Mostrando las entradas para la consulta sementeri ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sementeri ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 28 de octubre de 2026

Vie de Saint Trophime. Tostems aus dir c'on deu aver conselh (Bartsch)


Vie de Saint Trophime. Tostems aus dir c'on deu aver conselh (Bartsch)


Tostems aus dir c'on deu aver conselh
dels ancians e c'on prenna espelh
en lors bels fatz e'n lur ditz eissament:
e car l'antic en lur comensament
pregavan Dieu, lo payre glorios,
tot enaysin lo devem pregar nos
que elh nos don complir nostre dechat
a sa onor e senes falsetat.
Tengut nos an enclaus aquest escrig
nostres clerges, tro c'on lur o a dig,
per pereza e per nesietat: 
mas aras l'an de novel revelat, 
car conoison que per lur gran pereza,
per lur delieg e per lur avareza
an perduda la renda que avien
en Alisquams, tant com ben lo servien; (v. campos Elíseos)
qu'ieu ay auzit que gran devosion
i avien totas gens per lo mon,
e ben de luen s'i fazien portar
sil que morien de sa otra la mar.
Con ayso sie, demandas o als viels,
els o diran plus gent que ieu e miels.
Pero comtan que plus aut de Layon,
encara mays plus aut que de Mascon,
venien mortz que avien elegit
e'n lur gaje layssavan establit
c'on los meses en un vayselh de fust,
mot fort sarat e que fosa ben just.
Cant eran mort, los metien sos parens,
pueys metien lo en lo Roze corent;
entro aval ad Arle deysendien,
car plus en sus decendre non podien,
per la vertut del sementeri sans,
que Dieu sagret, c'om apella Alisquams.
Encaras mais reconta, et es vers,
que de Tolzan e de tot Carcases
e de Franza e de tota Espanha,
foson en plan o foson en montanha,
tant com tenian los regnes de sa mar,
cant eran mort, s'i fazien portar.
E tutz avien tant gran devosion
los avesques e ls contes e l baron
que a penas alons jaser volian:
aytant gran fe al sementeri avian.
E si fazien totz los ricz embaymar (embalsamar)
et an cavalz vo an carris portar;
e li paures que aver non avien,
a lur parens prometre si fasien,
los salesan dedintre e defors: (los salaren de dins y de fora)
e cant fora ben saonat lo cors,
lo portesan en Arle soterar, (lo portaren a Arlés a enterrá : soterrar)
en Aliscamps, lo qual volc Dieus sagrar.
So es l'espelh qu'ieu desus dig avia: (l'espill)
el qual espelh totz fizels si deuria
mirar en so que fasien los antics.
Mais nos semblam los jovenetz mendics, 
car no siguem las pezadas dels viels
que dizien et o fasien mot miels (que dién y u féen mol milló)
que nos non fam, per que laysam estar (que natros no fem)
lo sante luoc que Dieus dignet sagrar.
Mas ges del tot non es nostre lo dans,
ans y an part selhs que rosins anblans
e bels cavals sojornatz e corens
tenon d'aquo que lur ufron las gens.
Per lur deport e per lur quavalquar
dezamparon lo servir de l'autar (desamparen lo serví del altá)
e non mostron tota la veritat
del sante luoc aysi com fon sagrat.
Molt o fan miels de la relegion:
sels que i son, dison en lur sermon
q'ils sont tutz sans e lo lur eysamens:
per que tiran ad els totas las gens,
que non sabon la vera sagrason
que Jezus fes al sementeri bon.
E per aquo quar tota gent non sap
la gran vertut que l sementeri cap,
ieu o diray a tot lo mont per ver:
sol de l'auzir es grans gauc e plaser.

en Aliscamps, lo qual volc Dieus sagrar.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.



Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.

domingo, 3 de mayo de 2026

Sagrar - Excecrable

Sagrar, lat. sacrare, sacrer, consacrer.
De l' ostia, cum si deu sagrar. V. de S. Honorat.
(chap. De l'hostia, com se deu (sagrá) consagrá.)
De l'hostie, comment elle se doit consacrer.
Anet sagrar lo sementeri am gran honor. Philomena.
(chap. Va aná a consagrá lo sementeri en gran honor, solemnidat.)
Il alla consacrer le cimetière avec grande solennité.
Part. pas. Lo nom de Dieu sagrat.
Izarn: Diguas me tu.
Le nom sacré de Dieu.
El non era onhs ni sagratz.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Il n'était oint ni sacré.
ANC. FR. Comment il sacreroit ceste victoire au souverain vainquecor. 
Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133.
Aussi raison me commande...
Vous sacrer ceste chanson.
La Boderie, Mélanges poétiques, fol. 30.
CAT. ESP. (consagrar) PORT. Sagrar. IT. Sagrare. (chap. Sagrá, consagrá. Vore lo pun 22.)
 
corporales, hostia, consagrada; Sagrar, lat. sacrare, sacrer, consacrer.
 
2. Sagra, s. f., lat. sacrum, consécration.
Cant comensa la sagra. 
Izarn: Diguas me tu.
Quand commence la consécration.
A la sagra de la messa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.
A la consécration de la messe. 
ESP. PORT. Sacra. IT. Sagra, sacra. (chap. Sagra, sagres; consagrassió, consagrassions.)
 
3. Sagracio, Sagratio, Sagrassio, Sagrason, s. f., lat. sacrationem, consécration.
Aigua am lo vi a la sagracio. 
(chap. Aigua en lo vi a la consagrassió.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.
Eau avec le vin à la consécration.
Fes la sagrassio del monestier. Philomena.
Fit la consécration du monastère.
PORT. Sagração. IT. Sagrazione. (chap. Consagrassió, consagrassions.)
 
4. Sagransa, s. f., consécration.
En la preveyral sagransa.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.
Dans la consécration du prêtre.
 
5. Sacrament, Sagramen, s. m., sacramentum, sacrement.
Los VII sagramens de sancta Glieya. V. et Vert., fol. 5.
(chap. Los sat (o set o siat) sagramens o sacramens de la santa Iglesia.)
Les sept sacrements de sainte Église.
- Consécration.
Uns moines que la messa di...
Cant lo sagramen ac complit.
V. de S. Honorat.
Un moine qui la messe dit... quand il eut accompli le sacrement.
- L'eucharistie. 
Sel que fai lo sagrifizi, 
No s tanh que s pes nuil mal vizi,
Ni qu' en aquel panh s' afizi 
Mas sol el Sant Sagramen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Celui qui fait le sacrifice, il ne convient pas qu'il pense à nul mauvais vice, ni qu'en ce pain il ait sa confiance, mais seulement au Saint-Sacrement.
Si s fai fals sacrament. Poëme sur Boèce.
S'il fait faux serment.
Ambedui me son jurat
E plevit per sagramen.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Tous deux me sont jurés et garantis par serment.
Loc. Vos non tenetz sagramen ui fiansa.
T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.
Vous ne tenez serment ni assurance.
CAT. Sacrament, sagrament. ESP. PORT. Sacramento. IT. Sacramento, sagramento. (chap. Sagramén, los 7 sagramens; sacramén, sacramens; al añ 842 los juramens en lo chapurriau mes antic que tenim documentat. Los “serments” de Estrasburgo.)
 
Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.
 
6. Serment, s. m., serment.
Se devon sermentz l' us al autre penre.
Trad. du Code de Justinien, fol. 10.
Se doivent prendre serments l'un à l'autre.
 
Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.
 
 
7. Sagrier, s. m., sanctuaire.
Meton las relliquias de denfra lo sagrier.
Sant Honorat segnet l' aygua dins lo sagrier.
V. de S. Honorat.
Mettent les reliques en dedans du sanctuaire.
Saint Honorat signa l'eau dans le sanctuaire.
 
8. Sacrari, s. m., sanctuaire.
Cels que, obran el sacrari, mangeron aquelas causas que son del sacrari.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Ceux qui, travaillant au sanctuaire, mangèrent ces choses qui sont du sanctuaire.
Fig. Vergiers d' amors e vertuos sacraris. Leys d'amors, fol. 23.
Verger d'amour et vertueux sanctuaire.
CAT. Sacrari. ESP. Sagrario. PORT. Sacrario. IT. Sacrario. (chap. Sagrari, sagraris; sacrari, sacraris.)
 
9. Sacramental, Sagramental, adj., lat. sacramentalis, sacramentel, sacré.
Lo manjar del pan sacramental. Doctrine des Vaudois.
(chap. Lo minjá del pa sacramental, sagramental, consagrat. Se entén be este chapurriau del Vaud, a Suiza.)
Le manger du pain sacré.
- Subst. Serment.
Si com es escriu en la carta del sacramental del conte.
(chap. Aixina com está escrit a la carta del sacramental (juramén) del comte.)
Tit. de 1130. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 458.
Ainsi comme il est écrit dans la charte du serment du comte.
Si non avia fag lo sagramental.
Cartulaire de Montpellier, fol. 117.
S'il n'avait pas fait le serment.
CAT. Sacramental, sagramental. ESP. PORT. Sacramental. IT. Sacramentale, sagramentale. (chap. Sacramental, sacramentals; sagramental, sagramentals.)
 
10. Sacrificar, Sacrifiar, v. lat. sacrificare, sacrifier, immoler. 
Aqui si vay sacrificar. V. de S. Honorat.
Là il va sacrifier.
L' evesque sacrifiquet a Dieu. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. L'obispo va sacrificá a Deu.)
L'évêque sacrifia à Dieu.
Sel que y vol sacrifiar.
Lo rey dis lhi: Sacrifia a mon Dieu.
Liv. de Sydrac, fol. 31 et 4.
Celui qui y veut sacrifier.
Le roi lui dit: Sacrifie à mon Dieu.
CAT. ESP. PORT. Sacrificar. IT. Sacrificare, sagrificare. (chap. Sacrificá, sacrificás : yo me sacrifico, sacrifiques, sacrifique, sacrifiquem o sacrificam, sacrifiquéu o sacrificáu, sacrifiquen; sacrificat, sacrificats, sacrificada, sacrificades; yo sacrificaré; yo sacrificaría; si yo sacrificara.)
 
La chiqueta María teníe un corderet
 
11. Sacrifici, Sacrifissi, Sacrifizi, Sagrifizi, s. m., lat. sacrificium, sacrifice, offrande.
El sancte sacrifici del autar. V. et Vert., fol. 30.
(chap. Al san sacrifissi del altá.)
Au saint sacrifice de l'autel.
Vol dire lo sant sacrifici, ostia no maculada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.
Veut dire le saint sacrifice, hostie non maculée.
Son sacrifizi vay complir. V. de S. Honorat.
Son offrande il va accomplir.
CAT. Sacrifici. ESP. PORT. Sacrificio. IT. Sacrificio, sacrifizio, sagrificio, sagrifizio. (chap. Sacrifissi, sacrifissis; ofrenda, ofrendes.)
 
12. Sacrifiamen, s. m., sacrifice, offrande.
Somon sos amix que 'lh fasso companhia a so sacrifiamen.
Liv. de Sydrac, fol. 31.
Convie ses amis qu'ils fassent compagnie à son sacrifice.
 
13. Sacrificadura, s. f., sacrificature, chose sacrifiée. 
La sacrificadura de las idolas.
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 21.
La chose sacrifiée aux idoles.
Manjar de las sacrificaduras de las idolas.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 2.
Manger des choses sacrifiées aux idoles.
 
14. Sacrificador, s. m., lat. sacrificator, sacrificateur. 
Adoras Dieu, senhor sacrificador. Hist. de la Bible en prov., fol. 34.
Tu adores Dieu, seigneur sacrificateur.
CAT. ESP. PORT. Sacrificador. IT. Sacrificatore. (chap. Sacrificadó, sacrificadós, sacrificadora, sacrificadores.)
 
15. Sacristan, Sagrestan, s. m., lat. sacrista, sacristain. 
Fraire son claustrier,
Selarier, sacrista.
G. Riquier: Pus Dieu.
Les frères sont cloîtriers, célériers, sacristains.
Sagrestan de la maison de Moyssag.
Tit. de 1226, Arch. du Roy., J. 320.
Sacristain de la maison de Moissac.
CAT. Sagristá. ESP. Sacristán. PORT. Sacristão. IT. Sagrestano. (chap. Sacristá o sacristán, sacristans.)
 
16. Sacristia, Sagrestia, s. f., sacristie.
Conte en se molteza coma sacristia. Leys d'amors, fol. 49.
Contient en soi multiplicité comme sacristie.
Trobet en la sagrestia.. una guirbia d' argen.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 89.
Trouva en la sacristie... une châsse d'argent.
CAT. Sagistia. ESP. (sacristía) PORT. Sacristia. IT. Sacristia, sagrestia.
(chap. Sacristía, sacristíes.)
 
17. Sacerdotat, s. m., du lat. sacerdotium, sacerdoce, prêtrise.
L' an de son sacerdotat LXVI.
L' establi el sacerdotat.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.
L'an de son sacerdoce soixante-six.
L'établit au sacerdoce.
(chap. Sacerdotat, sacerdotats; sacerdossio, sacerdossios.)
 
Réquiem per un llauradó español; Sacerdotat, sacerdotats; sacerdossio, sacerdossios
 
18. Sacerdotal, adj., lat. sacerdotalis, sacerdotal.
Vestirs sacerdotals. V. de S. Honorat.
Vêtement sacerdotal.
Dignitat... sacerdotal. Eluc. de las propr., fol. 8.
Dignité... sacerdotale.
CAT. ESP. PORT. Sacerdotal. IT. Sacerdotale. (chap. Sacerdotal, sacerdotals.)
 
19. Sacerdot, s. m., lat. sacerdotem, prêtre.
Per los princeps e per los sacerdotz.
Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 4.
Par les princes et par les prêtres.
CAT. Sacerdot. ESP. PORT. IT. Sacerdote. (chap. Sacerdot o sacerdote, sacerdots o sacerdotes; mossen, mossens; retó, retós.)
 
Sacerdot o sacerdote, sacerdots o sacerdotes; mossen, mossens; retó, retós.
 
20. Sagramentejar, v., blasphémer, profaner.
Part. pas. Ay... sagramentejatz e desconogutz lo benezecte nom de Dieu.
Ai juratz, sagramentejatz e mentitz.
De la Confessio.
J'ai... blasphémé et méconnu le nom béni de Dieu.
J'ai juré, blasphémé et menti.
(chap. Sagramentejá : sagrá, blasfemá, profaná.)
 
21. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.
Sacrilegis, es penre o emblar o tractar vilmens o mal metre causas sanctas.
V. et Vert., fol. 15.
Sacrilége, c'est prendre ou voler ou traiter vilement ou mal placer les choses saintes.
- Celui qui commet le sacrilége.
Vot..., qui lo trenca es apostata e sacrilegis. V. et Vert., fol. 98.
(chap. Vot..., qui lo trenque es apóstata y sacrílego.)
Voeu..., qui le rompt est apostat et sacrilége.
CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; qui lo comet: sacrílego, sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)
 
22. Consecrar, Consegrar, v., lat. consecrare, consacrer, sacrer, bénir.
Lo rey demanda: Bo e mal poiran far ni consecrar son cors ? 
Liv. de Sydrac, fol. 122.
Le roi demande: Les bons et les méchants pourront-ils faire et consacrer son corps ?
Part. pas. L' autra peyra consegrada ha aytal vertut.
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 29.
L'autre pierre consacrée a pareille vertu.
CAT. ESP. PORT. Consagrar. IT. Consacrare. (chap. Consagrá : consagro, consagres, consagre, consagrem o consagram, consagréu o consagráu, consagren; consagrat, consagrats, consagrada, consagrades; yo consagraré; yo consagraría; si yo consagrara.)
 
23. Consecratio, Concecratio, Consegracion, s. f., lat. consecrationem, consécration.
A la consecratio de l' ostia.
(chap. A la consagrassió de l'hostia; después es una hostia consagrada.)
Fetz una gran concecratio de prelatz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 90 et 198.
À la consécration de l'hostie.
Fit une grande consécration de prélats.
Per la consegracion que es en ella.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 19.
Par la consécration qui est en elle.
CAT. Consagració. ESP. Consagración. PORT. Consagração. IT. Consacrazione. 
(chap. Consagrassió, consagrassions.)
 
24. Excecrable, adj., lat. exsecrabilis, exécrable. 
Sancta constitucio, la tenor de la qual comensa: Excecrabla. 
Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.
Sainte constitution, la teneur de laquelle commence: Exécrable.
CAT. ESP. Execrable. PORT. Execravel. IT. Esecrabile. (chap. execrable, execrables.)
 
Artur Quintana i Font; Excecrable, adj., lat. exsecrabilis, exécrable.

sábado, 19 de septiembre de 2026

Virulencia, Vis, Violencia, Violensa, Violacio, Violassio, Violaire, Violador, Violent, Violenmen, Violar, Inviolablament

Virulencia, s. f., lat. virulencia, virulence, infection.

No laissas agreguar virulencia. Trad. d' Albucasis, fol. 59.

Ne laisses pas amasser virulence.

ESP. PORT. Virulencia. IT. Virulenza. (chap. Virulensia, virulensies; infecsió, infecsions per virus; forsa.)


Vis, s. f., lat. vis, force, violence.

Si cum forsa tol forsa e vis, vis.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Ainsi comme force ôte force et violence, violence.

Bernat Catasús, Joventut Nacionalista de Cataluña; Vis, s. f., lat. vis, force, violence.


2. Violencia, Violensa, s. f., lat. violentia, violence.

No li fai violensa. Brev. d'amor, fol. 39.

(chap. No li fa violensia.)

Ne lui fait pas violence.

CAT. ESP. PORT. Violencia. IT. Violenza. (chap. Violensia, violensies.)


3. Violacio, Violassio, s. f., lat. violatio, violation.

Violassios de femnas. Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 98.

(chap. Violassions de femelles : dones.)

Violations de femmes.

De verga nayssho flor et frug ses violacio et corruptio.

Eluc. de las propr., fol. 225.

De rameau naissent fleurs et fruits sans violation et corruption.

CAT. Violació. ESP. Violación. PORT. Violação. IT. Violazione. 

(chap. Violassió, violassions.)


4. Violaire, Violador, s. m., lat. violator, violateur.

Ayssi cum es justicia dels violadors.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Ainsi comme est justice des violateurs.

ANC. CAT. Violaire. CAT. MOD. ESP. PORT. Violador. IT. Violatore.

(chap. Violadó, violadós, violadora, violadores.)


5. Violentaire, Violentador, s. m., persécuteur.

Era raubador e violentador de glyeias.

(chap. Ere robadó (lladre) y violentadó de iglesies. Companys.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 172.

Était ravisseur et persécuteur d'églises.

(ESP.) PORT. Violentador. IT. Violentatore. (chap. Violentadó, violentadós, violentadora, violentadores.)

indulto del gobierno frentepopulista de Pedro Sánchez de Luis Companys:  un genocida.

6. Violent, adj., lat. violentem, violent.

Ellebori,... herba es mot violenta,... per que se deu ministrar ab gran avizament. Eluc. de las propr., fol. 207.

Ellébore,… c'est herbe moult violente,... c'est pourquoi elle doit s'administrer avec grand avisement.

CAT. Violent. ESP. PORT. IT. Violento. (chap. Violén, violens, violenta, violentes.) 


7. Violenmen, adv., violemment.

Volc intrar el papat violenmen, mas no poc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143. 

Voulut entrer à la papauté violemment, mais il ne put.

(chap. Violentamen.)


8. Violar, v., lat. violare, violer.

Si alcus hom violet o corrompet alcun sepulcre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 104.

Si aucun homme viola ou profana aucun sépulcre.

M' a volguda forsar e violar. Hist. de la Bible en prov., fol. 13.

(chap. Me ha volgut (vullgut) forsá y violá.)

M'a voulue forcer et violer.

Aquel qui 'l dissapte violava o evazia, lapidavo. Eluc. de las propr., fol. 127.

Celui qui le samedi (sabbat) violait ou transgressait, ils (le) lapidaient.

Part. prés. Aucizens homes, e femnas violans.

(chap. Matán homens, y femelles - dones - violán.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 97.

Tuant hommes, et femmes violant.

Part. pas. Sementeri violat. Fors de Béarn, p. 1070.

(chap. Sementeri violat : profanat.)

Cimetière violé.

CAT. ESP. PORT. Violar. IT. Violare. (chap. Violá : violo, violes, viole, violem o violam, violéu o violáu, violen; violat, violats, violada, violades; violaré; violaría; si yo violara.)


9. Inviolablament, adv., inviolablement.

Inviolablament observar. Tit. de 1388. DOAT, t. XIV, fol. 251.

(chap. Inviolablemen observá - una ley, pregó, etc. -.)

Inviolablement observer.

CAT. Inviolablement. ESP. Inviolablemente. PORT. Inviolavelmente.

IT. Inviolabilmente. (chap. Inviolablemen o invioláblemen.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afans, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.