Mostrando las entradas para la consulta 1714 ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta 1714 ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de marzo de 2020

La Diada, Una mentira.

La Diada, Una mentira.

"En el 2013 publiqué este post, que con la cercanía de la fecha, vendría bien recordar.
La historia perdurará por más manipulaciones y falsedades que quieran contar, pues la mentira tiene las patas muy cortas..." 

https://www.facebook.com/Corona.Daragon/

"... se confia de tots, com vertaders fills de la Patria, amants de la llibertat, acudiran als llocs senyalats, a fi de derramar gloriosament sa sang i sa vida, per son Rei, per son honor, per la Patria i per la llibertat de tota Espanya."

se confia de tots, com vertaders fills de la Patria, amants de la llibertat, acudiran als llocs senyalats, a fi de derramar gloriosament sa sang i sa vida, per son Rei, per son honor, per la Patria i per la llibertat de tota Espanya

Falsedad sobre la Guerra de Sucesión española.

Se ha hablado mucho de la Guerra de Sucesión, sin duda un sueño ideológico para los nacionalistas catalanes que no tiene ningún sentido ni histórico, ni real.

Resumiendo dicha etapa de nuestra historia, Carlos II murió sin descendencia y con un testamento polémico, eso hizo que Felipe de Anjou y el Archiduque de Austria se frotaran las manos para adueñarse de los territorios españoles, al final, quien perdió sin duda fue España, ya que los interesados europeos y los piratas ingleses, se empezaron a dividir los territorios que pertenecían a la Corona. De ese modo se perdieron Los Países Bajos, Nápoles, Sicilia Gibraltar, Menorca y mucho más...., todo ello por el famoso Tratado de Utrecht, en el cual no hubo participación española, una vez más, el desacuerdo de los Nobles españoles, trajeron las penas y ruinas al pueblo soberano (algo que en nuestros tiempos, estamos sufriendo también).
Mucho se habla de la wikipedia, pero tiene un buen escrito sobre todo lo sucedido.

moneda, Catalunya, independent, rex, rey, Carlos II

https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_sucesi%C3%B3n_espa%C3%B1ola

El celebrar esa fecha, solo puede ser apoyado por quien no desea ser español e insulta a todos los muertos que el día 11 de septiembre que murieron por una nacionalidad y unidad de España, ya que lucharon por el bien de una Nación y no por la separación de parte del territorio como quieren hacernos ver los nacionalistas y que tanto costó reconquistar a los moros.

Considero una difamación a los que dieron su vida en esa guerra que como siempre, el nacionalismo catalán intenta tergiversar mintiendo y manipulando y prueba de ello y gracias a las nuevas tecnologías quien desee saber la verdad, tiene en la red infinidad de documentos que lo demuestras; afortunadamente ya no solo dependemos de las editoriales catalanas para poder informarnos, la red nos permite leer momentos de nuestra historia que demuestran y desnudan todas las mentiras.

Voy a dar algunos datos y quien tenga dudas, solo tiene que buscar en la red si son ciertos o no.

La verdadera historia del 11 de septiembre de 1714

Todos saben que la Diada, es el día que los catalanes, conmemora una derrota: el asalto a la ciudad de Barcelona por las tropas borbónicas, al mando del inglés Mariscal-Duque de Berwick, el 11 de septiembre de 1714. Lo que ya no es tan sabido es que la guerra no fue una guerra de catalanes y resto de España, sino de Sucesión a la Corona de España y en la que intervino toda Europa.

El 1 de noviembre de 1700 moría en Madrid el último rey español de la casa de Austria, Carlos II. Estando ya moribundo y al carecer de herederos, Carlos II, bajo la presión de la aristocracia redactó, un testamento que legaba el Trono a un nieto de Luis XIV, el duque Felipe de Anjou, al que le corresponderá reinar con el título de “Felipe V; testamento que los seguidores del Archiduque Carlos consideraron nulo sobre todo porque esa legación vulneraba lo dispuesto en el Tratado de los Pirineos de 1659.

Fueron varias las razones por las que el pueblo español, principalmente en los territorios de la Corona de Aragón vio con enorme recelo y temor la llegada al Trono de la Casa de Borbón.
A la casa Borbón la apoyó la mayoría de la nobleza castellana, así como comarcas pertenecientes al antiguo reino de Aragón como Castellón, Alicante, el valle de Arán, el interior de las provincias de Barcelona y Valencia, Calatayud o Tarazona.
El Duque de Anjou hacía su entrada por Irún el 23 de enero de 1701. El 18 de febrero de ese año llegaba a Madrid y el 8 de marzo era entronizado por los cortesanos. acude a Barcelona y celebra allí Cortes el 8 de septiembre de 1701, recibiendo el agasajo de la aristocracia.

El 13 de septiembre de 1703 es proclamado en Viena el Archiduque Carlos de Austria como Rey Carlos III de España.
El 14 de octubre de 1705 el pueblo de Barcelona, impulsado por el estudiantado universitario, se alza a favor de la causa de Austria, adhiriéndose al Archiduque. El 16 de diciembre lo hace Valencia. El 27 de junio de 1706 entra Carlos en Madrid, recibiendo una tardía adhesión de quienes momentáneamente lo creyeron ganador. El 29 de junio es jurado Rey en Aragón.
La contraofensiva borbónica, pese a una segunda y fugaz entrada de Carlos en Madrid en septiembre de 1710, es propiciada por la traición de Inglaterra, que abandona su causa para entenderse con la Casa de Borbón.

El 29 de enero de 1712 se inaugura el Congreso de Utrecht. Hasta el 19 de marzo de 1713 mantiene su corte en Barcelona la esposa de Carlos, la Reina Isabel Cristina. Sin embargo, en una asamblea de los «Brazos» el día 9 de julio de 1713 se decide resistir a las tropas borbónicas.

El 6 de marzo de 1714 se firma el Tratado de Rastadt (Rastatt) entre Francia y Austria: el gobierno de París, en nombre del Duque de Anjou, renuncia a los territorios españoles de Bélgica, Luxemburgo e Italia.

Barcelona es sometida a asedio y bombardeo. Berwick, que manda las tropas borbónicas, a título de “Generalísimo de las dos Coronas'”, tras haber lanzado un ataque a la misma, da orden de asalto el 11 de septiembre de 1714, habiendo amenazado con pasar la población a cuchillo si se prolongaba la resistencia antiborbónica. Mallorca resiste a los borbónicos hasta el 2 de junio de 1715 en que es tomada Palma.
Destacaron en aquella contienda civil muchos patriotas de una Casa y de otra que veían en la causa de Carlos y la de Felipe la de una España más justa y más libre
Entre esos patriotas mencionaremos aquí: Rafael Casanova y Coma (1660-1743), Consejero jefe de la Generalidad, Doctor en Derecho; Salvador Feliú de la Penya; los guerrilleros Antonio Desvalls, Pere Barceló (Carrasclet), Bach de Roda; el General Josep Moragues, decapitado luego por los borbónicos, que hicieron que su cabeza pendiera 14 días, expuesta a la intemperie, junto a una puerta de la muralla de Barcelona; Antonio de Villarroel, General jefe de Cataluña y comandante de la plaza de Barcelona. Éste último proclamó: “Combatimos por toda la nación española”.

Los catalanes que intentan mantener la dignidad y la honradez intelectual, los que creen que la nación española es un conjunto de leyes, fundamentadas en una Constitución aprobada por todo el pueblo español, que nos iguala a todos en derechos y deberes, los que no están dispuestos a inventarse el pasado, conmemoran que el 11 de septiembre de 1714 Los catalanes se levantaron en armas en nombre de España.

Ferrán Soldevila, historiador nacionalista catalán, dice:
“Hasta el último momento de la lucha los objetivos habían sido los que se hacían constar en el documento dirigido al pueblo: salvar la libertad del Principado y de toda España; evitar la esclavitud que espera a los catalanes y al resto de españoles bajo el dominio francés; derramar la sangre gloriosamente por su rey, por su honor, por la patria y por la libertad de toda España” (F. Soldevila, Moments crucials de la Història de Catalunya).

¿Por qué los nacionalistas de hoy han tergiversado los hechos que los nacionalistas de ayer reconocían como ciertos? ¿Por qué historiadores radicalmente nacionalistas como Soldevila coinciden en su explicación de los hechos de 1714 con historiadores no nacionalistas, mientras hoy difieren totalmente e inventan unos hechos que no sucedieron?.
Cabe destacar que en 11 de septiembre de 1714, lucharon en Barcelona gente de toda la Corona aragonesa y de toda España, no solo catalanes, y en las tropas invasoras, había también catalanes.

No hubo enfrentamiento entre regiones:
Al revés de lo que inventan hoy los nacionalistas, la guerra de Sucesión no supuso el enfrentamiento entre Cataluña- Austria y España (o Castilla)-Francia. Ciudades y comarcas pertenecientes al antiguo reino de Aragón como Castellón, Alicante, el valle de Arán, el interior de las provincias de Barcelona y Valencia, Calatayud o Tarazona, fueron partidarias de Felipe V, el rey Borbón. Y lugares como Madrid, Alcalá o Toledo se declararon fieles al aspirante austriaco, el archiduque Carlos. El enfrentamiento interterritorial de 1714 es otra patraña más inventada por el nacionalismo para negar el carácter de guerra civil que tuvo aquella sucesión al trono.

Ningún ejército español tomó Barcelona.
Las fuerzas que integraban el ejército de Felipe V estaban formadas por soldados procedentes de varias regiones españolas y de países europeos. De él formaban parte varios miles de soldados nacidos en Cataluña. En cuanto al bando supuestamente catalán, los soldados que se enfrentaron a Felipe V y fueron derrotados el 11 de septiembre de 1714 estaban mandados por un general, Antonio de Villarroel, que en su última arenga recordó a las fuerzas bajo sus órdenes que estaban luchando “por nosotros y por toda la nación española”.

Los vencedores no destruyeron la identidad nacional de nadie.
El fin del sistema foral que había estado vigente hasta 1714 fue abolido sin que en tal medida existiera la menor voluntad de acabar con una “identidad nacional” que solo se inventaría doscientos años después con personajes como Prat de la Riba. Es otra muestra más de supina ignorancia histórica, cuando no de mala fe y de manipulación, sostener que semejantes argumentos podían encajar en la mentalidad y las estructuras políticas y jurídicas del siglo XVIII.

Felipe V juró en 1702 fidelidad a las leyes de Cataluña, cosa que no siempre habían hecho sus predecesores. Pero los sublevados de 1714 cometieron un delito de lesa majestad. Habían traicionado su juramento de fidelidad y eran culpables del peor de los pecados políticos de la época.

No hay aquí relación jurídica entre estados, solo existía uno, sino una traición a la lealtad debida expresada a través de compromisos personales y colectivos con la dinastía. De modo que los privilegios de las zonas derrotadas fueron abolidos como castigo a la traición dinástica, en modo alguno como procedimiento para destruir una nación que no existía.

Nadie persiguió la lengua catalana.
Los decretos de Nueva Planta, a través de los cuales se articuló el Estado adaptándolo a los mismos criterios modernizadores que se estaban aplicando en otros países y que se consideraban esenciales para organizar con mayor eficacia el único país que existía, es decir, España, en ningún momento prohibieron el uso de la lengua catalana. Los nacionalistas no pueden mencionar ni una sola línea de aquel texto en que se prohíba el uso del catalán. Por la sencilla razón de que no era esa la intención de los decretos. Además el catalán no se utilizaba en la documentación administrativa, jurídica, etc., de las instituciones catalanas. La lengua de la administración, en Cataluña como en toda España, era el latín. Mal podía pues prohibirse el catalán.

Lo único que legislan en este sentido los decretos de Nueva Planta es que los documentos de la Audiencia de Barcelona debían abandonar el latín para usar el castellano. Y esa norma se adoptó en toda España. Se puede argumentar que fue una medida injusta. Pero eso también será falsear la realidad porque supone juzgar con criterios actuales los códigos que regían hace 300 años.

No hubo una reacción “nacional” catalana porque no hubo agresión españolista.
Tras el 11 de septiembre de 1714 nadie en Cataluña lamentó los hechos en el sentido en que se plantea hoy. No hubo una reacción de carácter nacionalista, catalanista, frente a la toma de Barcelona. No existe un solo documento, del tipo que sea, que recoja la queja de un pueblo agredido, de una nación vejada y sometida, o la lamentación por la supuesta prohibición del catalán.

1714 supuso el despegue económico de Cataluña.
Con el desmantelamiento de los últimos residuos feudalizantes de la arcaica sociedad española de la época gracias a leyes importadas de Europa como los decretos de Nueva Planta, la economía catalana quedó lista para iniciar su despegue y pudo convertir a Cataluña como la región más próspera de España. Las medidas políticas del rey Borbón sentaron las bases del desarrollo económico catalán de los siglos XVIII y XIX. Sin el fin de los arcaicos privilegios de la monarquía austriaca tanto en Cataluña, como en el País Vasco, como en el resto del país, España hubiera permanecido anclada quién sabe cuánto tiempo más en el pasado.

No hubo mártires en 1714.
La represión que siguió a la toma de Barcelona fue del mismo tipo y alcanzó la misma intensidad que la desatada en cualquier otro episodio de guerra civil, con independencia de la región que lo viviera. La brutalidad de las represalias resulta espantosa contemplada desde nuestro actual punto de vista, pero no fue más sanguinaria por estar dirigida a los sublevados de Barcelona.
Ni siquiera su supuesto líder, Rafael Casanova, se comportó como el héroe y mártir que hoy nos presenta el nacionalismo. Casanova, que no quería resistir frente al ejército de Felipe V sino negociar la entrada de las tropas en la ciudad, no mostró el menor ardor patriótico y falsificó el certificado de su propia defunción para huir de la ciudad disfrazado de fraile. Se instaló a pocos kilómetros, en Sant Boi de Llobregat, y ejerció tranquilamente su profesión de abogado. No perdió ninguno de sus bienes y a los pocos años fue perdonado públicamente por el rey Felipe V.

Esta es la historia que se han inventado los nacionalistas que se reúnen en Barcelona para conmemorar una patraña de este calibre.

Si 1714 fue una derrota de la “nación” catalana frente a España, ¿por qué ningún contemporáneo lo proclama? ¿Tal vez el miedo, la represión? Pero tampoco lo proclaman los hijos de los derrotados. Ni sus nietos. Durante 150 años nadie se queja del episodio del 11 de septiembre. De hecho no existe la menor protesta hasta que llegan los inventores del nacionalismo, a finales del siglo XIX. La fiesta del 11 de septiembre no se establece hasta 1901, es decir, cuando cuatro extraviados que defienden los intereses económicos de las clases dirigentes catalanas se han inventado ya lo de que Cataluña es una nación.
¿Dos siglos sin sentirse agraviados como nación? ¿No será que no hubo agresión nacional?

viernes, 30 de noviembre de 2018

Cataluña abáns de 1714

Cataluña abáns de 1714 ere un estat tan independén que a les seues normes legislatives mensionaben que formabe part de España y se sometíe al seu rey.

Cataluña abáns de 1714 ere un estat tan independén que a les seues normes legislatives mensionaben que formabe part de España y se sometíe al seu rey.

jueves, 28 de noviembre de 2019

moneda catalana, Barcino, Carol II, rex

- En una subvencionada web catalanista ponen que Cataluña hasta 1714 fue un estado independiente.

- Moneda catalana del s. XVII (o sea, antes de 1700) donde figura el escudo y leyenda del Rey de España.

 ¿En qué quedamos?

Barcino, civi, 1674, Carol II, rex. (Carolus, Karles, como Puigdemont, o Carlomagno.)

https://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_II_de_Espa%C3%B1a


Barcino, civi, 1674, Carol, rex,
 
 

L´estat català.

El Principat de Catalunya va constituir des de final del segle X, fins a 1714, i fins al Decret de Nova Planta, un estat independent. El titol de comte de Barcelona era definit com a "princep amb potestat reial i que no reconeix ningú com a senyor". Aquesta situació s´havia mantingut amb la vinculació de Catalunya als altres estats de la Corona d´Aragó i de la monarquia hispànica.
 
http://webs.racocatala.cat/cat1714/llibertats.htm
(cada día más imbéciles los del rinconcico catalán.)
 
El Principat de Catalunya va constituir des de final del segle X, fins a 1714, i fins al Decret de Nova Planta, un estat independent.

Núm. 8. Reg. 2401. Fol. 61.

En Ferrando per la gracia de Deu rey Darago et de Sicilia al inclit et magnifich en Tomas duch de Clarença
fill del illustre princep en Henrich rey Danglaterra nostre molt car e molt amat cosi salut et creximent
de honor. Inclit magnifich et car cosi:
per tal com som certs quen haurets pleer certificamvos que en la confeccio de les presents nos e nostra
molt cara companyona la reyna et los
infants nostres fills erem sans et en bon
stament de nostres persones grasia de nostre senyor
Deus: e desijants ab gran affeccio
saber aço mateix de vos pregamvos axi
affectuosament com podem que tota vegada que avinent vos sera
nos en certifiquets per vostres letres
car gran plaer e consolacio ne haurem. Molt car
e molt amat cosi segons a nos es stat donat entendre
de present alguns vassalls e sotsmeses de nostre molt
car e molt amat frare lo rey Danglaterra pare
vostre e vostres vassalls farien son preparatori de
entrar en nostres regnes per dampnificar los
lochs constituhits en les fronteres de la qual cosa som
fort maravellats e crehem fermament que aço
no procehex de voluntat o disposicio del dit rey nostre
molt car et molt amat frare ni vostra: perqueus
pregam affectuosament que havent sguart als bons et
grans deutes de amistat qui son stats tots temps entre
lo dit rey nostre molt car e molt amat frare e nostres precessors
reys Darago de bona memoria et nos qui per grasia
divinal en los regnes et terres Darago succehim
la qual bona amistat nos entenem servar e guardar
fermament en lesdevenidor vullats manar e inhibir
decontinent a les dites gents axi del dit rey
vostre pare com vostres ques guarden de no entrar dins
los limits de nostres regnes ne inferir
en aquells dampnatge ne violencia alguna. E
sera cosa la qual vos grahirem molt: certificantsvos
molt car e molt amat cosi que nos aximatex
havem manat e manam de present als nostres vassalls e
sotsmeses ques guarden de fer dan algun a
vassalls o gents algunes que sien del dit rey
nostre molt car frare ne vostres ans
volem et manam que aquells sien tractats favorits
dins nostres regnes axi propriament com si eren
vassalls nostres. E si coses algunes molt car e molt
amat cosi vos son plasents de nostres regnes e
terres scrivitsnosen car nos les complirem de bona
volentat. E sia vostra guarda molt car e
molt amat cosi Lesperit sant. - Dada en
Barchinona sots nostre segell secret a XII dias
de janer del any de la nativitat de nostre senyor
MCCCCXIII. - Johannes de Tudela mandato regis facto ad
relationem Didaci Ferdinandi de Vadillo secretarii.

 
Núm. 9. Legajo de cartas reales, n.° 111.

A mon senyor lo rey. - Mon senyor: una letra he reebuda de la vostra senyoria dada en
Barchinona a XXIIII dies del mes de deembre prop passat contenent en acabament que presos e ben guardats
remetes a vostra celsitud los nomenats en
la dita letra e encara en sa serie innumerables
paraules innominioses e de gran opprobri e en
moltes parts daquella: de la qual e coses contengudes
en ella no sens causa so molt maravellat com
tals coses com la dita letra conte no cayguen en mi ne
en casa de vostres predecessors e meus als quals se
inpingirie denigracio si en mi ere trobada la continencia de la
sobredita letra: e es ver lo contrari ab vostra
reverencia parlant car la casa Durgell don de
vostres predecessors e meus han neximent es
clara e mantenidora de leyaltat veritat justicia e equitat e
en moltes maneres ommeses per lur prolixitat ha
augmentada e encara defesa la casa Darago e don
absent e present lo princep se pot dir ab
veritat que aquesta es un dels coxins en que pot segurament
reposar e aço ha mostrat obra e no paraules quant se vol
no haje evançat en les illes com no sie menys
la conservacio de la terra deça mar que adquisicio de la
ultra marina. E si aquestes coses e la prosapia de la dita
casa si les sap hagues ben memorades lo dictador
de la dita letra nos fore dilatat ne hagra
delectat son coratge en ordonar tal letra
denigrant per sos pler e poder mi e ma casa
quant se vol noli nogue ne la materia de la
tinta que podie divertir en als hagre pervertida
en scriure e dar tal forma de paraules a mi opprobrioses
contra veritat parlant ab reverencia de vostra senyoria
ne lo signador de la dita letra salva pau
sua hagre stesa la sua ma a concloure
injusticia en aquella sobre la remissio demanada hon a
mis pertangues ço que no fa crehent a
simpla assercio de part que no recitant sa culpa
per fortuna mostre volersen portar sa intencio sens
prova alguna: e si tal letra vos senyor haguessets
signada ans hagrets seguides les vestigies
dels dits precessors qui han guardat lur linatge
sabens si denigracio caygues en aquell ço que
Deu no vulle no esser a ells luny e no volents
fer de tota erba un feix.
Perque senyor placie a vostra senyoria si no ho fets
per mon sguard que almenys per lo deute tals
letres nom sien trameses car no se
petit subdit vostre en qui hom no guardas de manarli
injusticia e encara posarli innominia axi expressa:
e per tant senyor que vostra senyoria vege que axi es
potse informar e trobara ab veritat que per dret comu e
per constitucions de Cathalunya e usançes e
encara remissio en lo principat no ha loch e
menys del comdat Durgell per ses preheminencies
franqueses e libertats e molt menys pot ne deu
esser a mi demanada qui jurediccio alcuna no he
en aquell: e per aquesta raho si en Francesch Riera e
en Guillem Rotlan com volien proseguir aquells de quis
clamen dels furts per ells preteses haguessen volgut entendre
ço quels dix clamantse a mi ço es que
en tal cosa no havie res a fer com nos pertangues a mi nocio dels
dits fets e si apres com per lur importunitat yo
tant com en mi era desplaentme tals coses hagui dit als
officials de la infanta a quis pertany que en lo
dit fet fahessen justicia breument e spatxada e aço
mateix fiu manar per la dita infanta si instats per lo
fisch quils ajudave per punicio dels crims
e vindicta publica una e moltes vegades e ab solicitud
continua ells o lur procurador haguessen proseguit lur
fet e provat ço que pretenen sens falla
hagueren vist que per falt dels administradors de la justicia
no hagre fallit ne ha: mas en lurs
contumacia colpa e necligencia e de lur
procurador dient que no curave fer instancia ne altra
prova sino de comptar diners. E per ço com
contra Felip Daygues Miguel Garcia Paschal de Munt-Real e Lopito
preses en poder del capita de la ciutat de Balaguer a
lur instancia no fos provat alcuna cosa de ço
quels ere oposat fetes les citacions monicions e
assignacions degudes et per temps congruus e
segons en tals coses dret dispon los dessus dits
hauda solemne collacio de juristes son stats
absolts: e segons so informat aço ha fundament e
stabilitat de dret ne se que vos senyor ne altre
jutge per justicia hi pogues pus fer: e axi
senyor placiaus que tals letres e axi injustes
ab la dita reverencia per les dites rahons e altres e
specialment envers mi que noy he res a
fer façats cessar e la sobredita revocar e anullar
e a mi haver scusat com per raho e justicia e encara
ben star ho dejats fer. E manme
vostra senyoria ço que li placie. Scrita en
Ager sots mon sagell secret a
VIII dies del mes de febrer del any MCCCCXIII.
- Vostre humil Jayme Darago

miércoles, 25 de octubre de 2017

1714, REFRESCANDO LA MEMORIA A LOS ADOCTRINADOS

1714. REFRESCANDO LA MEMORIA A LOS ADOCTRINADOS.

Artículo de FB de Fernando Pacheco Herrera.

En 1714, Barcelona era un poblacho de 37 mil habitantes, Madrid tenía 120 mil habitantes. Cádiz, Sevilla, Bilbao..., eran ciudades que duplicaban en habitantes y riqueza a Barcelona.
El comercio de Indias estaba monopolizado por los puertos del antiguo Reino de Castilla y Cataluña era una de las regiones más miserables de España. El denostado Borbón cambió el destino de las mercaderías al puerto de Barcelona, los puertos atlánticos se empobrecieron y Barcelona subió como un trueno. En 50 años cuadruplicó su población, a finales del siglo XVIII tenía 130 mil habitantes, y toda Cataluña emergió de la pobreza. Nos deben una.

El denostado Borbón puso el comercio de esclavos desde África a las Indias, en manos de la burguesía catalana, en régimen de monopolio. Los ingentes beneficios de este vil comercio sirvieron para montar la incipiente industria textil catalana. Nos deben dos.

Durante el siglo XIX y primer tercio del siglo XX, el denostado Borbón protegió a la incipiente y poco competitiva industria textil catalana aplicando unos aranceles aduaneros exorbitantes a los paños ingleses y flamencos. Una vara de paño flamenco pasó de costar 2 pesetas a costar 6 pesetas, así los paños catalanes que costaban 5 pesetas se podían vender al resto de España. Eso trajo como consecuencia que a la lana y trigo castellanos que se exportaban a Holanda e Inglaterra les aplicasen los mismos aranceles y dejaron de venderse. Así, una fanega de trigo castellano pasó de costar 10 pesetas a costar 5 pesetas. Los catalanes compraban el trigo y la lana más baratos y los castellanos compraban los paños más caros. El resultado fue un empobrecimiento de Castilla y un enriquecimiento de Cataluña. Nos deben tres.

Después de la guerra civil, el franquismo en su Plan de Desarrollo invirtió el 40% del dinero destinado al INI (Instituto Nacional de Industria) en Cataluña, con la factoría SEAT a la cabeza, el 20% en el País Vasco y otro 20% en Madrid. El resto, otro 20%, lo invirtió en el resto de España. El despegue económico de estas zonas fue rápido, el resto de España siguió en la miseria. Nos deben cuatro.

Así que, cuando ahora escucho o leo que los catetos catalanistas dicen que "España les roba", me entra la risa cabreante. Ni en 1000 años los catalanes pagarán lo que el resto de España les ha dado.

Así ha expoliado Cataluña al resto de España durante 300 años. (Y sigue con Pedro Sánchez)

Volved atrás! La independencia es un suicidio! Puta España! Calla facha! España nos roba. In, Inda, Indape...
Volved atrás! La independencia es un suicidio! Puta España! Calla facha! España nos roba. In, Inda, Indape...

 

sábado, 9 de febrero de 2019

Lo fossá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

El fossar de les moreres


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014
Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic A finals del s. XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

miércoles, 19 de septiembre de 2018

catazombies

1714, Colom català, viure lliure, cup, esquerra, ANC, Ómnium, Generalitat de Catalunya, tv3%, CIU, independència, escola en català, volem votar, Da Vinci català,

1714, Colom català, viure lliure, cup, esquerra, ANC, Ómnium, Generalitat de Catalunya, tv3%, CIU, independència, escola en català, volem votar, Da Vinci català, Espanya ens roba, cadena humana,  

martes, 10 de octubre de 2017

Les mentires del nassionalisme catalá

Les mentires del nassionalisme catalá.

Este video (ne ñan mols a Youtube) hauríe de aná una mica mes aball, cuan la solidaridad catalana. Es un andalús que los diu als catalans que no se independison, que ell porte 5 añs sense treballá, está a Andalusía y no li falte res.


https://listas.20minutos.es/lista/las-mentiras-del-nacionalismo-catalan-348471/

La historia no perdona mitos

Contra el separatismo, una bandera, España / Les mentires del nassionalisme catalá
 
Publicada el 24.11.2012 a las 21:12h.
 
En el imaginario colectivo catalán se han instalado una serie de mitos sobre las relaciones entre Cataluña y el resto de España, debidos al adoctrinamiento que llevan viviendo desde hace algunas décadas, y que han permitido que el nacionalismo avance electoralmente. Unos son distorsiones o inventos en el terreno histórico. Otros se refieren a un «expolio», por utilizar su terminología, que si no existiera haría que Cataluña fuera tan rica, dicho con ironía, como «las siete ciudades de oro de... Cíbola».

El traspaso de las competencias de Educación ha servido para que se haya dado una visión sesgada tanto de la Historia como de la realidad de las relaciones de Cataluña con el resto de España. A pesar de ello, existe una mayoría silenciosa que se expresa en las urnas y que no quiere el independentismo. Nunca me ha gustado que se las quiera sustituir por las manifestaciones o las encuestas. Es cierto que la crisis radicaliza las posiciones y el señuelo del pacto fiscal puede resultar muy atractivo para votantes de todos los partidos. El argumento es tan simple como eficaz, porque asegura que la crisis no afectaría a Cataluña si se cambiara el sistema de financiación actual por ese nuevo modelo que limitaría la solidaridad de los catalanes con el resto de comunidades.
 
La independencia no tiene ningún fundamento histórico y sería un desastre para Cataluña, que tendría que salir de la Unión Europea. España ha sido históricamente un gran mercado para Cataluña, que con tanta habilidad defendieron empresarios y políticos catalanes. El nacionalismo siempre ha aprovechado los momentos de debilidad de España. El proceso actual le sirve para esconder la mala gestión tanto del Gobierno tripartido como del actual, que prefiere cerrar hospitales o geriátricos en vez de cerrar embajadas.

He aquí una pequeña muestra de algunas patrañas y manipulaciones de la Historia en las que el nacionalismo catalán basa su discurso victimista. 

¡Viva España! ¡Viva El Rey! ¡Viva la Iglesia Católica! ¡Viva el Ejército! 


1
«Cataluña fue un reino independiente en el pasado».


FALSO: Hablar de banderas o de reyes catalanes no tiene ningún sentido. Nunca hubo ningún rey catalán ni ningún Estado catalán. Los únicos reyes de los que se puede hablar son los reyes de Aragón. La casa condal de Barcelona, que no representa la actual Cataluña porque esta estaba formada por más condados, primero fue vasalla de los reyes francos, y luego perteneció al reino de Aragón, pero nunca fue independiente.

2
«Cataluña es la que más aporta al Estado y es la que menos recibe». 
FALSO: La región que más dinero aporta al Estado por habitante es, con diferencia, Madrid. También Baleares contribuye en mayor medida que Cataluña por habitante al esfuerzo fiscal.

Hay otras Comunidades que también aportan más de lo que reciben, como La Rioja, pero en ninguna de ellas ha habido protestas, pues todo el mundo entiende que las regiones menos favorecidas deben recibir más de lo que aportan por un principio básico de solidaridad. Solo el nacionalismo catalán (victimista, acomplejado y gorrón) ha expresado sus quejas al respecto. 

 3
«Cataluña es una nación histórica». 
FALSO: Todo lo contrario, el nacionalismo catalán tuvo que ver con el auge industrial y económico de la segunda mitad del siglo XIX en Cataluña, además de con la crisis de 1898 con la pérdida de Cuba y Filipinas.

Fíjense lo que dijo Joan Estelrich, diputado de la Lliga Regionalista, el partido de Prat de la Riba y de Cambó, en las cortes de 1931: "Lo que nosotros queremos es que todo español se acostumbre a dejar de considerar lo catalán como hostil; que lo considere como auténticamente español; que ya de una vez para siempre se sepa y se acepte que la manera que tenemos nosotros de ser españoles es conservándonos catalanes, (...) que no nos desespañolizamos ni un ápice manteniéndonos muy catalanes; en fin, que la garantía de ser nosotros muy españoles consiste en ser muy catalanes, porque lo contrario es ir contra la naturaleza y, por lo tanto, debe acostumbrarse la gente a considerar ese fenómeno del catalanismo no cómo un fenómeno antiespañol, sino como un fenómeno españolísimo".

 4
«Cataluña genera más riqueza que cualquier otra región de España». 
FALSO: Navarra o Baleares tienen una renta per cápita mayor que Cataluña, y Madrid, la obsesión de los catalanistas, supera a Barcelona en comercio e inversión industrial. Además, el potencial económico de Cataluña sería mucho menor sin el mercado, los capitales y la mano de obra españolas

nacional catalana contra el imperialismo castellano». 

5. La Diada nacional de Cataluña es símbolo de resistencia nacional catalana contra el imperialismo castellano.


FALSO: Según el nacionalismo catalán, "el centralismo y el espíritu colonizador de Castilla hacia Cataluña se fue intensificando hasta que en 1714, durante la Guerra de Sucesión, Castilla y Francia, aliadas, vencieron a Cataluña, Inglaterra y Austria". En realidad, el 11 de septiembre de 1714 lo que ocurrió fue la entrada de las tropas de Felipe V a Barcelona que estaba bajo dominio francés. En el asedio a Barcelona participaron miles de catalanes integrando el ejército borbón. Otros miles de catalanes sitiados en Barcelona lucharon para la que estimaban como legítima dinastía española y por la libertad de toda España.

No solo eso, sino que un siglo después en la Guerra de la Convención los catalanes participaron con entusiasmo en defensa de la Religión, España y El Rey contra los revolucionarios franceses. De hecho se puede leer en el Diario de Barcelona del 1 de octubre de 1792 un soneto catalán / no es soneto / celebrando la toma de la localidad rosellonesa de Bellaguarda: 

Vallesir, Rosseló, la França entera 
del valor espanyol lo excés admira: 
Ya espera resistir, ya desespera: 
ya brama contra el Cel, però delira
que lo cel es qui vol que torne a Espanya 
lo Rosselló, Navarra y la Cerdenya. 

http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/diario-de-barcelona-1-octubre-1792.html 

no está este poema, hay otro, tres páginas.

 6
«El castellano lo impuso Felipe V en Cataluña tras la Guerra de Sucesión (1713)».

FALSO: Existen documentos escritos que demuestran que el castellano ya se hablaba en el actual territorio catalán en el siglo XV, como mínimo.
En Barcelona se editaban más libros en castellano que en catalán.

7. El origen de la bandera cuatribarrada que comparten Aragón, Valencia, Baleares y Cataluña es catalana.

FALSO: A pesar de que José Luis Carod Rovira dijera "La Unió catalano-aragonesa adoptà l'ensenya catalana de les quatre barres vermelles", el origen de la bandera es aragonés. Representaba a la casa real de Aragón. El primer rey aragonés en usarla fue Alfonso II. Todos los autores catalanes del medievo entre ellos Muntaner llamaron a la bandera cuatribarrada la "señal real d'Aragó".

Además en la bandera cuatribarrada se encuentra el origen de la bandera nacional de España. La bandera de la Marina Real en tiempo de Carlos III todavía blanca se cambió por otra que se distinguiese mejor en altamar. Se pensó en la del reino de Aragón, pero tampoco se distinguía bien por ser las barras muy estrechas, así en imitación a esta se ensancharon las franjas y la amarilla se hizo doble que las rojas.

8. Existió una corona catalano-aragonesa.

FALSO: Nunca hubo tal corona, siempre se denominó Reino de Aragón.
El conde de Barcelona Ramón Berenguer IV, que se casó con la reina aragonesa Petronila, nunca se tituló rey de Cataluña y Aragón.
No solo eso, sino que se reconoció vasallo del rey toledano Alfonso VII (rey de León), su cuñado, que se titulaba «Hyspaniae Imperator». Además, por aquella época no existía todavía el nombre "Cataluña" ni el gentilicio "catalán".

9
«Cataluña, históricamente, se opuso siempre a España y se rebeló contra ella». 

FALSO: Tras la invasión napoleónica en 1808, los catalanes se levantaron heroicamente contra los franceses y lucharon a muerte por la libertad de España. De hecho, la heroica defensora de Zaragoza, Agustina de Aragón, fue barcelonesa de padres leridanos y, realmente, se llamaba Agustina Raimunda Saragossa Doménech. Por otra parte, igual que hubo catalanes luchando en otras partes de España, también hubo españoles de otras provincias que lucharon en tierras catalanas.

10. El gran catalanista que nació en Teruel. En la wikipedia pone que nació en Cambrils.
Josep Lluïs Carod Rovira, José Luis, Pepelu.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Josep-Lluís_Carod-Rovira

 
Una imagen de archivo en la que José Luis Carod Rovira guarda un sobre $o$pecho$o en el bolsillo interior de su chaqueta. (Será un 3% ?)

Durán y Lérida (Duran i Lleida) también es aragonés, de Alcampell.

José Antonio Durán Lérida, Duran i Lleida
 
Marta Ferrusola Lladós tiene ascendencia aragonesa
 
Marta Ferrusola, Jordi Pujol,

sábado, 8 de enero de 2022

Francesc Franc B.

Mostra de algúns Tweets de Francesc Franc B.

(cuenta parodia : Francisco Franco Bahamonde)

Francesc Franc B. cuenta parodia, catalanistas, Francisco Franco Bahamonde

Professorhistoriador

@UPFBarcelona

. De Falset, TarragonaLa revolució dels somriures, autor de #UnInventCatalà🎗

https://twitter.com/cescfrancb

1714, el preu de la llibertat, catalanisme, catalanismo, Felipe V, borbón, Bourbon

Algunes persones diuen que Novac Djokovic és un antivacunes perquè el seu nom és acrònim de No-Vacunes (Novac) i de Jo soc Covid (Djokovic). Això és mentida, perquè aquest tennista és català, perquè va néixer en Terrassa, i el seu veritable nom és Nicolau Jou Coll Vic.

Algunes persones diuen que Novac Djokovic és un antivacunes perquè el seu nom és acrònim de No-Vacunes (Novac) i de Jo soc Covid (Djokovic). Això és mentida, perquè aquest tennista és català, perquè va néixer en Terrasa, i el seu veritable nom és Nicolau Jou Coll Vic.

La cavalcada de Reis Mags de Cadis, Espanya, és un invent català que els gaditans ens han robat. La idea, del firaire de Girona, Gavá Alt Cadals de Reis, era matar de por els nens espanyols per acabar amb l'Espanya del futur. Malauradament, els gaditans s'han apropiat de la idea.

La cavalcada de Reis Mags de Cadis, Espanya, és un invent català que els gaditans ens han robat. La idea, del firaire de Girona, Gavá Alt Cadals de Reis, era matar de por els nens espanyols per acabar amb l'Espanya del futur. Malauradament, els gaditans s'han apropiat de la idea.

Fa una mica més de dos anys que els feixistes de l'ABC em van treure a la premsa per riure's de mi i de tot (tota) Catalunya


Fa una mica més de dos anys que els feixistes de l'ABC em van treure a la premsa per riure's de mi i de tot Catalunya.   El califa Adriá Ramón y la «senyera» en la Mezquita: la disparatada apropiación de Córdoba por Cataluña https://sevilla.abc.es/andalucia/cordoba/sevi-califa-adria-ramon-y-senyera-mezquita-simpatica-apropiacion-cordoba-cataluna-201912262111_noticia.html#vca=amp-rrss-inducido&vmc=abcdesevilla-es&vso=tw&vli=noticia.foto vía  @abccordoba

Coneixerá Francesc Franc lo himne feixista de ERC?

Nadal, paraula catalana, (natale italiano) celebració que es va difondre per el món cristià des de CatalunyaEl nen Jesús va néixer a Blanes i es va criar a Maçanet, d'aquí Jesús de Maçanet, i al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": Melcior, Gaspar i Berto Bassat.


Nadal, paraula catalana, celebració que es va difondre per el món cristià des de Catalunya. El nen Jesús va néixer a Blanes i es va criar a Maçanet, d'aquí Jesús de Maçanet, i al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": Melcior, Gaspar i Berto Bassat.



La nit de Reis és una creació catalana. La va inventar l'escriptor català Lleó Reis Majos en la seva novel·la sobre el Messies català "Jesús de Maçanet". En ella, explica com al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": MelciorGaspar i Berto Bassat.

La nit de Reis és una creació catalana. La va inventar l'escriptor català Lleó Reis Majos en la seva novel·la sobre el Messies català "Jesús de Maçanet". En ella, explica com al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": Melcior, Gaspar i Berto Bassat.

Cristina Pedroche no és de VallecasAquesta bellesa és catalana, de ViladecansBarcelona. El seu nom veritable és Cris Tinet Pere i Roig, i el vestit el va comprar a l'outlet de Viladecans, en la ferreteria del seu amic Sixt Cotxe, amb el qual es va menjar el raïm de la sort.

Cristina Pedroche no és de Vallecas. Aquesta bellesa és catalana, de Viladecans, Barcelona. El seu nom veritable és Cris Tinet Pere i Roig, i el vestit el va comprar a l'outlet de Viladecans, en la ferreteria del seu amic Sixt Cotxe, amb el qual es va menjar el raïm de la sort.

El davanter del Borussia DortmundErling Haaland, és català i el seu veritable nom és Eric Alt Lany. Com és de l'Espanyol ha renunciat a fitxar pel BarçaEl club (de putes), al seu lloc, fitxarà Alvar Morà i Tantindependentista, el somni del qual sempre va ser jugar a l'equip blaugrana.

El davanter del Borussia Dortmund, Erling Haaland, és català i el seu veritable nom és Eric Alt Lany. Com és de l'Espanyol ha renunciat a fitxar pel Barça. El club, al seu lloc, fitxarà Alvar Morà i Tant, independentista, el somni del qual sempre va ser jugar a l'equip blaugrana.

La variant Ómicron de la COVID-19 és catalana (Javier Mariscal ya lo predijo con su COBI).

El seu creador, el biòleg i enginyer genètic independentista Bari Any Oms i Crom, de Colera (Girona), pretenia crear un cep més agressiu per a eliminar a tots els espanyols. No obstant això, ha fracassat:
la Ómicron és poc letal...

Cobi, 1992, Barcelona, mascota, Javier Mariscal, Covid

La variant Ómicron de la COVID-19 és catalana. El seu creador, el biòleg i enginyer genètic independentista Bari Any Oms i Crom, de Colera (Girona), pretenia crear un cep més agressiu per a eliminar a tots els espanyols. No obstant això, ha fracassat: la Ómicron és poc letal...

La UEFA Europa League és un invent català. La va crear el directiu del FC Barcelona Huè Fals Llurò Pals Lligs. La seva idea era guanyar una competició pròpia, ja que el Reial Madrid sempre els deixava sense la Champions League. Tot i això, el Sevilla va acaparar tots els títols.

La UEFA Europa League és un invent català. La va crear el directiu del FC Barcelona Huè Fals Llurò Pals Lligs. La seva idea era guanyar una competició pròpia, ja que el Reial Madrid sempre els deixava sense la Champions League. Tot i això, el Sevilla va acaparar tots els títols.

El dia de la Immaculada és català. En 1585 les tropes catalanes assetjades per les espanyoles a Montserrat van trobar una taula de la Immaculada Concepció al costat del pont de Monistrol. Un miracle els va donar la victòria i la Immaculada es va convertir en patrona de Catalunya.


El dia de la Immaculada és català. En 1585 les tropes catalanes assetjades per les espanyoles a Montserrat van trobar una taula de la Immaculada Concepció al costat del pont de Monistrol. Un miracle els va donar la victòria i la Immaculada es va convertir en patrona de Catalunya.

L'atac de Pearl Harbour va ser un invent català. L'estrateg militar de Vic, Pere Gar Bru, va planejar un atac de l'aviació catalana sobre la flota espanyola atracada a Puerto Banús. Al crit de "fora, fora", va començar el bombardeig, que va ser un èxit total i inoblidable.


L'atac de Pearl Harbour va ser un invent català. L'estrateg militar de Vic, Pere Gar Bru, va planejar un atac de l'aviació catalana sobre la flota espanyola atracada a Puerto Banús. Al crit de "fora, fora", va començar el bombardeig, que va ser un èxit total i inoblidable.

El Dia de la Constitució Espanyola és #UnInventCatalà. Ho va crear el 6 de desembre de 1714 un català rebel a la corona espanyolaEli Díaz Delà Com-Intuïcions, d'Olot. La seva intenció era tendir una emboscada al rei d'Espanya, Felip V, en un acte a Barcelona, però va fracassar.

El Dia de la Constitució Espanyola és #UnInventCatalà. Ho va crear el 6 de desembre de 1714 un català rebel a la corona espanyola, Eli Díaz Delà Com-Intuïcions, d'Olot. La seva intenció era tendir una emboscada al rei d'Espanya, Felip V, en un acte a Barcelona, però va fracassar.
&c.....