Razo, Raso, Ratio, Raxio

Razo, Raso, Ratio, Raxio, s. f., lat. ratio, raison, sens, bon sens.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 243.

Razos destrui, razos bat, razos pen,

Per que val pauc razos ses chauzimen.

Pons de Capdueil: Us guais.

Raison détruit, raison bat, raison pend, c'est pourquoi vaut peu raison sans égard.

En aytals gens es morta razos, e vivon coma bestia.

(chap. En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.)

V. et Vert., fol. 31.

En de telles gens est morte raison, et elles vivent comme bête.

- Avis, motif, opportunité.

Ges d' aitals razos

No son li drut al comensar.

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui.

Point de tels avis ne sont les amants au commencer.

Respondez mi par cal razon.

(chap. Respongueume per quína raó - motiu.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Répondez-moi par quel motif.

Loc. Doncx passem lay, que temps e razos es.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Donc passons là, vu qu'il est temps et opportunité.

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

(chap. Ara canto triste, y ne tinc bona raó : bon motiu.)

B. Carbonel: S'ieu anc.

Maintenant je chante marri, et j'en ai bien raison.

- Raisonnement, argument, pourparler.

Lo Dalfins si respondet al rei Richart, en un autre sirventes, a totas las razos qu' En Richartz el avia razonat.

V. de Richard, roi d'Angleterre.

Le Dauphin ainsi répondit au roi Richard, dans un autre sirvente, à tous les arguments que le seigneur Richard lui avait exposés.

De totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes.

V. de Bertrand de Born.

De tous ces arguments fit le seigneur Bertrand de Born le sirvente.

- Sujet, en parlant d'une composition littéraire.

Sap la razo e 'l vers lassar e faire

Si que autr' om no l' en pot un mot traire.

Marcabrus: Auiatz de chan.

Il sait le sujet et le vers entrelacer et faire de telle sorte qu'autre homme ne lui en peut un mot retirer.

- Propos, parole, langage.

Ieu n' aia tot lo pro

Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.

Que j'en aie tout le profit et lui le beau langage.

Per que belha razos cara

Se pert.

P. Vidal: Sitot l'aura.

C'est pourquoi beau langage précieux se perd.

- Calcul, combinaison.

Segon la razon dels agurs.

V. de Bertrand de Born.

Selon le calcul des augures.

- Justice, légalité, garantie.

Pero be sai que dregz es e razos

Que selh qu' es francx, amoros e plazens

Sia plus braus d' autr' om e plus felos,

Quan no li val merces ni chauzimens.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Pourtant je sais bien que droit est et justice que celui qui est franc, amoureux et prévenant soit plus rude qu'autre homme et plus courroucé, quand ne lui vaut merci ni égard.

De totas es sebrada razos.

Si el non a singular razon.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 19.

De toutes est séparée raison.

S'il n'a pas particulière garantie. 

Loc. Ieu vos man e us recort 

Que vos deiatz razon rendre.

B. Zorgi: L' autr' ier quant.

Je vous mande et vous rappelle que vous deviez rendre raison.  

Ieu vos farai razo e dreg.

(chap. Yo vos (tos) faré raó y dret.)

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Je vous ferai raison et droit.

Adv. comp. Fresqu' e vermeilh' a razo.

Granet: Fin pretz. 

Fraîche et vermeille à plaisir.

De vos vueill que m respondaz 

S' o sabes a razo.

T. d'Aimeri et de Pierre du Puy: Peire del.

De vous je veux que vous me répondiez si vous le savez à propos.

A rason de IX florins per marc.

(chap. A raó de nou florins per marc.)

Rég. des États de Provence, 1401.

A raison de neuf florins par marc.

Atressi com per farguar

Es hom fabres per razo.

P. Cardinal: Atressi.

Pareillement comme pour forger on est forgeron nécessairement.

En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple, mai per razo.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Par ainsi trois jours nourrissez-le non avec excès, mais raisonnablement.

Eron cen per un per razo.

(chap. Ne eren a raó de sen per un; 100 - 1; un per sen, 1%.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Ils étaient cent pour un compte fait.

Voyez Rendre.

- Ration, portion, part.

Aysso es la lieura e la ratio que Dieus dona per cascun jorn a sos canorgues.

V. et Vert., fol. 43.

Ceci est la livraison et la ration que Dieu donne pour chaque jour à ses chanoines.

Tolgron lur la raxion. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 19.

Leur ôtèrent la ration.

CAT. Rahó. ESP. Razón. PORT. Razão. IT. Ragione. (chap. Raó, raons.)

2. Razonansa, s. f., observation, remontrance, réprimande.

Dona deu a autra far razonansa.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Dame doit à une autre faire observation.

3. Razonamen, Rezonamen, s. m., raisonnement.

Non avetz ges de bon razonamen.

(chap. No teniu gens de bon raonamén; tú no tens; vosté no té.)

Gui d'Uisel: Be feira.

Vous n'avez point de bon raisonnement.

Grans mestiers m' es rezonamens.

Raimond de Miraval: Grans.

Grand besoin m'est (me fait) raisonnement.

- Reproche, réprimande, observation.

S' ieu per so vuelh far razonamen

A las domnas.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Si pour cela je veux faire réprimande aux dames.

ANC. CAT. Rahonament. ESP. Razonamiento. PORT. Razoamento. 

IT. Ragionamento. (chap. Raonamén, raonamens : reprimenda, reprimendes, renec, renecs; reproche, reproches; observassió, observassions.)

4. Razonaire, Razonador, s. m., raisonneur, argumentateur, discuteur.

Guillem, de la vostra razo

No vueill esser razonaire.

T. de Blacas et de Guillaume de Saint-Gregori: Senher.

Guillaume, de votre argument je ne veux pas être discuteur.

Li advocat, so son li razonador del plait, non podon far garancia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les avocats, ce sont les argumentateurs du plaid, ne peuvent porter témoignage.

ESP. Razonador. IT. Ragionatore. (chap. Raonadó, raonadós, raonadora, raonadores; argumentadó, argumentadós, argumentadora, argumentadores; discutidó, discutidós, discutidora, discutidores.)

3. Razonable, adj., lat. rationabilem, raisonnable.

Mai que negunas creaturas razonablas. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Plus que nulles créatures raisonnables.

Per causa razonabla. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Per causa raonable.)

Pour cause raisonnable.

Ome era de gran bontat,

Razonable de veritat.

(chap. Home ere de gran bondat, raonable de verdat.)

V. de S. Alexis.

Il était homme de grande bonté, raisonnable en vérité.

CAT. Rahonable. ESP. Razonable. PORT. Razonavel, razoavel, rasoavel. 

IT. Razionabile. (chap. Raonable, raonables.)

6. Razonar, Rasonar, v., lat. ratiocinari, raisonner, expliquer, exposer, 

interpréter, argumenter.

Perdigons, en fol razonatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Perdigons, en fou vous raisonnez.

No m' en puesc razonar,

E sai que no m' es gen.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Je ne m'en puis raisonner, et je sais qu'il ne m'est pas gentil.

Que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo.

V. de Pons de Capdueil.

Qu'elle dût souffrir qu'il lui vint devant expliquer la sienne raison.

Si' ades totz pesseiatz,

Que sol no 'l laissetz razonar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Qu'il soit incessamment tout mis en pièces, que seulement vous ne le laissiez argumenter.

- Vanter, prôner, célébrer.

Mon senher lo marques

Que quascus razona.

Fouquet de Romans: Far vuelh.

Mon seigneur le marquis que chacun vante.

Quals rasonatz ni tenetz per plus pros?

T. de Raimond de Miraval et de Bertrand: Bertran.

Quels prônez-vous et tenez-vous pour plus preux?

- Justifier, disculper.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born.

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier.

No s' en podon razonar. V. et Vert., fol. 15.

Ne s'en peuvent pas justifier.

Huga la rasona, que l' avia accusada. V. de S. Honorat.

Huga la disculpe, qui l'avait accusée.

Manta gens me mal razona,

Quar ieu non chan plus soven.

Peyrols: Manta gens.

Mainte gent me justifie mal, parce que je ne chante pas plus souvent.

- Blâmer, accuser, réprimander, médire.

El mon, domna non razon ni n' apelh.

Bertrand de Born: Quan la novella.

Au monde, dame je ne blâme ni ne dénonce.

Quascus hom deu razonar son faire. (fraire, flare, frare, frère : de frater.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Chaque homme doit réprimander son frère.

Vos, cortes, que anatz

Per cortz, m' en razonatz.

Pierre de la Mula: Dels joglars.

Vous, courtois, qui allez par les cours, vous m'en blâmez.

Aitals reis deu portar croz e corona

De part son avi, don tot lo mon razona.

Giraud du Luc: Ges sitot.

Tel roi doit porter croix et couronne de part son aieul, dont tout le monde médit.

- Avouer. 

Leu troba perdos,

Qui gen sos tortz razona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Bientôt trouve pardon, qui gentiment ses torts avoue. 

Part. prés. Albert, no soi per aver razonaire,

Mas per los bes que i vei soi razonans.

T. d'Albert et du Moine: Monges.

Albert, je ne suis pas pour argent raisonneur, mais pour les biens que j'y vois je suis raisonnant. 

Part. pas. Car si fa falhizo,

Ja non er razonatz. 

G. Riquier: Al mieu semblan.

Car s'il fait faute, jamais il ne sera justifié.

On mays l' en a entervada,

Ades plus fort l' a razonada.

V. de S. Honorat.

Où plus il l'en a interrogée, toujours plus fort il l'a blâmée. 

CAT. Rahonar. ESP. Razonar. PORT. Razoar. IT. Ragionare. 

(chap. Raoná : raono, raones, raone, raonem o raonam, raonéu o raonáu, raonen; raonat, raonats, raonada, raonades; yo raonaré; yo raonaría; si yo raonara. Enraoná : parlá, charrá.)

7. Razonablament, Rasonablamen, Razonablamenz, adv., raisonnablement.

Per dialectica sai molt razonablamenz

Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement exposer et répondre, et fausser arguments.

Lo juramen si deu entendre rasonablamen. Arbre de Batalhas, fol. 104.

(chap. Lo juramén se deu entendre raonablemen.)

Le serment se doit entendre raisonnablement.

CAT. Rahonablement. ESP. Razonablemente. PORT. Razoavelmente. 

IT. Ragionevolmente, ragionevolemente. (chap. Raonablemen.)

8. Rationatio, s. f., ratiocination, figure de rhétorique.

Rationatio, es cant hom demanda razo a se meteysh.

Leys d'amors, fol. 141.

Ratiocination, c'est quand on demande raison à soi-même.

9. Racional, Rational, adj., lat. rationalis, rationnel, raisonnable.

Volc far, per bontat pura,

Rational creatura.

Brev. d'amor, fol. 17.

Il voulut faire, par bonté pure, raisonnable créature.

Las autras rationals, si cum si, etc. Gramm. provençal.

Les autres rationnelles, ainsi comme si, etc.

Las causas sosmezas a liberal arbitre, cum so nostras cogitacios, o racionals operacios. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libéral arbitre, comme sont nos pensées, ou rationnelles opérations.

CAT. ESP. PORT. Racional. IT. Rationale. (chap. Rassional, rassionals; rassiossini, rassiossinis : capassidat de raoná, pensá, cavilá o cabilá.)

10. Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

Per que pauses aquella raciocinacio e regla. Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Pour que tu poses ce raisonnement et règle.

CAT. Rociocinació (raciocinació). ESP. Raciocinación. PORT. Raciocinação. 

(chap. Rassiossinassió, rassiossinassions : raonamén, argumén.) 

11. Arrazo, Arrason, s. f., raison, motif, cause.

Per arrazo del matrimoni. Cout. de Condom.

(chap. Per raó del matrimoni; motiu, causa.)

Par raison du mariage.

Per arrason de las causas dessus dictas.

Tit. de 1330, Bordeaux. Cab. Monteil.

Par raison des causes dessus dites.

- Tenson, dialogue.

Non valon re coblas ni arrazos 

Ni sirventes.

G. Magret: Non valon.

(chap. No valen res ni cobles ni raons ni sirventés.)

Ne valent rien couplets ni tensons ni sirventes.

12. Arrazonar, v., interpeller, requérir.

Vespazian, Sesar emperaire, arrazonet lo, e dis li.

Roman de la Prise de Jerusalem, fol. 8 bis.

Vespasien, César empereur, l'interpella, et lui dit.

(chap. Vespasiano, César emperadó, lo va interpelá (requerí) y li va di.)

El temps qu' om plus d' amar las arrazona.

Raimond de Miraval: Amors me fai.

Au temps que plus d'aimer on les requiert.

ANC. FR. Quant tuit furent assamblé, elle les araisonna.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 256.

Or me commença icelle à arraisonner.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 266.

Lors a aresonné le roi.

Roman du Renart, t. 1, p. 213.

Je l'araisonne, elle plainct et regrette.

Cl. Marot, t. II, p. 406.

ANC. CAT. Arrahonar. PORT. Arrazoar. (chap. Interpelá, requerí : interpelo, interpeles, interpele, interpelem o interpelam, interpeléu o interpeláu, interpelen; interpelat, interpelats, interpelada, interpelades; yo interpelaré; yo interpelaría; si yo interpelara.)

13. Desrazo, s. f., déraison.

Per que no m platz que nulha desrazos

Vos plasse en mi, quar no us ser' honransa.

G. Pierre de Cazals: Be m plagr' ueymais.

C'est pourquoi il ne me plaît pas que nulle déraison vous plaise en moi, car (ce) ne vous serait pas honneur.

Adv. comp. Mi fes tort a desrazo.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns jois.

Me fit tort à déraison (mal à propos).

IT. Disragione. (chap. Des + raó, desraó : fé mal aposta, a propósit.)

14. Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

Cel qu' a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l' auza enrazonar, 

Feigneires es espaventatz.

Un Troubadour Anonyme: Domna vos.

Celui qui a bon coeur de dame aimer, et va souvent la courtiser, et ne l'ose questionner, est amant timide effrayé.

Part. pas. Enrazonatz e gent parlans. Brev. d'amor, fol. 2.

Endoctriné et gentiment parlant.

Subst. Ab los joios deu hom esser jauzens,

E gen parlans ab los enrazonatz.

H. Brunet: Cuendas razos.

Avec les joyeux on doit être gai, et gentiment parlant avec les instruits. 

CAT. Enrahonar. (chap. Enraoná signifique parlá, charrá, no adoctriná, cuestioná, instruí.)

15. Irrational, adj., lat. irrationalis, irrationnel, irraisonnable.

A cauza irrational, so es a cauza no razonabla.

(chap. A cosa irrassional, aixó es a cosa no rassional, raonable.)

Leys d'amors, fol. 59.

A chose irrationnelle, c'est-à-dire à chose non raisonnable.

CAT. ESP. PORT. Irracional. IT. Irrazionale. (chap. Irrassional, irrassionals.)

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del Decamerón, a la que, daball del gobern de Elisa, se parle sobre alguns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Se van alluñá, a pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonamens sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les histories contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumaben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera historia va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere vindre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tindre dabán, los va preguntá quína ere la raó de aquell sarabastall. Y volénli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y sofocada per cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo!
Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di:
- Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, ni mes ni menos que si yo no la coneguera, y vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germans que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus homens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. -
Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe di. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di:
- Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres histories tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la sentensia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. -
Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- ¿U sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silensio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella.
Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les histories; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.

OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.

LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   

LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart

Aconsello lligí a un atre Ricart y no an este inútil catalaniste.

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II)

Francesc Ricart / revista TEMPS de la FRANJA del meu cul.

Escrits contra l´erm, aspiracions des de la Franja del meu cul.

 

 

El segon enunciat que porta
Espluga a desqualificar la
possible aversió o rebuig del
protagonisme de l’Aragó es
refereix a la necessitat d’exigir
el reconeixement de la llengua
a qui tinga el poder real per a
reconèixer-ho i no a dedicar-se
a fer propaganda per Catalunya
pensant que és la millor
manera d’aconseguir-ho. En
aquest apartat, la veritat és que
hi estic d’acord: la reivindicació
del reconeixement i la dignificació del català s’ha de
fer a l’Aragó. Al Principat–com a part «més poderosa»
dels PPCC–

 

 

se n’ha de fer d’altaveu, però no per reivindicarhi res sinó per fer-hi veure que el problema de la Franja és el seu problema, és el problema de totes les terres del domini lingüístic del català; i és en aquest sentit que un pot «actuar» en el Principat i no en cap altre sentit: des de qualsevol punt és bo reivindicar pel català perquè la reivindicació és única i els qui en són concernits (ara sí) són tots els qui tenen responsabilitats de govern arreu. Explicant la situació i les mancances del català a la Franja, des d’on siga, no es deserta de fer-ho a l’Aragó sinó que és una manera més, una opció més que no s’ha de negligir. I a l’Aragó, també i més, és clar, i en aquest sentit, per exemple, des dels Casals Jaume I s’han impulsat accions, buscant les complicitats de totes les associacions en la reivindicació per la Llei de llengües i en altres accions conjuntes. El que entenc del teu retret, Espluga, és si es fa prou des de la Franja, reivindicativament parlant, davant les administracions aragoneses. La resposta ben segur que la compartim. En el comentari del segon argument, no me n’amago, ja en parlo del component Països Catalans, qualificats d’utòpics, quan algú (un servidor mateix) podria pensar que és la menys utòpica de les aspiracions d’un català (catalanoparlant); és allò dels drets històrics recordat a bastament amb motiu de l’Estatut de Catalunya; és a dir que no et poden prendre –o no pots negar– una condició que tens «per definició», la de ser català. No cal dir, no hauria de caldre, que parlem de ser catalans des de la condició de components d’una comunitat lingüística innegable. I aquí és on hi ha qui s’escandalitza i prefereix posarhi fum i passar a una defensiva que entenc que és negativa; em refereixo a la negació de la catalanitat de la Franja perquè posa en perill el component aragonès. Certament, hi ha a qui no ens preocupa aquesta suposada tensió (catalanitat - aragonesitat) perquè allò que està en perill és la llengua (la catalanitat) i no l’aragonesitat que, a més, com segurament no se li escapa a ningú, per a la major part del personal no és sinó una manera de defensar l’espanyolitat de l’Aragó. Vaja, que la negació de la catalanitat de la Franja és la via lliure cap a la garantia de l’espanyolisme d’aquestes terres que, no se’m negarà, històricament han estat sospitoses de pertànyer al maligne català (per exemple, a la vista dels veïns aragonesos som tan polacos com els que més). Per això serà que es despobli de catalanoparlants la Franja? Preguntes. I això no m’ha agradat. Em fa que fas trampa dient això. El català patirà molt –ja ha patit i pateix molt– per sobreviure perquè els problemes són immensos; però el català, com qualsevol espècie en extinció, ara que es parla d’ecolingüística, necessita de tot l’organisme sencer (mira, aquí, hi va bé l’artefacte Urbilatèria) per no desaparèixer i el català a la Franja es tan important com en els altres territoris. Jo podria dir que penso a l’inrevés (i ho penso) que si es vol identificar el català amb l’Aragó, en la mesura que hi ha estat rebutjat històricament, no tenim gaires garanties que el paraigua aragonès siga suficient per no fer aigües fàcilment. Més aviat podem tenir dubtes raonables a partir de la desídia ancestral: què ha fet mai ningú a l’Aragó «oficial» per la nostra llengua i per la nostra gent? Només cal recordar les manifestacions de Cisco Beltran a les Corts aragoneses i després, en plegar d’alcalde de Fraga, com s’ha esplaiat sobre el menysteniment de l’administració cap a les nostres comarques. Tu mateix, a l’últim paràgraf, em sembla que em dónes una mica de raó, només que et sobra allò de «la barra”: quan dius que és fàcil el reconeixement de la Franja a Catalunya, vols dir que a l’Aragó costa de reconèixer (i d’entendre) la Franja.
És clar, és aquí on som, no ens enganyem: la gent de la Franja de Ponent ens hem de fer perdonar que siguem com som i per això –Freud ho tindria tan fàcil amb nosaltres!– hem de sublimar la nostra estimació cap a l’Aragó. A la vista del que hi ha, estic d’acord que la majoria comparteix la teva diagnosi «ben innocent». Però deixa que m’agafe a les cometes que he posat al teu adjectiu: no és fruit de cap cosa innocent sinó que més aviat penso que la gent es decanta pel sentiment aragonès perquè l’hi han fet; sí, l’hi han muntat, no s’hi ha hagut d’esforçar: som aragonesos i prou! Potser no caldria dir-hi res, al respecte, i potser algú podria dir que no hi tenim dret a dir-hi res; però hi ha qui pensem que els qui ens volen en aquesta postura ens han furtat (o ens han volgut furtar) un dret fonamental, inalienable, el dret a tenir una llengua digna com qualsevol altra persona, una llengua cultivada (de cultura, ja veus) que ens servixca per accedir al món com qualsevol altra persona i això, des de l’Aragó que ens hauria de protegir, s’ha impedit i sovint de manera aferrissada i desconsiderada. Que hi haja poca gent (“micromón franjolesc», ja tornes a enquetar) que no combregue amb la diagnosi proaragonesista no es deu a cap mèrit fruit de l’aplicació de cap pedagogia, sinó més aviat a una manca escandalosa de fer pedagogia en cap sentit a les nostres comarques. Tu dius que és molt fàcil defensar des de Catalunya el català a la Franja; a mi em toca recordar-te com és de difícil defensar la catalanitat des de la Franja des de qualsevol punt de vista, peró sobretot com ho és des de l’òptica no aragonesista (per entendre’ns). I suposo que hi estàs d’acord. Hi ha gent que no perdona treballar pel català sense combregar (que em perdonen els catòlics per abusar del verb) amb les tesis aragoneses, cosa que potser és el que fas tu, amic Espluga amb el teu escrit, segurament sense voler. Recorda que hi ha gent que ha actuat amb ràbia contra els qui treballem a la Franja des de l’òptica de la llengua i la cultura dels Països Catalans i que no només no és fàcil sinó que té els seus riscos, fins i tot físics. Però insisteixo que no ha de ser tan estrany i antinatural treballar per la catalanitat, des de la Franja de Ponent, buscant la coincidència d’estratègies amb la resta dels qui tenen el teu mateix problema i la teva mateixa aspiració; i això és el que volem alguns, ja sabem que som pocs, però d’alguna manera tenim raó, potser no tota la raó, però tenim raó i per això, malgrat tot, penso que val la pena, fins i tot malgrat Freud.

Y aixó u publique lo capsot franchista de Mario Sasot.

TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.

Quedabe, al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:

¿Quí contará ara una história que paregue bona, habén escoltat la de Laureta?

Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.

Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde del Rosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.

Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.

Va passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may, perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una notissia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que grandíssima molestia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:

- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.

Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:

- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?

Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.

La jove li va di:

- Monseñor, despressies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siensia, sino en la ajuda de Déu y en la siensia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.

Lo rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:

- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?

- Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abans de vuit díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín premio me donaréu?

Lo rey li va contestá:

- Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarem be y ben alt.
La jove li va di:

- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.

Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:

- Damisela, tos hau guañat be un home.

Ella li va contestá:

- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.

Forta cosa li va pareixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y aixina li va di:

- Beltramo, volem que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.

Va di Beltramo:

- ¿Y quí es la damissela, monseñor?

Lo rey li va contestá:

- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:

- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.

Lo rey li va di:

- ¿Pos voléu vos que no cumpligam la nostra paraula, que per a recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per home en premio?

- Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.

- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.

Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.

Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.

Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:

- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.

Teníe lo anell en gran apressio y may se separabe de ell, perque li habíen donat a entendre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel, van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.

Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.

Aquí, mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu, en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.

Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.

La posadera li va contestá:

- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.

 

La condesa, sentín estes paraules, les va retindre be; examinán tots los detalls, y ben compreses totes les coses, va pendre la seua dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li anare be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén assiento, va escomensá la condesa:

- Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna com me conto yo, pero si vullguereu, per ventura podríeu a vos y a mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que consolás honestamen. Va seguí la condesa:

- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.

- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.

Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:

- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.

La noble Siñora li va di:

- Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos dessichéu?

- Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay entés y me pareix compendre, no tíndre dote per a donáli tos la fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu, donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu que per a casála honradamen sigue menesté.

A la Siñora, com estabe en nessessidat, li va vindre be la oferta, pero com teníe lo ánimo noble, va di:

- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.

Va di entonses la condesa:

- Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo seu gust, y lo faréu vindre aquí de amagatóns y de amagatontes a mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé me consedixque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.

Cosa seria li va pareixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als seus bons y honrats sentiméns, no sol va prometre féu sino que pocs díes después, en secreta cautela, segóns les ordens que habíe donat, va obtindre lo anell (encara que una miqueta li haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá al llit en lo conde.

Als primés ajuntamens buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe. Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:

- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.

La honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La condesa li va di:

- Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.

La honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse de ella, sen va entorná cap a la fonda.

La honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a Florencia hasta que lo tems de parí va vindre, y va tíndre dos fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va pareixe adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y tiránseli als peus, va di plorán:

- Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te requerixco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos caballés que te vach enviá les mantingues:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.

Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:

- ¿Cóm pot habé passat aixó?

La condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y la va apressiá.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html