NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

JORNADA CUARTA. NOVELA QUINTA. Isabetta, maceta, aufádega

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, éste se li apareix en somnis y li amostre aón está enterrat. Ella, de amagatóns li desenterre lo cap y lo fique a una maceta de aufádega y plorán sobre ell tots los díes durán mol tems, sons germáns lay prenen y ella se mor de doló poc después.

Acabada la história de Elisa y alabada per lo rey durán un rato, a Filomena li va sé ordenat que ne contare una. Ella, plena de compassió per lo pobre Gerbino y la seua Siñora, después de un piadós suspiro, va escomensá:

La meua história, grassioses siñores, no sirá sobre gen de tan alta condissió com van sé aquelles sobre les que Elisa ha parlat, pero no sirá menos digna de llástima; y al enrecordámen d´ella me porte a Mesina, fa poc recordada, aon va passá lo cas.

Ñabíe, pos, a Mesina tres joves hómens germáns, mercadés, que s´habíen quedat bastán rics después de la mort de son pare, que ere de San Gimigniano, y teníen una germana de nom Elisabetta, jove mol hermosa y cortés, a qui, fore quina fore la raó, encara no habíen casat. Y teníen ademés estos tres germáns, a un almassén seu, a un mosso paissano de nom Lorenzo, que tots los seus assuntos dirigíe y fáe. Este, sén mol hermós de persona y mol pito, habénlo vist moltes vegades Isabetta, va passá que va escomensá a agradáli extraordinariamén, de lo que Lorenzo sen va acatá y abandonán tots los seus atres amoríos, va escomensá a ficá en ella lo ánimo; y de tal modo va corre l´assunto que, agradánse la un al atre, no va passá mol tems hasta que se van atreví a fé lo que los dos mes dessichaben.

Y continuán en aixó y passán juns mols bons ratos plens de goch, no van sabé obrá prou en secreto, que una nit, anán Isabetta de amagatóns allí aon Lorenzo dormíe, lo germá gran, sense donássen cuenta ella, la va guipá. Este, com ere un jove prudén, encara que mol dolgut, mogut per un honesto propósit, sense fé cap soroll ni di res, va aná donánlos la volta a uns cuans pensaméns sobre aquell assunto, y va esperá al matí siguién. Después, vingut lo día, los va contá a sons germáns lo que la nit passada habíe vist entre Isabetta y Lorenzo, y los tres, después de discutíu, van deliberá que per a que sobre san germana no caiguere cap infamia, passaríen alló en silénsio y faríen vore (fingiríen) que no habíen vist ni sabíen res de alló hasta que arribare lo momén en que, sense mal ni deshonra seua, se pugueren rentá esta afrenta. Y quedán en tal dispossisió, charrán y enriénsen en Lorenzo tal com acostumbraben, va passá que fingín anássen fora de la siudat per a distráures se van emportá los tres a Lorenzo. Arribats a un puesto mol solitari y perdut, veénse en ventaja, a Lorenzo, que de alló res se barruntabe ni aulorabe, van matá y enterrá de manera que dingú puguere acatássen. Van torná a Mesina y van corre la veu de que lo habíen enviat an algún puesto, lo que fássilmen se va creure perque moltes vegades solíen enviál de viache. Com Lorenzo no tornáe, Isabetta mol a subín los preguntáe per nell a sons germáns, y un día que los preguntáe en molta insisténsia, un de sons germáns li va di:

- ¿Qué vol di aixó? ¿Qué tens que vore tú en Lorenzo que me preguntes tan per nell? Si tornes a preguntámos te donarém la contestassió que mereixes.

Per lo que la jove, dolguda y apocadeta, temerosa y no sabén per qué, va dixá de preguntáls, y moltes vegades per la nit lo quirdabe y li demanáe que vinguere, y algunes vegades en moltes llágrimes per la seua llarga aussénsia se queixabe y sense consolás estabe sempre esperánlo. Va passá una nit que, habén plorat mol a Lorenzo que no tornáe y habénse al remat quedat dormida, Lorenzo se li va apareixe mentres dormíe, blang y despelussat, y en la roba esgarrada y podrida, y li va pareixe que li diebe:

- Oh, Isabetta, no fas mes que cridám, y de la meua llarga tardansa te fiques trista, y en les teues llágrimes me acuses; y per naixó, que sápigues que no puc torná aon estás, perque lo radé día que me vas vore tons germáns me van assessiná.

Y describínli lo puesto aon lo habíen enterrat, li va di que no lo cridare mes ni lo esperare. La jove, despertánse y donán fe a la visió, va plorá amargamén; después, eixecánse, sense atrevís a di res a sons germáns, se va proposá aná al puesto que li habíe sigut dit y vore si ere verdat lo que en somnis li habíe paregut. Y obtenín llissénsia de sons germáns per a eixí un tems de la siudat a passejás en compañía de una que datres vegades en ells habíe estat y sabíe tots los seus assuntos, lo mes pronte que va pugué allá sen van aná, y apartán les fulles seques que ñabíe an terra, aon la terra li va pareixe mes blana allí va esgarrapá; y no habíe cavat mol cuan va trobá lo cos del seu pobre amán ben conservat, ni fet malbé ni corromput. Veén que no ere aquell puesto de ploreres, si haguere pogut tot lo cos se haguere emportat per a donáli sepultura mes convenién, pero com no podíe sé, en un gaviñet lo milló que va pugué li va separá lo cap del cos y, embolicánlo en una toalla y tirán terra damún del cos, se va ficá lo cap a la faldeta y sen van aná de allí cap a casa.

Allí, en este cap se va tancá a la seua alcoba, y damún d´ell va plorá llarga y amargamén hasta que lo va rentá en les seues llágrimes, donánli mil besos per tot arreu. Después va agarrá una maceta gran y maja, de aquelles a les que se plante la millorana o la aufádega, y la va ficá a dins embolicada en una tela hermosa, y después, ficán a damún la terra, va plantá algunes motes de aufádega salernitana (de Salerno), y la regabe en aigua de roses, o de azahar, o en les seues llágrimes; y habíe pres la costum de está sempre prop de esta maceta, y de cuidála en tot lo seu afán, com que teníe amagat al seu Lorenzo, y después de que la habíe cuidat mol, escomensabe a plorá durán mol tems, hasta que tota la aufádega chorrejabe. La alfábrega, tan per la llarga y continua solissitut com per la riquesa de la terra abonada pel cap de Lorenzo, se va ficá mol maja y fée mol bona auló.

Y continuán la jove sempre de esta manera, moltes vegades la van vore los seues veíns, y los van contá a son germáns que se extrañáen de vórela tan descuidada, afeada, arguellada, tan que los ulls pareixíe que se ni hagueren de eixí de la cara. Lo que sentín sons germáns y véenu ells tamé, habénla renegat alguna vegada y no valén de res, de amagatóns van fé que li prenguéren aquella maceta. Y com ella no la trobáe, en grandíssima insisténsia la va demaná moltes vegades a sons germáns, y com no lay tornáen, no paráe de plorá, se va ficá dolenta y al llit no demanáe datra cosa que la maceta. Los joves se van extrañá mol de que la demanare tan, y per naixó van volé vore lo que ñabíe a dins; van abocá la terra, van vore la tela y a dins lo cap, que encara no estáe tan desfigurat com per a no reconéixe hasta lo pel risat de Lorenzo. Per lo que se van extrañá mol y van tíndre temó de que alló se sapiguere, la van enterrá sense di res y van eixí de Mesina, fugín cap a Nápoles. Sense dixá de plorá la jove y sempre demanán la seua maceta de la aufádega, gañolán se va morí, y aixina se va acabá lo seu desventurat amor.
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:

Quí seríe lo mal cristiano
que la aufádega me va robá, etc.



/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /

https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns

Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.

1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.

albahaca silvestre mayor

1. f. clinopodio.

albahaca silvestre menor


1. f. alcino.

jornada cuarta novela sexta

https://it.wikipedia.org/wiki/Lisabetta_da_Messina

https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum

Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.

Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.

Lo fossá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014
Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic A finals del s. XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

LXXXVIII. Reg. n. 1895, fol. 116. 25 nov. 1388.

(texto en latín mes aball.
Per qué no li diuen y escriuen Barchinona cuan se trobe tantíssimes vegades este nom als textos antics? Los catalanistes com los de la Ascuma sol volen cambiá o recuperá los noms que an ells los apetix, pero Gerona o Leyda, Ilerda, Ilerde, Lerida sense tilde o en tilde, Lérida, no los agrade. Tampoc li dirán Dertusa o Dertosa a Tortosa. O Sent Boy. O mols atres noms: Terraça, Sabadel, Martoreyes, Corro jusa, Muncada, Munbuy, etc. del Censo de Pedro IV o Pere IV o En Pere de Aragó.

Imagineutos:

Aeroport Josep Tarradellas - Lo Prat - (BCHN) Barchinona;
Porta de Barchinona a la autopista;
Festas de la Mercè de Barchinona; 
IEC de Barchinona;
Lotja de Barchinona (en 1 L, com los conductós novels o novatos); Universitat de Barchinona (UB : Uns Burros); 
Parc Güell de Barchinona;
Sagrada Familia de Barchinona;
Fòrum Barchinona;
La Seu - Catedral de Barchinona; 
Lo Palau de la Música Catalana a Barchinona (o sigue: ocsitana)
Lo Palau Real, Reyal, Reial Major de Barchinona;
Lo Monasteri de Valldonzella de Barchinona;
Lo Monasteri de Monserrat o Monserrate o Montserrat prop de Barchinona, a Monistrol;
Las Ramblas de Barchinona; sí, lo plural en catalá, dialecte ocsitá, se escribíe en a, no en e, que es mes valensiá.
Lo Call de Barchinona; La Boqueria de Barchinona; Sant Jaume de Barchinona; Lo Portal de Sant Antoni de Barchinona; Lo Palau Episcopal o del Bisbe de Barchinona; Lo Archiu de la Corona de Aragó a Barchinona, al carré dels Comtes de Barchinona; Lo Hospital u Ospital de Santa Creu de Barchinona; Lo Monestir de Valldonzella de Barchinona ont per las monjas fou rebut (Juan II) e exint al pati ab Creu processionalment ...; Lo clero de la Seu, los canonges, etc. camí de Poblet, aon se enterraben mols Reys de Aragó; Ramón Berenguer IV no haguere pugut sé enterrat allí, perque no va sé Rey de Aragó, pero sí Princeps aragonensi, Princep, Príncipe, Lo prinsipal. Lo rey ere Ramiro II, la reina Petronila, Peronella, y después Alfonso II va sé rey de Aragó, y conde de Barselona, y marqués de Provensa, Marca + Provintia.
Per sert, escribíe o dictabe mol be en llengua ocsitana o plana lengua romana o vulgar - ya se troben (Raynouard) paraules al 842 a Straßburg, Estrasburgo-, vore lo poema de Namfos (Alfonso II): "Per mantas guizas m' es datz" y vore los Serments traduíts al fransés a Archive.org:

https://archive.org/details/sermentsprtsstr01mithgoog/page/n30/mode/2up)

Confirmacio feta per lo senyor rey dels capitols novellament ordonats per la ciutat de Barchinona e consell de aquella sobre la eleccio dels V consellers que la dita ciutat per privilegi ha acostumat de elegir cascun any en la festa de sant Andreu en e sobre lo regiment de la dita ciutat. Per ço com experiencia de fet monstra dels actes fets lur efficacia e virtut e per experiencia se sia clarament atrobat en la ciutat de Barchinona e en lo concell de cent jurats de aquella que la ordinacio en lany passat feta per lo consell de la dita ciutat e confirmada per lo senyor rey no es expedient ne profitosa en la forma que jau a la dita ciutat: per ço la dita ciutat e consell daquella compreses clarament los dits defalliments volent obviar a aquells et provehir de remey covinent ordona los capitols seguents sobre la forma de la eleccio de la consellaria e dels officials qui regexen los officis de mostaçaf e de la administracio de la casa del pes de la dita ciutat e supplica humilment al senyor rey que sia sa merce los dits capitols segons lur seria e tenor loar approbar e confirmar e en aquells interposar sa auctoritat e decret. Es conclos quel nombre de les persones a qui seran dats los rodolins sien XXIIII solament ço es VIII de cascun estament com no sia expedient que a tots aquells qui son en lo consell lo dia de sant Andreu sien dats rodolins car pot caure la eleccio en persones ineptes: les quals XXIIII persones es conclos que sien preses triades e elegides de totes aquelles qui seran en lo dit consell lo dit dia de sant Andreu en la forma seguent. Ço es quels ciutadans honrats ans de totes coses elegesquen VIII dels mercaders e apres que per la part dels dits mercaders sien elegits VIII dels ciutadans honrats e puys quels notaris especiers o aquells qui siuran en los escons qui son en la part dels mercaders elegesquen IIII dels manestrals qui sian de la part dels dits ciutadans honrats e subseguentment quels menestrals qui siuran en los escons de la part dels dits ciutadans honrats elegesquen IIII dels notaris e especiers o altres qui siuran en los escons de la part dels mercaders e que cascuns se esforcen de elegir com millors e pus enteses persones poran: e que mentre la una eleccio se fara nos procehesca en laltre mas fet per los primers eleccio ço es per los ciutadans honrats que elegesquen los segons ço es los mercaders e puys los tercers e los quarts qui son menestrals segons lorde dessus posat. E feta la eleccio dels dits XXIIII segons que dit es quels damunt dits se hagen a apartar en quatre parts ço es los VIII ciutadans honrats a una part e los VIII mercaders a laltre e los IIII de part dels notaris e speciers a laltre e los IIII menestrals de la part dels ciutadans honrats a laltre: e aço fet als dits VIII ciutadans honrats sien donats VIII rodolins eguals en forma e pes de cera ço es cascun I lo qual sia pres e tret per un infant de un baci ple daygua qui sia cubert en los quals VIII rodolins ne haje IV on haja en cascun un albera de pergami on sia escrit aquest nom elegidor e aquells a qui per lur sort vendra rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien dats VIII rodolins als VIII mercaders elegits e aquells IIII qui hauran rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien donats IIII rodolins als quatre elegits dels escons dels notaris e especiers en los quals IIII rodolins haja dos ab semblant albera com dessus es dit e aquells dos a qui vendran los rodolins ab albarans sien elegidors e aximateix sien dats IIII redolins als IIII menestrals en los dos dels quals rodolins haje semblants albarans e aquells dos a qui vendran los dits dos rodolins ab los albarans sien elegidors dels consellers del any subseguen. E hauts los dits XII elegidors per sort en la forma dessus dita apartarse han ab lo notari del consell en lo arxiu fet primerament per ells en lo consell de C jurats lo sagrament acustumat e tots XII o la major partida dells absent lo dit notari nomenaran III persones qui a lur coneguda sien bones e aptes per esser conseller en cap e lo notari appellat puys per ells scriura aquelles tres persones: e aço fet los dits XII tantost elegiran un prohom de si mateixs ço es aquell que Deus los administrara e lo dit prohom elegit en presencia de tots los XI sos companyons jur que de paraula o de continença no induesca los altres companyons seus o algun daquells de donar sa veu a certa persona ans haja a callar e star segur en sos continents dementre se fara la nominacio seguent: e tantost aço fet lo dit prohom elegit ensemps ab lo notari vagensen vers la lotja de la casa del consell e con seran a la porta del arxiu qui passa en lo verger daqui appellen un dels X elegidors qui seran romasos en lo arxiu e aquell appellat en presencia dels dits prohom e notari dins la dita lotja anomenen en conseller en cap un daquells tres qui per tots eren elegits en conseller en cap per aquell any lo qual vot de continent lo dit notari meta en scrit: e aquell qui haura dat son vot no torn a sos companyons ans sen pas en la casa del consell qui vuy se diu de XXX e apres los dits prohom e notari vinent ensemps a la dita porta del arxiu hajenne appellar altre de aquells qui son romases en lo dit arxiu e en presencia dels dits prohom e notari anomen aquell qui vijares II sera dels dits III per esser conseller en cap aquell any lo qual vot axi mateix lo dit notari scriva: e no torn aquell qui haura dat son vot a sos companyons qui seran romases en lo arxiu ans sen pas en la casa del consell demunt dita de XXX e axi sia fet de tots los altres de un a un qui seran romases en lo arxiu. E com tots hauran dats lurs vots vegen los dits prohom e notari qual dels dits III hauran mes veus e aquell qui mes veus haura sia escrit per lo dit notari per conseller en cap daquell any: e de continen los dits prohom e notari manifesten a tots los dits XI elegidors lo nom de aquell qui haura les meus veus. Pero si sesdevenia que dos dels dits III hagessen paritat de veus ço es que la un hagues V veus e laltre altres V e lo tercer una veu o en altre manera que sesdevengues paritat de veus que en aquell cas lo dit prohom qui sera stat ab lo dit notari ladonchs haja a donar la sua veu a la un daquells qui haura paritat de veus a aquell empero dels dits II qui mils II dictam sa consciencia e aquell sia haut per conseller en cap: e lo dit seu vot do lo dit prohom aximatex en secret present solament lo notari. E guardse be lo notari que con scriura lo vot dels elegidors no puxen los dits elegidors legir ne veurer lo un lo vot del altre: e en la forma dessus dita sia per los dits XII elegidors procehit en la eleccio del segon conseller e del tercer e del quart e del quint. E jatsia per la forma ja ordonada fossen tenguts los elegidors tots anys elegir en consellers III novicis ara en lo esdevenidor no sien tenguts de necessitat metre sino un novici: pero sils era viyares fos expedient de mes puxen metre fins a tres e no pus: e aquell qui sera stat conseller en qualque grau se vulla haja a vagar de esser conseller dos anys e aquells finits puxe esser tornat en conseller. Item quel prohom del qual damunt es feta mencio no haja veu en la eleccio sino en cas de paritat de veus axi com dessus es dit e lavors no pusca dar sa veu sino a la un daquells dos qui seran pars en veus. Item quel dia de santa Lucia sien elets en consell de C jurats XII persones en la forma damunt contenguda en la eleccio dels consellers los quals sien elegidors dels officis de mostaçaf e del execudor de la casa del pes los quals officis aquell jorn se fan: e lur manera e eleccio sia tal que tots ensemps concordablament o a les meus veus fet abans per ells sagrament devant lo concell elegesquen de lur bona testa sens tota sort lo nombre de les persones que per cascun dels officis en lo dit jorn fahedors hauran elegir.

(aixó anabe primé:)

Pateat universis quod nos Johannes Dei gracia etc. licet ad omnium fidelium et dilectorum nostrorum favoribus debitis prosequenda commoda et honores munificencie nostre liberalitas quadam generalitate sit habilis illis tamen quadam specialitate fit debitrix quos utilia et continuata obsequia graciis et favoribus apud culmen regium nostrum dignos reddunt utique et acceptos. Ad memoriam igitur reducentes nos annus est lapsus seu circa ad humilem et ingentem supplicacionem nostrorum dilectorum consiliariorum et proborum hominum civitatis Barchinone nonnulla capitula ordinacionem consiliariorum et aliorum officialium per vos eligendorum utilitatem rei publice civitatis prefate concernencia laudasse approbasse confirmasse et ratificasse prout in quodam privilegio per nos vobis concesso dato die XXIII mensis octobris anni MCCCLXXXVII infra monasterium de Valdonzella et clauso per fidelem consiliarium et prothonotarium nostrum Galcerandum de Ortigiis seriosius continetur: nunc autem per nuncios civitatis predicte ad curias generales Montissoni celebrandas vestri ex parte destinatos pro utilitate declaracione et confirmacione premissorum capitulorum comparentes nonnulla capitula nobis oblata fuisse denique et ostensa tenoris et continencie subsequentis.

(y aixó después:)

- Nobis humiliter supplicando quod dicta capitula et contenta in eis laudare approbare et confirmare de nostra solita clemencia dignaremur nos dictis supplicationibus inclinati benigne comodumque ac utilitatem civitatis prefate omnimode affectantes concernentesque dicta capitula et contenta in eis prefate civitati fore utilia ac etiam opportuna: tenore presentis nostri privilegii per V annos proxime et continue secuturos ac postea ad nostre regie dignitatis beneplacitum duraturi predicta capitula et contenta in eis laudamus approbamus ratifficamus et nostre confirmacionis presidio roboramus: et casu quo elapsis dictis V annis tempore dicti beneplaciti nostri durante dicta capitula voluerimus revocare volumus et presentis serie consentimus ac mandamus quod privilegium et capitula ante presentem concessionem super dicta ordinacione prefate civitatis facta in ejus valore ac robore permaneant presenti privilegio in aliquo non obstante. Mandantes per eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris vel dictorum officialium locatenentibus quatenus presens nostrum privilegium et in eo contenta firmiter teneant pariter et observent et inviolabiliter observari faciant et in aliquo non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua racione. In cujus rei testimonium presentem fieri et sigillo nostro pendenti jussimus comuniri.
Data in Montesono die XXV novembris anno a nativitate Domini MCCCLXXXVIII regnique nostri secundo. - Sig+num Johannis Dei gratia etc. - Rex Johannes. - Testes sunt infans Martinus dux Montisalbi Garcias archiepiscopus Cesarauguste Gastonus de Montechateno Antonius de Vilariacuto Eximinus Petri de Arenosio milites.

lxxxix-reg-n1895-fol-158-4-feb-1389

pot

Pot

ell, ella, vosté pot, del verbo podre

puc, pots, pot, podem, podeu, poden

POT m.
|| 1. Vas generalment cilíndric i més alt que ample, que serveix per a guardar-hi confitures, medicines, espícies, etc.; cast. bote, pote, tarro. Per lo pot de terra, March Rims 2030. Ell és mestre de fer obre de terre..., com pots y albúrnies de apothecaris, doc. a. 1560 (BSAL, vi, 173). Estoyats-ho en un pot de vidre, Flos medic. 167. L'enguent y lo pot ab l'apotecari, Passi cobles 120.
|| 2. Pitxer o cadaf de tenir i abocar aigua (Migjorn-Gran); cast. jarro.
|| 3. Pot de dalla: coder (Claret, Borges Bl.).
|| 4. Pot de cambra: orinal (Conflent).
    Loc.—a) Bèstia com un pot: es diu d'una persona molt estúpida (Ross.).—b) Esser el pot de la pega: esser molt malsortat (Empordà). Mireu si sóc es pot de sa pega, jo!, Ruyra Parada 32.—c) Esser un pot d'apotecari: esser una persona molt malaltissa (Vallès).—d) El pot de la confitura: el punt essencial d'una qüestió. Anem al cas: ¿per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de confitura; contesti: no vull sapiguer romansos, Vilanova Obres, iv, 69.—e) Bon pot havem encetat!: es diu per significar que s'ha començat una empresa amb bons auguris (Tarr.).—f) Esser el pot, o Estar en el pot: esser mort, estar enterrat; estar mal agafat, haver perdut, estar indefens. D'ençà d'allò, s'ensopí, envellia, i aviat fou al pot, Espriu Anys 183.
    Refr.—a) «Pot petit, aviat és ple».—b) «Pot de mel, tot són mosques».—c) «Dins els pots petits hi ha la bona confitura» (or., occ.); «Dins els pots petits hi ha els bons ungüents» o «hi ha ses medicines millors» (mall.): es diu per ponderar les excel·lències d'una persona o cosa petita.
    Fon.: pɔ́t (pir-or., or., occ.); pɔ̞́t (val., bal.).
    Intens.:—a) Augm.: potàs, potarro, potarràs.—b) Dim.: potet, potetxo, potel·lo, poteu, potiu, potarrí.—c) Pejor.: potot.
    Etim.: d'un mot romànic *pŏttu, ‘vas’, d'origen desconegut (cf. REW 6705).

2. POT m.
Llavi (Capcir). Solament a les postats és donat... a les fembres tolre lo nas e'l pot e les oreyes e les mameles, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 297). Venia de la bataya e exia-li sanch del pot sobirà que degotava en la boca e en lo si, Marsili Cròn., c. 21.
    Etim.: del romànic pŏttu, ‘llavi’, format per onomatopeia (REW 6703).

Lo Camí, XIII.

XIII.

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.