Mostrando las entradas para la consulta pedreta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pedreta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)

viernes, 16 de noviembre de 2018

Caudete

En Caudete (Albacete) se utilizan una serie de palabras de origen valenciano, entremezcladas con el castellano que con el uso se han ido "castellanizando". Algunas de ellas están en desuso, aunque su utilización por personas de cierta edad suele ser más frecuente. Como en la comunidad valenciana / Aragón, Murcia / se utiliza mucho el diminutivo "ico", quizá por nuestra pertenencia en otros momentos históricos a esa comunidad y no es frecuente terminar las palabras en el lenguaje usual con la terminación "io". Nuestro acento se asemeja al de la región murciana, dejando las "eses" finales sin apenas sonido y pronunciando la última vocal de la palabra de forma abierta.
Aquí presentamos una relación de palabras colocadas por orden alfabético, recopiladas desde 1.968 por Luis Torres Martínez.

http://mural.uv.es/guiomar/vocabulario.htm

Ababol, ruella, roella, amapola
A

ABABOL: Amapola. // aragonés ababol, chapurriau ruella, roella
ABONICO: Despacio , flojo ( hablar a. andar a. )
ACUQUILLARSE : Ponerse en cuclillas. / Acuclillarse
AGONIZOS : Toque de campanas que indica la muerte de una persona. Dos toques para las mujeres y tres para los hombres.
ALARGAVISTAS : Prismáticos o anteojos. / llargavistes, allargavistes
ALBORGA : Alpargata.
ALBERCOQUE : Albaricoque.
ALCAGÜETA : Cacahuete.
ALMAINA: Martillo mediano que se usa en albañilería.
ALMEDROLAR : Campo o cultivo de almendros.
ALMENDROLERO : Almendro.
ALPICOZ : Bruño.
ALGEZÓN : Trozo de escombro.
ALGUNZAR : Mover un columpio. / gronsá, moure la andruja (Maella)
ALGUNZADERA : Columpio.
ALTIRIJAR: Altirijarse es cabrearse o "encenderse", como también decimos por aquí.
AMANOSO: pequeño, recogido
AMASADOR: Despensa.
AMOCHAR : Agachar o " pagar " en los juegos.
ASISCARSE : Asustarse.
ARDACHO . Lagarto.

B

BAJOCA : Judía.
BALLUECA : Familiarmente, persona llorona.
BALDOSA: Acera.
BAMBOLLA : Burbuja.
BARAJÓN : Grupo de papeles , hojas, cromos, billetes...
BARCA : Columpio.
BARCHILLA : Utensilio para medida de áridos.
BEZÓN : Hermano gemelo.
BIJÓN : Tronco o trozo grueso de madera sobre el que se parte leña , carne ,...
BISANCA : Contramuslo.
BOLAS : Pimiento pequeño y redondo.
Boñar: Abollar.
BORDOÑO : Borbollón.
BORNEO : Familiarmente paseo ( ir de borneo, dar un borneo.)
BRUJÓN : Bulto que sale por un golpe en el cuerpo. Abultamiento. / bulto, gaburro

BRONCHALES : Persona descuidada.

C

CA: Casa de (voy ca mi tío).
CABECERÓN : Almohada.
CABEZORRÓN : Familiarmente, persona que no desiste en su empeño. Obstinado.Renacuajo de las ranas.
CABRA : Roncha en las piernas. Cabrillas.
CACHAPAZO : Caída de una persona o animal.
CAGARNERA : Jilguero.
CALDA : Leña que se quemaba para calentar un horno.
CAMAL : Pernera del pantalón.
CAMBRA : Cámara o habitáculo superior de una casa..
CAMOCHA : Familiarmente, cabeza.
CANSINERA : Cansancio.
CAPUZÓN: Cuando te tiras a la piscina de cabeza / Cabussó
CHAICHO: Familiarmente muchacho.
CHAMBERGA : Trozo de tierra.
CHAMBI: Helado.
CHAVITO : Baile en el que se ha pujado por bailar con la reina (Propio de los bailes de Navidad).
CHICHE : Familiarmente , carne .
CHILE : Perro.
CHIMENERILLA: pieza del trabuco donde se pone el pistón.
CHUMARRERA : Humareda.
CHUPA : Chupete de los niños.
CHUCHURRIR : Marchitarse.
CHINCHIMONETE : Antiguo juego de niños.
CLE : Botón de presión.
CLINSE: pequeña siesta.
COBUL : Ajo tierno.
CO-CO : Andar a la pata coja. / a la coj coj (Pedro Saputo)
COLFA : Corteza o piel de semillas o frutas.
COLORÍN : Sarampión.
CONA : Corteza de cerdo, piel dura.
CORNETA : Guindilla.
CORRENTILLA : Coger carrera o andar rápido.
CORRUJERO : Persona que actúa o habla deprisa.
COSQUERETAS : Subir en la espalda de otro.
CUCA : Familiarmente, almendra.
CUCAR : guiñar un ojo.
CUCO : Familiarmente, garbanzo, fruto del cacahuete.
CUCÓN : Familiarmente, golpe flojo en la cabeza.
CUERDA : Traca.
CUERNA : Barra de pan. Suciedad que sale al frotar la piel.
CURRUSCÓN : Trozo de pan endurecido.

D

DESGALLITAR : Gritar al hablar. / Desgañitarse
DESPEPITARSE : Mondarse de risa.
DESVERBAJAR : Labor del campo consistente en quitar ramas en la viña.
DORMIJÓN : Dormilón.
DRAGÓN : Salamanquesa.

E

EMPANCINAR : Comer demasiado.
ENCARNADO : De color rojo.
ENDEÑAR : Infectar una herida.
ENFARINAR : Cubrir de harina.
ENDORMISCAR : Adormilarse.
ENJUGAZADO : Absorbido por el juego ( Se le dice a los niños ). / enjugassat, enjugassada
ENSISCARSE: Acabo de escuchar a mi tía la palabra "ensiscarse", en realidad estaba contando algo sobre unos niños que en la guerra se "ensiscaron" de piojos. "Ensiscaicos" de piojos decía mientras recordaba las penurias de la guerra. Debe ser algo así como llenarse de suciedad.
ESBARAR O ESFARAR : Resbalar.
ESCALABRADO : Descalabrado.
ESCARCIL : Alcachofa.
ESCLAFAR : Aplastar.
ESCLATAR : Romper un huevo.
ESCUAJARSE : Acobardarse .
ESPIZCAR : Desmenuzar
ESPOLSAR : Sacudir el polvo. / espolsá, espolsás
ESTORNIJA : Juego y juguete de niños.
ESTRALA : Hacha. / destral, estral, astral
ENVISCAR : Cazar pájaros con varillas untadas de sustancia pegajosa.
ESCAGARRITAR : Defecar fluidamente.

F

FARINETA : Zona resbaladiza con desnivel.
FLORICOL : Coliflor.
FOGUERO : Hornillo.
FRAILE: acepción referente a un horco de panochas de maíz que se cuelga para secar.
FRESOL : Guisantes. / Fesol, fesols : judía blanca / pésol, pésols : guisante
FRISUELO : Judía o alubia pequeña. / Fesolet

G

GAMELLA : Recipiente para comer los cerdos.
GALGUEAR : Comer entre comidas.
GALLETE : Beber a chorro.
GALLICOMONTE : Abubilla.
GARCEAR : Desencajar ( una puerta , marco , ventana ...)
GARGUILOTE : Golpe que se da con el dedo.
GORRÍN : Cerdo.
GOBANILLA : Muñeca, carpo.
Gobanillera: de "gobanilla", muñequera.
GOLA : Envidia, deseo por tener algo.
GOMÁTICO: recámara del neumático.
GRAGEA : Lluvia fina y helada.
GRILLAR : Brotar los tallos en las patatas , ajos, cebollas, ... sin haberlos sembrado.
GÜEÑA : Salchicha con añadido de asadura, vinagre y ajo.
GUILINDAINAS : Persona con poca responsabilidad.
GUISADOR: Cocina (habitación).
GUÍSCANO : Níscalo.

H

HAIS : Habéis.
HELOR : Ambiente frío.
HOCETE : Navaja curva empleada para vendimiar.
HORCO : Ristra de ajos.
HUMAERA : Humareda.

I

IMPEDÍN : Costra o mancha en la piel.

J

JALABARDADA : Grupo de niños , pájaros,...
JERINGUILLA : Arbusto de flores blancas y olorosas que florece en el mes de mayo.
JONGUEAR: remover o amasar barro ensuciándose.

L

LENGÜETA : Bizcocho pequeño en forma de lengua.
LLANDA : Bandeja de hojalata para cocinar en horno. Punto de sutura metálico que se da en cirugía.

M

MAJINCAR : Quitar hierbas malas en un cultivo de maíz.

MANDRÓN : Persona desgarbada (ir a lo mandrón ). / que té mandra, manta, galbana, galvana

MANGARRO: Guarro.
MAÑACO : Nombre despectivo que se da a los niños
MAMPRENDER: incendiarse un objeto.
MANZANERO : Manzano.
MARRAJA : Garrafa.
MINICA : Petardo pequeño con mecha.
MONA : Pan dormido que se hace para la pascua.
MONEAR : Salir al campo para comerse la mona.
MORCAS : Borras o alpechín.
MORRALÓN: Persona poco tratable, adusta, sin conversación.

N

NARRIA : Familiarmente persona descuidada.
NOGUERA : Nogal.

Ñ

ÑACO : Niño.

O

ORAGE : Tiempo meteorológico. / Orache, tems meteorológic

P

PAJAREL : Tipo de pájaro. Persona avispada.
PALMERAS: Fuegos artificiales.
PARALÍS : Parálisis.
PASTERA : Recipiente para amasar en albañilería.
PATACAZO : Batacazo.
PATAZO : Golpe dado con el pie.
PEBRAZO : Robellón.
PEDRETA : Piedra de río marmórea.
PEGALOSO : Pegajoso. / pegalós, pegalosa (herba) apegalós, apegalosa
PEGÜETA : Mujer habladora y dicharachera.
PEÑAZO : Golpe dado o recibido al arrojar una piedra.
PEPE : Renacuajo de las ranas.
PERDIGUERA : Tos continua,...
PEROLA : Recipiente para hacer las paellas .
PICHINA : Pechina.
PÍNDOLA : Juego de niños (pídola).
POLSAGUERA : Polvareda.
POSTIZAS : Castañuelas.
PRÉSOLES : Guisantes. / pésols, pésol
PUJA : Acto típico de Navidad donde se puja para bailar en el escenario con la reina o con el rey.
PUL : Juego de niños .
PUNCHA : Clavo. Banderola que lleva el sargento en las comparsas de fiestas de moros y cristianos.

R

RAIJOS : Tallos tiernos de las alcachofas.
REBANIZA: tipo de flor o mala hierba que suele alternarse con los ababoles, creo que las comen los conejos
REBORNECIDO: persona que actúa con mala intención.
REBROTÍN: el brote que sale en el pie de la olivera.
REGALICIA : Raíz dulce.
REGOMELLO : Preocupación.
RELIENTE : Ambiente húmedo de la noche.
RELUZÁNGANA : Luciérnaga.
REPICACAMPANAS : Mantis religiosa.
RETESTÍN : Suciedad de las sartenes.
RETORCIJÓN : Retortijón. Retorcimiento de una extremidad.
RICO : Grillo.
RIJA : Herida ulcerosa en el lagrimal del ojo.
RODANCHA : Fuego artificial redondo que gira al encenderlo.
ROSIGAR : Mordisquear un alimento.
RULEJO : Trozo de azulejo que se emplea en ciertos juegos de niños.
RULÚ : Coger o pasear " a la silleta".
RUNA : Escombro.
RUSTIR : Familiarmente, comer.
RUYO : Rizo.

S

SACRISTANA : Lagartija. / Sargantana, sargantanes
SALICORNIO: aquellas ramas secas que forman una bola y que van rodando por los campos y carreteras.
SALSERO : Persona que toquetea las cosas.
SESTERO : Cúmulo de suciedad.
SOGUEO : Soga o cuerda de esparto.
SACRE : Escorpión. / Arrecláu, arracláu

T

TARATAÑA : Telaraña.
TÁRTAGO : Susto.
TEJAINO : Gorrión.
TIRICIA: Dentera. Sensación desagradable que se experimenta en los dientes y encías al comer sustancias agrias u oír ciertos ruidos desapacibles
TONGADA : Fila o grupo de cosas.
TONTO : Juego de naipes.
TORONDO : Chichón.
TOSIGUERA : Golpe de tos continuo.
TRAGÓN ( DRAGÓN ) : Salamanquesa.
TRAMALLÓN: Que hace las cosas sin cuidado.
TRAMUZO : Altramuz.
TRUQUE : Juego de niños.

V

VALLO : Variedad de hierba.
VERDEROL : Verderón.
VOLANTE : Paje del capitán en las fiestas de moros y cristianos.

verderol
Y

YUS : Pescadilla.
YESAIRE : Albañil especializado que enluce las paredes con yeso.

Z

ZAPUCAR: Echar algo en algún sitio, normalmente comida en un recipiente (cacharro para animales) (Ej.: Zapúcale la comida...). / abocá , abócali lo minjá al gorrino

ZUNZURRIÓN : Abejorro.

lunes, 18 de marzo de 2019

Muchamel, muchamelers

Muchamel, muchamelers.

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora.
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts del fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.

http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf

Atra catalaná del catalá.

Ricart García Moya.

Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere
d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes
veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos.
Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que
ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa
falta aclarir que está subvencionat per els monyicots
colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit.
Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés
y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral
que, més o manco, reconeixía que era “una puta
literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre
cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo
quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó
pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls
han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots
els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més
progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta
de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels
sompos catalanistes de Muchamel pera deixar
enmerdats els carrers en manises que donen vergonya
per la vilea de contingut:
“Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano”
(Información, 03/ 02 / 2019).

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana
descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de
donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el
topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá.
Seguint als baldraguts del fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel,
en catalá.
Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels
últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau:
Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v.
55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc.
En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels auténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles
d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019).
2
ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2
de que l'extrema dreta dels
catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner,
Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que
seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert.
Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca.
«el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant,
Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7)
«Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de
Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de
Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87)
«Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87)
«Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre
la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y
Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles
Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603)
“del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433)
«estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito,
Muchamel, any 1628)
«21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…)
Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel»
(Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174)
«en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la
universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués
d’Aytona, 5 de febrer 1591)
«Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any
1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20)
«y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en
dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel
(…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…)
Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y
horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la
Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia,
Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622)
«que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat
de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat,
2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes:
“avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El
llop de la Murta, 1928); etc.
3
Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de
dehembre 1672»
«Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el
vi foraster, 11 febrer 1673)
“Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897)
«De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant
17 abril 1898)
«¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916)
«ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant,
1924, p.2)
«El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians,
celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets
en la Santa Fas, Alacant, 1934)
Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de
Simanques
(furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que
n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de
Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la
coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de
l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any
1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca
en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha. 

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.