Mostrando las entradas para la consulta boticari ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta boticari ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

jueves, 13 de abril de 2017

putput, puput

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut


- allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...
Etim.: del latín upupa, modificat per analogía del radical put- (putere, putí, pudó) per la pudina que fa este muixó.

abubilla en castellano

La putput a la montaña
cante y diu la verdat:

cuan les cabres fáiguen llana
les dones farán bondat.

Pedro J. Bel Caldú:


Ma agüela conte que a un pastoret sa mare li va posar una truita i, quan se la estave minjant al monte, una putput cantave des d’un albre: put...put...put. Lo pastoret responíe: no put no, que me la ha fet la meua mareta.
¡Cuentos de vells!


putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut - allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...

DCVB:


PUPUT (i dial. putput). m. o f.

|| 1.  Ocell de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de devers 30 cm. de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, sobre el cap un bell floc de plomes erèctils, i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent; cast. abubilla. «Es puput i es mussol | tots dos fan una tonada; | es puput canta amb so sol | i es mussol de vetlada» (cançó pop. Mall.). 


«El puput a la muntanya | canta i diu la veritat: | quan les cabres faran llana, | les dones faran bondat» (cançó pop. val.). 


Talp, oroneta, | muçol, putput, Spill 7704. Putput occell. Upupa, Esteve Eleg. p 6. Si preneu lo cor del puput hi'l posau allà, Agustí Secr. 72. Que may receptes de prendre purga són necessàries per cap puput, Roq. 50.

|| 2. Peix de l'espècie Bothus rhomboides (Tarr.).

|| 3. Floc de pèls que sobresurt entre el conjunt de la cabellera (Mall., Men.); cast. penacho. Especialment: a) Bolic de cabells que les fadrines es deixaven fent-lo sobresortir damunt la resta de la cabellera (Mall.). Dur es puputs altsanar molt pentinat i endiumenjatUna criada amb sos puputs ben alts, Roq. 26. Fer-se es puputs: pentinar-se. Es fàcil que cobrin gust en so vestir y fer-se es puputs, Ignor. 21.—b) Manat de cabells que el cavall té entre les dues orelles (Mall.).

|| 4. fig. Peresa intensa; gran desgana de treballar o de fer tal o tal cosa (Mall.); cast. modorra. Tenir puputtenir molta peresa. Anar de puputobrar amb desgana, molt lentament. Fer puputproduir peresa. «Em fa puput haver d'anar a escola».

«Perendenga, perendenga,
ja t'ho pories pensar:
qui té puput en sa feina,
com té talent, no té pa»
(cançó pop. Mall.).
«L'any coranta vaig segar
devora una jovençana;
mai la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar
de puput i mala gana»
(cançó de segar, Mall.).

|| 5. Malnom que es dóna als habitants de diferents poblacions, com per exemple als de Vilanova d'Escornalbou, de Les Useres, etc.


|| 6. Joc infantil en què un dels jugadors té els ulls tapats amb un mocador i els altres l'envolten i li peguen procurant no deixar-se agafar del qui para (Bagà, Plana de Vic, Barc.); cast. gallina ciega.

Loc.
—a) Anar de puput: tenir diarrea (Mall.).—b) Estar bé, com un puput dins un claper: no estar gaire bé (Mall.). Quan diuen a algú: «Tu estàs molt bé», ell sol contestar: «Sí, com un puput dins un claper», volent significar que ell no troba que estigui gens bé.—c) Esser Semblar un niu de puputsesser una cosa o un lloc poc endreçat, massa ple de coses desordenades (Men.).

Refr.
—a) «A un niu de puputs, n'hi ha de grossos i de menuts»: vol dir que en tots els estaments hi ha diversitat de graus i de maneres de viure (Men.).—b) «Per sant Macià, es puput ve i es tord se'n va» (Men.).—c) «Quan canta el puput, el matí moll i el vespre eixut» (or., occ.); «En cantar es puput, matí banyat i capvespre eixut» (men.).

Fon.: 
pupút (Empordà, Gir., Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Vendrell, Igualada, Cervera, Tremp, Bot, Calasseit, Valljunquera, Mall., Men.); popút (Calaseit, Benilloba, Biar); pəpút (Eiv.); putpút o puppút (Bagà, Sopeira, Senterada, Tamarit de la L., Falset, Ascó, Vimbodí, Gandesa, Amposta, Ametlla, Tortosa, Maestrat, Val.). El gènere és variable: predomina el masculí (a les Balears és l'únic), però hi ha regions on es diu la puput (per exemple a Besalú o Beseit) o la putput (v. gr. a Ascó, Vimbodí, Amposta, L' Ametlla i gran part del País Valencià). En valencià existeixen també les formes palput i porput.

Intens.:
—a) Augm.: pupudàs (puputàs), puputarro.—b) Dim.: pupudet (puputet).—c) Pejor.: pupudot (puputot).
Sinòn.:
— || 2, pedaç, rémol.
  

sábado, 13 de abril de 2024

Iothacisme - Transitio

Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1.
Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

 

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 

 

hipocondrio, Ipocondres, Ypocondris, hypochondria, hypocondres; Iothacisme

 

Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)

 

Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticariapotecaripotecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Beceite, el pueblo, casco urbano, las eras, les eres, farmacia

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 

En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)

vea como Companys firmaba sentencias de muerte contra mujeres y civiles

miércoles, 14 de noviembre de 2018

Santistebe de Llitére, vocabulario dialectal literano

VOCABULARIO DIALECTAL LITERANO (HUESCA) (Caza y pesca, juegos y albañilería) El vocabulario seleccionado pertenece a Santistebe de Llitére (Huesca). En esta ocasión nos ocuparemos de la terminología de la caza y de la pesca, del léxico de los juegos infantiles y de la albañilería.

ANTONIO VIUDAS CAMARASA

También interesante 
http://www.iea.es/documents/73041/25a56146-8f6b-4f01-835e-7444b5f2d262

(Hay errores en la transcripción desde un PDF, supongo. No los edito. Igualmente sirve como ejemplo del léxico de La Litera, Llitera, en concreto de San Esteban, Sant Esteve, Santiestebe; al final pongo una versión del Planch de Sant Esteve)

1.0. LA CAZA Y LA PESCA

La caza y la pesca son dos diversiones que gustan al hombre del campo; en La Litera el deporte más practicado es el de la caza. Los distintos términos municipales han sido señalados por unos letreros que indican coto. Los cotos que hay en La Litera pertenecen a las sociedades de cazadores constituidas en cada pueblo. La caza se practica, sobre todo, en invierno, siendo frecuentes las capturas de jabalíes en esa época. En este apartado analizaremos el léxico relacionado con la caza y la pesca. Hay un refrán popular que compara el riesgo de accidente que tienen el cazador y el pescador con el peligro que corren las personas cuyo oficio consiste en cocer yeso y cal; el refrán dice: Pescadó y cazadó, cocedó de ches y cal, a morí al hespital. El nombre genérico de los pájaros es el de mixó, /muixó/ mientras que el gorrión recibe el nombre de torrodá, común a las hablas aragonesas y ribagorzanas; / PARDAL /

el DCVB documenta este término en Benassal y Morella. Para cazar generalmente se usa la escopeta, pero en ocasiones se usa la técnica de untar con pez besc la verguete y la palanquete para capturar las aves por medio del reclamo A pesar de que está prohibida la caza con el furó siempre hay cazadores que son amigos de la caza furtiva. Esparbé llebré, m. Gavilán. Coll, La Litera, «esparbero»; Haensch, Alta Ribagorza, «esparvé, esparvéro»; Arnal, Alquézar, «esparvero»; Badía, CVAM, «esparvér» eii Benabarre, «esparveret» en Bielsa; Badía, Bielsa, «esparveret»; Ballarín, V. Benasque, «esparbé»; Pardo, «esparvel, esparvero, esparver»; Alvar, Léxico catalán, «esparavé». Mixó, m. Pájaro en general. Coll, La Litera, «michón»; Haensch, Alta Ribagorza, «muxón, muxó»; Ballarín, V. Benasque, «moixón»; Badía, CVAM, «moixó» en Benabarre, «moixón» en Benasque; Ferraz, Alta Ribagorza, «moixón»; DCVB, «mixó» "ocell (Pons, Tamarit de la L., Ll., Balaguer, Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberá, Penedés, Vendrell, Camp de Tarr.)"; Bosch, Fonz, «mixón»; Barnils, Fraga, «muixó».
Torrodá, m. Gorrión. Haensch, Alta Ribagorza, «torrodá, gurrión, pardál»; Badía, CVAM, «torrodá»; DCVB, «torredá, torrodá» '(dialectal) Pardal, teulader (Bonansa, Benavarre, Tamarit de la L., Benassal, Morella". Auxá, v. Ahuyentar. DCVB, «auxar». Esgarrapáde, f. Arañazo, Coll, La Litera, «esgarrapazo»; DCVB, «esgarrapada»; Pardo, «esgarrapada». Runruneá, v. Arrullar. Muzól, m. Mochuelo. Haensch, Alta Ribagorza, «clluc»; Ferraz, Alta Ribagorza, «cluc»; Ballarín, V. Benasque, «clluc»; DCVB, «mussol». Mixonét, m. Pajarillo. Haensch, Alta Ribagorza, «muxonet, moixonet». Gárce, f. Urraca. Haensch, Alta Ribagorza, «garsa»; Ferraz, Alta Ribagorza, «garsa»; Badía, CVAM, «garsa» en Benabarre; Badía, Bielsa, «garsa»; Arnal, Alquézar, «garza»; Ballarín, V. Benasque, «garsa». Esturnéll, m. Estornino, tordo. Coll, La Litera, «esturnell»; Haensch, Alta Ribagorza, «esturnell»; Ballarín, V. Benasque, «esturnell»; DCVB, «estornell»; Llatas, «estornell»; Pardo, «estomell». Chorlovit, m. Chorlito, alcaraván. Coll, La Litera, «chorlovit»; Alvar, Jaca, «cholovita»; Oliva, Sopeira, «xorrolit». Canó, m. Plumón. Ballarín, V. Benasque, «canón». Moíiét, m. Caperuz de la abubilla. Coll, La Litera, «caperuz». • Falcille, f. Vencejo. Coll, La Litera, «falcilla»; Ballarín, V. Benasque, «falsilla»; DCVB, «falzia»; Casacuberta-Corominas, «falcilla»; Alvar, Jaca, «falceta»; Alvar, Léxico catalán, «falsilla». Rulléte, f. Tórtola silvestre. Coll, La Litera, «rulleta»; Pardo, «rulleta». Sisélle, f. Paloma torcaz. Coll. La Litera, «sisella»; Bosch, Fonz, «sisella». Sisót, m. Variedad de ave. Coll, La Litera, «sisot». Culroyét, m. Pitirrojo. Haensch, Alta Ribagorza, «pintarrói»; Ballarín, V. Benasque, «culroyéta»; Llatas, «pipirroyo»; Casacuberta-Corominas, «pitarroy». Terreréte, f. Alondra. Coll, La Litera, «terrereta». Turcázos, m. pl. Palomas torcaces. Coll, La Litera, «turcazo»; Ballarín, V. Benasque, «turcáso»; Alvar, Materiales, «turcazo»; Llatas, «turcazo». Grálle, f. Grajo. El canto del grajo anuncia el viento y se dice: «qu'en fa d'aire que las gralles gralleen molto». Coll, La Litera, «gralla»; Haensch, Alta Ribagorza, «gralla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gralla»; Badía, Bielsa, «gralla»; Badía, CVAM, «gralla» en Benabarre; Ballarín, V. Benasque, «gralla»; DCVB, «gralla»; Pardo, «gralla»; Casacuberta-Corominas, «gralla»; Oliva, Sopeira, «gralla»; Kuhn, «gralla» 21. Perdigót, m. Perdiz macho. Coll, La Litera, «perdigacho»; Ballarín, V. Benasque, «perdigácho»; DCVB, «perdigot»; Pardo, «perdigacho»; Llatas, «perdigacho»; Pardo, «perdigana». Guálle, f. Codorniz. Haensch, Alta Ribagorza, «guálla, guánlla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gualla»; Ballarín, V. Benasque, «gualla»; DCVB, «gualla»; Llatas, «guala». Perdiu, f. Perdiz. Haensch, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ferraz, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ballarín, V. Benasque, «perdiu»; Alvar, Oroz-Betelu, «perdigana»; DCVB, «perdiu». ANTONIÓ VEIDAS CAMARASA 277 Permudá, v. Cambiar el plumaje las aves y pájaros. Coll, La Litera, «permudar»; Ballarín V. Benasque, «permudá»; González, «premudar»; DCVB, «permudar»; Pardo, «pelmudar»; Kuhn, «premudá» 105. Engreñéte, f. Golondrina. Para imitar su canto se dice: «La engreñete en la mie terrel azŭquer y canele; no ña res...». Cuan canten pel maitino se lis diu as críos que encare están al llit el canto de las engreñetes: «Llevántate podrít, I que t ŭ encá estás al llit, I y yo ya vingo de Madrit». Coll, La Litera, «engolondrina»; Haensch, Alta Ribagorza, «falsilla, bolandrina»; Ferraz, Alta Ribagorza, «bolandrina»; Barnils, Fraga, «engrinéte». Pupŭt, f. Abubilla. En la siguiente estrofa se parafrasea el canto de la abubilla: «Allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, I me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...». Coll, La Litera, «puput»; Haensch, Alta Ribagorza, «poput»; Arnal, Alquézar, «porpuz»; Guillén, Orihuela, «parputa»- Magaria, Rioja, «babuta»; DCVB, «puput»; Llatas, «pulput»; Pardo, «puput»; «gurgŭ»; Oliva, Sopeira, «put-put»- Alvar, Jaca, «borbuta-viel barbut», «barbut». Cuculláde, f. Cogullada. Coll, La Litera, «cucullada»; DCVB, «cucullada», 'forma dialectal, per cogullada'. Calvét, m. Pájaro que tiene la cabeza blanca. Mosquéte, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «mosquéta». Chŭte, f. Lechuza. Coll, La Litera, «chuta»; Haensch, Alta Ribagorza, «fabiáca, babiéca»; Ferraz, Alta Ribagorza, «fabiáca»; Barnils, Fraga, «chute»; Pardo, «gata». Engañapastós, m. Aguzanieves, nevetera. Coll, La Litera, «engariapastor», «avellerol»; Haensch, Alta Ribagorza, «engariapastós»; Ballarín, V. Benasque, «engariapastós»; Guillén, Orihuela, «engariapastor»; DCVB, «enganyapastors o enganapastors»; García Soriano, «enganapastor»; Llatas, «enganapastor»; Alvar, Léxico catalán, «engariapastós». Caliándre, f, Calandria. Coll, La Litera, «callandra»; Ballarín, V. Benasque, «calándria»- Alvar, Léxico catalán, «caliandra». Gribe, f. Variedad de ave. Verderól, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «berderol»; Guillén, Orihuela, «berderol forastero»; García Soriano, «verderol»; DCVB, «verderol»; Llatas, «verderol». Cruixidó, m. Variedad de pájaro. Avelleról, m. Abejaruco. Coll, La Litera, «avellerol». Bobó, m. Búho. Coll, La Litera, «bobón». Gorgór, m. Gorjeo. Fe la róde, loc. Rondar el macho de los pájaros a la hembra. Piulá, v. Piar. Coll, La Litera, «piular»; Ballarín, V. Benasque, «piulá»; Badía, Bielsa, «piular»; Borao, «piular»; DCVB, «piular»; Llatas, «piular»; Pardo, «piular». Gralleá, v. Graznar. Ballarín, V. Benasque, «graliá»; Pardo, «grallar». Pllŭme, f. Pluma. Ballarín, V. Benasque, «pllŭme». Llébre, f. Liebre. Haensch, Alta Ribagorza, «llébre»; Badía, CVAM, «llebre» en Ansó; Ballarín, V. Benasque, «llébre»; Badía, Bielsa, «liepre»; González, «lliebre»; DCVB, «llebre»; Llatas, «llebre». Llebrót, m. Liebre macho. DCVB, «llebrot». 278 VOCABULARIO DIALECTAL LITERANC) Onso, m. Oso. Coll, La Litera, «onso»; Haensch, Alta Ribagorza, «onso»; Badía, Bielsa, «onso»; Borao, «onso»- DCVB, «onso»; Pardo, «onso»; Casacuberta-Corominas, «onso»; Kuhn, «ónso» 104. Verguéte, f. Vergueta, ramita untada con pega usada para cazar pájaros. Coll, La Litera, «vergueta (caer en la)»; Magaya, Rioja, «velgueta». Bescoso, adj. Viscoso, pegadizo. Besc, m. La pez, pega; pegamento hecho con hierbas. Haensch, Alta Ribagorza, «bésc, sébo» el cebo para los peces"; Ballarín, H. Benasque, «besque»; Pardo, «besque». Palanquéte, f. Instrumento usado para cazar pájaros. Coll, La Litera, «palanqueta». Fóne, f. Honda. DCVB, »fona»; Alvar, Léxico catalán, «fóne», «fona». Sendére, f. Red donde se ponen el hurón y los conejos. Coll, La Litera, «sendera»; DCVB, «sendera». Furó, m. Hurón. Ballarín, V. Benasque, «furón»; DCVB, «furó». Cachild, m. Guarida. Cau, m. Madriguera. Haensch, Alta Ribagorza, «cádo, cau»; Magaria, Rioja, «cabo»; Kuhn, «kádo» 117; Alvar, Léxico catalán, «cau»; Casacuberta-Corominas, «cado». Lloriguére, f. Madriguera. Coll, La Litera, «lloriguera»; DCVB, «lloriguera o llodriguera». Encobilá, v. Encamarse la caza. Coll, La Litera, «encubilarse». m. Madriguera. Alvar, Oroz-Betelu, «cado»; DRAE, «cobil» en Aragón, «escondite o rincón»; García Soriano, «cobil». Encaguá, v. Encamarse la caza. Bertól, m. Red de pescar. DCVB, «bertol». Enguile, f. Anguila. Coll, La Litera, «enguila». Pésque en fil, f. Pesca con el sedal. Péix, m. Pez. DCVB, «peix». Pescáu, m. Pescado. Esfarrusteá, v. Ahuyentar. Esfurreá, v. Ahuyentar. Coll, La Litera, «esfurrear»; Ballarín, V. Benasque, «esfuriá»; Pardo, «esfurrear»; Alvar, Léxico catalán, «esfuriá». Fé marrañáus, Loc. Maullar. Maulá, v. Maullar. Coll, La Litera, «maular»; Lázaro Carreter, Magallón, «maular» "magullar"; Alvar, Salvatierra y Sigüés, «maular»; DCVB, «maular, miolar»; Llatas, «maular»; Kuhn, «maular» 242. 2.0. LOS JUEGOS Al estudiar el léxico relacionado con los juegos nos fijaremos en primer lugar en los términos más característicos del juego de cartas y veremos en segundo puesto la terminología que nos introducirá en la cultura popular de los juegos de nirios. En el juego de los naipes hay un léxico peculiar como es el expresado por las palabras siguientes: enchugaldrít se dice de quien es muy aficionado al juego y no puede vivir sin él; cortá y escortá se usan para indicar la acción de levantar las cartas; con el verbo matá se expresa la acción de comer una jugada; • ŭte es la denominación que recibe la sota de los cuatro palos de la baraja; el as de cada palo de la baraja recibe una denominación diminutiva a pesar de ser la carta que mayor dibujo tiene, así los cuatro ases son: el oret (as de oros), la copete (as de copas), bastillo (as de bastos) y la espadille (as de espadas). Los juegos de los nirios tienen la particularidad de turnarse en las distintas épocas del ario; en invierno se juega a cucut, a la tabe, a ñego; en primavera se alterna el juego de los pitos con el de las cartetes. La mayoría de los juegos que anotamos en el vocabulario se han perdido o están a punto de hacerlo debido, en parte, a que gran parte del tiempo libre de los nirios está ocupado por los programas de televisión. 2.1. Las cartas Chugá, v. Jugar. Ballarín, V. Benasque, «chugá»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá»; Badía, CVAM, «chugar» en Ansó, Benasque, «xugar» en Benabarre; Badía, Bielsa, «chugár»; Ballarín, H. Benasque, «chugutiá»; Oliva, Sopeira, «xuar»; Kuhn, «chugár» 37. Choc, m. Juego. Badía, Bielsa, «chuego». Enchugaldrít, adj. Apasionado por el juego. Coll, La Litera, «enjuadrido»; Ballarín, V. Benasque, «enchugardiu»; Pardo, «enjualdrido». Entreteníse, v. prnl. Entretenerse. Pŭte, f. Sota; cada uno de los cuatro palos de la baraja recibe este nombre. Matá, v. Comer una jugada. Trapaceá, v. Cometer trampas. Cortá, v. Alzar en la baraja. Espadille, f. As de espadas. Coll, La Litera, con otro significado; Pardo, «espadilla». Escortá, v. Cortar, alzar. Coll, La Litera, «escortar»; Magaria, Rioja, «escortar» "disminuir el agua de un río, acequia"; DCVB, «escortar»; Llatas, «escortar» "rozar, limpiar las tierras de las matas y hierbas inŭtiles". Bastillo, m. As de bastos; bastón. Copéte, f. As de copas. Oret, m. As de oros. Brésque, f. Brisca, juego. 2.2. Juegos infantiles Baixadó, m. Juego del tobogán; sobre una inclinación del terreno mojada bajan los nirios apoyándose en los pies. Ballarín, V. Benasque, «baixadón»; DCVB, «baixador». Arrastrecŭls, m. pl. Pendiente por donde los nifios bajan arrastrando el culo. Baldeadó, m. Columpio. Badía, Bielsa, «baldeáse» 'columpiarse'. Galondreáse, v. Columpiarse. Brincadó, m. Comba. Bosch, Fonz, «brincadors». Galdrŭfe, f. Peonza. Haensch, Alta Ribagorza, «galdrŭfa»; Badía, Bielsa, «bailadéra»; DRAE, «galdrufa» en Aragón 'trompa, peonza'; Borao,  «galdrufa»; DCVB, «galdrufa» 'baldufa (Bonansa, Tamarit de la L., Fraga)'; Pardo, «galdrufa»; Alvar, Léxico catalán, «galdrufa»; Casacuberta-Corominas, «galdrufa». Tángo, m. Bolo. Borao, «tango». Tábe, f. Juego de nirios; se usa el hueso de la rodilla del cerdo, que recibe el nombre de «tábe»; se lanza al aire y segŭn el lado en que cae se gana o se paga prenda. DCVB, «taba». Pilóte, f. Pelota. Badía, Bielsa, «pilota». Palitrócs, m. pl. Bolos. DCVB, «palitroc»; Alvar, Léxico catalán, «palitrocs». Pítos, m. pl. Juego de las bolas. Ballarín, V. Benasque, «píto»; Badía, Bielsa, «pítos»; Borao, «pítos»; Pardo, «pitón». Borricofálso, m. Se ponen varios nirios agachados colocando la cabeza debajo de las piernas del que está delante; los otros nirios que juegan deben saltar encima de los que están agachados y permanecer allí hasta que el «burro» se deshaga. Coll, La Litera, «burrofalso». Esparteñéte, f. En este juego se sienta un nirio en medio de un círculo; los nirios que están alrededor le pegan con una alpargata. El nirio que está en el centro debe averiguar quién tiene la alpargata. Coll, La Litera, «apargateta». Escampille, f. Este juego consiste en lanzar un palito lo más lejos posible con el impulso de un palo aue sirve de bastón. Billarda o tala. Coll, La Litera, «escampilla»; DRAE, «escampilla» en Aragón y Alicante, «toria, tala»; DCVB, «escampilla»; Pardo, «escampilla». Estrebillo, m. Rayuela. El juego consiste en mover una piedra, a la pata coja, dentro de una especie de jeroglífico. Coll, La Litera, «estrebillo». Cucŭt, m. Escondite, juego. Coll, La Litera, «cucut»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá a cucŭ, chugá a conilléts»; Alvar, Léxico catalán, «cucut». Tataratá, m. Hacer el pino; poner las manos en el suelo y los pies en el aire. Coll, La Litera, «tataratá». Tanganét, m. Rayuela. Coll, La Litera, «tanganet»; Ballarín, V. Benasque, «tanganet»; DCVB, «tanganet»; Pardo, «tanganet»; Llatas, «tanganillo». Rócle, f. Aro aue se hace correr por medio de un hierro que lo dirige. DCVB, «roda». Acompañát, m. Juego de la pindola. Haensch, Alta Ribagorza, «cavall fort»; Badía, Bielsa, «pindola». Maiarréte, f. Juego del pino. Redól, m. Ruedo, círculo. Pardo, «redol»; García Soriano, «rogle»; Llatas, «rogle»; DCVB, «redol»; Guillén, Orihuela, «rogle, rolde»; Arnal, Alauézar, «rolde»; Ferraz, Alta Ribagorza, «redol, roclle»; Ballarín, V. Benasaue, «rolde, roclle». Cartétes, f. pl. El juego consiste en colocar sobre un cuadro hecho en la tierra unos cartoncitos que se obtienen de las cartas de la baraja e ir sacándolas tirando con un pequerio hierro de forma rectangular. 117égo, m. Variedad del juego de ladrones y policías. Se provoca a los policías cantando el estrebillo: «Ñego negó, faríne y segó». Badía, Bielsa, «desembarro»; Bosch, Fonz, «ariego chugar». Baldedse, v. Columpiarse. Badía, Bielsa, «baldeáse»; DCVB, «baldear» 'brandar les campanes (Tamarit de la L.); Bosch, Fonz, «baldeáse». Tauléro, m. Tablero del ajedrez, del juego de las damas. Dómino, m. Dominó. Endivinéte, f. Adivinanza. Bosch, Fonz, «adivineta». Endivinánce, f. Adivinanza. Coll, La Litera, «endivinalla»; Guillén, Orihuela, «adivinalla, adevinalla»; Llatas, «endevinalla». Mórie, f. Mufieca. Haensch, Alta Ribagorza, «murieca, nina, móna»; Badía, Bielsa, «moria»; Bosch, Fonz, «moria». Juéte, m. Juguete. Píto, m. Silbato. Haensch, Alta Ribagorza, «siulét, piulét, fapiól». Fuinéte(fé), Loc. v. Hacer novillos. Coll, La Litera, «fuineta»; Magaria, Rioja, «fuína»; Pardo, «fuchina». 3.0. LA ALBAÑILERIA La albariilería es una rama de la arquitectura popular que, por lo general, aclara problemas etnológicos de una comarca. La manera de imbricar las tejas, el remate de los aleros de las casas, por ejemplo, son datos que indican a qué área antropológica pertenece un pueblo. Las casas de La Litera se acercan más a la construcción aragonesa que a la catalana. En cada pueblo había unos hombres que se dedicaban al oficio de albariil y ellos eran los que, a petición del duerio de una casa, realizaban las reformas deseadas o construían una nueva morada guiados más por el dominio del oficio que por unos planos. En esta sección nos ocuparemos de la terminología propia de la albariilería; hemos dividido el estudio en la terminología general, los instrumentos y los materiales. El yeso se fabricaba en las cheseríes y la materia prima se obtenía de las sierras de yeso que atraviesan La Litera; ahora podemos ver algunas canteras abandonadas y los hornos de cocción parcialmente derruidos. 311. Terminología general Arbariileríe, f. Albariilería; la construcción. Arbariil, m. Albariil. Haensch, Alta Ribagorza, «arbariil»; CVAM, «arbarill» en Benabarre; Llatas, «arbariil»; Barnils, Fraga, «arbariil» Encargát 4de óbres, m. Maestro de obras. Manóbre, m. Peón. Badía, Bielsa, «manobra»; García Soriano, «manobra» 'oficial de albariil'; DCVB, «manobra»; Llatas, «manobrero». Empresári, m. Empresario. Línie, f. Línea. Letrecidát, f. Electricidad. Revozá, v. Revocar. Enchesá, v. Enyesar. Bllanqueadó, m. Pintor de brocha gorda. Bllanqueá, v. Blanquear, faldegar.  Llavá, v. Revestir la pared con yeso. Doná une máno, loc. v. Revestir la pared con yeso. Zarandeá, v. Mover hacia uno y otro lado el cedazo o la zaranda. Llevantá, v. Levantar. Entaruguí, v. Meter tacos de madera en la pared. Llimá, v. Limar. DCVB, «llimar». Llaminá, v. Laminar. Pastá, v. Amasar la argamasa. Ballarín, V. Benasque, «pastá»; Badía, CVAM, «pastar» en Benasque. Martellá, v. Martillear. Ballarín, H. Benasque, «martellá»; DCVB, «martellar». Baixá a péso, loc. v. Levantar una pared siguiendo la plomada. A tájo paréllo, loc. Construir algo a buen ritmo. Coll, La Litera, «tajoparejo(a)»; Quilis, Albacete, «tajo parejo»; García Soriano, «tajo parejo(a)»; Llatas, «tajoparejo(a)». Enrebuñáse, v. prnl. Oxidarse. Coll, La Litera, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «robinarse, arrobinarse»; Quilis, Albacete, «enrobinarse»; Zamora, Habla albaceteria, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «enrobinarse»; Pardo, «enrobinarse», «robinarse, robinar»; Llatas, «enrobináse». Rebuñóso, adj. Oxidado. Borao, «reburioso»; Bosch, Fonz, «reburioso». Arrebuñát, adj. Oxidado. Plláno, adj. Llano. Haensch, Alta Ribagorza, «pllano». Giiéco, adj. Hueco. Fóndo, adj. Profundo, hondo. Badía, Bielsa, «fondo»; DCVB, «fondo». adj. Ancho. Ballarín, H. Benasque, «ampllo»; Alvar, Léxico catalán, «amplle». Cŭrto, Adj. Corto. Ballarín, V. Benasque, «curto»; Haensch, Alta Ribagorza, «curt, curta»; Badía, Bielsa, «curto, curter, curta». Apañá, v. Reconstruir, arreglar. Badía, Bielsa, «apariar»; Guillén, Orihuela, «anariar»; Borao, «apariar» 'remendar o componer lo que está roto'; DCVB, «apanyar»; Pardo, «apariar»; Barnils, Fraga, «apariá» Esboldregá, v. Caerse un edificio por defecto de construcción. Ballarín, V. Benasque, «esboldregáse»; Coll, La Litera, «esboldregarse»; DCVB, «esboldregar, esbaldregar»; Pardo, «esboldregar». Afonáse, v. prnl. Hundirse. Badía, Bielsa, «afondarse»; DCVB, «afonar». Foradá, v. Horadar, agujerear. Ballarín, V. Benasque, «foradá»; Borao, «forado» 'agujero'. Cdure, v. Caer. DCVB, «caure»; Alvar, Léxico catalán, «caure». Tamboned, v. Sonido ronco que producen el suelo y la pared de una casa si se les golpea. Coll, La Litera, «tambonear». Esbalzáse, v. Caerse, derrumbase. Coll, La Litera, «esvalzarse»; Ballarín, V. Benasque, «esbalsáse»; DCVB, «esbalçar». Cayése, v. prnl. Caerse. Ballarín, V. Benasque, «cayé, cáyre». Tirá, v. Derribar. DCVB, «tirar». Alvar, Léxico catalán, «tirá». Despllomáse, v. prnl. Desplomarse.  3.2. Herramientas de la construcción Tauló, m. Tablón. DCVB, «tau16». Táule, f. Tabla. Haensch, Alta Ribagorza, «taula»; Ferraz, Alta Ribagorza, «taula»; DCVB, «taula». Tapiére, f. Armazón que se usa para hacer paredes gruesas de adobes. Coll, La Litera, «tapiera»; DCVB, «tapiera»; Pardo, «tapiera». Escóbre, m. Escoplo. Coll, La Litera, «escobre»; DCVB, «escobre» 'bedaina, juntacorrent de taló (Bonansa)'; Casacuberta-Corominas, «escobre». Punchó, m. Punzón. Coll, La Litera, «punchón»; Ballarín, V. Benasque, «punchón»; Borao, «punch6n»; García Soriano, «punchón»; Llatas, «punchón». Eixól, m. Azuela. Coll, La Litera, «ajuelo». Estenaceá, v. Atenazar. Régle, f. Regla. Borao, «regla» listón que usan los albariiles y otros operarios para las alineaciones'. Réglle, f. Regla gruesa de albafiil. Guillén, Orihuela, «regle»; Llatas, «regla». Celíndro, m. Rodillo de pintor. Córde, f. Cuerda. Alvar, Léxico catalán, «corda». Nivél d'áigiie, m. Nivel de agua. Carretó, m. Carretilla. Haensch, Alta Ribagorza, «carretég , brugueta»; Guillén, Orihuela, «carretón»; DCVB, acarreté»; García Soriano, «carretén»; Alvar, Léxico catalán, «carret6»; Kuhn, «carretón», 212. Calderét, m. Artesa. Alvar, Materiales, «caldereta» 'cubo para el agua'; Alvar, Léxico catalán, «calderet» . Kuhn, «calderet» 180. Carrŭche, f. Polea de una sola cuerda. Ballarín, V. Benasque, «carrucha»; Haensch, Alta Ribagorza, «carrucha»; Alvar, Léxico catalán, «carrucha»; Oliva, Sopeira, «carrut»; Barnils, Fraga, «carruche». Morté, m. Mortero, argamasa. Wilmes, Mobiliario, «mortero» 'almirez' p. 216. Macéte, f. Martillo grueso de albañil. Montecárgues, m. Montacargas. Llíme, f. Lima. Lláne, f. Instrumento de albañil usado para revocar. DCVB, «llana»; Boch, Fonz, «llana». Tancá en clláu, loc. v. Cerrar con llave. Ubrí, v. Abrir. Burneá, v. Mover por un extremo un sillar o mole pesada. Coll, La Litera, «burnear». Remolineadó, m. Plancha de madera usada por el albañil. Zaránde, f. Instrumento que se utiliza para cribar la grava. Andámio, m. Andamiaje. Badía, Bielsa, «endamio». PMnche, f. Chapa. Péso, m. Plomada. Picoléte, f. Paletin pequerio del albariil. Borao, «picoleta»; García Soriano, «picoleta»; Pardo, «picoleta». Pasteréte, f. Artesa. Ferraz, Alta-Ribagorza, «pastera»; Guillén, Orihuela, «pastera»; DCVB, «pastereta»; Barnils, Fraga, «pasterete». Pllŭme, f. Grŭa dirigible. Talóche, f. Instrumento usado para revocar con yeso. Magaria, Rioja, «talocha»; DCVB, «talotxa». Ternál, m. Polea usada para elevar las vigas. 3.3. Materiales de construcción Garbancillo, m. Gravilla. Hormigó armát, m. Hormigón armado. Machembrát, m. Ladrillo largo, ancho y poco grueso. Ches, m. Yeso. Ballarin, V. Benasque, «ches»; Haensch, Alta Ribagorza, «chés»; Badia, Bielsa, «chéso»; Ferraz, Alta Ribagorza, «ches»; Arnal, Alquézar, «chesánco». Cimén bllánco, m. Cemento blanco. Cimén pa, rn. Cemento blando. Bóbile, f. Tejar, tejeria. Fondició, f. Fundición. Cimén armát, m. Cemento armado. Cimén, m. Cemento. Ferraz, Alta Ribagorza, «simén»; DCVB, «ciment»; Alvar, Léxico catalán, «simén». Vidre, m. Vidrio. DCVB, «vidre»; Llatas, «vidre». Tócho, m. Ladrillo. Pédre, f. Piedra. Haensch, Alta Ribagorza, «pedra»; DCVB, «pedra». Ches morráno, m. Yeso cristalizado. Enruná,. v. Enterrar, cubrir con escornbros. Badia, Bielsa, «enronarse»; DCVB, «enrunar»; Llatas, «enrunar»; Alvar, Léxico catalán, «enruná». Enrŭne, f. Escombro. Ballarin, V. Benasque, «enruena»; DCVB, «enruna»; Llatas, «enruna»; Pardo, «enruna, enruena, enrona». Desenruná, v. Quitar escombros. DCVB, «desenrunar»; Llatas, «desenrtutar» 4.0. 


INDICE DE PALABRAS 

Acompariát, 2.2. Afonáse, 3.1. Ámpllo, 3.1. Andámio, 3.2. Apariá, 3.1. Arbañil, 3.1. Arbañileríe, 3.1. Arrastreculs, 2.2. Arreburiát, 3.1. Auxá,-1.0. Avelleról, 1.0. Baixá a péso, 3.1. Baixadó, 2.2. Baldeadó, 2.2. Baldeáse, 2.2. Bastillo; 2.1. • Bertól, 1.0. Besc, 1.0. Bescóso, 1.0. Bllanqueá, 3.1. • Bllanqueadó, 3.1. Bóbile, 3.3. Bobó, 1.0. Borricofálso, • 2.2 Brésque, 2.1. Brincadó, 2.2. Burneá, 3.2. Cachiló, 1.0. Calderét, 3.2. Caliándre, 1.0. Calvét, 1.0. Canó, 1.0. Carretó, 3.2. Cartétes, 2.2. Carrŭche, 3.2. Cau, 1.0. Cáure, 3.1. Cayése, 3.1. Celindro, 3.2. Cimén, 3.3. Cimén armát, 3.3. Cimén bllánco, 3.3. Cimén pa, 3.3. Cobil, 1.0. Copéte, 2.1. Córde, 3.2. Cortá, 2.1. Cruixidó, 1.0. Cuculláde, 1.0. Cucŭt, 2.2. Culroyét, 1.0. Cŭrto, 3.1. ch Ches, 3.3. Ches morráno, 3.3. Choc, 2.1. Chorlovít, 1.0. Chugá, 2.1. Chŭte, 1.0. Dómino, 2.2. Doná une máno, 3.1. Desenruná, 3.3. Despllomáse, 3.1. Enguile, 1.0. Enreburiáse, 3.1. Enruná, 3.3. Enrŭne, 3.3. Entaruguí, 3.1. Entreteníse, 2.1. Esbalzáse, 3.1. Esboldregá, 3.1. Escampffle, 2.2. Escóbre, 3.2. Escortá, 2.1. Esfurreá, 1.0. Esfarrusteá, 1.0. Esgarrapáde, 1.0. Espadille, 2.1. Esparbé llebré, 1.0. Esparteriéte, 2.2. Estenaceá, 3.2. Estrebillo, 2.2. . Esturnéll, 1.0. Falcille, 1.0. Fé marrariáus, 1.0. Fé la róde, 1.0. Fóndo, 3.1. Fondició, 3.3. Fóne, 1.0. Foradá, 3.1. Fuinéte (fé), 2.2. Furó, 1.0. Galdrŭfe, 2.2. Galondreáse, 2.2. Garbancillo, 3.3. Gárce, 1.0. Gorgór, 1.0. Grálle, 1.0. • Gralleá, 1.0. Gribe, 1.0. Guálle, 1.0. Grieco, 3.1. Hormigó arrnát, 3.3. Juéte, 2.2. Letrecidát, 3.1. Línie, 3.1. 11 Llaminá, 3.1. Lláne, 3.2. Llavá, 3.1. Llébre, 1.0. Llebrót, 1.0. Llevantá, 3.1. Llimá, 3.1. Llíme, 3.2. Lloriguére, 1.0. Macéte, 3.2. Machembrát, 3.3. Majarréte, 2.2. Manóbre, 3.1. Matá, 2.1. Martellá, 3.1. Maulá, 1.0. Montecárgues, 3.2. Mórie, 2.2. Moriet, 1.0. Morté, 3.2. Mosquéte, 1.0. Mixó, 1.0. Mixonét, 1.0. Muzól, 1.0. Nivél d'áigua, 3.2. fi Ñégo, 2.2. o Onso, 1.0. Orét, 2.1. Eixól, 3.2. Empresari, 3.1. Encaguá, 1.0. Encargát de óbres, 3.1 Encobilá, 1.0. Enchesá, 3.1. Enchugaldrít, 2.1. Endivinánce, 2.2. Endivinéte, 2.2. Engariapastós, 1.0. Engreriéte, 1.0. Palanquéte, 1.0. Palitrócs, 2.2. Pastá, 3.1. Pasteréte, 3.2. Pescáu, 1.0. Pédre, 3.3. Péix, 1.0. Perdigót, 1.0. Perdiu, 1.0. Permudá, 1.0. Péso, 3.2. Pésque en fil, 1.0. Picoléte, 3.2. Pilóte, 2.2. Píto, 2.2. Pítos, 2.2. Piulá, 1.0. Plánche, 3.2. Plláno, 3.1. Pllŭme, 1.0., 3.2. Punchó, 3.2. Pupŭt, 1.0. Pŭte, 2.1. Reburióso, 3.1. Redól, 2.2. Régle, 3.2. Réglle, 3.2. Remolineadó, 3.2. Revozá, 3.1. Róde, 2.2. Rulléte, 1.0. Runruneá, 1.0. Sendére, 1.0. Sisélle, 1.0. Sisót, 1.0. Tábe, 2.2. Tájo parello(a), 3.1. Talóche, 3.2. Tamboneá, 3.1. Tancá en clláu, 3.2. Tanganét, 2.2. Tángo, 2.2. Tapiére, 3.2. Tataratá, 2.2. Táule, 3.2. Tauléro, 2.2. Tauló, 3.2. Ternál, 3.2. Terreréte, 1.0. Tirá, 3.1. Tócho, 3.3. Torrodá, 1.0. Trapaceá, 2.1. Turcázos, 1.0. Ubrí, 3.2. Verderól, 1.0. Verguéte, 1.0. Vídre, 3.3. Zaránde, 3.2. Zarandeá, 3.1. 5.0. 

ABREVIATURAS Y BIBLIOGRAFÍA Para el desarrollo de las abreviaturas y para la bibliografía del presente trabajo remitimos a nuestro estudio «Terminología de la casa en La Llitére (Huesca)», en Anuario de Estudios Filológicos, III (1980), págs. 279-281. 

//

Planch de Sant Esteve.

(N. E. No es igual que el que aparece en un apéndice del Viaje literario a las iglesias de España. Lo he copiado anteriormente. AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. Falta esta entrada : sezets hasta falsetat;
hay muchas diferencias en las palabras.)

Sant Esteve; Deforas els lo van menar, Comensson a lo lapidar.


Sezets, senhors, e aiats pas:

So que direm ben escoutas; 

Car la lisson es de vertat; 

Non hy a mot de falsetat. 


Lectio actuum apostolorum.


Esta lisson que legirem

Dels fachs dels apostols trayrem;

Lo dic san Luc recontarem;

De sant Esteve parlarem.


In diebus illis, etc.


En aquel temps que dieus fo nat

Et fo de mort ressuscitat,

Et pueys el cel el fo puiat,

Sant Esteve fo lapidat.


Stephanus plenus gratiâ et fortitudine faciebat prodigia et signa magna in populo.

Auiats, senhors, per qual razon

Lo lapideron li fellon,

Car connogron dieus en el fon

Et fec miracla per son don.


Surrexerunt autem quidam de synagogâ quæ apellatur Libertinorum et Cyrenensium et Alexandrinorum et eorum qui erant a Ciliciâ et Asiâ, disputantes cum Stephano. 


Encontra el corron e van

Los fellons Losbertinians,

E los crudels Cilicians,

E 'ls autres Alexandrians.


Et non poterant resistere sapientiæ et spiritui qui loquebatur.


Lo ser de dieu e las vertuts

Los a messongiers conoguts,

Los plus savis a rendut mutz,

Los paucs, los grans totz a vencutz.


Audientes autem hæc dissecabantur cordibus suis et stridebant dentibus in eum.


Quant an auzida la raso

E conogro que vencutz so,

D' ira lor enflo lo polmo,

Las dens cruysso cum al leo.


Cum autem esset Stephanus plenus spiritû sancto, intendens in cœlum vidit gloriam Dei et Jesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait:

Cant lo sant vi lor voluntat,

No quer socors d' ome armat,

Sus en lo cel a regardat;

Auiats, senhors, cum a parlat.


Ecce video cœlos apertos et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei.


Or escotats, non vos sia greu;

Que sus el cel ubert vec yeu,

E conosc la lo filh de Dieu

Que crucifixeron Juzieu.


Exclamantes autem voce magnâ continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum et ejicientes eum extrà civitatem, lapidabant.


D' aisso foron fort corrossat

Los fals juzieux, et an cridat:

Prengam lo, que trop a parlat,

Gittem lo for de la ciutat.


Et ejicientes eum extrà, etc.


No se pot plus l' orguelh celar;

Lo san prenon per lo penar;

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.


Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis qui vocabatur Saulus.

Vecvos qu' als pes d' un bachallier

Pauson lur draps, per miels lancier:

Saul l' apeleron li premier,

San Paul cels que vengron darrier.


Et lapidabant Stephanum invocantem et dicentem:


Lo sant vic las peyras venir;

Doussas li son, non quer fugir:

Per son senhor suffri martyr,

E comensset aysso a dir:


Domine Jesu, suscipe spiritum meum.


Senher Dieus, que fezist lo mont,

E nos trayssist d' infer prion

E nos domnest lo teu sant nom,

Recep mon esperit amont.


Positis autem genibus clamavit voce magnâ dicens:


Apres son dich s' aginolhet,

Don a nos exemple donet;

Car per sos enemics preguet,

E so que volc el accabet.


Domine, ne statuas illis hoc peccatum.


Senher Dieus, plen de gran doussor,

So dis lo ser a son senhor,

Lo mal que m fan perdona lor,

No 'n aian pena ni dolor.


Et cum hæc dixisset, obdormivit in domino.


Quant aquest sermo fo fenit,

E 'l martyri foc adymplit,

Sanct Esteve foc exausit,

E 'l regnum dieus s' es adormit.

------


Asseyez-vous, seigneurs, et ayez paix:

Ce que dirons bien écoutez;

Car la leçon est de vérité;

N’ y à mot de fausseté.

Cette leçon que lirons

Des actes des apôtres tirerons;

Le dit de saint Luc raconterons;

De saint Étienne parlerons.


En ce temps que Dieu fut né

Et fut de mort ressuscité,

Et puis au ciel il fut monté,

Saint Étienne fut lapidé.


Oyez, seigneurs, pour quelle raison

Le lapidèrent les félons,

Parce qu' ils connurent que Dieu en lui fut

Et fit miracle par son don.


Encontre lui courent et vont

Les félons Losbertiniens,

Et les cruels Ciliciens,

Et les autres Alexandriens.


Le serviteur de Dieu dans les vertus

Les a mensongers connus,

Les plus sages a rendu muets,

Les petits, les grands tous a vaincus.


Quant ont ouie la raison

Et connurent que vaincus sont,

D' ire leur enfle le poulmon,

Les dents grincent comme au lion.


Quant le saint vit leur volonté,

Ne quiert secours d' homme armé,

Sus dans le ciel a regardé;

Oyez, seigneurs, comme a parlé.


Or écoutez, ne vous soit grief;

Vû que en haut le ciel ouvert vois moi,

Et connais là le fils de Dieu

Que crucifièrent les Juifs.


De ceci furent fort courroucés

Les faux juifs, et ont crié:

Prenons-le, vû que trop a parlé,

Jetons le hors de la cité.


Ne se peut plus l' orgueil celer;

Le saint prennent pour le punir;

Dehors ils le vont mener,

Commencent à le lapider.


Voici qu' aux pieds d' un bachelier

Posent leurs habits, pour mieux lancer:

Saul l' appelèrent les premiers,

Saint Paul ceux qui vinrent derniers.


Le saint vit les pierres venir;

Douces lui sont, ne cherche fuir:

Pour son seigneur souffrit martyre,

Et commença ceci à dire:


Seigneur Dieu, qui fis le monde,

Et nous tiras d' enfer profond

Et nous donnas le tien saint nom,

Reçois mon esprit en haut.


Après son dire s' agenouilla,

Dont à nous exemple donna;

Car pour ses ennemis pria,

Et ce qu' il voulut il acheva.


Seigneur Dieu, plein de grand douceur,

Ce dit le serf a son seigneur,

Le mal que me font pardonne-leur,

N' en aient peine ni douleur.


Quand ce discours fut fini,

Et le martyre fut accompli,

Saint Étienne fut exaucé,

Et au royaume de Dieu s' est endormi.


Fragments d' une traduction en vers de la vie de Saint Amant, évêque de Rhodez.


Et fo mandat al rey, per mesatge coren,

Que Quintia l' avesque de Rhodes veramen

Era fugit sa oltra, per penre gandimen

Del pobol de Rhodes que va' n far perseguen;

Diso que subjugar los vol certanamen

Al noble rey de Franca; no lor era plasen,

Et, per aquella causa, lo rey ven brevemen.

…..

Aprob aisso long tems, s' en s vol recordar,

Un prince qu' era duc, que se fasia appelar

Marcia, ab gran gen ven per asettjar

La vila de Rhodes, et vol la subjugar,

Que de per totas parts la fec environar

Et gardar, que monda no lay pouges intrar,

Et destrieys tant lo pobol que non ac que mangar.

…...

Tant lor entendement a Dieus van demonstrar,

Ab gran devotio se van appareilhar,

Qu' el sepulchre visito de sanct Amans lo bar,

Et prego caromen qu' els veille desliurar

Del prince Marcia, et de tot son affar;

Quand airo long temps facha aquesta orasio,

Et airo Dieus pregat ab grand devotio,

Et an pres sanct Amans per garda et per guido,

Viro fugir d' aqui los contrari que so.

….

Et devenc se l' altr' an, per malvais mouvement,

Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament

Per tornar a Rhodes et per far raubamen;

Que vol penre la vila et contrenger la gen

Per so que miels n' agut tot son entendemen

Que no ac l' altra ves, quan s' en fugi coren.

E 'l pobol, que a vist sest assietgamen,

Gran paor en a aguda d' aquela mala gen,

A sanct Amans s' en fuio, qu' es lor defensamen:

E 'ls ennemics fugiro com l' altra ves coren.

Onc puiessas no tornero per far mal a la gen.

…..

Al nom de Jesus Christ aysi sia affinat

Lo libre, que vous ay de lati romansat,

Del patro sant Amans.



Et fut mandé au roi, par message en courant,

Que Quintius l' évêque de Rhodez vraiment

Était fui ça outre, pour prendre sûreté

Du peuple de Rhodez qui va s' en faire poursuivant;


Ils disent que subjuguer les veut certainement

Au noble roi de France; cela ne leur était plaisant,

Et, pour cette cause, le roi vient rapidement.

….

Après ceci long-temps, si en veut soi souvenir,

Un prince qui était duc, qui se faisait appeler

Marcia, avec grande foule vient pour assiéger

La ville de Rhodez, et veut la subjuguer,

Vû que de par toutes parts la fit environner

Et garder, de manière que monde ne là pût entrer,

Et pressa tant le peuple que n' eut quoi manger.

….

Tant leur desir à Dieu vont démontrer,

Avec grande dévotion se vont apprêter,

Afin que le sépulcre visitent de saint Amant le baron,

Et prient chèrement que les veuille délivrer

Du prince Marcia, et de toute son affaire;

Quand eurent long-temps fait cette oraison,

Et eurent Dieu prié avec grande dévotion,

Et ont pris saint Amant pour garde et pour guide,

Virent fuir de là les ennemis qui sont.

…..

Et arriva-t-il l' autre an, par mauvais mouvement,

Que ce duc Marcia fit autre siége

Pour retourner à Rhodez et pour faire volerie;

Vû qu' il veut prendre la ville et contraindre le peuple

Pour cela que mieux en eût tout son desir

Que n' eut l' autre fois, quand s' enfuit en courant.

Et le peuple, qui a vu ce siége,

Grand peur en a eue de cette male gent,

A saint Amant s' enfuient, qui est leur défense:

Et les ennemis fuirent comme l' autre fois en courant.

Oncques depuis ne retournèrent pour faire mal au peuple.

….

Au nom de Jésus-Christ ici soit fini

Le livre, que vous ai du latin romancé,

Du patron saint Amant.