Mostrando las entradas para la consulta Poitiers ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Poitiers ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 4 de octubre de 2023

Tome troisième contenant pièces amoureuses. Comte de Poitiers. Index de troubadours

Tome troisième

contenant

Les pièces amoureuses tirées des poésies de soixante troubadours, depuis 1090 jusques vers 1260.

1818.

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Guillermo de Poitiers (Bibliothèque Nationale, MS cod. fr. 12473)


Comte de Poitiers.

I.


Farai chansoneta nueva

Ans que vent, ni gel, ni plueva;

Ma dona m' assaya e m plueva (: prueba?)

Quossi de qual guiza l' am;

E ja, per plag que m' en mueva,

No m solvera de son liam.


Qu' ans mi rent a lieys e m liure,

Qu' en sa carta m pot escriure:

E no m' en tenguatz per yure,

S' ieu ma bona dompna am;

Quar senes lieys non puesc viure,

Tant ai pres de s' amor gran fam!


Qual pro y auretz, dompna conja,

Si vostr' amor mi deslonja?

Per que us vulhatz metre monja?

E sapchatz, quar tan vos am,

Tem que la dolors me ponja,

Si no m faitz dreg dels tortz qu' ie us clam.

Que plus etz blanca qu' evori,

Per qu' ieu autra non azori;

Si'n breu non ai ajutori,

Cum ma bona dompna m' am,

Morrai pel cap sanh Gregori,

Si no m bayza 'n cambr' o sotz ram.


Qual pro y auretz, s' ieu m' enclostre

E no m retenetz per vostre? 

Tot lo joy del mon es nostre, 

Dompna, s' amduy nos amam. 

Lay al mieu amic Daurostre 

Dic e man que chan e que bram.


Per aquesta fri e tremble,

Quar de tant bon' amor l' am,

Qu' anc no cug qu' en nasques semble

En semblan del gran linh N Adam.


II.


Mout jauzens me prenc en amar

Un joy don plus mi vuelh aizir;

E pus en joy vuelh revertir,

Ben deu, si puesc, al mielhs anar;

Quar mielhs or n' am estiers cuiar

Qu' om puesca vezer ni auzir.


Ieu, so sabetz, no m dey gabar,

Ni de grans laus no m say formir;

Mas, si anc nulhs joys poc florir,

Aquest deu sobre totz granar,

E part los autres esmerar,

Si cum sol brus jorns esclarzir.


Ancmais no poc hom faissonar

Com en voler ni en dezir,

Ni en pensar ni en cossir,

Aitals joys no pot par trobar;

E qui be 'l volria lauzar,

D' un an no y poiria venir.


Totz joys li deu humiliar,

E tota ricors obezir

Mi dons, per son bel aculhir

E per son belh douset esguar;

E deu hom mais cent ans durar

Qui 'l joy de s' amor pot sazir.


Per son joy pot malautz sanar,

E per sa ira sas morir,

E savis hom enfolezir,

E belhs hom sa beutat mudar,

E 'l plus cortes vilanejar,

E 'l totz vilas encortezir.


Pus hom gensor non pot trobar,

Ni huelhs vezer, ni boca dir,

A mos ops la 'n vuelh retenir

Per lo cor dedins refrescar,

E per la carn renovellar

Que no puesca envellezir.


Si m vol mi dons s' amor donar,

Pres suy del penr' e del grazir,

E del celar e del blandir,

E de sos plazers dir e far,

E de son pretz tenir en car,

E de son laus enavantir.


Ren per autrui non l' aus mandar,

Tal paor ai qu' ades s' azir!

Ni ieu mezeys, tan tem falhir,

No l' aus m' amor fort assemblar;

Mas elha m deu mon mielhs triar,

Pus sap qu' ab lieys ai a guerir.


// Index de troubadours:

Guiraud le Roux

Rambaud d' Orange

Comtesse de Die, Dia

Pierre Rogiers, Peire Rotgiers

Bernatz de Ventadorn, Bernard de Ventadour

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Augier - Guilhem - Guillem - Novella - Ogier

Cabestaing, Cabestany, Guillaume, Guillem, Guilhem

Alfonse II Roi Aragon - Alfonso II

Peire Ramon Tolosa, Toloza, Pierre Raimond Toulouse

Guillaume de Beziers

Bertrand de Born

Folquet de Marseille, Fulco, Foulques

Albert, marquis de Malespine, Albertet

Gavaudan le vieux

Pons de Capdueil, Capduelh, Capduoill

Arnaud de MarueilArnaut de Mareuil. Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill

Pistoleta

Berenguer de Palasol, Palazol, Palol, Palou, Palafolls

Pierre de Barjac, Peire de Barjac

Cadenet

Sail, Salh, Saill, Scola, Escola, École, Bergerac

Rambaud, Vaqueiras, Raimbaut de Vacqueyras

Pons, Ponç de la Garda, Guardia, Saguardia

Peyrols, Peirols, Peirol

Gaucelm Faidit

Guillaume de Saint-Didier, Guillem de Sant Leidier

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz de Borneil,  Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll

Hugues, Uc, Nuc - Brunet, Brunec, Brunenc

Peire Vidal, Pierre Vidal

Peire, Pierre; Alvernha, Alverne, Auvergne

Uc, Hugues, Saint Cyr, Circ

Clara, Claire; Anduse, Anduze, Anduza

Blacas, Blacatz

Uc de La Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie

Perdigon, Perdigo.

Elias de Barjols

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Lo monge de Puicibot, Puycibot

Na Castelloza, La Dame Casteloze

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun (fill de Marcabrunela)

Gui d' Uisel 

Aimeric, Aimeri de Sarlat

Giraud, Guiraut de Calanson, Calanso

Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac

Raimond, Raymond, Ramon, Ramon, Vidal. de Besalú

Deudes, Daude, Prades, Pradas


Guillem Magret, Guillaume Maigret

Aimeri, Aimeric, Peguilain, Peguilhan

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Pierre Cardinal, Peire Cardenal, Cardinal

Sordel, Sordello, Goito, Goit (italiá)

Le moine de Montaudon

Richard de Barbezieux

Blacasset

Giraud Riquier, Guirautz Riquiers 


//


Peitieus (Peitieu en grafia mistralencaPeytèu dins un tèxte ancian en occitanPoetae en peitavin-sentongésPoitiers en francés) es una comuna aguiainesa situada dins lo departament de Viena e la region de Novela Aquitània. Sa populacion èra estimada a 85 800 abitants, en 2004. Sa superfícia totala es de 42,11 km². Es situada a 340 km al sud-oèst de París.

La localitat es coneguda per la batalha de Peitieus entre los Francs menats per Carles Martèl e los Arabis.

Lo gentilici es peitevin - peitevina e pas peitavin - peitavina que significa los abitants de Peitau. (Poitou)

Poitiers, Peitieus

Toponimia:

Las atestacions ancianas son, per lhuec:

  • Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IXApud Pictavim en 1080Pictavensis ecclesia en 1092Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102Poyters, Peytiers en 1266Peiters, Peters en 1266Peitiers en 1278Poytiers en 1286Poiters en 1363Poictiers en 1366Poitiers en 1394Paytiers en 1445[4].

Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :

(Veire l'article Peitau per las autras batalhas dau Lindau dau Peitau).


http://linguistica-oc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-6-CLO.pdf


Peytèunp.– Poitiers, dans ancien texte.
PEITIEU(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.

Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.



Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (1105-1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de Aragón;
Raimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.






miércoles, 8 de mayo de 2019

LA CAÑADA DE LA CELADA, siglo XII, Cutanda

2.54. LA CAÑADA DE LA CELADA (SIGLO XII. CUTANDA)

Tras más de cuatro siglos de espera, el rey aragonés Alfonso I el Batallador acababa de reconquistar para los cristianos la ciudad de Zaragoza, que era la llave de todo el valle del Ebro. No obstante, su posesión todavía no estaba asegurada, pues cabía pensar una lógica reacción de los almorávides que, en efecto, no se dilató mucho, tras reunir un importante contingente de hombres y animales en al-Andalus.



Alertado del imponente ejército almorávide que se avecinaba desde Levante, el rey Alfonso I preparó de manera concienzuda la batalla que se presumía definitiva, de modo que ordenó a sus vigías y ojeadores que localizaran posibles escenarios favorables. Luego, en su tienda de campaña, rodeado por todos sus capitanes, el rey eligió de entre los lugares seleccionados una cañada —un valle estrecho pero poco empinado— que estaba cerca de la población de Cutanda, zona muy apropiada para poner tropas en celada, es decir, ocultas y amparadas por el terreno.
Una vez que se aseguró de que no había espías enemigos que pudieran descubrir su táctica, dirigió y concentró en la cañada elegida a sus huestes, ordenando destacar en dirección a la marcha de los almorávides algunas partidas poco numerosas de hombres armados. Cuando estos grupos fueron avistados por los moros, simularon que rehuían la lucha por miedo, y fueron retrocediendo hacia la «cañada de la celada».
Al-Tamín, el jefe almorávide, se cebó en aquellas partidas a las que trató de perseguir y, sin darse cuenta de la estratagema del Batallador, se encontró con la sorpresa que ni esperaba ni deseaba. La celada urdida en la cañada había dado su fruto y el lugar quedó sembrado de cadáveres, restos de los cuales se pueden descubrir todavía hoy.
Aparte del significado moral y de las consecuencias que la victoria tuvo para la seguridad de las tierras que Alfonso I había reconquistado, incluida Zaragoza, el botín tomado al enemigo fue impresionante, destacando más de dos mil camellos.
[Esteban, Rafael, Estudio histórico-político..., págs. 43-44.]


Cutanda es una localidad española perteneciente al municipio de Calamocha, en el Jiloca, provincia de Teruel, Aragón. Está situada a 1059 msnm y a una distancia de 83 km de Teruel. Su población era de 187 habitantes en el censo de 1990, 76 en el 2011.

Solo pasa un río cerca de este municipio en época de lluvias o cuando hay riadas (por lo general su cauce sirve de sendero), por lo tanto el cultivo de secano es su principal fuente de ingresos. De esta localidad era originario el edil del PP Gregorio Ordóñez, asesinado por ETA. Su padre era natural de Cutanda.

Por este pueblo pasa la ruta del Cid.

Cutanda se encuentra a 14 km al levante de Calamocha, y su castillo, conocido por la victoria de Alfonso I (1120), estuvo bajo varios tenentes y perteneció a aquella marca que gobernaban los señores de Belchite. A fines del siglo XIII se inició el señorío de la mitra de Zaragoza, que duró siglos. El castillo fue atacado por los castellanos en 1445, y todavía estaba en servicio en 1839, aunque no lo asaltaron los carlistas, pero se derruyó después de la segunda guerra carlista. Sus ruinas yacen sobre un otero próximo al pueblo y se reducen a un muro de 12 metros de longitud y 2 de espesor, recubierto de sillería, en cuya cara interna conserva restos de una bóveda de crucería, y sería la capilla o una sala, al parecer, de buena arquitectura. Andrés y Valero cita obras realizadas en 1243, 1500 y 1554, éstas, según el manuscrito de Espés, se referían a terminar aposentos, escalera, chimenea, etc. Los arzobispos lo destinaban a cárcel y depósito de cobros. Sería pues, una de las muchas obras que acometió el arzobispo Hernando de Aragón.

A diferencia de otros lugares de alrededor, la villa de Cutanda no formó parte de la Comunidad de Daroca.

La Batalla de Cutanda:

Tras la conquista de Zaragoza (por parte de Alfonso I), los Almorávides al mando de Ibrahim ibn Yuüsuf organizaron un gran ejército que frenara los avances de Alfonso I. La batalla favorable al rey aragonés (ayudado por Guillermo IX, duque de Aquitania), se dio el 17 de junio de 1120 en los campos de Cutanda, cerca de Calamocha. Así pudo el batallador consolidar sus conquistas, ocupando Calatayud, Daroca, alto Jalón y la orilla derecha del Ebro.

En el siglo XIV aún se decía: “Peor fue que la de Cutanda”.

En invierno tiene unas temperaturas muy frías, sin embargo en verano el calor es sofocante.





Guillermo de Poitiers —en occitano, Guilhem de Peiteus—, conocido también como Guillermo IX de Aquitania o Guillermo el Trovador —en francés, Guillaume le Troubadour— (22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia.
La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso el Batallador y Ramiro el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (c. 1105-c. 1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de AragónGuillermo X de Poitiers (1099-1137), último duque de AquitaniaRaimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

Caballeros, aconsejadme en esta duda:
—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.

Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen:
—Anc mays no fuy issaratz de cauzimen—:
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En chapurriau de Beseit:

Caballés, donéume consell de un pensamén:
Perque may me va sé triá tan difíssil:
Res no sé en quina me tinga, de la Agnes o de la Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:
Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

En chapurriau de Beseit:
En la dolsó del tems nou
fulle lo bosque (y follen) los muixóns
canten cadaú en lo seu latín (o llatí)
segóns lo vers del nou can:
aixina que está be que se disfruto
d´aissó que mes mos agrade.
Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.




domingo, 16 de agosto de 2026

Tritico, Tritic, Tro, Entro, Tron, Tronadura, Trobar, Troba, Trova, Trobaire, Trobayre, Trobador

Tritico, s. m., lat. triticum, triticum, sorte de froment.
So mantas especias de froment, quar alcus es dit tritico,... autre ordi, alcu seguel. Eluc. de las propr., fol. 208.
Sont maintes espèces de blé, car aucun est dit triticum,... autre orge, aucun seigle.
(ESP. Trigo. Chap. Blat, formén.)

2. Tritic, adj., lat. triticeus, de froment.
Farina triticca o de seguel.
Eluc. de las propr., fol. 208.
Farine de froment ou de seigle.

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,

Tro, prép., jusque.
Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
M'écorchèrent de la tête jusqu'au talon. 
D' Orien tro el sol colguan.
(chap. D'Orién hasta lo sol colgán : ponén).
Bertrand de Born: Mon chan.
D'Orient jusqu'au soleil couchant.
ANC. FR. La praérie grant et bele
Très au pié de l'iaue batoit.
Roman de la Rose, v. 123.
Prép. comp. De mai tro qu' en abril
Vos fai estar en balansa.
Cominal: Comtor d'Apchier.
De mai jusqu'en avril (d'un bout à l'autre de l'année) vous fait être en hésitation.
Las conduisetz tr' usqu' a la mort.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que. 
Vous les conduisez jusqu'à la mort.
ANC. FR. Tu as termes tresqu'à demain. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 117.
Si s'enfui en un vassel trosque à une cité. Villehardouin, p. 27.
Conj. comp. Aqui estara tr' uey qu' el filhs de Dieu venra los mortz e 'ls vieus jutgar. Liv. de Sydrac, fol. 50.
Restera là jusqu'au jour que le fils de Dieu viendra les morts et les vivants juger.
ANC. CAT. Tro (MOD. Fins). (ESP. chap. Hasta.)

2. Entro, prép., jusque.
Del suc estro la sabata.
Rambaud d'Orange: Als durs crus.
Du sommet de la tête jusqu'au soulier.
Daus orient entro 'l solelh colguan.
P. Cardinal: Tos temps.
De vers orient jusqu'au soleil couchant.
Prép. comp. Entr' usc al jorn de la fi.
Un Troubadour Anonyme: Gasquet vai. 
Jusqu'au jour de la fin.
Conj. comp.
Entro que auyatz mon corn per doas fetz (vetz).
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.
Jusqu'à ce que vous entendiez mon cor par deux fois.

Tro, Tron, s. m., lat. thronus, trône.
Tro vol dire cadieira. Brev. d'amor, fol. 19.
(chap. Trono vol di cadira; cadiera en aragonés.)
Trône veut dire chaise.
Qui jura per lo cel, jura lo tron de Deu e Deu que i se. Trad. de Bède, fol. 59.
Qui jure par le ciel, jure le trône de Dieu et Dieu qui y sied.


- Ciel, firmament.
Ieu prec ne Jhesu del tro
Et en romans et en lati.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.
Lo Senher que formet lo tro.
Pierre d'Auvergne: Lo Senher.
Le Seigneur qui forma le firmament.
ANC. FR. Tant con li trosnes avironne. Roman del conte de Poitiers, v. 1500.
- Ordre d'anges.
D' angils: ...
Lo setes ordes es dels Tros.
Brev. d'amor, fol. 19.
D'anges:... le septième ordre est des Trônes.
ANC. CAT. Tron. CAT. MOD. ESP. Trono. PORT. Throno. IT. Trono. (chap. Trono, tronos.)

2. Tronadura, s. f., stalle.
Cedre... es apte a bastir tronaduras de temples.
Cèdre... est apte à bâtir stalles de temples.

Trobar, v., trouver, rencontrer.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 238 et 242; t. III, p. 86.
Cum trobar... poirei. Titre de 960.
(chap. Com trobá... podré.)
Comment trouver... je pourrai.
Prendian buous e vachas, e tot autre bestiar que elh poguesso trobar.
(chap. Preníen bous y vaques, y tot atre bestiá que ells pugueren (podíen) trobá.)
Philomena. 
Ils prenaient boeufs et vaches, et tout autre bétail qu'ils pussent trouver.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Pus hom gensor non pot trobar.
Le Comte de Poitiers: Mout jausens.
Puisque plus gentille on ne peut trouver.
Fig. Qu' els truep hom ses cor vaire.
Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas.
Qu'on les trouve sans coeur changeant.
Ja en mi non trobara faillida.
Albertet: E mon cor.
Jamais en moi ne trouvera faute.
Nos e molt libres o trobam legent. Poëme sur Boèce.
(chap. Natros o natres a mols llibres u trobam lligín - llichín.)
Nous en nombreux livres le trouvons en lisant.
- Reconnaître, se convaincre.
Mesurec la longuessa de la 1 peyra entro l' autra, e trobec que hac de lonc CXXX brassas. Philomena.
Il mesura la longueur de la première pierre jusqu'à l'autre, et il trouva qu'elle eut cent trente brasses de long.
- Inventer, composer.
Si de trobar agues melhor razo.
Rambaud d'Orange: Si de.
Si de trouver j'avais meilleure raison.
Trobon, e son cantador.
Giraud de Calanson: Sitot l' aura.
Ils trouvent, et sont chanteurs.
Prov. Qui no troba, no tria.
(chap. Qui no trobe, no tríe.)
Peyrols: Camjat ai.
Qui ne trouve, ne choisit.
Subst. Per cui er bos trobars entendutz.
Aimeri de Peguilain: De tot en.
Par qui sera le bon trouver entendu.
Part. pas. loc. Ar sui partitz de la peior
C' anc fos vista ni trobada.
Rambaud d'Orange: Non chant per.
Maintenant je suis séparé de la pire qui oncques fut vue ni trouvée.
CAT. Trobar. ESP. PORT. Trovar. IT. Trovare. (chap. Trobá : trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben; trobat, trobats, trobada, trobades; trobaré; trobaría; si yo trobara un tessoro a la cova de Santolaria.)

Trobá : trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben; trobat, trobats, trobada, trobades; trobaré; trobaría; si yo trobara un tessoro a la cova de Santolaria.

2. Troba, Trova, s. f., invention, découverte.
Segunt la troba de tas mas. Trad. de Bède, fol. 46.
Selon l'invention de tes mains.
Tan n' an fach actor trobas e fenjemens
Pierre de Corbiac: El nom de.
Tant en ont fait les auteurs inventions et fictions. 
ESP. PORT. Trova.

3. Trobaire, Trobayre, Trobador, s. m., trouveur, celui qui trouve quelque chose.
Qui trobara bestia en blat... seran donatz cinq sols dels quals sia la meitat al trobador. Cout. de Moyssac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.
Qui trouvera bête en blé... seront donnés cinq sous desquels la moitié soit au trouveur.
- Troubadour, trouvère.
Cantava mielhs c' om del mon e fo bon trobaires. V. de P. Vidal.
Il chantait mieux qu'homme du monde et fut bon troubadour.
Si com dis Elinans, 1 trobayres, els verses de la Mort:
Ostatz de vos chuflas e gabs;
Car tals me coa sotz sos draps
Que cuia esser fortz e ssas.
V. et Vert., fol. 49.
Ainsi comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers sur la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Chantarai d' aquestz trobadors
Que chanton de manthas colors.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Je chanterai de ces troubadours qui chantent de maintes couleurs.
ANC. FR. Quar troverres ne sui-ge mie... 
Des troveurs qant ge m'essai. 
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 345.
CAT. Trobador. ESP. PORT. Trovador. IT. Trovatore. (chap. Trobadó, trobadós, trobadora, trobadores.)

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

4. Atrobar, v., trouver, rencontrer. 
El marques, que tant l' amava, atrobet los durmen.
V. de Rambaud de Vaqueiras.
Le marquis, qui tant l'aimait, les trouva dormant.
Fig. M' a faitz solatz atrobar.
Giraud de Borneil: A ben chantar.
M'a fait trouver des plaisirs.
En aquell mezeis libre s' atroba que la una colomba noyris los polletz de l' autra. V. et Vert., fol. 73.
(chap. An aquell mateix llibre se trobe que un colom nutrix los pollets (pichons) del atre. Colom o coloma; pichó, pichons.)
Dans ce même livre il se trouve que l'une colombe nourrit les petits de l'autre.
- Joindre, se réunir à
Borelh va atrobar Lambert. Philomena.
Borel va trouver Lambert.
- Observer, reconnaître. 
Atrobam en nostras sortz que Narbona no s pot tenir. Philomena.
Nous trouvons dans nos sortiléges que Narbonne ne se peut tenir.
- Inventer, controuver.
C' aysso sia volontatz de faulas atrobar
Ni d' escriure baratz.
V. de S. Honorat.
Que cela soit volonté de controuver des fables et d'écrire des tromperies.
Atruep ne d' autres fols vers.
B. Carbonel: Tan ricx.
J'en trouve d'autres vers fous.
Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.
(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)
Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.
Part. pas. Si co ay atrobat escrigz. Los VII Gaugz de la Verge.
(chap. Aixina com hay trobat escrit.)
Ainsi comme j'ai trouvé écrit.
ANC. CAT. Atrobar.

5. Atrobament, s. m., invention, découverte.
Li atrobament human. Doctrine des Vaudois.
(chap. Les invensions humanes.)
Les inventions humaines.

6. Atrobador, s. m., inventeur, créateur.
Aquels que s feiron fazedor e atrobador d' aital ordination.
Regla de S. Benezeg, fol. 76.
Ceux qui se firent fabricateurs et créateurs de telle ordination.

sompo, sompa, assompat, assompada, estupor, estupors