Mostrando las entradas para la consulta Lemozis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Lemozis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.

viernes, 5 de diciembre de 2025

Probage, Prodigue, Prolix, Prop

Probage, s. m., lat. propaginem, provin.

Probage es novel ram nayshent del flagel o summitat de la vit jazent jus terra. Eluc. de las propr., fol. 217.
Le provin est nouveau rameau naissant du fouet ou sommité du cep de vigne gisant sous terre. (chap. Rechito, rechitos : una nova rama o sarmén de la viña que ix d'enterra.)

Rechito, rechitos : una nova rama o sarmén de la viña que ix d'enterra


2. Propaginar, Probajonar, Probaionar, v., du lat. propagare, provigner.

Probaionar, es le flagel de la vit colgar, qui apres leva novels vitz, e la vinha multiplica... formant... probages. Eluc. de las propr., fol. 217.

Provigner, c'est le fouet du cep coucher, qui après pousse de nouveaux ceps, et la vigne multiplie... formant... provins.

Part. pas. Vit requier que sia descaussida... podada... propaginada.

Eluc. de las propr., fol. 228.
La vigne requiert qu'elle soit déchaussée... taillée... provignée.
ESP. CAT. PORT. Propagar. IT. Propagginare. (chap. Propagá, propagás: yo me propago, propagues, propague, propaguem o propagam, propaguéu o propagáu, propaguen; propagat, propagats, propagada, propagades; propagaría; propagaré; si yo me propagara.)


Prodigue, adj., lat. prodigus, prodigue, dépensier.

Prodigues, so es degastaire de las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.
Prodigue, c'est dissipateur des siennes choses.
CAT. Prodig. ESP. (pródigo) PORT. IT. Prodigo.
(chap. lo fill pródigo, pródigos, filla pródiga, pródigues.)

2. Prodigalitat, s. f., lat. prodigalitatem, prodigalité.
Prodigalitat, folla largueza que fay follas despensas per la favor del segle. V. et Vert., fol. 8.
Prodigalité, folle largesse qui fait folles dépenses pour la faveur du siècle.

Donar ses raso ni ses mesura..., es prodigalitat.
(chap. Doná sense raó y sense mida..., es prodigalidat.)

Arbre de Batalhas, fol. 264.
Donner sans raison et sans mesure..., c'est prodigalité.

CAT. Prodigalitat. ESP. Prodigalidad. PORT. Prodigalidade. IT. Prodigalità, prodigalitate, prodigalitade. (chap. prodigalidat, prodigalidats.)


Prolix, adj., lat. prolixus, prolixe, diffus, étendu.

Sermo lonc e prolixs. Trad. d'Albucasis, fol. 1.
(chap. Sermó llarg (llarc) y prolix.)
Discours long et prolixe.
CAT. Prolixo. ESP. Prolijo. PORT. Prolixo. IT. Prolisso.
(chap. prolix, prolixe, prolijo.)
2. Prolixitat, s. f., lat. prolixitatem, prolixité.
S' enueio de prolixitat et de longueza. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.
(chap. S'enfaden per la prolixidat y la llargaria.)
S'ennuient de prolixité et de longueur.
CAT. Prolixitat. ESP. Prolijidad. PORT. Prolixidade. IT. Prolissità, prolissitate, prolissitade. (chap. Prolixidat, prolixidats.)

Prop, adv., lat. prope, proche, près, auprès, après.

Anc tant non amey luenh ni prop.

Arnaud de Marueil: Dona sel.
Oncques tant je n'aimai loin ni proche.
Prop a guerra qui l' a en mieg son sol.
P. Cardinal: Prop a guerra.
Proche a guerre qui l'a au milieu de son sol.
Adv. comp. Puesca hom dir doas vetz prop e prop.

Leys d'amors, fol. 54.
Qu'on puisse dire deux fois proche à proche.

Quan, de prop, la puesc remirar.

B. de Ventadour: Quan lo.
Quand, de près, je puis la contempler.
En prop non er vostres mon cor ni mieus.
Aimeri de Peguilain: Nuls homs non.
En proche (bientôt) ne sera vôtre mon coeur ni mien.

Prép. Trespassa lh' una generacios prop l' autra.
Liv. de Sydrac, fol. 14.
Trépasse l'une génération après l'autre.

Prép. comp. Prop de Rolan sai que l' a mes.
Guillaume de Berguedan: Cossiros cant.
Près de Roland je sais qu'il l'a mis.

Ben volgra que Lemozis

Fos plus prop de Mauritainha.

Folquet de Marseille: Ja no volgra.
Bien je voudrais que Limousin fût plus près de Mauritanie.

Hugues de la Bachelerie. Uc de la Bacalaria

Adj. Crei qu' el jorn mi sia props.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu'em.
Je crois que le jour me soit proche.

Al plus prop dels parens lor.

Charte de Gréalou, p. 88.
Au plus proche des parents leurs.
ANC. FR. Par tuz li champs ki prof esteient. Roman de Rou, v. 6893.

Tu soies prof et aprestez. 2° Trad. du Chastoiement, cont. 13.

CAT. Prop. ANC. IT. Prope. (chap. Prop, prop de.)

2. Propi, adj., proche.

Dix que, per tot quans de propis parens avia, elh no daria 1 denier.

Philomena.
Dit que, pour tout (ce) que de proches parents il avait, il ne donnerait pas un denier.

3. Propdas, adj., proche, prochain, disposé.

Estranhar los pus propdas parens.

Serveri de Girone: Cavayers.
Rendre farouches les plus proches parents.
Fig. Ancmais negus mielhs no poc
A servir Dieu esser propdas.

Gavaudan le Vieux: Senhors.
Oncques plus nul mieux ne put être disposé à servir Dieu.

4. Propchar, v., approcher, avancer.
Quascun jorn propcham del fenimen.

Pons de la Garde: D' un sirventes.
Chaque jour nous approchons de la fin.
Ni s' alsa, ni s propcha de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 45.
Ni se hausse, ni s'approche de la terre.
Joglar se propchon del rei.
Un troubadour anonyme: Seinor vos que.
Les jongleurs s'approchent du roi.
Fig. Propchan si vai lo jorn iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vay.
Va s'approchant le jour de colère.
(chap. Aproximá, aproximás: aproximo, aproximes, aproxime, aproximem o aproximam, aproximéu o aproximáu, aproximen; aproximat, aproximats, aproximada, aproximades; arrimá, arrimás.)

5. Probdanamen, Probdenamens, adv., prochainement.

La festa de san Johan Bastista probdanamen venen.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.
La fête de saint Jean-Baptiste prochainement venant.

Can saup que sa mort seria propdenamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.
Quand il sut que sa mort serait prochainement.
(chap. Próximamen. ESP. Próximamente.)

6. Prochanament, adv, prochainement.
A Pascas prochanament venent.
(chap. A la Pascua próximamen vinén.)

Rég. des États de Provence, 1401.
A Pâques prochainement venant.
IT. Proccinamente.

Bonas Pasquas, Nada, Diada és aquesta, de solempnitat incomparable per la IGLESIA Católica, que´ns evoca els recorts més dolsos dels días de la nostra vida,

7. Proyme, Prosme, Prueyme, Pruesme, s. m., lat. proximus, prochain.
D' amor de Dieu et de proyme. Brev. d'amor, fol. 2.
(chap. D'amor de Deu y del prójimo.)
D'amour de Dieu et de prochain.
En l' amor de son prosme. Trad. de Bède, fol. 24.
Pour l'amour de son prochain.
Qui vol mal a son pruesme, homecida es. V. et Vert. fol. 44.
Qui veut mal à son prochain, est homicide.
ANC. FR. Ses plus proismes, où qu'il soit demourens, doit avoir tous ses meubles. Charte de Valenciennes, 1114, p. 411.
ANC. CAT. Pruxme, pruyxme. CAT. MOD. Proxim (pròxim). ESP. (prójimo) PORT. Proximo. IT. Prossimo. (chap. prójimo, prójimos.)

8. Prosman, s. m., prochain.
Sia hereter lo plus prosman. Cout. de Condom.
Soit héritier le plus prochain.
IT. Prossimano.

9. Propinquitat, s. f., lat. propinquitatem, proximité, voisinage.
Aspramen fier per la propinquitat. Leys d'amors, fol. 110.
Frappe rudement par la proximité.

Propinquitat del membre principal. Trad. d'Albucasis, fol. 44.
Proximité du membre principal.
CAT. Propinquitat. ESP. Propincuidad. PORT. Propinquidade.
IT. Propinquità, propinquitate, propinquitade. (chap. Proximidat, proximidats; propinquidat, propinquidats no sé si u fa aná algú; se sol fé aná pera los parens mes proxims, arrimats.)

10. Aprop, adv., près, auprès, proche, après.

Aprop, en un bel drap

L' amaillotatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Après, dans un beau linge vous l'emmaillotez.

Lo colps es avans lo fuoc, e 'l fox es aprop.

Liv. de Sydrac, fol. 46.
Le coup est avant le feu, et le feu est après.
IT. Dann' un de' tuoi, a cu' noi siamo à provo.

Dante, Inferno, c. 12.
Adv. comp. En aprob paraulet lo doms B.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 114.
Ensuite parla le seigneur B.
CAT. En aprob.
Prép. Aprop l' austor ven esparviers.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Après l'autour vient épervier.

S' aprop cent braus respos
En fos d' un joy paguatz.

Blacas: Lo belh dous.
Si après cent dures réponses j'en fusse payé d'un plaisir.

Aco sera aprop l' aveniment del filh de Dieu en terra.
(chap. Aixó (assó, açó) sirá prop (después) del avenimén (la vinguda) del fill de Deu a la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 16.
Ce sera après l'avénement du fils de Dieu sur terre.

Prép. comp. Aprop de la crotz cagatz.
(chap. Aprop, prop de la creu caguéu.)
Marcoat: Una ren.
Auprès de la croix vous chiez.

11. Aproche, s. m., approche.

An comensat de far los aproches per donnar lo dit assaut.
(chap. Han escomensat a fé los preparatius pera doná lo dit assalto.)

Chronique des Albigeois, col. 47.

Ils ont commencé à faire les approches pour donner ledit assaut.

ESP. Aproches. PORT. Aproxes. IT. Approccio.

12. Apropchar, Apropjar, v., approcher, avancer.

Ilh aprocho l' autra gen a Dieu. Liv. de Sydrac, fol. 76.
Ils approchent l'autre gent de Dieu.
Veronica no s' auzava apropjar.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.
Véronique n'osait s'approcher.
Si m' en luenha desesperansa,
Fin' amors m' apropch' altretan.

Peyrols: Ieu non lauzarai.
Si m'en éloigne désespoir, pur amour m'approche autant.

L' ivern venia e se aprochava.

Chronique des Albigeois, col. 49.
L'hiver venait et s'approchait.
IT. Approcciare. (chap. Apropá, apropás; aproximá, aproximás; arrimá, arrimás: yo me apropo, apropes, aprope, apropem o apropam, apropéu o apropáu, apropen; apropat, apropats, apropada, apropades.)

13. Apropchador, s. m., approcheur, en parlant d'un guerrier qui marche hardiment à l'ennemi.

Son be de sembel apropchador.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.
Ils sont bien de combat approcheurs.

14. Aprosmar, Aprusmar, v., lat. approximare, approcher.
Si tan viu qu' aprusmar e sezer
Me puesc' als pes, ben m' er datz guazardos.

Deudes de Prades: El temps.
Si je vis tant que je me puisse approcher et asseoir aux pieds, bien me sera donné récompense.
Ab que merces s' aprusmes
Tan qu' un pauc de mi 'l membres.

Giraud d'Espagne: S' ieu en pascor.
Pourvu que merci s'approchât tant qu'un peu de moi il lui souvînt.

Mas can la noit s' aprosma e 'l cels es estelatz.
(chap. Pero cuan la nit s'aproxime (arrime) y lo sel está estrelat (estrellat.)
Guillaume de Tudela.
Mais quand la nuit s'approche et que le ciel est étoile.

ANC. FR. Et al saint sépulchre aprisma.
Quant il orent chevalchié tant
K' as Engleis vindrent aprismant.

Roman de Rou, v. 8328 et 13156.
Que ne te deis trop aprimier
De rei qui n'esgarde reison.

2e Trad. du Chastoiement, cont. 31.
IT. Aprossimare. (ESP. Aproximar) (chap. aproximá, aproximás, arrimá, arrimás.)

15. Apropinquar, Aprobencar, Aprobenquar, v., lat. appropinquare, approcher.

On mais s' aprobenqua, plus fort aug la novella.
Lo mejes s' aprobenca lai.
(chap. Lo meche s'aprope - s'arrime - allí).

V. de S. Honorat.
Où plus il s'approche, plus fort il entend la nouvelle.

Le médecin s'approche là.

Part. prés. Et el aprobencant, la vox del senhor fon facha ad el, dizent.

Trad. des Actes des Apôtres, chap. 7.
Et lui approchant, la voix du Seigneur fut faite à lui, disant.

Part. pas. Aprobencat de sa mayson.

Trad. d'un Évangile apocryphe.
Approché de sa maison.

An tant pron apropinquat
De Bethleem.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ils ont (se sont) si promptement approchés de Bethléem.

ANC. CAT. Apropincar. ESP. Apropincuar. IT. Appropinquare.

16. Aprobencament, s. m., rapprochement.

Amb el avem aprobencament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Éphésiens.
Avec lui nous avons rapprochement.

Per lo cal avem aprobencament a Dieu.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.
Par lequel nous avons rapprochement avec Dieu.
IT. Appropinquamento.

17. Apropinquacio, s. f., lat. appropinquatio, proximité, voisinage.

Per defauta de distancia et apropinquacio.

Eluc. de las propr., fol. 17.
Par défaut de distance et proximité.
ESP. Apropincuación. IT. Appropinquagione.


Prophecia

martes, 17 de octubre de 2023

VII, Era nos sia guitz Lo vers dieus Iheus Critz,

VII.


Era nos sia guitz

Lo vers dieus Iheus Critz,

Quar de franqua gen guaya

Sui per lui partitz,

On ai estat noiritz

Et honratz e grazitz;

Per so 'l prec no 'l desplaya,

S' ieu m' en part marritz.

Ai! gentils Lemozis,

El vostre dous pays

Lais, de belha paria,

Senhors e vezis

E domnas ab pretz fis,

Flors de gran cortezia;

Don plang e languis,

E sospir nueg e dia.


E quals que sia 'l critz 

Del remaner auzitz,

Ja negus bes qu' ieu aya,

Ni rics luecs aizitz

No m tenra, ni conquitz,

S' avia 'ls votz complitz,

Qu' apres calenda maya

No sia guarnitz

Del torn, si dieus l' aizitz;

E s' a lui plaz ma fis

En leyal romania,

Lo tot li grazis;

Pero mas juns, aclis,

Soplei sa senhoria

Qu' els portz e 'ls camis

Nos endres vas Suria.


Honratz es e grazitz

Cui 'n dieu non es falhitz;

Que dieus vol et assaya

Los pros e 'ls arditz,

Et aquels a chauzitz;

E laissa los aunitz

E l' avol gen savaya

Per cui es traitz.

Ai! caitiu mal assis,

Cum vos etz tuit aucis!

C' avers e manentia

Vos tol paradis,

Qu' avar etz e ressis

Tan q' us far no poria

Qu' a dieu abellis,

Per que dieus vos desfia.


Hueimais es Antecritz

Al dan del mon issitz,

Que tot lo bes s' esmaya,

E 'l mals es salhitz,

Qu' els fals prins a sazitz

E pres, et endormitz

El peccat, qu' els esglaya

E 'ls ten morns e tritz;

Qu' el reys cui es Paris

Vol mais a sant Daunis,

O lai en Normandia,

Conquerr' esterlis,

Que tot quan Safadis

A ni ten en baillia,

Don pot esser fis

Qu' aissi cum deura sia.


Ar laissem los giquitz

Remazutz, escarnitz,

Et ab obra veraya

De bona razitz

Sia per nos servitz

Lo vers sans Esperitz,

Cui preguem que ns atraya,

Ab faitz afortitz,

Al dan dels Sarrazis,

Si qu' en sia conquis

Lo sans luecs, e la via

Faita als peleris

Que nos tolc Saladis;

Don la verges Maria,

Cui dieus benezis, 

Nos sia guerentia.


Ai! dos miracles fis!

Vos e 'l pros Peitavis

Sal dieus e benezia,

Car lui sui aclis,

Et a nos peleris

Lais venir en Suria,

Qu' el coms Baudonis

E 'l pros marques y sia.


Gaucelm Faidit.

viernes, 23 de octubre de 2026

Gaucelm Faidit. Lo rossinholet salvatge + Ara nos sia guitz + Al semblan del rei ties,

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.


I.

ai auzit, que s'esbaudeia
per amor en son lengatge,
e m fai si morir d'enveia,
car leis cui dezir
no vei ni remir
ni no m volgr' ogan auzir.
Pero pel dous chan
qu'el e sa par fan
esfortz un pauc mon coratge,
e m vau conortan
mon cor en chantan,
so qu'eu no cuidiei far ogan.
Empero nul alegratge
no m don'al cor res qu'eu veia,
per qu'eu conosc mon folatge.
Ben es dreitz qu'aissi m n'esteia
e deu m'avenir,
car per fol consir
laissei mon cor ajauzir;
don sui en afan
e n'ai ir' e dan
e conosc en mon coratge
qu'ai perdut est an,
qu'anc non aic joi gran
ni re que m vengues a talan.
E sitot planh mon damnatge,
mos cors aclin' e sopleia
vas leis que a senhoratge
en mi, e tanh qu'esser deia,
qu'anc no m poc plus dir,
quan venc al partir.
Mas sa cara lh vi cobrir,
e m dis sospiran:
“A Deu vos coman!”
E quan pens en mon coratge
l'amoros semblan,
a pauc en ploran
no m'auci, car no lh sui denan.
Mi dons, que te mon coratge,
prec, si com cel que merceia,
que no m'aia cor salvatge,
ni fals lauzengiers no creia
de mi, ni s'albir
qu'eu vas autra m vir,
que per bona fe sospir
e l'am ses enjan
e ses cor truan,
qu'eu non ai ges tal coratge
com li fals drut an,
que van galian;
per qu'amors torna en soan.
Anc no falsei mon coratge
vas leis, cui mos cors s'autreia,
pos l'aigui fait homenatge,
e non ai cor que m recreia
ja del seu servir.
Cui qu'enoi ni tir,
seus sui e no posc giquir
de leis tan ni quan,
qu'autra no deman,
ni non es en mon coratge
res qu'eu volha tan:
per que la reblan,
mas mas jontas, humilian.   (mas mas : les meues mans juntes)
Chansos, de te fatz messatge
e vai ades e despleia
lai on jois a son estatge,
a mi dons que tan m'agreia;
e pos li tan dir
qu'eu mor de desir.
E s'il te denha acolhir,
vai li remembran, -
e no t'ans tarzan, - (y no te vaigues tardán)
lo consirier e l coratge,
e l'amor tan gran
don mor deziran,
car no la remir en baizan.
Na Maria, tan
avetz de pretz gran,
per que son tuit d'agradatge
mei dich e mei chan,
per la lauzor gran
que eu dic de vos en chantan.

II.

Ara nos sia guitz
lo vers Deus, Jesu Critz,
car de franca gen gaia
sui per lui partitz,
on ai estat noiritz
et honratz e grazitz.
Per so l precs no l desplaia,
s'eu m'en part marritz.
Ai, gentils Lemozis,
el vostre dous pais
lais de bela paria
senhors e vezis
e domnas ab pretz fis,
pros de gran cortezia;
don planh e languis
e sospir noit e dia.
Mas qualsque sia l critz
del remaner auzitz,
ja nuls bes, que m n'eschaia;
ni rics locs aizitz
no m tenra, ni conquitz,
s'avia ls votz complitz,
qu'apres calenda maia
no sia garnitz
del torn, si Deus l'aizis;
e s'a lui platz ma fis
en leial romania,
lo tot li grazis.
Pero mas joins aclis
prec vas sa senhoria
que ls portz e ls camis
nos adreis vas Suria.
Honratz es e grazitz
cui Deus non es falhitz,
que Deus vol et assaia
los pros e ls arditz,
et aquels a chauzitz,
e laissa los aunitz
et l'avol gen savaia
per cui es traitz.
Ai, caitiu, mal assis,
vos eis vos etz aucis,
qu'avers e manentia
vos tol paradis,
qu'avars etz e ressis,
tan qu'us far no poiria
qu'a Deu abelis:
per que Deus vos desfia.
Oimais es Antecritz
al dan del mon eissitz,
que totz lo bes s'esmaia
e l mals es salhitz,
que ls fals prins a sazitz
e pres et endormitz
escartatz, que ls esglaia
e ls te morns e tritz,
que l reis, cui es Paris,
vol mais a saint Daunis
o lai en Normandia
conquerr' esterlis
que tot quan Safadis 
a ni ten en bailia:
don pot esser fis
qu'aissi com deura sia.
Ar laissem los giquitz
remazutz escarnitz,
et ab obra veraia
de bona razitz
sia per nos servitz
lo vers sains Esperitz,
cui pregem que ns atraia
ab faitz afortitz
a dan dels Sarrazis,
si qu'en sia conquis
lo sains locs, e la via
fass' als pelegris,
que nos tolc Saladis,
don la vergena pia
cui Deus benezis
nos sia garentia.
Bels dous Maracdes fis,
vos e ls pros Peitavis
sal Deus e na Maria
qu'a bon pretz conquis.
E ma domna Elis
sapcha be, ses bauzia,
qu'eu li sui aclis
on qu'eu an ni m'estia.

III.

Al semblan del rei ties,
quan l'ac vencut l'emperaire
e il fetz tirar, quan l'ac pres,
sa carret' e son arnes,
don el chantava l maltraire,
vezen la roda virar,
e l ser plorav' al manjar,
chant, on plus ai malanansa,
quan consir qu'en alegransa
me pot mos maltraitz tornar;
e plor, quan vei joi ni be
als autres, e mi sove
qu'eu n'aic pro; er no n ai re,
Qu'en aital trebalha m te
pres amors e'n gran balansa;
e no sai ren dir per que,
mas car aten sa merce,
vencutz ses dezesperansa;
e car no m recre d'amar,
que d'als no m pot encolpar,
tan li sui fizels amaire,
a lieis, cui non aus retraire
ni descobrir mon pensar.
Pros domn' ab gen cors cortes,
tan tem lo pretz qu'en vos es
e las grans valors e ls bes.
Pero no m dezesper ges
ni m'es semblan ni veiaire
qu'en vos no sia merces,
que l vostre cors ben apres,
humil, franc e de bon aire
vei e l ric pretz valen car
e l dous ris e l gen parlar,
joios ab gaia semblansa.
E car non trobatz egansa
de beutat el mon ni par,
aisso m tira si el fre
e m tol l'ardit e m rete
qu'eu no us aus preiar de re.
Car maintas sazos m'ave
qu'ab tota fait' acordansa
domna us cug preiar de me,
e pois, quan mos cors vos ve,
m'espert e no n ai membransa
mas sol de vos esgardar,
e no us sai ni us aus preiar
ni l'amor no us posc estraire.
Doncs gran merce pogratz faire
si m dessetz ses demandar,
que non es tan pauca res
qu'eu del vostre don agues,
quez a gran no la m tengues.
Per qu' enans que l bruitz vengues
ni fals lauzengiers trichaire
l'amor que us ai conogues,
fora gen, s'a vos plagues,
de conoisser mon afaire,
pos eu no l vos aus mostrar.
Qu'un honrat do m pogratz far,
si, ses tota malestansa,
sofrissetz qu'a vostr' onransa
fosson mais tuit mei chantar.
E l plus lais, que be s cove;
mas d'aisso no cug ni cre,
s'eu l'enquer, que m'en malme.
E pos de vos no m recre
ni de la vostra fiansa,
don eu autrei per jasse
mon chant e ma leial fe.
Si vostra valors m'enansa,
honors vos er, ses doptar.
Vos sabetz co s tanh a far,
qu'eu no us dic ni pauc ni gaire,
mas tan qu'umils merceiaire
vos sui ab fin cor e clar.
E s'aesmes ni saubes
qu'auzes mais dir ni degues,
del plus me for' entrames.
A Ventadorn volh retraire
que la domna non a par
de beutat ab complitz bes,
e si'n Maracdes saubes
so qu'eu sai, be l fora pres.