Mostrando las entradas para la consulta auzelhs ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta auzelhs ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de octubre de 2023

Geoffroi Rudel. Jaufré Rudel de Blaye, Jaufrés Rudèls de Blaia, plana lengua romana,

Geoffroi Rudel.

Geoffroi Rudel



I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Jaufr%C3%A9_Rudel

Jaufré Rudel de Blaye, en occitano original Jaufrés Rudèls de Blaia (ca. 1113 en Blaye - ca. 1170) fue un trovador y poeta aquitano en lengua de oc.

Llamado "el príncipe de Blaye", villa cercana a Burdeos, en el estuario del Garona, de la que fue señor, era un caballero de la corte de Leonor de Aquitania originario de Saintonge y estuvo relacionado con Alfonso Jordán de Tolosa y con Hugo Bruno VII de Lusignano. Participó en la Segunda Cruzada (1147-1149), organizada por el rey Luis VII de Francia. Según la leyenda, habría oído hablar de la princesa de Trípoli y se enamoró de oídas, pero perdidamente, de ella. En el curso de la Segunda Cruzada cayó muerto en los brazos de la princesa de Trípoli.

Escribió chansons de amor en que habla de «L'amour de loin» (amor lejano), es decir, el amor imposible y sin esperanza, celebrando quizá a la condesa Hodierna de Trípoli, una dama de buen linaje e inaccesible, o según otros a Melisenda, hija del conde Raimundo I, descendiente de los condes de Toulouse, y de Hodierna de Jerusalén, hija a su vez de Balduino du Bourg y de la princesa armenia Morfia; de ella habría oído hablar a algunos peregrinos de Antioquía. Parece que falleció realmente de amor por una dama establecida en Oriente y que, por razones materiales o psicológicas, este amor fue un amor imposible, amour de loin o, en su nativa lengua provenzal, («amor de lonh» o «amor de terra londhana»). Han subsistido seis, según otros ocho poemas de Rudel, de los cuales cuatro poseen notación melódica. Fueron editados por el medievalista Alfred Jeanroy.

La leyenda se recoge en una de las numerosas rasós o vidas de trovadores provenzales que se han transmitido, y dice así: enamorado de oídas, empezó a escribir poemas a esta musa según las reglas del amor cortés, una de las cuales era no mencionar el nombre de la dama. Como su pasión crecía y no se menguaba, se le hizo necesario hacer tan largo viaje para ir a cantarle sus sentimientos de tú a tú, pero el trayecto era largo y costoso, y Jaufré era pobre y además tenía una salud precaria. Se propuso por lo menos que ella supiera de él y confió sus escritos a los caballeros que partían a Tierra Santa y les hacía prometer que los harían llegar a las manos de Melisenda. Tardó años, pero logró ahorrar lo suficiente para embarcarse y conocer a la protagonista de sus pensamientos a la que dedicaba cada verso que escribía.

Se embarcó en Marsella en una nave templaria; pero su salud ya se había quebrantado mucho y las penurias de la travesía le dieron la puntilla; llegó gravemente enfermo a Palestina. Aun así, arribó a Trípoli y se acercó al palacio pidiendo audiencia con la condesa, pero los guardias se rieron de él y le dieron largas. Su insistencia hizo, sin embargo, que la señora supiese de su presencia y murió en sus brazos, como cuenta la "vida" (reseña biográfica) anónima:

Él enfermó estando en la nave, y fue llevado a Trípoli, a un albergue y tenido por muerto. Se lo hicieron saber a la Condesa; y ella fue a él, hasta su lecho y lo tomó entre sus brazos. Y él supo que era ella, que era la Condesa y al momento recobró el oído y la respiración, y loaba a Dios que la había mantenido con vida hasta que la hubo visto. Y así él murió entre sus brazos. Y ella lo hizo sepultar con gran honor en la casa del Temple. Y luego, en aquel mismo día, ella se hizo monja, por el gran dolor que sentía por la muerte de él.

La leyenda de Jaufré Rudel les resultó un tema irresistible a los poetas del Romanticismo. Escribieron sobre él Ludwig Uhland, Heinrich Heine, Robert Browning (Rudel to the Lady of Tripoli) y Giosuè Carducci (Jaufré Rudel). Algernon Charles Swinburne retomó este tema constantemente desde su The Triumph of Time, en The Death of Rudel y en Rudel in Paradise (también titulado The Golden House) . Inspiró la pieza teatral de Edmond Rostand La Princesse lointaine (La princesa lejana) y la ópera L'amour de loin de Kaija Saariaho, sobre libreto de Amin Maalouf. También el compositor mexicano Ricardo Castro estrenó en 1906 una ópera sobre el tema titulada "La Leyenda de Rudel",con libreto de Henry Brodi. En 1926, sir Nizamat Jung Bahadur, de Hyderabad, escribió también un poema de épica culta sobre este tema, Rudel of Blaye. Recientemente, José Guadalajara ha realizado una versión de esta leyenda bajo el personaje de Jorge de Rudelia, trasunto de Jaufré Rudel, en su novela histórica El alquimista del tiempo (2015).

Belhs m'es l'estius e·l temps floritz

De monte lapis

Lanqand li jorn son lonc en mai 

Lan quan lo temps renovelha

No sap chantar qi so non di

Pro ai del chan essenhadors

Qan lo rius de la fontana

Qand lo rossignols el foillos

Qui non sap esser chantaire


Michael Barrington, Blaye, Roland, Rudel and the Lady of Tripoli: a study in the relations of poetry to life. A.D. 731 - 1950 (Salisbury, 1953)

Nick Riddle & Marcus Sedgwick, Outremer: Jaufré Rudel and Melisande of Tripoli, a Legend of the Crusades (Cambridge, 1994) ISBN 0-9524327-06

George Wolf & Roy Rosenstein, eds., "The Poetry of Cercamon and Jaufre Rudel" (New York, 1983)

Michel Teston, De quelques poètes maudits et troubadours, 2008, edición del autor, ISBN 2950993729.

Yves Leclair, Roy Rosenstein: Chansons pour un amour lointain de Jaufre Rudel, édition bilingue occitan-français, présentation de Roy Rosenstein, préface et adaptation d'Yves Leclair (Gardonne, éditions fédérop, 2011) ISBN 978-2-85792-200-1

http://www.trobar.org/troubadours/jaufre_rudel/

https://www.youtube.com/results?search_query=%22Jaufre+Rudel&aq=f

https://web.archive.org/web/20041205190419/http://perso.club-internet.fr/mboullic/jau_rud.htm

http://www.hs-augsburg.de/~harsch/gallica/Chronologie/12siecle/Rudel/rud_intr.html

sábado, 23 de diciembre de 2017

NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU, Jaimito Pubill

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova".
Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el chapurriau.
chapurreau, arag. Aguaviva
Millor dit: jo sabia de l’existència del chapurriau però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: 
Salvador Salazar Arrué, SALARRUÉ
Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán: "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU".

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.
Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga

Pnhc, plataforma no hablamos catalán, no parlem catalá, yo parlo chapurriau

Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.
I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Vay a fe unes memories, 
de fa cincuenta y vuit añs 
y de les costums d´Albelda 
en los petits y en los grans.
Ancomensen pels petits, 
de cuan yo anaba a l´ascuela 
que a la hora acostumbrada, 
tocabe una campaneta.
Acabat de llevantá, 
Mincha sopes y crostó 
d´aquell pa pastat a casa, 
que ere d’alimen y bo. 
(…) 
1979. Albelda.

Vach a fé unes memories
de fa sincuantavuit añs
en los minuts y en los grans.
 Escomensen pels minuts
de cuan yo anaba a la escola
que a l'hora acostumbrada
tocabe una campaneta.
Acabat de eixecá,
minjá sopes y crostons,
d'aquell pá pastat a casa
que ere de alimén y bo....


Etiquetes de Technorati: Cultura, Català, Llengua catalanaFanatismes

Ara este cateto de Jaimito Pubill que llixgue esta mostra del ocsitá y que  digue que lo dialecte ocsitá catalá es una llengua diferenta a la de oc:

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye, plana lengua romana

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

Armand Brega Segura, Jofre de Foixà, trovador, provenzal, catalá

jueves, 28 de diciembre de 2017

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=561402
(no existe)

https://www.diariodelaltoaragon.es/diariodelaltoaragon/buscar?q=javier+giralt

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

A raíz de una investigación sobre los archivos de Albelda en siglos pasados, Javier Giralt Latorre, profesor titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, llegó a la conclusión de que lo que se habló en esa zona en el siglo XVI era "un catalán típico de esa época". Giralt, nacido en San Esteban de Litera en 1967, cerró el ciclo "La lengua de las zonas orientales del Alto Aragón" con su charla "La lengua catalana en documentación notarial del siglo XVI del Archivo Municipal de Albelda", en el IEA.

Aragonés medieval, Pedro II, Osca, Huesca, als presentz Aragonés medieval, Pedro II, Osca, Huesca, als presentz

 

También hablaba catalán Alfonso II de Aragón ? JA, JA !
Occitano, plana lengua romana

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

domingo, 14 de enero de 2018

romance en el Reino de Valencia

La pervivencia del romance en el Reino de Valencia no es, por tanto, ninguna excepción. También allí los invasores respetaron -por necesidad- la evolución del romance (al-romía) al que sin embargo infiltraron intensamente -como en el resto de la España dominada- hasta un tercio de palabras. En Valencia floreció la cultura árabe -caso del famoso poeta Al-Russafi- que, sin embargo, está influida por el romance valenciano. Las investigaciones del arqueólogo Gironés muestran la pervivencia del romance en la región que estudiamos. Se han detectado numerosas huellas del romance en la literatura árabe del Reino de Valencia.

el-valenciano-no-puede-derivar-del-catalán

En 1106, el aragonés Ibn Buklarix escribió un diccionario de plantas medicinales con doscientos nombres mozárabes, entre los que distingue los vocablos provenientes de la aljamía valenciana.

En 1180 san Bernardo de Alcira (un Almanzor) hablaba en romance valenciano al conde de Barcelona (Barcino, Barcinona, Barchinona) Ramón Berenguer IV (difícilmente, ya que Ramoncico murió en 1162, quizás con su hijo Alfonso II de Aragón). Los propios árabes diferenciaban el romance valenciano del interior (lengua valenciana churra que evolucionó luego al contacto con el castellano y se fundió con él) y el romance valenciano de la costa, del que proviene el valenciano actual."

Ricardo de la Cierva: Misterios de la historia, 1992

Ricardo de la Cierva: Misterios de la historia, 1992

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

jueves, 7 de diciembre de 2023

Elias Cairels. Estat ai dos ans Qu' ieu no fi vers ni chanso

Elias Cairels.

Elias Cairels, Carirel, Cayrel


Estat ai dos ans

Qu' ieu no fi vers ni chanso,

Mas era m somo 

Fuelha e flors, e dos chans

Qu'el rossinhol fay, 

Qu' ieu vey say e lay

Quascus auzelhs domneiar 

Ab son par;

E pus tot quant es

S' alegra, ben soi entrepres, 

S' ieu no chant e no m' asolatz;

Pero si m soi alqu' esforsatz.


La fors' es tan grans

Qu' ieu chan, car no m sap bo, 

E vi ja sazo

Que chantar no m' er afans, 

Qu' avia lo cor gay

Mas eras non ay

Nulh joy que m fass' alegrar

Ni chantar;

Pero, s' ieu pogues

Far la meitat de so qu' ieu pes, 

Ieu bayssera las poestatz

Per qu' el segles es desonratz.


Desonors e dans

Creys de malvaiza razo;

Que 'l princ' e 'l baro 

An bayssat pretz e bobans

Don valor dechay, 

E negun non say 

Per que puesca endressar;

Que l' avar

An tan sobrepres

Totz selhs qu' eran larcs e cortes, 

Que, ses colp, los an encaussatz, 

Don quascus deu esser blasmatz.


Blasmes et engans

Es qui porta cor fello,

Ab humil faisso

Et ab amoros semblans

Pero no m' eschay 

Qu' ieu m met' en play

De lieys, cuy soli' amar;

Qu' enganar 

Li 'n vi pus de tres; 

Mas n' ai tal chauzida pres

Que m' a mi e 'lhs autres venjatz

Cuy elha tenia enchantatz.


Chanso, drogomans

Seras mo senhor Como,

E no m' ochaizo

Quar ieu non l' ai vist enans;

Que la gens de say

Dizon que val may

Que negus, pero be m par,

Si parlar 

Vuelh elh, o volgues,

Per qu' el veyras ans de dos mes;

E si ma chansoneta 'l platz, 

A ma dona Ysabelh sia 'l gratz.


Nulhs hom non pot ben chantar

Sens amar;

Pero, s' ieu agues

Gaya domna tal que m plagues,

Ges non suy tan desesperatz

Qu' ieu non ames, si fos amatz.

miércoles, 6 de diciembre de 2023

Marcabrus. Pois l' iverns d' ogan es anatz,

Marcabrus.


Pois l' iverns d' ogan es anatz, 

E 'l dous temps floritz es vengutz,

De mantas guisas pels plaissatz 

Aug lo refrim d' auzelhs menutz

Li prat vert e 'l vergier espes

M' an si fag ab joy esbaudir,

Per qu' ieu m sui de chant entremes.


Totz lo segles es encombratz 

Per un albre que y es nascutz, 

Autz e grans, brancutz e foillatz, 

Et a meravilha cregutz,

Et a si tot lo mon perpres 

Que, vas neguna part no m vir,

No veia dels rams dos o tres.


Empero aissi es levatz,

E vas totas partz espandutz,

Que lai, d' outra 'ls portz, es passatz

En Fransa, et en Peitau vengutz;

Qu' el es intrat en tal defes,

E dic ver, segon mon albir,

On tenra sa verdor jasses. 


Et es aissi enrazigatz

Que greu er jamais abatutz;

Que la razitz es malvestatz

On jovens mor totz cofondutz; 

E tornat en tal contrapes

Per selhs qu' il degran obezir, 

Que tan no cridon c'us l' ades. 


Meravilh me de poestatz

On n' a tans joves e canutz,

Reys e comtes et amiratz

E princeps en l' albre pendutz,

Car los lassa escarsedatz, 

Que lor fai si lo cor flaquir 

Qu'us non escapara mais ges.


Jovens fo ja bautz apelhatz,

Mas eras es si recrezutz

Que jamais non er tant honratz;

Per que joys li sia rendutz,

Car avolesa l' a conques,

Qu'anc depueis no poc erebir,

Pus partit de lui dregz e fes. 


Loncs temps a que no fon donatz 

Sai, entr' els baros mantengutz,

Faiditz es e luenh yssilatz;

E lai, on el es remazutz, 

Marcabrus li manda salutz,

E ditz que no 'l calia fugir.

Que jamais non sai sera pres.


No layssarai qu' als molheratz

Non digua lors forfagz saubutz; 

No sai la quals auctoritatz

Lor essenha que sian drutz; 

Semblan fan de l' aze cortes 

Qu'ab son senhor cujet bordir,

Quan l' ac vist trepar ab sos ches.


De tals sa 'n vey enrazigatz

Los fols e 'ls fatz e 'ls deceubutz,

Per us acrupitz penchenatz,

Que tot jorn demandon salutz; 

E demandon aisso per ces, 

Qu'anc nulhs francs hom non dec suffrir 

Qu'aitals gastaus fumos tengues.

jueves, 19 de octubre de 2023

X, Quan lo dous temps d' abril

X.


Quan lo dous temps d' abril

Fa 'ls arbres secs fulhar,

E 'ls auzelhs mutz cantar

Quascun en son lati,

Ben volgr' aver en mi

Poder de tal trobar,

Cum pogues castiar

Las domnas de falhir,

Que mal ni dan no m' en pogues venir.


Qu' ieu cugiey entre mil

Una lial trobar,

Tan cuiava sercar;

Totas an un trahi,

E fan o atressi

Col laire al bendar,

Que demanda son par

Per sas antas sofrir,

Per qu' el mazans totz sobre lui no s vir.


Tant an prim e subtil

Lur cor per enganar,

Qu' una non pot estar

Que sa par non gali;

Pueys s' en gab e s' en ri,

Quan la ve folleiar;

E qui d' autruy afar

Si sap tan gent formir,

Ben es semblans qu' el sieu sapch' enantir. 


E selha que del fil

A sos ops no pot far,

Ad autra en fai filar;

E ja peior mati

No us qual de mal vezi;

Que so qu' avetz plus car

Vos faran azirar,

E tal ren abelhir

Que de mil ans no vos poiretz jauzir.

Si las tenetz tan vil

Que las vulhatz blasmar,

Sempre us iran jurar,

Sobre las dens N Arpi,

Que so qu' om ditz que vi

No s fai a consirar;

E saubran vos pregar

Tan gent ab lur mentir

De lurs enjans nulhs hom no s pot guandir.


Qui en loc feminil

Cuia feutat trobar

Ben fai a castiar;

Qu' ieu dic qu' en loc cani

Vai ben sercar sai:

E qui vol comandar

Al milan ni baillar

Sos poletz per noyrir,

Ja us dels grans no m don pois per raustir.


Anc Rainartz d' Isengri

No s saup tan gent venjar,

Quan lo fetz escorjar,

E il det per escarnir

Capel e gans, com ieu fas quan m' azir.


Donas, pois castiar

No us voletz de falhir,

Amtas e dans vos n' aven a sufrir.


                                                    Pierre de Bussignac.

sábado, 24 de marzo de 2018

ESTO ES EL CHAPURRIAU, Juan Carlos Abella

Queremos explicar a nuestros hermanos castellanoparlantes lo que significa el chapurriau:

"ESTO ES EL CHAPURRIAU"

El chapurriau es un sentimiento
Es la pasión que yo siento
Es amor y es ternura
Tiene luz y frescura

Lengua llena de tradición
Que se habla con pasión
Que con orgullo enseñamos
A los hijos que amamos

Es parte de nuestra identidad
Y no es por casualidad
Muchas generaciones la han hablado
Siglos enteros la han amado

Quiero que sepa ese patán

Que de mi alma te quiere arrancar
Que alma y lengua no se pueden separar
Son mi identidad cuando juntas van

Garganta en alto te quiero defender
Pues de Aragón eres hoy
Y hoy de Aragón yo soy
Y esto no es tan difícil de entender.

champoiral, chapurriau, champouirau, jargon

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.

Som chapurriaus. Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. Bueno sí, implíssit al provensal, que es un dels dialectes de la llengua ocsitana, lenga occitana. Ya sabéu que la diferensia entre dialecte, jargon, patois, patués y llengua o idioma es puramen política, y no lingüística, encara que li diguen política lingüística.

Al llibre "La maña de la mañica" se troba chapurriau com a mescla de begudes; sácate la retacía y el chapurriau...

Miréu cóm escribíe lo rey de Aragó Alfonso II lo casto.

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

Y aixó es de Peire, Pere, Pedro, Petro, Pietro, Petrvs Vidals, Vidal (lo segón apellit de Ignacio Sorolla o Silvia Dilla, la chaquetera)

Tant an ben dig del marques

Joglar truan e garbier,

Que tuit en son vertadier, 

Qu' ieu non sai que m' en disses; 

Mais pero sua es Valensa, 

On bos pretz nais e comensa, 

E i renovella valor, 

E 'n fai dir vera lausor.

E si 'l reis aragones

No m' agues tout alegrier,

Ieu agra fin gaug entier

Ab domnas de Carcasses,

Don m'abelis e m' ajensa 

Lor faitz e lor captenensa, 

E 'lh cavalier e 'lh comtor 

E 'lh baron e 'lh vasvassor.

Per so m' a 'N Lombart conques

Pois m'apellet car messier,

Tals c'anc non vist nulh arquier 

Tan dreg ni tan prim traisses, 

Que fier al cor ses faillensa, 

Ab un cairel de plasensa, 

Fabregat el foc d' amor, 

Trempat ab dousa sabor.

E l' ueill, e 'l sil negr' espes,

E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier, 

Veus l' arc de qu' aitals colps fier

Ab un esgart demanes;

Bon escutz no 'l fai guirensa; 

E, pois a leis platz que m vensa, 

No m' o tenh a desonor,

Si 'ls fortz venson li forsor.

Tant es sos bels cors cortes,

E 'l dig gai e plazentier, 

Qu' el mon non a cavalier

Que vezer non la volgues,

Que fag e dig e parvensa

A de Monbel e d' Argensa, 

E de Mon Rosier color,

E sa cambr' es de valor.

Mil tan es doblatz sos bes 

Qu' el comtes de l' escaquier;

E 'l sieu fis pretz vertadier

Non sofraing neguna res; 

Pois m' autreyet ses bistensa, 

M' a tengut lai en Proensa

Car sai sui e mais d' onor,

E deu so m penre meillor.

E si mos fraires saubes,

Qui m rete per soudadier, 

No 'l tengran bucias d' assier

Que vezer non la vengues;

E trobera, ses faillensa, 

Dous frug d' onrada semensa, 

E cort de valen seignor

Ab un avinen traichor.

___

Dieus en sia grazitz, 

Qu'el francs reys es garitz 

E sas e delechos!

Per qu' ieu cobre chansos

Guayas e de guays sos,

De que m' era giquitz

Corrossos e marritz;

Mas la soa salutz 

Nos a totz ereubutz, 

E tornat en joven 

Mon cor e mon talen.

Quar de bona razitz

Es bos arbres issitz,

E 'l frug es cars e bos

E dous e saboros;

Et ieu torn amoros

Vas domnas, e chauzitz,

Tan qu' enueia 'ls maritz,

De que sui plus temsutz

Que fuecs ni fers agutz;

Quar d' on me vuelh m' en pren,

Qu'us no las mi defen.

Be m tanh qu' ieu sia arditz, 

Que tals domna m' es guitz 

Qu'es la genser qu' anc fos; 

Qu'ab sas belhas faissos, 

Siei belh huelh amoros 

An mon cors envazitz, 

Per que mos esperitz 

Es ab lieys remazutz, 

D'on mi sen revengutz 

De tot lo marrimen 

Qu'ai agut lonjamen.

Jovens es mal bailitz, 

E pretz d' onor trahitz 

Per colpa dels baros, 

Quar vezem los garsos 

Manens et orgulhos,

E 'ls cortes escarnitz;

E domnas trichairitz, 

On totz bes es perdutz,

Renhan contra lurs drutz 

Trop deschauzidamen, 

Ab doble falhimen.

Ai! bels cors, gent bastitz, 

De totz bos aips complitz,

Dona, aissi m rent a vos,

Humils e volontos, 

E destreitz e cochos,

Si cum selh qu' es feritz 

D'amor al cor, que m ditz

Que m renda a vos vencutz;

Doncs, si no m faitz ajutz,

Mort auretz chauzimen,

E mi don no us er gen.

Per flac rei apostitz 

Es bos regnes delitz,

Quan planh sas messios, 

E plora 'ls autruis dos, 

E fug solatz dels pros.

E reis, pus viu aunitz,

Val mens que sebelhitz, 

Mas ieu sui car tengutz 

Dels melhors, et crezutz 

Per la corteza gen, 

Quar contr' amor no men.

Per so m sui gent garnitz 

Contra 'ls flacs acrupitz, 

Qu'ab mi n' es Aragos

E Castel' e Leos;

E 'l valens reys N Anfos

A 'ls castels establitz,

On pretz es gen servitz

Et honratz e volgutz; 

Per qu' ieu dels abatutz, 

Flacs, avars, cor de ven,

Ai pauc de pessamen. 

Qu'assi, cum es arditz 

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz

E lops que bocx barbutz,

Ai ieu mais d' ardimen

Que tuit li recrezen.

____

Lai on cobra sos dregz estatz, 

Que naicho las flors per los pratz,

E brotono bruelh e boscatge,

E son gai li auzel salvatge, 

E li albre vestit de nuo,

Ieu m' estava a Castelnuo...

Era dos temps, clars e sere, 

Ses bruma e ces ven e ses nausa,

El temps que chanta l' alausa,

Lai en pascor;

Ieu volgui vas mo senhor 

Anar, que te cort a Murel...

Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,

Cal amet mai;

Ab tant, vecvos venir de lai

Un cavazier,

Bel e gran e fort e sobrier

E lonc e dreg e ben talhatz;

Dir vos ai a que 'l conoscatz:

Totz que 'l ve de lhui fa festa;

Qu'el peal a bloy sus en la testa,

E fon per la cara vermelhs,

Car tocat li ac lo solehs

Qu' escapatz fo del clar mati;

Et anc nulhs hom que fos aqui 

Non vi plus gay ni menhs iros; 

Los huelhs ac vars i amoros,

E 'l nas es bels e gen formatz,

E las dens foro, so sapchatz, 

Plus blancas que non es argens, 

La boca fresca e rizens;

Larc ac lo col, la gola blanca 

Plus que neus ni flors sus en branca, 

Amplas espallas e costatz,

E pels flancs fon gros e cairatz,

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura, 

Cambas e coichas de faisso;

El pe portet I sabato 

De safis, fag ab esmerauda, 

Del autre pe anet en caussa;

Et el anet vestit de flors,

Totas de diversas colors;

Mantel e blial de violas

Portet, e sobrecot de rozas, 

E caussas de vermelhas flors, 

Que negus hom non vi gensors; 

Et ac el cap una garlanda

De flor de gaug ab alamanda. 

E dirai vos del palafre

Cals fo, que non mentrai de re:

La coa ac negra e l' una anca,

E l' autra com avori blanca;

L' espalla drecha ac biza,

E la senestra tota griza;

La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)

Et ac gruegua la una aurelha;

E per l' al res el fo ferrans,

E no fon trop pauc ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

Puesc vos dire cossi fos conja: 

Tug li arso foro de jaspe

E la sotzcela d' un diaspe, 

E 'l cuer fo d' una serpentina 

Que valc tot l' aver de Mecina. 

L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)

E l' autre fo de cassidoine. 

Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa, 

No poiria comprar lo rei de Fransa;

E que lhi valgues l' emperaire!

Car tot lo tesaur del rei Daire 

Valo doas peiras que i so,

Et anc... d' aital faisso

Non vi mais nulhs hom batejatz; 

Que l' aver de trenta ciotatz 

Val lo carboncles qu' es al fre, 

Que la nug escura, al sere, 

Viratz cum pel bel jorn d' estiu. 

Anc cavasier plus agradiu 

No vitz, plus bel ni plus auzart. 

Et anet li de l' autra part

Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)

Que glai ni flor, can renovela; 

Ni neu ab gel, can cai en branca, 

Non es de la mitat tant blanca

Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas; 

E de la cara soi certas

Qu'es plus blanca e plus colrada

Que roza de mai brotonada;

Veus sa fina color.

E portet garlanda de flor

E us cabels que son lonc e saur, 

Que, per ma fe, sembleron d' aur, 

Tant foron belh e resplandens. 

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non cara estrunada, 

E fon graila e grassa e dalgada, 

E non portet vestir de sirgua, 

Ans portet be vestir de lhirgua,

Mantel e blial e gannacha,

E fo escaficha e be facha

Que dona que hom puesca trobar, 

Car anc Dios non formet sa par

De gran beutat e de cunhtia; 

E que voletz que plus vos dia? 

Qu'el fre e 'l peitral e la cela 

Val mais que l' aver de Castela

Ab los V regemes d' Espanha!

El palafre fon de Bretanha;

E es plus vert que erba de prat, 

E fo vermelha la mitat,

E la cri e la coa saissa;

E per la cropa una faissa

Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)

E valc dos tans, senes mentir,

Qu'el palafre del cavasier. 

Ab tant vecvos I escudier, 

E una donzela apres; 

E fo m veiaire que portes 

Un arc d' alborn, bel per mezura,

E tres cairels a la sentura;

La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)

E l' autre d' acier peitavi

Gent furbit e gent afilat,

El ters es de plum roilhat,

Ab una asta torta de boih, 

Ab que fier tot amador moih,

E amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir, 

No sai si c'es bruna ni blanca,

Qu'els cabels li van tro part l' anca,

Si que cobron tota la cela, 

Qu'om non ve arsso ni sotzcela;

Davan li van tro al artelh,

E portet I blial vermelh;

Mas ieu no sai si c'es be facha

Que, cum si agues capa o gannacha,

La cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

Del donzel et de la donzela.

E que cuiatz que fasia ela?

Anet chantan I chan noel,

Si qu'en tindo li boi, e li auzel

E s' en laissavo de chantar; 

E chantet gent, azaut e clar 

E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)

E cavasier senes amor,

Deuria 'n aze cavalguar,

Per tal qu' om los pogues triar

De mest cels c' amon leialmen;

E dona c' ama per argen,

Ni sap son mercat al colgar,

Volgra l' avengues ad anar

En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)

Ab tant vecvos, per meg l' estrada,

Venir la dona e 'l cavasier...

E dissi: “Senher, Dios vos sal,

E vos gart d' ira e de mal,

Vos e la dona e la companhia.”

Et el dih: “Dios vos benezia,

Peire .W., e us lais trobar

Dona que us am de cor leial,

Que tant lonc temps l' avetz sercada.”

- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,

De cui soi ieu mial tant que mieus.” 

- “E vos podetz ben esser sieus, 

Peire .W., qu' ela non es vostra.”

- “Senher, pel bel semblan que m mostra,

Me teni de lieis per paguatz.”

- “Aichi pais hom d' amor los fatz,

Dih la dona, bels amics, fraire.”

- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,

No me pot be valer merces?” 

- “Amics, e merces, en que n' es,

Que anc no caso en son repaire?” 

- “E i fo, dona, ges non a gaire, 

Que volc qu' eu fos ses autre sieus.” 

- “A mal senhor laissa hom sos fieus, 

Amics,” so dih lo cavasiers.

“E qui no pot passar estiers,

Senher, per que los laissara?”

- “Peire .W., car servira

Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”

- “Senher, per l' arma vostre paire,

Diguatz me don me conoissetz?

Mas tan soven me mentavetz,

Remanetz enuegh ab mi,

Car anc, per ma fe, non aigui 

Osde que tant m' abelis.” 

- “Ni anc nulh tems home no vis 

Que ta be fos per tos tems vostre.”

- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”

S'a ditz la dona...

“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n' i trobam de vilas

Que de gens de l' encontrada.”

- “Dona, en bela albergada

Estaretz, e luenh de castel,

En I verdier, claus de rauzel, 

Estaretz sotz I bel laurier, 

On cor fontaina, sul gravier,

Fresca, freia, clara e genta.”

- “Aital fontaina m' atalenta.” 

Dih la dona...

Qu'el prat fo de noelas flors,

Et a n' i de manhtas colors,

E manhs auzels, per lo boscatge,

Que chantavo en lor lengatge 

Pel jorn clar e pel tems noel;

Et anc no i calc borc ni castel

Per gent adobar de manjar

De tot aquo qu' om poc trobar 

De domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l' erbatge

La donzela I trap de colors

On ac auzels, bestias e flors,

Totas de fin aur emeratz; 

E 'l traps fo ricamens obratz,

Que negus hom non vi son par;

Mial cavasiers i pogro estar,

Que l' us l' autre no toquesso; 

Et es semblan que no 'l portesso 

Detz cavals ab una carreta;

Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,

La donzela, cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz . 

En menor loc d' una garlanda.

E 'l traps fo d' una salamanda, 

D'una serpent que naih en foc;

E, qui no fo en aquel loc,

No vi anc trap d' aquela guiza;

Et a i mantha polpra biza, 

E manhs almatras per jazer;

E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)

Auria i trop que comptar;

Per que laissem lo trap estar,

E parlem mai del cavasier:

Azaut e gai e plazentier

Lo troba hom qui 'l vai vezer,

Et el fe m denan si cezer,

Can nos fom levatz de manjar, 

Que m volc dir qui es e comtar.

“Peire .W., ses contrastar,

Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,

E la dona vestida ab flor

Es Merces senes tota falha,

E la donzela ses barralha 

Es Vergonia, so sapchatz,

E l' escudier es Leutatz,

Cel que porta l' arc del alborn;

E tenguatz lo be per adorn 

Que no s peca cant vol ferir.”

- “Senher, si vos o auzes dir,

Enqueras volgra saber mai.”

- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;

Demandatz totz cant vos plaira.”

- “Senher, digatz me doncs, si ja 

Me valra Merces ab lieis cui am?

Car ieu meteis culhi lo ram

Ab que m feri, si Dios me sal.

E digatz me, si no us sap mal, 

D' Amor d' on nais ni de que viu?

Que plus art que no fai caliu,

Cossi s' abranda ni c' escan?

Ni cossi s pren ab bel semblan?

Ni cossi fai velhar durmen?

Ni cossi ses parlar conten?

Ni com pot ardre en la mar?

Ni ins en foc cum pot negar?

Ni senes lhiam cossi lhia? 

Ni cum, ses nafra, nafratz sia? 

E diguatz me si nais ses paire

Ni s pot engendrar ses maire?

Ni cossi s noirih de primier?

Que plus creis que nulh aversier; 

E cant ela es creguda e auta,

En aquel tems que a lies azauta,

Fa s plus prima que fial d' iranha;

E pois, enans que de tot franha,

Fa s mager que denant non era;

E diguas me cossi c' esmera 

Que saber o vuelh, s' o us platz?

E de vostre arquier, En Leutatz,

Per cal dreg lansa son cairel, 

Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel

Que ja 'l nafrat non vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir 

De Merce e de Leutatz

E de Vergonia qu' enmenatz,

Per que los gitatz d' esta terra?

Qu'en aissi cum la clau enserra

Cant es uberta la morralha, 

Es de pretz vergonia e vitalha,

Qu'om ses vergonia re non a; 

E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)

Lo gra, e laissatz nos la palha.

E cel cui fin' amor asalha

Cum poira viore ses merce?

Sapchatz que ges non esta be,

Car aissi nos raubatz del tot; 

E vuelh saber mot cada mot, 

Senher, e no us deu pesar, 

Per cal forfag deu mescabar 

Dona del tot son cavasier; 

Et atressi del cavasier, 

De sa dona, per que la pert; 

Ni cals es lo forfag, per cert, 

Per que la deu desamparar;

Qu'en auzir qu' el rei navar

Avia sa dona gequida;

Manh tornei e manhta envaida

E manh assaut e manh sembel

E manhta tor e manh castel 

Eron per s' amor envait,

E fag manh do e manh covit

Cant el era per lies joios, 

Cointes e gais i amoros 

E cantaires e vesiatz;

Mas eras canta de pechatz, 

So ausi comtar, l'autr'ier, 

Ad I seus cortes escudier,

Que de Navarra va en Fransa.

Dios prec que 'lh reda sa conhtansa 

Al rei, si o pot far per razo,

E qu' ela lo forfag li perdo, 

E que jamai no 'lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda, 

Car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

D' En Amfos, que es rei de Castela,

On pretz e valors renoela, 

Que a fag de lui capdel e paire

Et el de mi lo seu amaire.

Siei fag son gran en larguetat,

Et anc no i fo escassetat 

En sa cort, ni anc no i poc intrar. 

Fons es de conduh e de dar

E de valor e de proessa;

E doncs mas el tant gen s' adressa,

Ni en valor a messa sa ponha,

Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha 

Ni 'n menatz ab vos Leutat?”

- “Tot autre home tengra per fat,

Peire .W., de la demanda; 

Mas ieu, car Merces m' o comanda,

Vos en dirai la veritat, 

E, car vos o ai autreiat,

Dirai vos o cum que m' en prenda:

Vostra dona, ab longa atenda,

Pot esser que us aura merce,

Ab sol que no us camges en re... 

Ni en siatz volvens ni camjaire. 

D'amor, don vos faitz domneiaire... 

La flama e 'l fuec e 'l recaliu

Naih dins lo cor, so sapiatz,

E fai la noirir voluntatz, 

E engenra lo pessamens

Que cor mial tans que no fai vens;

E viu de gaug e d' alegrier, 

Et ab gai plazer plasentier

Ela s' abranda, e s' escan

Per fals conte d' ome truan,

Cui Dios gar de bon' aventura!

Pero l' amors creis e melhura, 

Can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

D' Amor si pot naisser ses paire?

Ela oc, e ces sor e ces fraire; 

Car creih e monta per vezer,

Mas desasaut e desplazer

E lauzengier la fan baissar,

Mas cant azaut s' i pot mesclar

Ni plazer que son companho,

Fan la creicher de tal rando

Mial tans que davan non era... 

E de nostre arquier, En Leutat, 

Cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;

E ja negus non vol guerir,

Qu' el cairel intra ab sospir

Per meg los huels e per l' aurelha.

Era veiatz gran meravilha

Qu'en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no s pesse negus

Qu'en sia feritz, ni neguna

Dinnada d' amor ni dejuna, 

Si no es leials ses tot engan; 

Per qu'en pregui d' aissi enan

Que s' en gart En Peire de Moncada,

E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,

E prec n' En Foih e 'N Olivier;

Car tug quatre son corratier 

De donas, e no m' es azaut,

Car contrafan Ramon Guiraut

Que solia cavals revendre;

Car drutz, can vol donar ni vendre,

Sa dona 'l tenc per corratier.

E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais.)

Mas cascus an' a sa fe. 

E dirai vos cossi s cove

De cavasier, per cal offensa

Laih sa dona, que penedensa

No i deu trobar ni merce, 

Si autre cavalier colgua ab se 

Depois que lhui i aura colguat;

Car no pot esser restaurat

A dona, can fai falhimen;

Car en aissi cum es plus gen

A dona, can fai benestar,

Lh' es plus lag, cant fai malestar,

Que nulha autrui res qu' el mon sia;

Car dona es cap de cortesia;

E tota gen deu la ondrar,

Ab que s gar de far malestar,

C'om d' avol fag no la reprenda.”