champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Faie un fret geladó, que talláe la cara, y ere de nit. Ningú eixíe de casa y los carrés de Fayó estaben totalmen desertes. Los que vivíen prop de una de les entrades al poble van pugué sentí arrimás, caminán mol desplayet, una vella y arguellada cabalgadura sobre la que destacabe la silueta belcada de un jinete.
La mula camine cansinamen, y, de cuan en cuan, se pare. Se trobe al límit de les seues forses. Al passá pel carré del Arrabal, lo animal rellisse, se fot un cop al cap contra una roca y se mor al acte. Entre lo soroll de la caiguda y los crits del jinete, los veíns se desperten y ixen al carré.
Una de les famílies, la del tío Quelo, moguda per la caridat, arreplegue al viachán ferit y lo porte a casa. Lo fiquen al llit de la alcoba del fondo y, entre crits de doló, li trauen la capa que cubrix lo seu cos. Cuan se quede en mangues de camisa, descubríxen en auténtic espán que lo forasté té la lepra.
La familia sansera discutix qué fé. Los seus componéns pugnen entre entregál a les autoridats o callá. Si no lo entreguen, tenen temó de que se escampo la enfermedat pel poble; si lo entreguen, lo dolén se morirá casi segú.
Dessidixen callá y, confiats en la fe que li tenen a san Sebastián, patró del poble, se encomanen an ell. Li prometixen que, si no se contagien, tots los añs pera la seua festa amasarán coques, y, después de beneíles, se repartirán entre tots los veíns.
Lo milagre se va fé, y passat un sert tems, lo viachán no sol se va recuperá de les ferides de la caiguda, sino que la terrible lepra habíe desaparegut del seu cos.
Naturalmén, la familia del tío Quelo va cumplí la seua promesa.
Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).
Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada! Y la jove va di: - ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá: - Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di: - Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di: - ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen. Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina: - Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.
Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.
Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora.
Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove:
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió?
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home.
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinoplay ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di:
- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.
Va di entonses la Siñora:
- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám.
- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén.
Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?
La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:
- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:
- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:
- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món.
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen?
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara.
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio:
Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia.
De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.
Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:
- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre. Lo peregrino li va di:
- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.
Va di entonses la Siñora.
- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.
Entonses va di lo peregrino:
- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:
- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.
Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:
- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di:
- Siñora, ¿reconeixéu aixó?
En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:
- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.
Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:
- ¿Y a mí, me coneixéu?
Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius.
Tedaldo li va di:
- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.
La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién:
- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:
- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di:
- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:
- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.
Lo peregrino entonses va di:
- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:
- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina:
- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo. Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:
- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.
Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di:
- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina.
Veén aixó Aldobrandin, va di:
- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones?
Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:
- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:
- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.
La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este:
Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:
- ¡Bons los tingue Faziuolo!
A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá:
- Me hau pres per un atre.
Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién:
- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.
Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.
abejarruco, abejarrucos. El abejaruco europeo o abejaruco común (Merops apiaster) es una especie de ave coraciforme de la familia Meropidae que vive en Eurasia y África.
abentá - aventá lo carro pel pedregal - aviá, tirá
aventar, aviar, tirar
abeurá, abeurás – abeuro, abeures, abeure, abeurém o abeurám, abeuréu o abeuráu, abéuren, cuan se abeurabe un macho, se li díe poma, po-ma y atres coses segóns lo puesto per a marcáli lo ritmo y que no beguere massa
abogado, abogados, abogada, abogadas – Quieres ver al abogado ? Qué abogado ? El que llevo aquí colgado !
abogot
zángano
abogot , zángano
abrevarlos
aboñá, fé un boñ al coche
abollar, bollo, bulto en un coche producido por un golpe - https://m.forocoches.com/foro/showthread.php?t=4647040 Me cago en la puta madre de los que no saben aparcar ni salir sin dar a los demás. Es que es casi seguro que fue al salir hay que ser subnormal para darle al de al lado saliendo de frente flipante. Tampoco puedo saber quien fue para soltarle dos ostias a menos que me ponga de noche a buscar coche por coche a ver quien ha sido.
acampás una cría, un chiquet ressién naixcut, - A Beseit, un chiquet va náixe mol arguelladet y minudet y son pare va di, no acampará, fotéulo al riu. Después de va fé mol gros y majo. No diré quí es, pero a la casa ña un 1900 grabat a la pedra, lo añ de naiximén de mon yayo Tomás.
sobrevivir una cría recién nacida. En Beceite un niño nació muy pequeño y “arguellau”, su padre dijo “no acampará”, tiradlo al río, pero después se hizo muy gordo y majo. No diré quién es, pero en la casa hay un 1900 grabado en la piedra, el año de nacimiento de mi abuelo Tomás.
acassá (perseguí) - yo te acasso, tú me acasses, ell mos acasse, acassém o acassám, acasséu o acassáu, acássen – acassámos – acassat, acassada – acassaría – si yo te acassára – acassaré
aclarí , aclarís, despejás (lo cap) – yo me aclarixco o aclarixgo, aclaríxes, aclaríx, aclarím , aclaríu, aclaríxen – si aclarigueres los préssecs te se faríen mes majos, grossos – aclariría – aclarit, aclarida
acotolá - yo acotolo, acotoles, acotole, acotolám o acotolém, acotoláu o acotoléu, acotólen, ya u ham acotolat tot. - acotóla an este chiquet, que se quedo COTO (quieto), cotet.
agotar – hacer que alguien se esté quieto - acotolar (RAE) - tr.Ar.Aniquilar, acabarconalgo, especialmenteconlosanimalesofrutosdelatierra.
acre, acres, medida de terreno
acre, acres
acreditá
acreditar
acreditat
acreditado
acreditatiu, acreditatius (sertificat de nivell mijà de valencià)
acreditativo, acreditativos
acreditátos
acreditaros
acsedí
acceder
acsedíx
accede
acsés, acsésos, accesos
acceso, accesos
acsidén, acsidéns
accidente, accidentes
acsidental
accidental
acsió, acsións, acsioneta, acsionetes
acción, acciones
acsiomo, ecce homo, persona mal farjada, bruta, dixat - Imache : ECCE HOMO de Borja, Saragossa
actuá, actúo, actúes, actúe, actuém o actuám, actuéu o actuáu, actúen – actuát, actuada, actuassió – actuaría – actuára – actuaré – per ejemple, fem riure (o no) a Valderrobres.
acurrucá – enroná a La Litera ? (ficá a un chiquet a la faldeta), acurrucás – me acurruco, acurruques, acurruque, acurruquém o acurrucám, acurruquéu o acurrucáu, acurrúquen – acurrucat, acurrucada, acurrucats, acurrucades
acurrucar
acurrucadet, acurrucadeta
acurrucadito, acurrucadita
acurruquéu
acurruquéis
acursá, acursás – fé algo mes curt – acurso, acurses, acurse, acursém o acursám, acurséu o acursáu, acúrsen – acursán (g) – acursat, acursada – acursaría, acursaríes, acursaríe, acursaríem, acursaríeu, acursaríen
adorassió (de los tres reys magos, y qué majos que eren)
adoración (de los tres reyes magos, y qué majos que eran)
adorm (se, s´adorm)
se duerme
adormí, adormís - yo me adórmigo, tú te adorms, adorm, adormím, adormíu, adórmen – adormiguéra – adormiría – adormit, adormida – adormiré – vore dormí, se conjugue igual
afeitá – afeitás – rapá lo cap, rapás lo cap - afeitat, afeitada – yo me afeito, afeites, afeite, afeitém o afeitám, afeitéu o afeitáu, aféiten – afeitaría – afeitára – te afeitaré t´afaitaré
agraná en una granera o ramás – agrano, agranes, agrane, agraném o agranám, agranéu o agranáu, agránen – agranat, agranada – agranaría – si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría
aguaitá – guaita ! – aguaita ! - aguaito, aguaites, aguaite, aguaitém o aguaitám, aguaitéu o aguaitáu, aguáiten – aguaitaría – si yo aguaitara – aguaitaré – aguaitat, aguaitada - (tamé en aragonés) – está al aguait, vigilá, mirá, ataullá
mirar, observar
aguantá – a guantá llimpia (guantada)
aguantar – a guantazo limpio
aguantá, aguantás – aguanto, aguantes, aguante, aguantém o aguantám, aguantéu o aguantáu, aguánten – aguantaría – aguantára – aguantaré – aguantat, aguantada (a guantada llimpia no, que es de guan, bufetada)
aguantar, aguantarse
aguantáe o aguantabe
aguantaba
aguantáen
aguantaban
aguantán (g)
aguantando
aguantánla , aguantánlo
aguantándola, aguantándolo
aguantánli
aguantándole
aguantánme
aguantándome
aguantánse
aguantándose
aguantaríe
aguantaría
aguantaríen
aguantarían
aguantat, aguantát
aguantado
aguante – capassidat de aguantá
aguanta – capacidad de aguantar
aguantém
aguantamos
aguanten
aguantan
aguánton, aguanton
aguanten
aguardá , esperá – aguardo, aguardes, aguarde, aguardém o aguardám, aguardéu o aguardáu, aguárden – aguárda aquí ! - aguardaría – aguardára – aguardaré (guardá se conjugue igual)
aigüera, aigüeres, boñs a la terra, caballonets O regués per a desviá l´aigua de un camí cap a un bancal y que no se regallo. No es un desaigüe encara que sigue per a desaiguá.
ajustá, just, justa – ajusto, ajustes, ajuste, ajustém o ajustám, ajustéu o ajustáu, ajústen – ajustat, ajustada, justet, - ajustán (g) – ajustára, ajustáres, ajustáre, ajustárem, ajustáreu, ajustáren – si te fico lo dit al cul entre just, pero no es lo correcte.
ajustar, justo, justa – si te meto un dedo en el culo entra justo, pero no es lo correcto.
ajustarém
ajustaremos
ajustat, ajustada
ajustado, ajustada
al tardet, al acabás la tarde
al acabarse la tarde, crepúsculo, puesta del sol
ala, ales (Red Bull ten done) - aleta (de un tiburón), aletes (de pollastre)
ala, alas (Red Bull te las da) – aleta, aletas, alita, alitas
alababe, alabáe
alababa
alabáen, alababen
alababan
alabál – alábal !
alabarlo – alábalo !
alabálay
alabárselo
alabám
alabarme
alabán (g)
alabando
alabánlo
alabándolo
alabansa, alabanses
alabanza, alabanzas
alabánte
alabándote
alabat
alabado
alabats
alabados
aladre, aladres per a llaurá
arado, arados para labrar
alambique, alambiques, alambic, alambics per a fé aiguardén
alambique, alambiques para hacer aguardiente
alarmat
alarmado
albada, música que se toque a la primera hora del matí o maití (maitines)
albada, música que se toca a primera hora de la mañana o maitines.
albarca, abarca, abarques, albarques, calsat en sola de goma o caucho, fet de cuero
albarca, calzado con suela de caucho, hecho de cuero
albarda, aubarda, albardes, aubardes
albarda, albardas (para un equino)
albéitar, menescal, veterinari
albeitar, menescal, veterinario
albelló, albellóns, aubelló, aubellóns, auvelló, auvellóns, ovelló, ovellóns – drenaje de aigua - del árabe al-ballóʿa, ‘séquia subterránea’ (Dozy Gloss. 65). - Beure més que un aubelló: sé mol bevedó (Mallorca).
albañal, tíjera, sumidero, desagüe, desagües hechos en un campo, drenaje de agua
albenc, albeng, forat, bada, esclecha de les roques
Alga, algues – Algás o Algars , riu algarada, abalot, crits
alga, algas – río Algás, Algars
algarada, gritos, alboroto o vocerío formado por un grupo de personas que habla, discute o protesta. Tropa de a caballo que en la Edad Media salía a correr y robar la tierra del enemigo.
alifara (julibéu y jubiléu), alegría – va sé una festa del Matarraña y pobles de zona Morella – Maestrat - la de Torredarques va sé mítica, los sivils esperáen a la carretera y al que véen tocat lo féen esperá o doná mija volta cap aball y a tornáy.
alifara, júbilo, alegría
áliga (águila), áligues
águila, águilas
aligerán (g)
aligerando
alimaña , alimañes
alimaña , alimañas
alimén, aliméns
alimento, alimentos
alimentá, doná de minjá – yo alimento, alimentes, alimente, alimentém o alimentám, alimentéu o alimentáu, aliménten – alimentat, alimentada, alimén – alimentán (g)
almanaque, almanaques – ara que hay adeprés a di almanaque li diuen “candelari”. Calendari, calendaris. - anuari, agenda, efemérides, repertori, recordatori
almogávar, almogávars (desperta, ferro !) - al-mugāwir, lo que provoque algarades, o al-mujābir, lo portadó de notíssies : vore albríssia
almogavar , almogávares - Los almogávares fueron unas tropas de choque, espionaje y guerrilla presentes en todos los reinos cristianos de la península ibérica a lo largo de la Reconquista, formadas principalmente por infantería ligera y especialmente conocidos por el activo papel que desempeñaron en el Mediterráneo aquellos procedentes de la Corona de Aragón entre los siglos xiii y xiv.
allacuanta , allavonses, llavonses, llavores, entonses, allabonses, etc.
hace mucho tiempo, entonces
allanamén (de morada)
allanamiento (de morada)
allargá, fé mes llarg o llarc, llarga – allárgam la sal (pássam la sal) – allargo, allargues, allargue, allarguém o allargám, allarguéu o allargáu, allárguen – allargára – allargaría – allargat, allargada – allargás, aná a un puesto
allunat, allunada (lluna) – vore modorro, modorra (tamé les ovelles)
persona que no rige bien, que le afecta la luna, alunado, alunada
alluñen
alejan
ama, ames
ama, amas
amabe
amaba
amaben
amaban
amábeu, volíeu, estimábeu
amábais
amabilidat
amabilidad
amabilíssima
amabilísima
amabilíssimes
amabilísimas
amable
amable
amablemen
amablemente
amades
amadas
amadó
amador
amagá – yo m´amago, tú t´amagues, ell s´amague, natros mos amagám o amaguém, tos amaguéu o amagáu, ells d´amáguen – amagat, amagada, de amagatontes, amagatóns - amenassá, ocultás, amagás, acachás, atrincherás
amansá - amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen
amansar
amansabe, amansáe
amansaba
amánse, amanse – de amá
amansa – amándose
amansém
amansamos
amánsen
amansan
amánses
amansas
amanséu
amansáis
amansí – amansá
amansar
amargá
amargar
amargamen
amargamente
amargaréu
amargareis
amargat, amargats
amargado, amargados
amarguíssim, amarguíssims
amarguísimo, amarguísimos
amarguíssima, amarguíssimes
amarguísima, amarguísimas
amargura, amargures
amargura, amarguras
amartellá (un arma)
martillear, golpear, montar, armar
amartellat (rifle), amartellada (escopeta)
Amartillado, amartillada
amassá, pastá la pasta – vore lleute - amasso, amasses, amasse, amassém o amassám (la massa , lo lleute), amasséu o amassáu, amássen – amassaría – amassára – amassaré – amassat, amassada
amontoná, amuntoná, fé múns – amontóno, fach mún, amontónes, amontóne, amontoném o amontonám, amontonéu o amontonáu, amontónen – amontaría – amontonara – amontonat, amontonada
amontonar
amontonáen, amontonaben (ells, elles)
amontonaban
amor, amors
amor, amores
amorós
amoroso
amorosa
amorosa
amorosamen
amorosamente
amoroses
amorosas
amorrá, amorrás – yo me amorro, amorres, amorre, amorrém o amorrám, amorréu o amorráu, amórren – amorrat, amorrada – amorraría – si yo me amorrára – baixá, inclinás
aná – vach, vas, va, aném o anám, anéu o anáu, van – anat, anada – si yo aniguéra, aniguéres, aniguére, aniguérem, aniguéreu, aniguéren – yo haguera anat – anán – anada (contari: tornada)
ir
aná als atres
morirse
aná, anássen / vach, vas, va, aném, anéu o anáu, van – aniguéra – aniría – men aniría – ten vas – sen va – mon aném – anán (g) – anat, anada
añorá, añorás – añoransa – yo me añoro, añores, añore, añorém o añorám, añoréu o añoráu, añóren – añoraría – añorat, añorada – añorára, añoráres – no te añóros !
aparellá – fé una parella (un casamenté) – dixá algo parello, igualat, per ejemple, una era de un hort cuan se cave
hacer pareja – dejar algo parejo, igualado, por ejemplo una era de un huerto cuando se cava
aparellada, aparellat
aparejada, aparejado
aparells
aparejos
aparén , aparenta
aparente
aparen, apáren
paran
aparenmén, aparenmen
aparentemente
aparenten
aparentan
aparesque, apareixque
aparezca
apariénsia, apariénsies
apariencia, apariencias
aparissió, aparissións
aparición, apariciones
apart, a part
aparte
apartá, apartás – yo (me) aparto, apartes, aparte, apartém o apartám, apartéu o apartáu, apárten – apartat, apartada – apartaría – si yo me apartára – fés a una vora
apartar
apartaba, apartabes o apartáes, apartabe o apartáe, apartabem o apartáem, apartábeu o apartáeu, apartáen o apartáben
apoderá, apoderás – yo me apodero, apoderes, apodere, apoderám o apoderém, apoderáu o apoderéu, apodéren – apoderaría – apoderára – apoderaré – aixó me se apodere (pot en mí) – apoderat, apoderada – lo poder (vore verbo podé o pugué)
aproximá, aproximás – yo me aproximo, aproximes, aproxime, aproximém o aproximám, aprofiméu o aproximáu, aproxímen – aproximaría – aproximára – aproxímat ! - aproximat, aproximada
aproximar, aproximarse
aproximadamen
aproximadamente
aproximánse
aproximándose
aproximánsels, apropánsels
aproximándoseles
aproximassió
aproximación
aproximáu
aproximáis
aproxime
aproxima
apte, apto
apto
aptes
aptos
aptitut
aptitud
apuche, puge (lo)
lo sube
apún - a pun de
Apunte – a punto de
apúns
apuntes
apuntá, apuntás – apuntán (g) – apunto , apuntes, apunte, apuntém o apuntám, apuntéu o apuntáu, apúnten – apuntada, apuntat (lo vi que se fa agre) – apuntára – apuntaría – apúntat ! - apuntadó
arrasserás, buscá rasé, cubert – yo me arrasséro, te arrasséres, se arrassére, mos arrasserám o arrasserém, tos arrasseráu o arrasseréu, se arrasséren – arrasseraría – si yo me arrasserára – arrassérat que ve la gebrada !
buscar cubierto para el frío
arrastrá, arrastrás, arrastrán (g) – yo me arrastro, arrastres, arrastre, arrastrém o arrastrám (al guiñot o la brisca), arrastréu o arrastráu, arrástren – arrastrat, arrastrada – arrastrára – arrastraría – arrastraré – portá algú a rastres – está per al arrastre
arrastrar
arrastrába, arrastrábes o arrastráes, arrastrábe o arrastráe, arrastrábem o arrastráem, arrastrábeu arrastráeu, arrastráben o arrastráen
asclá - estellá la lleña, fé estelles, esclopála en un mall, tascóns, destral, etc – chafá consevol cosa – asclat, asclada – yo asclo, ascles, ascle, aclém o asclám, ascléu o ascláu, ásclen
cortar la leña – romper algo
asclada, asclades
cortada, rota
asclat, asclats
cortado, roto
ascles
rompes
áscles , riscles, riscla, áscla
astilla, astillas
asco
asco
assossegá
sosegar
aspa, aspes
aspa, aspas
aspavéns
aspavientos
aspecte, aspectes
aspecto, aspectos
asperesa
aspereza
aspirá
aspirar
aspirabe
aspiraba
aspiradó
aspirador
aspirina, aspirines per al mal de cap y atres dolós.
aspirina, aspirinas para el dolor de cabeza y otros dolores.
assegurá, assegurás - segú – asseguro, assegures – Estás segú que has assegurat lo seguro de la escopeta ?
asegurar, asegurarse – Estás seguro de que has asegurado el seguro de la escopeta ?
assegurada
asegurada
assegurám
asegurarme
asseguránla
asegurándola
asseguránli
asegurándole
assegurántos
asegurándoos
assegurarém
aseguraremos
assegurat
asegurado
assegure
asegura
asseguren
aseguran
asseguréu
aseguráis
asseguro
aseguro
asselerá
acelerar
asselerada, asselerat
acelerada, acelerado
asselero
acelero
assemellá, assemellás - yo me assemello a mon pare, tú te assemelles a ta mare, se assemelle, mos assemellém o assemellám, tos assemelléu o assemelláu, se asseméllen – assemellat, assemellada – assemellaría – haguera assemellat – assemellán (g)
parecerse, parecer
assemellats
parecidos
assemelle (se)
se parece
assemellen (se)
se parecen
assemelles (te)
te pareces
assentá , assentás – me assento, te assentes , se assente, mos assentem, tos assenteu o assentau, se assenten (s'assenten) /assentat , assentéutos
Atribuir - asignar, aplicar, achacar, imputar, cargar, enjaretar, encasquetar, culpar, colgar, inculpar, acusar, suponer, presumir, cargar el muerto, colgar el milagro, poner el sambenito, echar la culpa, conceder, otorgar, agraciar, dar, prestar apoderarse, reivindicar, reclamar
atribuít
atribuido
atribuíxen
atribuyen
atronán
ofrecer oferir,ofrenda, ofrecido
atronánse (tro)
sonido como un trueno
atropelládamen
atropelladamente
atropellaríe
atropellaría
atropellat, atropellada
atropellado, atropellada
atuendo, atuendos
atuendo, atuendos
atún, bonito
atún, bonito
aturá, aturás, pará, parás - yo me aturo, te atures, se ature, mos aturém o aturám, tos aturéu o aturáu, se atúren – aturat, aturada – aturaría, aturaríes, aturaríe, aturaríem, aturaríeu, aturaríen – aturára, aturáres, aturáre, aturárem, aturáreu, aturáren – aturán (g)