Mostrando las entradas para la consulta acsidén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta acsidén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de diciembre de 2018

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.

Simona vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén mostrali al jues cóm va morí Pasquino, refreganse les dens en una de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.

Pánfilo habíe acabat la seua historia cuan lo rey, sense mostrá cap compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la historia contada per Pánfilo me porte a contaton una en cap cosa pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino per inesperada mort se va librá de la justissia. Y com ya se ha dit mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com a poderossíssim siñó se fa tindre temó de los mes rics. Tornaré a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per a filá, de nom Pasquino. Volenlo mol y no atrevinse a res mes, filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil suspiros mes calens que lo foc al enrecordassen de aquell que li portabe la llana per a hilvanala.
Ell, per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre, com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe tindre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá, y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó pugueren está juns. Simona va di que sí, y donanli a entendre a son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá a un atra. 


salvia, sauvia


Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:

- ¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!

Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo TortRechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
- Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí ya u estáe fen en presensia del jues, y encara no acababe de tombá la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amans. Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo, no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren feligresos.

jornada-cuarta-novela-octava

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

sábado, 9 de mayo de 2026

Seguir, Segre - Perseverier

Seguir, Segre, v., lat. sequi, suivre, poursuivre.
Om non deu aisso seguir
Don pot mals ses ben venir.
T. de Guillaume de la Tour et de Sordel: Us amicx.
Ou ne doit pas suivre ce dont peut mal sans bien venir.

acassá (perseguí) - yo te acasso, tú me acasses, ell mos acasse, acassém o acassám, acasséu o acassáu, acássen – acassámos – acassat, acassada – acassaría – si yo te acassára – acassaré

Fes sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.
Fit ses messagers suivre; il les fit mettre en prison.
Fig. Si lo sec en totas sas folhias. Liv. de Sydrac, fol. 36.
S'il le suit en toutes ses folies. 
Fols que sec sos vas plazers.
B. Carbonel: Tans ricx.
Fou qui suit ses vains plaisirs.
Totz temps sec joy ir' e dolor.
B. de Ventadour: Ja mos chantars.
Toujours tristesse et douleur suit joie.
- Accompagner. 
Seguetz me, e faitz enselar. Roman de Jaufre, fol. 81.
Suivez-moi, et faites seller.
- Parcourir, aller dans, continuer.
Sai segre dreita via.
(chap. Sé seguí (la) dreta vía; lo dret camí.)
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Je sais suivre droit chemin.
Fig. Pero no m n' entremetria,
Si mon voler en seguia.
Berenger de Palasol: Totz temeros.
Pourtant je ne m'en entremettrais pas, si ma volonté j'en suivais. 
- Imiter, copier.
Fig. Volon seguir lurs follas companhas, e non podon tener mezura.
V. et Vert., fol. 21.
Ils veulent suivre leurs folles compagnies, et ne peuvent tenir mesure.
Deu hom segre los bos en lor bontat. Liv. de Sydrac, fol. 94.
On doit suivre les bons dans leur bonté.
Subst. Quan sos segres m' es avut saboros.
G. Riquier: Yverns no m.
Quand son suivre m'a été savoureux.
Part. prés. Grans dans es e deshonors
Q' us cortes, de fatz galhartz,
Ses fals genhs e ses mals artz,
Seguen d' amor lo drech cors
Humils, sia per fals cors gualiatz.
Serveri de Girone: Pus semblet.
C'est grand dommage et déshonneur qu'un courtois, de faits distingués, sans fausse tromperie et sans mauvais arts, suivant le droit cours d'amour modeste, soit par faux coeurs trompé.
- Subst. Descendant.
Gazanhet n' a sos obs e a totz sos seguens
Trebals e caitiviers e penas e tormens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Il en gagna pour ses besoins et pour tous ses descendants travaux et sollicitudes et peines et tourments.
ANC. FR. Trop de périlz sont à suir la court.
Eustache Deschamps, p. 45.
Ses gens qui le devoient suivir, point ne se hastoient.
Monstrelet, t. 1, fol. 30.
Voyez Ban, Banera, Sendier, Via. 
CAT. ESP. PORT. Seguir. IT. Seguire. (chap. Seguí, seguís: seguixco o seguixgo, seguixes, seguix, seguim, seguiu, seguixen; seguit, seguits, seguida, seguides;  seguit tamé signifique continuamen, consecutivamen, pun 5, secsec; seguiré; seguiría; si yo seguira.)

2. Sequela, s. f., lat. sequela, conséquence, suite.
Accidens, es sequela de la dita mala dispozicio.
Eluc. de las propr., fol. 79.
Accident, c'est conséquence de ladite mauvaise disposition.
- Séquelle, troupe.
Aygla..., sa cassa no manja sola, mas la partish, per que d' auzels ha granda sequela. Eluc. de las propr., fol. 140.
L'aigle..., sa chasse ne mange seul, mais la partage, c'est pourquoi d'oiseaux il a grande séquelle. 
CAT. ESP. (secuela) PORT. Sequela. IT. Sequela, seguela. (chap. Secuela, secueles; consecuensia, consecuensies; lo que seguix, per ejemple, les secueles de un acsidén.)

3. Sega, Segua, s. f., clôture, barrière.
D' els si fan segas utils a defensa de blatz.
Segua, es defenssa de meyshos..., fayta d' espinas.
Eluc. de las propr., fol. 222 et 223.
D'eux se font clôtures utiles à la défense des blés.
Clôture, c'est défense de moissons..., faite d'épines.

4. Segrier, s. m., suivant, coureur.
Trobadors
Segriers per totas cortz.
G. Riquier: El nom del.
Troubadours coureurs par toutes cours.
(chap. Seguidó, perseguidó, seguidós, perseguidós, seguidora, perseguidora, seguidores, perseguidores; corredó, corredós, corredora, corredores.)

5. Secsec, adv., consécutivement, de suite.
Set jorn secsec lo paiseretz.
Dos jorns secsec vos li donatz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Sept jours de suite vous le nourrirez.
Deux jours consécutivement vous lui donnez.
(chap. Seguit, seguits, seguida, seguides.)

6. Seguentre, prép., à la suite de, immédiatement après.
Nos, seguentre lor e tota l' autra gent. Guillaume de Tudela.
Nous, à la suite d'eux et toute l'autre gent.
Seguentre aquestas paraulas. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Immédiatement après ces paroles.

7. Seguimen, s. m., suite, accompagnement. 
En regimen, en seguimen et en obezimen dels cossols.
Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
En direction, en accompagnement et en obéissance des consuls.
CAT. Seguiment. ESP. Seguimiento. PORT. Seguimento. (chap. Seguimén, seguimens; acompañamén, acompañamens.)

Luis Companys; Seguimén, seguimens; acompañamén, acompañamens.

8. Asseguir, Assegre, Asegre, v., lat. assequi, poursuivre, suivre, attraper, atteindre.
La scientia de chausas, no s' aperte pas a home a asegre.
Per la pena qui 'l n' asegria.
Perdo pot asegre.
Trad. dè Bède, fol. 83, 15 et 51.
La science des choses, il n'appartient pas à l'homme de poursuivre.
Pour la peine qui l'en atteindrait.
Pardon peut suivre.
Part. pas. Las autras razos... devun esser asegudas per l' evesque.
Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
Les autres raisons... doivent être poursuivies par l'évêque.
Non ayan asseguit res de profeyt.
(chap. No haiguen conseguit gens de profit.)
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 10.
N'aient attrapé rien de profit.
ANC. ESP. Aseguir (asequir, adj. asequible, conseguir). IT. Asseguire.

9. Cosseguir, Conseguir, Cossegre, Cosegre, Consegre, v., lat. consequi, poursuivre, atteindre.
Miells prenden son e plus isnel,
E leu cosegon lur auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mieux prenants sont et plus prompts, et légèrement poursuivent leur oiseau.
Enchauz so qu' eu non aus conseguir.
Aimeri de Peguilain: De fin' amor.
Je pourchasse ce que je n'ose atteindre.
- Faire valoir.
Deu hom consegre son dreg e sa razo. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.
On doit poursuivre son droit et sa raison.
Ieu vuelh mai ses cossegr' encaussar
Que conseguir so don no fos paguatz.
T. d'Aimeri et de Guillaume de Berguedan: En Berguedan.
Je veux plus sans atteindre pourchasser qu'atteindre ce dont je ne fusse pas satisfait.
- Suivre, accompagner. 
Fig. Als valens cui sabers consec.
Pierre d'Auvergne: Abans que il.
Aux méritants que savoir accompagne.
Part. pas.
Ilh talhan e trencan lai on son cosseguitz. Guillaume de Tudela.
Ils taillent et tranchent là où ils sont atteints.
ANC. FR. S'espece tant en li vivra
Que jà mort ne la consivra.
Roman de la Rose, v. 16206.
Il en consuivit l'ung de sa lance.
Hist. de Gérard de Nevers, p. 99.
CAT. ESP. PORT. Conseguir. IT. Conseguire. (chap. Conseguí; se conjugue com seguí, una mica mes amún.)

Conseguí; se conjugue com seguí, una mica mes amún

10. Conseguimen, s. m., poursuite, ressource.
Pueys no y as conseguimen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Si avant la mort tu ne te corriges pas, puis tu n'y as pas de ressource.
CAT. Conseguiment. ESP. Conseguimiento. IT. Conseguimento. 
(chap. Conseguimén, conseguimens.)

11. Consecutio, s. f., lat. consecutio, conséquence, conclusion.
Derriera consecutio. Trad. d'Albucasis, fol. 46.
(chap. Radera consecussió.)
Dernière conclusion.
CAT. Consecució. ESP. Consecución. (chap. Consecussió, consecussions.)

12. Consequencia, Consequentia, Consequenssa, s. f., lat. consequentia, 
conséquence.
Demostra lo fag de la causa, ses necessitat de consequentia.
No pot hom traire deguna bona consequencia.
Leys d'amors, fol. 101 et 117.
Démontre le fait de la cause, sans nécessité de conséquence.
On ne peut tirer nulle bonne conséquence.
La consequenssa e la maniera de celebrar la messa... fo azordenada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.
La conséquence et la manière de célébrer la messe... fut réglée.
CAT. Consequencia. ESP. Consecuencia. PORT. Consequencia. IT. Consequenza. 
(chap. Consecuensia, consecuensies. Insultá als chapurriaus pot portá consecuensies.)

Els idiotas de catalan news - Manel Riu Fillat

13. Consequent, Consequen, adj., lat. consequentem, conséquent.
Adv. comp. Per consequent... es grans esperança. Doctrine des Vaudois.
(chap. Per consiguién... es gran esperansa. Lo chapurriau del Vaud, a Suiza, se entén prou be, inclús los textos del añ 1100 o circa.)
Par conséquent... c'est grande espérance.
Dels noms comparatius, e per consequen de comparatio.
(chap. Dels noms comparatius, y per consiguién de comparassió.)
Leys d'amors, fol. 49.
Des noms comparatifs, et par conséquent de comparaison.
CAT. Consequent. ESP. Consecuente. PORT. IT. Consequente.
(chap. Consecuén, consecuens; adv. per consiguién; consiguiens.)

14. Acosseguir, Aconseguir, Aquosseguir, Acossegre, Aconsegre, v., poursuivre, atteindre, attraper, empresser.
Lai on non pot aconsegre.
E. Cairels: Freis ni neus.
Là où il ne peut atteindre.
Espessegan e auzisen celhs que podian aquosseguir. Philomena.
(chap. Despedassán y matán an aquells que podíen pessigá, atrapá, agarrá, conseguí.)
Mettant en pièces et tuant ceux qu'ils pouvaient atteindre.
Fig. En l' altre acossec sacietat. Trad. de Bède, fol. 11.
En l'autre il atteint satiété.
Part. pas. 
Dels Frances qu' en la vila foro aconsegutz. Guillaume de Tudela.
Des Français qui dans la ville furent atteints.
M' en anava er acossegut. Roman de Jaufre, fol. 94.
Je m'en allais hier empressé.
ANC. FR. Le moine et la fame aconsurent.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 420.
Suivirent bien roidement et en grand haste iceux François, et les accosuivirent au passaige de l'eaüe. Monstrelet, t. II, fol. 81.
CAT. Aconseguir. (N. E. Entre los verbos: acosseguir, aconseguir, aquosseguir, acossegre, aconsegre, el dialecto occitano catalán ha preferido aconseguir, con sus típicas conjugaciones, como aconsegueix.)

Ignacio Sorolla Vidal; Entre los verbos: acosseguir, aconseguir, aquosseguir, acossegre, aconsegre, el dialecto occitano catalán ha preferido aconseguir, con sus típicas conjugaciones, como aconsegueix.

15. Deseguentre, adv., ensuite, après.
Deseguentre, dol menan,
Venc Galvans am sos companos.
Roman de Jaufre, fol. 4.
Ensuite, en menant affliction, vint Gouvain avec ses compagnons.
Prép.
Deseguentre lui, manj' en lo reys frances.
Sordel: Planher vuelh.
Après lui, que le roi français en mange.
IT. Diseguente. (chap. De seguida, enseguida.)

16. Enseguir, Esseguir, Ensegre, Essegre, v., lat. insequi, ensuivre.
La perda e domage que s' en ensegria. Chronique des Albigeois, col. 9.
La perte et dommage qui s'en ensuivrait.
Part. prés. Los capytols e las quistios esseguens. Liv. de Sydrac, fol. 8.
Les chapitres et les questions ensuivantes.
ANC. FR. Et retourner l'année ensuivant faire la guerre.
Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Timoléon.
De son divin ouvrier ensuit la volonté.
Ronsard, t. II, p. 1380.
ANC. CAT. Enseguir. (N. E. De los verbos enseguir, esseguir, ensegre, essegre, el dialecto occitano catalán ha preferido enseguir. Cualquier párvulo de un colegio de Cataluña puede ver que son una misma lengua, occitano - plana lengua romana - y catalán.)

17. Executar, v., du lat. exsequi, exécuter, actionner, poursuivre.
Far executar los habitans... per so que deuvrian.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Faire exécuter les habitants... pour ce qu'ils devraient.
Part. pas. Esser executat sens deguna merce.
Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.
Être exécuté sans nulle merci.
CAT. Executar. ESP. Ejecutar. PORT. Executar. IT. Esecutare. (chap. Ejecutá : ejecuto, ejecutes, ejecute, ejecutem o ejecutam, ejecutéu o ejecutáu, ejecuten; ejecutat, ejecutats, ejecutada, ejecutades; ejecutaré; ejecutaría; si yo ejecutara. No sempre es matá, sinó fé valdre una sentensia, ley, embarg, pagaré (si puc, sinó que pago Rita la cantadora), etc. La j se pronunsie com a jota, jaula, jabalí, Javier.)

Javier Giralt Latorre; Ejecutá : ejecuto, ejecutes, ejecute, ejecutem o ejecutam, ejecutéu o ejecutáu, ejecuten; ejecutat, ejecutats, ejecutada, ejecutades; ejecutaré; ejecutaría; si yo ejecutara

18. Executio, Execution, s. f., lat. exsecutionem, exécution, poursuite, action en justice.
L' execution de la ley. Doctrine des Vaudois.
L'exécution de la loi.
Ont auran fac la dariera execution.
Statuts de Provence. Bomy, p. 218.
Où ils auront fait la dernière poursuite.
Que las vilas ont se faria la execution, paguan lo salari d' ung serven tan solament. Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Que les villes où se ferait l'exécution... paient le salaire d'un servant tant seulement.
CAT. Execució. ESP. Ejecución. PORT. Execução. IT. Esecuzione.
(chap. Ejecussió, ejecussions.)
- Expédition.
Se fetz executio contra Matfre, segon que era azordenat per papa Honori.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 193.
Se fit expédition contre Matfre, selon qu'il était ordonné par le pape Honorius.

19. Exequtor, Executor, Execudor, s. m., lat. exsecutor, exécuteur, qui exécute.
Exequtors dels divinals juggamens.
Si no es execudor de sa voluntat. Eluc. de las propr., fol. 9.
Exécuteurs des divins jugements.
S'il n'est exécuteur de sa volonté.
Executors de testamens. V. et Vert., fol. 15.
(chap. Ejecutó de testamens.)
Exécuteur de testaments.
CAT. Executor. ESP. Ejecutor. PORT. Executor. IT. Esecutore, eseguitore.
(chap. Ejecutó, ejecutós, ejecutora, ejecutores; ejecutadó, ejecutadós, ejecutadora, ejecutadores.)

20. Executori, adj., exécutoire.
Letra executoria de mossen lo prince.
Rég. des États de Provence, 1401.
Lettre exécutoire de monseigneur le prince.
ESP. Ejecutorio. PORT. Executorio. (chap. Ejecutori, ejecutoris, ejecutoria, ejecutories.)

21. Exequtiu, adj., exécutif.
Exequtiva potestat. Eluc. de las propr., fol. 9.
Puissance exécutive.
CAT. Executiu. ESP. Ejecutivo. PORT. Executivo. IT. Esecutivo. 
(chap. Ejecutiu, ejecutius, ejecutiva, ejecutives.)

22. Perseguir, Persegre, v., lat. persequi, poursuivre, parcourir.
Qui non pot son enemic persegre ab glai, lo persec per paraulas.
(chap. Qui no pot son enemic perseguí en gaviñet, lo perseguix en paraules.)
Trad. de Bède, fol. 75.
Qui ne peut poursuivre son ennemi avec glaive, le poursuit en parole.
Quascun membre perseguen. Brev. d'amor, fol. 54.
Parcourant chaque membre.
Part. prés. subst.
Era fugit sa oltra, per penre gandimen
Del pobol de Rhodes, que va 'n far perseguen.
V. de S. Amant.
Il était (avait) fui çà outre, pour prendre garantie du peuple de Rhodez, qui va (s') en faire poursuivant.
ANC. FR.
Cesse de poursuivir le chemin commencé.
Premières Œuvres de Desportes, fol. 90.
Espoir m' admonesta
De poursuivir.
Cl. Marot, t. 1, p. 167.
CAT. ESP. PORT. Perseguir. IT. Perseguire. (chap. Perseguí, acassá, encorre : perseguixco o perseguixgo, perseguixes, perseguix, perseguim, perseguiu, perseguixen; perseguit, perseguits, perseguida, perseguides; perseguiré; perseguiría; si yo perseguira.)

23. Persecucio, s. f., lat. persecutio, persécution.
Volc sofrir persecucios. Brev. d'amor, fol. 85.
(chap. Va voldre patí persecussions.)
Il voulut souffrir persécutions.
CAT. Persecució. ESP. Persecución. pont. Persequição. IT. Persecuzione.
(chap. Persecussió, persecussions.) (N. E. Se habrá dado alguien cuenta de que el occitano persecucio, sin tilde pero con acento, es la misma palabra que la del dialecto occitano catalán persecució. De hecho, en los textos antiguos de Cataluña aparecen muy pocas tildes. Raynouard escribía la mayoría de palabras en castellano sin tilde, y así las podía encontrar; yo he añadido las tildes más que nada para no luchar con el corrector del Openoffice que uso.)

Pros, Desideri o Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroija de Tastavins

24. Prosequtio, s. f., lat. prosecutio, poursuite.
A la dicha apellation et a la prosequtio d' ela.
Tit. de 1286. DOAT, t. X, fol. 285.
A ladite appellation et à la poursuite d'elle.
CAT. Prosecució. ESP. Prosecusion (sic; prosecución). PORT. Prosecução.

25. Perseguieyre, Persecutor, Persequedor, s. m., lat. persecutor, persécuteur.
Maldizeire e perseguieyre.
Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée (N. E. Leo Thimothée).
Médisant et persécuteur. 
Orar per sos persecutors. Brev. d'amor, fol. 98.
(chap. Orá, resá per sons perseguidós o persecutós.)
Prier pour ses persécuteurs.
Lo qual era persequedor de la fe e de la Glyeia.
Fo lo VIII persequedor de crestias apres Nero.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 85 et 27.
Lequel était persécuteur de la foi et de l'Église.
Fut le huitième persécuteur des chrétiens après Néron.
CAT. Persecutor, perseguidor. ESP. (persecutor) PORT. Perseguidor.
IT. Persecutore, perseguitore. (chap. Perseguidó, perseguidós, perseguidora, perseguidores; persecutó, persecutós, persecutora, persecutores.)

26. Subseguir, Subsequir, Subsecre, v., lat. subsequi, exposer, énoncer, rapporter.
Part. pas. De jus son subsequitz.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 13.
Dessous sont rapportés.
CAT. ESP. Subseguir. (chap. Subseguí, subseguís.)

27. Subsequent, Subsequen, adj., lat. subsequentem, subséquent.
L' autra sillaba precedens o la subsequens. Leys d'amors, fol. 110.
(chap. L'atra sílaba pressedén o la subsecuén o subsiguién, que seguix mes aball.)  
L'autre syllabe précédente ou la subséquente.
Las autras cauzas subsequens.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.
Les autres choses subséquentes.
CAT. Subsequent. ESP. Subsecuent (subsiguiente, subsecuente). PORT. Subsequente. IT. Sussequente. (chap. Subsecuén, subsecuens, subsecuenta, subsecuentes; subsiguién, subsiguiens, subsiguienta, subsiguientes : que seguix mes aball a un texto.)

28. Obsequias, s. f. pl., lat. obsequias, obsèques, funérailles.
Del sebelir an ja pensat;
Noblament an lo cors onrat,
Si com taing a moyller de rey,
Am granz obsequias de sa ley.
V. de S. Honorat.
A l'ensevelir ils ont déjà pensé; noblement ils ont le corps honoré, ainsi comme il convient à femme de roi, avec grandes obsèques selon sa loi.
ESP. PORT. Obsequias. (chap. Obsequies, exequies, funeral.)

Exequies, sepultura, Juan II de Aragó (son pare de Fernando II de Aragó, lo Católic)

29. Perseverar, v., lat. perseverare, persévérer.
Estudiem nos en ben perseverar. V. et Vert. fol. 96.
Étudions-nous à bien persévérer.
Si el vol perseverar en aquela contumacia. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.
S'il veut persévérer dans cette contumace.
Perseveraran tro a lurs jorns derriers.
(chap. Perseverarán hasta los seus radés díes. Per ejemple, los catalanistes, y no vorán may la ensomiada republiqueta catalana.)
Izarn: Diguas me tu.
Persévéreront jusqu'à leurs jours derniers.

ocho segundos república, Qué república ni qué cojones ! La república no existe, idiota !

CAT. ESP. PORT. Perseverar. IT. Perseverare. (chap. Perseverá : persevero, perseveres, persevere, perseverem o perseveram, perseveréu o perseveráu, perseveren; perseverat, perseverats, perseverada, perseverades; perseveraré; perseveraría; si yo perseverara; perseverán (g). Mon cusí “Severo” perseverará a la alcaldía de Beseit hasta que ne voton a un atre.)

JECG, Juan Enrique Celma Guimerá, alcalde de Beceite, Beseit, PP, partido popular, severo, SEPA

30. Perseveranmens, adv., persévéramment, avec persévérance.
Obeziss vigorozamens et perseveranmens. V. et Vert., fol. 54.
(chap. Obeíx vigorosamen y perseveranmen; vigorósamen.)
Obéit vigoureusement et persévéramment.
ESP. PORT. IT. Perseverantemente. (chap. perseveranmen, en perseveransia, com solgo editá alguns llibres mol llargs y pesats, com este mateix que estéu lligín.)

31. Perseverador, s. m., persévérant, constant.
Loguiers non es pas promes als comensadors mas als perseveradors.
(chap. La recompensa no está prometuda als escomensadós sino als perseveradós o perseverans.)
Trad. de Bède, fol. 42.
Récompense n'est pas promise aux commençants, mais aux persévérants.
(chap. Perseveradó, perseveradós, perseveradora, perseveradores;  perseverán, perseverans, perseveranta, perseverantes.)

32. Perseveransa, Perseverancia, s. f., lat. perseverantia, persévérance.
Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu.
Magnificencia..., Jhesu Crist, nostre gran filozofe, l' apella perseveransa.
Sola perseverancia posseziss la corona de gloria.
V. et Vert., fol. 95, 66 et 96.
Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.
Magnificence..., Jésus-Christ, notre grand philosophe, l'appelle persévérance.
La seule persévérance possède la couronne de gloire.
CAT. Perseverancia. ANC. ESP. Perseveranza. ESP. MOD. Perseverancia. PORT. Perseverança. IT. Perseveranza, perseveranzia.
(chap. Perseveransia, perseveransies.)

amics del chapurriau; Perseveransia, perseveransies

33. Perseverier, s. m., persévérant.
Als sieus perseveriers
Que perseveraran tro a lurs jorns derriers.
Izarn: Diguas me tu.
Aux siens persévérants qui persévéreront jusqu'à leurs jours derniers.