champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IX; Apud Pictavim en 1080; Pictavensis ecclesia en 1092; Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102; Poyters, Peytiers en 1266; Peiters, Peters en 1266; Peitiers en 1278; Poytiers en 1286; Poiters en 1363; Poictiers en 1366; Poitiers en 1394; Paytiers en 1445[4].
Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :
la primièra batalha de Peitieus 507, o batalha de Vouillé es la mens coneguda. Foguèt emportada per Clodovèu subre Alaric II rei dels visigòts (al luòc dich Campus Vogladensis) al nòrd-oèst de Peitieus, e permetèt la conquista franca de tota la zòna entre Léger e Pirenèus.
(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.
Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.
Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.
Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.
De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:
Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:
Sail de Scola, si fo de Barjarac,
d' un ric borc de Peiregorc, fils d' un mercadan; e fetz se joglar; e
fetz de bonas cansonetas; et estet cum N' Ainermada de Narbona. E
quant ella mori, el se rendet a Bragairac, e laisset lo trobar e 'l
cantar. Huey cuiava, e no sai si m' o digua, Qu' om se degues
venjar de mal' amigua, Mas er vey be que si meteys destrigua Selh
qu' ab amor guerreya ni playeia Son escien, E conosc ben Que
no 'l dey mostrar minga Vas lieys mo mal talen. Gran esfors
fay. Bastero, 94. Crescimbeni, 209. Millot, III, 435. P. Occ. 386.
Hist. Litt. XV, 466.
Savari de Mauleon, t. II. Savaric de
Mauleon si fo un rics baros de Peitieu, fils d' En Reols de Maleon.
Seigner fo de Mauleon e de Talarnom, e de Fontenai, e de
Castelaillon, e de Boet, e de Benaon, e de saint Miquel en l' Ertz, e
de la isla de Riers, e de l' isola de Nives, e de Nestrine, e d'
Engollius, e d' autres mainz bons locs. Bels cavaliers fo e cortes et
enseingnatz, e larc sobre totz los larcx. Plus li plac dons e
dompneis et amor e torneiament, que ad home del mon, e de chanz e de
solatz, e trobars e cortz e messios. Plus fo fin amics de domnas e d'
amadors que nuills autres cavalliers, e plus enveios de vezer bons
homes e de far li plazer. E fo lo meiller guerrer que anc fos el mon.
Tal vez ne fo aventuros, e tal vez ne trobet dan: e totas las guerras
qu' el ac foron com lo rei de Fransa e com la soa gen. E dels sieus
bons faich se poiria far un gran libre, qui lo volgues escrire, com
d' aquellui que ac plus en si d' umelitat e de merce e de franquessa,
e que mais fez de bons faich d' ome qu' ieu anc vis ni auzis, e plus
n' avia voluntat de far. En Savaric de Malleo fo vengutz a
Benaujatz per vezer la vescomtessa Na dona Guillerma, et el entendia
en ela; e tray ab lui 'N Elias Rudels, senher de Bragairac, e Jaufre
Rudelh de Blaya. Totz tres la pregavo d' amor; et enans c' aysso fos,
el' avia cascun tengut per son cavayer, e l' un non o sabia de l'
autre. Tug tres foron asetatz pres d' ela, l' un d' una part, l'
autre d' autra, lo ters denan ela. Cascus d' els la esgardava
amorozamen; et ela, com la plus ardida dona c' om anc vis, comenset
ad esgardar En Jaufre Rudelh de Blaya amorozamen, car el sezia denan;
et a 'N Elias Rudelh de Bragairac pres la man, et estreis la fort
amorozamen; e de mo senher En Savaric causiget lo pe rizen e
sospiran. Negus no conoc lo plazer l' un de l' autre entro qu' en
foron partitz, qu' En Jaufre Rudelh o dis a 'N Savaric com la dona l'
avia esgardat; e 'N Elias dis lo de 'l ma. En Savaric, cant auzis que
a cascus avia fag aital plazer, fon dolens; e de so que fon ad el fag
non parlet, mas apelet Gaucelm Fayzit e 'N Ugo de la Bacalayria, e si
lur dis en una cobla al cal avia fag may de plazer ni d' amor. E la
cobla del deman comensa: Gaucelm, tres joc enamorat. Be us dic
d' En Savaric que be fon sel qu' era razitz de tota la cortezia del
mon; et en totz bos fatz c' om puesca pessar de bon home el fon
maystre de totz. Et avia amada et onrada lonc tems una dona gentil de
Gascuenha, ma dona Guillerma de Benaujatz, molher que fo d' En P. de
Gavaret, qu' era vescoms de Beraumes e senher de San Macari e de
Lengo; e puesc dire per ver que anc tans de bos fatz fezes per dona.
Mot longamen lo paget esta dona ab sas folas promessas et ab bels
mandamens, et joyas donan. E mantas vez fes lo venir de Peitieus en
Gascuenha per mar e per terra; e cant era vengutz gen lo sabia
enganar ab falsas razos, que no 'l fazia plazer d' amor. Et el era 'n
tan enamoratz que no conoysia l' engan: mas sos amics d' el li deron
ad entendre l' engan. E mostreron li una dona de Gascuenha, qu' era
de Manchac e molher d' En Guiraut de Manchac, joves e bela et
avinens, e deziroza de pretz e de vezer En Savaric per lo be qu' en
auzia dire. En Savaric can vi la dona azautet li mot a meravilhas e
preget la d' amor. E la dona, per la gran valor que vi en el, retenc
lo per son cavayer, e det li jorn qu' el vengues a leys per penre so
que demandava. Et el parti s' en mot alegres, e pres comjat e tornet
s' en a Peytieus. E no tarzet gayre que ma dona Na Guillerma Benauja
saupet lo fag, e com l' avia dat jorn de venir ad ela per far son
plazer. Adonc fon mot giloza e trista car non l' ac retengut; e fes
far sas letras e sos mans e salutz aitan caramen co saup ni poc, e
mandet a 'N Savaric que al jorn l' avia dat la comtessa de Manchac,
que vengues ad ela a furt a Benaujas per aver d' ela tot son plazer.
E sapias per ver que ieu Uc de San Circ, que ay escrichas estas
razos, fuy lo messatge que lai aniey e 'l portey totz los mans e 'ls
escritz. Et en la sua cort si era lo prebost de Limotges, qu' era
valens hom et ensenhatz, e bos trobaires. En Savaric, per far a lui
honor, li mostret tot lo fag e so que cascuna l' avia dig e promes.
En Savaric dis al prebost que li 'n demandes en chantan, e que li 'n
partis tenso, a la cal d' estas doas devia anar al jorn que li avian
donat. E 'l prebost comes lo, e di: En Savaric, ieu vos deman Que
m diatz en chantan. Nostrad. 106. Crescimbeni, 75. Bastero, 94.
Millot, II, 99. P. Occ. 147.
Serveri de Girone. Quinze
pièces: En brau loc fon plantada Planta qu' el frug peiura, E
dona en mal formada Quan pert bon' aventura; Quar mout mais que
mezura Es bona don' amada, Quan fay contra natura So don es
mais prezada, Quar de valh ven l' errada...
Mal es rauba
guardada Dins avol tancadura, E dona pieitz celada, Quan fai
mal ni laidura Contra tota natura, Es vils dona laissada, E
cast' e mund' e pura Sobre valor pauzada En pretz
encastenada.
Trop es desendressada Maison on hom endura, E
pus don' azirada Cuy castedatz fraitura; Qu' entre clam e
rancura S' es ab blasme liada, E val mais que clausura A
ciutat asetjada Dona en be far uzada. En mal punh.
L'
olivier fay oli qu' es dous e fis E del pomier vezem lo pom
eyssir, E las moras del morier revenir, E del rozier la roza s'
espandis, E si 'l muns fos e nos aitals co fom Al comensar, tug
foram clar e mun. Del mon volgra. Millot, III, 316. P. Occ.
327.
Sifre, ou Sifren. Une tenson avec Bernard, auquel il
dit: Mir Bernart, mas vos ay trobat A Carcassona la cieutat, D'
una re m tenc per issarat, E vuelh vostre sen m' en aon: En una
don' ay la mitat, E no m suy ges ben acordat Si m val mais d'
aval o d' amon. Mir Bernart. Millot, III, 435.
Simon.
Deux tensons, l' une avec Lanfranc, et l' autre avec Jacme
Grils. Seigne' 'N Jacme Grils, eu us deman, Car vos vey larc e
ben estan,
E
car per ric pretz sobeiran E per saber es mentaubutz, Que me
digatz per qu' es perdutz Solatz, e domneis mal volgutz.
Il
réplique à Jacme Grils, qui lui a exprimé son opinion: Seigne'
'N Jacme, mout es sennatz, E primamen vos razonatz; Mas quar
dizetz que cobeitatz N' a aizo mogut, vos aug faillir, Car
tost, com son al mieu albir, Aitant o plus no 'l devetz
dir. Seigne' 'N Jacme.
Simon Doria. Voyez Lanfranc
Doria.
Sordel,
t. III et IV. Environ trente pièces. Lo Sordels si fo de Mantoana
de Sirier, fils d' un paubre cavallier que avia nom sier el Cort. E
deletava se en cansos aprendre et en trobar, e briguet com los bons
homes de cort, et apres tot so qu' el pot; e fes coblas e sirventes.
E venc s' en a la cort del comte de San Bonifaci, e 'l coms l' onret
molt; et enamoret se de la moiller del comte a forma de solatz, et
ella de lui. Et avenc si que 'l coms estet mal com los fraires d'
ella, e si s' estranjet d' ella. E sier Icellis e sier Albrics, li
fraire d' ella, si la feirent envolar al comte a sier Sordel; e s' en
venc estar com lor en gran benanansa. E pois s' en anet en Proensa,
on il receup grans honors de totz los bos homes, e del comte e de la
comtessa, que li deron un bon castel e moiller gentil. Lai a 'N
Peire Guillem man ses bistansa Q' ancar non a de lauzar pro
apres, Q' ancmais non vim lauzor que pro tengues, Si 'l laus
passet del lauzat sa valensa; Que trop lausar destriga la
lausor Del trop lausat e blasma 'l lausador Lai on vertatz
repren sa conoissensa.
A ma domna de Fois man per sa honor Que
no 'l plassa desmesur' en lausor, Que trop lausar es blasmes e
faillensa. Lai a 'N Peire.
Cobla de messer Sordel q' era
malat: Totz hom me van dizen en esta maladia Que s' ieu mi
conortes que gran ben m' o faria; Ben sai qu' il dison ver, mas
com far l' o poria? Hom q' es paubre d' aver et es malat tot
dia, Et es mal de seignor e d' amor e d' amia, Fos qui m' o l'
ensignes, ben me conortaria! Totz hom me van. Nostrad.
153. Crescimbeni, 105. Bastero, 94. Millot, II, 79 P. Occ.
145.
Sordel de Goi. Une pièce de deux couplets: Dompna
valen, saluz et amistatz E tot quan pot de plazer e d' onor Vos
manda sel ses cor galiador... Que mi deguas tener per
servidor Aisi cum sel qu' es vostre domenjatz, Quar per ma fe
tan vos am e soplei Cum las clardatz dels oil ab cui vos
vei. Dompna valen.
Cadenet,
t. II, III et IV. Vingt-huit pièces, dont quelques-unes sont
attribuées à d' autres troubadours.
Cadenetz si fo de Proensa,
d' un castel que a nom Cadenet, qu' es en la riba de Durensa el
comtat de Forcalquier. Fils fo d' un paubre cavallier; e quant el era
enfans lo castels de Cadenet si fo destruitz e raubatz per la gent
del comte de Toloza, e li home de la terra mort, et el pres e menat
en Tolsan per un cavalier qu' avia nom Guillem del Lantar; et el lo
noiric e 'l tenc en sa maison. Et el venc bos, bels e cortes, e si
saup ben trobar e cantar e parlar; et apres a trobar coplas e
sirventes. E parti se del seignor que l' avia noirit, et anet s' en
per cortz; e fez se joglars e fazia se apellar Baguas. Lonc temps
anet a pe, desastrucs per lo mon. E venc s' en en Proensa, e nuillz
hom no lo conoissia; e fetz se clamar Cadenet; e comenset a far
cansos e fetz las bonas e bellas. En Raimonz Leugier, de Dosfraires
del evesquat de Nissa, lo mes en arnes et en honor.
En
Blancatz l' onret e 'l fetz grans bens. Longa sazon ac gran ben e
gran honor; e pois el se rendet a l' Ospital e lai definet. E tot lo
sieu faig eu saubi auzir e per vezer. Fragment d' une pièce: S'
ieu trobava mon compair' En Blacatz Un bon conseill leial li
donaria, Mas per mon grat ses conseill o faria, Qu' enanz qu'
el fos del segle trespassatz S' en departis, qu' el temps que n'
es passatz No il fara ges al maior obs secors, Anz hai paor qu'
inz en enfern no 'l pegna, Si tan no fai qu' a Jesu Crist si
vegna, Que l' ufana d' aquest segl' e 'l lauzors Es en l' autre
marrimenz e dolors. S' ieu trobava. Crescimbeni, 108.
Bastero, 80 et 121. Millot, I, 416. Papon, II, 385. P. Occ.
113.
La dame Castelloze, t. III. Na Castellosa si fo d'
Alvergne, gentils domna, moiller del Truc de Mairona; et amet N Arman
de Breon, e fetz de lui sas cansos. Et era una domna mout gaia e mout
enseignada, e mout bela. Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot,
II, 464. P. Occ. 245.
Cavaire. Réponse à un couplet qui lui
est adressé par Bertran Folcon: Cavaliers, cui joglars vest, De
cavalaria s devest, C' us joglaretz del marques d' Est, Falco,
vos a vesti ab si, Per que m demandatz que m feri, Que noca us
deman qui us vesti?
Cercamons. Cinq pièces. Cercamons si
fos uns joglars de Gascoingna, e trobet vers e pastoretas a la usanza
antiga. E cerquet tot lo mon lai on poc anar, e per so fez se dire
Cercamons. Dans une de ses pièces, il adresse des reproches aux
troubadours: Ist trobador entre ver e mentir Afollon druz e
moilliers et espos, E van dizen c' amors va en biais Per que 'l
marit en devenon gilos E dompnas son intradas en
pantais... Pois nostre temps.
Et dans une autre il
dit: E cel que bon pretz oblida Sembla fols que l' autrui
abais; Et es razos deschausida Qu' om veia 'l pel en l' autrui
oill Et el sieu no conois lo trau. Ges per lo
temps. Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot, II, 474. P. Occ.
250.
Certan. Interlocuteur dans une tenson, il propose de la
soumettre au jugement du roi d' Aragon: N Ugo, lo rei valentz e
fis D' Aragon, en cui pres s' aizis, El entendra ben lausor; Sa
s que dira, tan sap d' amor... Millot, III, 396.
Le
chevalier du Temple t. IV. Millot, II, 467.
Claire d'
Anduze, t. III. Millot, II, 477. P. Occ. 252.
Cominal, t.
IV.
Le
comte d' Empurias. Une seule pièce, dont le texte est altéré dans
le manuscrit; c' est une réponse à Frédéric III, Roi De Sicile: A
l' onrat rei Frederic terz vai dir... Que dels parenz qu' aten de
vas Espagna Secors ogan non creia qu' a lui venia...
Ni no
s cug ges qu' el seus parenz desir Qu' el perda tan qu' el regne
no il remagna, N' el bais d' onor per Franzeis enrechir Qu' en
laiseron lo plan e la montagna...
Del joven rei me platz car
non s' esmaia Per paraulas, sol qu' a bona fin traia So qu' el
paire conquis a lei de sert, E si 'l reten, tenrem l' en per
espert. A l' onrat rei. Bastero, 81. Crescimbeni, 180.
Millot, III, 23.
Le
comte de Flandre. Un couplet adressé à Folquet de Roman; en voici
la fin: Pero conseill li darai gen, Et er fols s' el no l'
enten, C' ades tegna son viatge Dreit lai vas son estage; Que
sai van las genz dizen Que per Cinc cenz marcs d' argen No il
calria metre gatge. Bastero, 81. Crescimbeni, 180.
Le comte
de Foix. Mas qui a flor se vol mesclar Ben deu gardar lo sieu
baston, Car frances sabon grans colps dar Et albirar ab lor
bordon. E no us fizes en Carcasses Ni en Genes Ni en Gascon,
quar no l' amon de res De pos vas mi ai faita la falhensa. En
breu de temps veirem mos Brogoignon Cridar Montjoi, e 'l
criden Aragon. Mas qui a. Voici le commencement d' une
autre pièce: frances, c' al mon de gran cor non a par E de
saber, de fortz', e Bergoingnon Los Patarin a Roma auzan menar; E
qui clamar se fara d' Aragon A lo gran foc seran menatz apres, Com
rason es, E tuit bruisat seran E lor cenes gitad' al
vent. frances c' al mon. Millot, II, 470. P. Occ. 291.
Le
Comte de Poitiers, t. III et IV. Lo Coms de Peitieus si fo uns
dels maiors cortes del mon, e dels maiors trichadors de dompnas; e
bons cavalliers d' armas, e larcs de dompneiar.
E
saup ben trobar e cantar: et anet lonc temps per lo mon per enganar
las domnas. Et ac un fill que ac per moiller la duquessa de
Normandia, don ac una filla que fo moiller del rei Enric d'
Engleterra, maire del rei jove, e d' En Richart e del comte Jaufre de
Bretaingna. Ce troubadour étant le plus ancien de tous ceux dont
les ouvrages sont parvenus jusqu'à nous, il a paru convenable d' en
extraire les divers fragments qui peuvent donner une idée de l' état
de la langue et de la poésie de l' époque où il a
écrit. Companho farai un vers covinen, Et aura i mais de
foudatz no y a de sen; Et er totz mesclatz d' amor e de joi e de
joven.
E
tenguatz lo per vilan qui no l' enten O dins son cor voluntiers no
l' apren; Greu partir si fai d' amor qui l' atrob a son talen.
Dos
cavals ai a ma selha ben e gen; Bos son et ardit per armas e
valen E no 'ls puesc amdos tener, que l' us l' autre no
cossen.
Si 'ls pogues adomesgar a mon talen, Ja no volgr'
alhors mudar mon garnimen, Que miels foren cavalguatz de nul home
viven.
L' uns fon dels montaniers lo plus corren, Mas tan
fera estranheza ha longuamen, Et es tan fers e salvatges que del
ballar se defen.
L' autre fon noyritz sa jos pres Cofolen Et
anc no vis bellazor, mon escien; Aquest non er ja camjatz per aur
ni per argen...
Cavalliers, datz mi cosselh d' un
pessamen; Ancmais no fui issarratz de cauzimen (N. E. issaratz
más arriba) E no sai ab qual mi tengua de N' Agnes o de N'
Arsen... Companho farai.
Ben vuelh que sapchon li
plusor D' est vers, si 's de bona color, Qu' ieu ai trag de mon
obrador, Qu' ieu port d' ayselh mestier la flor Et es
vertatz, E puesc en trair lo vers auctor, Quant er
laissatz.
Ieu conosc ben sen e folhor E conosc ardimen e
paor E, si m partetz un juec d' amor, No suy tan fatz Non
sapcha triar lo melhor Entr' els malvatz.
Ieu conosc ben
selh qui be m di E selh qui m vol mal atressi, E conosc ben
selhuy qui m ri E s' ill pro s' azauton de mi, Conosc
assatz, Qu' atressi dey voler lor fi E lor solatz.
Mas
ben aia cel qui m noiri, Que tan bon mestier m' eschari, Que
anc a negun no falhi, Qu' ieu sai jogar sobre coysi A totz
tocatz; Mais en sai que nulh mon vezi, Qual qu' emveiatz.
Dieu
en laus e sanh Jolia; Tant ai apres del juec doussa Que sobre
totz n' ai bona ma; E selh qui cosselh mi querra No l' er
vedatz, Ni nuils de mi non tornara Descossellatz.
Qu'
ieu ai nom maiestre certa; Ja m' amigu' a nueg no m' aura Que
no m vuelh' aver lendema, Qu' ieu sui be d' est mestier sobra Tant
ensenhatz Que ben sai guazanhar mon pa En totz
mercatz... Ben vuelh que.
Pus vezem de novelh
florir Pratz, e vergiers reverdezir Rius e fontanas
esclarzir, Auras e vens, Ben deu quascus lo joy jauzir Don
es jauzens.
D'
amor non dei dire mas be, Quar non ai ni petit ni re, Quar ben
leu plus no m' en cove; Pero leumens Dona gran joi qui be
mante Los aizimens...
Per tal n' ai meins de bon
saber, Quar vuelh so que no puesc aver Aicel reproviers me ditz
ver Certanamens: A bon coratg' e bon poder Qui 's ben
sufrens...
Obediensa deu portar A mantas gens qui vol
amar, E coven li que sapcha far Faigz avinens, E que s guart
en cort de parlar Vilanamens. Pus vezem de.
En
Alvernhe, part Lemozi, M' en aniey totz sols a tapi; Trobey la
moler d' En Guari E d' En Bernart: Saluderon me francamen Per
sant Launart.
Una mi dis en son latin: Deus te
salve, dom pelegrin, Molt me pareis de bel eisin, Meu
esient, Mais trop en vai per est
camin De folla gent.
Aportatz lo nostre cat ros Tost e
corren, Que li 'n fara dir veritat, Si de res men.”
Quant
ieu vi vengut l' enuios Qui a grant onglas e lonc grignos, Ges
son solatz no mi fon bos; Totz m' espaven; Ab pauc no 'n perdi
mas amors E l' ardimen.
Quan aguem begut e manjat Despulley
m' a lur voluntat; Derreire m' aportero 'l cat Mal e fello; Et
escorgeron me del cap Tro al talo.
Per la coa 'l pres N'
Ermessen E tira el cat escoyssen; Plaguas me feyron mays de
cen Aquella ves; Coc me, mas ieu per tot aquo No m mogui
ges.
Après avoir exagéré ses prouesses dans un récit que
la décence ne permet pas de transcrire, et auquel il serait
difficile de croire, quand même, selon un couplet qui se trouve
seulement dans le manuscrit de Mac-Carti, on admettrait qu' il passa
huit jours avec ces deux dames, le Comte de Poitiers termine la pièce
par ces vers adressés à son jongleur: Monet, tu m' iras al
mati, Mo vers portaras el Borssi Dreg a la molher d' En Gari E
d' En Bernat; E diguas lor que per m' amor Aucizo 'l cat. En
Alvernhe. Dans une pièce licencieuse, il fait la comparaison
suivante: E cels qui no volran creire mos casteis Anho vezer
pres lo bosc en un deveis; Per un albre c' om hi tailla, n' y
naison dos o treis; E quan lo bosc es taillatz, nais plus espes; E
'l senher no 'n pert son comte ni sos ses. Companho tant
ai. Crescimbeni, 190. Bastero, 81. Millot, I, 1. Hist. Litt. XI,
37; XIII, 42. Papon, II, 422. P. Occ. 1.
Le comte de
Provence. Une pièce en forme de tenson, avec Carn et Ongla: Carn
et Ongla, de vos no m voill partir Tan vos trob ferm en plan et en
montagna, E poira m' en, qui s volra escarnir, Qu' eu vos
partrai ogan de ma compaigna, Ni negun temps, mentre que guerra
aia, Pro sabra d' art toz homs que us me sostraia; Tan bon
caval no sai ni tant espert, Per que m' er mal si ses armas vos
pert. Carn et ongla.
Une tenson avec Arnaud: Amics,
N Arnaut, cent domnas d' aut paratge Van outra mar e son en mieja
via, E non podon ges complir lo viatge Ni sai tornar per nulla
res que sia, Si non o fan per aital convinen Q' un pet fassatz,
de que mova tal ven Per que la naus venga s a salvamen: Faretz
l' o no, que saber o volria? Amics N Arnaut. Nostrad. 103.
Bastero, 81 et 92. Crescimbeni, 180. Millot, II, 212. Papon, II, 417.
P. Occ. 166.
Le comte de Rodez. Lo coms de Rodes si era
mout adreitz e mout valens, e si era trobaire; e 'N Uc de Sain Sir
fetz aquesta cobla: Seigner coms, no us cal esmeiar, etc. E lo
coms si respondet aquesta cobla: N Uc de San Cir, be m deu
grevar Que us veia que ojan sai fos Paubres e nutz e d' aver
blos, Et eu vos fi manent anar; Mais me costes que dui
arquier No feiron o dui cavallier; Pero ben sai, si us dava un
palafre, Dieus que m' en gar, vos lo prendriatz be.
Le
comte de Rodez a une autre tenson avec Hugues de Saint-Cyr, dans
laquelle il lui dit: E vostr' ais me farai vezer, N Uc de San
Cir, anz del pascor, Si que i farai de roca tor Et aut mur e
fossatz chazer; Que trop menon gran bobansa N Uc et Arnautz, si
deus mi gar; Mas eu la lor farai baissar, E no voill aver
honransa Ni portar escut ni lansa. E vostr' ais me. Bastero,
81. Crescimbeni, 180. Millot, II, 174.
Le comte de Toulouse.
Couplet en réponse à Gui de Cavaillon: Lo coms de Tolosa li
respondet: Per deu, Gui, mais ameria Conquerre prez e valor Que
nuill' autra manentia Que m tornes a desonor; Non o dic contra
clerzia Ni m' en esdic per paor, Q' eu no voill castel ni
tor S' eu eis no la m conquerria; E mei honrat valedor Sapchan
qu' el gazainz er lor. Seigner coms. Bastero, 81.
Crescimbeni, 180. P. Occ. 271.
La Comtesse de Die, t. III. La
comtessa de Dia si fo moiller d' En Guillem de Peitieus, bella dompna
e bona; et enamoret se d' En Raembaut d' Aurenga, e fetz de lui mains
bons vers. Et aqui sont escriutas de las soas chansos. Nostrad.
47. Crescimbeni, 30. Bastero, 81. Millot, I, 161. Papon, II, 381. P.
Occ. 54. Hist. Litt. XV, 446.
La comtesse de Provence. Un
couplet: Vos que m semblatz d' els corals amadors, Ja no volgra
que fosses tan doptans; E platz mi molt car vos destreing
amors, Qu' atressi sui eu per vos malananz. Et avetz dan en
vostre vulpilhage, Quar no us ausas de preiar enhardir, E faitz
a vos et a mi gran damnage; Que ges dompna non ausa descobrir Tot
so q' il vol per paor de faillir. Vos que m semblatz. Millot,
II, 222. P. Occ. 167. dalfinet. Une pièce. Del mieg sirventes
ai legor E voill lo far a toz auzir, E penrai ivern per
pascor E trauchar per pro dormir Et estar el boscage, Et
irai sovenet armatz, E pren per flor la neu e 'l glaz, C' ab
honrat vasalatge Menarai si las mans e 'ls braz Tro paus tot
mon afar en paz.
Elle a trois couplets et cet envoi: Domna,
d' onrat lignatge Per vos sui al Dalfin cazaz, E tenc totas mas
eretaz. Del mieg sirventes.
Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.
Eluc. de las propr., fol. 56.
(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)
Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.
PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.
7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.
El dozes, us petitz Lombartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Le douzième, un petit Lombard.
Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.
Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Il dut être le douzième.
CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.
8. Dotzena, s. f., douzaine.
Una dotzena de moltos.
(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
Une douzaine de moutons.
CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.
9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents.
Per cent vers ni per dozenz cansos.
(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)
G. Magret: No m valon re.
Pour cent vers et pour deux cents chansons.
Li prestet dozens marabotis.
(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)
V. de Bertrand de Born.
Lui prêta deux cents marabotins.
Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.
S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées.
CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos. IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)
L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société.
Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,
Saber et sen soven vezer.
P. Vidal: Abril issic.
Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.
Si m trobes fol ni mal duich.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si me trouvât fou et mal instruit.
ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon.
Roman de Rou, v. 3825.
Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.
Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée.
Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.
Remi Belleau, t. I, fol. 87.
(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)
2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.
Si 'l reis engles e 'l duz normanz.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)
Si le roi anglais et le duc normand.
Pero 'l senhers coms, ducs, marques
N'a ben sa pegnora tracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.
CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)
3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.
Car mentau duguessa ni regina.
Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.
Car je me rappelle duchesse et reine.
Fig. Duquessa de valen pretz entier.
Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.
Duchesse de vaillant mérite entier.
CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)
4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.
Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.
(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)
V. de Bertrand de Born.
Du duché de Normandie... et du comté de Poitou.
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras et illas e dugat.
Rambaud de Vaqueiras: Valens marques.
(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)
A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.
CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)
ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball.
Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)
7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.
No es degu metalh de maior ductibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Il n'est aucun métal de plus grande ductilité.
CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)
8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile.
Coyre coronari ductil en subtils laminas.
(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuivre coronnaire ductile en lames fines.
CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.
Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.
Mas l'aigua que suau s' adui
Es peiers de cella que brui.
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.
Fig. A ver salvamen
Aduretz tota Fransa.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Vous conduirez toute la France à vrai salut.
Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor.
B. de Ventadour: Lo gens.
(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)
L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur.
Mais lai on valor ven e tria,
Ven paratge; et de lai fui
On avol cors soven s'adui.
R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.
Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient.
Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,
Qu'us plazers autre n'adutz.
(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.
ANC. FR.
Li graindre anemi Diex si sunt li renoié,
Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.
J. de Meung: Testament, v. 642.
ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.
10. Aduzemen, s. m., conduite.
Per razon de l'aduzemen de las ayguas.
(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 79.
Pour raison de la conduite des eaux.
11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider.
Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.
V. de Geoffroi Rudel.
Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.
Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...
Que m condugua en paradis.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.
Car qui joi ni solaz fui
A piech de mort se condui.
Lanfranc Cigala: Ges non sui.
Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.
CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)
2. Conduch, s. m., conduite, direction.
Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88.
Par conduite de nochers.
ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez
Que je n'i soie domagiez.
Roman du Renart, t. II, p. 371.
CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)
13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit.
Aquest present salvconduch ay fach.
(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)
Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.
J'ai fait ce présent sauf-conduit.
CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.
14. Conductor, s. m., conducteur, guide.
De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.
(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)
Chronique des Albigeois, col. 10.
De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.