Samit - San, Sa - Insania

Samit, s. m., velours, satin, étoffe de soie.

Samit,

Escarlata ni sendat.

Roman de Jaufre, fol. 109.

Satin, écarlate et taffetas.

Que sendat e sisclato

E samit no sian romput.

Bertrand de Born: Lo coms m' a.

Que taffetas et brocard et satin ne soient pas rompus.

- Vêtement, manteau.

L' a mult bellament estuzat

El mei loc d' un samit pleiat.

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.

L'a moult gentiment caché au milieu d'un manteau plié.

ANC. FR. Bele chasuble de samit.

Roman du Renart, t. 1, p. 140.

De samiz et de dras de soie. Villehardouin, p. 102.

D'un samit qui er tous dorés

Fu ses cors richement parés.

Roman de la Rose, v. 865.

ANC. ESP. Los pobres ombres viesten xamet ò cisclatones.

Poema de Alexandro, cop. 1338. 

ESP. MOD. Xamete. (satén) (chap. Satén, classe de tela; es de cotó, no de seda.)

San, Sa, adj., lat. sanus, sain, bien-portant.

Can lo cors es sas, tota vianda lhi es bona e sana.

Liv. de Sydrac, fol. 102.

Quand le corps est sain, toute nourriture lui est bonne et saine.

Fig. Ab membransa e sa entendemen.

Serveri de Girone: Baile jutge.

Avec mémoire et sain entendement.

Loc. Pueys m' as san' e salva tornada

Aysi on m' avias laissada.

(chap. Pos me has sana y salva tornada aquí aon me habíes dixat - dixada.)  

V. de S. Honorat.

Puisque tu m'as saine et sauve ramenée ici où tu m'avais laissée.

Subst. Per son joi pot malautz sanar,

E per sa ira sas morir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Par sa joie peut malade guérir, et par sa tristesse sain mourir.

ANC. FR.

Dont ewe bele e clere, nete et sane coroit.

Roman de Rou, v. 988.

(CAT. Sa.) ESP. Sano. PORT. São, sã. IT. Sano. (chap. Sano, sanos, sana, sanes.)

2. Sanamens, adv., sainement, positivement.

Aisso sanamens entendatz. Brev. d'amor, fol. 44.

Cela positivement entendez.

ESP. Sanamente. PORT. Samente. IT. Sanamente. (chap. Sánamen, sanamen; positivamen, positívamen.)

3. Santat, Sandat, Sanitat, Sanetat, s. f., lat. sanitatem, santé.

Que recepias sanitat.

Hist. de la Bible en prov., fol. 81.

Que vous receviez santé.

El demandet santat per son paire. Liv. de Sydrac, fol. 14.

Il demanda santé pour son père.

Vi que sos fillz avia sandat. V. de S. Honorat.

Vit que son fils avait santé.

Fig. Dona vida e sanetat a l' arma. V. et Vert., fol. 30.

Donne vie et santé à l'âme.

ANC. FR. Et sanité à sa char doint.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 88.

CAT. Sanitat. ESP. Sanidad. PORT. Sanidade. IT. Sanità, sanitate, sanitade. (chap. Sanidat, sanidats; salut, saluts.)

4. Sanacio, Sanation, s. f., lat. sanationem, guérison, cure.

Sanacio entiera.

De difficil sanacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 1.

Guérison entière.

De difficile cure.

Per sa sanation en aquest mon. Carya Magalon, p. 52.

Par sa guérison en ce monde.

IT. Sanazione. (chap. Sanassió, sanassions; cura, cures. ESP. Sanación.)

5. Sanatiu, adj., curatif, propre à guérir.

De nafras sanatiu. Eluc. de las propr., fol. 142.

(chap. De ñafres sanatiu, curatiu; nafra, nafres, ñafra, ñafres, ferida, ferides.)

De blessures curatif.

ESP. PORT. IT. Sanativo. (chap. sanatiu, sanatius, sanativa, sanatives; curatiu, curatius, curativa, curatives.)

6. Sanador, s. m., lat. sanator, guérisseur, qui guérit.

Era... sanador de totas malautias. Hist. de la Bible en prov., fol. 78.

Était... guérisseur de toutes maladies.

ESP. Sanador. IT. Sanatore. (chap. Sanadó, sanadós, sanadora, sanadores.)

7. Sanar, v., lat. sanare, guérir, rendre sain.

Per son joi pot malautz sanar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Par sa joie peut malade guérir.

Fig. Sol aquest respieg me soste

E m sana 'l cor e m reve e m' apaya.

Giraud le Roux: Auiatz la.

Seulement ce répit me soutient et me guérit le coeur et me récupère et m'apaise.

Per que mos cors melhur' e sana.

B. de Ventadour: Ja mos.

C'est pourquoi mon coeur s'améliore et guérit.

Part. pas. Entro que sia ben sanatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'à ce qu'il soit bien guéri.

ANC. FR. Pour la mécine apareillier

Qui bone estoit au mal saner.

Roman du Renart, t. II, p. 154.

E par saint Baptestire tu seras sanez.

Roman de Rou, v. 1014.

ANC. CAT. ESP. PORT. Sanar. IT. Sanare. (chap. Saná; curá : sano, sanes, sane, sanem o sanam, sanéu o sanáu, sanen; sanat, sanats, sanada, sanades; sanaré; sanaría; si yo sanara.)

8. Insania, s. f., lat. insania, folie.

Val... contra insania. Eluc. de las propr., fol. 185.

Vaut... contre folie.

ESP. PORT. IT. Insania. (chap. Insania, insanies; grilladura, grilladures; locura, locures com les de Manuelico Riu Fillat; tontina, tontines.)

Sarrazinesme, Sarria, Sarta, Sartan, Sertan, Sartre, Sartor, Sarcidor, Sarssidor, Satagia, Satanis

Sarrazinesme, s. m., sarrasinisme, pays soumis à la loi sarrasine.

Princeps d' Arabia e de sarrazinesme. Cat. dels apost. de Roma, fol. 82.

Prince d'Arabie et de sarrasinisme.

Sarria, s. f., sarrie, sorte de panier qu'on met sur les bêtes de somme.

Saumada de sarrias dona una sarria. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

(chap. Cárrega de saries done una saria.)

Charge de sarries donne une sarrie.

CAT. ESP. Sarria. (chap. Saria, saries; sarria, sarries.)

Sarta, Sartan, Sertan, s. f., lat. sartago, poêle a frire.

Saumada de sartan.

Saumada de sartans de ferre, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 105 et 114.

Charge de poêles.

Charge de poêles de fer, un denier.

Com la sertan cant esta sul fuoc.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 41.

Comme la poêle quand elle est sur le feu.

ESP. Sartén. PORT. Sarta. (chap. Paella, paelles; a Maella encara se diu sartane o sartanè, y tamé a un plat que fan en la paella.)

Sartre, Sartor, s. m., lat. sartor, tailleur.

Guillems Figueras si fo de Tolosa, fils d' un sartor, et el fo sartres.

V. de G. Figueiras.

(chap. Guillermo Figueras o Figueiras o Figueres va sé de Toulouse, fill d'un sastre, y ell va sé (ere) sastre.) 

Guillaume Figueiras fut de Toulouse, fils d'un tailleur, et il fut tailleur.

E 'l sartr' e 'l sabatier.

(chap. Y los sastres y los sabatés.)

G. Riquier: Pus Dieu.

Et les tailleurs et les cordonniers.

ANC. FR. Jean Mosset, sartre du lieu d'Espali... Mathelin Alboin, sartre ou cousturier. Lett. de rém., 1441 et 1454. Carpentier, t. III, col. 702.

CAT. ESP. Sastre. IT. Sarto, sartore. (chap. Sastre, sastres.)

2. Sarcidor, Sarssidor, s. m., lat. sarcitor, ravaudeur, couturier.

A ssarssidors et a ssartors, lo portal nou.

Sartors e sarcidors.

(chap. Sastres y sarsidós : costurés.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 44 et 45.

A ravaudeurs et à tailleurs, le portail neuf.

Tailleurs et couturiers.

(ESP. Sarcidor, costurero. chap. sarsidó, sarsidós, sarsidora, sarsidores : costuré o costurero, costurés o costureros, costurera, costureres; cusidó, cusidós, cusidora, cusidores.)

Satagia, s. f., du lat. schidia, éclat, débris, esquille.

Pessa del os separada o satagias.

Totas aquestas specias, fracturas, satagias, so son pessas ayssi cum stelhas separadas. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

Pièce de l'os séparée ou esquilles.

Toutes ces espèces, fractures, esquilles, ce sont pièces ainsi comme fragments séparés.

IT. Scheggia. (chap. Esqueix, esqueixos de una planta; esclop, esclops; astilla, astilles del os. ESP. Astilla, astillas, del hueso.)

Satanis, s. m., satin, sorte d'étoffe.

De satanis blanc. Carya Magalon., p. 9.

De satin blanc.

(N. E. Ver Samit. chap. Satén, classe de tela.)

Capitol XLII. Com fon presentada a la senyora huna humana gonella de carmesi.

Capitol XLII. Com fon presentada a la senyora huna (huma) humana gonella de carmesi. Significant feruent caritat brodada y enbellida de honestat e paciencia.

Acostantse altre Angel ab hun baçi dor molt singular: e prenint lo sanct Miquel presental a la senyora ab gran reuerencia dient: molt alta senyora aquesta gonella tramet la magestat diuina vostra senyoria: La qual es de hun excellent carmesi significant la ardent caritat vostra: es senyora tota brodada e sembrada de liris e de brots de agnus castus marauellosament obrats: mostrant que la caritat de vostra merce es per excellencia embellida de exemples de honestat e puritat: La cortapisa de la dita gonella senyora es de or tirat excellentment obrat ab singulars esmalts: en la qual se mostra la vostra inuencible paciencia: E en los esmalts de aquella son pintades totes les dolors de vostra senyoria: per que cascuna vegada que baixareu los vlls: e veureu la dita cortapisa: hajau recort ab quanta multitut de penes haueu a passar la present vida: Les quals dolors vostra senyoria passara ab tan gran callament: que solament les rahonareu e comunicareu ab lo amat fill vostre: e poreu dir. ¶ Effundiquem in conspectu eius lacrimas meas et dolores meum sibi exposui. Car en la presencia sua escampareu moltes lagremes: e la dolor vostra a sa majestat sera manifesta E prenint sa senyoria la dita gonella ab molt plaer e comanala a vna de ses donzelles: qui hauia nom sancta fortalea: la qual tenia en carrech la guarda roba de sa merce.

//

DCVB:

Gonella:

|| 1. Peça de vestit que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga; cast. gonela saya. Ipsa mea capa et ipsa gonnella siue cum calcias, doc. a. 1058 (BABL, vi, 384). No esperam que'ns vestissen la gonela, Jaume I, Cròn. c. 172. No menyspreen les gonelles velles de vil drap qui pujen com les vermelles noves enfresades devallen, Llull Cont. 281, 15. En axí com la gonella és moguda d'un loc en altre per lo moviment del home qui la vest, Llull Arbre Sc. i, 265. E féu a cascú gonella e donar messió per anar a sa terra, Muntaner Cròn., c. 74. Los altres junyen en gonella, que solament portaven escut e capell de ferre e gorgera, Pere IV, Cròn. 153. No'ls dóna vijares que sia de bona manera si donchs los hàbits no són novells, ben deshonests..., ab les gonelles de la cinta avall molt amples e folrades, per retre e mostrar lurs anques ben grosses, e de la cinta amunt embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatles, Metge Somni iii. No gosen tallar alguna gonella en la qual meten més avant de tres canes de drap aparallat de la terra... De no tallar d'aquí avant alguna gonella qui rossech més avant de un palm de Montpeller, doc. a. 1454 (BSAL, ii, 298). Ella portaua una gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, Tirant, c. 44. Sa gonella de seda i son brial, Canigó vii. a) Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos.

|| 2. adj. Home o nin efeminat, mancat d'energia (Mall.); cast. muñeco. Aquests marits gonelles que's dexan traginar per dones arromangades, Ignor. 35.
(NINOT a Valencia)

|| 3. Tavella de fava tendra, on encara no hi ha grans (Falset); cast. vaina. (BAJOCA)

    Fon.: gunéʎə (or., men.); gonéʎɛ (Falset); gonéʎə (mall.); guɲéʎɛ (Maó).

    Intens.: gonelleta; gonelló; gonellota; gonellot.

    Etim.: del llatí medieval gunnella, dim. del gàl·lic gunna ‘túnica’.

https://ca.wiktionary.org/wiki/gona

roín, roína, roíns, roínes

roín, roína es una persona dolenta en dialecte catalá, mala en castellá.
Plural: roíns, roínes.

"Les persones que sempre están rién, o sen enriuen seguit, són mes amables y pures de cor." 

Yo estic dolén es jo estic malalt en catalá normatiu, yo estoy enfermo en castellá. A Tortosa están en perill moltes paraules.

ROÍ o ROÍN, -ÏNA (o -ÍN) adj. 

|| 1. Miserable, escàs de qualitats; raquític (mall.); cast. mezquino,  (como alguno del Mezquín) ruín. Arnaut se trobà en son lit roy [sic] e mesquí e pobre, Eximenis Terç, c. 111. Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap, ab vós, Alcover Rond. ii, 30. La Natura per tu es demostrà molt ruïna, Bergue Fables 81.

|| 2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo. 
Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Ramon Lull Blanquerna. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteria, Spill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versos, i, 167. Ell ha estat roí sempre, Casp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí o roín s'usa a tot el País Valencià. 

|| 3. Xiscló, cavall que només té un testicle (Barc., ap. BDC, xxii, 199).
Roí (escrit també Ruí i Rohí): llin. existent a Hostalric, Peratallada, Maçanet de la S., Vilanant, Calella, Mataró, Terrassa, etc.

Refr.
—a) «A roí, roí i mig»: significa que quan algú vol obrar de manera indecorosa, cal que trobi algú altre que el tracti a ell de la mateixa manera.

—b) «Parlant del roí, vet-el-aquí»: es diu quan, parlant d'algú que estava absent, compareix aquest per casualitat.

—c) «Roí amb roí, que així casen a Masquefa»: vol dir que convé que els matrimonis es facin entre persones de la mateixa classe social perquè siguin ben avinguts.

—d) «Qui és roín en sa casa, roín serà allà on vaja»: significa que per a mostrar bona educació davant els altres, cal observar les regles de l'educació en privat (val.).

—e) «Més val poc i bo, que molt i roín» (val.).

—f) «Més val roín conegut, que bo per conèixer» (val.).

—g) «Roín vindrà, que bo et farà»: vol dir que quan ens queixem d'algú que ens sembla dolent, hem de tèmer que sigui substituït per un altre que sigui pitjor. (Com Monclús y Quintaneta a la Ascuma)

—h) «El porc més roín menja el millor aglà»: es refereix a aquells que obtenen càrrecs o honors que no mereixen.

    Var. form.: roví, -ina (Una gent tan baixa i tan rovina, Alcover Cont. 303).
    Fon.: roí, roín, ruí, ruín (val.); roví (mallorquí).
    Intens.: roïnàs, roïnassa; roïnet, -eta; roïnot, roïnota; roïníssim, roïníssima.
    Etim.: d'una forma de llatí vg. *ruīnus, mat. sign. ||1, 2, bastida damunt ruīna.

Podium montibus tamé es roín. Y té un pel que pareix un niu de sigüeñes.

Lo regne de Mallorca

Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá. Lo regne de Mallorca.

A mediterranean emporium

The catalan kingdom of Majorca

Y esta bassura no es de ara, sino de 1994. De autós a sueldo del catalanisme, despistats y algún que atre pocavergoña enseñán algo mes que Historia, histeria y siensia ficsió, com Ignacio Sorolla Amela, la Ascuma, AVL, IEC, etc.

David Abulafia

https://debates.coches.net/discussion/227234/son-las-islas-baleares-catalanas

CREACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA. DEL REGNE PRIVATIU AL REGNE FEDERAT 

http://www.caib.es/govern/rest/arxiu/2545587

La conquesta catalana és un dels episodis més importants de la història de l'arxipèlag per les enormes repercussions que tingué, essent el punt de partida de l'actual poble de les Balears. La conquesta va representar la destrucció de la societat musulmana de les Illes i la seva substitució per una nova societat que s'integrava en el món occidental cristià mitjançant la seva incorporació a la Corona d'Aragó i l'entrada al món feudal. 1. Causes de la conquesta: Al començament del segle XIII els regnes cristians de la Península havien derrotat els almohades a la batalla de les Navas de Tolosa i el poder musulmà es trobava molt afeblit. Aquesta situació la va aprofitar Jaume I, rei de la Corona d'Aragó, per conquerir les Balears. D'altra banda, la conquesta va servir per satisfer el desig de terres de la noblesa catalana, per expulsar pirates de les Illes i per obtenir, a més, una base comercial que facilitàs la navegació cap a Orient i cap al nord d'Àfrica, on els interessos comercials de Catalunya eren cada vegada més importats. Segons la forma de govern pactista de la monarquia catalana, la conquesta va ser acordada a les corts de Barcelona del 1228. Allà el rei Jaume I va rebre el suport militar i econòmic dels tres braços: la noblesa, el clero i els representants de les ciutats catalanes. 2. La conquesta de les Illes Balears L'expedició, formada per unes 150 naus de tota mena es va fer a la mar a l'estiu de l'any 1229. El mes de setembre varen desembarcar a Santa Ponsa. Després d'una sèrie d'enfrontaments, posaren setge a Madina Mayurqa. Al cap de tres mesos de setge, el 31 de desembre de 1229, les tropes de Jaume I conqueriren la ciutat. Pocs anys desprès, el 1235,va ser conquerida l'illa d'Eivissa i Menorca ho va ser el 1287. La conquesta va comportar la desaparició gairebé total dels musulmans de les Illes. La repoblació fou majoritàriament amb catalans i la llengua que es parlava era el català. Per tant, a mijans segle XIII les Illes formaven part de forma federal de la Corona catalanoaragonesa junt amb Catalunya, Aragó i el País Valencià i aviat s'unirien altres territoris com Nàpols, Sicília i Sardenya.

3. La fundació del regne de Mallorca i la seva base econòmica.  Jaume I atorgà al nou regne un ordenament jurídic especial, amb unes llibertats molt superiors a les altres terres catalanes.
La Carta de Franquesa feia als repobladors lliures, no serfs i havien de pagar menys imposts; atenuava el feudalisme amb la intenció d'afavorir el repoblament de Mallorca. Després de la conquesta, els conreus més importants varen ser el blat, la vinya i la olivera que substituïren els musulmans, cotó, arrós i lli, a la vegada que augmentava la ramaderia. Hom importava blat, llana, pells, etc. i s'exportava oli, vi, formatge, sal i productes artesanals com teixits i calçat. Els comerciants mallorquins compraven productes de luxe al nord d'Àfrica i a Constantinoble que després distribuïen per diversos ports del llevant peninsular. A l'Edat Mitjana, les terres balears van esdevenir un gran centre comercial del Meditarrani amb una important escola de cartògrafs. Aquesta prosperitat es va reflectir en la construcció de nombrosos edificis religiosos i civils d'estil gòtic, com llotges, drassanes i consolats. Com passava en altres regnes de la Corona d'Aragó, també hi havia a Mallorca, el Consolat de Mar, i hi regia el Llibre del Consolat de Mar.

4. Institucions polítiques i canvis de sobirania Els períodes que el regne de Mallorca va ser independent tingué llur propi rei i quan es va incorporar a la monarquia confederal catalana tingué un lloctinent o virrei que representava l'autoritat reial, s'encarregava de la direcció militar i tenia el poder judicial i legislatiu. La monarquia era pactista i no absolutista, per la qual cosa quan el nou rei era coronat devia jurar que respectaria les lleis i llibertats dels seus súbdits. A diferència d'altres regnes, el de Mallorca no tenia corts pròpies, sinó que enviava representants a les Corts Catalanes. Una altra institució de govern era el Gran i General Consell que tenia la representació del regne, s'encarregava de la hisenda pública i proposava noves lleis al rei. A Mallorca també formava part del govern la Universitat del Regne formada per sis Jurats que es repartien entre els estaments (cavallers, ciutadans, mercaders i artesans). L'organisme representatiu de Menorca era la Universitat i Consell General de Menorca. Eivissa tenia també la seva Universitat com a organisme de govern.

5. Regne privatiu i retorn a la Corona d'Aragó A l'Edat Mitjana els reis consideraven el seu regne com un patrimoni personal i per això era freqüent que el repartissin entre els fills. Jaume I va disposar que el seu fill gran Pere rebés en herència el regne d'Aragó, el Principat de Catalunya i el regne de València. Jaume, el fill petit, va heretar el regne de Mallorca, amb Menorca com a territori vassall, Eivissa i les possessions de la Corona d'Aragó al Migdia francès. El 1276, a la mort del seu pare, Jaume II va ser coronat rei del Regne de Mallorca. Els monarques que el varen succeir foren Sanç I i Jaume III que donaren una llarga etapa de prosperitat al regne. Però, la manca d'homogeneïtat geogràfica i les dificultats econòmiques del regne, que havia de pagar forts aranzels comercials i no tenia una moneda pròpia, feien difícil que pogués seguir sent independent. Però el conflicte polític començà quan Jaume III encunyà moneda a Perpinyà, trencant així els pactes feudals que l'unien al rei d'Aragó, la qual cosa aprofità Pere el Cerimoniós per a declarar-li la guerra. El rei d'Aragó el 1343 ocupà Mallorca sense que la població mallorquina defensàs Jaume III; la qual cosa s'explicaria per la complicitat dels comerciants mallorquins i la major part de la població de l'illa als qui Pere d'Aragó els havia promès conservar i ampliar les lleis autonòmiques i avantatges comercials. Mort Jaume III a la batalla de Llucmajor, el regne de Mallorca es reincorporà a la Corona d'Aragó de forma confederal i mantingué i amplià les seves lleis autonòmiques. 

ELS BORBONS. EL CANVI DE DINASTIA I LA PÈRDUA D'AUTONOMIA DEL REGNE DE MALLORCA 6. La Guerra de Successió (1701-1715) i l'absolutisme borbònic

El 1700 morí sense successió Carles II, el darrer rei dels Àustries i fou proclamat rei el candidat francès Felip V, enfront del candidat austríac l'arxiduc Carles. Gran Bretanya, Portugal, Holanda i l'Imperi austríac, contraris al borbó, declararen la guerra a França i a Espanya. Així es desencadenà la Guerra de Successió que també va ser un conflicte entre els dos regnes d'Espanya. Castella es va mostrar fidel a Felip V. En canvi, la Corona d'Aragó va donar suport al candidat austríac davant el temor a què el model absolutista i centralista francès que volia imposar acabàs amb el seu règim autonòmic. A l'interior, la guerra va ser favorable a les tropes filipistes que varen obtenir la victòria d'Almansa (1707) que suposà la rendició de València i Aragó. El 1713, l'arxiduc Carles va heretar la Corona d'Àustria quan va morir el seu germà. Temerosos ara de l'excessiu poder dels Habsburg, la Gran Bretanya i Holanda varen retirar el seu suport a l'arxiduc Carles i varen firmar el Tractat d'Utrecht (1713), que va posar fi al conflicte internacional i va reconèixer Felip V com a rei d'Espanya. Arran d'aquest tractat els territoris europeus de la monarquia espanyola es varen repartir entre les potències del bàndol austriacista i Gibraltar i Menorca foren ocupades per Gran Bretanya. El Principat de Catalunya i Eivissa i Mallorca continuaren la guerra totes soles contra Felip V i Barcelona s'acabà rendint l'11 de setembre de 1714, desprès d'una aferrissada resistència i de la important ajut en queviures i en tropes artilleres que arribaven des de Mallorca. Com a càstig pel suport al candidat austríac, Felip V va anul·lar tots els furs i llibertats de la Corona d'Aragó i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a totes les terres de la Corona. Els Borbó varen implantar el model d'absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts varen quedar quasi anul·lades. 7. Les conseqüències de la Guerra de Successió per al Regne de Mallorca. L'anul·lació de l'autonomia política. Tot i que les Illes romanien inicialment fidels a Felip V, ja es constatava la importància dels partidaris de l'Arxiduc que eren durament reprimits pels virreis, especialment a Eivissa i a Mallorca. Les causes per les quals hi havia dos bàndols enfrontats eren econòmiques, però també tenia molt de pes el temor a la pèrdua de la seva autonomia política, com els respectius jurats reclamaven cada vegada que un virrei intentava minvar la independència fiscal o intervenir en la lliure elecció dels càrrecs polítics illencs, entrebancant el sistema representatiu de “sac i sort”. Les autoritats borbòniques, encapçalades pel virrei, el comte d'Alcúdia i el bisbe Laportilla, eren conscients de l'oposició de bona part de la població; el perill d'insurrecció era evident, però la causa de Felip V no va perillar fins que l'armada angloholandesa de l'almirall Leake va forçar la insurrecció carlina (24 de setembre de 1706). Quan Barcelona es rendí (1714) les úniques terres que s'oposaven a Felip V eren Mallorca i les Pitiüses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica que va comparèixer una companyia de dones amb tambor i bandera per tal d'ajudar en els treballs de fortificació, creant una zona d'aîllament entre la murada i les cases de Santa Catalina. A les primeres dones es sumaren d'altres fins a 400 i Impediren així que hom enderrocàs aquell barri i aplanant i omplint amb terra, crearen l'explanada de sa Feixina. Fins a l'11 de juliol de 1715 no es rendiren les darreres forces lleials a l'Arxiduc a la Ciutat de Palma al general d'Asfeld. Poc després les tropes borbòniques prenien possessió d'Eivissa. Amb els Decrets de Nova Planta (1715-1718) desapareixia el Regne de Mallorca i a les illes de Mallorca, Menorca i Formentera foren liquidades les institucions d'autogovern. El capità general passà a ser l'autoritat suprema política i militar en substitució del virrei. Les atribucions del Gran i General Consell foren assumides per la Reial Audiència, des d'ara formada exclusivament per castellans. Els ajuntaments seguiren el model castellà i els regidors ja no eren electius sinó nomenats per l'Audiència o pel rei. També es va suprimir l'autonomia financera del Regne de Mallorca, imposant-se una allau de nous imposts. El català fou bandejat de les institucions oficials, i, si bé es va mantenir viu dins l'àmbit privat, no era ben tolerat pel nou poder. Així i tot es varen mantenir algunes institucions com el Consolat de Mar i el dret privat que ha arribat en bona part fins avui. D'altra banda, es varen militaritzar les Illes amb l'establiment d'un exèrcit permanent. En general tots aquests canvis causaren malestar fins i tot entre els illencs que havien estat partidaris de Felip V.
ACTIVITATS Decreto de Nueva Planta dado en San Lorenzo el Real a 16 de Marzo de 1716 por el Rey Don Felipe V "…aunque por diferentes Pragmáticas de los Reyes mis Antecesores, se haya reglado el Gobierno de esta Isla y Reino de Mallorca, he considerado, que las turbaciones de la última guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quietud de sus Naturales; por lo cual. He resuelto, que la Audiencia compuesta de un Regente, cinco Ministros y un Fiscal, presida el Comandante General de mis Armas… (…) Y necessitándose en el presente estado de esta Isla, y Reyno, de atender con el mayor cuydado, y vigilancia a su mejor Gobierno, y siendo para lograrle, de la mayor importancia, elegir las personas más hábiles, y no exponerlas a la contingencia del Sorteo; He resuelto que por ahora, y durante mi voluntad, se nombren veinte Iurados que rijan, y goviernen lo Económico, y Político de la Ciudad de Palma; y doze para que goviernen la de Alcudia, también en lo Económico, y Político; y en los demás lugares del Reyno los que fueren necessarios, según el número de la población de cada uno, reservandome yo la nominación de los que huvieren de elegirse para las dos Ciudades de Palma y Alcudia, y haziéndola la Audiencia por lo que mira a los otros Lugares, de los que me dará cuenta. (…) Siendo mi intención honrar, y premiar indistintamente todos mis vassallos, según el mérito de cada uno, y emplearlos como juzgare más conveniente: Declaro, y mando, que en adelante cessen en este Reino las costumbres, y leyes que hablan de Extrangería. (…) Quedando por ahora también reservadas a mi disposición la Regalia de fabricar moneda, y las demás, assí en esta Isla, como en la Iviza. (…) Dado en San Lorenzo el Real a diez y seis de Marzo de mil setecientos y diez y seis. YO EL REY" INSTITUCIONS POLÍTIQUES ABANS I DESPRÉS DEL DECRET DE NOVA PLANTA A LES ILLES ABANS DESPRÉS
1. GRAN I GENERAL CONSELL…………….......REIAL AUDIÈNCIA
2. JURAT………………………………………....... REGIDORS
3. PROCURADOR REIAL…………………….......INTENDENT
4. VEGUER…………………………………….......CORREGIDOR
5. VIRREI……………………………………......... CAPITÀ GENERAL.

ACTIVITATS

1. Cerca al dossier o per internet el significat i les competències que tenien les institucions o càrrecs que estan subratllats.
2. Quines són les dues concepcions d'Estat que s'enfrontaren a la Guerra de Successió? Què significava cada una d'elles?. Quina seguia cada una de les corones dins del regne d'Espanya?
3. Per què el Decret està dirigit a les illes de Mallorca i d'Eivissa? Investiga en quina situació va quedar Menorca després de la Guerra de Successió.
4. Quins són els canvis més importants introduïts pel Decret de Nova Planta, en el terreny econòmic, en el terreny polític i cultural?
5. A quins altres territoris de la Monarquia Hispànica es varen fer decrets similars?. Per què?

https://en.wikipedia.org/wiki/Kingdom_of_Majorca WIKILIES :

The Kingdom of Majorca (Catalan: /mallorquí/ Regne de Mallorca, IPA: [ˈreŋnə ðə məˈʎɔɾkə]; Spanish: Reino de Mallorca; Latin: Regnum Maioricae) was founded by James I of Aragon, also known as James The Conqueror. After the death of his firstborn son Alfonso, a will was written in 1262 and created the kingdom to cede it to his son James. The disposition was maintained during successive versions of his will and so when James I died in 1276, the Crown of Aragon passed to his eldest son Peter, known as Peter III of Aragon or Peter the Great. The Kingdom of Majorca passed to James, who reigned under the name of James II of Majorca. After 1279, Peter III of Aragon established that the king of Majorca was a vassal to the king of Aragon. The title continued to be employed by the Aragonese and Spanish monarchs until its dissolution by the 1715 Nueva Planta decrees.

http://www.arxiuregnedemallorca.com/

Alforja , alforges

Alforja, alforges o alforjes.

 

Alforja de palma (Mallorca)

 

(DCVB)

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.

—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).

—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).

—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).

—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).

—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).

—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).

—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).

Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).

Intens.

—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.

—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.

Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berret, boina, gorra. A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 

|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 

|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 

|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 

|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols o barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.

Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacinto Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina