Mostrando las entradas para la consulta edat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta edat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de abril de 2021

Capitol. X. Senyora sposada sanct prohom Ioseph, José

Capitol. X. Com per manament diuinal fon la Senyora sposada ab lo sanct prohom Ioseph (Joseph, Josep, Pep, Yusef, José, Pepe, etc.) e com vingue en Nazaret hon era la sua mare sancta anna: e de la strema pobrea sua.

(Falte la C) Com la excellent senyora fos peruenguda a la edat que acostumauen traure les vergens del temple e collocarles en matremoni. Fon vn dia amonestada ensemps ab les altres donzelles per lo gran sacerdot dient los: que lo temps era vengut que elles deuien tornar a les posades de sos pares per fermar matremoni. E les altres donzelles foren prestes de hobeyr al manament del gran sacerdot Sola la verge gloriosa ab molta vergonya e maturitat dient que a ella no era possible exir del temple per dos rahons. ¶ La primera car son pare e mare moguts de molta deuocio la hauien promesa al seruir de nostre senyor deu per tot lo temps de la sua vida: e que per ço la hauien offerta de edat de tres anys al dit temple: e que ella trobant se de edat li playia molt lo que sos parents hauien promes: e volia perseuerar en lo seruici e lahor diuina tot lo temps de la sua vida. ¶ La segona raho era que ella desque era en lo temple coneixent la virtut de virginitat quant era accepta a nostre senyor deu hauia fet vot de seruar aquella tota la vida sua. E puix ho hauia promes ella delliberaua tenir son vot e no entendre en res que de matremoni fos: ne escampar lo seu enteniment en pensament nengu temporal: sols volia occupar lo seu cors e anima en lo seruir de nostre senyor deu. E lo gran sacerdot hoynt la raho de la gloriosa verge fon posat en tanta admiracio que de vna gran peça no pogue dir res: e apres tornant a cobrar esforç dix a la senyora. O verge excellent ja sabeu. ¶ Quia deus in filijs colitur: et in posteris adoratur: sicut semper fuit apd´ filios israel. Car nostre senyor deu es seruit en multiplicacio de fills: e en largues generacions es adorat e conegut. E aço es stat tostemps lohat e aprouat dauant los fills de israel. ¶ Respos la senyora dient. Veritat es reuerent pare lo que vos dieu de ley comuna: empero vostra reuerencia no ignora que nostre senyor deu no haja priuilegiat moltes de les leys comunes. ¶ Quia ante abel iustum: nullus fuit uistus. Car ans de abel just la scriptura no posa nengun altre just primer (pmer) que ell. E aquest fon verge e pur per ques mostra clarament. ¶ Quia deus in castitate et virginitate primo colitur et adoratur. Car nostre senyor deu castedat e virginitat fon primerament seruit honrat e adorat. Axi mateix hauem exemple del gran propheta (ppheta) Elies del qual se diu. ¶ Helias (Elías) cum esser in carne assumpsit eum in paradisum: cuius carnem virginem custodiuit. Volent dir que ab tot que Elies fos en la carn mortal: per nostre senyor deu fon leuat en parays terrenal: e aqui conseruat sens mort: e aquesta gracia aconsegui: perço que la sua carn hauia conseruada en virginitat e puritat. E yo hoynt e legint aquestes coses desque so açi en lo temple inspirada per la clemencia diuina he fet lo dit vot ab proposit ferm dins lo meu cor. ¶ Ut virum penitus non cognoscam. E axi reuerent senyor deman vos de gracia de açi auant nom vullau parlar de marit. ¶ E lo gran sacerdot vehent la gran constancia de la senyora no volgue mes replicar: ans li dix donzella tornau a la vostra cella e aqui pregau la diuina magestat quens conselle en aquesta fahena. Car cosa es inaudita e de gran importancia lo vot que vos haueu fet: e yo dellibere proceyr en aço ab gran consell e maturitat. E la senyora ab los vlls baxos e molta vergonya feu reuerencia al sobiran sacerdot: e saluda a tots los altres e partis de aqui e tanquas en la sua cambra. E lo sobiran sacerdot congoxat de la gran difficultat que en aquesta fahena veya: ajusta consell de tots los doctors e homens discrets que en jherusalem se trobauen: e dix los. ¶ Audite me filij israel et auribus percipite verba oris mei. Volent dir placiaus senyors fills de israel star atents a les paraules mies: car cosaus (cosa us) vull dir de gran nouitat e molta admiracio. Car vostres reuerencies saben que desque aquest present temple es hedificat: son açi criades moltes donzelles filles de Reys e de prophetes e de grans sacerdots e de moltes altres: e venint a edat de matremoni prenien sos marits e seguien les ordinacions de sos majors ¶ Nunc autem a sola Maria nouus ordo inuentus est: que deo se spopondit virginem permanere. E ara de present ses trobat vn nouell orde per sola aquella excellent donzella Maria filla de Ioachim: la qual se es promesa (pmesa) a nostre senyor deu seruar li virginitat per tostemps: de que yo stich en gran agonia: car recort me del que Dauid diu. ¶ Vouete et reddite domino deo vestro. Volent dir que cascu que ha votat guarde be que fara: car necessari li es donar e seruar a nostre senyor deu lo que ha promes. E si yo conselle a aquesta virtuosa verge que serue lo que ha votat: tem me no vinga contra la ley qui mana lo poble de deu sia multiplicat. E recort me que Ysayes ha dit. ¶ Ecce virgo concipiet. Perque stich ab gran pensament si nostre senyor volra fer alguna gran marauella en aquesta sancta verge la vida de la qual es de tanta perfectio e singularitat: que james ses trobada a ella semblant. Per queus deman senyors me vullau consellar lo que dech fer ¶ E apres que cascu hague respost sa intencio: la concordia de tots fon: que esta fahena era mes del cel que de la terra: e que per homens terrenals no podia esser sufficientment consellat sino quels paria deuien recorrer a nostre senyor deu per dejuni e oracio suplichant la clemencia sua volgues reuelar lo seu beneplacit al sobiran sacerdot: perque aquell proceys en aquesta obra segons la voluntat de la magestat sua. ¶ E hagut lo consell fon de continent posat en obra. e passats tres dies nostre senyor reuela que fossen ajustats tots los dotze trips de israel (las doce tribus de Israel): e que lançassen sorts de qual trip seria lo tan digne que hagues la senyora per sposa: e fos custodi de la virginitat sua. E lançades les dites sorts caygue la sort sobre lo real trip de juda. E lauors mana nostre senyor que lo cendema fossen ajustats tots los de aquell trip quis trobauen sens muller: e cascu portas vna verga en la ma e axi fon fet. Entre los altres quey vengueren fon lo glorios patriarcha Ioseph d´edat de sexanta anys: no per desig de muller ans per sola hobediencia. car ell hauia fins aqui seruada virginitat: e delliberaua continuar en aquella fins a la fi de la vida: e de aço hauia fet special vot. lo qual staua aqui ab sa verga en la ma dauant laltar (serecomane no féu : fer ho a les vostres iglesies) ab los altres jouens mes empeguit que preat. ¶ E venint lo gran sacerdot pres la verga de la ma de cascu de ells e entra dins la sancta sanctorum: e presenta aquelles dauant nostre senyor: offerint li sacrifici suplicant la magestat sua volgues declarar aquesta fahena per manifest miracle. E nostre senyor mana al dit sacerdot: que prengues les vergues que hauia posat sobre laltar: e que ixques defora: e publicament dauant tot lo poble fes venir los de qui eren les vergues: e tornas a cascu la sua: e aquell en la ma del qual floriria la verga: e aparria vna coloma al cap d´aquella aquell era lo que sa magestat hauia elegit en spos e custodi de Maria verge sanctissima. E lo sacerdot compli prestament lo manament de nostre senyor deu: e torna les dites vergues: e nenguna no flori sino sola la de Ioseph sobre la qual aparegue la coloma segons nostre senyor hauia promes. E vista per tots sen munta al cel: e tots restaren molt aconsolats del miracle tan euident: e loharen e magnificaren nostre senyor deu de les obres sues. ¶ E tantost delliberaren fer les sposalles de la senyora la qual staua dins la sua cambra orant e pregant nostre senyor deu li fes seruar lo que promes hauia: dient a sa clemencia. ¶ Offero tibi domine totum cordis mei affectum: et virginitatem meam tibi comendo. Volent dir: o senyor meu a vos offir tota la affectio e desig del meu cor qui es de seruir a vos: e la virginitat mia a vos senyor la coman que siau sols poseydor de aquella. ¶ Estant la senyora en aquesta feruent oracio foren dauant sa senyoria dos donzelles per nostre senyor deu trameses. Lo nom de les quals era hobediencia e fortalea: e dix hobediencia a sa altesa. Senyora excellent a nostre senyor plau siau sposada fent vos segura la virginitat vostra restara tostemps sancera. ¶ Apres li dix laltra donzella fortalea nomenada. Mas y ora la magestat de nostre senyor deu vol que ixchau del temple: e siau casada: heus manifesteu al mon viuint en vostra casa: hon passareu molta pobrea e altres treballs. E perço (pço) nos tramet açi sa clemencia que siam tostemps en la companyia e seruir de vostra merçe: esforçant vos a esser constant e ferma en totes les virtuts. car exemplar general haueu a esser de tots los staments. Açi stant en lo temple haueu donat lum a les donzelles vergens. Ara senyora dareu regla de sanctedat a les maridades e a tots los viuints en lo mon. E sa senyoria hoynt aço fon contenta de hobeyr a nostre senyor deu: e consentir en lo matrimoni puix a sa magestat playia. ¶ E com lo gran sacerdot hagues asignada la hora per a fer dites sposalles e la gent fos aplegada: ell mateix ana a la cambra de la senyora portant ab si aquella matrona virtuosa qui tenia cura de les donzelles. E los dos li comptaren lo miracle ques era seguit: e com nostre senyor hauia mostrat clarament volia ella fos sposada ab vn virtuos vell de sexanta anys parent seu molt acostat que hauia nom Ioseph. ¶ E la senyora qui ja de aço era largament informada per nostre senyor deu e asegurada de no perdre la virginitat que tan carament amaua: Respos ab molta maturitat e vergonya: que puix a nostre senyor axi playia: e a ells dos: que tenia per pare e mare: que ella era contenta del dit matremoni. E lauors hoynt aço lo sacerdot sen torna al loch hon la gent staua e dix los que tantost seria aqui la senyora sposada ques metessen en orde. ¶ E la reuerent matrona Anna feu vestir a la senyora les millors robes que tenia: ab tot fossen pobrelletes eren honestissimes e molt netes: e estes li los cabells sobre les spatles que li donauen tanta bellea e ornament. ¶ Quia nunqp (nunquam) fuit tam bene coopertus salamon in omni gloria sua. Car nunqua fon tan ben abillat Salamo (Salomón) en tota la gloria sua. com aquesta senyora ab la sua natural bellea e composicio virtuosa. E axi arreada sa altesa e molt ben acompanyada portant aquella virtuosa anna al costat: e moltes donzelles que la seguien vingue alla hon la speraua tota la gent ab lo sposat Joseph. E tots admirats de la sua bellea loharen nostre senyor deu que tal lauia creada. e lo gran sacerdot feu les dites sposalles ab gran solemnitat segons costum dels juheus E acabada aquesta fahena ab molta consolacio e alegria: tots molt hedificats de la honestat de la senyora sposada prengueren comiat e tornaren a ses posades. E joseph (aquí está cla que es una j, minúscula) parti per a natzaret per aparellar la pobreta casa sua. E porta letres del gran sacerdot per a la gloriosa Anna mare de la senyora: car lo pare seu joachim ja era mort. Dient en les dites letres com la virtuosa filla sua era sposada ab lo portador de la present: e que de aço no la hauia auisada ans del sposar: perque nostre senyor deu hauia mostrat tan asenyalat miracle que fora stat careguos sperar consell huma de nenguna creatura puix sa magestat manifestaua esser aquesta la voluntat sua. ¶ E la virtuosa anna legides les letres fon molt aconsolada del que de la sua amada filla era dit. Car de tan a sancta filla ella no speraua hoyr sino miracles e marauelles. E festeja molt lo virtuos gendre: e ana ab ell a casa sua per posar la en orde per la venguda de la sua excellent filla. ¶ E la senyora apres la partida de Joseph atura tres dies en lo temple per pendre comiat de aquella venerable matrona anna: qui ab tanta amor la hauia criada e restaua tan desolada de la sua absencia e de les altres donzelles: que cuydauen morir hauent se a separar de tan dolça companyia. E passats los tres dies la senyora molt ben acompanyada e anant a natzaret descaualca en casa de la senyora sa mare: la qual hague infinit goig de veure vna tal filla. E la senyora ab molta reuerencia besali la ma e apres en la boca e sigueren se vn poch: e compta li la senyora tot lorde del seu sposalici: e com era certificada per nostre senyor deu de la sanctedat de Joseph: e que abduy (ambos; abdos) hauien fet vot de virginitat: e aquella seruarien continuament en lo seu matremoni. E anna escoltant les rahons de la sua filla continuament ploraua per habundancia de goig no fartant se de mirarla. E comptali la mort del seu pare Joachim. E com apres ella hauia pres dos marits per inspiracio diuina: e que hauia agut dos filles: a les quals hauia posat nom Maria a cascuna per amor della: e que la vna encara staua en casa de la dida e laltra no era en casa. E Joseph sentint que la senyora sa sposada era venguda ana prest a la posada de la senyora sa sogra: e aqui parlaren molt los tres de tota sanctedat. ¶ E les donzelles que hauien acompanyat la senyora prengueren comiat de sa merçe e de Anna e de Joseph e ab grans lagrimes e enyorament partiren de aqui e tornaren al temple. E anna acompanya la senyora sa filla a casa de joseph. La qual staua molt neta: e sols de pobrea arreada: hauiay dos cambretes en la millor staua vn litet per a la senyora ab poca roba: e en laltra vn altre per a Joseph molt pobrellet. E la cortesa senyora no volgue en nenguna manera la millor cambra ans elegi per a si la pus chica e mes pobra com amadora de tota virtut. E la senyora sa mare dexant la en casa torna a la sua: e recordant se de la pobrea que hauia vist en casa de la sua filla trames li vn parell de flaçades e algunes ayines de casa: e la senyora ho prengue mes per amor de joseph que de si mateixa: e feu moltes gracies a la senyora sa mare. E axi la senyora e Joseph stauen en sa caseta viuint ab molta caritat e puritat guanyant la vida ab lo treball de ses mans. E la senyora seruentissima stant tota la nit: e la major part del dia tancada dins la sua cambreta orant e filant demanaua ab continues pregaries e lagrimes la redempcio de natura humana.

martes, 18 de mayo de 2021

Capitol LXXXI. Com la senyora continuant son cami peruengue a la casa sua E fon visitada per la gloriosa sancta anna sa mare.

Capitol LXXXI. Com la senyora continuant son cami peruengue a la casa sua E fon visitada per la gloriosa sancta anna sa mare.

La senyora ab molt recel continua lo seu cami per tornar en nazaret a la posada sua: e essent aqui juncta senti la venguda de sa merce la senyora Anna mare sua: e vengue molt prest ab desig no recomptable de veure la magestat del seu net e la senyora filla sua tan amada: e vengueren ab ella les dos filles sues donzelles germanes de la senyora per fer reuerencia a sa senyoria desijoses de seruirla com a senyora e major germana. E aquella gloriosa anna vehent vna tal vista: cuyda deffallir per sobres de goig. E prostras en terra adorant lo senyor com a son deu y creador: e dreçant se ab feruor de amor prengue lo dit senyor en los seus braços com a net seu molt car E la excellent senyora mare de deu agenollantse ab molta reuerencia besa la ma a la senyora mare sua: demanant li la benedictio sua: la qual lay dona molt largament besantla e abraçant la ab singular amor: e sigues la senyora ab molta humilitat dauant la sua sancta mare: mirant lo goig e festa que feya de aquell seu excellent net. E de aço sa senyoria prenia vna grandissima consolacio: com veya la sua mare en la sua antiga edat hauer obtengut per lo mija seu vna tan singular dignitat de esser auia del fill de deu: e quel haja vist ab los vlls corporals: e quel haja tengut en la falda sua. La qual gloriosa Anna abraçaua aquell excellent net ab infinida amor besant lo moltes vegades: E mirant la senyora en la cara ab hun grandissim goig dixli: Ma filla comptau me estesament tots los misteris e secrets de aquest senyor com lo haueu concebut e parit: nom celeu res la mia amada filla: daume aquest complit goig en la mia vellea: Car vos la mia cara filla fos lo començament de la alegria e consolacio de la casa mia: per vos he meritat aquest diuinal net: qui sera gloria y delit meu: recitaume largament tot lo esser seu: car yo so certa vos res no ignorau E la piadosa senyora hoint la demanda de la sua mare: e ab quanta amor speraua hoir tot (tor) lo proces de aquell senyor e net seu: e recordantse quantes dolors e penes li hauia a comptar del dit senyor si satisfer volia a la sua demanda: callant baixa los vlls e comença habundar en multitut de lagrimes per la sua preciosa cara: E les sentides e corteses germanes de la senyora ab tot fossen de poca edat: per son bon sentiment e virtuos criament conegueren que la senyora sa mare e la senyora sa germana major volien parlar e comunicar de alguns grans secrets sens dirlos negu res: elles se leuaren e feta reuerencia partieren se de aqui deixant la senyora mare ab la sua amada filla a soles: per que pus francament poguessen comunicar la vna al altra sos secrets: E la senyora vehent que ses germanes se eren apartades per fer los loch leuas per tancar la porta per star ab mes repos: e tornant a seure augmenta lo seu piados plor e dix. ¶ Quid dicam aut quid respondebo tibi. Volent dir: O senyora mare queus puch dir ni respondre a la vostra demanda: del que voleu saber de la persona de aquest senyor fill meu: sino que sia certa vostra merce que te a rembre natura humana per mija de mort e de infinides dolors: e sera perseguit en tota la vida sua per aquest poble a qui tant ha amat: per sola enueja e malicia hun sol dia de repos no li permetran hauer en tota la vida sua: E la gloriosa Anna hoyda vna tal raho: vehent la gran dolor e alteracio de cara ab que la senyora sa filla ho recitaua: la qual no podia nomenar la mort del seu amat fill sens venir en extrem de mort: fon axi trauessada la dita Anna d´extrema dolor que perdent lo parlar ab gemechs no recomptables tremolant tota la persona sua: ab lo esforç que podia abraçaua lo seu net desijant lo metre dins les sues entramenes: e amagarlo de la vista de aquell cruel poble judaych que axil desconexia: O quant fon la senyora mare de deu turmentada per crua dolor vehent la sua mare antiga en tan extrema pena: quantes lagrimes escamparen les dos sens poderse dir res: E la senyora alçant los seus piadosos vlls miraua la cara del seu amat fill e conexia que tenia gran compasio de la dolor sua: e dix li: O vida mia. ¶ Aspice in me: que tanta patior pro te. Volent dir: O vida e dolcor mia mirau me vos qui podeu veure lo intrinsech de la mia anima e veureu com so trauessada de dolor recordant les vostres penes: e veig aquesta senyora mare mia tant tribulada per gran compassio que te de la dolor vostra e mia: que tem no perda la vida: tant es la edat sua cansada: que no te força a sofferir pes de tanta dolor si vos senyor no li ajudau carament laus coman vida mia: car apres la vostra amor no tinch res pus car en la present vida: E lo piados e clement senyor hoyda la peticio de la sua amada mare desijos de obehirla: giras tot a la sancta hauia (avia, auia; yaya; abuela) sua: e ab les sues dolçes manetes tocaua li lo cap e la cara posantli los dits sobre la boca: volent li mostrar que tenia gran compassio de la sua dolor: e quasi pregant la que cessas de plorar per amor sua: E la gloriosa Anna vehent los affalachs e caricies d´aquell senyor dolç retorna quasi de mort a vida: e besantlo moltes vegades miraua e contemplaua tota la sua persona. E dix dreçant son parlar a la senyora filla sua dientli: O ma filla y que pora fer mal a aquesta persona del senyor fill vostre tan delicada e tan reuerent: Qui la gosara mal tractar: quel cor huma sera acompanyat (acómpayat) de tanta crueldat que de sa magestat no haja pietat: O ma filla quel pot auorrir com ell sia tan amable: E agenollantse la gloriosa Anna en feruor de sperit tenint aquell dolç senyor en les sues mans dix: O creador meu vos sou inmortal per la vistra diuinal natura: e sou passible e mortal per la humanitat que de aquesta mia tan amada filla haueu presa: per la qual me sou net verdader e natural per que supplich la clemencia vostra: vulla donar fi a la vida mia puix vos he vist humanat e no haja a veure les vostres dolors car del sol hoirles nomenar es la anima mia axi turmentada y affligida quem par veure les ja: e sentir les dins les mies entramenes: e ab aquest sospir vos posseire tant com viua sia: hajau senyor pietat de la antiga edat mia: que ja es cansada de soportar la vida. Infinit es stat senyor lo goig meu d´hauer vos vist humanat: stimar nos pot la dolor mia pensant vos passible e mortal: sia de vostra merce no veja mes dolor: car no basten les mies forçes a poderla comportar: E lo senyor ab tot encara no parlas ab la dolçor dels seus piadosos vlls mostraua voler la contentar: E la excellent senyora a qui era donat parlar y respondre en persona del seu fill dix a la mare sua Anna. Com lo senyor era content atorgar li la sua demanda fent la certa que ella passaria d´aquesta vida per mort ans que sa magestat entras en lo conflicte de la sua acerbissima batalla. Empero que plau a sa clemencia que ella vixqua fins que ell haja complit los vint anys per que en tot aquell temps se puga alegrar e sentir lo goig de la sua diuinal presencia: e hauer ab ell colloquis de tanta consolacio que no basta lengua humana ne angelica a explicarlos. E hoyda per la gloriosa Anna la resposta que la senyora filla sua li hauia feta de part del seu excellent net: fon axi la anima sua alegra e aconsolada: que muda les lagrimes de dolor en gran dolçor de la diuinal amor que dins si mateixa sentia: E prenint los peus del senyor net seu besant aquells moltes vegades regraciaua a sa clemencia la tanta misericordia a ella feta e abraçaua a la senyora filla sua ab amor no recontable sabent que de ella e per ella li venen tots aquests bens: E la senora excellent ab aquella dolçor filial aconsolaua la sua mare recomptant li los misteris de la redempcio humana: E axi parlant e plorant passaren gran part de la nit: E apres torna la gloriosa anna a la posada sua: resta la senyora sola en la casa sua ab lo fill seu y ab Joseph: criant e seruint aquell diuinal fill ab molta pobrea e solitut ab tot que la senyora sa mare la visitaua souint: car lo delit seu era veure e contemplar lo senyor net seu nis volguera partir dell james. E aquesta visitacio e companyia de la gloriosa Anna era a la senyora filla sua vna grandissima consolacio e descanç. Empero nostre senyor permete per augment dels seus merits que li dura molt poch: car forçadament se hague a partir de natzaret e deixar la companyia tan amada.

miércoles, 4 de octubre de 2023

Tome troisième contenant pièces amoureuses. Comte de Poitiers. Index de troubadours

Tome troisième

contenant

Les pièces amoureuses tirées des poésies de soixante troubadours, depuis 1090 jusques vers 1260.

1818.

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Guillermo de Poitiers (Bibliothèque Nationale, MS cod. fr. 12473)


Comte de Poitiers.

I.


Farai chansoneta nueva

Ans que vent, ni gel, ni plueva;

Ma dona m' assaya e m plueva (: prueba?)

Quossi de qual guiza l' am;

E ja, per plag que m' en mueva,

No m solvera de son liam.


Qu' ans mi rent a lieys e m liure,

Qu' en sa carta m pot escriure:

E no m' en tenguatz per yure,

S' ieu ma bona dompna am;

Quar senes lieys non puesc viure,

Tant ai pres de s' amor gran fam!


Qual pro y auretz, dompna conja,

Si vostr' amor mi deslonja?

Per que us vulhatz metre monja?

E sapchatz, quar tan vos am,

Tem que la dolors me ponja,

Si no m faitz dreg dels tortz qu' ie us clam.

Que plus etz blanca qu' evori,

Per qu' ieu autra non azori;

Si'n breu non ai ajutori,

Cum ma bona dompna m' am,

Morrai pel cap sanh Gregori,

Si no m bayza 'n cambr' o sotz ram.


Qual pro y auretz, s' ieu m' enclostre

E no m retenetz per vostre? 

Tot lo joy del mon es nostre, 

Dompna, s' amduy nos amam. 

Lay al mieu amic Daurostre 

Dic e man que chan e que bram.


Per aquesta fri e tremble,

Quar de tant bon' amor l' am,

Qu' anc no cug qu' en nasques semble

En semblan del gran linh N Adam.


II.


Mout jauzens me prenc en amar

Un joy don plus mi vuelh aizir;

E pus en joy vuelh revertir,

Ben deu, si puesc, al mielhs anar;

Quar mielhs or n' am estiers cuiar

Qu' om puesca vezer ni auzir.


Ieu, so sabetz, no m dey gabar,

Ni de grans laus no m say formir;

Mas, si anc nulhs joys poc florir,

Aquest deu sobre totz granar,

E part los autres esmerar,

Si cum sol brus jorns esclarzir.


Ancmais no poc hom faissonar

Com en voler ni en dezir,

Ni en pensar ni en cossir,

Aitals joys no pot par trobar;

E qui be 'l volria lauzar,

D' un an no y poiria venir.


Totz joys li deu humiliar,

E tota ricors obezir

Mi dons, per son bel aculhir

E per son belh douset esguar;

E deu hom mais cent ans durar

Qui 'l joy de s' amor pot sazir.


Per son joy pot malautz sanar,

E per sa ira sas morir,

E savis hom enfolezir,

E belhs hom sa beutat mudar,

E 'l plus cortes vilanejar,

E 'l totz vilas encortezir.


Pus hom gensor non pot trobar,

Ni huelhs vezer, ni boca dir,

A mos ops la 'n vuelh retenir

Per lo cor dedins refrescar,

E per la carn renovellar

Que no puesca envellezir.


Si m vol mi dons s' amor donar,

Pres suy del penr' e del grazir,

E del celar e del blandir,

E de sos plazers dir e far,

E de son pretz tenir en car,

E de son laus enavantir.


Ren per autrui non l' aus mandar,

Tal paor ai qu' ades s' azir!

Ni ieu mezeys, tan tem falhir,

No l' aus m' amor fort assemblar;

Mas elha m deu mon mielhs triar,

Pus sap qu' ab lieys ai a guerir.


// Index de troubadours:

Guiraud le Roux

Rambaud d' Orange

Comtesse de Die, Dia

Pierre Rogiers, Peire Rotgiers

Bernatz de Ventadorn, Bernard de Ventadour

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Augier - Guilhem - Guillem - Novella - Ogier

Cabestaing, Cabestany, Guillaume, Guillem, Guilhem

Alfonse II Roi Aragon - Alfonso II

Peire Ramon Tolosa, Toloza, Pierre Raimond Toulouse

Guillaume de Beziers

Bertrand de Born

Folquet de Marseille, Fulco, Foulques

Albert, marquis de Malespine, Albertet

Gavaudan le vieux

Pons de Capdueil, Capduelh, Capduoill

Arnaud de MarueilArnaut de Mareuil. Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill

Pistoleta

Berenguer de Palasol, Palazol, Palol, Palou, Palafolls

Pierre de Barjac, Peire de Barjac

Cadenet

Sail, Salh, Saill, Scola, Escola, École, Bergerac

Rambaud, Vaqueiras, Raimbaut de Vacqueyras

Pons, Ponç de la Garda, Guardia, Saguardia

Peyrols, Peirols, Peirol

Gaucelm Faidit

Guillaume de Saint-Didier, Guillem de Sant Leidier

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz de Borneil,  Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll

Hugues, Uc, Nuc - Brunet, Brunec, Brunenc

Peire Vidal, Pierre Vidal

Peire, Pierre; Alvernha, Alverne, Auvergne

Uc, Hugues, Saint Cyr, Circ

Clara, Claire; Anduse, Anduze, Anduza

Blacas, Blacatz

Uc de La Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie

Perdigon, Perdigo.

Elias de Barjols

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Lo monge de Puicibot, Puycibot

Na Castelloza, La Dame Casteloze

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun (fill de Marcabrunela)

Gui d' Uisel 

Aimeric, Aimeri de Sarlat

Giraud, Guiraut de Calanson, Calanso

Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac

Raimond, Raymond, Ramon, Ramon, Vidal. de Besalú

Deudes, Daude, Prades, Pradas


Guillem Magret, Guillaume Maigret

Aimeri, Aimeric, Peguilain, Peguilhan

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Pierre Cardinal, Peire Cardenal, Cardinal

Sordel, Sordello, Goito, Goit (italiá)

Le moine de Montaudon

Richard de Barbezieux

Blacasset

Giraud Riquier, Guirautz Riquiers 


//


Peitieus (Peitieu en grafia mistralencaPeytèu dins un tèxte ancian en occitanPoetae en peitavin-sentongésPoitiers en francés) es una comuna aguiainesa situada dins lo departament de Viena e la region de Novela Aquitània. Sa populacion èra estimada a 85 800 abitants, en 2004. Sa superfícia totala es de 42,11 km². Es situada a 340 km al sud-oèst de París.

La localitat es coneguda per la batalha de Peitieus entre los Francs menats per Carles Martèl e los Arabis.

Lo gentilici es peitevin - peitevina e pas peitavin - peitavina que significa los abitants de Peitau. (Poitou)

Poitiers, Peitieus

Toponimia:

Las atestacions ancianas son, per lhuec:

  • Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IXApud Pictavim en 1080Pictavensis ecclesia en 1092Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102Poyters, Peytiers en 1266Peiters, Peters en 1266Peitiers en 1278Poytiers en 1286Poiters en 1363Poictiers en 1366Poitiers en 1394Paytiers en 1445[4].

Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :

(Veire l'article Peitau per las autras batalhas dau Lindau dau Peitau).


http://linguistica-oc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-6-CLO.pdf


Peytèunp.– Poitiers, dans ancien texte.
PEITIEU(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.

Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.



Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (1105-1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de Aragón;
Raimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.






miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.