Mostrando las entradas para la consulta catorse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta catorse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

miércoles, 12 de abril de 2017

Gramática, ortografía, Chapurriau

Gramática, ortografía, Chapurriau


Miréu la gramática de la llengua romans de Fransa, mare de la lenga occitanaocsitá, occitan, y de un dels seus dialectes, lo catalan.


Gramática, ortografía, Chapurriau

Después del ola k ase del castellá, tot es possible, chiquets y chiquetes.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma_oficial

http://www.xuliocs.com/Esquisa/lengdialect.htm

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma

Un idioma (del latín: idiōma, y este del griego: ιδίωμα 'peculiaridad, idiosincrasia, propiedad') o lengua es un sistema de comunicación verbal (lengua oral y gráfica) o gestual (lengua signada) propia de una comunidad humana. Cada idioma se subdivide en dialectos (por definición, cada una de las formas en que se habla una lengua o idioma en una región específica), pero actualmente se duda que exista un criterio válido para hacer tal división (de lenguas o idiomas en dialectos) de una manera objetiva y segura.
La determinación de si dos variedades lingüísticas son parte o no del mismo idioma es más una cuestión sociopolítica que lingüística.

Bases per a escriure en chapurriau.

NO fem aná la NY, fem aná la Ñ

Si tenim un teclado sense Ñ podem fe aná lo código ASCII 

ñ alt + 164
Ñ alt + 165


NO fem aná la ç, Ç (cedilla) es una de les burrades de Pompeyo Fabra.

NO fem aná lo puntet dels collóns, punt volat, il.lusió, ilusió, ni la geminada, en dialecte catalá este puntet va al mich de la lletra.

NO existix la tilde grave, è, à, totes son així, í, á, é, ó, ú, borriquito como tú

NO fem aná los grupos de consonans siguiens:
tg tj ts tx tz
Grupos consonantics que representen sonidos africats 
So [d͡ʒ] [t͡s] [t͡ʃ] 

metge, meche, mechesa, dotó, dotora, doctora, 
mitja, mija,
pitjor, pijó,
dutxa, ducha
matxo, macho,
Natxo, Nacho, com Ignacio Sorolla Mela
Montxo, Moncho

NO fem aná cap lletra entre los dos apellits (cognoms, cognome en italiá)
Artur Quintana i Font, escribim Arturo o Arturico Quintaneta Font, Josep Antoni Duran i Lleida, de Alcampell , yo Ramón Guimerá Lorente, no
 Ramon Guimerà i Lorente en dialecte català modern.
Antes o abans de Pompeyo Fabra, los catalans escribíen la y griega.

NO fem aná la nv, canvi, fem aná mb, cambi


Se fa aná lo apóstrofe, l' águila, l' aigua, lo menos possible, coste massa de escriure, d' escriure.


Lo sonido [s] se escriu ss entre vocals

cassola, dissimulá, grossa, missa, mosso, mussol, pessic, possessió, possible, pressa, Burjassot, Massalió, Picassent, Terrassa, Saragossa, etc.

Roch, no roig, coló.

Mach, no maig, mes de l' (lo añ; a Mallorca añy).


Alfabeto.

Lletra, com se pronunsie:

a, a
b, be
c, ce
d, de
e, e
f, efe
g, ge (je)
h, hache
i, i
j, jota
k, ka
l, ele
ll, elle
m, eme
n, ene
ñ, eñe
o, o
p, pe
q, cu
r, erre
s, esse
t, te
u, u
v, uve
w, uve doble
x, equis
y, y grega o griega
z, zeta

Pronoms:

Los números:

Tamé podeu lligí esta entrada al blog de la Facao:

números en chapurriau de Torrevelilla


un, una, 1

dos, 2
tres 3
cuatre 4
sing 5 sinc
sis 6
sat 7 set (siat a Valjunquera y atres pobles)
vuit 8
nou 9
deu 10 (dieu, diau)
onse 11
dotse 12
tretse 13
catorse 14
quinse 15
setse 16
dessat 17
devuit 18
denou 19
vin 20
vintiún, vintiuna 21
vintidós 22
vintitrés 23

trenta 30

trentaún, 31
trentacuatre 34
trentanou 39
coranta 40
corantassing 45
sincuanta 50
sixanta 60
setanta 70
vuitanta 80
noranta 90
sen 100
sen sat 107
sen vintivuit 128
sen setantasís 176
dossens 200 o dos sens
dos sens sincuanta nou 259  
sat sens trenta tres 733
vuit sens vintiún 821
mil 1.000
sen mil 100.000
un milló 1.000.000
catorse millons 14.000.000

Artícul definit:

Mascle (masculino):
LO, LOS,
lo carro, los carros


Femella (femenino):

LA, LES

la lleit, les vaques que fan - donen lleit.

Artícul indefinit:


un, uns

un llop, uns llops

una, unes

una lloba, unes llobes

Interrogatius:


qué, quí, quín, quína, quíns, quínes ?


Pronoms


Per a les persones

qui, quí qui no beu vi no cave la viña (o ere al revés?)

Per a les coses

que, qué, qué collons hau fet?

Possessius:


lo meu, la meua, los meus, les meues.
lo teu, la teua, los teus, les teues.
lo seu, la seua, los seus, les seues.
lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
lo vostre, la vostra, los nostres, les vostres.
lo seu, la seua, los seus, les seues.

TON yayo, TA yaya, MA yaya, MON yayo, SON yayo, SA yaya, MAN germana.  



Demostratius


De proximidat
este, esta
estos, estes
aixó
De lluñanía
aquell, aquella
aquells, aquelles
alló

Numerals ordinals:


primé, primera, primés, primeres

segón, segona, segons, segones o segondes (segundo ya se diu)
tersé, tersera, tersés, terseres
cuart, cuarta, cuarts, cuartes
quinto o quin, quinta, quintos, (quins), quintes
sexto, sexta, sextos, sextes
séptim, séptima, septims, séptimes
octavo, octava, octavos, octaves
noveno, novena, novenos, novenes
déssim, déssima, dessims, déssimes


Cuantitatius:

Invariables:


massa, prou, mes, menos.


Variables:


cuan, cuanta, cuans, cuantes,

tan, tanta, tans, tantes,
mol, molta, mols, moltes,
poc, poca, pocs, poques,
bastán, bastans, bastantes

Vore Verbos del romans, verbes de la langue romane, de Fransa.


Conjugassions 
 
Primera
Segona
Tersera
-re / -é
trobá
perdre, pedre  
volé, voldre
dormí
serví

Formes no personals
Infinitiu
Gerundio
Partissipi
cantá
cantán
cantat, cantada,
cantats, cantades


Indicatiu
Presén
Imperfecte
Futur
Condissional
canto
cantaba
cantaré
cantaría
cantes
cantabes
cantarás
cantaríes
cante
cantabe
cantará
cantaríe
cantem
cantabem
cantarem
cantaríem
canteu
cantabeu
cantareu
cantaríeu
canten
cantaben
cantarán
cantaríen

Subjuntivo
Presén
Imperfecte
canta
cantara
cantos
cantareu
canto
cantare
cantem
cantárem
cantéu
cantareu
canton
cantaren


Imperatiu (maná)
Presén
cant(tú)
canto (vosté)
cante(natros) la cansoneta que mos han dit
canté(vatros)
canton (vostés)

Modelo de la primera conjugassió:


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
trobá
trobo
trobán
trobat
trobes
trobe
trobem o trobam
trobéu o trobáu
troben

Modelo de la segona conjugassió

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
perdre - pedre
pergo, pérdego
perdén
perdut
perts
pert
perdem
perdéu
perden

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
prendre o pendre
preng o prenc
prenén
pres
prens
pren
prenem
preneu


prenen

Model de la tercera conjugassió

 Infinitiu Presén Gerundio 
Partissipi

dormí dórmigo dormín dormit

dórmigo

dorms
 dorm
dormim
dormiu
dormen

 Infinitiu Presén Gerundio 
Partissipi

 serví servixco servín servit

servixco

servixes
servix
servim
serviu
servixen

Verbos irregulars o irregulás

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
aná
vach
anán
anat
vas
va
anem
anéu o anáu
van


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
está
estic
están
estat
estás
está
estem o estam
estéu o estáu
están


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
soc
sén
estat
eres
es
som
sou
son


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
habé
hai o hay
habén
hagut
has
ha
habem o ham
habéu o hau
han


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
podé, pugué
puc
podén
pogut, pugut
pots
pots
podem
podeu
poden (la tersera persona coinsidix en lo verbo podá)


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
volé, voldre
vull
volén
volgut
vols
vol
volem
voléu
volen (3.a persona igual que lo verbo volá)


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
sabé
sabén
saps
sap
sabem
sabéu
saben


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
fe
fach
fén
fet
fas
fa
fem
féu
fan


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
di
dic
dién
dit
dius
diu
diem
diéu
diuen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
tindre
ting o tinc
tenín, tinín
tingut, tengut
tens
tenim
teniu
tenen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
vindre
ving o vinc
venín, vinín
vingut
vens
ve
venim
veniu
venen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
viure
vic
vivín
viscut, vixcut
vius
viu
vivim
viviu
viuen

Tems compostos de passat 

Pretérit perfecte
Pretérit indefinit

vach + infinitiu
vas + 
infinitiu
va + 
infinitiu
vam + 
infinitiu

vau + infinitiu
van + infinitiu

hay - hai + Partissipi
has + Partissipi
ha + Partissipi
ham + Partissipi
hau +  Partissipi
han + 
Partissipi
Ejemples:
Ahí vach aná a classe de catalá,
vam trobá a la professora fen pilates
Ejemples:
Avui hay arribat tart,
este matí hai jugat a fútbol


Les prepossisións:

a
en
de
per, per a
contra
entre
segóns
sense
cap a
desde, 

hasta, daball, devall


Contracsió de prepossisións: 

 a, de y per seguides de l' artícul LO o LOS se contrauen:
Singular
Plural
a + lo = ala + los = als
de
de + lo = delde + los= dels
per 
per + lo= pelper + los = pels
Men vach al poble
Als pobles se viu mol tranquil

Los tolls dels estrets

Pel camí del Parrissal
Pels camins del Matarraña.
Me vach escapá PELS pels.

Adverbios de modo o manera:

com
be,  ben (dabán del verbo)
malamén, mal (
dabán del verbo)
milló
pijó
així
al menos
sol 
solamen (solamén es cimiento)
només
sobretot
de cap a cap
 de verdat
de pressa, depressa  
etc.

Adverbios de cantidat

massa
mol
bastán
prou
poc
gens
(gens ni mica)
tan
massa poc 

Adverbios de lloc, puesto:

aon, aón
aquí, ací, astí, assí
allá
allí
cap aquí
cap allá
dins (cap a dins)
detrás
dabán
damún
deball, daball
amún
aball
a dal
a baix, abaix,
a prop  , prop
lluñ
a la dreta
a la esquerra
a má dreta
a má esquerra
a la zurda, a la esquerra


Adverbios de tems:

cuan
ara
(llavors, llavores), allabonses, entonses
sempre
mai o may
assobín, sobín
(de tan en tan)
a vegades, a vegaes
mentrestán
abáns, antes
después
pronte
de seguida, enseguida
tart
ya
encara
  com mes pronte milló

Adverbios de afirmassió

sí 

pos claro
de verdat

Adverbios de duda:

quí sap
potsé, pot sé, podríe sé, pos igual sí

alomilló, alo milló 
(a lo llomillo no)

Adverbios de negassió

no
tampoc
de cap manera
ni de coña
ni u ensomios (ni lo sueñes)
sí, pels collóns, sí, los collóns


Les conjunsions

y
ni
que
o
pero
sino
perque
ya que
si
com
encara que 

Mesos de l' añ:

giné
febré
mars
abril
mach
juñ
juliol
agost
setembre o septembre (abans ere lo número 7)
octubre
novembre
desembre

Estassions del añ:

primavera, estiu, otoño (tardó se diu an algún poble ?), hivern

Colós:

groc, groga, grocs, grogues (no digáu amarill, collons) / amarillo, amarilla, amarillos, amarillas
blau, blavet, blava, blaus, blaves / azul, azules
roch, roijet, roijos / rojo, rojos (Monroch, Monroyo)
roija, roiges / roja, rojas; Peñarroija, Penarroija
vert, verd, verda, verds o verts, verdes / verde, verdes
marrón
violeta, lila
blang o blanc, blanca, blangs o blancs, blanques / blanco, blancos, blanca, blancas
negre, negra, negres / negro, negra - negros, negras
rosa, rosat, rosadet (lo vi pot se clarete)