- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
jueves, 23 de mayo de 2019
Jornada cuarta. NOVELA CUARTA
- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.
sábado, 20 de junio de 2020
JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda
JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.
Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que la jove va di:
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
- ¿De aón eres y fill de quí?
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
jornada-quinta-novela-octava
viernes, 9 de febrero de 2018
Samarra, samarres
Roba en pell y llana o pel, normalmén de cordé.
De aquí ve la expresió "ya has tocat pel", en tota seguridat.
Valénsia : barragà blanch : Prueba de que el romance valenciano es autóctono y no traído por catalanes es por el uso de arabismos desconocidos al norte del Ebro como "barragà", tela de lana o piel de camello para abrigo.
* Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280


CaMap en búlgaro, o en macedonio, pronunsiat "samar". Sense ánimo de compará a dingú en lo animal de aquí deball, esta paraula podríe vindre de un atre idioma diferén al vasco, desde Asia. (Bueno, o de un dels idiomes que van formá lo vasco, com lo Bereber - Tamazight)


https://es.m.wikipedia.org/wiki/Zamarra_(prenda)
jueves, 19 de julio de 2018
Emilia, Benicasim
Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.
Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.
Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.
Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.
Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.
La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.
Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.
No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.
Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.
Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.
Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.
Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.
Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:
Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.
No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.
Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.
Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.
Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.
Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.
No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.
Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.
Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:
Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.
Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:
Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?
Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá:
Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:
“Plau y fa sol…
Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:
les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:
Plau y fa sol …
Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.
La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.
Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:
Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.
Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?
¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?
Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.
Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.
Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?
Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.
sábado, 3 de marzo de 2018
QUE TE QUEDO MOL CLÁ
"QUE TE QUEDO MOL CLÁ"
La poesía de este divendres vol reflejá un sentimén que tenim mol dins. Juan Carlos Abella.
Te vull mol catalá,
que te quedo mol clá
tu diu ton germá, lo chapurriau
que encara está en peu
som una familia de varios germáns
los que parlem com avans
si de importánsia tots ne tenim igual
per qué mos volem fe mal?
no te cregues lo mes importán
per se lo mes gran
eres mes gran en poblassió
pero no en história, ni tradissió
ñan que te volen empleá
pa femos cambiá lo nostre parlá
aixó es algo que no podem consentí
del nostre parlá no mos ham de avergoñí
natros lucharem sense tregua
defensán la nostra llengua
mai mos donarem per vensuts
mai serem convensuts
es una llengua que mos ix del cor
porte lo nostre gust, lo nostre sabor
forme part de la nostra identidat
y u afirmem en tota seguridat
es la llengua dels nostres pares
ha evolusionat als nostres pobles
porte siglos evolusionán,
les nostres generasions la van modelán
te vull mol catalá
que te quedo mol clá
segú que trobarem lo camí
per a milló podé conviví
aquí a tots ham respetat
y de aixó mai mos ham amagat
sol volem viure la nostra vida
la que fem día a día
del nostre nom no mos avergoñim
pos de sempre que lo tenim
los fransesos mol van doná
que parlabem una mescla van alegá
te vull mol catalá
que te quedo mol clá
que a la teua terra sigues felís
no puc vore com algú patís
yo no te vull cap mal
al revés, que estigues ben a dal
es lo meu milló sentimén
perba tota la teua gen (pera, per a)
natros tamé volem viure
que la nostra gen pugue sonriure
que una sonrisa de alegría
mos inundo cada día
ne som pocs, pero valéns
tenim arguméns mol poténs
que segú que defensarem
mai mos entregarem
un mensaje pa la nostra gen
a vore si algú u deprén
no som inferiós en res
encara que ells ne siguen mes
algo ham de fe entendre
al Aragó han de compendre
natros tenim la nostra identidat
peculiar com sempre ham defensat
la nostra llengua es aragonesa
de esta terra es una riquesa
es patrimoni de Aragó
conservemla pa que visque milló.
dialèctes occitans, catalan comprés, Loís Alibèrt, gramatica occitana
miércoles, 30 de agosto de 2017
País Vasco, Cataluña, independensia
A partí de aquí ya no parlo mes de Euskadi, no me interesse massa.
Escoltéu les carcañades?
lunes, 1 de enero de 2018
un chiquet va acudí en un paraigües
un chiquet va acudí en un paraigües
Mayte Albiol, Valderrobres.
Un día, tota la gen de un poble va dessidí aná a resá per a que ploguere, pero de tots los que van aná sol un chiquet va acudí en un paraigües.
Aissó es tindre FE.
Cuán isseques a un chiquet menut al aire y sen enriu, es perque está segú que'l tornarás a agarrá.
Aissó es tindre: CONFIANSA. Cuan per la nit, mon anem a dormí, sense sabé si mos tornarem a despertá, pero fiquem lo despertadó.
Aixó es tindre: ESPERANSA.
Cada día fem plans per a lo día siguién, sense sabé quin futuro mos espere.
Aissó es tindre: SEGURIDAT.
Veem y sentim lo patimén que ña per tot lo món y encara aissina mos casem y tením fills.
Aissó es: AMOR.
Ñabíe un siñó que portae una camiseta aon se podie lligí "No ting 70 añs, ne ting 16 y 54 añs de experiénsia."
Aissó se diu ACTITUT.
Estos son los meus desseos per a tots los amics de este grupo per a lo 2018.
lunes, 17 de abril de 2017
fals, falz, zoqueta, soqueta
Fals, falseta, corbella, falz,
falce en latín pot sé tamé la dalla.

A Fórnols soqueta, l'hai vist emplear molt pero jo, que era menut, la vaig emplear molt poc.
Higinio Latorre :
/
En Azanuy zoqueta. Serviba còma seguridat pa no talla-se y pilla la garba que s'anaba segan.

DCVB :
FALÇ f.
Eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la vora còncava, i posada al cap d'un mànec, que serveix per a segar les messes o tallar l'herba; cast. hoz. Es freqüent la pronúncia fauç, i aquesta forma ha estat usada també literàriament. Un aradre, una lança..., una fauç, un striyol aul, doc. a. 1380 (BABL, vi, 472). E yo he fet del regle falç molt corba, Ausiàs March, cv. Les fístoles penetrants... no són sanades sinó ab ligament, e ab foragitament ab la faus, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2a, c. 7. En eix blat del diable no cal oscar la fauç, Atlàntida iii. La mitja lluna se representa com una fauç,Costa Agre terra 21. Falç brossera: la que serveix per a tallar brossa (Cast.). Falç de desbarbar: la que serveix per a desbarbar les garbes d'arròs (Cullera). Falç canemera: la que és especial per a segar cànem (Cast.). Falç esquerrana: la que té la fulla en posició inversa respecte del mànec, i va destinada als segadors esquerrans (Mall.). Falç bosquera: falç molt resistent per a tallar branques d'arbusts. Una forca de ferre, una fanga e una axada, II faus bosqueres (el text imprès diu bosgrens, però és per imperfecció de còpia), doc. a. 1377 ap. Miret Templers 562. a) per ext., Eina que els gerrers empren per a tallar la rodona a talls (Empordà) o per a buidar els escalons (Mall.).—b) Cadascun dels segadors d'un tall (Mall.). «Per fer sa segada necessitam setze fauçs» (=setze segadors). Fauç morta: segador que a vegades es contracta a més dels que es necessiten, i es té reguardat per si més envant fes falta (Mall.).—c) Fer mitja fauç: fer mitja volta, descriure un semicercle aproximadament, per anar a un lloc (Manacor).
Loc.—a) A la falç: a punt de segar. Les langostes... menjaren-se los blats a la falç, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).—b) A la falç: a punt, a propòsit, a temps oportú.—c) Caure a la fauç: escaure's bé, venir la bona ocasió d'una cosa (Mall.).
Refr.—a) «Pel juny, la falç al puny»: es diu perquè el mes de juny és el propi de la segada.—b) «On no entra sa xapeta, no hi entra sa fauç»: vol dir que si el camp no es duu ben net de males herbes, no arriba a produir (Mall.).—c) «Entre la falç i la gavella, està la fam verdadera»: significa que la temporadeta que passa entre el segar i el batre sol esser d'escassetat de menjar per al pagès, perquè encara no pot aprofitar la nova collita i moltes vegades ja té gairebé exhaurida la de l'any anterior.
Fon.: fáɫs (Cerdanya, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Solsona, tot el cat. occ. i val.); fáws (Olot, Ripoll, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Bal.).
Pl.: falçs és la forma correcta de plural; en el dialecte castellonenc s'usa la forma falces.
Sinòn.: corbella.
Etim.: del llatí falce, mat. sign.
|| 1. Que no és ver; que per error o engany no correspon a la veritat. Per engan o per ladronici o per tolta o per fals jutgament, Hom. Org. 5. Lo jutge daria falsa sentència si no jutjaua segons testimonis et jutjaua per auuirs e auaranys, Llull Cavall 31 vo. Hajam enteses lurs falses oppinions e errors, Llull Gentil 3. Lo fals pas ver, la veritat falsia, Ausiàs March, xcii. Tengueren concell contra les falses ensenyances dels acephals, Boades Feyts 75. a) usat adverbialment: Amb falsetat. Nos mostra que fals ta lengua rahona, Passi cobles 24.
|| 2. Que no és real; que no té sinó l'aparença; que no és allò que sembla. Que auietz feita moneda falsa..., Aduxeren letres del fals archebisbe, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Que neguna persona... qui obre o vena candeles de seu... no les gos fxer falses, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Ell els falsos profetes, com a cans, ha degollats, Alcover Poem. Bíbl. 76. Falses costelles: les costelles que no arriben fins a l'estèrnum. Falses membranes: producció morbosa anàloga a les membranes naturals. Falsa regna: brida que impedeix al cavall baixar el cap. Unes capçanes, falsa regna, pitral e reretrangues, Inv. Anfós V, 157. Clau falsa: clau feta d'amagat per a obrir porta o caixa d'altri. Porta falsa: porta secreta o secundària, per a entrar o sortir separadament de l'altra gent. Per la porta falsa del castell isqué molt secretament, Tirant, c. 12. Falsa acàcia: planta lleguminosa de l'espècie Robinia pseudo-acacia.
|| 3. Enganyador; que diu o fa coses enganyoses; que pren l'aparença d'una cosa per tal d'enganyar. «Aquesta dona és una falsa»: és una hipòcrita, una embullosa, que no se'n poden fiar. Per zo que'ls falses judeus no'l anassen cercar en altra terra, Hom. Org. 7 vo. Per falses lausengers qui m'han acusat ab ell, Desclot Cròn., c. 1. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil», segle XVI (ap. Cançon. Satír.). Prouar pretench com aquest fals | en tots los set peccats mortals | ha molt peccat, Vent. Pel. 34. Tirant lo Blanch... ha morts ab les sues falses mans a dos reys e dos duchs, Tirant, c. 67.
|| 4. Que no és exacte o no té la direcció que pertoca. «He fet un moviment fals». «He posat un peu en fals i he estat a punt de caure». Notant les falses orthographias, Ordin. Univ. 1629, fol. 76. Falsa regla oFalsa esquadra: capserrat, escaire que té un braç movible per a la medició d'angles. Fals escaire: biaix; angle oblic (Empordà, Barc., Camp de Tarr.). Falsa esquadra (de la finestra); la part de la finestra que té més ample de part de dins (Ribagorça).
|| 5. Insegur; mancat de solidesa o d'estabilitat. «Aquesta paret està falsa; amenaça ruïna». «La taula és molt falsa; no està gens segura». Barco fals: vaixell que es tomba fàcilment i no aguanta vela. Tot quant afina fals, corcat o brévol o vell o mal forjat, Penya Poes. 322. En fals: sense seguretat, amb poca solidesa o consistència. Los pilars que havien... estar lo hu sobre lo altre, estan en fals, doc. a. 1535 (Est. Univ. xiii, 463).
Loc.—a) No fer-hi el fals: fer tot el que es pot, aportar tot l'esforç (Barc., Solsona).—b) Esser més fals que Mahoma, o que Judes, oque l'ànima de Judes: esser molt hipòcrita i malvolent.
Fon.: fáɫs (pir-or., or., occ., val., bal.).
Intens.: falsot, -ota; falsíssim, -íssima.
Var. ort. ant. (incorrecta): falç.
Etim.: del llatí falsum, mat. sign. || 1.
Alfals (Empordà, Val., Gandia).
Etim.: de alfals, per disgregació de l'article aràbic al-.
|| 1. topon. Poblet agregat al municipi de Fonollosa. Ab XX sòlidos que pac ad clericos de Falz per missas, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7).
|| 2. Llin. existent a Barcelona i Sitges Hi ha la variant Faus, existent a St. Feliu de G., Igualada, Val., Gandia, Cocentaina, Muro d'Alcoi, etc.
La diosa Deméter también porta una hoz a manera de símbolo.
http://demeter2007.blogspot.com/2010/09/demeter-de-tastavins-sl-apasionados-por.html




