Mostrando las entradas para la consulta podríe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta podríe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA CUARTA.

Lo prebost de Fiésole vol a una dona viuda; no es amat per nella y, creén gitás en ella, se gite en una criada seua, y los germáns de la Siñora fan que lo seu obispo u descubrixque.

Habíe arribat Elisa al final de la seua história, no sense gran plaé de tota la compañía, cuan la reina, giránse cap a Emilia, li va amostrá que volíe que ella, después de Elisa, la seua contare. Ella, de seguida, va escomensá aixina:

Valeroses siñores, cuán solissitadós dels nostres pensaméns són los mossens y los flares y tot los clérigos, com a moltes históries de les contades recordo que se ha demostrat; pero com may podríe parlás de aixó tan que no quedare mol mes per di, yo, ademés, vull contáton una sobre un prebost que volíe que una noble Siñora viuda lo amare, vullguere ella o no. Ella, com mol sabia, lo va tratá com se mereixíe.

Com totes vatres sabéu, Fiésole, que podem desde aquí vore, va sé una siudat mol antiga y gran, encara que avui estigue tota assolada, y no per naixó ha dixat de tíndre obispo propi y encara lo té. Allí, prop de la iglesia majó, teníe una noble Siñora viuda, de nom doña Piccarda, una possesió a una casa no mol gran; y com no ere la dona mes acomodada del món, allí vivíe la majó part del añ, y en ella dos germáns seus, joves mol bons y cortesos. Va passá que frecuentán esta Siñora la iglesia majó y sén encara mol jove, hermosa y agradable, se va enamorá de ella en molta ardó lo prebost de la iglesia, y después de algún tems va sé tan atrevit que ell mateix li va di an esta Siñora lo seu dessich, y li va rogá que estiguere contenta del seu amor y de vóldrel com ell la volíe. Ere este prebost ya vell pero mol jove de juissi, petulán y pujadet, y de ell mateix pensáe tot lo milló, en modos y costums plenes de afectassió y desagrado, y tan pesat y fastidiós que dingú ñabíe que lo vullguere be; y si algú lo volíe poc ere esta Siñora mateixa, que no sol no lo volíe gens sino que lo odiabe mes que a un mal de quixals. Ella, en molta prudénsia, li va contestá:

- Siñó, que vos me améu me té que sé mol agradable, y yo ting que vóldretos y tos voldré de bon grado; pero entre lo vostre amor y lo meu cap cosa deshonesta té que passá may. Sou mon pare espiritual y sou mossen, y ya tos aproximéu mol a la vellesa, coses que tos deuen fé honesto y casto; y per atra part yo no soc una chiqueta a la que estos enamoraméns senton ya be, y soc viuda, que sabéu cuánta honestidat se espere de les viudes; y per naixó, tingueume per excusada, que del modo en que me requeríu no tos voldré may ni aixina vull sé amada per vos.

Lo prebost, no podén aquella vegada traure de ella datra cosa, no va desmayá vensut al primé cop, sino que fen aná la seua arrogán ossadía la va solisitá moltes vegades en cartes y en embajades, y encara per ell mateix cuan la veíe acudí a la iglesia; per lo que, pareixénli este tabá massa pesat a la Siñora, va pensá en tráuressel de damún del modo que mereixíe, ya que de atra manera no podíe; pero no va volé fé res sense primé parláu en sons germáns. Y habenlos dit lo que lo prebost fée en ella y tamé lo que ella enteníe fé, y ressibín de ells plena autorisassió, als pocs díes va torná a la iglesia com acostumabe; y en cuan la va vore lo prebost, va aná cap an ella, y com solíe fé, prenense confianses va entrá en ella en conversa. La Siñora, veénlo víndre y mirán cap an ell, li va ficá alegre gesto, y retiránse a una vora, habenli lo prebost dit moltes paraules del modo acostumat, la Siñora después de soltá un gran suspiro va di: - Siñó, yo hay sentit di moltes vegades que no ña cap castell tan fort que, sén bombardejat tots los díes en un fonévol, no sigue assaltat algún día; lo que vech mol be que me ha passat a mí. Tan unes vegades en dolses paraules y atres en bromes y atres en atres coses me hau sercat, que me hau fet rompre lo meu propósit; y estic disposada, ya que tan tos agrado, a sé vostra. Lo prebost, tot contén, va di:

- Siñora, mol tos u agraixco y a di verdat, me hay maravillat mol de cóm tos hau ressistit tan, pensán que may me habíe passat aixó en cap atra. Aixina hay dit yo algunes vegades que, si les dones foren de plata no valdríen cap diné perque cap ressistiríe lo martell. Pero dixem aixó: ¿cuán y aón podrem está natros juns? A lo que la Siñora va contestá:

- Dols siñó meu, lo cuán podríe sé la hora que mes tos vinguere be perque yo no ting cap home a qui li tinga que doná cuenta de les meues nits; pero aón no u sé.
Va di lo mossen: - ¿cóm que no? ¿y a casa vostra?

Va contestá la dama: - Siñó, sabéu que ting dos germáns jóvens, que de día o de nit venen a casa en les seues amistats, y la meua casa no es mol gran, y per naixó no podríe sé, a no sé que vullguereu está allí com si foreu mut, sense di paraula ni respirá fort, y a fosques, com un sego; si vullguereu féu aixina se podríe, perque ells no entren a la meua alcoba; pero está la seua apegada a la meua y no se pot di ni una parauleta tan baixet que no se escolto.

Va di entonses lo prebost: - Siñora, que no quedo per naixó per una nit o dos, mentres yo penso aón podem está en mes comodidat.

La Siñora va di: - Siñó, aixó es cosa vostra, pero una cosa tos rogo, que aixó quedo tan secret que no se sápigue may una paraula.

Lo prebost va di entonses: - Siñora, no tingáu temó per naixó, y si pot sé, féu que esta nit estem juns. - Aixina sirá - y donánli indicassións de cóm y cuán habíe de acudí, sen va aná y sen va entorná a casa. Teníe esta Siñora una criada, que no ere massa jove y que teníe la cara mes fea y mes contrafeta que may se habíe vist: teníe lo nas mol chato y la boca torta y los labios grossos y les dens mal compostes y grans, y ere garcha, y may estabe sense mal de ulls, y teníe un coló verd y groc que pareixíe que no a Fiésole sino a Sinagalia habíe passat lo estiu; y ademés de tot aixó, ere coixa y algo manca del costat dret. Y se díe Ciuta (se pronúnsie chiuta: chuta, ólipa; lechuza), y com teníe la cara tan blanca, tots li díen Ciutazza (chiutátza); y encara que fore mol desgarbada de figura, ere, sin embargo, bastán malissiosa. La Siñora la va cridá y li va di: - Ciutazza, si vols fém un servissi esta nit, te donaré una bona camisa nova. Ciutazza, sentín mentá la camisa, va di: - Siñora, si me donéu una camisa, me aviaré al foc, no ya datra cosa. - Pos be - va di la Siñora -, vull que esta nit te gitos en un home al meu llit y que lo acarissios, y guárdat de di cap paraula, que no te séntiguen mons germáns, que saps que dormen a la vora; y después te donaré la camisa.
Ciutazza va di: - Aixina dormiría yo en sis com en un, si faiguere falta.

Arribada pos la nit, lo siñó prebost va acudí, com li habíe sigut fixat; y los dos jóvens, com la Siñora habíe combinat, estaben a la seua alcoba y féen mol soroll; per lo que lo prebost, silensiosamen y a paupontes entrán a la alcoba de la Siñora, sen va aná cap al catre com ella li habíe dit, y al atre costat Ciutazza, ben informada per la Siñora de lo que teníe que fé. Lo siñó prebost, creén tíndre a la seua Siñora al costat, va abrassá a Ciutazza y la va escomensá a besá sense di ni chut, y Ciutazza an ell; y va escomensá lo prebost a refregás en ella, prenén possesió de los bens llárgamen dessichats. La Siñora los va maná als germáns que faigueren lo demés de lo que habíen planejat; ells, eixín en cuidadet de la seua alcoba, sen van aná a la plassa, y los va acompañá la fortuna per a lo que volíen fé, mol mes de lo que ells mateixos demanáen perque, sén la calina gran, lo obispo – vispe - bisbe – episcopus - habíe enviat a buscá als dos jóvens per a aná hasta casa seua passeján y acompañáls bebén algún vi fresquet de Chianti o Montepulciano d´Abruzzo. Al vórels víndre, diénlos que volíe fé un tastet en ells, van empendre lo camí;  y entrán a un pati fresquet que ells teníen aon ñabíen moltes llums enseses, en gran plaé se van assentá a catá algún dels bons vins que teníen. Y habén begut van di los joves:

- Siñó, ya que tan favor mos hau fet acompañánmos, que tos hau dignat visitá esta la nostra menuda barraca a la que veníem a invitátos, volém que veigáu una coseta que tos volíem mostrá. Lo obispo va contestá que de bona gana; per lo que un de los joves, agarrán a la ma una antorcheta ensesa y anán per dabán, seguínlo lo obispo y tots los demés, se va adressá cap a la alcoba aon lo siñó prebost estáe, que per a arribá pronte se habíe donát pressa cabalgán y habíe, antes de que éstos arribaren allí, cabalgat ya mes de tres milles; per lo que rendit y tenín a Ciutazza en brassos encara que fée caló, dormíe. Entrán, pos, en la llum a la ma lo jove a la alcoba, y lo obispo detrás de ell y tots los atres, van vore al prebost en Ciutazza en brassos. En aixó, despertánse lo siñó prebost, y veén la llum y esta gen al voltán, avergoñinse mol y assustat va embutí lo cap daball de los llansols. Lo obispo lo va insultá y li va fé traure lo cap y volíe vore en quí estabe gitat. Lo prebost, al vore lo feo engañ de la Siñora y lo vituperi que ere, se va sentí lo mes dolgut home que may haygue existit: y per manamén del obispo, vestínse, a patí un gran cástic per lo pecat cometut, ben custodiat, va tíndre que anássen cap a casa. Va volé averiguá lo obispo cóm habíe passat alló, que aquell haguere anat a gitás allí en Ciutazza. Los joves li van contá ordenadamen totes les coses; lo que sentín lo obispo, mol va alabá a la Siñora, y tamé als jóvens que, sense voldre tacás les mans en la sang de un sacerdote, lo habíen tratat com mereixíe. Este pecat lay va fé lo obispo plorá coranta díes, una corantena com la del Covid, pero l´amor y la vergoña lo van fé plorá mes de coranta nou; sense contá en que, per mol tems después no podíe aná pel carré sense que los sagals lo siñalaren en lo dit y que digueren: - ¡Míratel, lo que se gite en la Ciutazza! - Lo que li dolíe tan que va está a pun de tornás lloco; y de esta manera la valerosa Siñora se va traure de damún al pesat, corcó, canso o cansino prebost, que u ere casi tan com u es Carlitos Rallitos Badetitos , cohet de Calaseit, al Matarraña, y la Chutassa se va guañá una camisa.

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

lunes, 10 de diciembre de 2018

Groucho Marx en chapurriau

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.


A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.

A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.


Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.

Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.


Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.

Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.


Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.

Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.



Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.

Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.


En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl

En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl.




Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.

Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.


Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio. 

Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio.


Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!

Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!


¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.

¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.


¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa

¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa


¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?

¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?


¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?

¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?



¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!

¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!


May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo

May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo, Groucho Marx

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria


partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria, Groucho Marx, chapurriau
Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés! 

Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés!


¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?

¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?
¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.


¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.

Es milló está calladet y pareixe tonto, que parlá y despejá les dudes definitivamén


Frases, citas, Groucho Marx



No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana). Sol está lo seu nom, la estrella de David dels judíos, y les feches: 1890-1977.


No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana).






martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una história sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.

Después de que, alabada per tots la história de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La história contada per Neifile me porte a la memória un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miséria, aixina aparte la prudénsia al sabio de gravíssims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miséria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne aparéixen mil ejemplos; pero que la prudénsia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victóries sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memória un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat própia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:
- Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:
- Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendéns va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les máns de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediéns) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixáre lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendénta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendénta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herénsia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendénta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.
Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandíssims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.

martes, 5 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám, tealbergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá yrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les murallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lo tremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:

- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entradesde amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganeta sensualdesperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruenta dedessich, se li va aventá alsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. 


Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, ubertes lesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seucriat. Después, vestínseen les atresrobes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde les calses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.

TERSERA