Roch, roija

Roch, roija

ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
    Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
    Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
    Var. form. dial.: roi.
    Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
    Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
    Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
    Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.

Peñarroya de Tastavins

Pena-Roja de Tastavins

Capitol CXIX. Com Magdalena vingue a demanar misericordia al senyor: lancant se als peus de sa magestat.

Capitol CXIX. Com Magdalena vingue a demanar misericordia al senyor: lancant se als peus de sa magestat.

Hoint dir la dita Magdalena que lo senyor era conuidat per vn fariseu: qui staua prop casa sua: delibera de anar per demanarli misericordia publicament dauant tots: la qual li hauia ja demanada ab infinides lagrimes dins lo secret de la sua anima: ab tot que sabes que aquell fariseu qui hauia fet lo conuit era vn gran hypocrit: e murmurador e molt escandaliços: e que no hauria plaer de veure la en casa sua: no cura res de aço sols pensa en plaure aquell qui amaua la sua anima. E oblidada de tot son stat: abandonant del tot la gloria mundana: axi com se staua en gonella ab los cabells estesos: lanças vn mantell d´vna seruenta sua sobrel cap: e tota sola exi de casa ab passos cuytats: dient. ¶ Ambulauit pes meus iter rectum. Volent dir. Los meus peus anaran per cami dret fins vinga a la presencia de aquell per mi tant amat. ¶ Quem cum tetigero munda sum: et quis satiabitur videns gloriam eius: Car yo he ferma fe que axi com haure tocat aquest be infinit sere mundada de totes les culpes mies: hi quis pora fartar ni saciar de veure la gloria e jocunditat de la presencia sua. E anant ab aquest desig insaciable la amable Magdalena: peruengue a la casa hon era lo thresor que cercaua. E lo senyor fill de deu aqui totes coses eren manifestes: sabent lo adueniment de aquesta seraphica dona volent se seure a taula mana sa magestat posar la cadira hon se hauia a seure: en manera que tingues les espatles en vers la porta de la sala hon se feya lo conuit. E lo phariseu qui lauia conuidat sient dauant sa senyoria miraua de front la porta: en manera que no podia entrar ne exir negu que ell nou ves primer. E entrant la dita Magdalena per la porta de la sala lo dit phariseu mirant la coneguela tantost: ab tot vingues molt desfreçada: e no en layre acostumat: alteras tot arrunçant la cella: dix dins si mateix. Que vol esta dona en casa mia. ¶ E la gloriosa Magdalena vehent despalles aquell senyor qui cercaua la sua anima: enflammantse tota en amor dix. ¶ Quemadmodum desyderat ceruus ad fontes aquarum: ita desyderat anima mea ad te deus. Volent dir. Axi com lo ceruo desija les fonts de la aygua axi la mia anima desijaua aquesta vista de vos qui sou senyor y deu meu. ¶ E lançantse ab gran feruor de amor dauall la taula abraça aquells sagrats peus diuinals del senyor ab vn plor tan extrem: que tots los ossos de sa persona cruxien. Besaua aquells moltes vegades: e no podent formar paraula per gran abundancia de lagrimes: dins son cor deya ab doloros sospir. ¶ Domine secundum actum meum noli me iudicare: nihil dignum in conspectu tuo egi: ideo deprecor magestatem tuam: vt tu deus deleas iniquitatem meam. Volent dir. O senyor e vida mia: nom vullau jutjar segons los actes e obres mies: car certament confes e conech: que nenguna cosa digna de merit ni de premi dauant la vostra real presencia yo no he fet: ans infinits mals dignes de molta punicio. e perço senyor so yo açi per suplicar la magestat vostra vullau delir e perdonar les iniquitats mies. ¶ Ecce benignissime domine deus meus coram te est miseria mea: et in manibus tuis est misericordia tua. O benignissim senyor e deu meu mirau me ab los vlls de clemencia: car dauant la magestat vostra es manifesta la miseria mia: e en les vostres piadoses mans es la misericordia vostra: comunicau la a mi senyor e vida mia: car vos sabeu. ¶ Quia misericordia miseris necessaria est. Car als miserables es necessaria la clemencia vostra. O senyor e quina miseria pot esser semblant a la mia: que conech hauer vos offes infinidament: e nous puch satisfer la minima part: ¶ O senyor hi si yo per penes e turments de ma persona pogues satisfer a les offenses vostres: quant serien a mi delitoses e plaents les tals penes: Noy ha turment senyor per cruel e penos que sia: que a mi no fos refrigeri: si per lo mija de aquell pogues reparar les errades mies. ¶ Ad te est omne desiderium meum: 7 gemitus meus a te non est absconditus. Car a vos senyor son manifests los meus desigs: e lo gemech meu a vos no es amagat. Sols vos qui sou clemencia infinida: sabeu la mia anima de quanta dolor es turmentada: recordant me queus he offes: so cayguda en tanta multitut de peccats. e so certa. Quia stipendia peccati mors. Car la trista paga e loguer del peccat es mort: la qual justament es a mi deguda: si vos ajudador meu nom deliurau de aquella per la infinida misericordia vostra. ¶ Noli abscondere faciem tuam a me: veni in me per gratiam tuam: tange oculos meos spirituales radijs tue lucis: illustra cor meum lumine tuo: 7 dic anime mee salus tua ego sum. O senyor clement e piados no vullau amagar la vostra dolça cara a mi per la iniquitat mia: ans vos placia venir a mi visitant la dolorada anima mia ab la gracia e misericordia vostra: sens la qual yo perixch: tocau senyor los vlls meus spirituals: veja yo dins mi lo raig de la vostra lum: resplandeixca la vostra lum dins lo meu cor: digau senyor a la mia anima ques alegre: que vos sou la sua salut. ¶ Considera ergo misericors deus naturam infirmitatis mee: et ostende super me magnitudinem bonitatis tue quia nemo bonus nisi tu solus. O senyor: vos qui sou pura misericordia: considerau e mirau la infirmitat e flaquea mia: e mostrau sobre mi la granea e magnitud de la infinida bonea vostra: car negu no es perfetament bo: sino sols vos amor e vida mia. ¶ O qp bonus es domine anime querenti te: si querenti: quanto magis inuenienti: O senyor clement y quant es bo e profitos a la anima peccadora cercar y demanar a vos: e si tant es profitos senyor meu lo cercar vos: quant es singular e gran goig lo trobar vos: ¶ Quis per se sine tuo auxilio perfectionis culmen ascendit: O vida mia: e qui es aquell: que sens lo adjutori vostre puga pujar en tanta perfectio de trobar e conexer vos: perço supplich la magestat vostra dient. ¶ Tu me conuerte deus salutaris meus: tu illumina animam meam: tu dirige: tu in me flammam tue dilectionis accende: vt terram despiciam: celum aspiciam: peccata odiam: iustitiam diligam. Car vos senyor sou aquell qui podeu girar e conuertir totes les affections mies a vos: qui sou salut e vida e gloria mia: per vos senyor sia regida e illuminada la anima mia: per vos caritat infinida sia encesa dins mi la flama de la amor vostra: perço senyor que la terra e totes les coses sensuals sien per mi auorrides: sols lo desig meu sia en lo cel: e tota la amor mia en vos senyor meu: la justicia de vera penitencia sia per mi amada: e tots los dies de la mia vida sia ab ella acompanyada: ab aquesta senyor meu vull fer liga e amistat estreta: car so certa que de ella es dir. ¶ Penitentia salus anime: restauratio virtutum: despoliatio vitiorum: obtussio inferni: porta celorum: via iustorum: refectio bonorum. Felix qui te amat: et te vsquem ad vltimum vite sue custodit. Car aquesta virtuosa penitencia es salut hi vida de la anima: reparo de les virtuts: despullament dels vicis: tanca de infern: porta del regne del cel: cami real per aquells qui justificadament volen anar a paradys: refectio de tot be: e perço es dit. Benauenturat qui lama e la guarda e la conserua fins al extrem de la vida sua E dauid del qual vostra clemencia se diu fill: hauent largament experimentada la dita virtut: dona gran sperança e confiança als peccadors: dient. ¶ Cor contritum 7 humiliatum deus non despicies. Certificant a tots los peccadors: que lo cor contrit e humiliat per vostra magestat nunqua es menyspreat. ¶ O piados senyor vos sabeu lo meu cor quant es dolorat e humiliat: recordant me hauer offes a vos senyor e creador meu. Nom negueu senyor la misericordia vostra: rebeu me a merce: car de verdader cor me penit de la desordenada vida mia ab voluntat e proposit ferm de may offendreus: ne partir me de la obediencia vostra. E dient aquestes coses dins la sua dolorada e turmentada pensa: lagrimes continues eren escampades dels seus vlls regant e banyant los gloriosos peus del fill de deu. e com veu la amable Magdalena los peus del seu senyor axi banyats de les sues abundoses lagrimes: besauals ab infinida amor: sentint dins si vna singular dolçor: que la inflammaua a continuar sa penitencia ab vna seguretat molt gran de rebre venia (venja) de aquell senyor clement a qui la demanaua: e li paria hoir dins la sua anima aquella piadosa veu diuina: que li deya. ¶ Ego sum qui vocaui te: ego sum qui deleo iniquitates tuas. Volent dir. Magdalena siau confortada e hajau ferma fe: que yo so aquell: quius he cridada e amada: ans que vos anasseu a mi: e yo so aquell verdader metge que vos cercau e puch guarir perfetament les nafres de la vostra anima: e delir del tot les iniquitats vostres: e sentint magdalena aquesta veu de clemencia dins si fon tant consolada e alegra: que abundant en moltes mes lagrimes deya. ¶ Defecerunt oculi mei in eloquium tuum dicentes quando consolaberis me. Volent dir. O senyor e vida mia: que hoyt lo vostre dolç parlament defallen ja los meus vlls per abundancia de lagrimes dient Quant haure yo aquella consolacio complida: que sien a mi remesos del tot los peccats meus: e per gracia vostra sia confermada en la amor e familiaritat vostra: E besant aquells peus diuinals moltes vegades lauant los ab molta abundancia de lagrimes: e ab los seus cabells qui eren de singular bellea: torcaua e exugaua aquells ab molta reuerencia: volent lo seruir ab aquells cabells: ab los quals tant hauia offes sa magestat. ¶ Ut totum seruiret deo in penitencia: quicquid ex se deum contempserat in culpa. Car totes les parts de sa persona offeria a la seruitut diuina en continua penitencia ab les quals coneixia hauer desseruit sa clemencia. ¶ E apres que hague axi lauats e torcats los gloriosos peus del senyor ab summa diligencia e deuocio no recomptable: tornaua abraçar aquells ab tanta amor: que paria quels volgues empremptar dins la sua anima: e deya ab vn doloros gemech. ¶ In te domine speraui: non confundar in eternum. Volent dir. O senyor y deu meu: en vos es tota la sperança mia: no permetau sia confusa eternalment: segons mereixen los meus peccats: ans supplich la magestat vostra dient. ¶ Miserere mei deus secundum magnam misericordiam tuam. O senyor y placia a la vostra real clemencia hauer merce de mi: segons les vostres acustumades e antigues misericordies. ¶ Innoua signa 7 immuta mirabilia. O clement senyor yo so certa que pus difficil cosa es: e de major marauella: la conuersio del peccador: que la creacio del mon. E perço suplich la magestat vostra vulla innouar los senyals antichs: e mudar les obres marauelloses vostres. Car aquells grans senyals que vos vida mia fes volent deliurar lo vostre elet poble de la captiuitat de egypte: haueu a fer ara spiritualment dins la anima mia per traure aquella de la captiuitat diabolica. E les grans marauelles que cada dia feu en guarir e resuscitar los cossors: haueu ara a fer guarint la lebrosia de la peccadora anima mia: resuscitant aquella de la cruel mort que ha encorreguda. No deman salut corporal: major cosa deman: e de mes vos vull esser obligada: que aquells a qui haueu donat salut corporal. ¶ Quia frustra viueret corporaliter: quando spiritualiter in anima moreretur. Car poch val al home viure corporalment: quant la anima sua spiritualment dins si es morta. ¶ Quid ergo proderit quia videtur in corpore viuus: qui fuerat in anima morte infidelitatis occisus: O senyor y que aprofita mostrarse viu en lo cors: a aquell qui te la anima sua morta per infidelitat e desobediencia del seu creador: e que coneix les obres sues totes esser contraries a la ley diuina: ¶ Aquesta mort es la que deu esser temuda e plorada: de aquesta Senyor vos deman resurrectio: car conech hauer encorregut en aquesta cruel mort per los meus infinits peccats: dels quals vos sols me podeu deliurar e resuscitar qui haueu dit. ¶ Ego sum resurrectio et vita: qui credit in me etiam si mortuus fuerit viuet. O senyor puix vos sou resurrectio hi vida: hi dieu que tots los que creuran en vos no morran: e si son morts resuscitaran: yo senyor ab ferma fe us deman la vida de la anima mia: daulam (donáumela, dáumela) senyor per queus serueixca: eus ame: eus conega per mon deu e creador: e singular benfactor. ¶ E dient Magdalena aquestes rahons e moltes altres que recitar nos porien dins la feruent pensa sua: rahonant se ab lo seu Mestre e senyor: torcaua moltes vegades los seus diuinals peus ab los propris cabells. Car per les continues lagrimes molt souint los tornaua a banyar: desquels hauia torcats: no fatigant se may del seu amoros exercici. ¶ E obrint vna capça que hauia portat: la qual era de pedra molt singular e dina aquella hauia vna liquor molt preciosa de la qual acostumaua vsar per conseruacio de sa delicada persona. E delliberant donar fi als tals plaers e delicaments e espletar totes coses en lo seruir del seu amat: escampa la dita liquor vntant e refrescant los peus cansats del senyor: tenint la per molt ben esmerçada en lo seruici del creador de totes coses qui ab tanta fretura e treballs calcigaua per lo miserable mon per salut dels peccadors.

putput, puput

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut - allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut... Etim.: del latín upupa, modificat per analogía del radical put- (putere, putí, pudó) per la pudina que fa este muixó.

abubilla en castellano

La putput a la montaña
cante y diu la verdat:
cuan les cabres fáiguen llana
les dones farán bondat.

Pedro J. Bel Caldú:

Ma agüela conte que a un pastoret sa mare li va posar una truita i, quan se la estave minjant al monte, una putput cantave des d’un albre: put...put...put. Lo pastoret responíe: no put no, que me la ha fet la meua mareta.
¡Cuentos de vells!

DCVB:

PUPUT (i dial. putput). m. o f.

|| 1.  Ocell de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de devers 30 cm. de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, sobre el cap un bell floc de plomes erèctils, i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent; cast. abubilla. «Es puput i es mussol | tots dos fan una tonada; | es puput canta amb so sol | i es mussol de vetlada» (cançó pop. Mall.). 

«El puput a la muntanya | canta i diu la veritat: | quan les cabres faran llana, | les dones faran bondat» (cançó pop. val.). 

Talp, oroneta, | muçol, putput, Spill 7704. Putput occell. Upupa, Esteve Eleg. p 6. Si preneu lo cor del puput hi'l posau allà, Agustí Secr. 72. Que may receptes de prendre purga són necessàries per cap puput, Roq. 50.

|| 2. Peix de l'espècie Bothus rhomboides (Tarr.).

|| 3. Floc de pèls que sobresurt entre el conjunt de la cabellera (Mall., Men.); cast. penacho. Especialment: a) Bolic de cabells que les fadrines es deixaven fent-lo sobresortir damunt la resta de la cabellera (Mall.). Dur es puputs alts: anar molt pentinat i endiumenjat. Una criada amb sos puputs ben alts, Roq. 26. Fer-se es puputs: pentinar-se. Es fàcil que cobrin gust en so vestir y fer-se es puputs, Ignor. 21.—b) Manat de cabells que el cavall té entre les dues orelles (Mall.).

|| 4. fig. Peresa intensa; gran desgana de treballar o de fer tal o tal cosa (Mall.); cast. modorra. Tenir puput: tenir molta peresa. Anar de puput: obrar amb desgana, molt lentament. Fer puput: produir peresa. «Em fa puput haver d'anar a escola».
«Perendenga, perendenga,
ja t'ho pories pensar:
qui té puput en sa feina,
com té talent, no té pa»
(cançó pop. Mall.).
«L'any coranta vaig segar
devora una jovençana;
mai la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar
de puput i mala gana»
(cançó de segar, Mall.).

|| 5. Malnom que es dóna als habitants de diferents poblacions, com per exemple als de Vilanova d'Escornalbou, de Les Useres, etc.

|| 6. Joc infantil en què un dels jugadors té els ulls tapats amb un mocador i els altres l'envolten i li peguen procurant no deixar-se agafar del qui para (Bagà, Plana de Vic, Barc.); cast. gallina ciega.

Loc.—a) Anar de puput: tenir diarrea (Mall.).—b) Estar bé, com un puput dins un claper: no estar gaire bé (Mall.). Quan diuen a algú: «Tu estàs molt bé», ell sol contestar: «Sí, com un puput dins un claper», volent significar que ell no troba que estigui gens bé.—c) Esser o Semblar un niu de puputs: esser una cosa o un lloc poc endreçat, massa ple de coses desordenades (Men.).

Refr.—a) «A un niu de puputs, n'hi ha de grossos i de menuts»: vol dir que en tots els estaments hi ha diversitat de graus i de maneres de viure (Men.).—b) «Per sant Macià, es puput ve i es tord se'n va» (Men.).—c) «Quan canta el puput, el matí moll i el vespre eixut» (or., occ.); «En cantar es puput, matí banyat i capvespre eixut» (men.).

Fon.: pupút (Empordà, Gir., Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Vendrell, Igualada, Cervera, Tremp, Bot, Calasseit, Valljunquera, Mall., Men.); popút (Calaseit, Benilloba, Biar); pəpút (Eiv.); putpút o puppút (Bagà, Sopeira, Senterada, Tamarit de la L., Falset, Ascó, Vimbodí, Gandesa, Amposta, Ametlla, Tortosa, Maestrat, Val.). El gènere és variable: predomina el masculí (a les Balears és l'únic), però hi ha regions on es diu la puput (per exemple a Besalú o Beseit) o la putput (v. gr. a Ascó, Vimbodí, Amposta, L' Ametlla i gran part del País Valencià). En valencià existeixen també les formes palput i porput.

Intens.:—a) Augm.: pupudàs (puputàs), puputarro.—b) Dim.: pupudet (puputet).—c) Pejor.: pupudot (puputot).
Sinòn.:— || 2, pedaç, rémol.
  

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

Esta historia contada per la reina va fé murmurá a les mosses y enríuressen als mossos; pero después de callá, Dioneo va escomensá a parlá aixina:

Gallardes siñores; entre mols blancs coloms afegix mes bellesa un negre corv que u faríe un cisne imponén, y aixina entre mols sabuts algunes vegades un menos sabio es no sol un aumén de esplendó y hermosura pera la seua madurés, sino tamé chalera.
Per naixó, sén totes vatres discretíssimes y moderades, yo, que mes be fach auló de baubo, fen la vostra virtut mes brillán en lo meu defecte, mes tos ha de agradá que si en mes gran valor an aquella faiguera oscurís: y per consiguién, mes libertat ting que tindre en mostrám tal com soc, y mes passienmen té que sé per vatres patit que u hauríe de sé si yo fora mes sabut, contán alló que tos contaré. Tos narraré, pos, una historia no mol llarga en la que compendréu cuán convé observá les coses imposades per aquells que algo per arte de magia fan y cuán un fallet cometut espentole tot lo fet per lo encantadó.

L´añ passat va ñabé a Barletta un mossen de nom don Gianni de Barolo, com lo conegut vi; este, com teníe una iglesia pobre, pera sustentás va escomensá a portá mercansía en una yegua per les fires de Apulia o Puglia, conegut vi tamé, y a comprá y a vendre.
Y caminán aixina va fé amistat en un que se díe Pietro de Tresanti, que aquell mateix ofissi fée en un burro seu, y en siñal de cariño y de amistat, no lo cridabe a la manera apulense sino compare Pietro; y sempre que arribabe a Barletta lo portabe a la seua iglesia y allí lo albergabe y com podíe lo honrabe. Compare Pietro, sén pobríssim y tenín una barraqueta a Tresanti, justeta per an ell y pera la seua jove y hermosa dona y pera lo seu burro, sempre que don Gianni apareixíe per Tresanti, sel emportabe cap a casa y com podíe, en reconeiximén del honor que dell ressibíe a Barletta, lo honrabe.
Pero en lo assunto del albergue, com no teníe lo compare Pietro mes que una marfegueta a la que dormíe en la seua hermosa dona, honrál no podíe com vullguere; aixina que a un corralet a la vora del burro se gitabe la yegua de don Gianni, y ell teníe que gitás damún de la palla. La dona, sabén lo honor que lo mossen li fée al seu home a Barletta, moltes vegades habíe volgut, cuan lo mossen veníe, anássen a dormí en una veína seua que teníe per nom Zita Carapresa del jues Leo, pera que lo mossen en lo seu home dormigueren a la márfega, y lay habíe dit moltes vegades al mossen, pero ell may habíe volgut; y entre tantes vegades una li va di: - comare Gemmata, no te preocupos o amoinos per mí, que estic be, perque cuan vull an esta yegua la convertixgo en una hermosa mossa y me estic en ella, y después, cuan vull, la torno a convertí en yegua; y per naixó no me separaré della.

La jove se va extrañá y su va creure, y lay va di al home, afegín: - Si es tan íntim teu com dius, ¿per qué no fas que te enseño lo encantamén pera que pugues convertím a mí en yegua y fén los teus negossis en un burro y una yegua guañarem lo doble? Y cuan tornem a casa me podríes convertí en la dona que soc.
Compare Pietro, que ere mes curtet que lo día de San Tomás, se va creure este assunto y va seguí lo seu consell: y lo milló que va pugué va escomensá a solissitá de don Gianni que li enseñare alló.
Don Gianni va intentá tráurel de aquella tontería, pero no podén, va di:

- Be, ya que u voléu, demá mos eixecarem, com acostumem, abáns del alba, y tos amostraré cóm se fa; es verdat que lo mes difíssil de este assunto es apegá la coa, com vorás. Lo compare Pietro y la comare Gemmata, casi sense pegá l´ull aquella nit, en tan dessich esperaben la matinada que en cuan va apuntá la alba se van alsá y van cridá a don Gianni; este, eixecánse en camisa, va vindre a la alcobeta del compare Pietro y va di: - No ña al món dingú per qui yo faría aixó mes que per vatros, y per naixó, ya que u voléu, u faré; es verdat que teníu que fé lo que yo tos diga si voléu que ixque be. Ells van di que faríen lo que ell los diguere, per lo que don Gianni, prenén un cresol, lay va ficá a la ma al compare Pietro y li va di:

- Mira be lo que fach yo, y enrecórdaten be de lo que yo diga; y guárdat, si no vols espentoláu tot, de di cap paraula de lo que séntigues o veigues; y demánali a Deu que la coa se apego be. Lo compare Pietro, aguantán lo cresolet, va di que aixina u faríe. Después, don Gianni va fé que se despullare com sa mare la va portá al món la comare Gemmata, y la va fé ficás en les mans y los peus an terra de la manera que se aguanten les yegües, diénli tamé que no diguere ni una paraula passare lo que passare; y escomensán a tocáli la cara en les mans y lo cap, va di:
- Que este sigue bon cap de yegua.

Y tocánli los cabells, va di: - Que estos pels siguen bona crin de yegua.

Y después tocánli los brassos va di:

- Que estos siguen bones potes y bons cascos de yegua.

Después, tocánli les mamelles y trobánles redonetes y dures, despertánse aquell que no habíe sigut cridat y eixecánse o trempánse, va di:
- Y siguen estos bona pitralera de yegua.

Y lo mateix va fé en la esquena y en lo ventre y en lo llom y en les cuixes y en les cames; y al remat, no quedánli mes que la coa, eixecánse la camisa y agarrán lo apero en lo que plantabe homens y rápidamen embutínlo al solc pera nalló fet, va di:
- Y que esta sigue bona coa de yegua.

Lo compare Pietro, que atentamen hasta entonses habíe mirat totes les coses, veén esta radera y no pareixénli be, va di:

- ¡Uep, don Gianni, no vull que tingue coa, no vull que tingue coa!
Habíe ya lo humit radical que fa brotá a totes les plantes sobrevingut cuan don Gianni, retiránlo, va di:

- ¡Ay!, compare Pietro, ¿qué has fet?, ¿no te hay dit que no digueres cap paraula per res que veigueres o sentigueres? La yegua estabe a pun de fés, pero parlán u has espentolat tot, y ya no ña manera de reféu may mes.

Lo compare Pietro va di:

- Ya está be: no volía yo eixa coa. ¿Per qué no me díeu a mí: «Fícalay tú»? Y ademés lay apegábeu massa cacha.

Va di don Gianni:

- Perque tú no hagueres sabut la primera vegada apegála tan be com yo.
La jove, sentín estes paraules, eixecánse y ficánse de peu, de bona fe li va di al seu home:

- ¡Bah!, qué animal que eres, ¿per qué has espentolat los teus assuntos y los meus?, ¿cuántes yegües has vist sense coa? Be sap Deu que eres pobre, pero siríe just que u sigueres mol mes.

No ñabén, pos, ya cap manera de pugué fé de la jove una yegua per les paraules que habíe dit lo compare Pietro, ella dolguda y melancólica se va torná a vestí y lo compare Pietro en lo seu burret, com acostumabe, sen va aná a fé lo seu antic ofissi; y juns en don Gianni sen van aná cap a la fira de Bitonto, y may mes li va demaná un favor com este.

Cuán sen van enriure en esta historia, milló entesa per les dones de lo que Dioneo se pensáe, que su penso ara qui se estigue enrién lligín aixó. Pero habén acabat la historia y escomensán ya lo sol a templás, y véen la reina que lo final del seu gobern habíe arribat, ficánse de peu y traénse la corona, lay va ficá a Pánfilo al cap, que sol ell en tal honor faltabe de sé honrat; y sonrién va di:

- Siñó meu, gran cárrega te quede, com es tindre que enmendá les meues faltes y les dels atres que lo trono han ocupat que ara tú ocupes, sén lo radé; que Deu te dono la grassia, com me la ha prestat a mí fénte rey.

Pánfilo, alegremen ressibit este honor, va contestá:

- La vostra virtut y dels meus atres súbdits fará que siga alabat com u han sigut los demés.

Y segóns la costum dels seus predecessós, habén disposat les coses oportunes en lo mayordomo, a les siñores que esperaben se va girá y va di:

- Enamorades siñores, la discressió de Emilia, que ha sigut la nostra reina este día, pera doná algún descans a les vostres forses tos va doná la llibertat de parlá sobre lo que mes tos agradare; per lo que, están ya reposades, penso torná a la ley acostumada, y per naixó vull que demá cadaú penso en discurrí sobre aixó:
sobre qui liberal o magníficamen haigue obrat en assuntos de amor o datra cosa.

Sense cap duda als vostres ánims ben disposats mourá a obrá valerosamen, pera que la nostra vida, que no pot sé mes que curta en lo cos mortal, se perpetúo en la loable fama; lo que tots los que no sol servixen a la pancha (com u fan los animals) tenen no sol que dessichá, sino buscá y ficá en obra en tot lo empeño.

Lo tema va agradá a la alegre compañía, que en llissensia del nou rey, eixecánse, als acostumats entreteniméns se va entregá, cadaú segóns alló que mes li agradare; y aixina van fé hasta la hora de sopá. Servits diligenmen en orden, después de acabá la sena se van eixecá pera ballá les danses acotumades, y cantán mes de mil cansonetes mes entretingudes de paraules que consumades en lo cantá, li va maná lo rey a Neifile que ne cantare una en lo seu nom; en veu clara y alegre, va escomensá aixina:

Yo soc mol joveneta, y de bon grado

m´alegro y canto a la estassió florida

grassies al Amor y al pensá extasiat.

Vach per los verds prats contemplán

les flos blanques, gualdes y encarnades,

les roses sobre espines eixecades,

los lliris, y los vach relassionán

en la cara de aquell que me mane

y com me vol estaré sempre rendida

sense tindre mes dessich quel seu agrado.

Y cuan alguna trobo per la meua vía

que me recorde massa an ell,

yo la agarro y la beso y li parlo dell,

y tal que soc, aixina la meua alma

li óbrigo sansera y li conto la meua porfía;

después, en les demés cusida,

dels meus rossos cabells es tocat.

Y eixe plaé que sol doná la flo

a la mirada, lo mateix a mí me done,

com si veiguere a la propia persona

que me ha inflamat en lo seu suave amor,

pero al que arribe a causám la seua auló

la meua paraula no asserte a donáli vida

y en suspiros sirá divulgat.

los que, al meu pit al eixecás,

no són, com a les atres dames, graves

sino que ixen calentets y suaves

y dabán del meu amor van a manifestás;

qui, al sentíls, ve a presentás

aon estic, cuan penso conmoguda:

«¡No me apenos y víne pronte a la meua voreta!».

Mol va sé per lo rey y per totes les siñores alabada la cansoneta de Neifile; después, com ya habíe passat part de la nit, los va maná lo rey a tots que sen anigueren a descansá.

ACABE LA NOVENA JORNADA.

triá

triá

trio, tries, trie, triem, trieu, trien

TRIAR v. tr. 

|| 1. Separar, posar persones o coses fora del conjunt on estaven mesclades o confoses; cast. separar, apartar. Los lauradors veem que con han segat lo blat, que'l baten, e com l'han batut venten-lo, per tal que'l vent triu la palla del gra, Llull Cont. 121, 8. Benahuirats són aquells qui dels peccadors se trien, Llull Cont. 279, 15. Faem-lo uenir denant nós a la església de Sent Feliu e triam-lo a una part ab lo maestre del Temple, Jaume I, Cròn. 521. Cabrit qui sia triat de lur mare, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 348). Viu lo sudari... qui estaua triat a una part dels altros vestiments, Serra Gèn. 229. E triaren la un del altre per saber si se acordarien les rahons de amdós, Serra Gèn. 252. Com foren al portal triaren-se tots los capitans e cauallers, Tirant, c. 314. D'anar triant triant el breny de la farina, Riber Sol ixent 90. Especialment: a) Separar el gra de la palla (occ., val.).—b) Separar el bessó de les clovelles de les ametlles (mall.).—c) Separar l'oli de l'aigua o de la molinada, dins el safareig (mall.).—d) Treure el carbó de la sitja (mall., men.).—e) Separar la llana fina de la comuna.—f) Separar del ramat els caps que són d'un altre propietari, o bé aquells que cal conservar perquè formin el ramat de la temporada vinent, apartant-los dels que es destinen a la venda.—g) Pentinar de manera que se separi una porció de cabells de l'altra amb una ratlla enmig (Empordà).—h) Separar d'una cosa les impureses que conté, sia garbellant-la, sia denejant-la amb les mans, etc.—i) Posar a munts diferents els trossos de suro per fer carracs, segons llurs qualitats (Empordà, Gironès).—j) Netejar les cols (Llofriu). 

|| 2. refl. Desfer-se, descompondre's una cosa en les seves parts; es diu especialment de la llet que perd la seva cohesió líquida i es resol en grums, i també de l'allioli que sofreix una transformació semblant; cast. cortarse. Car tot l'all hi oli haueu fet triat, Proc. Olives 787. Alerta a que sa llet tenga punta d'agre... Pren una pella ben neta y fe-la-hi bollir a veure si se tria, Ignor. 71. 

|| 3. Prendre una cosa o coses d'un conjunt, sia com a millors, sia com a especialment pròpies a un destí determinant; cast. escoger, elegir. Los animals... no han poder de triar enfre bé e mal, Llull Cont. 44, 5. Vos ha Déu eleta e triada sobre totes, Llull Sta. Mar. 83. Segurament triaran de dos béns lo millor, Muntaner Cròn., c. 72. Plàcia a aquel senyor de qui tots béns vénen, que us lex triar lo meylor, doc. a. 1331 (Anuari IEC, ii, 325). Per aquella fe e naturalesa que'ns sóts tenguts, ne triets ço que conegats que'n sia pus profitós,Epist. Pere 142. Que triàs de aquelles dues la que millor li paregués, Tirant, c. 57. Bonic de cara y dolcíssim, | com a triat entre mil, Verdaguer Idilis. Pren els camells, i tria | dintre ma casa del millor que hi ha, Alcover Poem. Bíbl. 30.
    Loc.

—M'afluixaria de prendre per no triar: ho diem quan ens trobam davant diverses coses de les quals no veiem quina és la que ens convé.
    Refr.—a) «Qui tria, s'engana»: significa que sovint el qui cerca les coses millors s'equivoca i pren les menys bones (mall., men.).—b) «A qui donen a triar, li donen què rumiar»: vol dir que quan ens donen facultat d'escollir, solen causar-nos preocupació per la por d'equivocar-nos en l'elecció.—c) «A qui tria i s'enganya, Sant Pere l'escanya»: blasma la curtedat de la persona que, podent triar, s'equivoca i pren la cosa menys bona.
    Fon.: tɾiá (or., occ., bal.); tɾiáɾ (val.).
    Etim.: incerta. Cal abandonar definitivament l'origen llatí *trītare, ‘esmicolar’, proposat per Diez i acceptat per Meyer-Lübke; ni fonèticament ni semànticament és acceptable. Segons G. de Diego Dicc. 6838, cal partir d'una base llatina *triare, «terciar», derivat del llatí tria, ‘tres’; però l'evolució de significat no s'explicaria. Vist que el significat bàsic de triar és ‘separar’, Corominas DECast (s. v. triar) ha suggerit la possibilitat que triar sigui una forma bastida per falsa descomposició de destriar, i que aquest vingui d'un verb llatí *destriare derivat de stria, ‘ratlla’.

Capitol XLIX. Com la humil Senyora se arrea ab les joyes que deu lo pare li hauia trames.

Capitol XLIX. Com la humil Senyora se arrea ab les joyes que deu lo pare li hauia trames: aparellant se a rebre la gent que venia.

Sanct miquel dix a sa senyoria. Ara senyora sia de vostra merçe vestir vos e arrear vos ab aquestes joyes: que troben vostra senyoria a punt los ciutadans de parays qui venen a fer reuerencia a vostra altesa. ¶ E acostant se les donzelles per seruir sa senyoria: La vna delles portaua la camisa: e laltra la gonella: altra lo manto: vna delles la pentinaua estenent los seus bells cabells per les spalles. Altra li posaua lo excellent collar sobre lo manto: e totes ensemps ab molta reuerencia li posaren la real corona: E sa senyoria axi arreada sigues en la cadira qui staua en mig del stado que los angels hauien aparellat. ¶ E venint lo camarlench sanct Miquel fica lo genoll dauant sa altesa: e posali lo ceptre en la ma dient. Senyora excellent aquest ceptre mana la magestat diuina sia vostra merce donat per la dignitat maternal: car per aquella haueu aconseguida general senyoria en lo cel e en la terra. ¶ Estant axi la senyora en tan glorios stat: les donzelles sues contemplant la bellea de sa excellencia començaren a cantar glorificant sa senyoria dient. ¶ Pulcritudo eius vincit solem et lunam et compositio decoris adornamenta virtutum. ¶ Volent dir. O que la bellea de la nostra senyora venç lo sol e la luna: e lo seu bell comport ab lo ornament de tantes virtuts. ¶ E apres acostant se les dites donzelles a sa senyoria besant li la ma ab grandissima alegria: dient a sa altesa. ¶ Amicta solari lumine sicut vestimento duodecim stellarum corona rutilans radianti. Volent dir. O gloriosa senyora y com stau abrigada de aquell sol e lum diuinal quius cobre (que os cubre; que tos cobrix, cubrix) tota axi com vn bell vestiment: e ennobleix vostra senyoria singularment la corona de dotze steles que sobre lo vostre excellent cap portau qui resplandeix e clareja singularment.

cuixí, cuixins

Cuixí, cuixins:

DCVB:

COIXÍ m.
|| 1. Sac de tela o d'altra matèria, cosit per tots costats i farcit de llana, palla, ploma, crin o altra matèria filamentosa i elàstica, que serveix per a recolzar-hi blanament el cap, repenjar-hi l'esquena, tenir sota els braços o els peus, etc.; cast. almohada, cojín.
Ell stech de peus una gran estona, que no's volch aseure, demanant-nos coxí, e allegant que axí és acostumat de tot príncep; e Nos... fem-nos fer coxins de major forma e pus nobles que'ls altres coxins de la nostra cambra, Pere IV, Cròn. 100. Quatre coxins, dos de sendat et un obrat de seda, doc. a. 1376 (Miret Templers 559). Posaren-li los lençols... ab los coxins brodats, que's mostraua lit molt singular, Tirant, c. 97. La senyora reyna li manà que sigués molt prop de sa mercè en coxins, Villena Vita Chr., c. 60. Item dos coxins de peus, doc. a. 1494 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment, Ruyra Parada 18. a) fig. Qualsevol cosa que serveix per a recolzar-n'hi una altra blanament. Stant ell en la cena arrimat en aquell inapreciable e delitós coxí dels pits del seu senyor, Villena Vita Chr. c. 272. Y fent coxí dels cabells sobre la dura terra, Alegre Transf. 81. En son coxí de verdor la prímula se desvetlla, Verdaguer Flors 17.

|| 2.   Aparell compost d'una espècie de collar de tela de sac o de cuiro farcit de palla, damunt el qual descansa un cap del jou per evitar que faci mal al coll de la bístia en llaurar o estirar el carro (Sta. Col. de Q., Alcoi, Mall.); cast. collera. Els muls amb juntures y coixins nous, Rosselló Many. 105. 
|| 3. La part posterior i més blana de la collera de tirar a carro (Manacor); cast. almohadilla. 
|| 4. Les peces de tela de saca farcida de llana que van posades davall la sella o l'albarda i serveixen per a fer més suau el contacte d'aquests aparells amb l'esquena de la bístia (Calasseit, Tortosa, Men.); cast. almohadillas, cojín. 
|| 5. Peça mecànica que va col·locada entre dues altres peces, sia per a comunicar l'acció d'una damunt l'altra, fer-la més suau, etc.; cast. cojinete. Especialment 
a) En la premsa d'oli, cadascuna de les peces planes de fusta que es posen damunt la pila d'esportins perquè el caragol els estrengui més bé (Lledó).—b) Peça de ferro on va engalzat el dau del timó en les embarcacions grans (Cat., Val., Bal.). 
|| 6. Peça de sucreria de forma quadrangular amb les cares un poc convexes, de manera que és semblant a un coixí de llit (Mall.). Se sol anomenar també coixí reial o coixí imperial. Es cochs y ses dolces y es coixins reals, Ignor. 69. Els ingredients d'una cuita de coixins solen esser: dues lliures de pasta bamba ja tova, quatre unces de saïm, quatre vermells d'ou i dues unces de sucre; es dóna la forma de coixí amb motlos especials, es deixa tovar un poc la pasta i es duu al forn (Manacor). 
|| 7. Coixí de moro: fulla de figuera de moro (Mall.); cast. pala. 
|| 8.   Coixins de monja: planta de la família de les lleguminoses: Astragalus tragacantha L. (Empordà); cast. astrágalo. És perenne, subllenyosa, de color blanc cendrós, de flors blanques; forma una mateta estranya, molt espinosa, semblant a un eriçó. 
|| 9.  Coixins de monja o coixins de senyora: planta de la família de les lleguminoses: Erinacea pungens Boiss. (or.); cast. erizo, cambrón. És molt espinosa i es fa pels llocs àrids de les muntanyes.
Fon.: kuʃí (pir-or., or. fora el Camp de Tarr., Sort, Organyà, Balaguer, Al., Inca, Petra, Santanyí, Sóller, Men., Eiv.); kuјʃí (Sort, Camp de Tarr., Tortosa); koʃí (Artesa, Morella, Pego, Palma, Manacor); koјʃí (Tremp, Fraga, Tamarit, Gandesa, Alcoi); koјsí (Benassal, Cast.).
Intens.:—a) Augm.: coixinàs, coixinarro, coixinot.—b) Dim.: coixinet, coixinetxo, coixinel·lo, coixineu, coixinó.
Etim.: del llatí coxīnu, mat. sign. (derivat de cŏxa, ‘cuixa’, perquè els coixins s'empraven principalment per a seure-hi damunt).