Amazon ads

miércoles, 12 de abril de 2017

dalla

Dalla

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá

dalla, guadaña, segar

dalla, guadaña, segar, dalla moderna

Eina consistent en una fulla d'acer, lleugerament corbada, de quatre o cinc pams de llargària, posada a l'extrem d'un mànec més llarg, que s'agafa amb les dues mans i serveix per a segar herba sense haver-se d'inclinar el segador (pir-or., or., occ., val.); cast. guadaña. Los herbajeu y aplaneu perque lo dallador no tròpia ningun obstacle ab la dalla, Agustí Secr. 87. Y comencen de lluir coltells y dalles, Picó Engl. 20. a) fig. La mateixa eina com a emblema de la Mort. Però la Mort sa dalla no branda, no, per ella, Atlàntida viii. Y al negre fons d'un avenc | forjava la Mort sa dalla, Costa Poes. 15. Un mateix cop de dalla havia segat roses i noia, Pons Com an. 121.—b) Dallaire, el qui sega amb dalla. «Han arribat de França vuitanta dalles» (Borges Blanques, ap. Griera Tr.).
|| 2. Fulla semblant a la dalla de segar, que els boters empren per a rascar el cuiro i llevar-li la carnassa i altres brutícies (Igualada, Morella).
|| 3. Eina consistent en una fulla de ferro corbada i posada al cap d'un mànec llarg, que serveix als forners per a remenar el caliu i estirar les brases cap a la boca del forn (Vallès, Penedès, Igualada, Vinaròs).
|| 4. Fulla de ferro que té tres o quatre dits d'amplària i tanta llargària com és d'ampla la mola del molí d'oli a la qual va adherida o molt acostada per anar desferrant-ne la pasta d'oliva que s'hi ha aferrat mentres la mola voltava (Tortosa).
    Refr.

—«La dalla, segons lo que menja talla»: vol dir que els treballadors treballen amb més o menys delit segons l'alimentació que prenen.
    Fon.: 
dáʎə (Barc., Tarr.); dáјɛ (Gir.); dáјə (Empordà, Olot, Penedès); dáʎɛ (Ll., Sort, Balaguer, Tremp, Gandesa, Falset, Sueca, Alcoi); dáʎa (Andorra, Tortosa, València).
    Sinòn.:
— || 1, guadanya, faucella;— || 3, tiràs.
    Etim.: 
incerta; la que mereix més acceptació entre els romanistes és la proposada per Schuchart, del llatí *dacŭla (relacionat amb *daca daga i amb *dacŭlum dall) amb el significat de ‘falç’: cf. Wartburg FEW, iii, 3.
2. DALLA f. 
Acte de dallar, dallada (Amades Past. 124).

La dalla és una eina agrícola emprada principalment per tallar l'herba farratgera.
Consisteix en un mànec llarg (fins a 170 cm) fet abans de fusta i actualment també d'altres materials metàl·lics o plàstics i una làmina metàl·lica menys corbada que la falç però molt més llarga, de fins a 80 cm normalment. També necessita un altre petit mànec al mig del mànec llarg per poder controlar l'operació de dallar. Per utilitzar-la la làmina metàl·lica es disposa paral·lela a la superfície a tallar. És una eina ràpida però perillosa, especialment si es treballa en equips de dalladors situats a prop.
En el País Basc i Cantàbria la dalla constitueix un dels esports tradicionals concretament l'anomenat segalaritza o siega a dalle que consisteix en una competició de segar herba amb la dalla.
La dalla no va aparèixer a Europa fins als segles XII i XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motors.



En la iconografia popular es presenten amb una dalla el Pare Temps, els Quatre genets de l'Apocalipsi i la Mort especialment en el cristianisme interpretada com a segadora d'ànimes i vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. Es va triar la dalla com a símbol de mort perquè en tallar iguala totes les herbes, tal com la mort arriba igual a tots els éssers vius sense importar l'origen.

Vegeu tambéModifica