la mort dels ossos

Aixó es la mort del ossos. Un esqueleto humá en actitut agresiva y/o festiva. Cuan veíem a una persona mol arguellada, prima y seca, diébem:

pareix una mort dels ossos.

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

Os - Ostra

Os, s. m., lat. os, os.

Non triaria pel ni os.

(chap. No triaría pell ni os.)

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Je ne choisirais peau ni os. 

No i a mesolla ni os, 

Vena ni nervi que no 'l senta.

Roman de Jaufre, fol. 83. 

Il n'y a moelle ni os, veine ni nerf qui ne le sente.

E 'l gotamens de l' aygua dona partida de la duressa de las peiras als os.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Et l' égouttement de l'eau donne aux os partie de la dureté des pierres.

Yeu sui hom e de carn e d' os. V. de S. Honorat. 

Je suis homme et de chair et d'os.

Par extens. Cuirassas...

Ab que cobron lor os. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Cuirasses... avec quoi ils couvrent leurs os.

CAT. Os. ESP. Hueso. PORT. IT. Osso. (chap. Os, ossos; osset, ossets.)

2. Ossa, Hosa, s. m., os, ossement.

Rom', als homes pecx 

Rozetz la carn e l' ossa.

Guillaume Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, aux hommes imbéciles vous rongez la chair et l' ossement.

Que on leves la caisa en que era la hosa de Josep.

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 10.

Qu'on levât la caisse en quoi était l' ossement de Joseph.

CAT. Ossa. (chap. Ossamenta, ossamentes : los ossos.)

3. Ossos, adj., lat. osseus, osseux. 

Manja carn cauda et ossoza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mange chair chaude et osseuse.

ESP. Ososo (huesudo). PORT. Ossuoso. IT. Ossoso. 

(chap. Ossut, ossuts, ossuda, ossudes.)

4. Osseitat, s. f., osséité, qualité osseuse.

Per razo de lor nervositat et osseitat.

Eluc. de las propr., fol. 47.

A cause de leur nervosité et osséité.

Osa, Oza, s. f., houseau, botte.

Voyez Denina, t. III, p. 43.

Grans osas afaitadas ab ros.

T. d' Ebles d' Uisel et de Gui d'Uisel: En Gui.

Grandes bottes embellies avec rouge. 

Gannacha e capa folrada

Et ozas de salabier.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Ganache et cape fourrée et bottes de peau velue. 

ANC. FR. Morchuflex chauça les hueses vermoiles... si se fist empereur.

Villehardouin, p. 89.

De cortes hoses ert hosez

Et Corte-hose ert apelez.

Roman de Rou, v. 14472.

Oscar, v., entailler, ébrécher.

Part. pas. fig. No y truep baron entier 

Qu' aya proeza acabada,

Qu' el mieg luoc non sia oscada,

O fracha en l' un cartier.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Je n'y trouve baron entier qui ait prouesse achevée, qui au milieu ne soit ebréchée ou rompue en l'un quartier.

ANC. FR. Avant que le saulcier mouille les écuelles...; et celles qui auront esté ochées ne doivent pas estre comptées le lendemain. 

Docum. de Philippe-le-Long. Martenne, Thes., t. I. col. 1363. 

CAT. Oscar. (chap. Trencá, tallá, chafá, rompre.)

Oscle, s. m., écrin.

Lhi don de mon oscle l' auria flor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. I. 

Je lui donne de mon écrin la fleur d'or.

- Par ext. Douaire, présent de noces.

Quinse ciptat en oscle estier Proensa 

Lhi dara e Viana, Arle e Valensa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97. 

Lui donnera quinze cités en douaire outre Provence et Vienne, Arles et Valence. 

ANC. FR. Privileges... octroyés à fames, et à octroyer, soit par oscle, par douaire, par mariage, etc. Tit. de 1294. Du Cange, t. IV, col. 1407.

Il est vraisemblable que ce mot est venu d' osculum, pour désigner le droit d' épouse, le prix du baiser conjugal.

Ostar, v., ôter, tirer, retirer. 

Voyez Denina, t. III, p. 126. 

On hom plus n' ostaria

Guarnizos, 

Plus en seria enveyos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Où plus homme en ôterait d' ajustements, plus il en serait envieux.

Lo sanc de sus vos n' ostaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le sang de dessus vous en ôterez. 

Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma. 

Ostan e derazigan d'arma los VII peccatz mortals.

V. et Vert. fol. 84 et 48.

Ce don ôte toute ordure de l'âme. 

Otent (ôtent) et arrachent de l'âme les sept péchés mortels. 

Fig. et moral. 

No los fasson ostar del bon prepausament. V. de S. Honorat. 

Ne les fassent ôter du bon propos. 

De solatz e de chansos, 

E de plazers far e dire 

Cugei ostar mon cossire.

Azemar le Noir: De solatz. 

D' entretiens et de chansons, et de faire et dire des plaisirs je faillis à retirer ma pensée.

- Diminuer, retrancher.

Non devem ren ostar ni mais metre. Gramm. provençal. 

Nous ne devons rien retrancher ni mettre davantage. 

Qui de Fabre volgues ostar 

La quarta letra, fora bo, 

Qu' adoncx lo pogratz apellar 

En Guillen fa be per razo.

Bernard d'Auriac: En Guillem. 

Qui de Fabre voudrait retrancher la quatrième lettre, (ce) serait bon, vu qu'alors vous pourriez l'appeler par raison le seigneur Guillaume fait-bien.

Part. pas. S' es de mi e de bon pretz ostada. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m diguatz. 

Elle s'est de moi et de bon mérite séparée.

En prezensa us diran alcun plazer 

Et ostat vos, diran mal per ver. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En présence ils vous diront aucun plaisir, et vous retiré, ils diront du mal en vérité. 

ANC. FR. Ne nus qui oste ne qui met. 

Se me faites de ci oster. 

Partenopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 19 et 22. 

Qui avoit ostet tel membre. Chronique de Cambrai.

2. Ostamen, s. m., retranchement.

Per ostamen de la derniera letra. Leys d'amors, fol. 60. 

Par retranchement de la dernière lettre.

3. Forostar, v., mettre dehors, chasser, exiler.

Part. pas. fig. Era fag Desonors tot qu' anc volc faire,

Qu' a forostada Honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Maintenant Déshonneur fait tout ce que oncques il voulut faire, vu qu'il a chassé Honneur de son pays.

(chap. Forostar, de fora + ostar, ôter, oster : foragitá, gitá fora, expulsá, exiliá; tamé vomitá.)

Ostiari, s. m., lat. ostiarius, portier.

Volia que premieramen fos ostiaris. Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Il voulait que premièrement il fut portier.

CAT. Ostiari. ESP. IT. Ostiario. (chap. Ostiari : porté: eclesiástic que obríe y tancabe la iglesia, y la custodiabe. )

Ostra, s. f., lat. ostrea, huître.

De ostras, de thon. Carta Magalon.

D' huîtres, de thon.

CAT. ESP. PORT. Ostra. IT. Ostrica. (chap. ostra, ostres.)

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.

Rosegá

Rosegá

murmurar

ROSEGAR (i dial.roegar). v. tr.

|| 1. Dividir una cosa sòlida en petites parts per l'acció de les dents, mossegant-la; cast. roer. Tot bestiar qui roech ni mallmenarà plansons doc. segle XIV (RLR, xv, 41). La rayl del dit arbre royen continuament dues rates... e hauien ja tant rosegat de la rayl... que en poch staua de trencar, Eximplis, ii, 164. Com los calaixos de guardar la roba estiguen rouegats [sic] de rates, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 828). Respongué l'altre rosegant-se els pèls aspres del bigoti, Víct. Cat., Ombr. 32.
|| 2. Menjar cosa sòlida, especialment fora de les menjades principals; cast. roer, comer. «Tot lo dia rosega»: es diu d'una persona que menja molt sovint. Per rosegar-hi uns borreguets i remullar-s'hi la gargamella,Pons Com an. 204. Ja anireu a viure, voltros, sense roegar!, Alcover Cont. 10.
|| 3. Gratar, esmicar una cosa o llevar-ne petits fragments amb un instrument, una pressió, etc.; cast. corroer. Deuen haver los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo..., poden lo dit mur rosegar e dissipar poch a poch fins que l'hajen trocat, Eximenis Dotzè del Crestià, c. 293 (ap. Congr. Cor. Ar. 809). I cent destrals roseguen com mastins, Atlàntida introd. S'aygo comensà a roegar-li y dur-se'n s'empedrat, Roq. 31.
|| 4. Penetrar dins una cosa gastant-la lentament; cast. corroer. Per sa agudesa rosegua e macula dita pell, Albert G., Ques. 50 vo. Lo cranc d'un pecat negre va rosegant-li el pit, Atlàntida ii. La malaltia roega avui son cos sense vigor, Colom Juv. 167. Sa vida ciutadana menja y roega com sa llima sorda des ferrer, Pons Llar 103.
|| 5. Afligir, turmentar interiorment i continuadament; cast. roer. La tristesa rosega la ànima, Lacavalleria Gazoph. La dolor enuejosa que'l rosegaua,Villena Vita Chr., c. 70. A l'envejós continuament lo rosega la enveja, Isop Faules 20.
|| 6. Murmurar, malfamar; cast. morder, murmurar. «Ja sé que tu me rosegues; ¿per què no m'ho dius cara a cara?»No rosechs la vida de ton proisme, Canals Carta, c. 34. Los presumptuosos... jutgen e roseguen les obres dels altres, Villena Vita Chr., c. 12.
    Loc.—a) Rosegar l'os: fer la feina més feixuga o desagradable; copsar la part de menys profit.—b) Rosegar-se els punys: estar en gran desesperació per impotència o remordiment.—c) Rosegar altars o Rosegar sants: fer falses o excessives devocions.—d) Fer rosegar una cosa a algú: declarar-l'hi sense eufemismes, fer-l'hi sentir.
    Refr.—a) «Qui es menja la carn, que rosegui els ossos» (or., occ.); «Qui es menja la molla, que rosegue l'os» (Maestrat); «Al que menja lo madur, fes-li rosegar lo dur» (Val.); «Qui s'ha menjada sa carn, que roegui ets ossos» (Mall.): significa que és just que els qui han tingut els beneficis d'una empresa o d'una altra cosa en tinguin també els inconvenients o perjudicis.—b) «Rosega més l'enveja que la tinya».
    Fon.: ruzəɣá (pir-or., or., eiv.); rozeɣá (occ.); rozeɣáɾ (Cast., Al.); roseɣáɾ (Val.); ruzaɣá (alg.); ruəɣá (or., men.); roəɣá, rovəɣá (mall.); ruɣəɣá (Cotlliure).
    Sinòn.: roure, mastegar.
    Etim.: del llatí *rodĭcare, mat. sign.
2. ROSEGAR v.:
V. rossegar.

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.

Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.