Mostrando las entradas para la consulta fresca ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fresca ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 27 de abril de 2026

Rosa, roza

Rosa, roza, s. f., lat. rosa, rose.
Plus colorada
Que rosa de mai brotonada.
(chap. Mes colorada que rosa al mach brostada.)
P. Vidal: Lai on cobra.
Plus colorée que rose de mai boutonnée.
Rosa fresca de mai non es plus colorada. V. de S. Honorat.
Rose fraîche de mai n'est pas plus colorée.
Fig. Domna, roza ses espina.
(chap. Dona, rosa sense espina - espines, puncha, punches.)
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Dame, rose sans épine.
De tota boneza
Etz roz' espandia.
Perdigon: Verges.
De toute excellence vous êtes rose épanouie.
Voyez Aigua.
CAT. ESP. PORT. IT. Rosa. (chap. Rosa, roses.)

Pantera Rosa, Beceite, Beseit; Plus colorada Que rosa de mai brotonada.

2. Roseta, Rozetta, s. f. dim., rosette, petite rose.
Dieus vos sal, Na pastorela,
Color de rozeta.
Un Troubadour Anonyme: Per amor.
Dieu vous sauve, dame pastourelle, couleur de petite rose.
CAT. ESP. PORT. Roseta. IT. Rosetta. (chap. Roseta, rosetes, pera la Rosa, al jardinet de Queretes.)
- Petite rougeur, petit bouton.
Rosettas son qu' el paladel
Naisson.
Deudes de Prades, Auz. cass.
(Ce) sont petites rougeurs qui au palais naissent.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

3. Rosan, Rozan, adj., rosé, couleur de rose.
La colors fo fresca e rozana.
Bertrand de Born: Ges de disnar.
La couleur fut fraîche et rosée.

4. Rosat, Rozat, adj., lat. rosatus, rosat, rosé, qui appartient à la rose.
Ab ol rosat. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec huile de rose.
Sucre rozat.
Leys d'amors, fol. 111.
Sucre rosat.
CAT. Rosad. ESP. PORT. Rosado. IT. Rosato. (chap. rosat, rosats, rosada, rosades.)

Artur Quintana Font, Arturo, Quintana, Codoñera, boina, txapela, català, alemán

5. Rosal, Rozal, adj., lat. rosalis, rosé, rougeâtre.
Los albres redran lo sanc rozal.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Les arbres rendront le sang rosé.

6. Rosenc, Rozenc, adj., rosé, couleur de rose, alezan, rouge.
Per flors blancas, purpurencas o rozencas.
Fa aquela stridor semlantment qu'el ferr rozenc escantit en l' aygua.
Caval... si es de pels rozenc.
Eluc. de las propr., fol. 219, 138 et 246.
Par fleurs blanches, purpurines où rosées. 
Fait ce frémissement semblablement que le fer rouge éteint dans l'eau.
Cheval... s'il est de poils alezans.
(chap. Ruén, lo coló del ferro cuan está mol calén; ruens, ruenta, ruentes.)

7. Roce, adj., lat. roseus, rosé, de couleur rose.
Color rocea, punica et citrina han pauca diferencia.
Eluc. de las propr., fol. 266.
Couleur rosée, écarlate et citrine ont peu de différence.

8. Roser, Rosier, s. m., rosier.
Flor de roser, quan nais,
Non es plus fresca de lei.
(chap. Flo de rosé (la rosa), cuan naix, no es mes fresca que ella.)
Raimond de Miraval: Bel m' es.
Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche qu'elle.
No m fai chantar flors ni rosiers.
Lamberti de Bonanel: Al cor.
Ne me fait chanter fleur ni rosier.
CAT. Roser. ESP. Rosal. IT. Rosaio. (chap. Rosé, rosés.)

9. Roselh, s. m., du lat. rosetum, roseraie, bosquet de rosiers.
Bocs (bosc) m' en son pratz e vergier e rozelh.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
Bois m'en sont prés et vergers et roseraie.
PORT. Rosal. (ESP. Chap. rosaleda.)

10. Rozella, s. f., roselle, nom donné à la fleur du pavot.
Flor tan bella
Que l' enfan apelon rozella.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fleur si belle que les enfants appellent roselle.
ANC. CAT. Rosella. (chap. Roella, roelles; ruella, ruelles. ESP. Amapola.)

Rozella, s. f., roselle, nom donné à la fleur du pavot.

11. Raujen, adj., rosé, de rose, vermeil.
Lo ten e fresc e raujen.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Le teint et frais et rosé.

viernes, 1 de marzo de 2024

Fatz - Fazio

Fatz, s. f., lat. facies, face, figure, visage.

Sa fatz fresca cum rosa par.

(chap. La seua cara pareix una rosa fresca.)

Carme Junyent; Sa fatz fresca cum rosa par.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges.

Sa face paraît fraîche comme rose. 

Adv. comp. La visio de Deu,... l'aurem e la veirem faz e faz.

(chap. La visió de Deu,... la haurem y la vorem cara a cara; vis a vis.)  

Trad. de Bède, fol. 14. 

La vision de Dieu,... nous l'aurons et la verrons face à face.

ANC. CAT. Faç. ESP. Faz. PORT. Face. (N. E. inglés face.)

2. Facia, Fassa, Facha, s. f., face, visage, figure.

En ayci que li filh d'Israel non poguessan entendre a la facia de Moysen. Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

De telle sorte que les fils d'Israël ne pussent se tourner vers la face de Moïse.

La fassa fresca de colors.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

La face fraîche de couleurs.

Quan vei la gola e la facha 

Plus blancha que neus sobre glacha.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je vois la gorge et la face plus blanche que neige sur glace.

IT. Faccia.

3. Faichon, s. f., face, figure, visage.

Pros domna, en ma faichon par

Con ieu ard per vos et aflam.

Un troubadour anonyme: Si saubesson.

Méritante dame, il paraît en ma face comme je brûle pour vous et suis enflamme.

4. Facial, adj., facial, de la face.

Facial beleza. Eluc. de las propr., fol. 177. 

(chap. Bellesa fassial.)

Beauté de la face. 

ANC. ESP. Facial.

5. Facialment, adv., en face, face à face. 

Proz om fo Moyzes c'ab Dieu facialmens 

Parlet, cant el li det la ley e'ls mandamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Moïse fut un homme sage qui parla face à face avec Dieu, quand il lui donna la loi et les commandements.

Vezo Dieus facialment. Eluc. de las propr., fol. 10.

Voient Dieu en face.

CAT. Facialment. ANC. ESP. Facialmente. IT. Faccialmente.

6. Superficia, s. f., lat. superficies, surface, superficie.

Entro que sia comburida la superficia de la codena, la qual es ayssi cum fuelha de mirta. Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa


Jusqu'à ce que soit brûlée la surface de la couenne, laquelle est ainsi comme feuille de myrte.

La extremitat de cors vizible, dita superficia.

(chap. La extremidat del cos vissible, dita superfissie.)

Eluc. de las propr., fol. 262. 

L'extrémité de corps visible, dite surface. 

CAT. ESP. PORT. IT. Superficie. (chap. superfissie, superfissies;  superfissial, superfissials.)

7. Superficiari, adj., lat. superficiarius, superficiaire.

Aquel om que a una maison sobre la terra d'altrui, e que es apelatz superficiaris.

Trad. du Code de Justinien, fol. 85. 

Cet homme qui a une maison sur la terre d'autrui, et qui est appelé superficiaire. 

ESP. Superficiario.

8. Faicha, s. f., peinture, fard.

Loc. En Bertranz men coma faicha.

Ogiers: Era quan. 

Le seigneur Bertrand ment comme peinture.

9. Affachamen, s. m., artifice, déguisement, fard.

Sa bella cara plazen

On anc no hac affachamen.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

Son beau visage agréable où oncques n'eut déguisement.

De rethorica sai, per bels afachamens, 

Colorar mas paraulas.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par beaux artifices de rhétorique, je sais colorer mes paroles. 

CAT. Afaytament. ANC. ESP. Afeitamiento.

10. Afachar, v., déguiser, farder, peindre. 

Subst. Morgues, penhers ab afachar

Lor fai manhs colps d'avals sofrir. 

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Moine, peindre avec farder leur fait souffrir maints coups d'en bas. 

Part. prés. Aras veyrem parer fenhen et afachan, 

Anar d'artelh a pe, e poiar estruban.

Sordel: Sel que m. 

Maintenant, nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s'appuyant.

Part. pas. Truans ribautz afachatz, que mostron e presenton davan la gen totas lurs malautias, per cant que sion laias e abhominablas, per inclinar ad ells la compassion de la gen.

V. et Vert., fol. 87. 

Vils ribauds déguisés, qui montrent et présentent devant la gent toutes leurs maladies, pour combien qu'elles soient laides et abominables, pour incliner à eux la compassion de la gent.

Fig. Paraulas afachadas e mayestradas. V. et Vert., fol. 88.

Paroles déguisées et calculées. 

CAT. Afaytar. ESP. Afeitar.

11. Esfassar, v., effacer.

Si no s' en volon giquir, 

Ieu las anarai esfassar.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Si ne s'en veulent désister, j'irai les effacer. 

Fig. Lo flagels esfassa la colpa.

(chap. Lo fuet borre (desfá, anule) la culpa (falta).)

Trad. de Bède, fol. 68.

Le fouet efface la faute.

Part. pas. Fora bos que no fos oblidatz

Tan ricx mirals, qu' er breumen esfassatz.

Guillaume de S. Didier: El temps quan.

Il serait bon que ne fût oublié si puissant miroir, vu qu'il sera bientôt effacé.

La promissions es esfasada. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

La promesse est effacée.

12. Desfassar, v., effacer.

Part. pas. Ges non es lo crim desfassatz, 

Can malvat plait es adobatz.

Libre de Senequa.

Point n'est le crime effacé, quand mauvais procès est arrangé.

13. Efigiar, v., effigier, représenter, figurer.

Es la razo que aquest mes en forma de mazelier... sia efigiat.

Eluc. de las propr., fol. 125.

C'est la raison que ce mois... soit représenté en forme de boucher. 

ANC. ESP. Efigiar. IT. Effigiare.

 

Fauni, s. m., lat. faunus, faune. 

Faunis, autrament ditz satiris.

(chap. Faunos, tamé dits sátiros; atramen, d' un' atra manera.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Faunes, autrement dits satyres.

ESP. PORT. IT. Fauno.

 

Faus, s. m., lat. falx, faux.

Olivier los abat cum hom fai am faus blat.

(chap. Olivier los abatix (tombe) com se fa en fals lo blat.)

Roman de Fierabras, v. 266.

Olivier les abat comme on fait le blé avec la faux.

CAT. Fals, faus. ESP. Falce (hoz). PORT. Fouce. IT. Falce. (chap. Falz, fals; falseta, falsetes, falsilla, falsilles.
Los muixons falsilla, falsilles tenen forma de fals; són com les oronetes, en castellá vencejo.)

fals, falz; faux; falce; hoz

2. Falsar, s. m., faussart.

Lansar acconas e falsars.

V. de S. Honorat. 

Lancer piques et faussarts. 

ANC. FR. D'un fausart tel cop li douna

C'où fons dou fossé le rua... 

Ki lors véist Renart capler 

D'un grant fausart et gent ocire. 

Roman du Renart, t. IV, p. 198 et 336. 

Qui plus sont trençant d'un fausart.

Roman du comte de Poitiers, v. 562.

3. Fausso, s. m., fauchon.

Lansas e brans e cotels e fausso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Lances et glaives et couteaux et fauchon.

4. Faucilha, s. f., faucille.

O apcha esmoluda o faucilha o pilo.

Guillaume de Tudela. 

Ou hache émoulue ou faucille ou dard. 

CAT. Falsilla. PORT. Foucinha. IT. Falcinola.

5. Falcidia, s. f., lat. falcidia, falcidie.

La falcidia qu' el paire o la maire o las autras sobiranas personas son destrechas de laissar a lors effanz, so es la tersa partz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

La falcidie que le père ou la mère ou les autres personnes supérieures sont obligées de laisser à leurs enfants, c'est la troisième partie.

La lei falcidia. Statuts de Montpellier de 1204.

La loi falcidie. 

CAT. ESP. IT. Falcidia.

6. Defalquar, v., lat. defalcare, défalquer.

Non defalquar que la XVI partida.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. I. 

Ne défalquer que la seizième partie. 

CAT. ESP. (desfalcar) Defalcar. PORT. Desfalcar. IT. Diffalcare.

(chap. Desfalcá, fé un desfalc, desfalcs.)

Fuster, Jordi Pujol, president, Generalitat, molt honorable; desfalc

 

Fava, s. f., lat. faba, fève.

Favas a desgranar. Marcoat: Mentre m. 

Fèves à écosser.

Manjavan gros pan e favas am de sal. V. de S. Honorat.

(chap. Minjaben pa gros y fabes en sal.)

Mangeaient gros pain et fèves avec du sel. 

Una emina de favas, cad an.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 229.

Une émine de fèves, chaque année.

CAT. ANC. ESP. Faba. ESP. MOD. Haba. PORT. IT. Fava. (chap. Faba, fabes o fava, faves. Pompeyo Fabra o cap de faba.)

Pompeyo Fabra, gramática, català

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Favieira, s. f., lat. fabarium, champ de fèves.

Espaventalh de favieira.

Folquet de Lunel: Per amor.

Épouvantail de champ de fèves.

CAT. Fabar (N. E. tanto faba como fabar, con b). ESP. Habar. PORT. Faval. (chap. Faberal, cam de fabes.)

 

Favar, adj., favart.

Hom li deu la grailla mostrar 

O caucala o colomb favar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

On lui doit montrer la grolle ou la corneille ou le pigeon favart.

 

Favilla, s. f., lat. favilla, étincelle. 

Ni en autre honor mondan tornant coma favilla.

Lo Despreczi del mon

Ni en autre honneur mondain tournant comme étincelle.

Favilla... pren so nom de fovere. Eluc. de las propr., fol. 132.

Favilla (étincelle)... prend son nom de fovere. 

ESP. Favila (pavesa, ceniza del fuego apagado; chispa). IT. Favilla. 

(chap. purna, chispa.)

 

Favoni, s, m., lat. favonius, Zéphyr, vent de l'ouest.

Dos vens collaterals, dels quals... apelam... segon Zephir, et es apelat Favoni. Eluc. de las propr., fol. 134.

Deux vents collatéraux, desquels... nous appelons... le second Zéphyr, 

et il est appelé vent de l'ouest. 

ESP. PORT. IT. Favonio.

 

Favor, s. f., lat. favor, faveur.

Quar a lurs amics, per favor, 

A tort et a desmezura, 

Jutgaran l'autrui drechura.

Brev. d'amor, fol. 121. 

Car à leurs amis, par faveur, à tort et à violence, adjugeront la justice d'autrui. 

CAT. ESP. PORT. Favor. IT. Favore. (chap. favó, favós, favor, favors.)

2. Favorable, adj., lat. favorabilis, favorable.

Per so quar non era estatz favorables a Karle.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Parce qu'il n'avait pas été favorable à Charles.

CAT. ESP. Favorable. PORT. Favoravel. IT. Favorabile. (chap. favorable, favorables.)

3. Fautor, s. m., lat. fautor, fauteur. 

Contra 'ls heretges e contra lor fautors. 

Condamnet aquest... e sos fautors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 53.

Contre les hérétiques et contre leurs fauteurs. 

Condamna celui-ci... et ses fauteurs. 

CAT. ESP. PORT. Fautor. IT. Fautore. (chap. fautó, fautor, fautós, fautors, fautora, fautores; compinche, compinchat, ajudadó, etc.)

 

Fazio, s. f., basse-lat. fazio, métairie, ferme.

Laissi a 'N Arnal, mo fraire, la fazio de la Vigernia, ab sos apertenemens.

Laissi al dih B. Gasc, mo bot, tota la fazio de la Bernardia.

(chap. Li dixo al dit B. Gasc, mon nebot, tota la masada, granja, de la Bernardia.)

Test. de Bertrand Gasc, du XIIIe siècle.

Je laisse au seigneur Arnal, mon frère, la métairie de la Vigernie, avec ses appartenances.

Je laisse audit B. Gasc, mon neveu, toute la métairie de la Bernardie.

espantapájaros, nino, ninot, granja

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Taurel - Vinzens (Fin du tome V)

Taurel. Une tenson avec Falconet, auquel il dit:

Falconet, de Guillalmona
Vos vei enamorat,
E 'l marques de Montferat
Fai pechat que non la us dona.
Falconet de.
Millot, III, 436.

Le Templier, ou le Chevalier du Temple, t. IV.


Thibaud de Blizon. La pastourelle imprimée t. II, p. 230, est sous son nom dans un des manuscrits.
Millot, III, 275.
Thomas. Une tenson avec Bernado.
Bernado, la genser dona que s mir
En tot lo mon ni anc fos ni er mais
Dieu prec que gar de mal e de falhir,
E m do s' amor e m tragua d' est pantais
E dels peccatz c' a faitz mortals e lais,
Me do, s' il play, de tot be far ayzina,
Car dels peccatz ben es hora que lais,
E prec ne lui a cui lo mon s' aclina.
Bernado la.
Millot, III, 436.

La Dame Tiberge. Un fragment lacéré.
Na Tibors si era una dompna de Proensa, d' un castel d' En Blacatz que a nom Sarrenom. Cortesa fo et enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar; e fo enamorada e fort amada per amor; e per totz los bons homes d' aquela encontrada fort honrada; e per totas las valens dompnas mout tensuda e mout obedida. E fetz aquestas coblas, e mandet las al seu amador:
Bels dous amics, ben vos puesc en ver dir
Que anc no fo q' eu estes ses desir
Pos vos conven e... per fin aman;
Ni anc no fu q' eu non agues talan,
Bel douz amics, q' eu soven no us vezes,
Ni anc no fos sasons que m' en pentis,
Ni anc no fos, si vos n' anes iratz,
Q' eu agues joi tro que fosetz tornatz.
Bels dous amics.
Crescimbeni, 202. Millot, III, 321. Papon, II, 415. P. Occ. 328.
Tomiers. Voyez Palazis. Fragments d' une pièce:
De chantar farai
Una esdemessa,
Que temps ven e vai,
E reman promessa,
E de gran esmai
Fai deus tost esdessa.
Segur estem, seignors,
E ferms de ric socors.


Ric socors aurem,
En deu n' ai fianza,
Don gazagnarem
Sobre sels de Fransa.
D' ost que deu non tem
Pren deus tost venjanza.
Segur estem, etc.

Tals cuia venir
Ab falsa croisada
Qe 'l n' er a fozir
Sens fog d' albergada,
Car ab ben ferir
Venz hom leu mainada.
Segur estem, etc.

E si Fredericz
Qu' es reis d' Alamaigna
Soffre que Loics
Son emperi fraigna,
Ben sera enics
Lo reis part Bretaigna.
Segur estem, etc.

L' evesque culvert
Non o preson gaire
S' el sainz vas se pert
O fo nostre paire,
Quan moc del desert,
Mas amon Belcaire.
Segur estem, etc.

Nostre cardenals
Sojorna e barata,
E pren bels ostals,
De que deus l' abata,
Mas pauc sent los mals
Quant a Damiata.
Segur estem, seignors,
E ferm de ric socors...
De chantar farai.
Bastero, 94. Crescimbeni, 219. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 45. P. Occ. 273. Hist. Litt. XV, 462.

Torcafols. Deux pièces; en voici quelques vers:
Comunal, en rima clausa
On ja no m respondres, so m cuich,
Farai sirventes aora,
E dirai vostra semblansa,
C' ab armas es soven vencutz;
Et hom vielz pois desclavella
Ni ses de totz pretz abatutz,
Be m meravill com se feing drutz.
Comunal en.

Ben viu a gran honor
Qui pert son mal seignor,
Qu' eu perdei lo peior
Qu' anc mortz pogues aucir,
Mas ieu non pois morir,
Ni no voill que m' aucia
Per ma vida gandir...
Comunal veill.
Bastero, 94. Crescimbeni, 210. Millot, III, 436.

Le Troubadour de Villarnaud. Deux sirventes, dont l' un est à la manière des troubadours qui se permettaient de changer les terminaisons de plusieurs mots pour produire des rimes extraordinaires:
Mal mon grat fatz serventula
Dels ricx malvatz cor mortula,
Quar il no temon vergula,
Quar ses cor han lur corsul;
Per qu' ieu n' ai men de raubula;
E man joglar de cortula
Qu' en fan tot jorn gran rancul
Dels malvatz trenca linhula.
Mal mon grat.
Voici des fragments du second, qui est dans le style ordinaire du temps:
Un serventes nou qu' om chan
Farai en est leugier so,
Que coratge e talan
N' ai e mout bona razo,
Quar mant dizon veiramen
Qu' el Dalfins pert per non sen
Gapenses;
Et er grans merces,
Si 'l ven meschasensa,
Quar pretz no l' agensa...


Si 'l Dalfins sai ven ugan
Ni l' aduzon siei baro,
Mant elm, mant escut, mant bran,
Mant ausberg, mant gonfano,
E man bell cavall corren
Veirem, mant cairell bruien
Trais espes,
Mant colp demanes
Ferir, si no i tensa
Lo coms de Proensa.

Quar si 'l coms si fai enan
Per intrar en teneso,
Cobrar pot, senes tot dan
E ses mass' e ses basto,
So qu' an perdut lonjamen
Siei amic e siei paren...
N Agoutz, ab bon pretz valen,
Creis quec dia e non deisen

Nullas ves
Vostra valors que es
Aussors, e que gensa
Quec jorn a presensa.

Serventes,
Vai tost, e no t pes,
Fai m' en sovinensa
Al comte de Proensa.
Un serventes.
Crescimbeni, 210. Millot, III, 436.

Vinzens. Tenson avec Giraud et un marquis:
De so don yeu soy doptos
Me diatz vostr' entendensa,
Guiraut, pus es amoros;
A razon ni conoisensa
L' amor don vos aug parlar,
Car mon senhor n' aug clamar
Que ditz c' un an l' a o dos
Servida que non l' es pros.
De so don.

Anonymes, t. II.
Voyez Millot, tome III, page 439, jusqu'à la page 449; et le Parnasse occitanien, depuis la page 387, jusqu'à la page 393.

Dans un Domneiaire anonyme se trouvent ces vers:
Mas cel non poc en ren faillir
Que vos fetz e volc que siatz,
Quar meillor es de las meillors
E genser es de las gensors,
E plus haut sobre las haussors,
E bella de totas beutatz;
Far sabetz tals cinc cent honors
Que senz una de las menors
Non voill haver los Mans ni 'ls Tors
Ni esser coms d' Angeus clamatz.
Domna Vos.
Millot, III, 439.

(N. E. Le Mans, Tours, Comte d' Anjou ?)


Fin du tome V.


Variantes et corrections.

Les manuscrits des poésies des troubadours, de même que tous ceux du moyen âge, n' offrant pas les signes de ponctuation, ni ceux de l' apostrophe et de l' aphérèse, les personnes qui étudieront les pièces que je publie, pourront changer ou rétablir la ponctuation qui a été adoptée dans cet ouvrage, quand le sens leur semblera l' exiger, et ainsi lire No 'n pour Non, etc., et vice versa, etc.
Quand deux mots paraîtront devoir être réunis, ou un seul mot paraîtra devoir être divisé, on le fera si l' on trouve un meilleur sens, parce que, malgré le soin extrême que je me suis donné, je puis n' avoir pas pris constamment le parti le plus convenable.
Dans les passages épars des pièces, on trouvera quelquefois des citations qui ne s' accordent pas avec la table précédente ou avec les indications des noms des troubadours; cette différence vient de ce que les manuscrits attribuent les mêmes pièces à différents troubadours. J' ai cru pouvoir en donner des exemples frappants, en rapportant quelquefois sous des noms divers quelques fragments, et en n' y laissant d' autre différence que les variantes des manuscrits, ainsi qu' on peut le voir tome V, pages 55 et 198, 219 et 298.
Après ces renseignements je me borne à proposer les variantes et les corrections suivantes:

t. Ier, p. 280. Am placé après As à la deuxième personne du présent au singulier, doit être placé à la ligne suivante après A, troisième personne.

t. III, p. 69. Contra 'l mon, - contra mon.
81. Lai, s' il no m' asegura, - que i an anz no.
99. L' amor que m, - l' onor.
147. Mesclat ab eyssens, - ascens.
162. Adrechurers, - adrechures.
187. Qui non a cor als, - acora 'ls.
200. Après ce vers: L' ensenhamentz et la valors, ajoutez:
E 'l gens cors e la fresca colors.
203. N' auia ni bruit, - noia.
239. E la fresca, - sa fresca.
259. Que m don, - det.
317. Cui sui amans, - comans.
318. Quel mon, - qu' el.
346. S' abranda, - s' arranda.
353. Ges no m' es, - me son.
356. A pensatz, - apensatz.
394. No m tengua dan, - tengu' a.
404. En pastre, - enpastre.

t. IV,

7. Semena arena, - en arena

30. Dos colps, - bos.
58. Lo cor fendre, - cor s.
68. Molt mes, - m' es.
85. Com A, - coma.
95. En bonia, - bouia.
164. Greu m' es deisendre carcol, - defendre
167. Tornar en paus, - Paus.
178. Qu' era floris, - on mielhs.
180. E tant auvan, - anvan.
212. Quan d' armas, - d' armatz.
217. Prec asselhs, - a selhs.

230. No us fait, - fail.
272. Pessaran descarnir, - d' escarnir.
280. De tot avol, - tot' avol.
286. Can veian, - mueian.
291. D' els, - dels.
299. Valria 'ls agues, - 'l s' agues.
Ibid. Qu' en joglaritz, - qu' enjoglaritz.
311. Geratz a, - metetz.
314. E 'ls pen e en fai, - e 'n fa planca e.
317. De mal cor, - malcor.
318. Capel, - capdel.
325. Ab falces trudetz, - fals estrudetz.
424. Daniel dins, - d' ins.
426. Oblidetz ges, - gens.
327. Cum heretiers, - heretjes.
430. Li larcx senes, - ni.
433. Chanso o vers aquest chan, - chansos... chans.
Ibid. Demandan, demandam.
443. Don lo dieus, - tieus.
456. Non tardas, - t' ardas.
460. Sembla l' encomenzansa, - sembl' a
Ibid. Segur, - seguir.

T. V, p. 98. Traitz al canz, - alcanz.
Ibid. En Peitius, - en.
102. E qui s tos temps aventura s, - quis... aventuras.
133. Sobr' una post, - sobr' un apost.
134. Raitz David, - David.
170. Nil, - Nil.
264. So auzes, - s' o.
273. Que diga totz, - dig' a.
290. Alur, - a lur.
320. Dels joglars, - d' els.
342. Sa part, - par.
363. Ad honor, - ab.
380. Desfors, - d' esfors.
389. Ar vau, - van.
393. Per guerre, - guerra.
394. Que a ma, que ma.

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una penitensia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertix.

 
Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:
 
- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:
 
Segons hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va pendre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermons, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flagelans. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuensia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermons de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siensia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segons veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere. 


Un día li va di al germá Puccio. 

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría. 

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instansies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.
 
- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sostenen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinensia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstindres no ya de atres dones sino de tocá a la seua propia. Y ademés de aixó, tens que tindre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñons an ella y, en los peus an terra, extendre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense móuret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassions que te donaré; pero com no u eres tens que resá tressens parenostres en tressentes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió.

Lo germá Puccio va di entonses:
 
- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.
 
Y separánse de ell y anánsen a casa, en llissensia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va entendre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.
Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va pareixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá: 
 
San Juan Gualberto
San Juan Gualberto
 

- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!
 
Va di entonses lo germá Puccio:
 
- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?
 
La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá: 

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, tota la nit se sorolle».
 
Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di: 

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot. 

Va di entonses la dona:
 
- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instans de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la penitensia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:
 
- Tú li fas fé una penitensia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va pendre lo seu plaé.


jornada tersera, novela quinta