
Lo atontat de Artur Quintana Font entén la frasse en ocsitá de dal, y aixó que es catalá de naiximén, de Barchinona.)
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc

Guillaume de Saint-Didier.
I.
El
mon non a neguna creatura
No
truep sa part, mas ieu non truep la mia,
Ni ges no sai on ja
trobada sia
Qu' aissi ames de lial fe segura;
Qu' ieu am pus
fort selieys que mi guerreya,
No fai nulh drutz lieys qu' en
baizan s' autreya;
Pus malgrat si eu l' am, per que m fai
maltraire?
S' ilh m' ames re, pensatz s' ieu l' ames guaire!
Ho
ieu, sapchatz que no fora mezura,
Pus er l' am tan que m' es mala
enemia;
E s' ieu l' am sols, est' amor que m' embria?
Si fai
sivals, tan cum bos respiegz dura;
Aquest respieg, on hom ren non
espleya,
Non es cauza que hom persegre deya,
Ben o conosc, si
m' en pogues estraire,
Mas no puesc ges, tan sui lial amaire.
Be
m volgra mal, s' il fezes forfaitura,
Ni l' agues dig nulh erguelh
ni falsia,
Mas quar enans son ric pretz quascun dia
De mon
poder, e platz mi quar melhura,
E fas saber qu' a totas
senhoreya;
Quant ieu l' esguar, no fai semblan que m veya;
A
totz autres es franqu' e de bon aire,
Mas a mi sol no vol belh
semblan faire.
Quar costum' es que domna sia dura,
E port'
erguelh selhuy que s' umilia;
Belha res mala, e co us falh
cortezia
Ves mi tot sol, qu' autre no s' en rancura!
Voletz mi
mal sol quar mi faitz enveya,
E quar vos am mais d' autra res que
sia?
Per aquest tort mi podetz los huelhs traire,
Que ieu ni
vos non o podem desfaire.
A totz jorns creys e dobla e s'
asegura
L' amor qu' ie 'l port, mas los fagz desembria;
E
meinhs n' aurai, so cug, a la partia
Qu' al comensar; vey qu' ades
se pejura,
Que, s' ieu m' irays, de tot en tot sordeya;
Doncx
no sai ieu de qual guiza m' esteya,
S' ira mi notz, e patz no mi
val gaire;
Si 'n aissi m vai, be sui doncx encantaire.
Amicx
Bertrans, vos que es gualiaire
Es mais amatz qu' ieu que sui fis
amaire.
II.
Aissi cum es bella sil de cui chan,
E
belhs son nom, sa terra e son castelh,
E belh siey dig, siey fag e
siey semblan,
Vuelh mas coblas movon totas en belh;
E dic vos
be, si ma chansos valgues
Aitan cum val aiselha de cui es,
Si
vensera totas cellas que son,
Cum ilh val mais que neguna del
mon.
Tan belhamen m' aucira deziran
Selha cui sui hom liges
ses revelh,
Que m fera ric ab un fil de son guan,
O d' un dels
pels que 'l chai sus son mantelh;
Ab son cuiar, o ab mentir
cortes
Me tengra guay tos temps, s' a lieys plagues;
Qu' ab fin
talan et ab cor deziron
L' am atrestan on il plus mi confon.
Ai!
belha domna, ab gen cors benestan,
Vas cui ieu tot mon coratge
capdelh,
S' ieu vos vengues de ginolhos denan,
Mas mans
junCHAs, e us quezes vostr' anel,
Quals franqueza fora e quals
merces,
S' aquest caitiu, que no sap que s' es bes,
Restauressetz
d' un ric joy jauzion,
Que non es joys que senes vos m'
aon!
Belha domna, pus ieu autra non blan
Endreg d' amor, ni
n' azor, ni n' apelh,
Qu' una non es en fag ni en semblan
Que
contra vos mi valgues un clavelh;
Ara no us ai ni autra non vuelh
ges,
Viurai ses joy, qu' amors m' en ten defes;
Un pauc intrey
en amor trop preon,
Yssir non puesc quar no i trob gua ni pon.
Us
belhs respiegs mi vai recofortan
Qu' en petit d' ora ajuda son
fizelh
Gentils amors, qui l' enquier merceyan:
Per que fols
drutz torna en fol capdelh;
Mas selh que y a son fin coratge
mes,
Si be 'l tarda, no s' en dezesper ges,
Quar bona domn' a
tot quant deu respon,
E guarda ben a cui, ni que, ni on.
Trastot
m' es belh ont ilh es e m resplan,
Bosc m' en son prat e vergier e
rozelh,
E m' agensa a chascun jorn de l' an
Cum la roza, quant
ilh nais de novelh;
Qu' el mon non es vilas tan mal apres,
Si
parl' ab lieys un mot, non torn cortes,
E no sapcha de tot parlar
a fron
Denan siey ditz, e dels autres s' escon.
Amics
Bertrans, veiatz s' ai cor volon,
Qu' ilh chant e ri, quant ieu
languisc e fon.
Bertrans, la filha al pros comte Raymon
Degra
vezer qu' ilh gensa tot lo mon.
III.
Pus
tan mi fors' amors que mi fai entremetre
Qu' a la gensor del mon
aus ma chanso trametre,
E pus alhors non aus mon fin cor
esdemetre,
Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre;
E serai
ricx, si m vol en son servizi metre
Silh cui hom liges sui ses dar
e ses prometre.
El prometre m' es gen, e fos falsa 'l
promessa
Mais que s' autra del mon m' agues joya tramessa;
E si
neguna s' es de m' amor entremessa,
Entenda s' en autrui, qu' ieu
sec dreita endemessa;
Mos ferms volers es tals que, si m sal sanhs
ni messa,
Ieu non l' aus far semblan que y aya m' amor
messa.
Messa y ai tan m' amor que non m' en puesc estraire,
Ni nulh' autra del mon no m pot nul joy atraire;
Mas si ieu
non lo y dic, ni non lo y aus retraire
Estiers qu' en mas
chansos, dic aital contrastraire
Don crey qu' ilh o enten; qu' om
no m' en pot mot traire
Per paor qu' enueyos no la m puescan
sostraire.
Sostrag m' a tot lo cor qu' ieu no sai on me tenha,
Que partir no m' en puesc, ni cug que ja y atenha,
Mas sol d'
aitan la prec, s' a lieys plai, mi mantenha;
No l' enueg, si ben
dic ni en mal no so tenha;
Qu' ab aitan m' er grans gaugz totz
mals que m' en avenha,
Qu' ades aurai respieg que per merce m
retenha.
Retener no m puesc ges mon voler ni abatre,
Qu' ades
l' am mielhs e mais, e no m puesc escombatre:
Trop m' a fait en
fols plais mos fols voler desbatre,
Mas negus homs non pot cor
destrenher ni batre;
Que farai doncx, s' ieu l' am e no m' en
puesc esbatre?
Languirai deziran, qu' ab lieys no m' aus
combatre.
Combatre no s deu hom que 'l genser e 'l mielhs
fayta
Es que sia el mon, e que gensers afaita
Tot quan fai
segon pretz, que ren non dezafaita;
Per que sa grans valors non
deu esser desfaita:
E s' amors, s' es en loc mespreza ni
forfaita,
Sol que lieys fass' amar, es endreyt se
refaita.
Refaitz for' en dezir, sol qu' ilh denhes emprenre
Un jorn qu' a lieys vengues que m fezes dezaprenre
Lo mal qu'
ieu trac per lieys, e que m laisses aprenre
So que nulhs hom non
sap ni s' en laissa reprenre;
Mas tan vei tot lo mon en son ric
pretz perprenre,
Qu' en lieys es lo causitz, qu' ilh pot cui se
vol prenre.
//
https://en.wikipedia.org/wiki/Guilhem_de_Saint-Leidier
Guilhem de Saint-Leidier, also spelled Guilhem de Saint Deslier, Guillem de Saint Deidier and Guilhèm de Sant Leidier was a troubadour of the 12th century, composing in Occitan. He was lord of Saint-Didier-en-Velay, was born at some date before 1150, and died between 1195 and 1200. He was said to have loved Belissende, sister of Dalfi d'Alvernha and wife of Eracle III of Polignac, Guilhem's feudal overlord.
His known work includes fifteen cansos, one tensó and one planh. Indications in the text and in his vida suggest that he worked in Gascony, Comminges, the Agenais, and the Bordelais. He is the first poet named in the poetical survey by the Monk of Montaudon, written around 1195.
With one of his poems Guilhem began a poetical debate on the question whether a lady is dishonoured by taking a lover who is richer or more powerful than herself. The one known poem by the trobairitz Azalais de Porcairagues appears to contribute to this debate, as does one by her friend Raimbaut of Orange, A mon vers dirai chanso. Soon afterwards there is a partimen on the topic between Dalfi d'Alvernha and Perdigon, and then a tensó between Guiraut de Bornelh and king Alfonso II of Aragon.
Guilhem's daughter's son, Gauseran, was also a troubadour.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Guilhem_de_Saint-Leidier
Guilhem de Saint-Leidier (també conegut com a Guilhem de Saint Deslier, Guillem de Saint Deidier o Guilhèm de Sant Leidier) fou un trobador de la segona meitat del segle XII (...1150-1200...).
Fou senyor de Saint Didier-en-Velay. Nasqué en algun moment anterior a 1150 i morí entre 1195 i 1200. Era oncle del també trobador Gauseran de Saint Leidier. La seva obra poètica inclou 15 cançons, una tençó i un planh. El Monjo de Montaudon l'inclogué en la seva sàtira.
Es conserva la música de 234,16
Pois tant mi forss' Amors que m'a faich entremetre
als cançoners G i R.
Guilhem de Saint-Leidier inicià un debat sobre la qüestió de si una dama resta deshonorada si té un amant més ric o poderós que ella. L'única peça conservada d'Azalais de Porcairagues així com una de Raimbaut d'Aurenga sembla que són una contribució a aquest debat.
Es conserva una vida de Guilhem de Saint-Leidier. La vida explica que Guilhem s'enamorà de la comtessa de Polinhac, germana del Dalfí d'Alvèrnia, a qui donava el senhal de Bertran (amic Bertrans). Aquest senhal també el donava a Uc Marescal, el seu company, en qui confiava. Però finalment "tornet en gran tristesa, que'ill diu "Bertran" feron gran fellonia de lui" ("caigué en gran tristesa, perquè els dos "Bertrans" li feren una gran fellonia").
Cadenet.
Agut
m' aura per leyal servidor,
Mas tan la vey adonar ab enjan,
Per
que s' amor no m platz dezerenan,
Ni m pot far be qu' ieu en senta
sabor;
Partirai m' en, qu' aissi m' es d' agradatge,
Pus qu'
elha s part de bon pretz eyssamen;
E vuelh alors tener autre
viatge,
On restaure so que m' a fag perden.
Be
sai, si m part de lieys ni m vir alhor,
Que no l' er greus ni so
tenra a dan;
E si cug ieu saber e valer tan
Qu' aissi cum suelh
enansar sa lauzor,
Li sabria percassar son domnatge;
Pero lays
m' en endreg mon chauzimen;
Quar assatz fai qui de mal
senhoratge
Si sap partir, e lunhar bonamen.
En
patz m' en part, mas quan cossir l' error,
E 'l dan qu' ai pres e
'l destric, lieys aman,
Ni quo m' agra trobat ses cor truan,
Que
m feira ben e m tengra en doussor,
No m puesc mudar que non sia
salvatge;
Mas conort mi, qu' auzit ai dir soven,
Qu' ades pass'
om premiers per lo folhatge,
E pueys tanh be qu' om s' an
reconoissen.
Ai!
cum cugey fos dins d' aital color
Cum m' aparec deforas per
semblan;
Et en aissi cum ilh a beutat gran,
E cum val mais
guardes genser s' onor;
Et en aissi cum es de belh estatge,
Agues
en si mais de retenemen;
Et en aissi cum es d' aussor
paratge,
Contra son pretz temses far falhimen.
Ja
non degra far beutatz son estatge,
Ni remaner en domna
autramen,
Si non guardes s' onor e son paratge,
E non agues en
se retenemen.
II.
Amors
e com er de me!
Ja sui tornatz en l' afan
De que m' alarguetz
antan
En aissi del tot lo fre,
Per vezer si ja poiria
Be ni
gen viure ses vos;
Be ni gen no, mas viuria
Seguramen cum que
fos,
Aissi cum vey viur' assatz,
Ses vos e ses vostr' ajuda,
De
ricx e d' alezeratz
Qu' an la vergonha perduda.
De
tot autre guerrier cre
Que s pot hom defendr' ab bran,
O metre
l' escut denan
Savals entre lui e se,
O s' estrem' om de sa
via,
O s met en un luec rescos,
O 'lh val fors' o gualhardia,
O
gienhs, o defensios,
O castelhs, o fermetatz,
O amics, o bon'
ajuda,
Mas selh que vos guerreiatz
Val menhs on plus s'
esvertuda.
Ai! de mon cor, quar no ve
De lai on remas
antan
Amors, a vos o deman,
Ma domna per qu' el rete,
Vau
vezer si 'l me rendria;
A l' anar suy ieu cochos,
Mas al tornar
cum seria!
Be faria d' un dan dos.
Mais me notz A DIEU
SIATZ,
Que DIEUS VOS SAL no m' ajuda:
Dona, si no fos
comjatz,
Bona fora la venguda.
Tres
letras de l' A B C
Aprendetz, plus no us deman:
A, M, T; quar
atretan
Volon dire com: AM TE.
Et ab aitan de clercia
Auriam
pro ieu et vos.
Empero mais ieu volria
O e C
mantas sazos,
Pueys s' ieu dizia: “diguatz,
Dona, vos faretz
m' ajuda?”
Ieu crey que vos seriatz
De dir oc
aperceubuda.
Bona domna, tart m' ave
Qu' ieu vos digua mon
talan,
Et aquo pauc e duptan,
E per tot so no m recre;
E
quar vostra companhia
Es tota d' omes gilos,
Us amicx se
tanheria,
Dona, entre me e vos;
Quar ieu tem e vos duptatz,
Per
que y aura ops ajuda;
E per que non comensatz,
Bona domna, es
perduda.
L' anars, bona domna, m platz
Vas vos per respieg
d' ajuda;
Pero quan m' en sui tornatz,
Ieu trob ma pena
creguda.
Lauzengier, benastr' aiatz,
Quar m' etz de tan
bon' ajuda,
Qu' ab vostre mentir m' onratz,
E vertatz non es
saubuda.
III.
Ab leyal cor et ab humil talan,
Venc
vas amor per mostrar mos greus mals
Qu' ieu ai sufertz grans e
descominals,
Per lo dous ris e l' amoros semblan
Que m fetz mi
dons al prim esguardamen,
Quan pres mon cor e mon fin pessamen,
E
suy mi mes el sieu ric senhoratge.
A vos, amors, vuelh mostrar
en chantan,
Quom pres mi dons, ni per que, ni per quals,
Ni on
me mes sos homs fis e leyals;
A pauc de be suy pres e malanan,
On
m' a tengut senes tot chauzimen,
Non sol un an, ans crezatz
certamen
Seran complit set ans al prim erbatge.
Tot suavet,
amors, mi venc denan
Mostran els huelhs guays semblans e
cabals,
Et ab merce, quar non es hom carnals
Que ja pogues
desviar mon talan,
Per lo sieu ris que m fes tan doussamen,
Que
m fon avis merce n' agues breumen;
Quar m' o cugei conosc que fis
folhatge.
Qu' ieu la triey, segon lo mieu semblan,
Per la
melhor de las autras reyals;
Et a tengut mon cors en sos
ostals,
Ab son ric pretz, sobr' els autres prezan:
Si quo 'l
solelhs sobr' autr' alumnamen
Nos ren clardat, ben puesc dir
eyssamen
Qu' ilh es clardatz, e rent alumenatge.
Lo dous
cossir del belh cors benestan,
Agreuia mout mas dolors e mos
mals
Que de plorar rendon mos huelhs venals
Per sa beutat que
m' es tot jorn denan;
Que per semblan m' auci en pessamen,
Per
que conosc qu' aucir m' a planamen
Si
'n breu vas me non domda son coratge.
E doncs, amors, fessetz
per me aitan,
Qu' en ben voler siatz ab me enguals,
Que m
destrenguatz mi dons d' aitan savals
Que 'l sapcha bo, e m' en
fassa semblan;
Quar ieu l' am mais de nulha ren viven;
Et avetz
mi fag alegr' e jauzen
Quan ieu de lieys aurai pres senhoratge.
A
Mon Dezir, t' en vai chanson breumen,
E di 'l, si 'l play, que per son chauzimen
Li
sapcha bo que ieu l' am d' agradatge.
IV.
S' anc fui
belha ni prezada,
Ar sui d' aut en bas tornada;
Qu' a un vilan
sui donada,
Tot per sa gran manentia;
E murria,
S' ieu fin
amic non avia
Cuy disses mo marrimen,
E guaita plazen
Que mi
fes son d' alba.
Ieu sui tan corteza guaita,
Que no vuelh
sia desfaita
Leials amors a dreit faita;
Per qu' ieu sui guarda
del dia
Si venria,
E sel qui jay ab s' amia
Prenda comjat
francamen,
Baizan e tenen,
Qu' ieu crit quan vey l' alba.
Be
m plai longua nuegz escura,
E 'l temps d' ivern on plus dura,
E
no m' en lays per freidura
Qu' ieu leials guaita no sia
Tota
via;
Per tal que segurs estia
Fins drutz quan pren jauzimen
De
domna valen,
Del ser tro en l' alba.
S' ieu en un castelh
guaitava,
E fals' amors y renhava,
Fals sia ieu si no celava
Lo
jorn aitan quan poiria;
Car volria
Partir falsa drudaria
D'
entre la corteza gen;
Guait ieu leialmen,
E crit quan vey l'
alba.
Ja per guap ni per menassa,
Que mos mals maritz
me fassa,
No mudarai qu' ieu no jassa
Ab mon amic tro al
dia;
Quar seria
Desconoissens vilania,
Qui s partria
malamen
Son amic valen
De si, tro en l' alba.
Anc no vi
jauzen
Drut que 'l plagues l' alba.
Per so no m' es gen,
Ni
m plai quan vey l' alba.
//
Alba:
(106,14) S'anc fui belha ni prezada
Cansós:
(106,1) Ab leial cor et ab humil talan
(106,2) A! cu⋅m dona ric coratge
(106,3) A home meilz non vai
(106,4) Az ops d'una chanso faire
(106,5) Ai, dousa flors ben olenz
(106,6) Aitals cum ieu seria
(106,7) Amors, e com er de me?
(106,8) Ans que⋅m jauzis d'amor
(106,10) Be volgra, s'esser pogues
(106,12) Camjada s'es m'aventura
(106,13) De nuilla re non es tant grans cartatz
(106,16) Meravilh me de tot fin amador
(106,17) No sai qual cosselh mi prenda
(106,18) Oimais m'auretz avinen
(106,18a) Plus que la naus qu'es en la mar prionda
(106,19) Pos jois mi met en via
(106,20) S'ieu ar endevenia
(106,21) S'ieu ueimais deserenan
(106,22) S'ieu pogues ma voluntat
(106,23) S'ie⋅us essai ad amar
(106,25) Tals renha dezavinen
Cadenet és el nom amb què és conegut un trobador que compongué la seva obra en la primera meitat del segle xiii en l'entorn de la cort de Raimon V de Tolosa. Segons Martí de Riquer, la seva vida es podria situar dins del període que va de 1166 a 1239.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(trobador)
//
https://en.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(troubadour)
Cadenet (c. 1160 – c. 1235) was a Provençal troubadour (trobador) who lived and wrote at the court of Raymond VI of Toulouse and eventually made a reputation in Spain. Of his twenty-five surviving songs, twenty-one (or twenty-three) are cansos, with one alba, one partimen, one pastorela, and one religious piece represented.
Two of his melodies survive.
During Cadenet's childhood Raymond V of Toulouse and Bertrand I of Forcalquier went to war over the Vaucluse. Cadenet's father was killed in battle fighting for the count of Forcalquier and the castle of Cadenet was destroyed. Cadenet was taken captive or as a hostage to the court of Toulouse, where he became known after his birthplace, a term which also mean "juniper grove" (cade is Occitan for "juniper"). He rose to prominence in the court under the patronage of several prominent families with close connections to the Cathar movement. According to his late thirteenth-century vida, . . . et el venc bos e bels et courtes e saup ben cantar e parlar, et apres a trobar coblas e sirventes. He became a devoted attendant of the count and countess of Toulouse.
His cansos celebrate love but also criticise the feudal lords for their less admirable behaviour. He was only full of praise for lauzengiers, the spies and eavesdroppers who forced lovers into ever more secrecy. He wrote one sirventes criticising Raymond Roger Trencavel for his poor manners on a visit to the court of the count of Toulouse in 1204. This sirventes is a useful source for the relationship between Toulouse and the Trencavel on the eve of the Albigensian Crusade, as it was written for a contemporary audience and dealt with personal issues. Cadenet also wrote a famous early alba, S'anc fu belha ni prezada, whose music (air) and lyrics are still preserved. The music is of the style of an oda continua hymn. In some of his writings, modern researches have thought to detect the influence of Cathar doctrine. His famous Lo ben e lo mal (The Good and the Bad) divulges a deep sense of guilt towards God and a desire to swap evil and good:
eˑl be que non ai fait far
Ai! com m'en fora ben pres
siˑl bes fos mals e mals fos bes...
Tant mi sent vas Dieu mespres
qu'eu me cugei deseperar.
To destroy all the evil which I have made
And do all the good which I have not done
Ah! because it would be pleasing to me
If the good were evil and the evil good. . .
So guilty I feel towards God
That I believe I might despair.
Elsewhere the learned Cadenet borrowed a Classical metaphor, that of the "boat of love, ploughing through the rough weather" from Ovid, and wrote Plus que la naus q'es en la mar prionda / Non had poder de far son dreg viatge. Cadenet elsewhere employs simile and metaphor to compare a beautiful but difficult woman to a pretty flower without seed:
Car es delida
leu flors, on mieills es florida;
q'ela se fraing per nïen
qand so qe mostra desmend.
After the Crusade and the Inquisition, Cadenet took refuge in Spain (either Castile or Aragon, c. 1230), where he had an influence on the court of Alfonso X of Castile. Alfonso's cantiga Virgen, madre gloriosa adapts metric elements from Cadenet's alba. Late in life, after an unhappy falling in love with a novice nun, sources differ as to whether he entered either the Order of the Temple or the Order of the Hospital. He appears to have been serving with the Order in Palestine when he died around 1230, though other sources place him in the Hospitaller establishment at Orange in 1239.
The first modern critical edition of Cadenet's work was published by Carl Appel in German as Der Trobador Cadenet in 1920.