champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
lunes, 27 de abril de 2026
Rosa, roza
viernes, 1 de marzo de 2024
Fatz - Fazio
Fatz, s. f., lat. facies, face, figure, visage.
(chap. La seua cara pareix una rosa fresca.)
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Sa face paraît fraîche comme rose.
Adv. comp. La visio de Deu,... l'aurem e la veirem faz e faz.
(chap. La visió de Deu,... la haurem y la vorem cara a cara; vis a vis.)
Trad. de Bède, fol. 14.
La vision de Dieu,... nous l'aurons et la verrons face à face.
ANC. CAT. Faç. ESP. Faz. PORT. Face. (N. E. inglés face.)
2. Facia, Fassa, Facha, s. f., face, visage, figure.
En ayci que li filh d'Israel non poguessan entendre a la facia de Moysen. Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens.
De telle sorte que les fils d'Israël ne pussent se tourner vers la face de Moïse.
La fassa fresca de colors.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
La face fraîche de couleurs.
Quan vei la gola e la facha
Plus blancha que neus sobre glacha.
Folquet de Romans: Domna ieu pren.
Quand je vois la gorge et la face plus blanche que neige sur glace.
IT. Faccia.
3. Faichon, s. f., face, figure, visage.
Pros domna, en ma faichon par
Con ieu ard per vos et aflam.
Un troubadour anonyme: Si saubesson.
Méritante dame, il paraît en ma face comme je brûle pour vous et suis enflamme.
4. Facial, adj., facial, de la face.
Facial beleza. Eluc. de las propr., fol. 177.
(chap. Bellesa fassial.)
Beauté de la face.
ANC. ESP. Facial.
5. Facialment, adv., en face, face à face.
Proz om fo Moyzes c'ab Dieu facialmens
Parlet, cant el li det la ley e'ls mandamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Moïse fut un homme sage qui parla face à face avec Dieu, quand il lui donna la loi et les commandements.
Vezo Dieus facialment. Eluc. de las propr., fol. 10.
Voient Dieu en face.
CAT. Facialment. ANC. ESP. Facialmente. IT. Faccialmente.
6. Superficia, s. f., lat. superficies, surface, superficie.
Entro que sia comburida la superficia de la codena, la qual es ayssi cum fuelha de mirta. Trad. d'Albucasis, fol. 5.
![]() |
Jusqu'à ce que soit brûlée la surface de la couenne, laquelle est ainsi comme feuille de myrte.
La extremitat de cors vizible, dita superficia.
(chap. La extremidat del cos vissible, dita superfissie.)
Eluc. de las propr., fol. 262.
L'extrémité de corps visible, dite surface.
CAT. ESP. PORT. IT. Superficie. (chap. superfissie, superfissies; superfissial, superfissials.)
7. Superficiari, adj., lat. superficiarius, superficiaire.
Aquel om que a una maison sobre la terra d'altrui, e que es apelatz superficiaris.
Trad. du Code de Justinien, fol. 85.
Cet homme qui a une maison sur la terre d'autrui, et qui est appelé superficiaire.
ESP. Superficiario.
8. Faicha, s. f., peinture, fard.
Loc. En Bertranz men coma faicha.
Ogiers: Era quan.
Le seigneur Bertrand ment comme peinture.
9. Affachamen, s. m., artifice, déguisement, fard.
Sa bella cara plazen
On anc no hac affachamen.
Roman de Jaufre, fol. 73.
Son beau visage agréable où oncques n'eut déguisement.
De rethorica sai, per bels afachamens,
Colorar mas paraulas.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Par beaux artifices de rhétorique, je sais colorer mes paroles.
CAT. Afaytament. ANC. ESP. Afeitamiento.
10. Afachar, v., déguiser, farder, peindre.
Subst. Morgues, penhers ab afachar
Lor fai manhs colps d'avals sofrir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Moine, peindre avec farder leur fait souffrir maints coups d'en bas.
Part. prés. Aras veyrem parer fenhen et afachan,
Anar d'artelh a pe, e poiar estruban.
Sordel: Sel que m.
Maintenant, nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s'appuyant.
Part. pas. Truans ribautz afachatz, que mostron e presenton davan la gen totas lurs malautias, per cant que sion laias e abhominablas, per inclinar ad ells la compassion de la gen.
V. et Vert., fol. 87.
Vils ribauds déguisés, qui montrent et présentent devant la gent toutes leurs maladies, pour combien qu'elles soient laides et abominables, pour incliner à eux la compassion de la gent.
Fig. Paraulas afachadas e mayestradas. V. et Vert., fol. 88.
Paroles déguisées et calculées.
CAT. Afaytar. ESP. Afeitar.
11. Esfassar, v., effacer.
Si no s' en volon giquir,
Ieu las anarai esfassar.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Si ne s'en veulent désister, j'irai les effacer.
Fig. Lo flagels esfassa la colpa.
(chap. Lo fuet borre (desfá, anule) la culpa (falta).)
Trad. de Bède, fol. 68.
Le fouet efface la faute.
Part. pas. Fora bos que no fos oblidatz
Tan ricx mirals, qu' er breumen esfassatz.
Guillaume de S. Didier: El temps quan.
Il serait bon que ne fût oublié si puissant miroir, vu qu'il sera bientôt effacé.
La promissions es esfasada. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.
La promesse est effacée.
12. Desfassar, v., effacer.
Part. pas. Ges non es lo crim desfassatz,
Can malvat plait es adobatz.
Libre de Senequa.
Point n'est le crime effacé, quand mauvais procès est arrangé.
13. Efigiar, v., effigier, représenter, figurer.
Es la razo que aquest mes en forma de mazelier... sia efigiat.
Eluc. de las propr., fol. 125.
C'est la raison que ce mois... soit représenté en forme de boucher.
ANC. ESP. Efigiar. IT. Effigiare.
Fauni, s. m., lat. faunus, faune.
Faunis, autrament ditz satiris.
(chap. Faunos, tamé dits sátiros; atramen, d' un' atra manera.)
Eluc. de las propr., fol. 250.
Faunes, autrement dits satyres.
ESP. PORT. IT. Fauno.
Faus, s. m., lat. falx, faux.
Olivier los abat cum hom fai am faus blat.
(chap. Olivier los abatix (tombe) com se fa en fals lo blat.)
Roman de Fierabras, v. 266.
Olivier les abat comme on fait le blé avec la faux.
CAT. Fals, faus. ESP. Falce (hoz). PORT. Fouce. IT. Falce. (chap. Falz, fals; falseta, falsetes, falsilla, falsilles.
Los muixons falsilla, falsilles tenen forma de fals; són com les oronetes, en castellá vencejo.)
2. Falsar, s. m., faussart.
Lansar acconas e falsars.
V. de S. Honorat.
Lancer piques et faussarts.
ANC. FR. D'un fausart tel cop li douna
C'où fons dou fossé le rua...
Ki lors véist Renart capler
D'un grant fausart et gent ocire.
Roman du Renart, t. IV, p. 198 et 336.
Qui plus sont trençant d'un fausart.
Roman du comte de Poitiers, v. 562.
3. Fausso, s. m., fauchon.
Lansas e brans e cotels e fausso.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Lances et glaives et couteaux et fauchon.
4. Faucilha, s. f., faucille.
O apcha esmoluda o faucilha o pilo.
Guillaume de Tudela.
Ou hache émoulue ou faucille ou dard.
CAT. Falsilla. PORT. Foucinha. IT. Falcinola.
5. Falcidia, s. f., lat. falcidia, falcidie.
La falcidia qu' el paire o la maire o las autras sobiranas personas son destrechas de laissar a lors effanz, so es la tersa partz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
La falcidie que le père ou la mère ou les autres personnes supérieures sont obligées de laisser à leurs enfants, c'est la troisième partie.
La lei falcidia. Statuts de Montpellier de 1204.
La loi falcidie.
CAT. ESP. IT. Falcidia.
6. Defalquar, v., lat. defalcare, défalquer.
Non defalquar que la XVI partida.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. I.
Ne défalquer que la seizième partie.
CAT. ESP. (desfalcar) Defalcar. PORT. Desfalcar. IT. Diffalcare.
(chap. Desfalcá, fé un desfalc, desfalcs.)
Fava, s. f., lat. faba, fève.
Favas a desgranar. Marcoat: Mentre m.
Fèves à écosser.
Manjavan gros pan e favas am de sal. V. de S. Honorat.
(chap. Minjaben pa gros y fabes en sal.)
Mangeaient gros pain et fèves avec du sel.
Una emina de favas, cad an.
Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 229.
Une émine de fèves, chaque année.
CAT. ANC. ESP. Faba. ESP. MOD. Haba. PORT. IT. Fava. (chap. Faba, fabes o fava, faves. Pompeyo Fabra o cap de faba.)
![]() |
2. Favieira, s. f., lat. fabarium, champ de fèves.
Espaventalh de favieira.
Folquet de Lunel: Per amor.
Épouvantail de champ de fèves.
CAT. Fabar (N. E. tanto faba como fabar, con b). ESP. Habar. PORT. Faval. (chap. Faberal, cam de fabes.)
Favar, adj., favart.
Hom li deu la grailla mostrar
O caucala o colomb favar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
On lui doit montrer la grolle ou la corneille ou le pigeon favart.
Favilla, s. f., lat. favilla, étincelle.
Ni en autre honor mondan tornant coma favilla.
Ni en autre honneur mondain tournant comme étincelle.
Favilla... pren so nom de fovere. Eluc. de las propr., fol. 132.
Favilla (étincelle)... prend son nom de fovere.
ESP. Favila (pavesa, ceniza del fuego apagado; chispa). IT. Favilla.
Favoni, s, m., lat. favonius, Zéphyr, vent de l'ouest.
Dos vens collaterals, dels quals... apelam... segon Zephir, et es apelat Favoni. Eluc. de las propr., fol. 134.
Deux vents collatéraux, desquels... nous appelons... le second Zéphyr,
et il est appelé vent de l'ouest.
ESP. PORT. IT. Favonio.
Favor, s. f., lat. favor, faveur.
Quar a lurs amics, per favor,
A tort et a desmezura,
Jutgaran l'autrui drechura.
Brev. d'amor, fol. 121.
Car à leurs amis, par faveur, à tort et à violence, adjugeront la justice d'autrui.
CAT. ESP. PORT. Favor. IT. Favore. (chap. favó, favós, favor, favors.)
2. Favorable, adj., lat. favorabilis, favorable.
Per so quar non era estatz favorables a Karle.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 120.
Parce qu'il n'avait pas été favorable à Charles.
CAT. ESP. Favorable. PORT. Favoravel. IT. Favorabile. (chap. favorable, favorables.)
3. Fautor, s. m., lat. fautor, fauteur.
Contra 'ls heretges e contra lor fautors.
Condamnet aquest... e sos fautors.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 53.
Contre les hérétiques et contre leurs fauteurs.
Condamna celui-ci... et ses fauteurs.
CAT. ESP. PORT. Fautor. IT. Fautore. (chap. fautó, fautor, fautós, fautors, fautora, fautores; compinche, compinchat, ajudadó, etc.)
Fazio, s. f., basse-lat. fazio, métairie, ferme.
Laissi a 'N Arnal, mo fraire, la fazio de la Vigernia, ab sos apertenemens.
Laissi al dih B. Gasc, mo bot, tota la fazio de la Bernardia.
(chap. Li dixo al dit B. Gasc, mon nebot, tota la masada, granja, de la Bernardia.)
Test. de Bertrand Gasc, du XIIIe siècle.
Je laisse au seigneur Arnal, mon frère, la métairie de la Vigernie, avec ses appartenances.
Je laisse audit B. Gasc, mon neveu, toute la métairie de la Bernardie.

viernes, 6 de octubre de 2023
Bertrand de Born.
Bertrand de Born.
Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors
mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a
mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab
un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai
longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.
Tant
es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous
bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat
terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es
sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh
aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.
Jamais
non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses
dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L'
enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E
la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai
Saissa m deffendia.
Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai
nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa
qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en
seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la
vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.
Ab que s
tanh qu' amors m' aucia
Per
la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s
volia
Dels plus pros
Castelhas,
o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de
cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.
Domna,
sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia
A
pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me
ria.
II.
Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui
agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E
'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la
setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro
Na Laina,
Com
lo seingner de Peitau.
Per saludar, torn entr' els
Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos
belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del
mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors
m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.
Gens
joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per
vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car
es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C'
onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.
Al
dolz esgar que m fes, et ab clar vis,
En
fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis
Sobr'
un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir
cortes e liau
E de solatz mi semblet Catalana,
E
d' acuillir de son jau.
Al gen parlar que m fetz, et al gen
ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e
fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e
rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m
des Corezana,
Car a son grat m' en esjau.
De
tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra
clau.
III.
Domna, puois de mi no us cal,
E partit m'
avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que
jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del
semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai
perduda,
Jamais non vuoill aver druda.
Puois no us puesc
trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan
joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz
tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel
semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz
renduda.
Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de
vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i
lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis
deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois
non er fada ni muda.
De Chales la vescomtal,
Vuoill que m
done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma
carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N'
Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per
totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.
N' Audiartz,
si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai
genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni
no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors
prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.
De
Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e
'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap
son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s
muda.
Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan
cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors
nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo
deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m
refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?
Papiol, mon
Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai,
e d' aut bas cazeguda.
IV.
Ieu m' escondisc, domna, que
mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce
us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e
plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l
mieu per messonguas comtar.
Al
primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon
lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de
vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que
de nulha s' amor, ni son colguar.
Domna, s' ieu ai mon austor
anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc,
mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.
Escut
al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon
traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,
Et
estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat
ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.
S'
ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un
denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo
reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas
vos cui am e dezir e tenc car.
Ma domna m lais per autre
cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens
quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en
cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna
amar.
Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la
tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans
m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et
arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.
Autr' escondig
vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S'
ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr'
o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,
De
tal guiza que no m puesc' ajudar.
Fals enueios, fementit
lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us
lauzera que m laissassetz estar.
V.
S' abrils e fuelhas
e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu
esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug
braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e
doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non
creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.
Domna,
s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al
vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del
repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E
selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos
acordamens,
A sol los afizamens.
Vostre reptars m' es
sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab
temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant
us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per
mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres
faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.
Dos n' i a
guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon
captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E
vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu'
ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom,
si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a
bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra
tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab
caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan
ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar
aitals captenemens
No val mest las bonas gens.
D' autres n'
i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home
parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E
vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz
es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es
obediens,
Ni fai lurs comandamens.
Ges dels ricx
torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor
plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver
traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non
l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab
elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.
Ricx homes
vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon
retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor
vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu'
aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E
caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.
Na Tempra,
joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel
mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.
Papiols,
sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N Oc e No,
quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.
Rassa, non sui
margeritz,
Anz es tan ferma ma leis,
Que s' anc jorn fui recrezens,
Ara
m' en sui reprendens.
//
https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born
Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1 fue un soldado occitano y trovador.
Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.
Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.
Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2 Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1
Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.
E perché tu di me novella porti,
sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli
che diedi al re giovane i ma' conforti.
Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:
Achitofèl non fé più d'Absalone
e di Davìd coi malvagi punzelli.
Perch' io parti' così giunte persone,
partito porto il mio cerebro, lasso!,
dal suo principio ch'è in questo troncone.
Così s'osserva in me lo contrapasso.
Y para que tú de mis noticias lleves,
sabe que soy Bertrán de Born, aquel
que dio al joven rey malos consejos.
Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;
no hizo más Ajitófel a Absalón
y a David con sus perversas sugerencias.
Porque separé a tan unidas personas,
separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,
de su principio que está en este tronco.
Así se cumple en mí el contrapaso.
Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.
También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.
Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.
- Enciclonet, Bertran de Born. (enlace roto disponible en Internet Archive; véase el historial, la primera versión y la última).
- Blakeslee, Merritt R., The Poems of the Troubadour Bertran de Born by Bertran de Born, William D. Paden, Jr., Tilde Sankovitch, Patricia H. Stäblein, Speculum, Vol. 63, No. 1 (Jan., 1988), pp. 121-123
- Cerdà, Jordi. Cuestiones preliminares. Introducción a la literatura europea, 2011. Universitat Oberta de Catalunya, p. 40.
- Kastner, L. E. (1936). Notes on the poems of bertran de born, IV. The Modern Language Review, 31, 20.
- Wikipedia. La Divina Comedia: El Infierno: Canto XXVIII.
miércoles, 1 de noviembre de 2023
Taurel - Vinzens (Fin du tome V)
Taurel. Une tenson avec Falconet, auquel il dit:
Falconet, de
Guillalmona
Vos vei enamorat,
E 'l marques de Montferat
Fai
pechat que non la us dona.
Falconet de.
Millot, III,
436.
Le Templier, ou le Chevalier du Temple, t. IV.
Thibaud
de Blizon. La pastourelle imprimée t. II, p. 230, est sous son nom
dans un des manuscrits.
Millot, III, 275.
Thomas. Une tenson
avec Bernado.
Bernado, la genser dona que s mir
En tot lo mon
ni anc fos ni er mais
Dieu prec que gar de mal e de falhir,
E m
do s' amor e m tragua d' est pantais
E dels peccatz c' a faitz
mortals e lais,
Me do, s' il play, de tot be far ayzina,
Car
dels peccatz ben es hora que lais,
E prec ne lui a cui lo mon s'
aclina.
Bernado la.
Millot, III, 436.
La Dame
Tiberge. Un fragment lacéré.
Na Tibors si era una dompna de
Proensa, d' un castel d' En Blacatz que a nom Sarrenom. Cortesa fo et
enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar; e fo enamorada e
fort amada per amor; e per totz los bons homes d' aquela encontrada
fort honrada; e per totas las valens dompnas mout tensuda e mout
obedida. E fetz aquestas coblas, e mandet las al seu amador:
Bels
dous amics, ben vos puesc en ver dir
Que anc no fo q' eu estes ses
desir
Pos vos conven e... per fin aman;
Ni anc no fu q' eu non
agues talan,
Bel douz amics, q' eu soven no us vezes,
Ni anc no
fos sasons que m' en pentis,
Ni anc no fos, si vos n' anes
iratz,
Q' eu agues joi tro que fosetz tornatz.
Bels dous
amics.
Crescimbeni, 202. Millot, III, 321. Papon, II, 415. P. Occ.
328.
Tomiers. Voyez Palazis. Fragments d' une pièce:
De
chantar farai
Una esdemessa,
Que temps ven e vai,
E reman
promessa,
E de gran esmai
Fai deus tost esdessa.
Segur
estem, seignors,
E ferms de ric socors.
Ric
socors aurem,
En deu n' ai fianza,
Don gazagnarem
Sobre sels
de Fransa.
D' ost que deu non tem
Pren deus tost
venjanza.
Segur estem, etc.
Tals cuia venir
Ab falsa
croisada
Qe 'l n' er a fozir
Sens fog d' albergada,
Car ab
ben ferir
Venz hom leu mainada.
Segur estem, etc.
E si
Fredericz
Qu' es reis d' Alamaigna
Soffre que Loics
Son
emperi fraigna,
Ben sera enics
Lo reis part Bretaigna.
Segur
estem, etc.
L' evesque culvert
Non o preson gaire
S' el
sainz vas se pert
O fo nostre paire,
Quan moc del desert,
Mas
amon Belcaire.
Segur estem, etc.
Nostre cardenals
Sojorna
e barata,
E pren bels ostals,
De que deus l' abata,
Mas pauc
sent los mals
Quant a Damiata.
Segur estem, seignors,
E ferm
de ric socors...
De chantar farai.
Bastero, 94. Crescimbeni,
219. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 45. P. Occ. 273.
Hist. Litt. XV, 462.
Torcafols. Deux pièces; en voici
quelques vers:
Comunal, en rima clausa
On ja no m respondres,
so m cuich,
Farai sirventes aora,
E dirai vostra semblansa,
C'
ab armas es soven vencutz;
Et hom vielz pois desclavella
Ni ses
de totz pretz abatutz,
Be m meravill com se feing
drutz.
Comunal en.
Ben viu a gran honor
Qui pert son
mal seignor,
Qu' eu perdei lo peior
Qu' anc mortz pogues
aucir,
Mas ieu non pois morir,
Ni no voill que m' aucia
Per
ma vida gandir...
Comunal veill.
Bastero, 94. Crescimbeni,
210. Millot, III, 436.
Le Troubadour de Villarnaud. Deux
sirventes, dont l' un est à la manière des troubadours qui se
permettaient de changer les terminaisons de plusieurs mots pour
produire des rimes extraordinaires:
Mal mon grat fatz
serventula
Dels ricx malvatz cor mortula,
Quar il no temon
vergula,
Quar ses cor han lur corsul;
Per qu' ieu n' ai men de
raubula;
E man joglar de cortula
Qu' en fan tot jorn gran
rancul
Dels malvatz trenca linhula.
Mal mon grat.
Voici
des fragments du second, qui est dans le style ordinaire du temps:
Un
serventes nou qu' om chan
Farai en est leugier so,
Que coratge
e talan
N' ai e mout bona razo,
Quar mant dizon veiramen
Qu'
el Dalfins pert per non sen
Gapenses;
Et er grans merces,
Si
'l ven meschasensa,
Quar pretz no l' agensa...
Si
'l Dalfins sai ven ugan
Ni l' aduzon siei baro,
Mant elm, mant
escut, mant bran,
Mant ausberg, mant gonfano,
E man bell cavall
corren
Veirem, mant cairell bruien
Trais espes,
Mant colp
demanes
Ferir, si no i tensa
Lo coms de Proensa.
Quar si
'l coms si fai enan
Per intrar en teneso,
Cobrar pot, senes tot
dan
E ses mass' e ses basto,
So qu' an perdut lonjamen
Siei
amic e siei paren...
N Agoutz, ab bon pretz valen,
Creis quec
dia e non deisen
Nullas
ves
Vostra valors que es
Aussors, e que gensa
Quec jorn a
presensa.
Serventes,
Vai
tost, e no t pes,
Fai m' en sovinensa
Al comte de Proensa.
Un
serventes.
Crescimbeni, 210. Millot, III, 436.
Vinzens.
Tenson avec Giraud et un marquis:
De so don yeu soy doptos
Me
diatz vostr' entendensa,
Guiraut, pus es amoros;
A razon ni
conoisensa
L' amor don vos aug parlar,
Car mon senhor n' aug
clamar
Que ditz c' un an l' a o dos
Servida que non l' es
pros.
De so don.
Anonymes, t. II.
Voyez Millot, tome
III, page 439, jusqu'à la page 449; et le Parnasse occitanien,
depuis la page 387, jusqu'à la page 393.
Dans un Domneiaire
anonyme se trouvent ces vers:
Mas cel non poc en ren faillir
Que
vos fetz e volc que siatz,
Quar meillor es de las meillors
E
genser es de las gensors,
E plus haut sobre las haussors,
E
bella de totas beutatz;
Far sabetz tals cinc cent honors
Que
senz una de las menors
Non voill haver los Mans ni 'ls Tors
Ni
esser coms d' Angeus clamatz.
Domna Vos.
Millot, III,
439.
(N. E. Le Mans, Tours, Comte d' Anjou ?)
Fin
du tome V.
Variantes
et corrections.
Les manuscrits des poésies des troubadours,
de même que tous ceux du moyen âge, n' offrant pas les signes de
ponctuation, ni ceux de l' apostrophe et de l' aphérèse, les
personnes qui étudieront les pièces que je publie, pourront changer
ou rétablir la ponctuation qui a été adoptée dans cet ouvrage,
quand le sens leur semblera l' exiger, et ainsi lire No 'n pour Non,
etc., et vice versa, etc.
Quand deux mots paraîtront devoir être
réunis, ou un seul mot paraîtra devoir être divisé, on le fera si
l' on trouve un meilleur sens, parce que, malgré le soin extrême
que je me suis donné, je puis n' avoir pas pris constamment le parti
le plus convenable.
Dans les passages épars des pièces, on
trouvera quelquefois des citations qui ne s' accordent pas avec la
table précédente ou avec les indications des noms des troubadours;
cette différence vient de ce que les manuscrits attribuent les mêmes
pièces à différents troubadours. J' ai cru pouvoir en donner des
exemples frappants, en rapportant quelquefois sous des noms divers
quelques fragments, et en n' y laissant d' autre différence que les
variantes des manuscrits, ainsi qu' on peut le voir tome V, pages 55
et 198, 219 et 298.
Après ces renseignements je me borne à
proposer les variantes et les corrections suivantes:
t. Ier,
p. 280. Am placé après As à la deuxième personne du présent au
singulier, doit être placé à la ligne suivante après A, troisième
personne.
t. III, p. 69. Contra 'l mon, - contra mon.
81.
Lai, s' il no m' asegura, - que i an anz no.
99. L' amor que m,
- l' onor.
147. Mesclat ab eyssens, - ascens.
162. Adrechurers,
- adrechures.
187. Qui non a cor als, - acora 'ls.
200. Après ce vers: L' ensenhamentz et la valors,
ajoutez:
E 'l gens cors e la fresca colors.
203. N' auia
ni bruit, - noia.
239. E la fresca, - sa fresca.
259. Que m
don, - det.
317. Cui sui amans, - comans.
318. Quel mon, -
qu' el.
346. S' abranda, - s' arranda.
353. Ges no m' es, -
me son.
356. A pensatz, - apensatz.
394. No m tengua dan, -
tengu' a.
404. En pastre, - enpastre.
t. IV,
7. Semena arena, - en arena
30.
Dos colps, - bos.
58. Lo cor fendre, - cor s.
68. Molt mes,
- m' es.
85. Com A, - coma.
95. En bonia, - bouia.
164. Greu
m' es deisendre carcol, - defendre
167. Tornar en paus, -
Paus.
178. Qu' era floris, - on mielhs.
180. E tant auvan, -
anvan.
212. Quan d' armas, - d' armatz.
217. Prec asselhs, -
a selhs.
230.
No us fait, - fail.
272. Pessaran descarnir, - d' escarnir.
280. De tot avol, - tot' avol.
286. Can veian, -
mueian.
291. D' els, - dels.
299. Valria 'ls agues, - 'l s'
agues.
Ibid. Qu' en joglaritz, - qu' enjoglaritz.
311. Geratz
a, - metetz.
314. E 'ls pen e en fai, - e 'n fa planca e.
317.
De mal cor, - malcor.
318. Capel, - capdel.
325. Ab falces
trudetz, - fals estrudetz.
424. Daniel dins, - d' ins.
426.
Oblidetz ges, - gens.
327. Cum heretiers, - heretjes.
430. Li
larcx senes, - ni.
433. Chanso o vers aquest chan, - chansos...
chans.
Ibid. Demandan, demandam.
443. Don lo dieus, -
tieus.
456. Non tardas, - t' ardas.
460. Sembla l'
encomenzansa, - sembl' a
Ibid. Segur, - seguir.
T. V, p.
98. Traitz al canz, - alcanz.
Ibid. En Peitius, - en.
102. E
qui s tos temps aventura s, - quis... aventuras.
133. Sobr' una
post, - sobr' un apost.
134. Raitz David, - David.
170. Nil,
- Nil.
264. So auzes, - s' o.
273. Que diga totz, - dig'
a.
290. Alur, - a lur.
320. Dels joglars, - d' els.
342.
Sa part, - par.
363. Ad honor, - ab.
380. Desfors, - d'
esfors.
389. Ar vau, - van.
393. Per guerre, - guerra.
394.
Que a ma, que ma.
viernes, 14 de diciembre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.
Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una penitensia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertix.
Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siensia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segons veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere.
Un día li va di al germá Puccio.
- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría.
Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instansies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.
Lo germá Puccio va di entonses:
![]() |
| San Juan Gualberto |
- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!
- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, tota la nit se sorolle».
- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot.
Va di entonses la dona:











