champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IX; Apud Pictavim en 1080; Pictavensis ecclesia en 1092; Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102; Poyters, Peytiers en 1266; Peiters, Peters en 1266; Peitiers en 1278; Poytiers en 1286; Poiters en 1363; Poictiers en 1366; Poitiers en 1394; Paytiers en 1445[4].
Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :
la primièra batalha de Peitieus 507, o batalha de Vouillé es la mens coneguda. Foguèt emportada per Clodovèu subre Alaric II rei dels visigòts (al luòc dich Campus Vogladensis) al nòrd-oèst de Peitieus, e permetèt la conquista franca de tota la zòna entre Léger e Pirenèus.
(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.
Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.
Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.
Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.
De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:
Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:
Dona, genser qu' ieu no sai dir, Per
que soven planh e sospir, Est vostre amicx fis et leials, Assaz
podetz entendre cals, Mand e tramet salutz a vos; Mas a sos obs
n' es sofraitos: Jamais salutz ni autre be Non aura, si de vos
no 'l ve. Dona, loncx temps a qu' ieu cossir Co us disses o vos
fezes dir Mon pessamen e mon coratge, Per mi meteys o per
messatge; Mas per messatge non aus ges, Tal paor ai no us
desplagues; Ans o dissera ieu metes, Mas tan soi d' amor
entrepres, Quan remir la vostra beutat, Tot m' oblida quant m'
ai pensat: Messatge trametrai fizel, Breu sagelat de mon
anel; No sai messatge tan cortes Ni que mielhs seles totas
res. Cest cosselh m' a donat amors A cui deman tot jorn
secors; Amors m' a comandat escriure So que 'l boca non ausa
dire, E no puesc far esdig ni garda En so que amors me
comanda. Ar auiatz, dona, s' a vos plai, So que mos breus vos
dira lai: Corteza domn' e conoissens, E de bon grat a totas
gens, Apreza de totz benestars En fatz, en ditz et en
pessars, La cortezi' e la beutatz, E 'l gen parlars e 'l bels
solatz, L' ensenhamentz e la valors, Li bel ris, l' esgartz
amoros, E l' autre benestan de vos, Li bon fait e 'l dig
agradiu, Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu; Quan non ai loc de
vos vezer, Joi ni deport non puesc aver; Non puesc aver joi ni
deport. Peritz soi si non venc al port; Qu' el loncs espers e
'l greus sospirs, E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs, E 'l
deziriers de vezer vos, Mi tenon si 'l cor angoissos, Cen vetz
prec dieu la nueg e 'l jor, Que m do la mort o vostr' amor: Dona,
si m don vostr' amor dieus, Cen tantz soi mielz vostres que
mieus, Car de vos sai, dona, que m ve Tot quant ieu fas ni dic
de be. Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi, M' intret el cor
vostr' amor si Qu' un fuec m' avetz lainz assis, Qu' anc no
mermet, pus fo enpris; Fuecx d' amor escart e destreing, Que
vins ni l' aiga no l' esteing; Pus fon enpris, pueys no s'
esteys, De jorn en autre dobl' e creys. E quan me soi de vos
lonhatz Creys e dobla pus l' amistatz: Mas quan se pot
esdevenir Qu' ieu vos vey, dona, ni us remir, Soi aissi que
mais res no m sen; Per que sai be qu' es falhimen Lo
reprochiers c' om dire sol, Que huelhs no vezo cors ne dol; Lo
cors m' en dol, dona, per ver Quan no us podon miei huelh
vezer; Mas del vezer cosselh no i sai: Pero mon cor que remas
lai, Lo premier jorn que anc vos vi, Anc pueis de vos no si
parti; Non si parti de vos un torn: Ab vos sojorna nueg e
jorn Ab vos esta on qu' ieu m' esteia, La nueg e 'l jorn ab vos
domneia; Per que m' esdeven mantas vetz, Qu' en autr' afar
pessar no m letz, Quan cug pensar en autra res. De vos ai
messatge cortes, Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, M' en
ven de vos sai messatgiers, Me ditz e m remembr' e m retray Vostre
gen cors cuendet e gay, La vostra bella saura cris, E 'l vostre
fron pus blanc que lis, Los vostres huelhs vairs e rizens, E 'l
naz qu' es dreitz e be sezens, La fassa fresca de colors Blanca,
vermelha pus que flors, Petita boca, bellas dens Pus blancas
qu' esmeratz argens, Mento e gola e peitrina Blanca com neus e
flors d' espina, Las vostras bellas blancas mas E 'ls vostres
detz grailes e plas, Pueis la vostra bella faisso On non a ren
de mespreiso, Los vostres gaps plazens e bos, E 'l gen solatz e
'l franc respos, E 'l ben semblan que m fetz al prim Quan s'
esdevenc qu' amdui nos vim; Quan so m remembr' al cor ni m
ditz, Adoncx remanc si esbaitz No sai on vauc ni don mi
venc, Meravilh me car me sostenc, Qu' el cor me falh e la
colors. Si m destrenh, dona, vostr' amors Tot jorn suefri aital
batalha: Mas la nueg trac peior trebalha; Que quan me soi anatz
jazer, E cug alcun repaus aver, E 'l compaigno dormon
trestuit, Que res non fai n' auia ni bruit, Adoncx me torn e m
volv e m vir, Pens e repens, e pueis sospir; Soven mi levi en
sezens, Apres m' en retorn en jazens, E colgui me sobr' el bras
destre, E pueis me vire el senestre; Descobre mi
soptozamen, Pueis me recobri bellamen; E quan me soi pro
trebalhatz Ieu get defor amdos mos bratz, E tenc lo cor e 'ls
huelhs aclis, Mas juntas, deves lo pais On ieu sai, dona, que
vos es; Tot aiso fas c' auzir podes. Ai! bona dona
benestans, Si veira ja est fis amans A son viven lo jorn ni 'l
ser Que, a selat o per lezer, Vostre gen cors cuend e
prezan Entre mos bras remir baizan, Huelhs e boca tan
doussamen! Que sol un bais fassa m dels cen, Et ieu pel joi
blasmar m' en lais; Er ai trop dig, mas no puesc mais, S' una
vetz sola ai parlat So qu' el cor a mil vetz pensat; Quant aiso
dic, non puesc pus dir, Clauzi mos huelhs, fas un sospir, En
sospiran vau endormitz; Adoncx s' en vai mos esperitz Tot
dreitamen, dona, ves vos De cui vezer es cobeitos; Tot en aisi
con ieu dezir La nueg e 'l jorn quan m' o cossir, A son talan
ab vos domneya, Embrass' e baiza e maneya; Ab que dures aisi
mos soms No volria esser reis ni coms: Mais volria jauzens
dormir Que velhan deziran languir. E Rodocesta, ni
Biblis, Blancaflors, ni Semiramis, Tibes, ni Leyda, ni
Elena, Ni Antigona, ni Esmena, Ni 'l bel' Ysseulz ab lo pel
bloy, Non agro la meitat de joy
Ni
d' alegrier ab lurs amis, Cum ieu ab vos, so m' es avis. Per la
douzor fas un sospir, Pueis mi trasail al resperir, Obri mos
huelhs isnelamen, Gart sai e lai tot belamen, Trobar vos cug,
domna, latz mei, Mas no vos truep ni no vos vei; Clauzi mos
huelhs e torn ma cara, Las mas juntas, d' eissa maneira Vezer
si poiria durmir, Mas ges no i puesc esdevenir; Ans torn en
eyssa la batalha D' amor que m' aussi e m trebalha. Dona, no us
puesc lo cente dir De las penas, ni del martir, Del pantays, ni
de la dolor Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor; Per vostr'
amor totz vieus aflam, Mas per merce, dona, reclam Que m
perdones s' ieu falh ni pec; Auiatz et entendetz est prec, Dona,
la genser creatura Que anc formes el mon natura, Genser qu' ieu
non puesc dir ni say, Pus bela que bels jorns de may, Solelhs
de mars, umbra d' estieu, Roza de may, pluia d' abrieu, Flors
de beutat, miralhs d' amor, Claus de bon pretz e crinz d'
onor, Mas de do, capdels de joven, Sim e razitz d'
ensenhamen, Cambra de joi, loc de domnei, Dona, mas juntas vos
soplei; E pos sui vostres leialmentz, Venza us merces e
chauzimentz Que m retengas a servidor, E prometes mi vostr'
amor. Del plus no us prec, ni no s cove, Mas tot si' en vostra
merce; C' aissi lais dieus d' amor jauzir: Mais am de vos sol
un dezir, E l' esperanz' e 'l lonc esper Que de nuilh' altra
son jazer; E pos de mi vos fas ligansa, Prometes mi bon'
esperansa; De la promess' aurai confort, E bon respieg tro a la
mort. Mais vuelh en bon esper morir, No vuelh dezesperatz
languir. Dona, no us aus de pus preyar, Mas dieus vos sal e
dieus vos gar; Si us platz, rendetz mi ma salut: Pus amors m' a
per vos vencut, Vensa us per mi cortesamentz Amors, que totas
causas ventz, Dompna!
II.
Si cum li peis an en l'
aigua lor vida, L' ai ieu en joy e totz temps la i aurai, Qu'
amors m' a fait en tal domna chauzir Don viu jauzens sol del
respieit qu' ieu n' ai; Tant es valens que, quan ben m' o
cossir, M' en nays erguelhs e 'n creys humilitatz; Si s tenon
joinz amors e jois amdos Que ren no i pert mezura ni razos.
Tot
autre joy desconois et oblida Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e
guay, Que tan gen sap avinen far e dir Ab pur plazer tot so que
ben estay, Que hom non pot mal dire ses mentir; Qu' en lieis es
sens, honors, pretz e beutatz: E se no m val sos gens cors
amoros, Amors n' a tort qui m' en fai enveyos.
Belha
domna, cui joys e jovens guida, Ja no m' ametz, totz temps vos
amarai, Qu' amors o vol ves cui no m puesc guandir; E quar
conois qu' ieu am ab cor verai, Mostra m de vos de tal guiza
jauzir: Pensan vos bais e us maney e us embraz; Aquest domneis
m' es dous e cars e bos, E no 'l me pot vedar negus gelos.
Mais
am de vos lo talant e 'l dezir Que d' autr' aver tot so qu' a drut
s' eschai;
D'
aisso n' ai pro, quar tem el plus falhir,
Pero
non sui del tot dezesperatz, Qu' en ricas cortz ai vist mantas
sazos Paubr' enrequir e recebre grans dos.
Vas
lo pays, pros domna issernida, Vire mos huelhs on vostre cors
estai, E quan de vos plus pres no m puesc aizir, Ten vos el cor
ades, e cossir sai Vostre gen cors cortes que m fai languir, Lo
bel semblant e 'l deport e 'l solatz, Lo pretz e 'l sen e las
beutatz de vos Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.
Mos
Gens Conquis, jois e pretz e solatz Vos tenon guai vostre pretz e
joyos, Per qu' om no us vei que no s' azaut de vos.
Ves
mon Frances vuelh que s n' an ma chansos,
Quar
es adregz e francs e larcs e pros.
III.
Belh m' es quan
lo vens m' alena En abril ans qu' intre mays, E tota la nuegz
serena Chanta
'l
rossinhols e 'l jays; Quecx auzel en son lenguatge, Per
la frescor del mati, Van menan joy d' agradatge; Com quecx ab
sa par s' aizi!
E pus tota res terrena S' alegra, quan
fuelha nays, No m puesc mudar no m sovena D' un' amor don ieu
sui jays; Per natur' e per uzatge M' aven qu' ieu vas joy m'
acli Lai, quant fai lo dous auratge Que m reven lo cor
aissi.
Pus blanca es que Elena, Belhazors que flors que
nays, E de cortezia plena, Blancas dens ab motz verays, Ab
cor franc ses vilanatge, Color fresca ab sauras cri: Dieus que
'l det lo senhoratge La sal, qu' anc gensor no vi.
Merce
fara, si no m mena D' aissi enan per loncs plays, E don m' en
un bais d' estrena, E, segon servizi, 'l mays; E pueys farem
breu viatge Sovendet, e breu cami, Qu' el sieu belh cors d'
alegratge M' a mes en aquest trahi.
IV.
Belh m' es
lo dous temps amoros,
Lanquan
lo mons reverdezis,
Per
qu' ieu m' alegr' e m' esbaudis
Ab
joy de las novellas flors,
E
chant d' amor jauzens pel bon esper;
Qu'
aissi m' estai mos cors mati e ser
Que
d' als no m ve pessamen ni cossires.
En tal domna qu' es belh'
e pros Ai mon entendemen assis, E sos pretz es tan bos e
fis Qu' en sa beutat gensa valors: Aisso la m fai plus duptar e
temer; Et on mielhs vey que no m deu eschazer, M' en creys
magers voluntatz e dezires.
Ges no puesc esser oblidos, Qu'
el mon ren tant no m' abelis; Be m mal menet e be m' aucis, Quar
anc l' a m fes amar amors. Si m' an li mal abaissat a plazer Que
totz jorns muer e no m' en puesc mover,
Ans
m' es sojorns lo solas e 'l martires.
E pero, si 'l bel mals
m' es bos, Grans ops m' auria qu' en gueris, E silh vas cui ieu
sui aclis Fezes m' ajuda e secors. Amors! faras ja ren al mieu
voler? Per so, t' en prec, tu qu' o as en poder, Qu' un pauc
ves mi lo sieu coratge vires.
E
s' ieu auzes dir quar mi fos Un ser lai on se desvestis, Sol
que 'l plagues qu' ieu la servis, No volgra guazardos maiors: E
s' a present, per proar de saber, Non l' auzava solatz adoncx
tener, Mans jocs y a que valon mais que rires.
Contra 'ls
lauzengiers enueyos, Mal parlans, per qui jois delis, Volgra
que celes e cobris Son cor quasqus dels amadors; Que tals es
fals lo segles a tener, E ges ades non deu hom dire ver; Soven
val mais mentirs et escondires.
Lo
vers tramet a mi dons per plazer: Mal o fas, cors, car te potz
abstener, Quant te parli de lieys, que non sospires.
V.
L'
ensenhamentz e 'l pretz e la valors De vos, domna, cui sopley
nueyt e dia, M' an si mon cor duit de belha paria, On plus me
duelh ieu chant e m' esbaudei, E quar amors mostra totz sos
poders Vas me tot sol que troba plus leyal, No m val esfors
contra lieys ni sabers.
E doncs, domna, valha m vostre
secors, E vensa vos merces e cortezia, Ans qu' el talans ni l
deziriers m' aucia Del vostre cors gensor qu' el mon estei; Als
vostres laus dir mi sofranh lezers, Quar tant es rics vostre pretz
e tan val, Sobr' els melhors es eyssausatz et ers.
Domna
valens, don dic veras lauzors, Ren de mon cor non ai mas la
bailia, De vos lo tenc don tot lo mon seria, S' elh era mieus;
e quar soven no us vei, Lai on vos etz contrasta m mos temers; Qu'
ins en mon cor ieu vos faisson aital Com ieu vos vi als prims
plazens vezers.
Domna, 'ls plazers grazisc e las honors, E
us grazirai totz temps, si tan vivia, Quar me sufretz qu' en bon
esper estia, E, s' a vos plai, conosc que far o dei; Doncs, s'
aissi muer, que m val mos bos espers?
S'
en breu de me pus coralmen no us cal,
Dezesperar
me fara 'l non chalers.
Domna, nos tres vos et ieu et
amors Sabem totz sols, ses autra guerentia, Quals fo 'l covens;
no s tanh qu' ieu plus en dia, Quar vostres suy e per vostre m'
autrei; Si es mos cors en vos joinhz et aders De fin' amor e de
dezir coral, Qu' en autra part non es ferms mon volers.
D'
aisso sai grat als autrestrobadors Que quascus pliu en sos digz,
et afia Que sa domna es la genser que sia; Sitot s' es fals
lurs digz, laus e mercei, Qu' entre lurs guaps passa segurs mos
vers, Q' us no l' enten ni no so ten a mal, Quar atressi s
cuion sia plazers.
Plus fora ricx de totz entendedors, Si
ieu agues lo joi que plus volria, De proeza ja par no trobaria, Ni
nulha res non fora contra mei; E pel gran cor qu' auri' e dels
sabers, De paradis foran mieu li portal, E mais d' honor no i
poiria avers.
VI.
Aissi cum selh qu' ama e non es
amatz, O ai ieu fag qu' ai amat longamen En un sol luec don ges
no m' en repen, Qu' ans la vuelh mais servir dezesperatz Que d'
autr' aver totas mas voluntatz; E quar ieu l' am leyalmen, ses
engan, Crei qu' ilh val tan que ja no i aurai dan.
Auzit ai
dir, per que m sui conortatz, Que qui ben sier bon guazardon
aten, Ab qu' el servirs sia en luec jauzen, Qu' en aissi es
trop miels guazardonatz; Per qu' ieu me sui del tot a vos
donatz, Belha domna, qu' ieu d' als non ai talan Mas de servir
vostre cors benestan.
Mielhs qu' ieu no dic, dona, prec m'
entendatz, Qu' ieu vos am mais mil tans no fatz parven, E no m'
en lais mas per dreg espaven; Qu' ieu me feira molt de vos plus
privatz, Mas diria hom qu' ieu sui enamoratz; Pero vers es qu'
anc re non amiei tan, Mas endreg vos eu non aus far semblan.
Vos
valetz tan qu' ieu crei que conoscatz Que mielhs ama selh que
pregua temen, Que no fai selh que pregua ardidamen; Bona domna,
ja aisel non crezatz Qu' ab engan vai e si es enganatz; Mas ieu
sui selhs que muer temen aman, Per que no us aus preyar mas en
chantan.
Soven m' aven la nueg, quan sui colgatz, Qu' ieu
sui ab vos per semblan en durmen; Adoncs estauc en tan ric
jauzimen, Qu' ieu non volgra ja esser rissidatz, Tan cum dures
aquel plazenz pensatz; E quan m' esvelh, cug murir deziran, Per
qu' ieu volgra aissi dormir tot l' an.
Chascun que us ve,
domna, sap qu' es vertatz Que totz bons aibs avetz complidamen; En
vos pot hom trobar beutat e sen, Pretz e valor, e totz bons faitz
onratz: Per so, en dreit d' amor, vos er peccatz Del mal qu' eu
ai; e per vos muor aman, Que non fora, se non valgues aitan.
Bona
domna, soven sui acordatz Qu' ie us an vezer, e soven vau
duptan Que no us plagues, per qu' ieu n' ai estat tan.
Seinher
Frances, cal que si' abaissatz, De totz bos pretz vos anatz
meilluran Per dir e far trestot faich benestan.
VII.
Anc
vas amor no m puesc re contradire, Pus anc hi volc son poder
demostrar; Per qu' ieu non puesc sa guerra sols atendre, A sa
merce me ren sos domengiers, E ja mos cors vas lieys non er
leugiers; Qu' anc nulhs amans pus lo premier conquis, Ni aquelh
eys no fo de cor pus fis.
D' amor no m fenh, ni 'n sui del
plus jauzire, Mas sol d' aitan qu' ab ferm cor et ab clar, A
lei d' aman, mi fai en tal entendre, De cuy es pretz fis e cars et
entiers; E non er ja per me conquiza estiers, Si fin' amors,
que a mon cor assis, Lo sieu bel cors per forsa non languis.
Si
dieus volgues lo sieu ric pretz devire, Gran ren pogra d' autras
donas honrar; Tan cum mars clau ni terra pot estendre, Es lo
sieu pretz de totz bos aips premiers; Et agra m' ops lo jorn,
vilas portiers, Qu' aniei ves lieis, e qu' ieu tan prim no
vis; Que mon saber ai paor que m' aucis.
Bona domna, li
plazer e 'l dous rire E l' avinens respos que sabetz far, M' an
si conquis qu' ad autra no m puesc rendre; Partira m' en si pogues
voluntiers, Que vostre pretz cre que m' es sobransiers; Mas en
aisso m conort e m' afortis, Que paratges es vas amor aclis.
Al
ferm voler don vos am e us dezire, Dona, m jutgatz, e si mezura us
par Que us en denha merces al cor deyssendre, No m' o tuelha
paors de lauzengiers, Que ja negus non er tan plazentiers Al
prim saber, ni lunhdas ni vezis, Que ja sia de mos afars
devis.
Aitan se pert qui cuia plazers dire Ni lauzenguas
per mon cor devinar, Q' atressi ben e mielhs m' en sai
defendre, Qu' ieu sai mentir e remanc vertadiers: Tal ver y a
qu' es fals e messongiers; Car qui dis so per qu' amor
avilzis, Vas si dons ment e si mezeis trahis.
Chansoneta,
selh cuy es Monpesliers, Qu' es guays e pros volgra ben que t'
auzis, Mas enans vai lai a mon Gen Conquis.
VIII.
Aissi
cum selh que anc non ac cossire Ni voluntat ni cor ni pessamen De
nulha re, pueis vos vi, mas de vos Ai ieu estat, domna, tan
cossiros Co us pogues tans de plazers far e dire, Que una vetz,
en trastot mon viven, Vos fos d' aquo qu' ieu plus dezir
servire.
Vas qualque part qu' ieu an ni m vuelf ni m vire,
Bona
domna, tan vos am finamen, Mos cors no s pot per ren partir de
vos, Ans en durmen me vir mantas sazos, Qu' ieu joc e ri ab
vos, e 'n sui jauzire; Pueis, quan reissit, vey e conosc e sen Que
res non es, torn en plorar lo rire.
E doncx, domna, genser qu'
el mon se mire,
Pus
aissi sui vostre serf leialmen, Per chauzimen e per honor de
vos Vulhatz, si us play, qu' el vostre belhs respos Tengua 'l
mieu cor plazen en tal albire, Que 'l voluntatz qu' ai del vostre
cors gen No l' estengua, ni l' angoissos martire.
Pero
plazen e dous, senes devire, M' en son li mal per los bens qu' ieu
n' aten; E si us plagues qu' ieu agues ren de vos, Ans qu' om
saubes per me que res en fos, Sapchatz, domna, que m laissari'
aucire: Ja dieus no m do pueis viure lonjamen, Pus ja serai en
re vas vos trayre.
Mais
vuelh estar totz temps francx e suffrire, Quan pus non puesc aver
de jauzimen, Qu' aia 'l solatz e l' aculhir de vos Qu' anes
preyan sai e lai a rescos, Que ges no m puesc mon coratge
devire: Qu' al mieu albir, qui en dos luecs s' aten Vas quascun
es enganaire e trahire.
De las domnas non s' eschai ges a
dire, Que mainh n' i a que s camjon tan soven Que dan hi a selh
qu' es ses mal cossire.
Domna, lo jorn m' aucietz mantenen Que
ja m trobetz ves vos mas en ben dire.
IX.
Tot quant ieu
fauc ni dic que m sia honrat Me mostr' amors que m' es al cor
assiza, E lai on vey plus ferma voluntat De pretz conquerr' e
de joy mantener, Esforsi m mais de far e dir plazers; Quar
mezura es e sabers et honors Qu' om puesc' esser plus plazens als
melhors. Mout fora greus, mas quar ven tant en grat, Lo mals d'
amor franh per si e us e briza, E 'l gaug que son ab la dolor
mesclat Fan la pena e la fan leu parer: Qu' ieu fora mortz, mas
us jauzens espers M' a enrequit, gent conortat e sors; E si 'n
trac mal, ieu n' aten gen secors.
Qu' aissi m' a tot amors
vout e virat D' autres afars, e tornat a sa guiza; Tug silh qu'
ieu veg mi semblon folh e fat, Qu' ab lor non puesc solatz d' amor
aver Per vos, dona, don no part mon volers: E s' ieu ja 'l cor
vir per amar alhors, No m valha dieus ni merces ni amors.
Mout
estai gent franquez' ab gran beutat;
Doncx,
si cum etz la genser qu' anc fos viza,
Dona,
si us platz aiatz humilitat De mi que sui totz el vostre
poder; Valha m' ab vos merces e car teners, Qu' en breu seran
mey ris tornat en plors,
Si
'l mieu fin cor no vens vostra valors.
D'
amor no m par qu' om puesca far meitat, Quar, segon dreg, pus es
per locx deviza, D' aqui enan deu aver nom camjat; Per so no us
cal, bona dona, temer Que ja vas vos tan falha mon sabers, Qu'
els vostres mans no m tenha per senhors,
Neus
amaray, si us platz, mos nozedors.
X.
Ses joy non es
valors, Ni ses valors honors, Quar joy adutz amors, Et amor
domna guaya, E gayeza solatz, E solatz cortezia; Per qu' ieu
non vuelh un dia Viure desconortatz, Ans on pus suy iratz Ieu
chant e m' asolatz, Quoras qu' avinen sia.
En joy ai mon
esper, Fin cor, e ferm voler, E joy no m puesc aver, Domna,
tro qu' a vos playa Cui me suy autreyatz, Per aital
aventura Qu' amors m' en assegura, E vos m' en esfreidatz; Mas
una re sapchatz, S' amor e mi forsatz, Mout etz salvatg' e
dura.
Chauzimen e merce Podetz aver de me, Qu' ie us
amarai jasse, E tot so que m n' eschaya, Domna, penrai en
patz Aissi cum bos sufrire; Qu' ie us am tant e us dezire, Mais
m' en platz us somnjatz De vos, quan sui colguatz, Que us
tengues en mos bratz, Que d' autra esser jauzire.
Domna,
merce vos clam, Que totz ard et afflam, Tan de bon cor vos
am: Ai! doussa res veraya, Quar es tant alt puiatz Lo dezirs
que m turmenta, Merce us clam, domna genta, Colors d' autras
beutatz, Que s' ieu orguelh y fatz, La vostr' humilitatz Per
merce m' o cossenta.
El
cor vos mir ades, E quar vos sui plus pres, La genser qu' anc
nasques, Prec vos que dan no i aia; Belha domna, si us
platz
Vuelh vostre pretz retraire, Si qu' ab fin joi s'
esclaire Per vos ma voluntatz; Qu' en nuls autres pensatz No
fui alezeratz, Des que ieu vos vi guaire.
XI.
Si m
destrenhetz, dona, vos et amors Qu' amar no us aus, ni no m' en
puesc estraire; L' us m' encaussa, l' autre m fai remaner, L'
us m' enardis, e l' autre m fai temer; Preyar no us aus per enten
de jauzir, Aissi cum selh qu' es nafratz per murir, Sap que
mortz es, e pero si s combat, Vos clam merce ab cor
dezesperat.
Bona domna, paratges ni ricors, On plus autz es
e de maior afaire, Deu mais en se d' umilitat aver, Quar ab
erguelh non pot bos pretz caber, Qui gen no 'l sap ab chauzimen
cobrir; E puois no m puesc de vos amar suffrir, Per merce us
prec e per humilitat Qu' ab vos trobes qualaquom pietat.
No
mi nogua vostra rica valors, Qu' anc non la puec un jorn plus
enans traire; De pus vos vi, aic lo sen e 'l saber De vostre
pretz creysser a mon poder, Qu' en manhs bons locs l' ai dig e fag
auzir: E si us plagues que m denhessetz grazir, No quezira plus
de vostr' amistat, Ans prezera per guazardon lo grat.
Totz
los forfaitz e totas las clamors, En que m podetz acuzar ni
retraire, Son quar m' auzatz abelhir ni plazer Plus d' autra re
qu' ieu anc pogues vezer; Qu' autr' ochaizo, dona, no m sabetz
dir, Mas quar vos sai conoisser e chauzir Per la melhor et ab
mais de beutat; Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Vostre
gen cors, vostra fresca colors, E 'l dous esguartz plazens que m
sabetz faire Vos mi fan tan dezirar e voler, Qu' ades vos am on
plus m' en dezesper; E si folhei, quar no m' en sai partir: Mas
quant me pens quals etz que m faitz languir, Cossir l' onor, et
oblid la foudat, E fug mon sen, e sec ma voluntat.
Belhs Carboucles, no us puosc plus de ben dir; Mas qui 'l marques mentau
de Monferrat, Ja plus no 'l laus qu' assatz l' aura
lauzat.
XII.
A guiza de fin amador, Ab franc cor
humil e verai, Viu sol del bon respieg d' amor Jauzens, ab greu
pena qu' en trai Mos cors, per que la m fetz chauzir, Dont hom
non pot lauzan mentir, Ni del be que y es dir el tertz.
Ges
no l' aus mostrar ma dolor Estiers adhorar, quan s' eschai Qu'
ieu la vey, li dic ab temor Semblans per que sap be cum vai; E
s' ieu en re mensprenc el dir, Sobretemers me fai falhir, Que
fai humils los plus espertz.
Ailas! qu' en er si no m
socor? Non als, mas deziran morrai; E doncx aura hi gran
honor, Si per so quar l' am mi dechai! Ilh en pot ben son cor
complir, Mas non l' er, segon mon albir, Apres me nulhs amics
tan sertz.
Tot ades sopley et azor Al pays on ma don'
estai; E 'n tenria neys per senhor Un pastor que vengues de
lai Empero negus no s cossir Qu' el castelh, on se fai
servir, Ja sia per me descubertz.
Chanso, vai t' en a la
melhor, E di 'l qu' ieu 'l clam merce, s' il plai; Quan cossir
ara sa valor, Li membre del fin cor qu' ieu l' ai: Que, si m
lais dieus s' amor jauzir, Semblaria m; tan la dezir, Ab lieys
paradis us dezertz.
Pueys diguas a mon Ben S' Eschai Qu' en
tal son pauzat mei dezir, S' il puesc a son plazer servir, De
ric guizardon serai sertz.
Arnaut de Mareuil (Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, o Meruoill) fue un trovador occitano de fines del siglo XII. Su nombre indica que procedía de Mareuil-sur-Belle, actual departamento de Dordogne, en la región del Périgord. De las veinticinco o quizá veintinueve obras que compuso, todas ellas Cançóes (canciones), tan solo han sobrevivido seis con música.
La tradición provenzal cuenta que Arnaut era un clérigo de origen pobre. Salió al mundo a vivir de sus letras, se estableció en la corte de Tolosa y posteriormente en la de Béziers. Parece que amó a la condesa Azalais, hija de Ramón V de Tolosa y esposa de Roger II Trencavel. La narración de este amor es el tema de la mayoría de los 31 poemas que nos han llegado de su autoría. Alfonso II de Aragón fue su rival por los afectos de Azalais y, según la razó de unos de los poemas de Arnaut, los celos del rey la persuadieron de romper su amistad con este poeta. Pasó entonces a Montpellier, donde encontró el patrocinio del conde Guillermo VIII.
Arnaut de Mareuil era menos famoso que su contemporáneo Arnaut Daniel (Petrarca los compara y opta por este último), pero destacaba por la elegante simplicidad de la forma y la delicadeza del sentimiento. Su cantaire (cantor) y jongleur (juglar) fue el trovador Pistoleta.