Mostrando las entradas para la consulta costums ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta costums ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.

domingo, 7 de julio de 2024

Mul - Remuneration


Mul, s. m., lat. mulus, mulet.

Burdonem producit equus conjunctus asellae, 

Procreat et mulum junctus asellus equae.

Ebrard. Betun., in graecismo

Perdet tres cavals et un mul.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe. 

Perdit trois chevaux et un mulet.

ANC. FR. Et si donna au roi Noblon 

Cargiés trente muls arragons

De pieres et d'or et d'argent.

Roman du Renart, t. IV, p. 425. 

ANC. CAT. Mul. ESP. PORT. IT. Mulo. (chap. Macho, machos; mulo, mulos.)

2. Mula, s. f., lat. mula, mule.

Sembla mula quan reguanha.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Ressemble à mule quand elle rechigne. 

CAT. ESP. PORT. IT. Mula. (chap. mula, mules, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

3. Mulet, s. m., mulet.

Lo duc Teri d'Ardena sus un mulet lo lia. Roman de Fierabras, v. 4832. 

Le duc Thierry d'Ardenne sur un mulet le lie.

ESP. Muleto. IT. Muletto. (chap. Mulet, mulets; muleta, muletes.) 

4. Muleiar, v., aller à mulet.

Li Espanhol muleio. Leys d'amors, fol. 51. 

Les Espagnols vont à mulet.

(chap. Mulejá : aná en macho o mulo o mula, com los mossens de allacuanta, per ejemple lo arzobispo de Saragossa García Fernández de Heredia.)

5. Mulin, adj., de mule, de mulet.

Carns mulinas so peiors que d'aze per digerir.

Eluc. de las propr., fol. 254.

Les chairs de mulet sont pires que d'âne pour digérer. 

IT. Mulino.


Mun, Mon, Mont, s. m., lat. mundus, monde, univers. 

Mielz sabetz gardar home de dan,

Que venh' a vos, qu'autre reys qu' el mun sia.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Mieux vous savez garantir de dommage homme qui vienne à vous, qu'autre roi qui soit au monde. 

Mielher etz del mon e la belaire.

Perdigon: Aissi cum selh. 

Vous êtes la meilleure du monde et la plus belle.

- Mystiq. Le siècle.

Trop ameron lo mont, e pauc lo paradis. La nobla Leyczon. 

Aimèrent beaucoup le monde, et peu le paradis.

- La vie future, le ciel.

Totz l'autre mons no m poiria 

Tener nulh pro, s'ieu no us vezia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni. 

Tout l'autre monde ne me pourrait tenir nul profit, si je ne vous voyais pas.

- La nature, la terre.

Belh m'es lo dous temps amoros, 

Lanquan lo mons reverdezis.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

M'est beau le doux temps amoureux, quand la nature reverdit. 

ANC. FR. Fortune se jeue del mont:

Li un vienent, li autre vont. Roman du Renart, t. III, p. 291.

E li dus jura Dex, ki li mund pot salver. Roman de Rou, v. 3849.

CAT. Mon. ESP. PORT. Mundo. IT. Mondo. (chap. Mon o món, mons. Podem escriure món per a diferensiál de mon : lo meu.)

2. Mondan, Monda, adj., lat. mundanus, mondain, du monde.

Jois mondans es dolors.

B. Zorgi: Ben es.

Plaisir mondain est douleur.

Aquestas doas maneras d'amors son comunals a totas mondanas creaturas. Brev. d'amor, fol. 4.

Ces deux manières d'amour sout communes à toutes créatures du monde.

CAT. Mondá, mundá. ESP. PORT. Mundano. IT. Mondano. 

(chap. del món.)

3. Mundanal, Mondanal, adj., mondain.

Pessamens carnals e mondanals. V. et Vert., fol. 88. 

Pensées charnelles et mondaines.

Ni 'ls mondanals bes. Leys d'amors, fol. 28. 

Ni les biens mondains.

Cort ecclesiastica o mundanal. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Cour ecclésiastique ou mondaine.

ANC. CAT. ANC. ESP. Mundanal. (chap. Del món, mundanal, mundanals.)

4. Mundial, Mondial, adj., lat. mundialis, mondain, du monde.

De la natura e de disposicio mundial.

Dieus qui, en la civilitat mondial, es un princep reglant, ordenant.

Eluc. de las propr., fol. 105 et 2.

De la nature et de disposition du monde.

Dieu qui, dans la civilité mondaine, est un principe réglant, ordonnant. ANC. ESP. Mundial. IT. Mondiale. (chap. Mundial, mundials.)


Mundar, Mondar, v., lat. mundare, monder, nettoyer, purifier.

De la sotil pel los mundatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De la fine peau vous les mondez. 

Fig. Mondan los de lors malvestatz. Brev. d'amor, fol. 2. 

En les purifiant de leurs méchancetés. 

E 'l mons es estranhatz de mondar, 

Quar hom no cre autre ni es crezutz. 

G. Riquier: Fortz guerra. 

Et le monde est éloigné de se purifier, car homme ne croit un autre ni n'est cru.

Ses mondar, non pot montar amon.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Sans se purifier, il ne peut monter là haut.

Part. pas. Aprop auretz un budel quist

De galina, e be mondat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après vous aurez cherché un boyau de poule, et bien nettoyé.

Fo sanada e mondada. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2. 

Fut guérie et purifiée.

ANC. FR. Monder ne se puet hom mondains,

S'il n'est desmondés dou monde ains.

Roman du Renart, t. IV, p. 175.

Ainsi Jhésus-Crist te munda. Jehan de Meung, Test., v. 898.

Les vieux péchés des âmes lave et munde. Forcadel, p. 265.

CAT. Mundar. ESP. PORT. Mondar. IT. Mondare. 

(chap. Mundá, llimpiá, purificá, traure los pecats; mondá : pelá una pataca.)

2. Mund, Mon, Monde, Munde, adj., lat. mundus, pur, net. 

Er del tot mons e lavatz.

Pons de Capdueil: En honor. 

Sera du tout net et lavé. 

Us greus peccatz que m cofon, 

E vos podetz m' en far mon.

G. Riquier: Aissi com es. 

Un grief péché qui me confond, et vous pouvez m'en faire pur.

Tan vos vi bona e bella, 

E de totz mals munda e pucella. 

Un Troubadour Anonyme: Si trobess tan. 

Tant je vous vis bonne et belle, et de tous maux pure et pucelle.

Ses cor vauc e ses cor veng..., 

Que de cor soi mondes e blos.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Sans coeur je vais et sans coeur je viens..., vu que de coeur je suis net et vide. 

ANC. FR. Nus n' est si justes ne si mondes 

Qui ne périsse à cel passaige.

Fables et cont. anc., t. I, p. 287. 

Or preiom Deu ke pur sa grace 

De nos péchiez mundes nus face. Marie de France, t. II, p. 499.

Haute dame, pucele monde. Fables et cont. anc., t. II, p. 437.

ESP. Mondo. PORT. Mundo. IT. Mondo. (chap. mondo, llimpio, pur.)

3. Munditia, Mondicia, s. f., lat. munditia, pureté, propreté.

Lors vestirs era blanx en signe de mondicia.

(chap. Los seus vestits eren blancs en signe de mundissia : puresa : llimpiesa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151.

Leur vêtement était blanc en signe de pureté.

Las non munditias.... del antechrist. Doctrine des Vaudois.

Les non puretés.... de l'antechrist. 

ANC. FR. Chasteté et mundicité doivent mettre la blanche nape licitemant. Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. II, p. 209. 

PORT. Mundicia. IT. Mondizia. (chap. Mundissia, mundissies; puresa, pureses; llimpiesa, llimpieses.) 

4. Mundament, s. m., épurement, purification.

Mundament de l'esposa de Christ. Doctrine des Vaudois. 

Purification de l'épouse de Christ.

IT. Mondamento. (chap. Mundamén, mundamens : purificassió, purificassions.)

5. Mondansa, s. f., purification.

Perdonansa

N' er mondansa.

J. Esteve: Lo senhers. 

Pardon en sera purification.

6. Mondador, s. m., vanneur, nettoyeur. 

Mondadors et baruteladors fazen un cors de mondadors, ho baruteladors. Cartulaire de Montpellier, in fine. 

Vanneurs et bluteurs faisant un corps de vanneurs, ou bluteurs. 

ESP. PORT. Mondador. IT. Mondatore. (chap. Mondadó, mondadós, mondadora, mondadores; llimpiadó, llimpiadós, llimpiadora, llimpiadores; palillo o tochet per a les dens : mondadó de dens. Peladó de pataques, peladós, peladora, peladores.)

7. Mundificar, Mondificar, v., purifier, nettoyer.

Per nafra mondificar. Brev. d'amor, fol. 50. 

(chap. Per a llimpiá una nafra; desinfectá, purificá una ferida o llaga.)

Pour nettoyer blessure.

Mundificar les malautes.

Eluc. de las propr., fol. 211. 

Purifier les malades.

Fig. Home luocz non mondifica,

Mas hom sanhs lo loc sanctifica.

Brev. d'amor, fol. 98.

Le lieu ne purifie pas l'homme, mais l'homme saint sanctifie le lieu.

ANC. FR. Quant cilz qui tout fist et créa 

Nos péchiez y mondifia.

Jehan de Meung. Test., v. 247. 

Crainte de Dieu est la vive fontaine 

Mondifiant toute macule humaine. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 127.

ESP. PORT. Mondificar. IT. Mondificare. (chap. Mundificá.)

8. Mundificacio, s. f., nettoiement, purification.

Mundificacio dels enfantz.

Cove qu'el malaute use de mundificacio del sieu cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 30 et 48.

Nettoiement des enfants.

Il convient que le malade use de la purification de son corps. 

IT. Mondificazione. (chap. Mundificassió, mundificassions.)

9. Desmundar, v., salir, contaminer, souiller.

E 'l mons degra mondar, mas per un pom...

Desmundet si.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Et le monde devrait se purifier, mais pour une pomme... il se souilla. ANC. FR. Ki se desmonde et ki se mont;...

Et s'il avient k' il se desmondent, 

Errant faisons k' il se remondent. 

Roman du Renart, t. IV, p. 174.

(chap. Desmundá : embrutá, engorriná, contaminá.)

10. Esmundar, v., lat. emundare, purger, purifier. 

Fig. Non esmundam nostra pessa.

Fraire, esmundem nos de tota orduma de charn.

Trad. de Bède, fol. 54 et 60.

Nous ne purifions pas notre pensée.

Frères, purifions-nous de toute ordure de chair. 

Part. pas. Per orazos sem esmundat.

Trad. de Bède, fol. 66. 

Par oraisons nous sommes purifiés. 

ANC. FR. De mes péchiez trestoz m' esmonderoie. Bekker, p. 173.

11. Emundamen, s. m., purification, épurement.

Amors 

De Dieu er guitz

Dels emundamens

De lurs fallimens.

J. Esteve: Quossi moria. 

Amour de Dieu sera guide des purifications de leurs fautes.

12. Emundacio, s. f., lat. emundatio, purification.

Donec salut et emundacio. Eluc. de las propr., fol. 151. 

Donna salut et purification.

ESP. Emundación.

13. Inmundicia, s. f., lat. immunditia, immondicité, impureté, saleté.

Tota inmundicia no sia nomnada. Trad. de Bède, fol. 44. 

Que toute impureté ne soit nommée.

Purga inmundicia de uelhs. Eluc. de las propr., fol. 210. 

Purge immondicité d'yeux. 

CAT. Immundicia. ESP. Inmundicia. PORT. Immundicia. IT. Immondizia.

(chap. Inmundissia, inmundissies : brutissia, brutissies; gorrinada, gorrinades; bassura, bassures; impuresa, impureses. In + mundissia, in + llimpiesa.)


Municipal, adj., lat. municipalis, municipal.

Statuts municipals. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 98. '

(chap. Estatuts munissipals.)

Statuts municipaux.

Las dichas costumas e leis municipals. Cartulaire de Montpellier, fol. 42.

(chap. Les dites costums y leys munissipals.)

Les dites coutumes et lois municipales.

CAT. ESP. PORT. Municipal. IT. Municipale. 

(chap. Munissipal, munissipals.)

2. Comun, Como, adj., lat. communis, commun. 

Puis lo depart lo coms a gen comuna.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Puis le comte le distribue à gent commune. 

Comun son aquel que perteno al mascle et al feme ensem. Gram. prov.

Communs sont ceux qui appartiennent au masculin et au féminin ensemble.

Totas res... han una fi comuna. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes choses... ont une fin commune. 

Segond la disposition del drech comun. Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Selon la disposition du droit commun.

Substantif. Communauté, la commune. 

Sona 'l campana, 

E lo vielhs comuns venc... 

Tantas n' a prez e derocad' e morta, 

Qu' el vielhs comuns s' esmay' e s desconorta.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Sonne la cloche, et la vieille communauté vint... Tant en a pris et renversé et détruit, que la vieille communauté s' effraye et se déconcerte. 

L' onratz comus de Florensa valens. 

G. Riquier: Tan m'es. 

L' honorée commune de Florence vaillante. 

Alcus hom qui fo amministraire del aver del comun d'alcuna terra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Aucun homme qui fut administrateur de l'avoir de la communauté d'aucune terre.

Autra despensa et servizis fachs en l' ostal del comun als cossols, familiars et autres. Tit. de 1428. Hist. de Nîmes. t. III, pr., p. 227. 

Autre dépense et service faits en l'hôtel de la commune aux consuls, domestiques et autres.

- Trésor public.

Deu tornar al fisco, so es lo comos de Roma. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 47.

Doit retourner au fisc, c'est-à-dire le trésor de Rome. 

Adv. comp. Quant tu metras ta oratio en comu, tu as part el comunal de sancta Glieya. V. et Vert., fol. 39. 

Quant tu mettras ton oraison en commun, tu as part à la communauté de sainte Église.

ANC. FR. S'assemblèrent ceux dudit commun en très grand nombre.

Monstrelet, t. I, fol. 244.

CAT. Comú. ESP. Común. PORT. Commun. IT. Comune. 

(chap. Comú, comuns.)

3. Comuna, Comunia, s. f., commune. 

Lo reis, sas comunas a fort somo 

Per anar metre setge.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93. 

Le roi, ses communes a fortement sommé pour aller mettre siége.

Aqui vengro gran re de comunias. Philomena. 

Là vinrent beaucoup de communes.

ANC. CAT. IT. Comuna. (chap. comuna, comunes; comunidat, comunidats.)

4. Cominal, Comunal, Communal, Cumunal, adj., commun, public, moyen. 

Metrem l' a San Gili, corn en loc cominal.

P. Bremond Ricas Novas: Pus partit. 

Nous le mettrons à Saint-Gilles comme en lieu commun.

Autafort, lo lor comunal castel. V. de Bertrand de Born. 

Autefort (Hautefort), le leur château commun. 

La vida cumunal de nostre refreytor. V. de S. Honorat. 

La vie commune de notre réfectoire.

A totz es comunals mortz.

Aimeri de Bellinoy: Quant mi.

A tous est commune la mort.

Si fempnas communals usa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

S'il fréquente femmes publiques.

ANC. FR. Après ce, retourna à la vie communal. 

Chronique, Ms. de Berne, t. II, fol. 48.

- Égal, pareil.

Amix, son home cominal.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Ami, les hommes sont égaux.

- Vulgaire, bas.

Naysser volc...

El pus cominal luoc que sia.

Les sept Joyes de la Vierge. 

Voulut naître... au lieu le plus commun qui soit. 

Subst. Mon sirventes tramet al cominal 

De tota gen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Je transmets mon sirvente au commun de toute gent.

Sirventes non es leials,

S' om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

- Substant. Communauté, commune. 

En Bernar de la Tor a donat e altreiat al cuminal de Bessa... 

Lo cuminals de la vila. Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le seigneur Bernard de la Tour a donné et octroyé au commun de Besse... Le commun de la ville.

El comunal d'Agen, de la ciutad e del borc. 

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308.

Au commun d'Agen, de la cité et du bourg.

- Adverbial. A la fois, en commun. 

Feron sobr' els rotiers tuit essem, cominal. Guillaume de Tudela. Frappent sur les routiers tous ensemble, à la fois. 

Adv. comp. A foc crido per cominal.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Au feu ils crient en commun.

ANC. CAT. ESP. Comunal. IT. Comunale. (chap. Comunal, comunals.)

5. Comunalha, Comunailla, s. f., communauté, société.

E 'l met en la comunailla.

Marcabrus: Quant l'aura. 

Et le met en la communauté. 

Adv. comp. Ieu 'lh part l'uou e la mealha, 

E, s' el pueys vol la mia part, 

Ieu la 'lh giet de comunalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Je lui partage l'oeuf et la moelle, et, si ensuite il veut la mienne part, je la lui jette de communauté. 

Si 'l tolc una vetz lo castel d' Autafort qu' era d' amdos en comunailla.

V. de Bertrand de Born. 

Ainsi lui enleva une fois le château d'Autefort qui était de tous deux en communauté.

6. Cominaltat, Cuminaltat, Communautat, Comunitat, s. f., lat. communitatem, communauté, municipalité.

Que la dicha communautat et universitat aia... archa communa.

Charte de Gréalou, p. 64. 

Que la dite communauté et universalité ait... caisse commune.

E 'ls borzes de Tolosa, e la cominaltatz. Guillaume de Tudela. 

Et les bourgeois de Toulouse, et la communauté.

En la comunitat de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 2. 

En la communauté des planètes. 

ANC. FR. Contregarder la cité et la communité.

Macault, Trad. des Apopht., fol. 14. 

CAT. Comunitat. ESP. Comunidad. PORT. Communidade. IT. Comunaltà, comunità, comunitate, comunitade. (chap. Comunidat, comunidats.)

7. Comunaleza, Cumunaleza, Cumenalesa, Cominaleza, s. f., communauté.

La comunaleza del mestier. Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens. La communauté du ministère. 

Elegutz ad aconselhar la comunaleza de Monpeslier.

Ad ops de la cominaleza de Monpeslier.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Élus pour conseiller la communauté de Montpellier.

Pour le besoin de la communauté de Montpellier. 

Ben es foll e plen de fadeza 

Que so qu' es sieu met en cumenalesa. 

Dialogue de l'âme et du corps. 

Bien est fou et plein de sottise qui met en communauté ce qui est sien. ANC. ESP. Comunaleza.

8. Comunalmen, Cuminalment, Cominalmen, adv., communément, également, en commun, ensemble.

Prendetz sal et agrimen, 

E crematz o comunalmen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez sel et aigremoine, et brûlez cela ensemble. 

Un jorn ve que so qu' ajostas 

Ira tot cominalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Un jour vient que ce que tu assembles ira tout ensemble.

Que pogues dar a totz cominalmen.

Un troubadour anonyme: Tot aissi. 

Que je pusse donner à tous également. 

ANC. FR. Donc corurent as armes trestuit comunalment.

Roman de Rou, v. 2217.

ANC. CAT. Comunalment. ESP. IT. Comunalmente. 

(chap. Comunalmen, en comú, igualmen, tot jun).

9. Descominal, Descomunal, adj., excessif, démesuré, extraordinaire, désagréable, étrange, rigoureux.

Mos greus mals 

Qu' ieu ai sufertz grans e descominals.

Cadenet: Ab leyal cor. 

Mes pénibles maux que j'ai soufferts grands et excessifs.

Vas mi a cor descominal.

G. Faidit: Ben a Amors. 

Vers moi elle a coeur rigoureux. 

Aquest baro descominal. 

Le Moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Ce baron étrange. 

Non pot aver plag plus descomunal. 

Lanfranc Cigala: Non sai si m. 

Ne peut avoir plaid plus désagréable. 

CAT. ESP. Descomunal. (chap. Descomunal, descomunals; exessiu, desmesurat, extraordinari, desagradable, extrañ, rigurós.)

10. Comunicabilitat, s. f., communicabilité, transmission. 

Lutz... es de summa alegretat, de summa comunicabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

La lumière... est de grande allégresse, de grande communicabilité. 

CAT. Comunicabilitat. ESP. Comunicabilidad. 

(chap. Comunicabilidat, comunicabilidats.)

11. Comunicatiu, adj., communicatif, expansif.

Lutz es... de si... comunicativa. Eluc. de las propr., fol. 119. 

La lumière est.... par soi.... communicative. 

Fig. Tota bontat es de si naturalment difuziva e liberalment comunicativa.

Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toute bonté est de soi naturellement diffusive et libéralement communicative. 

CAT. Comunicatiu. ESP. Comunicativo. PORT. Communicativo. 

IT. Comunicativo. 

(chap. Comunicatiu, comunicatius, comunicativa, comunicatives.)

12. Communiquar, Comunicar, v., lat. communicare, communiquer. Deves communiquar a la sancta Gleisa. Doctrine des Vaudois. 

Tu dois communiquer à la sainte Église. 

No posca si comunicar. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Ne puisse se communiquer. 

Part. prés. Doas autras suturas comunican a las autras plagas.

Trad. d'Albucasis, fol. 42. 

Deux autres sutures communiquant aux autres plaies.

CAT. ESP. Comunicar. PORT. Communiquar. IT. Comunicare.

(chap. Comunicá, comunicás: yo me comunico, comuniques, comunique, comuniquem o comunicam, comuniquéu o comunicáu, comuniquen; comunicat, comunicats, comunicada, comunicades.)

13. Communion, Comunion, s. f., lat. communionem, communion. 

En la sancta Glieya catholica, en la comunion dels sancts.

V. et Vert., fol. 6. 

En la sainte Église catholique, en la communion des saints.

La spiritual refectio a communion. Doctrine des Vaudois. 

La réfection spirituelle en communion. 

CAT. Comunió. ESP. Comunión. PORT. Communhão. IT. Comunione.

(chap. Comunió, comunions.)

14. Communiar, Cumeniar, Cumengar, Cumenegar, v., lat. communicare,

communier.

Es si fach cumeniar. V. de S. Honorat. 

Il s'est fait communier.

So son doas cosas en las quals communion li saint. Doctrine des Vaudois.

Ce sont deux choses en lesquelles communient les saints.

Ar si cumenian tut. V. de S. Honorat. 

Maintenant ils communient tous. 

ANC. FR. Je ne fui communiez

Bien a passé deus ans entiers. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 108. 

ESP. Comulgar. PORT. Commungar. IT. Comunicare. 

(chap. Combregá: combrego, combregues, combregue, combreguem o combregam, combreguéu ocombregáu, combreguen; combregat, combregats, combregada, combregades.)

15. Cumerguar, v., communier. 

No ns devem tan asegurar 

Que cumerguem ses cofessar.

Brev. d'amor, fol. 116.

Nous ne devons pas tant nous assurer que nous communiions sans nous confesser.

Pos lo ducs es absoutz, es cumergatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Après que le duc est absous, il est communié.

16. Escominio, Excomunio, Escumenio, s. f., lat. excommunicatio, excommunication.

Trop estaitz en l' escominio.

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

Vous restez trop en l' excommunication. 

Sentencia d' excomunio. Brev. d'amor, fol. 116. 

(chap. Sentensia d' excomunió.)

Sentence d' excommunication. 

Mespresan l' escumenio del papa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 194.

Méprisent l' excommunication du pape.

CAT. Escomunió. ESP. Excomunión. PORT. Excommunhão. 

(chap. Excomunió, excomunions; excomunicá : ex + comunicá, combregá.)

17. Escumeniazon, s. f., lat. excommunicationem, excommunication.

En escumeniazon

Vos metriam ades e e malediction.

Guillaume de Tudela. 

En excommunication nous vous mettrions incessamment et en malédiction.

CAT. Escomunicació, excomunicació. ESP. Excomunicación (Excomunión). IT. Scomunicazione. (chap. Excomunió, excomunions; excomunicassió, excomunicassions.)

18. Escumergamen, Escomergament, s. m., excommunication.

O per escumergamen, o per yssilh. V. et Vert., fol. 58.

Ou par excommunication, ou par exil. 

L' arssevesque Turpi lor a mandat em pena d' escomergament. Philomena. 

L' archevêque Turpin leur a mandé sous peine d' excommunication.

ANC. FR. En prise si pou les escommeniemens. Joinville, p. 14. 

De cele escumengement 

Grondillierent Engleiz forment; 

De l' escumenge ont grant poor.

Roman de Rou, v. 12359. 

Car tousjours estoit en sentence d' excommuniment. 

Comines, liv. I, p. 114.

Sur les peines d' excommuniemens. Monstrelet, t. II, fol. 118.

ESP. Excomulgamiento. IT. Scomunicamento.

19. Escumenegable, adj., exécrable, réprouvé.

Escumenegable jujamen. Trad. de la 2e Épître de S. Pierre. 

Exécrable jugement.

10. Escomeniar, Escomengar, Escumenjar, Escumengar, Escumenegar, v., lat. excommunicare, excommunier, réprouver.

Son avesque lo deu escomengar. Arbre de Batalhas, fol. 209. 

Son évêque le doit excommunier. 

Al apostoli mandem 

Un messatgiers,

Que escomunie

Cosselhs e cosselhiers.

P. Basc: Ab greu.

Au pape mandons un messager, afin qu'il excommunie conseils et conseillers.

Lo comte de Tolosa, anet excomeniant. Guillaume de Tudela. 

Le comte de Toulouse, il alla excommuniant. 

Car, si a tort escumenjas, 

De tu meteis cre que t venjas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Car, si à tort tu excommunies, de toi-même crois que tu te venges. 

Part. pas. Seretz n' escomeniatz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Vous en serez excommunié.

Causa escumenegada. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 10.

Chose réprouvée.

(chap. Excombregá, excomunicá.)

21. Escumergar, Excumergar, v., excommunier.

Part. pas. Escumergatz era de la auctoritat de Deu. V. et Vert., fol. 78.

Il était excommunié par l'autorité de Dieu. 

Tu yest escumergatz. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 10. 

Tu es excommunié.

Aquel a tort excumergatz 

No seria.

Brev. d'amor, fol. 116. 

Celui-là à tort excommunié ne serait. 

ANC. FR. Avant se lessent les gens mourir excommeniés que il se facent absodre. Joinville, p. 14. 

E tuz iceux escumengout.

Marie de France, t. I, p. 66. 

J'ai bien esté neuf ans entiers 

Parjures et escomeniez.

Roman du Renart, t. III, p. 304.

CAT. Escomunicar, excomunicar. ESP. Excomulgar. PORT. Escommungar. IT. Scomunicare. (chap. Excomunicá, excombregá.)

22. Immunitat, s. f., lat. immunitatem, immunité. 

Jurar... servar e gardar... immunitats. Statuts de Provence. Bomy, p. 6.

Jurer... observer et garder... immunités. 

Gracias, conventions, immunitats.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 63. 

Grâces, conventions, immunités. 

CAT. Immunitat. ESP. Inmunidad. PORT. Immunidade. IT. Immunità, immunitate, immunitade. (chap. Inmunidat, inmunidats.)

23. Remuneration, s. f., lat. remunerationem, rémunération, récompense.

En gasardo et en remuneration d'aquel anniversari.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126. 

En récompense et en rémunération de cet anniversaire.

CAT. Remuneració. ESP. Remuneración. PORT. Remuneração. 

IT. Remunerazione. (chap. Remunerassió, remunerassions; v. remunerá; recompensa, recompenses, v. recompensá).