Mostrando las entradas para la consulta pensamén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pensamén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

domingo, 16 de septiembre de 2018

Proemio

Lo Decamerón

Giovanni Boccaccio

Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.


“La dona no se medíx de los peus al cap, sino del cor al infinito…”

Lo Decamerón    Giovanni Boccaccio  Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.




PROEMIO
Escomense lo llibre titulat DECAMERÓN, apellidat PRÍNCIPE GALEOTO, que conté sen (100) noveles o cuentos contades o contats en deu díes per sat dones y tres homes joves.


Humana cosa es tindre compassió de los apenats, y encara que a tots convé sentíla, mes propi es que la séntiguen aquells que ya han tingut menesté de consol y l´han trobat als brassos de uns atres, entre los que, si va ñabé algú nessessitat de consol o va sé volgut, me conto yo. Perque desde la meua primera juventut hasta avui habén estat sobremanera inflamat per un altíssim y noble amor (potsé, per yo narráu, bastán mes del que pareixeríe convenién a la meua baixa condissió encara que per los discretos fore alabat y reputat), tamé me va sé grandíssima molestia patíu: sertamen no per crueldat de la dona amada mes que per lo exessiu foc consebut a la men per les poc dominades ganes, que en cap raonable límit me dixabe está contén, me fée moltes vegades sentí mes doló del que fee falta. Y an aquella angustia tan alivio me van procurá les amables raóns de algún amic y los seus loables consols, que ting la opinió firmíssima de que per habém passat aixó no estic mort. Pero cuan li va apetí an aquell que, sén infinito, va doná per ley inflexible a totes les coses del món lo tindre final, lo meu amor, mes que consevol atre ruén y al que no habíe pogut ni chafá ni doblegá cap forsa de voluntat ni de consell ni de vergoña evidén ni cap perill que puguere seguís de alló, va mermá en lo tems, de esta manera que sol me ha quedat de ell a la memória lo plaé que acostumbre oferí a qui no se fique a navegá als seus mes fondos océanos, per lo que, habén desaparegut tots los seus afáns, séntigo que ha permaneixcut deleitós aon en mí solíe dolorós está. Pero, encara que haygue acabat la pena, no per ixo ha fugit lo recuerdo de los benefissis ressibits entonses de aquells a qui, per benevolénsia a mí, los penaben les meues fatigues; ni may sen anirá, tal com crec, mes que en la mort. Y perque la gratitut, segóns u crec, es entre les demés virtuts mol de alabá, per no pareixe desagraít me hay proposat prestá algún alivio, en lo que puc y a cambi de los que hay ressibit (ara que puc cridám libre), als que me van ajudá, que per ventura no tenen nessessidat de ell per la seua cordura y per la seua bona sort, y a qui u nessessito. Y encara que lo meu apoyo, o consol si volém nomenál aixina, pugue sé y seguix bastán poc per als nessessitats, no dixe de paréixem que té que oferís primé allí aon la nessessidat paregue mes gran, tan perque sirá mes útil com perque sirá ressibit en mes gran dessich. ¿Y quí podrá negá que, per minut que seguix, no convingue donál mol mes a les amables dones que als homes? Elles, dins de los delicats pits, tenín temó y avergoñínse, tenen ocultes les amoroses flames; y ademés, obligades per los dessichos, los gustos, les órdens de los pares, de les mares, los germáns y los hómens, passen la mayoría del tems confinades a lo minut sircuit de les seues alcobes, habitassións, cámares, assentades y ossioses, sense faena, y van fen voltá als seus caps diferéns pensaméns, y no es possible que tots siguen alegres. Y si per caussa de ells, portada per algún fogós dessich, les invadix alguna tristesa, los es forsa detíndres en ella en doló si noves raóns no la regiren. Aixó no los passe als homes enamorats, tal com podem vore natros. Ells, si los apene alguna tristesa o pensamén serio, tenen mols mijáns per a aliviás o per a olvidáu perque, si volen, res los impedix passejá, sentí y vore moltes coses, donás a la setrería, cassá o peixcá, jugá y fé negossis, y aixina tots troben la forsa de recobrá lo ánimo, en part o sansé, y apartá lo dolorós pensamén al menos durán un tems; de un modo o de un atre, arribe lo consol o lo doló méngüe. Per a que al menos per la meua part se enmendo lo pecat de la fortuna, tal com veém a les delicades dones, vull contá sen noveles, o fábules o paráboles o cuentos o históries, com les vullguém cridá, narrades en deu díes per una honrada compañía de sat dones y tres joves, als pestiléns tems de la passada mortandat y escabechina, y algunes cansóns cantades per les dites Siñores. An estes noveles se vorán casos de amor plassenté y tamé áspre, aixina com atres arriesgats fets passats tan als tems moderns com als antics. Les dones que los llíxguen, a un tems podrán distráures en les coses amenes mostrades y obtindrán útil consell, podrán conéixe de qué s´ha de fugí y qué s´ha de seguí. Coses que sense que los passo lo doló no crec que puguen passá. Y si alló passe, vullgue Déu que aixina seguix, dónon grássies al Amor que, libránme dels seus llassos, me ha consedit podé aténdre als seus plaés.

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

La história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudénscom avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y encara porte la mateixa seguida.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

miércoles, 11 de abril de 2018

Estómecs agraits

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.