Mostrando las entradas para la consulta possible ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta possible ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 14 de febrero de 2024

Equitat - Equivalent

Equitat, s. f., lat. aequitatem, équité, droiture.

Equitatz non es autra cauza mays engaltat tota alinhada.

V. et Vert., fol. 60.

Équité n'est autre chose qu'égalité toute alignée. 

Segon bona equitat el deu esser punit. L'Arbre de Batalhas, fol. 172.

Selon bonne équité il doit être puni. 

CAT. Equitat. ESP. Equidad. PORT. Equidade. IT. Equità. (chap. equidat, igualdat.)

2. Iniquitat, Enequitat, s. f., lat. iniquitatem, iniquité, injustice. 

Creys lurs iniquitatz, 

Creyssen lurs possessios.

Fuster, Jordi Pujol, president, Generalitat, molt honorable; desfalc; Equitat

G. Riquier: Cristias.

Leur iniquité croît, croissant leurs possessions. 

Per que faill fes e sors enequitatz.

Giraud de Borneil: A l'honor. 

C'est pourquoi foi faillit et iniquité s'élève. 

ANC. FR. Si sunt li autre meins peneit 

Qui meins firent d'iniquiteit.

Marie de France, t. II, p. 479.

CAT. Iniquitat. ESP. Iniquidad. PORT. Iniquidade. IT. Iniquità.

(chap. Iniquidat, injustissia, desigualdat.)

3. Inic, Enic, adj., lat. iniquus, inique, injuste.

Las leys el destruissh antiquas et instituissh leys iniquas.

(chap. Ell destruíx les leys antigues e instituíx leys inicues, injustes.)

Eluc. de las propr., fol. 72.

Il détruit les lois antiques et institue lois iniques. 

Clergues, qui vos chauzic 

Ses fellon cor enic, 

En son comde falhic, 

Qu'anc peior gent no vic.

P. Cardinal: Li clerc.

Clercs, qui vous distingua sans perfide coeur inique, faillit en son compte, vu que oncques pire gent je ne vis. 

CAT. Inic. ESP. (inicuo) PORT. IT. Iniquo. (chap. inicuo, inicuos, inicua, inicues.)

4. Enequitozamen, adv., iniquement, injustement.

L'us me respos enequitozamen.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

L'un me répond iniquement. 

CAT. Iniquament. ESP. (inicuamente) PORT. IT. Iniquamente.

(chap. inícuamen, inicuo o inicua porten l'acento a la segona i, com inícuamen es esdrújula se fique tilde.)

5. Equatio, s. f., lat. aequatio, égalisation, équation.

Segon rectitut entro que sia possibla la equacio.

Segon que es possible per equacio e facilitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 60 et 64. 

Selon rectitude jusqu'à ce que l'égalisation soit possible.

Selon qu'il est possible par égalisation et douceur. 

CAT. Equacio. ESP. (ecuación) Equacion. PORT. Equação. IT. Equazione.

(chap. Ecuassió, que porte un signo = de igual, igualassió. Aquí voréu perqué la siudat Igualada se trobe escrita de diferentes maneres, Egualada, Agualada.)

6. Agulacio, s. f., égalisation.

En la restauracio e agulacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 65.

En la restauration et égalisation.

ESP. Igualación. PORT. Igualação. IT. Agguagliazione.

7. Agular, v., égaliser.

Part. pas. Si possible es sia agulat.

Trad. d'Albucasis, fol. 37. 

S'il est possible qu'il soit égalisé.

IT. Agguagliare.

8. Egual, Engal, adj., lat. aequalis, égal, pareil.

Doas dompnas valens e pros 

Son engal de faits e de ditz, 

Engal de pretz e de joven. 

T. d'Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Deux dames vaillantes et distinguées sont égales de faits et de propos, égales de mérite et de jeunesse. 

Amors fay engal tota gen.

Deudes de Prades: Anc mais hom. 

Amour fait toute gent égale. 

Adv. En totz mestiers

Se tanh saber et art et us, 

Mas engal mens et engal pus 

Non pot hom triar ses saber.

R. Vidal de Besaudun: En aquel temps. 

En tous métiers il convient savoir et l'art et usage, mais on ne peut trier sans science également moins et également plus. 

Adv. comp. Ieu ill vuoill servir a totz jorns per engal.

(chap. Yo la vull serví tots los díes per igual, igualmén.)

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

Je veux la servir toujours également.

Sol qu'ilh agues lo mille 

De la dolor fer' e mortal, 

Ben agram partit per egual.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Seulement qu'elle eut le millième de la douleur cruelle et mortelle, nous aurions bien partagé également. 

Prép. Era s'en vai G. engalh soleilh.

Engal lo jorn en venguen sotz Puh Agut. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86 et 79. 

Gérard s'en va maintenant à l'égal du soleil. 

Avec le jour ils en viennent sous Puy-Aigu. 

Prép. comp. S'en engal lei non ama sa honor. 

Sordel: Quant plus.

Si à l'égal d'elle je n'aime son honneur. 

CAT. Egual. ESP. PORT. Igual. IT. Eguale. (chap. igual, iguals; igualet, igualets, igualeta, igualetes; v. igualá: igualo, iguales, iguale, igualem o igualam, igualéu o igualáu, igualen; igualat, igualats, igualada, igualades; un faixó igualadet, uns bancals igualadets, una parada igualadeta, unes eres igualadetes.)

9. Engalament, Egalament, s. m., comparaison, égalité, égalisation.

Ab nuill home en terra non ac egalamentz.

P. de Corbiac: El nom de. 

Il n'eut comparaison avec aucun homme sur terre.

Une variante porte engalamens.

ANC. CAT. Igualament. ESP. Igualamiento. PORT. Igualamento. 

IT. Agguagliamento. (chap. igualamén, igualamens.)

10. Egualmen, Egalmen, Engualmen, adv., également.

Que egualmen fosson aman amat.

(chap. Que los amans foren amats igualmén.)

Deudes de Prades: Ben ay' amors.

Que les amants fussent aimés également.

Lai on domna vol amar, 

Engualmen deu son drut honrar, 

Quant engualmen son amoros. 

T. de M. de Ventadour et de G. d'Uisel: Gui d'Uisel. 

Là où dame veut aimer, elle doit également honorer son amant, quand ils sont également amoureux.

Ans, m' er semblan qu'els partam egalmens. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

Au contraire, il me semblera que nous les partagions également.

ANC. CAT. Egualment. ESP. PORT. Igualmente. IT. Egualmente. (chap. igualmén.)

11. Egaleza, s. f., égalité, façon, espèce.

Car o met la mortz en egaleza.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Car la mort le met en égalité.

Moble d'un' egaleza

Auran li pobr' e 'l manen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Les pauvres et les riches auront meuble d'une même espèce.

ANC. ESP. Igualeza.

12. Engaltat, s. f., lat. aequalitatem, égalité.

Equitatz non es autra cauza mays engaltat tota alinhada.

V. et Vert., fol. 60. 

Équité n'est autre chose qu'égalité toute alignée.

ANC. ESP.

Mandó que oviessen entre si bona egualdat.

Poema de Alexandre, cop. 1430.

CAT. Igualtat. ESP. MOD. Igualdad. PORT. Igualdade. IT. Ugualità.

(chap. Igualdat, igualdats.)

13. Egallansa, s. f., égalité. 

Aver per egallansa.

Cartulaire de Montpellier, fol. 59. 

Avoir par égalité.

ANC. ESP. Benedicta tu,

Honrada sin egualanza.

L' arcipreste de Hita, cop. 1636.

14. Eguansa, Esguansa, s. f., égalité.

Car non trobatz eguansa 

De beutat el mon ni par.

G. Faidit: Al semblan. 

Car vous ne trouvez au monde égalité de beauté ni pareille.

Quan m'en pren esmansa,

De beutat no us truep esguansa.

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Quand il m'en prend estimation, je ne vous trouve égalité de beauté.

15. Eguar, Egar, Engar, Equar, v., lat. aequare, égaliser, égaler, mettre

de niveau.

Aissi fon partit et egat

En la cort del ver deu d'amor.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Ainsi il fut divisé et égalisé dans la cour du vrai dieu d'amour.

Ab lieis non pot lauzor engar.

P. Bremond Ricas Novas: Be volgra.

Louange ne peut égaler avec elle. 

Una de pretz ab lieis no i s pot egar.

Arnaud Daniel: Sols sui que.

Une ne peut s'égaler de mérite avec elle.

Part. prés. L'autre apelam equant o egalhant. 

Eluc. de las propr., fol. 113. 

Nous appelons l'autre égalant ou égalisant.

ANC. ESP. La que yo mesé aun non es eguada. 

Poema del Cid, v. 3302.

16. Egalar, Engalhar, v., égaler, égaliser, comparer, équivaloir.

Egalar ab figura facha redondamentz. 

P. de Corbiac: El nom de. 

Égaler avec une figure faite en rondeur. 

Par ben que sens li falha, 

Qui donas joves engalha 

Ab las vielhas.

Gavaudan le Vieux: Ara quan. 

Il paraît bien que le sens lui manque, à qui compare les dames jeunes avec les vieilles. 

Part. prés. L'autre apelam equant o egalhant. 

Eluc. de las propr., fol. 113. 

Nous appelons l'autre égalant ou égalisant.

ANC. ESP. Egualar non se podrian ningunas otras mercedes. 

L'arcipreste de Hita, cop. 656. 

CAT. Egualar, igualar. ESP. MOD. PORT. Igualar.

17. Desegal, adj., inégal.

N Aimeric, trop es affars desegals.

T. d'Aimeric de Peguilain et de G. Faidit: Gaucelm.

Seigneur Aimeri, l'affaire est trop inégale.

O per egals partz o per desegals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 60.

Ou par égales portions ou par inégales.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Desigual. IT. Diseguale.

18. Deseguansa, s. f., inégalité, disproportion.

Per que l'amor torn' en deseguansa.

H. Brunet: Cortesament. Var.

C'est pourquoi l'amour tourne en disproportion.

19. Dezengaltat, s. f., inégalité, disproportion.

No y ha paritat, mas disparitat e dezengaltat.

Leys d'amors, fol. 118. 

Il n'y a pas parité, mais disparité et disproportion. 

CAT. Desigualtat. ESP. Desigualdad. PORT. Desigualdade. 

(chap. Desigualdat, desigualdats.)

20. Desegalar, v., être, rendre inégal. 

Part. pas. Aissi m par ben tals jocs desegalatz.

Lanfranc Cigala: Ges eu non.

Ainsi tel jeu me paraît bien rendu inégal.

21. Equipollen, Equipollent, adj., lat. aequipollentem, équipollent, équivalent.

Per causa... equipollen.

(chap. Per cosa... equivalén, que val igual, lo mateix; Aquí se pot sitá Pollensa, Pollença, Pollentia; Valensia, Valentia.)

Valensia, Valentia

 

Coutume de Saussignac, de 1319.

Pour chose... équipollente.

Subst. Adv. comp. N'y a tantas al equipolent.

Fors de Bearn, p. 1090. 

Il y en a tant à l'équivalent. 

CAT. Equipollent. ESP. Equipolente. PORT. IT. Equipollente.

22. Equivalent, adj., lat. aequivalentem, équivalent. 

Sobre equipollent e sobre equivalent a totas autras virtutz.

Eluc. de las propr., fol. 2.

Sur équipollent et sur équivalent à toutes autres vertus.

CAT. Equivalent. ESP. PORT. IT. Equivalente.

martes, 1 de octubre de 2024

Podar - Omnipotencia

 

Podar, v., lat. putare, tailler la vigne, les arbres.

Es temps de podar aybres et vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Es tems de podá abres y viñes.)

Est temps de tailler arbres et vignes. 

Hom adoncx poda las vitz 

Et autres albres.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Alors on taille les vignes et autres arbres.

Part. pas. Podatz et de superfluitatz purgatz.

Vitz podadas en temps degut. Eluc. de las propr., fol. 217 et 225. 

Taillés et de superfluités purgés. 

Vignes taillées en temps dû. 

ANC. FR. Laquelle vigne j'ai podée, fossée, vinée et gouvernée.

Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 326. 

CAT. ESP. PORT. Podar. IT. Potare. (chap. Podá: podo, podes, pode, podem o podam, podéu o podáu, poden; podat, podats, podada, podades.)

2. Podador, s. m.. lat. putator, vigneron, tailleur de vignes.

Boviers e fotiadors, 

Podador, ortolas.

G. Riquier: Pus Dieu.

Bouviers et terrassiers, vignerons, jardiniers. 

A manieira de podador 

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46. 

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. ESP. PORT. Podador. IT. Potatore. 

(chap. Podadó, podadós, podadora, podadores.)

3. Podadoira, s. f., du lat. putatorius, serpe, serpette.

A manieira de podador

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46.

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. Podadora. ESP. Podadera. PORT. Podadeira. 

(chap. Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta.)

Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta

Poder, s. m., pouvoir, puissance, autorité, juridiction.

Quora us tenrai en mon poder?

La Comtesse de Die: Estat ai.

Quand vous tiendrai-je en mon pouvoir? 

Vol en Gascoign' intrar 

Ab tal poder de genz 

Que murs ni bastimenz 

Non o puesca suffrir.

B. Calvo: Mout a que. 

Il veut en Gascogne entrer avec telle puissance de gens que mur ni bâtiment ne puisse supporter cela. 

Loc. Ieu non ai ges poder

Que m puesca d' amor defendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Je n' ai point pouvoir que je puisse me défendre d'amour.

Denant aquel jutge deu esser faitz lo plaitz en cui poder es la tenesos.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Devant ce juge doit être fait le plaid sous l' autorité duquel est la propriété.

Qui risien a tut lor poder. V. de S. Honorat. 

Qui riaient de tout leur pouvoir.

S' en re faill, fatz o per non poder. 

Rambaud de Vaqueiras: Savis. 

Si je faux en rien, je le fais par non pouvoir. 

Prép. comp. Lieis cui ador,

Qu' es aurs en poder d' estaing.

Perdigon: Be m dizon. 

Celle que j'adore, qui est or en comparaison d'étain.

Adv. comp. Enaus son ric pretz, quascun dia, 

de mon poder.

Guillaume de Saint-Didier: El mon non.

J' exalte son brillant mérite, chaque jour, de mon pouvoir.

(chap. Poder, poders.)

2. Poder, v., pouvoir, avoir la puissance, la force.

Non puesc mal dir de lieis, quar no i es ges.

B. de Ventadour: Be m'an. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est point. 

Partirai m' en ieu? Non, qu'ieu non poiria.

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

M'en séparerai-je? Non, vu que je ne pourrais pas.

ANC. FR. Respundi Saül: Ne te poz pas à lui cupler.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 22.

CAT. ESP. PORT. Poder. IT. Potere. (chap. Podé, pugué: puc, pots, pot, podem, podéu, poden; pogut, poguts, poguda, pogudes.)

3. Poderos, adj., puissant, maître, possesseur, efficace, libre.

A la destra de Dieu, lo payre totz poderos. V. et Vert., fol. 6. 

A la droite de Dieu, le père tout-puissant. 

Siei fag plus poderos de poder 

Qu' els autres fagz fazian desvaler. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Ses faits plus efficaces de pouvoir qui les autres faits faisaient diminuer de prix. 

Poderos de son corps e de pes e de mans. V. de S. Honorat. 

Libre de son corps et de pieds et de mains. 

Del fugir no sui ges poderos.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Du fuir je ne suis point maître. 

Poderos l' en fare. Titre de 1067. 

Possesseur l'en ferai. 

CAT. Poderos. ESP. PORT. IT. Poderoso. 

(chap. Poderós, poderosos, poderosa, poderoses.)

4. Poderatge, s. m., puissance, pouvoir.

Trop demostra ves mi son poderatge. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers.

Trop démontre envers moi sa puissance.

Doncs pos avetz en mi plan poderatge, 

Amor, merce!

Le moine de Foissan: Be m'a. 

Donc puisque vous avez sur moi plein pouvoir, Amour, merci!

5. Poderozamens, adv., puissamment, vigoureusement.

Los homes poderos poderozamens suffriran lurs turmens.

V. et Vert., fol. 90.

Les hommes puissants puissamment souffriront leurs tourments.

CAT. Poderosament. ESP. PORT. IT. Poderosamente. 

(chap. Poderosamen.)

6. Potestat, Podestat, Pozestat, Poestat, Postat, s. f., lat. potestatem, puissance, autorité, juridiction.

En lor podestat lo tornaran. Titre de 1025. 

En leur puissance le replaceront. 

Filla 's al rei qui a gran poestat. Poëme sur Boèce.

Fille elle est au roi qui a grand pouvoir. 

Si recobrar lo pot en la sua potestat. Tit. de 1059. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 230. 

Si recouvrer il le peut en sa puissance.

- Podestat, potentat, gouverneur, magistrat souverain. 

Les Romains ont employé potestas dans ce sens.

An Fidenatum Gabiorum que esse potestas?

Et de mensura jus dicere?

Juvenal, Sat. 10. 

Mites praestare dominos potestatesque exorabiles.

Pline, lib. XXIX, cap. 4.

Sed jussit potestas officialem suum magna severitudine coerceri.

Apulée.

Comtes e reys, ducs et emperadors 

E manh baro e manta poestat 

Vey guerreyar.

Folquet de Romans: Quan lo. 

Comtes et rois, ducs et empereurs et maints barons et mainte puissance je vois guerroyer. 

Elegron poestatz 

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ils élurent gouverneurs pour qu' entr' eux fût paix.

- Autorité des magistrats, justice.

Atressi lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandament de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Pareillement l'affranchi ne peut appeler son patron en cause sans l'autorisation de la justice.

ANC. FR. Rei nus dune ki sur nus ait poested. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 9. 

Vos don de chanter poesté. Roman du Renart, t. 1, p. 123.

Sans supériorité et légitime potesté. Monstrelet, t. 1, fol. 59.

CAT. Potestat. ESP. Potestad. PORT. Potestade. IT. Potestà, potestate, potestade, podestà, podestate, podestade. (chap. Potestat, potestats.)

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

7. Poestados, adj., puissant.

No seran per els asebelitz

Ni visitatz ni aculhitz,

Si non eron poestados.

P. Cardinal: Can vey.

Ne seront par eux ensevelis ni visités ni accueillis, s'ils n'étaient puissants.

8. Poestadit, adj., puissant, affermi.

Anc non fui 1 jorn senher poestaditz. Guillaume de Tudela.

Oncques je ne fus un jour seigneur affermi. 

ANC. FR. Tant cum il fu si poestis, 

Edelsi fu bien sis amis. 

Ki donc ert reis poistifs. 

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 77 et 511.

9. Potestatiu, adj., potestatif, facultatif.

Autra condicio es que hom apela potestativa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Autre condition est qu'on appelle facultative.

(chap. Potestatiu, potestatius, potestativa, potestatives : facultatiu, facultatius, facultativa, facultatives.)

10. Poyssans, adj., puissant.

Sitot s' es sobeirans reys poyssans.

P. Cardinal: Us sirventes. 

Quoiqu'il soit suprême roi puissant.

11. Poschable, adj., possible. 

Totas causas... poschablas al crezent. Trad. de Bède, fol. 57. 

Toutes choses... possibles au croyant.

(chap. Possible, possibles.)

12. Apoestat, Apposestat, s. m., potentat, souverain, dominateur.

Mans reys e mans apoestatz

A mes en heretgia.

Conquist ay terras e regnatz,

Mantz ducz e mantz apposestatz. 

V. de S. Honorat.

Maints rois et maints potentats il a mis en hérésie.

J'ai conquis terres et royaumes, maints ducs et maints souverains.

(chap. potentat, potentats, potentada, potentades; soberano, soberanos, soberana, soberanes; dominadó, dominadós, dominadora, dominadores.)

13. Apoderar, v., surpasser, subjuguer, soumettre.

Tot atressi com la clardatz del dia 

Apodera totas autras clardatz, 

Apodera, domna, vostra beutatz,

Al meu semblan, totas cellas del mon. 

G. Faidit: Tot atressi. 

Tout pareillement comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés, dame, votre beauté surpasse, au mien avis, toutes celles du monde. Amors apodera e vens 

Paubres e manens.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Amour soumet et subjugue pauvres et riches. 

Part. pas. Vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Veut incessamment tenir ses voisins honnis et subjugués. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Apoderar. (chap. Apoderá, apoderás: yo me apodero, apoderes, apodere, apoderem o apoderam, apoderéu o apoderáu, apoderen; apoderat, apoderats, apoderada, apoderades.)

14. Apoderamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir.

Los apoderamens

C' avian li diable.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les pouvoirs qu'avaient les diables.

ESP. Apoderamiento. (chap. Apoderamén, apoderamens; apoderassió, apoderassions; autoridat, poder.)

15. Apoderir, v., maîtriser, dompter.

Ab ardimen apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S' al cor. 

Avec hardiesse je dompte l'effroi.

16. Apoderamen, adv., puissamment, en maître, vigoureusement, impétueusement.

Ab vassal bon de conquerimen 

Vegna (venga) cascus apoderamen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Qu'avec vassal bon pour conquête vienne chacun impétueusement.

ESP. Apoderadamente. (chap. Apoderadamen : en poder.)

17. Despoder, s. m., impuissance, dénuement, infirmité.

Quant ac estat lonc temps en aquel despoder.

Vilhesa e despoders la rendon enviosa. V. de S. Honorat.

Quand il eut été long-temps dans ce dénuement.

Vieillesse et infirmité la rendent envieuse.

18. Despoderat, adj., sans force, infirme.

Avia long temps estat despoderatz el lieg. V. de S. Honorat.

Il avait longtemps été infirme au lit.

CAT. Despoderat. ANC. ESP. Despoderado. 

(chap. Despoderat, despoderats, despoderada, despoderades : dolén, dolens, dolenta, dolentes; malal, malals, malalta, malaltes.)

19. Dezapoderar, v., affaiblir, atténuer, rendre impuissant, infirme, malheureux.

Que se dezapodera totz, e ven en felloneza de cor. V. et Vert., fol. 13. Qui s' atténue tout, et vient en félonie de coeur. 

Part. pas. Destruitz es hom desapoderatz. 

P. Cardinal: Ges ieu no. 

Est détruit homme rendu impuissant. 

Subst. Per so conosc qu' es dan e deshonors 

Qui non acora 'ls dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi cum selh. 

Par cela je connais que c'est dommage et déshonneur qui n'encourage pas les malheureux. 

Vai dir al desapoderat. Brev. d'amor, fol. 155.

Va dire à l' infirme.

CAT. ESP. PORT. Desapoderar. (chap. Desapoderá, desapoderás : afluixá, afluixás, atenuá, atenuás, tornás impotén, dolén.)

20. Despostadit, Despoestedit, adj., dépossédé, privé.

Vius n' er despostadit.

G. Riquier: Qui m disses.

Vivant il en sera privé.

Del castel de Belcaire m'an despoestedit. Guillaume de Tudela. 

Du château de Beaucaire ils m'ont dépossédé.

(chap. Desposseít, desposseíts, desposseída, desposseídes; v. desposseí : traure lo poder, la possessió.)

21. Empoestamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir. 

Havia lo diables grans empoestamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Le diable avait grands pouvoirs.

22. Sobrapoderar, v., surmonter, subjuguer.

Ans qu' el desiriers m' aussia 

Que m sobrapodera e m vens. 

Berenger de Palasol: Dona s'ieu. 

Avant que me tue le désir qui me surmonte et me subjugue.

23. Potencia, s. f., lat. potentia, puissance, faculté, propriété, force.

Las virtutz o potencias sensitivas. Eluc. de las propr., fol. 76. 

Les propriétés ou facultés sensitives.

CAT. ESP. PORT. Potencia. IT. Potenzia. (chap. Potensia, potensies.)

24. Potencial, adj., potentiel, virtuel. 

De lors virtutz potencials. 

Per sa potencial et actual freior.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 137. 

De leurs propriétés virtuelles. 

Par sa potentielle et actuelle froideur.

CAT. ESP. Potencial. IT. Potenziale. (chap. Potensial, potensials.)

25. Potencialment, adv., potentiellement, virtuellement. 

Materia... si es de fayt ab la una forma, es potencialment ab sa contraria. Eluc. de las propr., fol. 130. 

Matière... si elle est de fait avec l'une forme, elle est virtuellement avec sa contraire. 

CAT. Potencialment. ESP. Potencialmente. IT. Potenzialmente.

(chap. Potensialmen.)

26. Inpotens, adj., lat. impotens, impotent, impuissant.

Degasta la humor natural de las mas, et las ret... inpotens ad obrar.

Eluc. de las propr., fol. 95.

Détruit l'humeur naturelle des mains, et les rend... impuissantes à travailler. 

CAT. Impotent. ESP. PORT. IT. Impotente. 

(chap. Impotén, impotens, impotenta, impotentes.)

27. Inpotencia, s. f., lat. impotentia, impuissance.

Donc no es inpotencia..., mas inpossibilitat.

Inpotencia de volar.

Eluc. de las propr., fol. 5 et 145. 

Donc ce n'est pas impuissance..., mais impossibilité. 

Impuissance de voler.

CAT. ESP. PORT. Impotencia. IT. Impotenzia. 

(chap. Impotensia, impotensies.)

28. Possibilitat, s. f., lat. possibilitatem, possibilité.

Supportar los carx de la guerra... juxta lor possibilitat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre... selon leur possibilité.

La possibilitat del liament del bras. Trad. d'Albucasis, fol. 52.

La possibilité de la ligature du bras.

CAT. Possibilitat. ESP. Posibilidad. PORT. Possibilidade. IT. Possibilità, possibilitate, possibilitade. (chap. Possibilidat, possibilidats.)

29. Possible, adj., lat. possibilem, possible.

Segon que a tu es miels posible. Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Selon qu'à toi il est mieux possible.

Causa deguda e possibla. Arbre de Batalhas, fol. 77. 

Chose due et possible.

CAT. Possible. ESP. Posible. PORT. Possivel. IT. Possibile.

(chap. Possible, possibles.)

30. Impossibilitat, Inpossibilitat, s. f., lat. impossibilitatem, impossibilité. El s' escusa per raso de impossibilitat. Arbre de Batalhas, fol. 169. 

Il s'excuse par raison d' impossibilité.

Aytals operacios inporto inpossibilitat. Eluc. de las propr., fol. 5.

Pareilles opérations emportent impossibilité. 

CAT. Impossibilitat. ESP. Imposibilidad. PORT. Impossibilidade.

IT. Impossibilità, impossibilitate, impossibilitade. 

(chap. Impossibilidat, impossibilidats.)

31. Impossible, Inpossible, adj., lat. impossibilem, impossible. 

No lor seria pas impossible de demorar en patz.

Arbre de Batalhas, fol. 72.

Ne leur serait pas impossible de demeurer en paix. 

Alcunas meravilhas, las quals semblan naturalmens inpossiblas.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 17. 

Aucunes merveilles, lesquelles semblent naturellement impossibles.

CAT. Impossible. ESP. Imposible. PORT. Impossivel. IT. Impossibile.

(chap. Impossible, impossibles.)

32. Omnipotent, adj., lat. omnipotentem, omnipotent, tout-puissant. 

Zo 's la justicia al rei omnipotent. Poëme sur Boèce. 

(chap. Aixó es la justissia del rey omnipotén.)

C'est la justice du roi tout-puissant.

El nom de Dieu qu' es paire omnipotens.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Au nom de Dieu qui est père tout-puissant.

Subst. Laisan Deu lo grant omnipotent. Poëme sur Boèce.

Ils laissent Dieu le grand tout-puissant.

So que l' omnipotentz a volgut ordenar. V. de S. Honorat. 

Ce que le Tout-Puissant a voulu ordonner.

ANC. FR. Prier à Dieu omnipotent. Marie de France, t. II, p. 393.

Luy sacrifioient comme à leur Dieu omnipotent. Rabelais, liv. IV, ch. 58.

Quant la puissance omnipotente 

Créa les cieulx comme parfaict.

J. Marot, t. V, p. 306. 

CAT. Omnipotent. ESP. PORT. Omnipotente. IT. Onnipotente.

(chap. omnipotén, omnipotens, omnipotenta, omnipotentes.)

33. Omnipotencia, s. f., lat. omnipotentia, omnipotence, toute-puissance. La omnipotencia de Dieus. Eluc. de las propr., fol. 5. 

(chap. La omnipotensia de Deu.)

L' omnipotence de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Omnipotencia. IT. Onnipotenza. 

(chap. Omnipotensia, omnipotensies.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!