Mostrando las entradas para la consulta enclavat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enclavat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

Un selós disfrassat de retó confesse a la seua dona, y ésta li done a entendre que vol a un mossen que ve a está en ella totes les nits. Mentres lo selós de amagatóns fa guardia a la porta, la dona fa entrá a un amán seu per la teulada o tellat, y están juns.

Lo rey, per a no pédre tems, li va di a Fiameta que continuare, y ella va escomensá aixina: Nobilíssimes siñores, la pressedén história me porte a raoná sobre los selosos, furtadós de la vida de les dones joves y casi procuradós de la seua mort. Están elles tota la semana tancades, atenén a les nessessidats familiás y doméstiques, dessichán, com tots, tíndre después los díes de festa alguna distracsió, algún descáns, y pugué entretíndres com u fan los llauradós al campo, los artesáns a la siudat y hasta los regidós dels tribunals, com va fé Deu cuan lo día set va descansá de tota la seua faenada, y com u volen les leys santes y les sivils, que miren pel honor de Deu y pel be comú, per naixó se han diferensiat los díes de treball de los de descáns. En aixó no miren res los selosos, y aquells díes, que per a totes les atres són alegres, an elles, tenínles mes tancades y mes vigilades, fan sentí mes mesquines; y aixó sol u saben les pobretes que u han experimentat. Per lo que, per a acabá, lo que una dona li fa a un home selós sense motiu, per sert que no se hauríe de condená, sino alabás.

Va ñabé a Rímini un viachán mol ric, en moltes possessións, y en mols dinés, que teníe una majíssima dona, y va arribá a está mol perdut pels sels, sensa datra raó que vóldrela mol, y la teníe per mol hermosa y sabíe que ella en tot lo seu afán se preocupabe de agradál, pero creíe que tots los atres homens la volíen, que a tots los pareixíe hermosa y tamé que ella se preocupáe de agradáls tan com an ell (argumén de home desgrassiat y de poc sentimén). Y aixina, en estos sels, tan la vigiláe y tan preta la teníe com u están los condenats a la pena capital, inclús mes. La dona, no ya a bodes o a festes o a missa no podíe anáy, sino que no se atrevíe ni a assomás a la finestra y mirá fora de casa; per naixó la seua vida ere mol trista, y no aguantabe este fastidio perque no teníe cap culpa de res.

Per lo que, veénse maltratá sense raó per lo seu home, va dessidí per a consolás trobá lo modo de tornáli esta injustíssia. Y com no podíe assomás a la finestra, no se podíe mostrá per a que algún li manifestare lo seu amor passán per la casa; pero sabén que a la casa apegada a la seua ñabíe un mosso pito y amable, va pensá que per un foradet a la tapia que dividíe les dos cases lo podríe mirá y a lo milló parláli, y potsé donáli una mica del seu amor si ell ne volíe, y de esta manera passá la seua desgrassiada vida hasta que lo dimoni ixquere del seu home.

Y anán de una part a l´atra, cuan lo seu home no hi estáe, revisáe la tapia, y va vore a un raconet mol amagat una bada, y mirán per nella, encara que casi no atináe res, sen va doná cuenta de que donáe a una alcoba, y se va di:

«Si fore esta la habitassioneta de Filippo (es di, del mosso veí seu), estaría ben contenta.» Y en secreto, a una criada seua, que li teníe llástima, la va fé espiá, y va trobá que lo jove dormíe allí sol; per lo que, arrimánse assobín a la bada, cuan sentíe que lo jove estáe allí, dixáe caure pedretes y rametes seques, y aixina lo jove, per a vore qué ere alló, se va arrimá a la bada. Ella lo va cridá en veu baixeta, y ell, que li va coneixe la veu, va contestá; y ella en curtes paraules li va obrí lo seu pensamén. Ben contén lo jove, va fé de la bada un forat, y cada día una mica mes gran, pero amagat per a que dingú puguere donássen cuenta; y per allí moltes vegades se parláen y se tocáen la ma, pero mes aban no podíen aná per la rígida guardia del home selós. Arrimánse la festa de Nadal, la dona li va di al home que, si li dixáe, volíe aná a missa, confessás y combregá, com fan los atres cristiáns; a lo que lo selós li va contestá: - ¿Y quín pecat has fet que vols confessát?

Va di la dona:

- ¿Cóm? ¿Creus que soc una santeta perque me tens tancada? Be saps que fach pecats, com totes les demés persones; pero no vull dítels a tú, que no eres retó. Lo selós va notá la mosca detrás de la orella, y va dessidí enterássen de quíns pecats habíe fet la seua dona, y va pensá la manera de féu; va contestá que li pareixíe be, pero que no volíe que aniguere a datra iglesia mes que a la seua capelleta, y que hi aniguere pel matí, prontet, y que se confesare en lo seu capellá o en lo retó que lo capellá li diguere, y no en datre, y que tornare enseguida a casa. A la dona li va pareixe que algo habíe entés; pero sense di res va contestá que aixina u faríe. Arribat lo matí de Nadal, la dona se va eixecá al eixí lo sol, se va arreglá y sen va aná a la capelleta que lo home li habíe manat. Lo selós, per la seua part, se va alsá pronte y sen va aná cap an aquella mateixa capelleta, y va arribá allí antes que ella; y habén ya en lo mossen de allí arreglat lo que volíe fé, vestínse rápidamen una de les sotanes del retó y una cassula gran en capucha, com u veém a la mayoría dels flares, se va assentá prop del coro. La dona, al arribá a la capelleta, va fé preguntá per lo mossen. Lo retó va víndre, y sentín que la dona volíe confessás, li va di que ell no podíe sentíla, pero que la encomanaríe a un compañ seu, y la va enviá cap al selós. Este, encara que estáe algo oscur y que portáe la capucha ficada, que li tapáe hasta los ulls, no va pugué amagás tan be que no siguere reconegut rápidamen per la seua dona; y ella, al vore alló, se va di an ella mateixa:

«Alabat sigue Deu, éste de selós se ha fet retó, pero dixéumel, que li daré lo que está buscán.»

Fen vore que no lo coneixíe, se va assentá als seus peus. Micer selós se habíe ficat unes pedretes a la boca per a que li cambiaren una mica la veu, y aixina la dona no lo reconeguere, pareixénli que en lo demés estabe ben disfrassat. Están al confessonari, entre les demés coses que la Siñora li va di, habénli dit primé que estabe casada, va sé que estabe enamorada de un mossen del seminari que totes les nits anabe a gitás en ella.

Cuan lo selós va sentí aixó, li va pareixe que li habíen enclavat un gaviñet de Albacete al cor; y si no fore que lo va animá lo dessich de sabé mes de alló, hauríe abandonat la confessó a miges y haguere colat, pero se va quedá coto y li va pregunta a la dona:

- ¿Y cóm es assó? ¿No se gite en vos lo vostre home?

La dona va contestá:

- Pare, sí.

- Pos - va di lo selós- ¿cóm pot tamé gitás en vos lo mossen? - Siñó - va di la dona - , cóm su fa lo retoret no u sé, pero no hay ña a casa cap porta tan tancada y barrada que, al tocála ell, no se óbrigue; y me diu ell que, cuan arribe a la de la meu alcoba, abans de obríla, diu sertes paraules per les que lo meu home se adorm incontinenti, y al notá que dorm, obri la porta, entre, ve cap a mí y me fique les garres altes; y aixó may falle, pos vaya potro está fet lo capellanet.
Va di entonses lo selós, una mica farfallós:

- Siñora, aixó está mol mal fet, teníu que abstíndretos de féu.
La dona li va di: - Siñó, aixó no crec que puga féu may, perque lo vull massa.
- Pos yo no podré absóldretos.
Va di la dona:
- U séntigo mol: no hay vingut aquí per a di mentires; si creguera que puc féu tos u diría. Va di entonses lo selós:

- En verdat, Siñora, me feu llástima, que tos vech pédre l´alma fen en estes coses; pero per a servissi vostre intentaré resáli unes orassións espessials a Deu en lo vostre nom, que potsé tos ajudon; y tos enviaré alguna vegada un escolanet meu al que li diréu si tos han ajudat o no; y si tos ajuden, continuarem.

La dona li va di:

- Siñó, no me enviéu dingú a casa, que si lo meu home sen entere, com es tan selós pensaríe que només ve per a algo roín, y may mes tindré pas en ell.
Lo selós li va di:

- Siñora, no tingáu temó per naixó, que u faré de tal manera que may tos dirá una paraula. Va di entonses la Siñora:

- Si assó tos diu lo cor, que se faigue.

Acabada la confessió, ressibida la peniténsia y eixecánse, sen va aná a sentí missa.
Lo selós, en la seu desgrássia, bufán y rebufán, sen va aná a tráures la roba de mossen y sen va entorná cap a casa, pensán cóm su faríe per a trobá juns al mossenet y a la dona, y fels una mala passada als dos. La dona va torná de la iglesia y li va notá al home a la cara que li habíe donat bones pascues; pero ell intentáe tan com podíe amagá lo que habíe fet y lo que li pareixíe sabé. Y habén dessidit passá la nit a la vora de la porta del carré esperán a vore si veníe lo retoret, li va di a la dona:

- Esta nit ting un sopá y dormiré fora, tancaré la porta del carré, cuan vullgues, gítat.
La dona va contestá: - En bona hora.

Y cuan va tíndre tems sen va aná cap al forat y va fé la siñal pactada, y al sentíla Filippo enseguida va acudí allí. La dona li va contá lo que habíe fet pel matí, y lo que lo home li habíe dit después de diná, y li va di:

- Estic segura de que no eixirá de casa, se ficará de guardia a la porta, aguaitán, y per naixó troba la manera de víndre esta nit aquí per la teulada, y estarem juns.
Lo jove, mol contén de aixó, va di: - Siñora, aixina u faré.

Arribada la nit, lo selós se va amagá en les armes carregades a una alcoba del pis baix.
La dona va fé tancá totes les portes, y sobre tot atrancada la del mich de la escala, per a que lo selós no puguere pujá si sentíe algo. Cuan li va pareixe be, lo jove va acudí per lo tellat, com si fore un gat, y a la alcoba de la dona que va entrá; y al llit se van está fénse la un al atre cussigañes y algo mes; y despuntat lo día, lo jove sen va entorná cap a casa.

Lo selós, dolgut, sense sopá y carpidet de fret, casi tota la nit va está en les armes prop de la porta, esperán que arribare lo mossenet; y arribán lo día, com ya no podíe velá mes, se va adormí a la alcoba del pis baix. Después, casi a la hora de tercia, se va eixecá, y com ya estáe uberta la porta de casa, va fé vore que veníe de fora, va pujá a casa y va amorsá en bona gana. Y poc después, envián a un sagal com si fore lo monaguillo o escolanet del mossen que la habíe confessat, li va preguntá si qui ella sabía habíe tornat allí. La dona, que mol be va coneixe al missaché, li va contestá que no habíe vingut aquella nit, pero que lo esperáe, perque no sel podíe traure del cap. Lo sagal li va portá la contesta al selós, y ell se va está moltes nits velán, volén enchampá al retoret a la entrada, y la dona va seguí passánsu be en lo seu veí. Al final, lo selós, que ya no podíe aguantá mes, enfadat li va preguntá a la dona qué li habíe dit al mossen lo matí de Nadal que se habíe confessat. La dona li va contestá que no volíe dílay, perque no ere cosa honesta ni convenién.
Lo selós li va di: - Mala dona, encara que no mu digues, yo ya sé lo que li vas di, y hay que sabé quí es lo mossen este del que estás tan enamorada, y que se gite en tú totes les nits fen aná ensalmos o encantaméns, o te tallaré les venes. La dona va di que no ere verdat que estiguere enamorada de un mossen.
- ¿Cóm? - va di lo selós-. ¿No li vas di aixó al mossen que te va confessá?
La dona va di: - No pareix que tu haiguen contat, sino que hagueres estat allí; pero sí que lay vach di. - Pos dísme - va di lo selós -, quí es eixe mosse, y dísmu enseguideta.

La dona va arrancá a riure y li va di:

- Me agrade mol cuan a un home sabut lo porte una dona simpleta com se porte a un borrego per los cuernos al matadero; encara que tú no eres listo, ni u has sigut desde que vas dixá entrá al teu pit al maligne espíritu de los sels; y contra mes tonto y animal eres, la meua glória es mes baixa. ¿Creus tú, home meu, que soc sega del ulls de la cara com tú u eres de los de la men? Sert que no; y mirán vach sabé quí ere lo mossen que me va confessá, enseguida vach vore que eres tú, pero me vach proposá donát lo que estáes buscán, y te u hay donat. Pero si hagueres sigut sabut, com creus, no hagueres intentat descubrí de aquella manera los secrets de la teua honrada dona, y sense sospechá ten hauríes donat cuenta de que lo que yo te confesaba ere la verdat, y no ñabíe an ella gens de pecat. Te vach di que volía a un mossen; ¿y no estáes tú disfrassat de mossen, y no te vull? Te vach di que cap porta de casa meua podíe está tancada cuan lo mossen volíe gitás en mí; ¿y quína porta te ha resistit alguna vegada a casa teua, si allí aon yo estaba hagueres volgut víndre? Te vach di que lo mossen se gitabe en mí totes les nits; ¿y cuán ha sigut que no te haigues gitat en mí? Y totes les vegades que me vas enviá al teu falso escolanet saps que no te vas gitá en mí, y li vach di que lo mossen no hi habíe estat. ¿Quín atre ña de mes desmemoriat que tú, que per los sels te has dixat segá? ¡Y has estat a dins de casa, vigilán la porta, y creus que me hay cregut que has anat fora a sopá y a dormí! ¡Torna a sé lo home que habíes sigut, y no faigues fé burla de tú a qui coneix les teues costums com yo, y dixa eixa guarda que fas, que te juro per Deu que si me vingueren ganes de ficát los cuernos, encara que tingueres sen ulls en ves de dos, me donaría lo gust de fé lo que vullguera, y tú no ten enteraríes!
Lo desgrassiat selós, a qui li pareixíe habéssen enterat mol astutamen del secreto de la dona, al sentí aixó se va vore burlat; y sense contestá res va tíndre a la dona per sabuda y per bona, y ara que teníe que sé selós, se va desvestí dels sels, aixina com sels habíe vestit cuan no ne teníe nessessidat. Per lo que la discreta dona, casi en llissénsia per a féu tot al seu gust, sense fé víndre al seu amán per la teulada com los gats, sino per la porta, lo va fé víndre después moltes vegades, y va passá en ell mols bons ratets.

sábado, 20 de enero de 2024

Clamar - Clerc

Clamar, v., lat. clamare, crier, appeler, proclamer, récrier, réclamer.

Clamar, v., lat. clamare, crier, appeler, proclamer, récrier, réclamer.

Donna, merce us clam.

Arnaud de Marueil: Ses joi.

Dame, je vous crie merci.

Clamar autres omes en plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Appeler autres hommes en plaid.

El dozes, us petitz Lombartz

Que clama sos vezins coartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Le douzième, un petit Lombard qui proclame ses voisins lâches.

E m vuelh per vencut clamar.

B. de Ventadour: Leu chansoneta.

Et je veux me proclamer pour vaincu.

Ni de ren al no s rancura ni s clama.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Et ne s'afflige ni se récrie de rien autre.

Part. pas.

E si m faitz mal, en re no 'n sui clamans.

H. de la Bachélerie: Ses totz.

Et si vous me faites mal, en rien je n'en suis réclamant.

ANC. FR. Fu rois clamez par la sentence le pape Zacarie et par l'election des François.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 314.

El païs se fet clamer roi. Roman du Renart, t. III, p. 258.

Qu'estre sires de tot lo mont clamez.

Le Roi de Navarre: Chanson 29.

CAT. ANC. ESP. Clamar.

ANC. IT. A sergenti clama.

Barberini, Doc. d'amore, p. 339.

ESP. MOD. Llamar. PORT. Clamar. IT. MOD. Chiamare. (chap. Cridá, quirdá; reclamá; proclamá.)

2. Clam, s. m., plainte, réclamation, ban.

E fes li gran clam de P. Vidal, que la avia baisada.

V. de Pierre Vidal.

Et lui fit grande plainte de Pierre Vidal, qui l'avait baisée.

Ans se laissen ses clam deseretar.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Mais sans réclamation se laissent déshériter.

Loc. E si m suoill en tener son clam

Cum vassals de sos bos seignors.

Giraud de Borneil: Ben cove.

Et ainsi ai-je coutume de tenir son ban comme vassal de ses bons seigneurs.

Aquelh home que son mes en clam de crim, si cum es d'adulteri o d'homicidi.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ces hommes qui sont mis en accusation pour crime, comme est d'adultère ou d'homicide.

ANC. FR. Isengrin a son claim finé...

D'autre chose est ore li clains.

Roman du Renart, t. 1, p. 311 et 319.

Celui qui veaut le clam faire, etc.

Assises de Jérusalem, Carpentier, t. 1, col. 975.

Que vous faut-il, notre escuyer,

Qui faites le clam douloureux?

Molinet, p. 126.

ANC. CAT. Clam. ESP. Clamo (queja, reclamación).

3. Clamor, s. f., lat. clamor, plainte, réclamation.

E quant ieu vi qu'el volia

Far de s' amia clamor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn.

Et quand je vis qu'il voulait faire plainte de son amie.

E sos enfans, aissi quon dreitz o dona,

Tengan en patz lur terra ses clamor.

G. Riquier: Ples de tristor.

Et que ses enfants, ainsi que le droit le donne, tiennent en paix leur terre sans réclamation.

ANC. FR. Chascun porroit tel clamor fere...

N'i afiert ire ne clamors.

Roman du Renart, t. I, p. 318, et t. II, p. 5.

CAT. ESP. PORT. Clamor. IT. Clamore.

4. Clas, s. m., cri, clameur, glapissement.

E non tem clas, ni crit, ni jab de gossa.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Et ne craint glapissement, ni cri, ni aboiement de chienne.

(chap. clapí un gos.)

Loc. M'an levat en tal clas,

C'ab pauc de joi no m'an ras.

Raimond de Miraval: Sitot s'es ma.

M'ont entraîné dans telle clameur, que peu s'en faut qu'ils ne m'aient privé de mon bonheur.

Adv. comp.

Escridan lor essenhas tuh a un clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Ils crient leurs enseignes tous à un cri.

IT. Chiasso.

- Sonnerie des cloches, glas.

Mais al ters clas, sai sias.

Roman de Flamenca, fol. 66.

Mais à la troisième sonnerie, soyez ici.

Intrarai el mostier sonar mos clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

J'entrerai dans l'église sonner mes glas.

- Clocher.

E bastiretz mostiers e tors e clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Et bâtirez églises et tours et clochers.

ANC. FR. Les sains sone de grant aïr

A glaz...

Atant a fait le glaz fenir.

Roman du Renart, t. I, p. 126-7.

5. Avant clas, s. m., avant glas.

Ans sonet clas e avant glas.

Roman de Flamenca, fol. 66.

Mais il sonna glas et avant-glas.

6. Clamaire, s. m., lat. clamator, réclamant.

Us s'en fazia clamaire

Dels digs don autr' era laire,

Com fes de la gralha 'l paus.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Un se faisait réclamant des paroles dont un autre était larron, comme fit de la corneille le paon.

CAT. Clamador. ESP. Llamador. PORT. Clamador. IT. Chiamatore. (chap. reclamadó, reclamadós, reclamadora, reclamadores; reclamassió, reclamassions)

7. Clamatier, adj., réclamant, plaignant.

De vos no serai clamatiers,

Ans sufrirai alegramen

Los mals que m fan viure languen.

Deudes de Prades: Anc hom.

Je ne serai point plaignant de vous, mais je souffrirai joyeusement les maux qui me font vivre en languissant.

ANC. CAT. Clamater.

8. Clamos, adj., criard.

Cum mostra per sa clamoza votz et plorosa.

Quar mala molher es clamoza.

Eluc. de las propr., fol. 68 et 71.

Comme il montre par sa voix, criarde et pleureuse.

Car méchante femme est criarde.

Fig. - Plaignant, plaintif, réclamant.

Ni per dona de que no suy clamos.

G. Riquier: Yvern.

Ni pour dame dont je ne suis pas plaignant.

Et a la fin totz temps serai clamos

Del vostr' afar.

P. de Barjac: Tot francamen.

Et à la fin je serai toujours réclamant de votre affaire.

ANC. ESP. Clamoso.

9. Reclamar, v., lat. reclamare, réclamer, se plaindre.

Reclama Deu del cel, lo rei, lo grant.

Poëme sur Boèce.

Réclame Dieu du ciel, le roi, le grand.

Mas per merce, dona, reclam

Que m perdones.

Arnaud De Marueil: Dona genser.

Mais par merci, dame, je réclame que vous me pardonniez.

Conseilleron Constanti qu'el se reclames d'En Bertrand.

V. de Bertrand de Born.

Ils conseillèrent Constantin qu'il se plaignît du seigneur Bertrand.

CAT. ESP. PORT. Reclamar. IT. Richiamare. (chap. reclamá: reclamo, reclames, reclame, reclamem o reclamam, reclaméu o reclamáu, reclamen.)

10. Reclam, s. m., réclamation, plainte.

Et sens reclam d'autre cost.

Tit. de 1339. Bordeaux, bibl. Monteil.

Et sans réclamation d'autre dépense.

El mercadans s'en anet a reclam al rei de Fransa.

V. de Guillaume de Baux.

Le marchand s'en alla à réclamation au roi de France.

En Bertrans si 'l fetz reclam de ma domna Maenz.

V. de Bertrand de Born.

Le seigneur Bertrand lui fit ainsi plainte de ma dame Maenz.

- Rappel, réclame, terme de fauconnerie.

Sella carn que es lur reclam...

E lur reclam soven en sentisca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cette chair qui est leur réclame...

Et en sente souvent leur réclame.

Allusiv. E non puesc trobar metzina

Tro venga 'l vostre reclam.

G. Rudel: Quand lo rius.

Et je ne puis trouver remède jusqu'à ce que je vienne à votre réclame.

ANC. FR. Tant que besoing, poverte et fain

La face venir à reclaim.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 301.

Il fit un reclam moult pieux.

Hist. de Gerard de Nevers, p. 66.

CAT. (chap.) Reclam. ESP. PORT. Reclamo. IT. Richiamo.

11. Exclamatio, s. f., lat. exclamatio, exclamation.

Fay se exclamatios per dolor, per indignatios.

Leys d'amors, fol. 136.

L' exclamation se fait par douleur, par indignation.

CAT. Exclamació. ESP. Exclamación. PORT. Exclamação. IT. Esclamazione. (chap. exclamassió, exclamassions)

12. Exclamatiu, adj., exclamatif.

Podon esser dichas exclamativas.

Leys d'amors, fol. 37.

Peuvent être dites exclamatives.

13. Proclamation, s. f., lat. proclamationem, proclamation.

Certanas proclamations.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXIII, fol. 168.

Certaines proclamations. 

CAT. Proclamació. ESP. Proclamación. PORT. Proclamação.

 

Clapcedra., s. f., seringue. (ESP. chap. jeringa, jeringuilla)

La extremitat de la clapcedra.

La conquavitat de la clapcedra.

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

L'extrémité de la seringue.

La concavité de la seringue.

 

Clar, adj., lat. clarus, clair, pur, brillant, gai.

E vei lo temps clar et sere.

(chap. Y vech lo tems cla y sereno.)

B. de Ventadour: Quan par la. 

Et je vois le temps clair et serein.

E 'ls riu son clar de sobre los sablos.

(chap. sauló : sablos : sablon : arena; a Beseit es un tipo de pedra arenosa; esta arena llimpie mol be la brutissia de les mans o la pell, es com la que fan aná los mecanics y la industria al sabó espessial. 

San Pere ere petrvs, petrus, pedra, peyra, pera; San Pablo, Paul, Saulo, sauló.)

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Et les ruisseaux sont clairs sur les sables.

Am sa votz, que ac clara, s'es en aut escridatz.

Roman de Fierabras, v. 567.

Avec sa voix, qu'il eut claire, il s'est écrié hautement.

Fig. Li siei bel huelh clar, amoros, rizen.

G. Faidit: Ja non creyrai.

Ses beaux yeux brillants, amoureux, souriants.

E si 'l muns fos e nos aitals, co fom

Al comensar, tug foram clar e mun.

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

(N. E. Observen cómo escribía el trobador catalán Cerverí de Gerona, Girona; Cervera.)

Et si le monde fût et nous tels, comme nous fûmes au commencer, nous serions tous purs et nets.

Que s'ieu fos alegres ni clars,

A cascun jorn saubra far canso guaia.

Raimond de Miraval: Selh que.

Que si je fusse joyeux et brillant, je saurais à chaque jour faire chanson gaie.

De claras revelatios. V. et Vert., fol. 83.

De claires révélations.

Loc. Que non sia clars com dia.

(chap. Que no sigue cla com lo día.)

Lanfranc Cigala: Escur prim.

Qui ne soit clair comme le jour.

Adv. O no y vey clar dels huels ab que us remir.

B. de Ventadour: Ab joi.

Ou je n'y vois pas clair des yeux avec lesquels je vous regarde.

Adv. comp. Al dia clar.

Poëme sur Boèce.

Au jour clair.

CAT. Clar. ESP. PORT. Claro. IT. Chiaro.

2. Clarament, adv., clair, clairement, distinctement.

Que tos fyllz veyra clarament.

(chap. Que ton fill vorá claramén.)

V. de S. Honorat.

Que ton fils verra clairement.

Si om non pot mostrar clarament, de l'autra part, que non es vers aco que aquela escriptura ditz.

(chap. Si hom no pot mostrá claramén, del atra part, que no es ver – verdat - açó que aquella escritura diu.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Si on ne peut démontrer clairement, de l'autre part, que ce que cette écriture dit n'est pas véritable.

CAT. Clarament. ESP. PORT. Claramente. IT. Chiaramente.

3. Claret, adj., clairet.

Et ab mel claret onhetz li

Totas las penas per aqui.

(chap. Y en mel clareta untéuli totes les plomes per aquí.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Et avec du miel clairet oignez-lui toutes les pennes par ici.

Y en mel clareta untéuli totes les plomes per aquí

ANC. FR. Que tous avons claret et bel.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 28.

IT. Chiaretto. (chap. claret, clarets; clareta, claretes.)

4. Claret, s. m., clairet,, sorte de boisson.

Claret si fa de vi, de mel e d' especias aromaticas subtilment polveridas.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Le clairet se fait de vin, de miel et d'épices aromatiques finement pulvérisées.

CAT. Claret. ESP. PORT. Clarete. IT. Claretto.

5. Claritat, Clardat, Clartat, s. f., lat. claritatem, clarté, lumière, éclat.

Lo mas o entra, inz es gran claritatz.

(chap. Lo mas aon entre, adins ña gran claredat o claró.)

Poëme sur Boèce.

La demeure où elle entre, il y a dedans grande clarté.

Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen

Nos ren clardat, ben puesc dir eyssamen

Qu'ilh es clardatz e rend alumenatge.

Cadenet: Ab leyal.

Ainsi que le soleil au-dessus de tout autre éclairage nous rend clarté, je puis bien dire également qu'elle est clarté et rend lumière.

Tot atressi com la clartatz del dia

Apodera totas altras clartatz.

Faidit de Belistar: Tot atressi.

Tout ainsi comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés.

Fig. E per aiso pert sas clartatz

Pretz e valors e lialtatz.

Folquet de Romans: Tornatz es.

Et pour cela mérite et valeur et loyauté perd ses éclats.

ANC. CAT. Clartat. ESP. Claridad. PORT. Claridade. IT. Chiarità. (chap. Claredat, claridat, claró)

6. Clarat, s. f., clarté.

Tot jorn estei en luec escur,

Per so que ill claratz no ill pejur.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il soit toujours en lieu obscur, afin que la clarté ne lui nuise.

7. Claror, Clardor, Clayror, s. m,, lat. claror, clarté, éclat.

La claror del solelh.

(chap. La claró del sol.)

Trad. d'Albucasis, fol. 16.

La clarté du soleil.

Cel e terra an perdut lor Senhor,

E yeu mon filh, e 'l solelh sa clardor.

(chap. Sel y terra han perdut lo seu Siñó, y yo mon fill, y lo sol sa claró.)

Passio de Maria.

Le ciel et la terre ont perdu leur Seigneur, et moi mon fils, et le soleil sa clarté.

Lo rays d'aquesta flama,

Am sa bella clayror, venia tro en Espaigna.

V. de S. Honorat.

Le rayon de cette flamme, avec son bel éclat, venait jusqu'en Espagne.

CAT. ANC. ESP. Claror. IT. Chiarore.

8. Clarzir, v., lat. clarescere, rendre clair, éclaircir.

Quar de beutatz elugora

Bel jorn e clarsis noiz negra.

B. de Ventadour: Amors enquera.

Car de ses beautés elle illumine un beau jour, et elle rend claire la nuit noire.

Pos dels vertz folhs vei clarzir los garricx.

Pierre d'Auvergne: De jost' als.

Puisque je vois les chênes s'éclaircir de vertes feuilles.

ANC. CAT. Clarir. ESP. Clarecer. IT. Chiarire. (chap. Aclarí, aclarís: yo me aclarixco, aclarixes, aclarix, aclarim, aclariu, aclarixen. Aclarit, aclarits, aclarida, aclarides.)

9. Clareiar, v., lat. clarare, briller.

Car en materia terrestra mens clareio.

(chap. Ya que a la materia terrestre menos clarejen.)

Eluc. de las propr., fol. 266.

Car en matière terrestre ils brillent moins.

ANC. FR. Li renc clairoient endroit lui.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 75.

CAT. Clarejar. ESP. PORT. Clarear. (chap. clarejá: clarejo, clarejes, clareje, clarejem o clarejam, clarejéu o clarejáu, clarejen. “Te clarejen les orelles” me díe un de “Valdarrores” cuan erem chiquets.)

10. Esclarziment, s. m., netteté.

Per la purdat del sanc s'esclarzis la servela e la servela per son esclarzimen monta al coratge. Liv. de Sydrac, fol. 75.

Par la pureté du sang se nettoie la cervelle, et la cervelle par sa netteté élève au courage.

ANC. CAT. Esclarimen.

11. Esclarzir, Esclarzezir, v., éclaircir, clarifier, nettoyer, purifier, éclairer.

Rius o fontanas esclarzir.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Ruisseaux et fontaines se clarifier.

Ab c'un pauc esclarzis sos motz.

(chap. literal: En que un poc aclarire o aclariguere les seues paraules.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Pourvu qu'il éclaircisse un peu ses mots.

Sitot l'aura s'es amara,

Don s'esclarcisson li branc.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Quoique l'air est rude, par quoi les branches se nettoyent.

Fig. Ara s pot hom lavar et esclarzir

De gran blasme.

P. Bremon Ricas Novas: Pois nostre temps.

Maintenant on se peut laver et purifier de grand blâme.

Lo entendemen d'ome se leva e se esclarzezis en conoysser son Creator.

V. et Vert. fol. 83.

(chap. L'entenimén del home se eleve y se aclarix al coneixe al seu Creadó.) 

L'entendement de l'homme s'élève et s'éclaire pour connaître son Créateur.

Substantiv. Lo coms demandet vi e vai durmir,

E levet lo mati al esclarzir.

(chap. Lo comte va demaná vi y sen va aná a dormí, y se va eixecá, llevá, al matí al aclarí.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.

Le comte demanda du vin et il va dormir, et il se leva le matin à l'  éclaircir.

Part. pas. Aiatz de fort leissiu de vitz

Que sia colatz et esclarzitz.

Deudes de Prades, Auz, cass.

Ayez de forte lessive de vigne qui soit coulée et clarifiée.

Del solelh es esclarzitz lo rays.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Le rayon du soleil est éclairci.

ANC. FR.

Tout droit à l'ajourner, quant devra esclarcir.

Roman de Berte, p. 23.

J' esclarciroie pos d'estain.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 281.

CAT. Esclarir. ESP. PORT. Esclarecer.

12. Esclairamen, s. m., éclaircissement.

Aordenet lo prumier esturmen per l' esclairamen d'aquestas doas causas.

Liv. de Sydrac, fol. 60.

Il ordonna le premier instrument pour l'éclaircissement de ces deux choses. (chap. Aclarimén)

13. Esclairar, v., éclairer, éclaircir.

Can l'alba aparec, qu'es pres ad esclayrar.

Roman de Fierabras, v. 4469.

(chap. Cuan l'auba, alba, va apareixe, que es prop d' aclarí.)

Quand parut l'aube, alors qu'il est près d'éclairer.

Can lo solelhs defalh en alcunas partidas del mon, el esclaira e las autras. Liv. de Sydrac, fol. 134.

Quand le soleil manque en quelques parties du monde, il éclaire dans les autres.

Fig. E jamais joys la ira no ns esclaire.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Et que jamais la joie ne nous éclaircisse la tristesse.

Impers. Lo mati anaray quan sera esclayrat.

Roman de Fierabras, v. 3455.

J'irai le matin quand il sera éclairé.

IT. Schiarare.

14. Aclariar, v., éclairer, éclaircir.

Part. pas. En resta morta el camp la una mitatz, 

E lhi F. so molt aclariatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68.

Une moitié en reste morte au champ, et les Français sont beaucoup éclaircis.

15. Clarificatiu, adj., qui a la vertu de clarifier, d'éclairer, clarificatif.

Et de la vista clarificatiu.

(chap. Fa la vista clara, com l'aigua, aclarix.)

De uelhs clarificatiu.

Eluc. de las propr., fol. 55 et 75.

Et clarificatif de la vue.

Clarificatif des yeux.

ESP. Clarificativo.

16. Clarificacio, s. f., lat. clarificatio, clarification, clarté.

Pren el entendement clarificacio.

Eluc. de las propr., fol. 76.

Prend clarté en l'entendement.

ESP. Clarificación. PORT. Clarificação. IT. Chiarificazione.

17. Clarificament, s. m., clarification, clarté.

Per donar als uelhs clarificament.

Eluc. de las propr., fol. 38.

Pour donner clarté aux yeux.

18. Clarificar, Clarifiar, v., lat. clarificare, éclaircir, manifester, glorifier.

Plasa a la dicha real majestat de modifiar e clarifiar.

Statuts de Provence, BOMY, p. 146.

Plaise à ladite royale majesté de modifier et éclaircir.

Paire, clarifica ton nom; adonc venc una votz del cel: Et hyeu l'ai clarificat et encara lo clarificaray.

Frag. de trad. de la Passion.

Père, glorifie ton nom; alors vint une voix du ciel: Et je l'ai glorifié et je le glorifierai encore.

ANC. FR. De clariffier et justifier son excuse.

Lett. de rém., 1460. Carpentier, t. 1, col. 978.

ANC. CAT. ESP. PORT. Clarificar. IT. Chiarificare. (chap. clarificá: clarifico, clarifiques, clarifique, clarifiquem o clarificam, clarifiquéu o clarificáu, clarifiquen. Glorificá, manifestá.)

9. Declaratiu, adj., déclaratif.

De sa declarativa diffinitio.

Forma alcus sos semlans a votz declaratius de sa entencio.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 11.

De sa définition déclarative.

Forme quelques sons semblables à la voix déclaratifs de son intention.

20. Declaratio, s. f., lat. declaratio, déclaration.

En aquela canso

Qu'ieu fi per declaratio.

Brev. d'amor, fol. 3.

En cette chanson que je fis par déclaration.

CAT. Declaració. ESP. Declaración. PORT. Declaração. IT. Dichiarazione. (chap. declarassió, com la de los alcaldes que se creíen lingüistes, a Mequinensa, Mequinenza, Miquinença.)

21. Declaramen, s. m., déclaration.

Que lor enterpretamens et declaramens qu'en diria, etc.

Tit. de 1279. DOAT, t. CLXVII, fol. 16.

Que leur interprétation et déclaration qu'ils en diraient, etc.

22. Declarar, v., lat. declarare, expliquer, déclarer.

Discretamen declarava las difficultats de las Escripturas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 161.

Il expliquait sagement les difficultés des Écritures.

Per declarar las figuras

De l'arbre d'amor escuras.

Brev. d'amor, fol. 1.

Pour expliquer les figures obscures de l'arbre d'amour.

Glozetas petitas a declarar lo test.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Petites gloses pour expliquer le texte.

Segon que dessus ai tocat

E ben expost e declarat.

Brev. d'amor, fol. 88.

Selon que j'ai dessus touché et bien exposé et déclaré.

CAT. ESP. PORT. Declarar. IT. Dichiarare. (chap. Declará: declaro, declares, declare, declarem o declaram, declaréu o declaráu, declaren.)

23. Declaradament, adv., clairement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47.

Clairement et spécifiquement.

24. Preclar, adj., lat. praeclarus, brillant, resplendissant.

Bella 's la domna; el vis a tant preclar

Davan son vis nulz om no s pot celar.

Poëme sur Boèce, 27.

Belle est la dame; elle a le visage si resplendissant que devant son visage nul homme ne se peut celer.

Preclars e resplandens eron endevengut.

Izarn: Diguas me tu.

Étaient devenus brillants et resplendissants.

ESP. PORT. IT. Preclaro. (chap. Preclá, preclás, preclara, preclares.)

 

Clara, Glara, s. f., glaire, blanc d'oeuf.

Ab clara d'un hueu destrempat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Détrempé avec la glaire d'un oeuf.

L'aucels dins l'uou se congria

De la glara tota via.

Brev. d'amor, fol. 51.

L'oiseau dans l'oeuf se forme toujours de la glaire.

CAT. ESP. PORT. Clara. IT. Chiara. (chap. Clara, blang del ou, clares. La yema es lo robell del ou.)

 

Clarmontes, s. m., clermontois, pièce de monnaie.

(N. E. Lugares y apellidos: Claro monte, Claramunt, etc.)

Qu'estiers, nul temps, no gazanhei castel,

Borda ni mas ni 'l quart d'un clarmontes.

R. Gaucelm de Beziers: A penas.

Qu'au contraire, en aucun temps, je ne gagnai château, borde ni habitation, ni le quart d'un clermontois.

Clau, s. m., lat. clavus, clou.

Nég. expl.

Per qu'entr' els pros non es prezatz un clau.

Sordel: Quanqu'ieu.

Parce qu'entre les preux il n'est prisé un clou.

Loc.

Que per mil sagramens

No 'l creiri' hom d'un clau.

P. Vidal: Ges pel temps.

Que pour mille serments on ne le croirait d'un clou.

CAT. Clau. ESP. Clavo. PORT. Cravo. IT. Chiavo. (chap. Clau y tacha, claus y taches. Los claus són mes grans que les taches.)

- Sorte de tumeur.

Malautia que s'apela clau.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Maladie qui s'appelle clou.

2. Clavel, s. m., clou, hameçon, dard.

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel.

P. Cardinal: Tos temps.

Je donnerai un besant à l'homme loyal, si le déloyal me donne un clou.

E de girofles tres clavels.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et trois clous de girofle.

E si us mena pescar al lac

Greu metrez langosta en clavel.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Et s'il vous mène pêcher au lac, vous mettrez difficilement une langouste à l'hameçon.

Ponh de son clavel.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Pique de son dard.

Fig. Mas ieu no m duelh d'aital clavelh.

Deudes de Prades: En un sonet.

Mais je ne me plains pas de pareil clou.

ANC. FR. Li clavel prist tot maintenant,

Si l'a moult tost prist et lié.

Roman du Renart, t. III, p. 295.

CAT. ESP. (clavo, pica, anzuelo, no es la flor) Clavell. IT. Chiavello.

3. Clavellar, v., clouer.

Per pes e per mas clavelar.

(chap. Per peus y per mans enclavá, clavá; Jesús a la creu.)

Passio de Maria.

Clouer par pieds et par mains.

Part. pas. On veyrem clavellat

Dieu en la crotz per totz nos peccadors.

(chap. Aon vorem enclavat a Deu a la creu per tots natros pecadós.)

Folquet de Romans: Quan lo dous.

Où nous verrons Dieu cloué en la croix pour nous tous pécheurs.

ANC. FR.

A la croix où ton Dieu fut pendu et clavellé. 

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Clavellar. ESP. Clavar. PORT. Cravar. ANC. IT. Chiavellare.

(chap. clavá, enclavá : en + clau, en v: enclavo, enclaves, enclave, enclavem o enclavam, enclavéu o enclaváu, enclaven; enclavat, enclavats, enclavada, enclavades.)

4. Desclavelhar, v., déclouer, détacher.

Qu'elh poguesson desclavelhar,

E de sus la crotz devalar.

(chap. Que lo pugueren desenclavá y de dal la creu baixá.)

Passio de Maria.

Qu'ils le pussent déclouer, et le descendre de dessus la croix.

Si que l'ausberc lhi trencha e desclavela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81.

Tellement qu'il lui tranche et détache le haubert.

Fig. Franc reis, Proenza vos apela,

Que sens claus desclavella.

P. Vidal: Ben pac d'ivern.

Franc roi, la Provence, qui sans clous se détache, vous appelle.

No vuel ges que desclavel

De sa cort don vau lonhan.

Aimeri de Peguilain: Li folh e.

Ne veut pas que je me détache de sa cour dont je vais m'éloignant.

(chap. Desenclavá. FR. Détache : des + tache; des + tacha : clau = desenclavá, separá, apartá, etc.)

ESP. Desclavar. PORT. Descravar.

 

Clau, s, f., lat. clavis, clef.

Il trameserun a la vescontessa las claus del lur estar de Berniz.

Titre de 1168.

Ils transmirent à la vicomtesse les clefs de leur maison de Berniz.

Ella smetessma ten las claus de paradis.

(chap. Ella mateixa té les claus del paraísso).

Poëme sur Boèce.

Elle-même tient les clefs de paradis.

Una peyra que iesqua defora en maniera de clau.

Philomena.

Une pierre qui sorte en dehors en manière de clef.

E d'albarestas mantas claus

Et estreyner e deyssarrar.

V. de S. Honorat.

Et serrer et desserrer maintes clefs d'arbalètes.

Dans les computs ecclésiastiques, il a signifié le calcul par lequel on trouve l'époque des fêtes mobiles.

Endecios, epactas e claus e concurrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Indictions, épactes et clefs et intersections.

- Terme de grammaire.

Pauzadas havem las dictios apeladas claus per las quals s'ajusto li temps entre lor. Leys d'amors, fol. 77.

Nous avons posé les termes appelés clefs par lesquels les temps s'unissent entre eux.

Fig. Amors de pretz es la claus.

A. Daniel: En breu brisa.

Amour est la clef de mérite.

Mi dons ten las claus

De toz los bes qu'ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

Ela ten del mieu joi la clau.

Gaubert Moine de Puicibot: Per amor.

Elle tient la clef de mon bonheur.

ANC. FR.

Maîtresse, de mon coeur vous emportez la clef, 

La clef de mes pensers et la clef de ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 160.

CAT. Clau. ANC. ESP. Clave. ESP. MOD. Llave. PORT. Chave. IT. Chiave.

(chap. La clau, les claus. Lo catalá, abans de Pompeyo Fabra, lo cap de fava, fée aná plurals, articuls, pronoms, en AS, com lo ocsitá, provensal, plana lengua romana encara fa: Mi dons ten las claus.)

Bonas Pasquas, Nada, Diada és aquesta, de solempnitat incomparable per la IGLESIA Católica, que´ns evoca els recorts més dolsos dels días de la nostra vida,

- Clôture, prison.

O no m met dins una clau

On hom no m pogues vezer.

Pons d'Ortafas: Si ai perdut.

Ou ne me mette dans une clôture où on ne me pût voir.

Que ten mon cor dins sa clau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Qui tient mon coeur dans sa prison.

2. Clavier, s. m., clavier, portier, qui garde les clefs, trésorier.

Aquels dos consols que seran claviers tengon II de las dichas claus.

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Que ces deux consuls qui seront claviers tiennent deux desdites clefs.

E non vol esser plus claviers

Dels bains, ni de la tor portiers.

Roman de Flamenca, fol. 116.

Et il ne veut plus être clavier des bains, ni portier de la tour.

ANC. FR. Garder les vout e estoier;

Il meisme en fu clavier.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 78.

ESP. Clavero. (porta llaves, tesorero, etc. En femenino, ama de llaves.)

3. Clavari, s. m., clavaire, trésorier.

Que negun temps no leza a clavari, o a clavaris del cossolat, sagellar carta ni letra que contenga obligation de deniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 81.

Qu'en aucun temps il ne soit permis à trésorier, ou à trésoriers du consulat, de sceller charte ni lettre qui contienne obligation de deniers.

Si deguessan exigir per los clavaris de las cortz.

Statuts de Provence, BOMY, p. 6.

Se dussent exiger par les trésoriers des cours.

CAT. Clavari. (N. E. ¿Dónde encuentra Raynouard textos catalanes y no provenzales donde las palabras son las mismas? Es de risa, pero es penoso.)

4. Clavaria, s. f., trésorerie.

L'aministration de la clavaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 81.

L'administration de la trésorerie.

5. Clavar, v., fermer, enfermer.

Can vos clavon lo cortil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Quand ils vous ferment le verger.

E li borges si claven d'eviron.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Et que les bourgeois s'enferment à l'entour.

Part. pas.

Cant agron la sanctor esconduda e clavada.

V. de S. Honorat.

Quand ils eurent caché et renfermé le corps saint.

6. Conclavi, s, m., conclave.

Els romperon lo conclavi, e si espaventeron los cardenals.

L'Arbre de Batalhas, fol. 27.

Ils rompirent le conclave, et ainsi épouvantèrent les cardinaux.

CAT. ESP. (chap. cónclave) PORT. IT. Conclave.

7. Enclavar, v., fermer, enfermer, resserrer.

Tremolet, ac paor e sos huels enclavet.

(chap. Va tremolá, tremolabe, teníe po y sons ulls va tancá “enclavá”.)

V. de sainte Magdelaine.

Trembla, eut peur et ferma ses yeux.

Et enclaveron lo en I loc, si que aqui foron tuich tres pres.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 189.

Et le resserrèrent en un lieu, tellement que là ils furent pris tous les trois.

8. Esclavar, v., enfermer.

Per esclavar de nueig.

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour enfermer de nuit.

9. Desclavar, v., défermer, détacher, ouvrir.

E mains cairels desclavar e destendre.

Aicart del Fossat: Entre dos reis.

Et détacher et détendre maints carreaux.

ANC. FR. Desclaverent les sangles de la selle.

Monstrelet, t. II, fol. 30.

10. Contraclau, s. f., contre-clef, remède.

Que m tramezes del seu estui

La contraclau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmît la contre-clef de son étui.

Fig. Si que l'us reys cuida tener la clau

D'afortimen e l'autr' a 'l contraclau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Tellement qu'un roi croit tenir la clef d'assurance et l'autre a la contre-clef.

Vostra valors

Estai seguramens,

Que nulh lairo no y pot far contraclau.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Votre mérite se maintient sûrement, de manière que nul larron n'y peut faire de contre-clef.

11. Contraclaviers, s. m., contre-claviers.

Tans m' i vei dels contraclaviers.

Marcabrus: Mos sens foilla.

Tant j'y vois des contre-claviers.

12. Reclavar, v., refermer.

Las flors, al levant del solelh, si expando, et al colcant, si reclavo.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Les fleurs, au lever du soleil, s'épanouissent et, au coucher, se referment.

13. Claus, s. m., clos, enclos.

Sobr'els claus dels canorgues. (lat. chap. esp. claustro)

Tit. de 1271. DOAT, t. CXLVI, fol. 148.

Sur les enclos des chanoines.

14. Clauzura, s. f., clôture.

Com per alcun temps fosson estat en clauzura.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76.

Comme ils eussent été pendant quelque temps en clôture.

15. Clauza, s. f, clause. (chap. claussa, cláussula)

Las generals clauzas contengudas en aquesta carta.

(chap. Les generals clausses, cláussules contingudes an esta carta.)

Titre de 1275. Bibl. du R., fonds de D. Villevieille.

Les clauses générales contenues dans cette charte.

- Terme de grammaire.

Cant diversas clausas son ajustadas.

Leys d'amors, fol. 146.

Quand diverses clauses sont ajustées.

16. Clausula, s. f, lat. clausula, clause, convention.

Sens clausula d'opposition... ab clausula de transport.

(chap. Sense cláussula de opossisió... en cláussula de transport.) 

Fors de Bearn, p. 1080.

Sans clause d'opposition... avec clause de transport.

ANC. FR. Une clausele générale contenue oudit Keurbrief, par laquelle clausele, etc.

Tit. de 1323. Carpentier, t. 1, col. 987.

CAT. ESP. (cláusula) PORT. IT. Clausula.

17. Clos, Closc, s. m., coque, clôture, enveloppe.

(chap. clasca, clasques, de amela, anou, ou, mariscos, etc.)

Ab notz frachas

Que sion be totas del clos trachas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec des noix cassées qui soient bien toutes tirées de la coque.

Adonx lo closcx se vay trencar,

E pren defora pastura.

Brev. d'amor, fol. 51.

Alors la coque va se fendre, et il prend pâture dehors.

Lo closc del huou.

(chap. La clasca del ou)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf.

CAT. Closca. (ESP. Cáscara) PORT. Casca. IT. Guscio.

18. Clusel, s. m., caverne.

E 'ls camis traversiers, los clusels e las balmas.

Izarn: Diguas me tu.

Et les chemins traversiers, les cavernes et les grottes.

19. Cluza, s. f., nid, gîte.

O perditz jove que volar

No sap ni a cluza tornar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou jeune perdrix qui ne sait voler ni retourner à nid.

20. Clausura, s. f., lat. clausura, clôture.

E val mais que clausura

A ciutat asetjada.

Serveri de Girone: En mal.

Et vaut mieux que clôture à ville assiégée.

Fig. Et an porta e clauzura a totz los V sens corporals.

V. et Vert., fol. 28.

Et ont porte et clôture à tous les cinq sens corporels.

ANC. FR. Et desquels la sépulture

Presse sous même closture

Le corps, la vie et le nom.

Ronsard, t. 1, p. 837.

CAT. ESP. PORT. Clausura. IT. Chiusura. (chap. claussura o clausura, 

v. clausurá o claussurá: claussuro, claussures, claussure, claussurem o claussuram, claussuréu o claussuráu, claussuren.)

21. Clausio, s. f., clôture, action de fermer.

Escurziment de raso ab clauzio de uelhs.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Obscurcissement de raison avec clôture d'yeux.

22. Claustra, s. m., lat. claustrum, cloître, monastère.

Comenzat an la gleysa e claustras e maysos.

(chap. literal: Escomensat han la iglesia y los claustros y les cases.)

V. de S. Honorat.

Ont commencé l'église et les cloîtres et les habitations.

Ni la claustra dels cannonegues.

Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 134.

Ni le cloître des chanoines.

Mesurec la claustra en fora. Philomena.

Il mesura le cloître en dehors.

S'estas en claustr' a rescos,

Ni vols guerras ni tensos.

Le Moine de Montaudon: L'autr'ier.

Si tu es en monastère en cachette, et veux guerres et disputes.

O dedins vostra claustra libres legir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

Ou dans votre cloître lire des livres.

Fig. Aquest don de scientia es priors e claustriers en la claustra de l'arma. V. et Vert., fol. 59.

Ce don de science est prieur et cloîtrier dans le cloître de l'âme.

ANC. CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. Claustra. IT. Chiostra.

23. Claustrier, s. m., cloîtrier.

Claustriers contra priors et contra abbatz et officials.

V. et Vert., fol. 26.

Cloîtriers contre prieurs et contre abbés et officiaux.

ANC. ESP. Claustero.

24. Claure, Clauzer, v., lat. claudere, clore, fermer, enfermer, environner,

cacher.

Aquelh trauc pusquatz clauser ab una peyra. Philomena.

Vous puissiez fermer ce trou avec une pierre.

Mas aissi 'l clau e 'ls enserra

Qu'Engolmes a per fort cobrat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Mais les environne et les enferme tellement qu'il a par force recouvré Angoulême.

Clauzi mos huelhs e torn ma cara.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je ferme mes yeux et tourne mon visage.

Loc. fig. E claus tas aurelhas

A lur votz.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et fermes tes oreilles à leur voix.

Drutz, er clau las dens.

Rambaud d'Orange: Peire.

Amant, maintenant je ferme les dents.

Part. prés. Coa clauzens et subtileta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Queue fermant et effilée.

Part. pas. Es tot entorn clauz de fossatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l'entour clos de fossés.

Portar lettras clausas de part mossenhor.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Porter lettres closes de la part de monseigneur.

Loc. Deffendre en camp claus.

L'Arbre de Batalhas, fol. 192.

Défendre en champ clos.

Substantiv. Clauzis e sauputz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Les cachés et les connus.

ANC. FR. Il me cloyt le pas.

Monstrelet, t. II, p. 104.

Et voulut voir les lettres clauses qui estoient arrivées.

Comines, t. 1, p. 380.

ANC. IT. E l'affamato ch' appetito claude.

Barberini, Doc. d'amore, p. 115. 

ANC. CAT. Cloir. CAT. MOD. Clourer. IT. Chiudere. (chap. tancá, cloure. A Beseit, al carré Villaclosa, que no té eixida, per naixó se diu aixina, natros li diém “la botera”.)

25. Cluchar, v., clore.

Si be someilla ni s clucha,

L'amors que m fai languir.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

Bien que l'amour, qui me fait languir, sommeille et se close.

26. Clure, v., cligner, renfermer, clore, couvrir.

En menz que no clugeras l'ueyll.

(chap. En menos (tems) que no clucares l'ull; l'ull, com Lull, Ramón Lull, Lulio, Lulius, ell u escribíe en una L al escomensamén y dos al final. Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma, a vegades escriu Montclús y datres Monclús. Montis, montem, mons, mont, va pedre la t final fa mols siglos, com Moncada, Muncada, Montecatheno, Montserrat, Monserrate, Monserrat, etc. v. clucá: cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen. Yo tamé cluco l'ull del cul, pero encara no u hay vist may.)

V. de S. Honorat.

En moins que vous ne cligneriez l'oeil.

Part. pas. Als enemics son sei hueilh cluc.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu.

Ses yeux sont fermés aux ennemis.

Lai a 'N Guillem Augier on pretz s'es clutz.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Là au seigneur Guillaume Augier où mérite s'est renfermé.

Ab motz alqus

Serratz et clus.

Pierre d'Auvergne: Be m'es plazen.

Avec quelques mots serrés et couverts.

Qu'un vers non clus cuelha

Tal qu'el sos sia novelhs.

Pierre d'Auvergne: L'airs.

Que je cueille un vers non couvert tel que le son soit nouveau.

Anc trobars clus ni braus

Non dec aver pretz ni laus.

Raimond de Miraval: Anc trobars.

Jamais trouver couvert et rude ne dut avoir prix ni louange.

Pascha clusa se disait du premier dimanche après Pâque.

So fo sapte de pascha clusa.

Roman de Flamenca, fol. 35.

Ce fut le samedi de la pâque close.

27. Claumen, adv., closement, étroitement.

Mal fai qui claumen serra

Dona joven amorada.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Fait mal qui ferme étroitement dame jeune enamourée.

28. Clusamen, adv., obscurément, secrètement.

Sel que fey per auzir

La chanzo cluzamen.

G. Riquier: Als subtils.

Celui qui fit la chanson obscurément pour ouïr.

29. Aclucar, v., fermer les yeux.

La nuoich quan lo sons m'acluca.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

La nuit quand le sommeil me ferme les yeux.

30. Acclure, v., enfermer, cacher.

E sai ne motz que dins lai on estan

S'acluzon plus non fa son past auzel.

R. Gaucelm: A penas vau.

Et j'en connais plusieurs qui là-dedans où ils sont se cachent plus que l'oiseau ne fait sa pâture.

Part. pas. Ni ab dregz huels esguardar,

Tan sui conquis et aclus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ni regarder avec des yeux fixes, tant je suis conquis et enfermé.

31. Conclusio, s. f., lat. conclusio, conclusion.

Ni ses el logica forme conclusio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Et que sans lui la logique forme conclusion.

CAT. Conclusió. ESP. Conclusión. PORT. Conclusão. IT. Conclusione. 

(N. E. ¿Cuándo se empiezan a encontrar tildes en el occitano? En latín el acento de conclusio está en la u; ¿se desplaza a la última o en el occitano, provenzal? Sólo hace falta comparar varias rimas.

32. Conclusiu, adj., conclusif.

Don conclusiu, si que conclusiu.

Donc, doncas son conjunctios conclusivas.

Leys d'amors, fol. 76 et 101.

Donc conclusif, si que conclusif.

Donc, ainsi sont conjonctions conclusives.

ESP. IT. Conclusivo.

33. Concluire, Conclure, v., conclure.

Mas l'Escriptura conclus totas aquestas causas.

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Galates.

Mais l'Écriture conclut toutes ces choses.

Sophismar e concluire, e tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens.

P. de Corbiac: El nom de.

Sophistiquer et conclure, et tout adroitement mener mon adversaire à déconfiture.

Part. prés. Conclusivas o concluens.

Leys d'amors, fol. 26.

Conclusives ou concluantes.

CAT. Conclouer. ESP. PORT. Concluir. IT. Conchiudere. (chap. concluí: concluíxco, concluíxes, concluíx, concluím, concluíu, concluíxen.)

34. Enclostrar, v., cloîtrer.

Qual pro y auretz s'ieu m'enclostre?

Le comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous si je me cloître?

35. Inclusio, s. f., lat. inclusio, inclusion.

Dieus es dins el mon ses incluzio.

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu est dans le monde sans inclusion.

CAT. Inclusió. ESP. Inclusión.

36. Enclaure, v., enclore, enfermer.

Dins en ma cambra l'ai enclaus.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Je l'ai enfermé dans ma chambre.

Fig. Malvestatz roill et usa

E enclau joven.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Méchanceté rouille et use et renferme amabilité.

Adoncs Clariana s'enclaus

En sa chambra secretament.

V. de S. Honorat.

Alors Clariane s'enferme dans sa chambre secrètement.

C'onrada n'er la corona romana,

Si 'l vostre cap s'i enclau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Que la couronne romaine en sera honorée, si votre chef s'y enferme.

Mas selhs en qui pretz s'enclau

Am ieu e dey ben amar.

Raimond de Castelnau: Ges sitot.

Mais j'aime et je dois aimer ceux en qui le mérite se renferme.

Ar n'ai dig pro, perque mas dens enclau.

Sordel: Quanqu'ieu.

Maintenant j'en ai dit assez, c'est pourquoi j'enferme mes dents.

Part. pas. La donzella s'estet enclausa.

V. de S. Honorat.

La demoiselle se tint enfermée.

37. Enclure, v., lat. includere, enclore, enfermer.

Part. pas. Totas paguas et politias enclusas.

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 241.

Tous paiements et quittances inclus.

Tug viron que de Helena, des lo muscle en jus,

Tenia la viva brasa lo sieu gent cors enclus.

V. de S. Honorat.

Tous virent que d'Hélène, de l'épaule en bas, la vive braise tenait son gentil corps enfermé.

CAT. Enclourer. ESP. PORT. Incluir (recluir). IT. Inchiudere. (chap. incluí: incluíxco o incluíxgo, incluíxes, incluíx, incluím, incluíu, incluíxen.)

38. Inclusivament, adv., inclusivement.

Se inten inclusivament.

Fors de Bearn, p. 1092.

S'entend inclusivement.

CAT. Inclusivament. ESP. PORT. IT. Inclusivamente.

39. Exclusio, s. f., exclusion.

Fora 'l mon ses exclusio.

Eluc. de las propr., fol. 5.

Hors du monde sans exclusion.

CAT. Exclusió. ESP. Exclusión. PORT. Exclusão. IT. Esclusione.

40. Esclaure, Esclure, v., lat. excludere, exclure, défendre.

Ab signes conogutz

m' esclutz

Que re m fassa.

T. de Gui et de Joris: Joris.

Avec signes connus elle me défend que je fasse rien.

Part. pas. Certa amistatz non es esclausa per nulla forsa.

Trad. de Bède, fol. 75.

Amitié sûre n'est exclue par nulle force.

ANC. CAT. ESP. PORT. Excluir. IT. Escludere. (chap. excluí, se conjugue com incluí, miréu mes amún.)

41. Desclaure, v., déclore, ôter la clôture (ouvrir).

Ny desclauses los orts.

Tit. de 1238. DOAT, t. CXLIX, fol. 2.

Ni n' ôtât la clôture des jardins. (N. E. Ni n' ôtât se pronunsie com ninotet, diminutiu de ninot, com Chimo Puig, Ximo.)

Part. pas. Que la porta sia desclausa e pueys causada de mur.

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Que la porte soit déclose et puis garnie de mur.

CAT. Desclourer. IT. Dischiudere.

42. Interclure, v., entre-clore.

Part. pas. Ajuda calor natural intercluza...

Las fumositatz intercluzas.

Eluc. de las propr., fol. 216.

La chaleur naturelle entre-close aide...

Les fumosités entre-closes.

IT. Interchiudere.

43. Resclauza, s. f., écluse.

Ayssi co moli ses resclauza que se torneja am blat et senes blat, segon lo cors de l'ayga. V. et Vert., fol. 103.

(chap. literal: Així com lo molí sense esclusa, estanca, que gire en blat y sense blat, segons lo curs de l'aigua.)

Ainsi que moulin sans élcuse qui se tourne avec blé et sans blé, selon le cours de l'eau.

Fig. Reten tas paraulas en la resclauza de discretio.

V. et Vert., fol. 103.

Retiens tes paroles dans l'écluse de discrétion.

CAT. Resclosa. (ESP. Esclusa)

44. Resclausada, s. f., éclusée.

La dicha... secada... fo si grand que non podia hom molre sinon a resclauzadas. (chap. La dita... sequera, sequía... va sé tan gran que no podíe hom moldre mes que a estancades.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 76.

Ladite... sécheresse... fut si grande qu'on ne pouvait moudre sinon à éclusées.

45. Reclaure, Resclure, v., fermer, faire reclus, enfermer.

De vanetat que reclausa la porta de paradis.

Leys d'amors, fol. 24.

De la vanité qui ferme la porte du paradis.

Part. pas. Que us tengra mon fin cor reclus...

E amera vos a rescos.

A. Daniel: Si que vos.

Que je vous tiendrais mon pur coeur caché... et je vous aimerais en secret.

En la maiso de Dedalus

M'a mes amors aman reclus.

G. Magret: Ma dona m.

En la maison de Dédale amour m'a mis amant reclus.

ANC. FR. A la fin des XII heures sailloient hors XII chevalier armé par XII fenestres, que il ouvroient à leur issir, puis le reclooient per enging.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 254.

CAT. Reclourer. ESP. Recluir. IT. Richiudere. (chap. Recluí, recluís: yo me recluíxco o recluíxgo, recluíxes, recluíx, recluím, recluíu, recluíxen.)

46. Reclus, s. m., reclus, moine, religieux, enfermé dans le cloître.

Ans viurai cum lo reclus,

Sols, ses solatz.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l' olifans.

Mais je vivrai comme le reclus, seul, sans agrément.

Loc. Que bona fes salva reclus.

Deudes de Prades: Ab cor.

(chap. Que la bona fé salve al reclús, monjo, religiós, que está enclaustrat, tancat a dins de un monasteri. Alemán Kloster; claustro, claustrum, etc.)

Que bonne foi sauve le reclus.

CAT. Reclos. ESP. PORT. Recluso. IT. Richiuso.

 

Claudicatio, s. f., lat. claudicatio, claudication, boitement.

Non accideys al malaute claudicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64.

N'arrive au malade boitement.

ESP. Claudicación. PORT. Claudicação. IT. Claudicazione.

2. Claudiquar, v., lat. claudicare, boiter.

Es necessari que claudique.

Trad. d'Albucasis, fol. 64.

Il est nécessaire qu'il boite.

CAT. ESP. PORT. Claudicar. (chap. claudicá: claudico, claudiques, claudique, claudiquem o claudicam, claudiquéu o claudicáu, claudiquen.)

3. Clop, s. m., éclopé, boiteux.

E 'l fazia los sortz auzir

E los clops sautar e salhir.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Et il faisait les sourds ouïr et les boiteux sauter et saillir.

Fig. Per que bella rasos cara

Se pert, que 'l clop e li ranc

Trobon e son cantador.

(N. E. En chapurriau, ranquejá, coixejá; clop: paralític.)

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

C'est pourquoi se perd belle raison chère, attendu que les éclopés et les boiteux trouvent et sont chanteurs.

(N. E. Voire: Les Schtroumpfs éclopés.)

ANC. FR. XIV clop y furent redrecié.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 279.

Et d'épée donner main cop

Et espauler et faire clop.

Roman du Renart, t. IV, p. 148.

4. Clopchar, v., clocher, boiter.

Part. prés. Dreitz pas de vostres pes que no foleges clopchant.

Trad. de Bède, fol. 73.

Droits pas de vos pieds pour que vous n'erriez en clochant.

Per aquo n'anatz clopchan.

T. de Cavaire et de Bonafous: Bonafos.

Pour cela vous en allez clochant.

 

Cleda, s. f., claie, palissade.

Per desotz la tor fetz de cledas un gran pon.

(N. E. Observen la pérdida de la t final de pont, pontem, etc.)

Roman de Fierabras, v. 3313.

Il fit par-dessous la tour un grand pont de claies.

ANC. FR. Le suppliant portoit une clede ou claye qu'il avoit faicte.

Lett. de rém., 1466. Carpentier, t. 1, col. 988.

 

Clerc, s. m., lat. clericus, clerc, lettré.

A! per que vol clercx belha vestidura?

G. de Montagnagout: Per lo mon.

Ah! pourquoi le clerc veut-il beau vêtement?

Li clerc per cui ancse

Sab hom lo mal e 'l be.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Les clercs par qui toujours on sait le bien et le mal.

La regina de qui ieu soy clercz.

Leys d'amors, fol. 52.

La reine de qui je suis clerc.

ANC. CAT. Clerc. ESP. (clérigo) PORT. Clerigo. IT. Chierico.

2. Clerczon, s. m., petit clerc, enfant de choeur.

Eu l'audi legir a clerczons.

Fragm. de la V. de sainte Foi d'Agen.

Je l'entendis lire à petits clercs.

Fo premieramen paubre clerzo en la glyeia de, etc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Il fut premièrement pauvre enfant de choeur dans l'église de, etc.

ANC. FR. Ke ne sai la kele leçons

Est alé lire un des clerjons...

Cantent li mestre cler é cantent li clerjon.

Roman de Rou, v. 503 et 1626.

Que li maistres fait as clerçons

Quant il lor pernent les leçons.

Roman du Renart, t. III, p. 43.

ESP. Clerizon (clérigo). IT. Chiericone.

3. Clergue, Clerge, s. m., clerc, lettré, ecclésiastique.

Clergue volon trastot l'an per engual

Ab cobeitat gent caussar e vestir.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les clercs veulent toute l'année également avec convoitise se chausser et se vêtir gentiment.

Loc. Et a clergues et a laix. Philomena.

Et à clercs et à laïques.

Prov. Si col proverbi despon:

Ja no t fizar ni en clerge ni en lairon.

P. Cardinal: Atressi.

Comme le proverbe enseigne: Jamais ne te fie ni en clerc ni en larron.

Adjectiv. Per aleu laic o per aleu clergue.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 69.

Par aleu laïque ou par aleu ecclésiastique.

CAT. Clergue. ESP. (clérigo) PORT. IT. Clero.

4. Clergua, s. f., clergesse.

Greu n'i vey laica ni clergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Avec peine je n'y vois femme laïque ni clergesse.

ANC. FR. Aprenez, soyez clergesses,

Quelque mot vous y servira.

Coquillart, p. 3.

Mais trop plus est à craindre une femme clergesse.

Ronsard, t. 1, p. 125.

5. Clergavis, s. m., clerc.

Anc clergavis

Ni gramavis.

G. de Berguedan: Un trichaire.

Oncques clerc ni écrivain.

6. Clergier, s. m., prêtre.

En est luc avia clergier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

En ce lieu il y avait prêtre.

7. Clergat, Clergant, s. m., ecclésiastique, clerc.

En servizi de los fals clergatz.

G. Figueras (Figuieras, Figueiras): No m laissarai.

Au service des faux ecclésiastiques.

Ar er l'enjans de lui e dels clerjatz.

G. Rainols d'Apt: A tornar.

Maintenant la tromperie sera de lui et des clercs.

E dis ben leu d'aicel clergant.

Roman de Flamenca, fol. 71.

Et dit peut-être de ce clerc.

8. Clerguada, s. f., tonsure.

Qui vol paradis gazanhar,

Fass' aisso qu'ieu vuelh retraire,

Pueis no 'i cal clerguada faire.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Qui veut gagner le paradis, fasse ce que je veux rapporter, puis qu'il ne lui soucie de faire tonsure.

Que ades mi tolla la cri,

E que m fassa granda clerguada.

Roman de Flamenca, fol. 62.

Que maintenant il m'ôte la chevelure, et qu'il me fasse grande tonsure.

9. Clercia, s. f., clergé.

Mas cobeitatz tolh a clercia 'l sen.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Mais convoitise ôte le sens au clergé.

E clercia o degra prezicar.

R. Gaucelm: Ab grans.

Et le clergé le devrait prêcher.

- Science.

Et ab aitan de clercia,

Auriam pro ieu et vos.

Cadenet: Amors.

Et avec autant de science, vous et moi nous aurions assez.

ANC. FR. Moins on en voit de l'art de chyrurgie

Qui ne requiert pourtant si grand clergie.

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 98.

CAT. ESP. (clerecía) Clerecia. PORT. Clerezia. IT. Chiericia.

10. Clergil, adj., du clergé, ecclésiastique.

Que Dieus e l' orde clergil

Vos a tout pretz et onransa.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Que Dieu et l'ordre du clergé vous a ôté mérite et honneur.

11. Clerjal, adj., lat. clericalis, clérical.

En simple habit clerjal.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 17.

En simple habit clérical.

12. Clerguegar, v., pérorer, se perdre en paroles.

Anc Guillems trop non clergueget,

Quar ren non quis ni demendet.

Roman de Flamenca, fol. 103.

Jamais Guillaume ne se perdit beaucoup en paroles, car il ne requit ni ne demanda rien.