Mostrando las entradas para la consulta manhtas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta manhtas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de julio de 2024

Mordre - Morgoil

Mordre, v., lat. mordere, mordre.

Semblon mastis que layron a totz, e mordon aquelh que podon.

V. et Vert., fol. 25.

Ressemblent à mâtins qui aboient à tous, et mordent celui qu'ils peuvent.

Qui de parlar trassauta,

Dreitz es qu'en la lengua s morda.

(chap. Qui de parlá se passe, dret (just) es que la llengua se mossego.)

A. Daniel: Autet e bas.

Qui outrepasse de parler, il est juste qu'à la langue il se morde.

Lai on no mort, ilh lecha 

Pus aspramens no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là où elle ne mord, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Prov. Qui mort sas lavras, pessa mal. Trad. de Bède, fol. 34. 

(chap. Qui se mossegue sons labios, pense mal; malpense.)

Qui mord ses lèvres, pense mal. 

ANC. FR. Jusqu'en la vive char l' a mors. 

Roman du Renart, t. II, p. 264.

Des moutons qui ont esté mors du loup.

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 109. 

Délivre la, que du chien ne soit morse. Cl. Marot, t. IV, p. 262.

ANC. CAT. Mordre, mordrer. ESP. PORT. Morder. IT. Mordere. 

(chap. Mossegá, mossegás: yo me mossego, mossegues, mossegue, mosseguem o mossegam, mosseguéu o mossegáu, mosseguen; mossegat, mossegats, mossegada, mossegades.)

2. Mors, s. m., lat. morsus, morsure.

A mors fort e rege. Naturas d'alcunas bestias.

A morsure forte et rude.

Mordon... co fay serpen, et enverinon III personas en 1 mors.

(chap. Mosseguen... com fa la serp, y envenenen tres persones en un mos; en una mossegada.)

V. et Vert., fol. 24.

Mordent... comme fait serpent, et enveniment trois personnes en une morsure. 

ANC. FR. Adans nous a, par un seul mors, 

Si malement honnis et mors.

Roman de Mahomet, v. 707. 

Ce fu par le mors de la pomme. Fables et cont. anc., t. IV, p. 194. 

Tot le manga à un sol mors. Roman du Renart, t. II, p. 302.

ANC. ESP. Que non tragó peor muerso nin Judio nin Pagano. 

Poema de Alexandro, cop. 1210.

IT. Morso. (chap. Mos, mossos; mossegada, mossegades; mosset, mossets.)

El mordisco catalán a Aragón, Ricart Garcia Moya,

3. Morsura, s. f., morsure.

Morsura de serpen. Brev. d'amor, fol. 50. 

Morsure de serpent.

El poyria dampnatgar, per sa morsura, manhtas gens o bestias.

Liv. de Sydrac, fol. 29.

Il pourrait endommager, par sa morsure, maintes gens ou bêtes.

IT. Morsura.

4. Mordement, s. m., morsure.

Mordement de bestia venenoza. Eluc. de las propr., fol. 98. 

Morsure de bête venimeuse.

ESP. Mordimiento. IT. Mordimento.

5. Mordedura, s. f., morsure.

Contra mordedura de ca ravios.

(chap. Contra mossegada de gos rabiós; per ejemple, Artur Quintana Font, que los va apegá la rabia a uns cuans aragonesos; alguns encara babegen o trauen espuma per la boca, com los de la Ascuma.)

Mordedura de vipra.

(chap. Mossegada, picotada de víbora, escursó.)

Eluc. de las propr., fol. 191 et 145. 

Contre morsure de chien enragé.

Morsure de vipère.

ESP. PORT. Mordedura.

6. Mordicament, s. m., picotement, tiraillement.

Val contra mordicament et arsura d' estomach

Eluc. de las propr., fol. 212.

Vaut contre tiraillement et irritation d' estomac.

IT. Mordicamento. (chap. Picassó, malestá, coissó, exitassió.) 

7. Mordicacio, s. f., lat. mordicatio, excitation, picotement.

Senta la mordicacio de la medecina.

Las medecinas que fan cessar flux de sang ses mordicacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 35. 

Sente l' excitation de la médecine. 

Les médecines qui font cesser le flux de sang sans excitation.

ESP. Mordicación. PORT. Mordicação. IT. Mordicazione.

8. Mordedor, s. m., mordant, satirique.

Fig. Son ja li mordedor

Per un de nos, duy de lor. 

Aimeri de Peguilain: Li folh. 

Déjà les mordants sont pour un de nous, doux des leurs. 

ESP. (mordaz) PORT. Mordedor. IT. Morditore. 

(chap. Mossegadó, que mossegue, mossegadós, mossegadora, mossegadores; mordás, mordassos, mordassa, mordasses; satíric, satirics, satírica, satíriques.) 

9. Mordicatiu, adj., lat. mordicativus, excitatif, mordicatif, qui cause des picotements.

Aquela ayga es dels sieus budels mordicativa. 

De budels lavativa et mordicativa.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 273. 

Celle eau est excitative des siens boyaux. 

De boyaux lavative et mordicative. 

ESP. IT. Mordicativo.

10. Mordificar, v., picoter, être mordicant.

Part. prés. Sal... mordifican les budels. Eluc. de las propr., fol. 193. 

Sel... mordicant les boyaux.

(chap. Picá, doná picassó, urticá com fa la ortiga.)

 

11. Mordificatiu, adj., piquant, mordicatif, excitatif.

Ayga salada... cum sia mordificativa.

Eluc. de las propr., fol. 75. 

Eau salée... comme elle soit mordicative.

12. Morcel, Morsel, Morseus, s. m., morceau.

Fan thesaur de bos morcels e de lor lecarias.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Font trésor de bons morceaux et de leurs friandises.

De carn de vacha faitz morsels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De chair de vache faites des morceaux. 

Adiós, Cordera.

Amon dinz lur maizos 

Mais bos vis e bos morseus, 

C' ab afan penre casteus.

B. Calvo: En luec.

Aiment davantage dans leurs maisons bons vins et bons morceaux, qu'avec peine prendre châteaux.

Prov. Ab semblan de bon morsel

Se prenon li glot auzel.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec apparence de bon morceau se prennent les gloutons oiseaux. 

ANC. FR. Ki del morsel fu estranglez. Roman de Rou, v. 10728.

N' avez cure de tel morsel.

Roman du Renart, t. II, p. 256.

IT. Morsello. (chap. Mosset; trosset.)

13. Remordre, v., lat. remordere, martyriser, déchirer, bourreler.

Fig. No s tanh las jens remordas,

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il ne convient pas que tu déchires les gens, car tu y pèches mortellement.

La predicatio li remort la cociencia de son peccat.

(chap. La predicassió li remort (: remossegue) la consiensia de son pecat; té remordimens.)

V. et Vert., fol. 49.

La prédication lui martyrise la conscience à cause de son péché.

Sa consciencia l'en remordia. Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sa conscience l'en bourrelait.

ANC. FR. Ne ce dont conscience le reprent et remort.

Jehan de Meung, Test., v. 316.

Dont conscience vous remorde. Farce de Pathelin, p. 138.

CAT. Remordir. ESP. PORT. Remorder. IT. Remordere. (chap. Remossegá.)

 

Morenas, s. f. pl., hémorrohïdes (hémorroïdes).

Estopacis verais per cert 

Val mot ad home que sanc pert...,  

E val encontra morenas.

Brev. d'amor, fol. 40. 

La topase vraie certainement vaut moult à homme qui perd son sang..., et vaut contre hémorrhoïdes. 

CAT. Morenas (con artículo occitano plural las). ESP. Almorranas.

PORT. Almorreimas. IT. Morice, morici. (chap. Morenes, almorranes.)

 

Morgoil, s. m., du lat. mergus, plongeon.

Morgoil......

Que hom apella corpmari.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plongeon... qu'on appelle cormoran.

ESP. Somorgujo (somormujo). PORT. Mergulhão. IT. Mergo.

(N. E. Ver Merguli más arriba.)

Merguli, s. m., lat. mergus, plongeon, oiseau aquatique

jueves, 5 de octubre de 2023

La comtesse de Die, Dia.

La comtesse de Die.


I.

A chantar m' er de so qu' ieu no volria,
Tan me rancur de sel cui sui amia;
Quar ieu l' am mais que nulha res que sia:
Vas lui no m val merces ni cortezia,
Ni ma beutatz, ni mos pretz, ni mos sens;
Qu' en aissi m sui enganada e trahia,
Cum s' ieu agues vas lui fag falhimens.

D' aiso m conort quar anc non fis falhensa,
Amicx, vas vos, per nulha captenensa;
Ans vos am mais no fetz Seguis Valensa;
E platz mi fort que ieu d' amor vos vensa,
Lo mieus amicx, quar etz lo plus valens;
Mi faitz orguelh en digz et en parvensa,
Et etz humils vas totas autras gens.

Be m meravil cum vostre cors s' orguelha,
Amicx, vas me, don ai razon que m duelha;
E non es dregz qu' autra domna us mi tuelha
Per nulha re que us fassa ni us acuelha.
E membre vos qual fo 'l comensamens
De nostr' amor: ja dame dieus non vuelha
Qu' en ma colpa sia 'l departimens.

Proessa grans qu' en vostre cor s' aizina,
E lo rics pretz qu' avetz m' en atahina;
Q' una non sai loindana ni vezina,
Si vol amar, vas vos no si' aclina:
Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens
Que ben devetz conoisser la plus fina;
E membre vos de nostres covinens.


Valer m degra mos pretz e mos paratges,
E ma beutatz, e plus mos fis coratges;
Per qu' ieu vos man, lai on es vostr' estatges,
Esta chanso que me sia messatges;
E vuelh saber, lo mieus belhs amicx gens,
Per que m' etz vos tan fers ni tan salvatges;
No sai si s' es orguelhs o mals talens.

Mas tant e plus vuelh que us diga 'l messatges

Que trop d' orguelh fai mal a manhtas gens.

II.

Ab joi et ab joven m' apais,
E jois e jovens m' apaia,
Quar mos amics es lo plus guais,
Per qu' ieu sui cuendeta e guaia;
E pois ieu li sui veraia,
Be is taing qu' el me sia verais;
Qu' anc de lui amar no m' estrais,
Ni ai en cor que m n' estraia.

Mout mi platz, quar sai que val mais,
Sel qu' ieu plus dezir que m' aia;
E sel que primiers lo m' atrais
Dieu prec que gran joi l' atraia;
E qui que mal l' en retraia
Non creza fors so qu' el retrais.
Qu' om cuoill mantas vetz los balais
Ab qu' el mezeis se balaia.

Domna que en bon pretz s' enten
Deu ben pausar s' entendensa
En un pro cavallier valen;
Pois ill conois sa valensa,

Que l' aus amar a presensa;

E domna pois am a presen,

Ja pois li pro ni li valen
Non diran mas avinensa.

Qu' ieu n' ai chauzit un pro e gen,
Per cui pretz meillura e gensa,
Larc et adreg e conoissen,
On es sens e conoissensa:
Prec li non aia entendensa,
Ni hom no 'l puesca far crezen
Qu' ieu fassa vas lui faillimen,
Sol non trob en lui faillensa.
Amicx, la vostra valensa

Sabon li pro e li valen;
Per qu' ieu vos quier de mantenen,

Si us platz, vostra mantenensa.

III.

Estat ai en gran consirier
Per un cavallier qu' ai agut,
E voill sia totz temps saubut
Cum ieu l' ai amat a sobrier.
Ara vei qu' ieu sui trahida,
Quar ieu non li donei m' amor;
Don ai estat en grant error
En leit e quan sui vestida.

Ben volria mon cavallier
Tener un ser en mos bratz nut,
Qu' el s' en tengra per errebut
Sol c' a lui fesses coseillier;
Quar plus m' en sui abellida
Non fis Floris de Blancaflor.
Mon cor eu l' autrei e m' amor,
Mon sen, mos oillz e ma vida.

Bels amics, avinens e bos,
Quora us tenrai en mon poder,
E que jagues ab vos un ser,
E que us des un bais amoros
Sapchatz gran talen n' auria
Que us tengues en loc del marrit,
Ab so que m' aguessez plevit
De far tot so qu' ieu volria.


//

Beatrix, comtesse de Die, condesa, comtessa, Dia







III. deutsch:

Ich hatte großen Kummer

Wegen eines Ritters, der mir gehörte

Und ich will, dass man allzeit weiß,

Wie sehr ich ihn geliebt habe.

Nun sehe ich, dass ich betrogen wurde

Weil ich ihm nicht meine Liebe schenkte,

Weshalb ich sehr gelitten habe

Bei Tag und bei Nacht. (wörtlich: wenn ich im Bett lag und wenn ich angezogen war)


Ich würde gerne meinen Ritter

Eines Abends nackt in meinen Armen halten

Und wünschte, dass er glücklich wäre

Allein wenn ich ihm als Kissen diente

Denn ich bin verliebter in ihn

Als es Floris in Blanchefleur war.

Ich schenke ihm mein Herz und meine Liebe,

Meinen Sinn, meine Augen und mein Leben.


Schöner, liebenswürdiger und guter Freund,

Wann werde ich Euch in meiner Gewalt haben

Wenn ich doch nur eines Abends mit Euch im Bett liegen

und Euch einen Liebeskuss schenken könnte!

Wisset, dass ich großes Verlangen hätte,

Euch anstelle meines Ehemannes bei mir zu haben,

Vorausgesetzt, Ihr hättet mir versprochen,

Alles zu tun, was ich wünschte.

Die, Drôme, France

Die, Drôme, France, M. MinderhoudMichiel1972

Von ihrem Werk sind nur vier „cansos“, 117 Verse, überliefert. Umstritten bleibt, ob die Trobairitz die Tenzone, das Streitgespräch «Amics, en gran cossirier» (Freund, in großem Kummer), BdT 46,3, zusammen mit ihrem geliebten Trobador Raimbaut d’ Aurenga gedichtet hat oder ob die Autorenschaft, wie es in den mittelalterlichen Handschriften steht, ganz allein Raimbaut d' Aurenga zukommt.

La comtesse de Die, Dia,

1:11

A chantar m'er de so q'ieu no volria

Ab ioi et ab ioven m'apais (Von Freude und Jugend ernähre ich mich), BdT 46,1

A chantar m'er de so q'ieu no volria (Ich muss singen über das, wovon ich nicht singen möchte), BdT 46,2 – die Melodie ist überliefert

Amics, en gran cossirier (Freund in großem Kummer), BdT 46,3 – Tenzone, ein Streitgespräch zwischen Raimbaut d’Aurenga und der Trobairitz.

Estat ai en greu cossirier (Ich hatte großen Kummer), BdT 46,4

Fin ioi me don'alegranssa (Wahre Freude schenkt mir Fröhlichkeit), BdT 46,5

La comtesse de Die. Buch. Libro. Llibre.

Aus einer äußerst lapidaren „Vida“, einer von einem anonymen Biographen im 13. Jhd. verfassten poetisch-legendären Lebensbeschreibung,[6] erfährt man in nur zwei Sätzen, dass die Trobairitz Comtessa de Dia mit einem – nicht näher bestimmten – „Guilhem de Peitieus“ (Wilhelm von Poitiers) verheiratet war und sich in einen Trobador, in Raimbaut d’Aurenga, verliebt hatte:

La comtessa de Dia si fo moiller d'En Guillem de Peitieus, bella domna e bona. Et enamoret se d'En Rambaut d'Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos.

„Die Gräfin von Die, eine schöne und gute Dame, war die Ehefrau des Seigneurs Wilhelm von Poitiers. Sie verliebte sich in Seigneur Raimbaut d’Aurenga und dichtete für ihn manch schönes Lied.[7]“

– Jean Boutière und Alexander Herman Schutz: Biographies des Troubadors. S. 83: XXVII La comtessa de Dia.

Beatriz de Dia, la comtessa de Dia, die „Gräfin von Die“, ist die bekannteste Trobairitz – so bezeichnet das Altokzitanische einen weiblichen Trobador.

Sie lebte im Hochmittelalter, im späten 12. Jahrhundert, in der Dauphiné, im heutigen Département Drôme. Die namengebende Stadt „Die“ hieß zur Römerzeit „Dea“ Augusta Vocontiorum zu Ehren der keltischen Kriegsgöttin Andarta der gallischen Vocontier. Im Altokzitanischen wurde aus Lateinisch Dea (Göttin) „Dià“, daraus wiederum Französisch „Die“.

Die Dichtungen und Kompositionen dieser Trobairitz, dieser «femme-troubadour»,[3] werden in der neueren romanistischen Forschung als gleichbedeutend mit der Trobadorlyrik der männlichen Spielleute angesehen. Beatritz de Dià ist deshalb so berühmt, weil sie die höfische Liebe aus weiblicher Sicht in einer für ihre Zeit außergewöhnlichen Freimütigkeit schildert.[4] Die Trobairitz vertauscht die Rollen. Am deutlichsten bringt sie ihren erotischen Anspruch in der letzten Strophe der „canso“ «Estat ai en greu cossirier» (Ich hatte großen Kummer) zum Ausdruck.

Kathedrale Notre-Dame. Die. Dia.


Siehe auch

Literatur

Bibliographie

  • Alfred JeanroyBibliographie sommaire des chansonniers provençaux. Manuscrits et éditionsÉditions Honoré Champion, Paris 1916. als PDF online, S. 37, 47 – auf Internet Archive.
  • Alfred Pillet und Henry Carstens: Bibliographie der Troubadours, Max Niemeyer Halle 1933. Ristampa anastatica dell'edizione Halle (Saale), Max Niemeyer Verlag, 1933, a cura di Paolo Borso e Roberto Tagliani. Ledizioni, Milano 2013, ISBN 978-88-95994-64-2. (460 namentlich bekannte Troubadoure sind hier alphabetisch aufgelistet und durchnummeriert. Beatritz („tz“ sic!) de Dia wird unter der Nummer 46. geführt.)

Biographien

  • (FR) Jean Boutière und Alexander Herman SchutzBiographies des Troubadors. Textes provençaux des XIIIe et XIVe siècles, Toulouse 1950, Neuauflage 1972, ISBN 0-8337-4000-8.
  • (FR) Camille Chabaneau: Les biographies des troubadours en langue provençale, Edouard Privat Toulouse, 1885 – auf GallicaII.— La comtesse de Die(im Abschnitt „IV Provence et Viennois“).
  • (FR) Margarita Egan (Hrsg.): Les Vies des troubadours. Union Générale d'Éditions, Paris 1985, ISBN 2-264-00638-2.

Editionen

  • Oskar Schultz-GoraDie provenzalischen Dichterinnen. Biographieen und Texte nebst Anmerkungen und einer Einleitung. Gustav Fock, Leipzig 1888. Comtessa (Beatritz) de Dia, S. 8/9 und 17/19: online – auf Internet Archive
  • Sernin Santy: La Comtesse de Die : sa vie, ses œuvres complètes, les fêtes données en son honneur, avec tous les documents. A. Picard Paris 1893: online – auf Internet Archive.
  • Gabrielle Kussler-Ratyé: Les chansons de la Comtesse Beatrix de Dia. In: Archivum Romanicum, Nuova rivista di filologia romanze, Vol. I, 1917, S. 161–182: online – auf Internet Archive.
  • Ingrid Kasten (Hrsg. u. Übersetzerin): Frauenlieder des Mittelalters: Zweisprachig. S. 164–178, Reclam 8630, Stuttgart 1990, ISBN 978-3-15-008630-8.

Sekundärliteratur

  • (FR) Pierre BecChants d'amour des femmes-troubadours: trobairitz et chansons de femme, Paris, Stock, 1995, ISBN 2-234-04476-6.
  • Ursula Peters: Das Ich im Bild: Die Figur des Autors in volkssprachigen Bilderhandschriften des 13. bis 16. Jahrhunderts. Verlag Böhlau, Köln 2008, ISBN 978-3-412-18806-1, eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche.
  • Angelica Rieger: Trobairitz: Der Beitrag der Frau in der altokzitanischen höfischen Lyrik. Edition des Gesamtkorpus. Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie, Band 233, 1991, ISBN 978-3-484-52233-6, eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche
  • Angelica Rieger: Beruf: Joglaressa. Die Spielfrau im okzitanischen Mittelalter. In: Detlef Altenburg u. a. (Hrsg.): Feste und Feiern im Mittelalter. Paderborner Symposium des Mediävistenverbandes, Sigmaringen 1991, ISBN 3-7995-5402-5.
  • Dietmar Rieger (Hrsg. & Übers.): Mittelalterliche Lyrik Frankreichs I. Lieder der Trobadors. Zweisprachig Provençalisch – Deutsch. Reclams Universal-Bibliothek 7620, Stuttgart 1980 (Beatriz, S. 176–180, dazu Kommentar von Rieger S. 295ff, Lit.) ISBN 3-15-007620-X.
  • Dietmar RiegerDie altprovenzalische Lyrik. In: Heinz Bergner (Hrsg.): Lyrik des Mittelalters, Reclam 7896, Stuttgart 1983, ISBN 978-3-15-007897-6, S. 232.
  • Marilyn YalomWie die Franzosen die Liebe erfanden. 900 Jahre Leidenschaft, Graf Verlag 2013, ISBN 978-3-86220-038-2, eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche

Weblinks

Commons: Beatriz de Dia – Sammlung von Bildern, Videos und Audiodateien

Einzelnachweise

  1. Jean-Loup Lemaître und François Viellard Portraits de troubadours – initiales des chansonniers provençaux I et K (Paris, BNF, ms. fr. 854 et 12473), Musée du pays d'Ussel, Paris 2006, ISBN 978-2-903920-35-7.
  2.  fol.126v — auf Gallica.
  3.  Pierre BecChants d'amour des femmes-troubadours: trobairitz et chansons de femme, Paris, Stock, 1995, ISBN 2-234-04476-6.
  4.  Dietmar Rieger (Hrsg. & Übers.): Mittelalterliche Lyrik Frankreichs I. Lieder der Trobadors, S. 296.
  5.  Recueil des poésies des troubadours, contenant leurs vies, XIII e siècle: fol. 141r — auf Gallica
  6. Auf der Seite fol. 141r des Chansonnier provençal „I“, Recueil des poésies des troubadours, contenant leurs vies, XIII e siècle, BnF ms. 854 fol. 141r Chansonnier provençal „I“ Recueil des poésies des troubadours, contenant leurs vies, XIII e siècle: fol. 141r — auf Gallica aus dem 13. Jhd., steht in roten Schriftzügen, oberhalb der historisierten Initiale „A“ die kurze Vida der Comtessa de Dia. Das verzierte „A“ markiert den Beginn der „Canso“ «Ab joi e ab joven m'apais».
  7.  Alle Übersetzungen aus dem Altokzitanischen stammen vom Hauptautor dieses Artikels.
  8.  Estat ai en greu cossirier - gesungen.
  9.  «Estat ai en greu cossirier»: Text online und gesungen in altokzitanischer Sprache

Die (Diá en occitano vivaroalpino) toma su nombre del culto a la diosa voconcia Andarta.​ Cuando la ciudad de Die, entonces capital de los voconcios bajo el nombre de Dea Andartadea que significa «diosa», fue conquistada por los romanos, tomó el nombre de Dea Augusta Vocontiorom (hacia finales del siglo ii). Entonces sólo quedó el nombre de Dea y luego Diá, utilizado en el lenguaje cotidiano para designar a la diosa hasta su transposición al nombre francés Die.

Die (francés [di], en occitano Diá) es una población y comuna francesa, en la región de Ródano-Alpesdepartamento de Drôme.
Es la 
subprefectura del distrito de Die y el chef-lieu del cantón de Die.

Die, Dia, mapa


viernes, 20 de octubre de 2023

XXIII, Chantarai d' aquetz trobadors

XXIII.

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne



Chantarai d' aquetz trobadors

Que chantan de manhtas colors;

El sordeyor cuida dir gen,

Mas a chantar lor er alhors;

Qu' entremetre n' aug cent pastors

Q' us no sap que i s monta o i s dissen.


D' aisso m' er mal Peire Rogiers,

Per que n' er encolpatz premiers,

Quar chanta d' amor a presen;

E covengra 'l mielhs un sautiers

En la gleisa, o us candeliers

Portar ab gran candela arden.


El segonz Guirautz de Bornelh,

Que sembla drap sec al solelh

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh;

E si s mirava en espelh,

No s prezaria un aguilen.


El tertz Bernatz del Ventadorn

Qu' es menres d' En Bornelh un dorn;

Mas en son paire ac bon sirven

Per trair' ab arc manal d' alborn;

E sa maire calfava 'l forn,

Et amassava l' issermen.


El quartz de Briva 'l Lemozis,

Us joglaretz pus prezentis

Que sia tro en Benaven;

E semblaria us pelegris

Malautes, quan chanta 'l mesquis,

Qu' a pauc pietatz no m' en pren.


En Guillems de Ribas lo quins

Qu' es malvatz defors e dedins,

E dis totz sos vers raucamen;

Per qu' ieu non pres ren sos retins, 

Qu' atrestan s' en faria us chins;

E dels huelhs sembla vout d' argen.


El seizes N Elias Gausmars

Qu' es cavayers e s fai joglars;

E fai o mal qui lo y cossen

Ni 'l dona vestirs belhs ni cars,

Qu' aitan valria 'ls agues ars

Qu' en joglaritz, s' en son ja cen.


E Peire Bermon se baysset,

Pus qu' el coms de Toloza 'l det,

Qu' anc no soanet d' avinen;

Per que fon cortes qui 'l raubet,

E fe o mal, quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden.


L' ochen es Bernatz de Sayssac 

Qu' anc negun bon mestier non ac 

Mas d' anar menutz dons queren; 

Que despueys no 'l prezei un brac 

Pus a 'N Bertran de Cardalhac 

Queri un mantelh suzolen.


El noves es En Raymbautz

Que s fai per son trobar trop bautz;

Mas ieu lo torni a nien,

Que non es alegres ni cautz;

Et ieu pres trop mais los pipautz

Que van las almornas queren.


En Ebles de Sancha 'l dezes

A cuy anc d' amor non venc bes,

Sitot se canta de Coyden;

Vilanetz es e fals pages,

E ditz hom que per dos poges

Sai si logua e lai si ven.


E l' onzes Guossalbo Rozitz

Que s fai de son chan trop formitz,

Tan qu' en cavallairia s fen;

Et anc no fon tan ben guarnitz

Que per elh fos dos colps feritz,

Si doncs no 'l trobet en fugen.


El dozes us petitz Lombartz

Que clama sos vezins coartz,

Mas elh es d' aquelh eys parven;

Per q' us sonetz fai gualiartz

Ab motz amaribotz bastartz;

E luy apellon Cossezen.


Peire d' Alvernhe a tal votz

Que chanta cum granolh' en potz,

E lauza s trop a tota gen;

Pero maiestres es de totz

Ab q' un pauc esclarzis sos motz,

Qu' a penas nulhs hom los enten.


Lo vers fo faitz als enflabotz

A Poivert tot jogan, rizen.


Pierre d' Auvergne.

viernes, 6 de octubre de 2023

Folquet de Marseille. Fulco. Foulques. Marselha.

Folquet de Marseille.

Folquet de Marseille. Fulco. Foulques. Marselha.


I.

Tan m' abellis l' amoros pessamens
Que s' es vengutz en mon fin cor assire;
Per que no i pot nuls autres pens caber,
Ni mais negus no m' es dous ni plazens;
Qu' adoncs sui sas quan m' aucizo 'l cossire:
E fin' amors m' aleuza mon martire
Que m promet joy, mas trop lo m dona len,
Qu' ab bel semblan m' a tengut longamen.

Be sai que tot quan fas es dretz niens;
E qu' en puesc mais, s' amors mi vol aucire!
Qu' a escien m' a donat tal voler,
Que ja non er vencutz, ni el no vens:
Vencutz si sui, qu' aucir m' an li sospire
Tot suavet, quar de liey cui dezire
Non ai secors, ni d' aillors no l' aten,
Ni d' autr' amor non puesc aver talen.

Bona domna, si us platz, siatz sufrens
Dels bes qu' ie us vuel, qu' ieu sui dels mals sufrire;
E pueis li mal no m poiran dan tener,
Ans m' er semblan qu' els partam egalmens:
Pero si us platz qu' en autra part me vire,
Partetz de vos la beutat e 'l dous rire,
E 'l gai solas que m' afolleis mos sen,
Pueis partir m' ai de vos, mon escien.

A totz jorns m' etz plus bel' e plus plazens,
Per qu' ieu vuel mal als huelhs ab que us remire,
Quar a mon pro no us pogron anc vezer,
Mas a mon dan vos vezon subtilmens:
Mas dans non es, so sai, quar no m n' azire,
Ans me sap bon, pros domna, quan m' albire,
Si m' aucisetz, que no us estara gen,
Quar lo mieus dans vostres er eissamen.

Per so, domna, no us am saviamens,
Qu' a vos sui fis et a mos ops trayre,
Qu' ie us cug prendre e mi no puesc aver,
Ie us cug nozer et a mi sui nozens:
Per so no us aus mon cor mostrar ni dire,
Mas a l' esgart podetz mon cor devire;
Ar lo us cug dir et aras m' en repren,
E port n' als huelhs vergonha et ardimen.

Dona, 'l fin cor qu' ie us ai no us puesc tot dire,

Mas per merce so qu' ieu lais per non sen

Restauratz vos ab bon entendemen.

Trop vos am mais, dona, qu' ieu no sai dire,
E s' ieu anc jorn aic d' autr' amor desire,
No m' en penet, ans vos am per un cen;
Quar ai proat autrui captenemen.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire,
Que gaug n' auran, segon lo mieu albire,
Las tres domnas a cui ieu te prezen,
Car elhas tres valon mais d' autras cen.

II.

Ab pauc ieu d' amar no m recre
Per enueg dels lauzenjadors,
Mas forsa d' amor mi rete
Que no m laissa virar alhors,
Quar dels benanans sui la flors;
Qu' aissi m te
Amors pres el fre,
Que d' autra cauza no m sove
Mas de lieys servir a jornal,
Qu' aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

E doncx, s' ieu fas so que s cove,
Be m' en deu eschazer honors,
Quar s' ieu puesc amar Mielhs de Be,
Per dreg m' en eschai la lauzors:
E sap be mi dons et amors
Qu' ieu de re
Vas leis no m mal me;
Mas quar li clam humils merce
Que m des so que m' es plus coral;
Pot esser qu' ilh so tenga a mal!

Doncx ben sui folhs, quar no m recre
D' amar lieys, que be m par folhors,
Pus autre bes no m n' esdeve;
Ans vey qu' ades creys ma dolors
Qu' en mi tot sol a fag son cors:
Per ma fe,
Vos dic, mielhs m' ave
Que per lieys ieu suefra jasse
Mon dan, sitot a lieys non cal,
Qu' autra m des s' amor per cabal.

E quant elha m parla ni m ve,
Mi sal al cor la resplandors
Dels sieus huelhs, e del dous ale
M' en ve mesclamens la doussors
Si qu' en la boca m nais sabors;
Per qu' ieu cre
E conosc qu' el be
Qu' ieu dic de lieys no nais de me,
Ans nais de s' amor natural
Que dins mon cor a pres ostal.

E pus aquest jois mi mante,
Si m volgues far tan de socors
Que m denhes retener ab se,
Guardatz s' ieu fora dels aussors!
Que sos ricx pretz e sa valors,
Mi reve
Tan gen e m soste;
E sol qu' ilh agues lo mille
De la dolor fer' e mortal,
Ben agram partit per egual.

Pero s' il clamarai merce
Del dan qu' ilh me fai e del mal,
Pus nulh' autr' amors no mi val.

III.

Sitot me soi a tart aperceubutz,
Aissi com sel qu' a tot perdut, e jura
Que mais no joc, a gran bon' aventura
M' en dei tener, car me soi conogutz
Del grant enjan qu' amors vas mi fazia;
Qu' ab bel semblan m' a tengut en fadia,
Plus de detz ans, a lei de mal deutor
Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Ab bel semblan que fals' amors adutz
S' atrai ves leis fols amans e s' atura,
Col parpaillos qu' a tan folla natura
Que s fer el foc per la clardat que lutz:
Per qu' ieu m' en part, e segrai autra via;
Soi mal pagatz qu' estiers no m' en partria,
E segrai l' aip de tot bon sofridor
Que s' irais fort si com fort s' umilia.

Pero no s cuch, si be m soi irascutz,
Ni fas de leis en chantan ma rancura,
Ja 'l diga ren que sia outra mezura;
Mas sapchatz ben qu' a sos ops soi perdutz,
Qu' anc sobre fre no m volc menar un dia,
Ans mi fetz far mon poder tota via:
Mas anc sempre cavals de gran valor
Qui beorda, trop soven cuelh feunia.

Fols for' ieu ben, mas m' en soi retengutz;
Quar q' ab plus fort de si se desmezura
Fai gran foldat, e n' es en aventura
Neis de son par, car pot esser vencutz;
De plus frevol de si, es vilania;
Per c' anc no m plac, ni m plai sobransaria:
Pero en sen deu hom gardar honor,
Car sen aunit no pretz mais que folia.

Pero, amors, me soi eu abstengutz
De vos servir, que mais non aurai cura;
C' aissi com mais prez hom laida peintura
Quant es de luenh que quant es pres vengutz,
Prezava ieu vos mais quan no us conoisia:
E s' anc n' aic pauc, mais n' ai qu' er no volria;
C' aissi m n' es pres com al fol queredor
Que dis qu' aurs fos tot quant el tocaria.

Bels Azimans, s' amors vos destrenhia,
Vos en tos temps, ie us en cosselharia,
Sol que us membres quant ieu n' ai de dolor,

Ni quant de ben jamais no us en calria.

Mon Plus Leial, s' ab los oillz vos vezia,
Aissi com fatz ab lo cor tota via,
So qu' ieu ai dig poiria aver valor;
Qu' ie us quier conseill, e conseill vos daria.

IV.

Ja no volgra qu' hom auzis
Los doutz chans dels auzellos
Mas cill qui son amoros;
Que res tan no m' esbaudis
Co il auzelet per la planha,
E ilh belha cui soi aclis;
Cella m platz mais que chansos,
Volta, ni lais de Bretanha.

Be m' agrada e m' abellis,
Mais no soi aventuros;
Qu' ades es hom cobeitos
D' aisso qu' es plus grieu conquis:
Doncx, que m val ni que m gazainha
S' ieu l' am, et ilh no m grazis!
Amarai doncx en perdos?
Oc ieu, anceis que remanha.

Be m' estera s' ades vis
Lo sieu bel cors gai joios;
E quan no vei sas faissos,
Si be m soi en mon pais,
Cug esser loing en Espanha
Preon entre Sarazis:
Sol lo vezer m' en es bos,
Q' als non aus dir que re m taigna.

Ferms soi eu be, quar soi fis;
Que s' ieu fos fals ni ginhos,
Ieu n' agra pro companhos;
Mais sa beutatz, e 'l dolz ris
Mi tolon de lor bargainha:
Car ilh val tan co us plevis,
Que si sol merces i fos
Ren als non es qui m soffrainha.

Ben volgra que Lemozis
Fos plus prop de Mauretainha,
Per so que plus sove vis
Lo senhor qu' es larcx e pros,
E tan de bona compainha.

V.

S' al cor plagues ben for' hueimais sazos
De far canson, per joia mantener;
Mas tan mi fai m' aventura doler,
Quan be m cossir los bes e 'ls mals qu' ieu ai,
Que tug dizon que ricx sui e be m vai;
Mas sel qu' o ditz non sap ges ben lo ver:
Benanansa non pot negus aver
De nulha re, mas d' aquo qu' al cor plai;
Per que n' a mais us paubres s' es joyos,
Q' us ricx ses joy, qu' es tot l' an cossiros.

E s' ieu anc jorn fui gays ni amoros,
Er non ai joy d' amor ni non l' esper,
Ni autres bes no m pot al cor plazer,
Ans mi semblon tug autre joy esmai:
Pero d' amor lo ver vos en dirai;
No m lais del tot, ni no m' en puesc mover,
Ni sus no vau, ni no puesc remaner;
Aissi cum sel qu' en mieg de l' albr' estai,
Qu' es tan poiatz que non pot tornar jos,
Ni
sus no vai, tan li par temeros.

Pero no m lais, sitot s' es perillos,
Que sus non pueg ades a mon poder;
E deuria m, domna, fis cors valer,
Que be sabetz que ja no m recreirai,
Qu' ab ardiment apoderisc l' esglai:
E non tem mal que m' en puesca eschazer;
Per que us er gen si m denhatz retener,
E 'l gazardos er aitals com s' eschai;
Que neys lo dos n' es faitz bos gazardos
A sel que sap d' avinen far sos dos.

Si anc merces ac nulh poder en vos,
Traga s' enan, si ja m vol pro tener;
Qu' ieu no m' en fi en precs ni en saber
Ni en chansos, mas ben conosc e sai
Que merces vol so que razos dechai:
Per qu' ieu vos cug ab merce conquerer,
Que m' es escutz contra 'l sobre valer
Qu' eu sai en vos, e m fai metre en assai
De vostr' amor so que m veda razos,
E m fai cuiar aisso qu' auninent fos.

Ara conosc qu' eu sui trop oblidos,
Quar al comensamen me desesper
De mas chansos, pos vuelh merce querer;
Farai o doncs aissi col joglar fai,
Qu' aissi com mov mon chant lo fenirai.
Desesperar m' ai pus non puesc saber
Razo per que 'l deia de me chaler;
Mas tot lo mens aitant en retendrai,
Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos,
E dirai ben de lieys en mas chansos.

Mentir cugei, mas estra grat dic ver,
Quar m' estava trop miels qu' ara no fai;
E cugei far creire so que no fos
Mas mal mon grat s' auera ma chansos.

Si N' Azimans sabia so qu' ieu sai,
Dir poiria q' una pauca ochaizos
Notz en amor plus que no i val razos.

VI.

En chantan m' aven a membrar

So qu' ieu cug chantan oblidar;

E per so chant qu' oblides la dolor

E 'l mal d' amor;
Mas on plus chan plus m' en sove;

Qu' a la boca nulha res no m' ave

Mas de merce:
Per qu' es vertatz, e sembla be
Qu' ins el cor port, domna, vostra faisso
Que m chastia qu' ieu no vir ma razo.

E pois amors mi vol honrar
Tan qu' el cor vos mi fai portar,
Per merce us prec qu' el gardetz de l' ardor;

Qu' ieu ai paor
De vos mout maior que de me:
E pos mos cors, domna, vos a dinz se,
Si mals l' en ve,
Pos dinz etz, sufrir lo us cove;

Empero faitz del cors so que us er bo,

E 'l cor gardatz si cum vostra maizo.

Qu' el guarda vos e us ten tan car

Qu' el cors en fai nesci semblar,

Quar el y met l' engienh e la valor,

Si qu' en error
Laissa 'l cor pel sen qu' el rete:
Qu' om mi parla manhtas vetz s' esdeve
Qu' ieu no sai que,
E m saluda qu' ieu non aug re;
E ja per so nuls hom no m' occaizo,
Si m saluda, et ieu mot non li so.

Mas ja lo cors no s deu clamar
Del cor per ren que 'l puesca far;
Que tornat m' a al plus honrat senhor,
E tout d' aillor
On trobava enjan e non fe:
Que dregz torna vas son senhor ancse;
Mas ieu non cre
Que m denh, si merces no m mante,

Que 'lh intr' el cor, tant qu' en luec d' un ric do

Denh' escotar ma veraia chanso.

Quar si la denhatz escotar,
Dona, merce deurai trobar;
Pero obs m' es qu' oblidetz la ricor
E la lauzor
Qu' ieu n' ai dig e dirai jasse:
Pero ben sai mon lausars pro no m te;
Cum que m mal me,
La dolors mi creis e m reve;
E 'l fuecx qui 'l mov, sai que creis a bando,

E qui no 'l toc muor en pauc de sazo.
Murir puesc be,
N' Azimans, qu' ieu no m planc de re,

Neis si m doblava 'l mals d' aital faisso,

Com dobla 'l poins del taulier per razo.

VII.

Ai! quant gent vens et ab quant pauc d' afan
Aissel que s laissa venser ab merce!
Quar en aissi vens hom autrui e se,
Et a vencut doas vetz senes dan;
Mas vos, amors, non o faitz ges aissi,
Q' anc jorn vas vos merces no m poc valer;
Ans m' avetz tan mostrat vostre poder
Qu' era no us ai, ni vos non avetz mi.

Per so m par fol qui non sap retener
So qu' a conquis, qu' ieu prez ben atrestan
Qui so rete que a conquist enan
Per son esfors, com fatz lo conquerer:
Qu' aissi m pogratz tener col fols rete
L' esparvier fer, quan tem que se desli,
E l' estrenh tant el poing tro que l' auci;
Mas pus estortz vos sui, viure puesc be.

Tot so que val pot nozer atressi;
Doncs, s' ie us tenc pro, be us poirai dan tener:
Et er merces s' ab eis vostre saber
Que m' avetz dat, don anc jorn non jauzi,
Vos sai nozer ni dir mal en chantan;
Mas non er fach, que chauzimens m' en te:
Mais vuelh sufrir mon dan en patz jasse
Qu' els vostres tortz adrechurers claman.

On trobaretz mais tan de bona fe,
Q' anc negus hom se mezeis non tray
Son escien, si cum ieu que us servi
Tan longamen, qu' anc non jauzi de re.
S' ar quier merce, so us faria parer;
Quar qui trop vai servizi repropchan,
Semblansa fai qu' el guazardon deman;
Mas ja de me no us cugetz qu' el n' esper.

Mas qui 'l bon rey Richart, de cui ieu chan,
Blasmet per so quar non passet desse,
Ar l' en defen, si que quascus o ve
Qu' areire s trais per miels salhir enan:
Qu' el era coms ar es ricx reys ses fi,
Quar bon secors fai dieus al bon voler;
E parec ben al crozar qu' ieu dic ver,
Et ar vei hom per qu' adonc no menti.
Ja N' Azimans, tos temps non an cuian
Qu' ieu vas amor aia virat mon fre;
Mas hom pot ben creire aisso que ve,
Et er saubut hueimais d' aissi enan.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Fulco_de_Marsella

Fulco de Marsella, Fulco de Tolosa, Folquet de Marsella o Foulques (Marsella, ca. 1155 - 25 de diciembre de 1231) fue un obispo católico, trovador y poeta francés.

Su familia provenía de Génova. Inicialmente se dedicó al comercio y luego fue trovador de gran fama. Sus obras poéticas de amor promovían también las cruzadas realizadas a Oriente y contienen consejos morales.

En 1195 se hizo monje cisterciense en la abadía de Thoronet. En 1201 fue nombrado abad de ese mismo monasterio. Fue ordenado obispo de Toulouse cuatro años después. Desde esa responsabilidad, Fulco tuvo ocasión de conocer a Domingo de Guzmán al serle encargada la misión de predicar en la ciudad como fundador de la nueva congregación fundada inicialmente como respuesta al surgimiento y expansión del catarismo en la región.

Participó en el IV concilio de Letrán viajando a Roma acompañado por Domingo donde apoyó el reconocimiento de la Orden de Predicadores. La respuesta de Inocencio III es que el grupo de predicadores que combatía la herejía en Tolosa se diera una regla y un consuetudinario y que solo entonces podrían obtener la confirmación papal. Sí le fue recriminado sin embargo, por el conde de Foix, su pasado como trovador y sus poemas encuadrados dentro de las composiciones de amor de la época, con trasfondo doctrinal a menudo de lo que entonces se calificaba como herejía cátara.

Se hizo cargo de la formación de la llamada militia Christi o “compañía blanca” de la cité de Toulouse (parte antigua o vieja de la ciudad), en 1209, en el transcurso de la cruzada albigense; combatientes ligados a él por juramento con el objetivo de perseguir a sospechosos de herejía y usureros. En una ciudad donde eran frecuentes las batallas de clases entre sus habitantes, Fulco se convierte en “jefe” del partido que defiende las más pobres, artesanos principalmente frente a mercaderes enriquecidos.​ Poco más tarde le fueron otorgadas, a él y su hijo, las tierras conquistadas de Verfeil, en reconocimiento, por parte del jefe militar de la cruzada, Simón de Montfort.

A finales de 1215, desde su posición de obispo, fijó una serie de objetivos para la orden dominicana:

Extirpar la corrupción de la herejía, desterrar los vicios, enseñar las reglas de la Fe, inculcar a los hombres costumbres sanas...

En 1221 viajó de nuevo a Roma, acompañado por monjes cistercienses de la abadía de Grandselve, obteniendo el reconocimiento oficial de la fundación de la Orden iniciada en Prouilhe, Fanjeaux, de Domingo de Caleruega.​ En 1229 fundó la Universidad de Toulouse.

Es mencionado por Dante como el único trovador que se encuentra en el canto IX del Paraíso. (Folco)

  • Cahiers de Fanjeaux (2000), Collection d'Historie religieuse du Languedoc au Moyen Âge: Cathares en Languedoc (Cahier 3). Édic. Privat et Centre d'études historiques de Fanjeaux. ISBN 2-7089-3439-2
  • Enciclopedia cattolica (versión italiana), Ed. Sansoni, Florencia 1951
  • Labal, Paul (1988) Los Cátaros. Herejía y crisis social, Barcelona: Editorial crítica. ISBN 84-7423-234-1
  • Schulman, Nicole (2001) Where Troubadours Were Bishops: The Occitania of Folc of Marseille (1150-1231), Nueva York: Routledge. ISBN 978-0-415-93665-1
  • Varios (sous présidence de Michel Roquebert ) (2004) La Croisade Albigeoise Centre d'Études Cathares. ISBN 2-9521024-0-6