tout terreux.
Tan bon elme brunit veiretz terros,
Envers, jazer sanglens.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4.
Tant bon heaume bruni vous verrez terreux, renversé, gésir sanglant.
- Décomposé. 
Una partida del os,... e ja era terros. Trad. d'Albucasis, fol. 45.
Une partie de l'os,... et déjà il était terreux.
CAT. Terros. ESP. IT. Terroso. (chap. Terrós, terrosos, terrosa, terroses; vore tarrós, tarrossos.)

5. Terrier, s. m., terrier, terrasse.
L' aut mur e 'l terrier.
Giraud de Borneil: Lo doutz chant.
Le haut mur et le terrier.
Ni fossat ni terrier que no destruu. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23.
Ni fossé ni terrasse qu'il ne détruise.
ANC. FR.
Li roi d'Aufrique as hui fet trébuchier
Et son cheval abatu el terrier.
Roman d'Agolant, Bekker, p. 179.
ESP. Terrero. (chap. Terré, terrés.)
- Seigneur terrien.
Sai prelatz e terriers e borzes.
G. Gaucelm: A penas.
Je sais prélats et terriers et bourgeois.
E 'l segons es adreg e bons terriers.
Ralmenz Bistors: En Azemars.
Et le second est juste et bon terrier.

6. Terren, Terre, adj., lat. terrenus, terrestre.
En est segle terre.
Folquet de Marseille: Vers Dieus.
En ce monde terrestre.
Pus tota re terrena
S' alegra quan fuelha nais.
(chap. Pos tota cosa terrenal se alegre cuan naix la fulla.)
Arnaud de Marueil: Bel m' es.
Puisque toute chose terrestre se réjouit quand feuille naît.
Fig. Ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
Bertrand de Born: Cazutz sui.
Avec trop d'orgueil je m'enlace de toute beauté terrestre.
Subst. Jamais no veirai ome de mon terren.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.
Jamais je ne verrai homme de mon territoire.
ANC. FR. Vuider les sens de toute terrienne affection. Rabelais, liv. III, ch. 36.
Desdaignant les sceptres et les couronnes terriennes.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 118.
Propos un peu trop libre en ce qui regarde les puissances terriennes.
Mémoires de Sully, t. 1, p. 274.
CAT. ESP. PORT. IT. Terreno. (chap. Terreno, adj., de la terra.)

7. Terrenal, adj., terrestre, de la terre.
En mi avetz poder major
Que dona del mon terrenal.
Amanieu des Escas: Dona per.
En moi vous avez pouvoir plus grand que dame du monde terrestre.
S' ieu fos reys terrenals. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
(chap. Si yo fora (siguera) rey terrenal.)
Si je fusse roi de la terre.
Fig. Non aesma pas los terrenals tems qui espera en la durabletat de Dieu.
Trad. de Bède, fol. 82.
N'estime pas les temps terrestres qui espère en l'éternité de Dieu.
CAT. ESP. Terrenal. PORT. Terreal. (chap. Terrenal, terrenals.)

8. Terraire (Terrayre), Terrador, s. m., terroir, territoire, pays, contrée.
Encaras s' apella lo terrayres de plan,
Per los gens, al dragon desobre Draguignan.
V. de S. Honorat.
Encore s'appelle le territoire simplement, par les gens, au dragon dessus Draguignan.
Pessa en qual terrador
Emblaran siei guazanhador.
P. Cardinal: D' Esteve. 
Pense en quel territoire voleront ses pillards.

9. Territori, Terratori, s. m., lat. territorium, territoire.
Del territori de Tholosa. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 36.
Du territoire de Toulouse.
El terratori de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 78.
(chap. Al territori de Limoges - se parle y se escriu lo lemosí, llemosí, limousin. Vore textos de San Marsial - Saint-Martial - de esta siudat.)
Au territoire de Limoges.
CAT. Territori. ESP. PORT. IT. Territorio. (chap. Territori, territoris.)

Francesc Serès, Serés, sirás franchista, Saidí, Zaidín, escriptor, escritor, franja

10. Terrestre, Terrestri, Terrest, adj., lat. terrestris, terrestre, de la terre.
Dieus plantet paradis terrestre de bos albres. V. et Vert., fol. 36.
(chap. Deu va plantá un paraísso terrestre de bons abres - albres, arbres.)
Dieu planta le paradis terrestre de bons arbres.
Be semblet rey terrestre, can fo sus el destrier. Roman de Fierabras, v. 157.
Bien il sembla roi de la terre, quand il fut sur le destrier.
Las fueillas de leune terrest. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
Les feuilles de lierre terrestre.
Fig. D' onor terrestri non an gran cobeetat. Poëme sur Boèce.
D'honneur terrestre ils n'ont pas grande convoitise.
CAT. ESP. PORT. IT. Terrestre. (chap. Terrestre, terrestres; extraterrestre com Gurb, extraterrestres.)

Sense notissies de Gurb, traducsió al chapurriau

11. Terrestritat, s. f., terrosité, qui est de la nature de la terre.
Maduras,... lor terrestritat es mixta ab alcuna aygosa dossor.
(chap. Mores,... la seua terrosidat está mesclada en alguna aiguosa dolsó.)
Es pura, ses terrestritat.
Eluc. de las propr., fol. 218 et 264.
Mûres,... leur terrosité est mêlée avec aucune douceur aqueuse.
Est pure, sans terrosité.
ESP. Terrestridad (terrosidad). IT. Terrestrità, terrestritate, terrestritade.
(chap. Terrosidat, terrosidats.)

12. Terage, s. m., terre, domaine, territoire.
Magdalena m' a fag issir de mon terage. V. de sainte Magdelaine.
Magdelaine m'a fait sortir de ma terre.

13. Terreisme, s. m., terroir, terrain.
La meitats de tot aicel terreisme, lo qual es outra l' estrada comunal.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVII, fol. 237.
La moitié de tout ce terroir, lequel est par delà le chemin communal.

14. Aterrar, v., atterrer, renverser.
No sai per que m' aterra. Leys d'amors, fol. 28.
Je ne sais pourquoi elle me renverse.
Fig. Sobra 'l sen et aterra. Leys d'amors, fol. 22.
Surmonte et atterre le sens. 
Part. pas. Tost serem del tot aterrat.
G. Riquier: Be m degra.
Tôt nous serons entièrement atterrés.
Son chaval aucit, lhui aterrat. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.
Son cheval tué, lui renversé.
CAT. ESP. Aterrar. PORT. Atterrar. IT. Atterrare. (chap. Aterrá : caure an terra, tombá; aterrisá o aterrissá.) 

15. Aterrir, v., consumer, réduire en terre.
Part. pas. 1 gran femoras vil et aterrit. V. et Vert., fol. 95.
Un grand tas de fumier vil et réduit en terre.
- Fig. Infirme, cassé.
Ieu que suy vieyls et aterritz. V. de S. Honorat. 
Moi qui suis vieux et infirme.

16. Enterrar, v., enterrer.
Far enterrar los que eran morts. Chronique des Albigeois, col. 48.
(chap. Fé enterrá als que (eren) estaben morts.)
Faire enterrer ceux qui étaient morts.
Subst. Devo esser a son servizi d' el, al enterrar.
Ord. pour Carcassonne., Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 608.
Doivent être à son service de lui, à l'enterrer.
ANC. FR.
Quant il fut enterret et la pere fut mise.
Fragm. du Ms. de la Rés. de J.-C.
CAT. ESP. PORT. Enterrar. IT. Interrare. (chap. Enterrá, enterrás : yo me enterro en arena a la playa, enterres, enterre, enterrem o enterram, enterréu o enterráu, enterren; enterrat, enterrats, enterrada, enterrades; tos enterraré a tots; enterraría la destraleta de guerra; si yo enterrara.)

Aquí descanse Fulano, que va aná a vore en un misto si ñabíe gas al depósit, y sí que ne quedabe. RIP (no ton enriguéu o enrigáu)

17. Enteraire, s. m., fossoyeur.
Peire Fabre, enteraire de Nemse.
(chap. Pedro o Pere Fabre, enterradó de Nîmes.)
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr. p. 227.
Pierre Fabre, fossoyeur de Nîmes.
ESP. (Enterrador) PORT. Enterratore. (chap. Enterradó, enterradós, enterradora, enterradores; fossadó, fossadós, fossadora, fossadores.)

18. Sosterrenh, adj., sous la terre, en dessous de la terre.
La lun' es sosterrenha, que cor plus bassamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
La lune est en dessous de la terre, vu qu'elle court plus bas.

19. Subterrane, adj., lat. subterraneus, souterrain.
Cum appar en la subterranea consumpcio de las ribas.
Eluc. de las propr., fol. 152.
Comme il apparaît en la souterraine destruction des rives.
(chap. Subterráneo, subterráneos, subterránea, subterránees.
ESP. Subterráneo, etc.)

20. Sosterrar, Sotzterrar, Soterrar, v., enterrer, inhumer.
Qu' el poguessan soterrar. V. de S. Honorat.
(chap. Que lo pugueren enterrá - inhumá - sebelí.)
Qu'ils le pussent enterrer.
Pero, quals que s' en sotzterre,
Clerg' en faran a Dieu lau.
Raimond de la Tour: Ar er dregz.
Pourtant, quel qui s'en enterre, les clercs en rendront louange à Dieu.
Fig. Sosterra pretz, e destrui cortesia.
Lanfranc Cigala: Estiers mon.
Enterre mérite, et détruit courtoisie.
Veiatz del fals com erra,
Que per aver veda, solv e soterra.
Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.
Voyez du faux comme il erre, vu que pour argent il met en interdit, absout et enterre.
P. Vidal: Tant me platz.
CAT. ESP. PORT. Soterrar. IT. Sotterrare. (chap. Enterrá.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

21. Sotolterci, s. m., souterrain.
Per un sotolterci a los comtes menatz 
Dreyt a la sinagoga.
Roman de Fierabras, v. 2841.
Par un souterrain a les comtes menés droit à la synagogue.
22. Mediterrane, adj., lat. mediterraneus, méditerrané, qui est au milieu des terres.
Mar... mediterranea,... pel miech de la terra, corr... entre Asia, Affrica et Europa. Eluc. de las propr., fol. 153.
(chap. Lo mar... mediterráneo,... pel mich de la terra, corre... entre Asia, África y Europa.)
La mer... méditerranée, par le milieu de la terre, court... entre Asie, Afrique et Europe.
(chap. mediterráneo; Mediterráneo, aon va naixe Joan Manuel Serrat; mediterráneos, mediterránea, mediterránees. Lo riu Matarraña naix mol prop del mar, a Terrañes, - ma + Terrañes : Terranyes : terránees - pero primé desemboque al Ebro a Fayó, y “mor” al mar al delta. ESP. Mediterráneo.)

SAN SEBASTIÁN VA LLIBERÁ DE LA LEPRA A FAYÓ  (SIGLO XIV. FAYÓ)

23. Cambaterrar, v., démonter, mettre pied à terre, descendre de cheval.
Part. pas. Com es cambaterratz ?
Avez vostre caval prestatz ? 
Son tuit ensemps cambaterrat. 
Roman de Jaufre, fol. 95 et 107.
Comment êtes-vous démonté? Avez-vous prêté voire cheval?
Ils sont tous ensemble descendus de cheval.
(chap. Cama + terra : camaterrá : desmontá del caball.)

24. Deyssoterrar, v., désenterrer, exhumer. 
Part. pas. La toseta a deyssoterrada. V. de S. Honorat.
(chap. La sagala ha desenterrat - desenterrada)
La jeune fille il a désenterrée.
CAT. Dessoterrar. ANC. ESP. Desoterrar (MOD. Desenterrar, exhumar).
IT. Disotterrare. (chap. Desenterrá, exhumá : desenterro, desenterres, desenterre, desenterrem o desenterram, desenterréu o desenterráu, desenterren; desenterrat, desenterrats, desenterrada, desenterrades; desenterraré; desenterraría; si yo desenterrara un tessoro.)

"L'art estava sepultada 
en sepulcra lemosí, 
mes ara desenterrada 
y molt ben afeyzonada
para tot bon us y fí, 
la us dona un malorquí." 

25. Terragarda, s. f., messiage, fonction du messier, du garde champêtre.
Contra la dita terragarda.
Aprop lo qual dia de terragarda deu respondre lo deffendent et ades sens tota dilatio. Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250.
Contre ledit messiage.
Après lequel jour de messiage doit répondre le défendant et incessamment sans nulle dilation.
(chap. Terraguarda, terraguardes; guarda campestre.)

26. Terragardar, v., faire fonction de garde champêtre, de messier.
Aver sos predits dias... per terragardar. 
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250.
Avoir ses avantdits jours... pour faire fonction de garde champêtre. 
(chap. Terraguardá : guardá la terra : fé la funsió de guarda campestre.)

27. Terramajor, Terramaior, s. f., terre-majeure, terre-sainte.
Nostr' ancessor
Conquesteron terramaior. 
Aimeri de Bellinoy: Cossiros cum.
Nos ancêtres conquirent terre-sainte.
(chap. Terramajó, terra santa.)

28. Terramaire, s. f., mère-terre, terre.
Lo soleilhs, ab sa calor,
Tira terrenal vapor,
E pueis la freior del aire
Empenhen vas terramaire
La vapor terrenal sa jos,
Fai las dichas impressios.
Brev. d'amor, fol. 38.
Le soleil, avec sa chaleur, attire la vapeur terrestre, et puis la froideur de l'air poussant vers la terre la vapeur terrestre en bas, fait lesdites impressions.
(chap. Terra mare.)

Terra lliure, Juaquinico el Torrao, organizador, paradas, país, Catalunya

29. Terratremol, s. m., tremblement de terre.
Quan lo terratremols se fay. Brev. d'amor, fol. 39.
Quand le tremblement de terre se fait.
Venc terratremols per l' engenh del diable. Liv. de Sydrac, fol. 7.
Vint tremblement de terre par l'engin du diable.
ANC. FR. Ce terretremble... qui esbranla toute la maison.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 6.
ANC. CAT. Terratremol. ESP. Terretremo. (terremoto) (chap. Terremoto,  terremotos : cuan tremole la terra; no diem terratrémol, pero sí “tremola, porró”. Se li diu terremoto a un chiquet o chiqueta mol mogut, com Chicho, o Marcel Pena, lo pena de Marsel.)

Markel Bringuè, Marcel Pena, lo pena de Marsel, lo reguer, Franja Viva, Franja Morta, Alguer, Alguero.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA. Guido Cavalcanti

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA.

Guido Cavalcanti insulte de manera cortés en unes paraules ingenioses an algúns caballés florentins que lo habíen sorprengut.

Acatánsen la reina que Emilia sen habíe desfet de la seua historia, y que dingú quedabe per novelá mes que ella, exepte aquell que teníe lo privilegi de díla al final, aixina va escomensá:
encara que avui me hau pres mes de dos histories de les que yo volía contán una, encara men quede una per a contá, en unes paraules mol sabies al final.

Hau de sabé que als tems passats ñabíe a la nostra siudat mol bones costums (de les que avui no ne quede cap, per culpa de la avarissia y enveja que ha creixcut en les riqueses, que les ha desterrat a totes) entre les que ne ñabíe esta: an alguns puestos de Florencia se reuníen los nobles de les barriades y feen correts de sert número, aon ficáen an algú que puguere soportá los gastos, y avui un y demá un atre, tots invitaben a minjá, cadaú lo día que li tocáe, a tot lo grupo; y a la taula assobín invitaben a nobles forastés, cuan allí ne arribáen, o a datres veíns; y tamé se vestíen de la mateixa manera al menos una vegada al añ; y juns los díes de festa cabalgaben per la siudat, y a vegades feen justes y riñes, sobre tot a les festes majós o cuan alguna notissia alegre de victoria o de atra cosa haguere arribat a la siudat.

Entre estes compañíes ne ñabíe una, la de micer Betto Brunelleschi, a la que micer Betto y los compañs se habíen esforsat mol per a atraure a micer Guido Cavalcanti, no sense raó, perque ademés de que ere un dels millós logics que ñaguere al seu tems a tot lo món, y mol bon filósofo natural (coses que poc los importáen a la compañía) va sé tan educat, cortés y elocuén home que tot u va sabé fé milló que dingú; y ademés de aixó ere riquíssim, y tan com pot dí la llengua sabíe honrá al que li pareixíe que su mereixíe. Pero micer Betto may habíe pogut tíndrel y creíen ell y los compañs que alló passaé perque Guido, en les seues especulassions, moltes vegades se abstraíe dels homens; y com en algunes coses compartíe les opinions dels epicúreos, se díe entre la gen baixa que estes especulassions seues se sentráen en buscá cóm probá que Deu no existíe.

Va passá un día que, habén eixit Guido de Orto San Michele y venín per lo camí de Adimari hasta San Giovanni, que moltes vegades fee, están allí aquells sepulcres grans de mármol que avui están a Santa Reparata y atres mols alrededó de San Giovanni, y están ell entre les columnes de pórfiro que ñan allí y aquelles tumbes y la porta de San Giovanni, que estabe tancada, micer Betto en la seua compañía a caball, veén a Guido allí entre aquelles sepultures, se van di: - Anem a gastáli una broma.

Y espolejats los caballs, com si fore un assalto, se li van fotre a damún casi sense donássen cuenta, y van escomensá a díli:

- Guido, tú te negues a entrá a la nostra compañía; pero dísmos, cuan haigues probat que Deu no existix, ¿qué farás?

A lo que Guido, veénse rodejat per nells, rápidamen va di: - Siñós, a casa vostra podéu dim tot lo que vullgáu. - Y ficán la ma damún de una de aquelles tumbes, que eren grans y altes, com ere mol ágil va fotre un brico o bot y va passá al atre costat y, desfénse de ells, sen va aná. Ells se van quedá miránse uns als atres y van di que lo que habíe contestat no volíe di res, pero Micer Betto, giránse cap an ells, va di:

- Estáu una mica sompos si no u hau entés: mos ha dit en poques paraules la mes gran injuria del món, mos ha insultat, perque, si be u miráu, estes sepultures són les cases dels morts, perque an elles sels fique y aquí se queden los morts; aixina que ha dit que són casa nostra, y mos probe que natros y los demés homens som poc de lletra, en comparassió de ell y de los atres homens de siensia, pijó que morts, y per naixó al está aquí estem a casa nostra. Entonses tots van entendre lo que Guido habíe volgut dí, y avergoñínse, may mes li van gastá cap broma; y lo van tindre de allí abán com a sutil y entés caballé.

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada

CUARTA JORNADA

Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
- Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:


miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA