Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario. 

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll. 

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España. 

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista. 

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.

• UIB, Página sobre Mosén Alcover   archivado

 

• https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
• http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
• http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
  Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC

 

 

Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

romans mallorquí

romans mallorquí

es racó mallorquí es romans mallorquí segons mossen Alcover

Toni Ballester

Una de ses meves passions ès empapar-me de sa vertadera història des nostro antiquíssim poble, dedicació que me du a cercar i a trescar pes diferents llibres i documents on a lo llarg des sigles ets autors han dexat plasmat es seu parer i saviesa sobre sa nostra mil.lenària terra. Però aquesta vegada, i com a cosa extraordinària, m'han cridat s'atenció ses declaracions fetes per s'erudit Mossèn Antoni Maria Alcover en es seu llibre publicat a 1930 "Las Fuentes Históricas de la Reconquista de Mallorca". 

 

 

Dins dit llibre, més concretament a ses pàgines 13 i 14, Mn. Alcover reconex s'existència d'un romans insular a Mallorca abans de sa conquista duita a terme a 1229 pes jove guerrer Jaume I es Conquistador. Com ès lògic obviaré lo que diu referent a sa repoblació per catalans, ja que aquest ès un tema que du molta coa i no ès lo que realment cercam en aquest article d'avui. 

 

Peò axò no acaba aquí, ja que aquest bon samarità ademés de reconèxer un romans insular, o sigui un romans mallorquí, també diu que es catalans mos dugueren un dialecte que anomena romans, talment com es que teniem es mallorquins des de feia sigles amb s'anterior dominació romana. Lo que en cristià vol dir que tant mallorquins com catalans provenin d'un matex tronc lingüístic, es llatí, però cadascuna d'elles evolucionada de diferent manera, i més a Mallorca essent una illa. 

 

 

Ja per acabar mos diu que de sa fusió des romans mallorquí amb so romans duit p'en Jaume I resultà s'idioma mallorquí actual. Afirmació que mos dona sa raó a sa tan extesa teoria de que quan en Jaume I va arribar a sa Palomera no hagué de mester cap traductor per xerrar amb n'Ali de sa Palomera, un jove natiu que li va donar ses noves sobre ses tropes des Wali, es rei moro de Mallorca, oferint-li s'ajuda per conquistar Mallorca.

 

 

 

Analisades aquestes afirmacions de Mn. Alcover sa pregunta ès, ¿si es catalans anomenen català a sa seva llengo, i si es valencians anomenen valencià a sa seva, per què noltros, es balears, li hem de dir catalana a sa nostra? 

Tretse llibres que may van existí, Franco, prohibissió del catalá

Tretse llibres que may van existí, Franco, prohibissió del catalá.

http://www.agonfilosofia.es/index.php?option=com_content&view=article&id=383&Itemid=15

Imaches al final.

Francisco Franco disfruta todavía de no pocos seguidores en nuestro país, algo perfectamente visible cuando uno examina el panorama político y la actitud de determinados partidos ante la Ley de Memoria Histórica impuesta por el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero: PSOE, IU, Podemos, PP o Ciudadanos. Todos ellos comparten una característica fundamental: se trata de partidos de izquierdas, si bien algunos como el PP son prácticamente unos recién llegados a ese lado del espectro político. Comparten, además, otra característica esencial: están muy contentos de que Franco haya sido un dictador, pues esto les permite subir nuestros impuestos con excusas tan dispares y rocambolescas como, entre otras insensateces, cambiar los nombres de “calles franquistas”, rotular en catalán o imponer una “educació en català”. Todo ello en valiente lucha contra un régimen cuyo máximo representante Franco, lleva muerto cuarenta años. Dicen estos francófilos que Franco fue un malvado dictador. Y de derechas, para más inri. Y quien menos se parece a un dictador de derechas, sino que es más bien todo lo contrario, alguien de izquierdas, ¿no va a ser bueno? Si no les suena el argumento, les recomiendo que dejen a un lado el Manifiesto Comunista de Marx y echen un vistazo a la siempre actual Genealogía de la Moral de Nietzsche, cuya metáfora entre los corderos y el hombre débil y enfermizo surgido en el seno del cristianismo bien podría aplicarse a aquellos que hoy siguen esa religión secular llamada marxismo, una ideología que guarda enormes semejanzas con la secta de los nazarenos. Entre las pantomimas que a todos nos han inculcado en Cataluña desde la infancia se encuentra la ficticia prohibición franquista de la lengua catalana, un agravio que se ha convertido en dogma indiscutible y cuya negación le vale a cualquiera el calificativo de franquista. No obstante, los hechos demuestran que durante la dictadura el gobierno español no sólo defendió la lengua catalana, sino que permitió que esta floreciese con absoluta libertad en el mundo de las artes. Así, durante el franquismo existieron, por ejemplo, editoriales especializadas en la tan vilipendiada lengua como Selecta (1946) o Edicions d’Aportació Catalana (1962) y productoras discográficas catalanas como Edigsa o Concèntric, además de realizarse habitualmente conciertos, películas, obras de teatro e, incluso, tesis doctorales en catalán. Uno de los ejemplos más notables de la falsedad de la afirmación que aquí pretendemos refutar –que la lengua catalana sufrió represión durante el franquismo–, ha sido ya comentado en esta página web. Se trata de una noticia que apareció en La Vanguardia el 30 de marzo de 1969, en pleno franquismo, en referencia a la condena a Néstor Luján, director de la revista Destino, por permitir la publicación de una carta en la que se atacaba la lengua catalana. Pero el entorno en donde el catalán brilló con más fuerza fue sin duda el de la literatura. Cientos de libros fueron legalmente publicados en estos años sin que sus autores o editores sufrieran persecución alguna, como demuestra el simple hecho de que se incluyese en los mismos la dirección física de la editorial en la Ciudad Condal, Manresa o Reus, entre otras. Libros no sólo en catalán, sino también sobre lengua catalana y destinados a su enseñanza. / También hay para el mallorquín y valenciano durante la dictadura de Franco / El hecho de que estos libros permanezcan ignorados, no sólo evidencia cuán grande es la desmemoria histórica de los catalanes, sino que constata una vez más que el verdadero enemigo de la lengua y de la cultura catalana no es Franco, sino el nacionalismo catalán. Ellos han intentado borrar de la historia de la literatura y de las artes todos estos volúmenes para así inventarse su particular “Cosa Nostra” con la que enriquecerse a costa del contribuyente. A continuación mostramos una breve galería de algunas de las muchas obras que el lector curioso podrá localizar fácilmente en cualquier biblioteca universitaria catalana.   1. Martín de Riquer (ed.). Obras de Pero Martínez. Escritor catalán del siglo XV, CSIC, Barcelona, 1946. [Edición barcelonesa de las obras del escritor catalán Pero Martínez, prologadas en español, con texto en el catalán original del s. XV.]   2. Josep Miracle, Gramàtica catalana, Tallers Gràfics de la S. G. De P., Barcelona, 1951. [Segunda edición de la Gramàtica catalana de Josep Miracle, publicada originalmente en febrero de 1938. En la primera página puede leerse “Tallers Gràfics de la S. G. De P., S.A. – Comte Borrell, 243-249 – Barcelona”.]   3. Antonio Badía Margarit, Gramática histórica catalana, Noguer, Barcelona, 1951. [Gramática catalana publicada en lengua española en 1951, el mismo año de la reedición de la gramática de Josep Miracle, e impresa en Manresa. Además de reproducir un mapa lingüístico de lo que hoy se denomina “Países Catalanes”, en la pág. 10 de la introducción puede leerse lo siguiente: “Quiera Dios que la segunda mitad de este siglo que mañana empieza se caracterice por la continuación de las grandes obras que el catalán tiene entre manos”.]   4. Joan Alcover, Obres completes, Selecta, Barcelona, 1951. [Edición de las obras completa de Joan Alcover en lengua catalana, con “prólogo de Miquel Ferrià y Joan Pons i Marquès” y “Nota bibliográfica, por Joan Pons i Marquès”. Esta obra fue impresa por “Tallers Gràfics ARIEL, S.L. – Carrer d’Aragó, 255 – BARCELONA”.]         Dos detalles del contenido del libro:    Izquierda: “Las cuestiones de lenguaje, importantes en todos los países, lo son más en Cataluña; mejor diría, en Cataluña vibran en el entorno del lenguaje cuestiones que en la mayoría de los pueblos no existen. No estamos aquí, por extraño que parezca, en posesión pacífica del órgano natural de expresión; y por eso el idioma, discutido y pleiteado, se encuentra, por así decirlo, en situación militante, y lleva espada y yelmo en defensa propia y en defensa de los derechos que representa”, en Joan Alcover, “Cultura de llenguatge” [Conferencia pronunciada el 12 de diciembre de 1916 en la Sala Mozart de Barcelona], en J. Alcover, Obres Completes, 1951, p. 244. Derecha: “El catalán es, entre nosotros, la única expresión posible del escritor-artista”, en J. Alcover, “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expresió possible de l’escriptor-artista” [Discurso del Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana en Barcelona, 1906], en J. Alcover, Obres Completes, 1951, p. 273. 5. Josep Miracle, La restauració dels Jocs Florals, Aymà, Barcelona, 1960. [En 1960, diez años después de la reedición de su gramática catalana, Josep Miracle publica La restauració dels Jocs Florals en Barcelona, obra por la que le fue otorgado el “Premio Francesc Matheu del Instituto de Estudios Catalanes”.]   6. J. M.ª Arnavat, Els set pecats capitals, Arca, Barcelona, 1963.    7. J. M.ª Arnavat, Declaro pertot i enlloc. Poemes, Arca, Reus, 1963.   8. A. Bori i Fontestà, El trobador català, Millà, Barcelona, 1963. [Primera edición de El trobador català de Bori, publicada por la Editorial Millà, sita en “Carrer de Sant Pau, 21 – Barcelona” e impresa por “Imprenta Muñoz. Constitución, 19 – BARCELONA”. Como puede verse en la imagen, la obra dispone tanto de número de registro como de depósito legal.]   9. Joseph Gulsoy, El Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo. Edición, estudio de fuentes y lexicología, Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón de la Plana, 1964. [Joseph Gulsoy dedicó su tesis doctoral en 1961, bajo la dirección de Joan Corominas, al diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo, conservado en manuscrito. Su publicación en 1964 a cargo de la Sociedad Castellonense de Cultura contó con la financiación del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas, el Banco de Valencia y la Caja General de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón”.]       10. Francesc Torres i Lloret, Apel·les, sóc aquí…, El Llibres d’Or, Tàrrega, 1966. [Lujosa edición con portada dorada de Apel·les, sóc aquí… de Torres i Lloret, con prólogo de Josep Miracle. Esta obra fue editada e impresa por “F. Camps Calmer, editor – Sant Eloi, 2 – Tàrrega”.]         11. Josep Miracle, Diccionari català-castellà castellà-català, EDHASA, Barcelona, 1969.       12. Rosa Maria Arquimbau, La Pau és un interval, Pòrtic, Barcelona, 1970. [La pau és un interval, de Rosa Maria Arquimbau, apareció en su primera edición en catalán en 1970, dentro de la colección de libro de bolsillo de la Editorial Pòrtic y fue impreso por “Talleres Gráficos Ibero-Americanos, S.A. – Provença, 86”].      13. Rosa Maria Arquimbau, Quaranta anys perduts, Club Editor, Barcelona, 1971.

 

 

 

AGON. Grupo de Estudios Filosóficos
2017

 

 

Joan Alcover, obres completes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cualquiera puede saber que escribía y hablaba en occitano

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diccionari balear, valencià, català, DCVB

Diccionari balear, valencià, català, DCVB

http://dcvb.iecat.net

L’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll és el resultat del projecte d’informatització del DCVB que s’ha dut a terme a l’IEC durant el bienni 2001-2002. El mes de desembre de 2000 l’editorial Moll, propietària de l’obra, i l’IEC signaren un acord de col·laboració per a la realització d’aquest projecte que assenyalava l’IEC com a responsable del disseny i de l’execució de les diferents fases del procés d’informatització. Aquest acord establia també la possibilitat de la instal·lació del DCVB a Internet per a l’accés públic des del servidor web de l'IEC. 

La consulta del DCVB en versió electrònica reprodueix la consulta convencional d’un diccionari imprès. A partir del mot d’entrada, s’accedeix a l’article corresponent del DCVB. Les il·lustracions i les taules de flexió han estat incorporades com a fitxers vinculats al text, de manera que l’usuari les pot consultar activant la icona corresponent. Les transcripcions fonètiques es representen d’acord amb els principis de l’AFI (Associació Fonètica Internacional) adaptats al català per l’IEC, i la representació dels ètims àrabs s'ha adaptat als criteris de transliteració de l'IEC. 

El caràcter emblemàtic del DCVB, la seva magnitud, la seva importància com a obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes, i la necessitat d’incorporar-lo a les possibilitats obertes per les noves tecnologies motivaren l’interès d’organismes de les diverses terres de parla catalana a col·laborar en el finançament del projecte. És per aquest motiu que la informatització del DCVB s’ha portat a terme amb fons procedents de la Generalitat de Catalunya, del Govern de ses Illes Balears, i del Govern d’Andorra. (Què? I el Govern d’Aragó no ha aportat calers?)

EXPLICACIÓ DE LES ABREVIATURES 1. Abreviatures Geogràfiques
Al. Alcalà de X. Alg. alg. Artesa de S. Bal. bal. Barc. Borges Bl. Caldes de B. Caldes de Mal. Caldes de Mo. Callosa. Canet de M. Canet de Ross. Cast. Castellar de N. Castellfollit de R. Castelló d'E. Castelló de F. Cat. cat. Cornellà de C. Eiv. eiv. Espluga de F. Esterri d'À. Esterri de C. Fornells de M. Fornells de la S. Gir. Ll. Lloret de M. Lloret de V. A. Maestr. Mall. mall. Maçanet de C. Men. men. occ. or. Os de B. pir.-or. Pobla de L. Pobla de S. Pont d'Arm. Pont de M. Pont de S. Prats de Ll. Prats de M. Rib. d'Ebre Rib. de Cardós Ross. Sta. Col. de F. Sta. Col. de Q. Sta. Maria de C. St. Feliu de C. St. Feliu de G. St. Feliu de P. St. Feliu de T. St. Hilari SC. St. Jaume de F. St. Joan d'Al. St. Joan de S. St. Joan d'Eiv. St. Joan les Ab. St. Llor. de C. St. Llor. de la M. St. Llor. de la S. St. Llor. de Mo. St. Llor. des Car. St. Martí de M. St. Martí SR. St. Pere de T. St. Vicenç dels H. Selva del C. La Seu d'U. Simat de V. Tavernes de V. Tarr. Val. val. Vilafr. de B. Vilafr. de C. Vilafr. del P. Vilan. de M. Vilan. d'Esc. Vilan. i G. Vistabella del M.	Alacant Alcalà de Xivert Alguer dialecte alguerès Artesa de Segre. Balears dialecte baleàric Barcelona Borges Blanques Caldes de Boí Caldes de Malavella Caldes de Montbui Callosa d'En Sarrià Canet de Mar Canet de Rosselló Castelló de la Plana Castellar de N'Hug Castellfollit de Riubregós Castelló d'Empúries Castelló de Farfanya Catalunya català Cornellà de Conflent Eivissa eivissenc Espluga de Francolí Esterri d'Àneu Esterri de Cardós Fornells de Menorca Fornells de la Selva Girona Lleida Lloret de Mar Lloret de Vista-Alegre (Mall.) Maestrat Mallorca mallorquí Maçanet de Cabrenys Menorca menorquí dialecte català occidental dialecte català oriental Os de Balaguer dialecte pirenenc-oriental Pobla de Lillet Pobla de Segur Pont d'Armentera Pont de Molins Pont de Suert Prats de Lluçanès Prats de Molló Ribera d'Ebre Ribera de Cardós Rosselló Santa Coloma de Farners Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Corcó Sant Feliu de Codines Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Torelló Sant Hilari Sacalm Sant Jaume de Frontanyà Sant Joan d'Alacant Sant Joan de Sineu Sant Joan d'Eivissa Sant Joan de les Abadesses Sant Llorenç de Cerdans Sant Llorenç de la Muga Sant Llorenç de la Salanca Sant Llorenç de Mo&dh.runys Sant Llorenç des Cardassar Sant Martí de Maldà Sant Martí Sarroca Sant Pere de Torelló Sant Vicenç dels Horts Selva del Camp La Seu d'Urgell Simat de Valldigna Tavernes de Valldigna Tarragona València (ciutat) valencià Vilafranca de Bonany Vilafranca de Conflent Vilafranca del Penedès Vilanova de Meià Vilanova d'Escornalbou Vilanova i la Geltrú Vistabella del Maestrat
2. Abreviatures Diverses
a. abl. absol. acus. acúst. adj. adj. num. adj. poss. adv. agric. agrim. agron. alem. alg. àlg. alt-alem. anal. anat. angl. ant. antropol. ap. apic. aràb. aritm. arqueol. arquit. art. arx. Arx. Cor. Arx. Gral. R. Val arx. mun. arx. parr. astron. augm. bal. bibl. biblgr. Bibl. Nac. Bibl. prov. bibl. univ. biol. b.-llatí. bot. c. cap. cast. cat. cèlt. ceràm. cf. o cfr. cir. cit. clàs. cm. col·l. condic. conj. conjug. constit. constr. cosmol. cronol. cult. demostr. deriv. dial. dicc. dim. dinàm. dm. doc. econ. ed. eiv. electr. entom. esp. espec. etim. eufem. f. f. farm. fig. filos. fís. fisiol. fon. fotogr. fr. fut. gàl·l gen. geogr. geol. geom. ger. germ. gòt. gr. gram. hebr. heràld. hist. hist. ecl. hist. nat. histol. ibèr. ictiol. IEC. imper. imperf. indic. ind. text. indum. infin. intens. interj. intr. introd. inv. irl. it. jurispr. ling. loc. loc. adv. lòg. ll. llin. m. mall. mar. mat. arx. mat. sign. mecàn. med. men. met. metàt. meteor. mètr. . metrol. mil. miner. mitol. mm. mús. nàut. neg. neol. nomin. occ. ontol. opt. òpt. or. orden. ornit. ort. p. pàg. part. pass. part. pres. patol. patron. pejor. per ext. perf. perífr. pers. p. ex. pint. pir.-or. pl. pleon. plusq. poèt. pop. pref. prep. pres. pret. privil. pròl. pron. pron. dem. pron. indef. pron. interr. pron. pers. pron. rel. prov. psicol. pt. qg. qm. quím. recípr. refl. refr. ret. sànscr. sg. sinòn. sint. subj. subst. suf. superl. teol. terap. terat. tipogr. topon. tr. V. v. v. intr. v. pron. v. recípr. v. refl. v. tr. val. var. var. form. var. ort. vg. vulg. voc. zool.	any ablatiu absolut acusatiu acústica adjectiu adjectiu numeral adjectiu possessiu adverbi agricultura agrimensura agronomia alemany alguerès àlgebra alt-alemany analogia anatomia anglès antic antropologia apud apicultura aràbic aritmètica arqueologia arquitectura article arxiu Ar. Arxiu de la Corona d'Aragó Arxiu General del Regne de València arxiu municipal arxiu parroquial astronomia augmentatiu balear (dialecte) biblioteca bibliografia Biblioteca Nacional Biblioteca provincial biblioteca universitària biologia baix-llatí botànica capítol capítol castellà català cèltic ceràmíca confer, comparau cirurgia citat clàssic centímetre col·lectiu condicional conjunció conjugació constitució construcció cosmologia cronologia cultura demostratiu derivat dialecte; dialectal diccionari diminutiu dinàmica decímetre document economia edició, editor eivissenc electricitat entomologia espanyol especialment etimologia eufemisme femení (en les cites literàries) foli farmàcia figurat (sentit) filosofia física fisiologia fonètica fotografia francès futur gàl·lic genitiu geografia geologia geometria gerundi germànic gòtic grec gramàtica hebreu heràldica història història eclesiàstica història natural histologia ibèric ictiologia Institut d'Estudis Catalans imperatiu imperfet (pretèrit) indicatiu indústries textils indumentària infinitiu intensius interjecció intransitiu introducció inventari irlandès italià jurisprudència lingüística locució, locucions locució adverbial lògica llibre llinatge (cognom) masculí mallorquí marineria mateix arxiu (que el citat anteriorment) mateix significat (que el del mot cap d'article) mecànica medicina menorquí metàfora, metafòric metàtesi meteorologia mètrica metrologia milícia mineralogia mitologia milímetre música nàutica negació, negatiu neologisme nominatiu català occidental ontologia optatiu òptica català oriental ordenació ornitologia ortografia, ortogràfic pàgina pàgina participi passat participi present patologia patronímic pejoratiu per extensió perfet (pretèrit) perífrasi persona per exemple pintura pirenenc-oriental plural pleonàstic plusquamperfet poètic popular prefix preposició present pretèrit privilegi pròleg pronom pronom demostratiu pronom indefinit pronom interrogatiu pronom personal pronom relatiu provençal psicologia part quilogram quilòmetre química recíproc (verb) reflexiu (verb) refrany, refranys retòrica sànscrit singular sinònim sintaxi subjuntiu substantiu sufix superlatiu teologia terapèutica teratologia tipografia toponímia transitiu (verb) vide, vegeu verb verb intransitiu verb pronominal verb recíproc verb reflexiu verb transitiu valencià variant variant de formació variant ortogràfica vulgar vulgar, vulgarisme vocabulari zoologia

Transcrit del pròlec de Mn. Josep Alminyana i Vallés en el «Vocabulari Elemental de la Llengua Valenciana» d’Emili Miedes Bisbal (1983): (copy paste, no edito res)

https://www.culturavalenciana.es/lo-que-no-than-contat-del-diccionari-catala-valencia-balear/

«Diccionari català, valencià, balear», (1) obra monumental iniciada pel mallorquí Mn. Antoni-Mª Alcover i Sureda, en la que treballà intensa i ilusionadament des de 1901, segons ell mateix ho assegura. El nom que se li volgue donar era el de «Diccionari de la Llengua Catalana», pero en l’Introduccio el mateix Mn. Alcover diu: «Pero la realitat es que hi ha moltes persones de les Balear i moltes mes del Regne de Valencia qui no estan conveçudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana i rebutgen la denominacio de català» . (2) Despres seguix explicant allo que intenta ser el diccionari: «Presentar el tresor lexich ab tota la seva varietat i riquesa de colors i tons dialectatls i es aiximateix una realitat que les Balear i el Regne de Valencia han aportat un contingut de lexich i d’obres literaries tant important o mes que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut convenient de cambiar lo titol d’aquesta obra, a fi que respongués millor a la veritat obgectiva y pogues produir fruyts mes ben granats y sabrosos» (3)

Totes les ilusions de Mn. Alcover es van dissipar i els seu milers de fiches, moltissimes d’elles aplegades des del nostre Regne a traves d’alguns colaboradors, entre ells el P. Fullana, es van quedar en la famosa «calaixera», perque moria el gran Mn. Alcover el dia 8 de giner de 1932.

L’aportacio del P. Fullana a este Diccionari es pot deduir del contengut d’estes cartes, de principis del sigle, dirigides a Mn. Alcover: «Es tan gran l’afá que tinch per la propagació de l’obra del DICCIONARI, qu’esta regió d’Ontinyent me resulta chicoteta, y, com capità afanyos de conquistar tèrres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d’Alacant, qu’es ahon millor es conserva la nostra llengua matèrna» (1902).

«Tinga puix en conte que, ajuntant estes 4.876 ab 1.300 qu’en tinc per altre costat, son mes de 6.000, y, si a estes cédules afegim les 4.000 que ya li vaig enviar, resulten mes de 10.000… aprofitat les mil cinch centes paraules arreplegades en la regio de la Maria… ab les que ya ne van publicades, es van mes de dotce mil» (1904-1907).

El segon volum d’eixe Diccionari es publicava en 1935; el tercer, en 1950; el quart en 1951; el quint, en 1953; el sext, en 1954; el septim, en 1956; l’octau, en 1958; el nove, en 1959 i el decim i ultim, en 1962. Est any es reedità el primer volum, i el segon, en 1964: «Segona edicio posada al dia».

En el primer volum de l’obra hi apareixen conjuntament com a redactors Mn. Antoni-Mª Alcover i Francesc de Borja Moll. En el segon volum, nomes hi figura D. Francesc de B. Moll; en el tercer ya hi figura com a colaborador D. Manuel Sanchis Guarner, de tots tan conegut, fins al nove, que s’hi agrega Anna Moll Marques.

Sens intencio de perjudicar a ningu, remitixc al lector el tercer volum i següents, aixina com a la reedicio del primer i segon. Nomes vaig a transcriure la portada que presidix estos eixemplars: «Vocabulari Català, Valencià, Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides del Regne de Valencia, a les Illes Balears, al departament frances del Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alger de Sardenya» (4) No crec que este text de la portad i el nou camí que manpendria el «Diccionari» respectaren les intencions que expressà clarament Mn. Antoni-Mª. Alcover a l’iniciar-lo.

(1) A. M.ª ALCOVER, Diccionari Català, Valencià, Balear, inventari lexical y etimologich de la llengua que parlen Catalunya Espanyola y Catalunya Francesa, el Regne de Valencia, les Illes Balears y la ciutat d’Alguer de Sardenya, en totes ses formes literaries y dialectals, antigues y modernes, obra iniciada per Mn-.

(2) A. M.ª ALCOVER, Diccionari Català, Valencià, Balear…, 1, Palma de Mallorca 1930, I.

(3) A. M.ª ALCOVER, Diccionari Català, Valencià, Balear…, 1, Palma de Mallorca 1930, I-II

(4) A. M.ª ALCOVER, Diccionari Català, Valencià, Balear…, 1, Palma de Mallorca 1950, Portada.

Lluna patriótica mallorquina, 1813

https://journals.openedition.org/argonauta/1853

http://fabian.balearweb.net/post/117518

Que mos diuen de una tál Auròra que se veu per Mallórca de dia 15 juñ 1812?
A 15 de juriól d´es mateix áñ un teóleg y canonísta qui há acreditat sa séua sabiduria y patriotísme tánt cóm qualsevól, li escrigué una cárta, en que li refúta ... 

Con el nombre de "Aurora" se han realizado tres publicaciones. La más reciente portaba el título de "La Aurora" y era un semanario que se publicó en Manacor en el año 1906, posteriormente se publicó en Palma hasta 1916; durante unos años, su director fue Antoni Maria Alcover. Hacia 1840 se publicó en Palma "La Aurora Constitucional de Mallorca", que sólo tuvo cinco números. La más antigua, y probablemente más citada y estudiada fue La Aurora patriótica mallorquina, del que la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica tiene algunos números desde agosto de 1812 a diciembre de 1813, con un total de 99 ejemplares. También la Biblioteca Virtual de les Illes Balears en su sección de Hemeroteca contiene 130 ejemplares de esta publicación, añadiendo además, una interesante introducción. Dados estos datos, conviene acercarme a las fuentes informativas que utilizo sobre la prensa de estos años: La Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) cuya entrada no indica la autoría y que ahora traduciré y, después, lo que cuenta Joaquín María Bover.

Rondaya de rondayas en mallorquí

Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)

http://www.queseenteren.es/16/llista_de_rondaies_645297.html

http://fabian.balearweb.net/post/124385

http://www.paraisobalear.com/index.php/coses-nostres/rondaies-mallorquines.html

https://lletra.uoc.edu/ca/obra/aplec-de-rondaies-mallorquines-den-jordi-des-reco-1896-

https://www.worldcat.org/title/rondayes-de-mallorca/oclc/236084743

https://revistaselectronicas.ujaen.es/index.php/blo/article/download/3383/2778

http://mallorcafestival.blogspot.com/2009/07/rondallas-mallorquinas.html

Rondaya
de rondayas
en mallorquí,

TITULS

— Tom I

001. En Juanet i es set missatges ( al final )
002. Un festetjador
003. S'Hermosura del món
004. Sa fia d'es carboneret
005. En Martí Tacó
006. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
007. N'Estel d'or
008. Na Magraneta
009. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
010. En Juanet de sa gerra
011. Es tres germans i es nou gegants
012. En Pere de sa butza

— Tom II

013. Sa fia del Sol i de la Lluna
014. L'amo de So Na Moixa
015. La Princesa Bella
016. Es fii des pescador
017. La flor romanial
018. En Gostí lladre
019. Tres germans desxondits
020. Sa Comtessa sense braços
021. Es poal florit

— Tom III

023. En Juanet de l`Onso 

024. Una qui no volia pastar

027 En Pere Gri

— Tom IV

030. En Pere de Sa Bona Roba 

031. Es Llum de La Terra

039. Es Jai de Sa Barraqueta

— Tom V

124. L´Abad de la Real 

— Tom VII

194. Es set ceros
195. Es segador i sa beata
196. En Salom i es Batle
197. N'Agraciat
198. Es castell de iràs i no tornaràs
199. N'Espardenyeta
200. Es port de sa cibolla blanca
201. En Pere Poca-por
202. Es quatre germans

— Tom IX

210. Gregori Papa

— Tom XIII

221. En Mirando

222. N´Espirafocs

— Tom XVI

293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 
294. En Pere de sa coca 
295. Es soldadet de sa motxilla 
296. La Pomarrina 
297. En Pere tort 
298. Es reim del rei moro amb set pams de morro

— Tom XXI

333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 
334. Es dos bessons 
335. Sa raboa i s'eriçó 
336. Sa rondaia d'En Vit 
337. Un pas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols  

• Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
1. En Juanet i es set missatges
2. Un festetjador
3. S'Hermosura del món
4. Sa fia d'es carboneret
5. En Martí Tacó
6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
7. N'Estel d'or
8. Na Magraneta
9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
10. En Juanet de sa gerra
11. Es tres germans i es nou gegants
12. En Pere de sa butza
• 
  Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  13. Sa fia del Sol i de la Lluna
  14. L'amo de So Na Moixa
  15. La Princesa Bella
  16. Es fii des pescador
  17. La flor romanial
  18. En Gostí lladre
  19. Tres germans dexondits
  20. Sa Comtessa sense braços
  21. Es poal florit
• 
  Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  22. Val mès matinejar que a missa anar?
  23. En Juanet de l'Onso
  24. Una qui no volia pastar
  25. L'amor de les tres taronges
  26. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
  27. En Pere Gri
  28. En Ferrandí
  29. En Pere des forn
• 
  Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  30. En Pere de la Bona Roba
  31. Es llum de la terra
  32. Sa muleta de plata
  33. Un pastor i un missér
  34. Ous de somera
  35. Un soldat que havia servit deu anys
  36. Un geperut i un gegant
  37. Es conseis del Rei Salomó
  38. Mestre Jaume Figuereta
  39. Es jai de sa barraqueta
  40. Es pou de sa lluna
  41. S'Aucellet
  42. En Toni Garriguel•lo
  43. Sa Muta
  44. Sa titina i sa geneta
  45. Es filats
  46. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
  47. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
  48. Una al•lota desxondida
  49. Madò Fenoiassa i los seus
  50. Tres jovenets
  51. Tres germans beneits
• 
  Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
  • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
    52. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
    53. Com ès que ses bous llauren sense coixí
    54. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
    55. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
    56. Com ès que no troben nius de cega
    57. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
    58. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
    59. Com ès que tots es dissabtes fa sol
    60. Ses aranyetes del Bon Jesús
    61. Com ès que ses serres entrescades serren millor
    62. El Bon Jesús i St. Eloy
    63. Com ès que es capxeriganys duen corona
    64. Sa mà de Marcos
    65. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
    66. La Verónica i Gamos, es seu homo
    67. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
    68. Ses oronelles
    69. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
  • Resonàncies de l'Antic Testament
    70. Com és que ses beies, en picar, se moren
    71. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
    72. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
    73. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
    74. Com és que hi ha pobres i rics en el mon
    75. De com Noé feia l'Arca
    76. L'Arca de Noé tapada de neu
    77. Com és que mai plou fort de grec
    78. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
    79. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
    80. Sa torre de Babilònia
    81. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
    82. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
    83. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
    84. Com acabà Sansó
    85. Un consei del rei Salomó
    86. Es pas del rei Salomó
  • En Tià de Sa Real (31 subt.)
    87. Qui era ell
    88. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
    89. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
    90. D'un altre glosador que li demanà una cosa
    91. D'un capellà que el va escometre
    92. El pas de ses reies
    93. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
    94. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
    95. Es pas de sa truita
    96. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
    97. De com li va nèixer una nineta
    98. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
    99. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
    100. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
    101. De lo que li succeí amb un bruixot
    102. Lo d'ets Enegistes
    103. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
    104. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
    105. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
    106. De quines egos venia la dona d'En Tià
    107. Una herba des puig de So-Na-Moixa
    108. Una cançó que va fer una fadrina
    109. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
    110. Lo que passà com un al•lot seu se morí
    111. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
    112. De com va treure des mig des fang un predicador
    113. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
    114. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
    115. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
    116. Es pas des cuiros
    117. De com se va morir
  118. Es jai de sa lluna
  119. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
  120. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
  121. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
  122. Es canet de Sant Llàtzer
  123. Ses serps de Mallorca
  124. L'Abat de la Real
  • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)
    125. S'anada a Matines
    126. Com un se n'anà a confessar
  • El rei En Jaume (16 subt.)
    127. La primera proesa del Rei En Jaume
    128. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
    129. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
    130. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
    131. El Rei En Jaume i es Teix
    132. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró
    133. S'avenc d'En Corbera
    134. Una àguila i el Rei En Jaume
    135. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
    136. Sa primera missa en el Pantaleu
    137. Sa pedra sagrada
    138. Ses Muntanyes des tresor
    139. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
    140. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
    141. El Rei En Jaume en es Teix
    142. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
  • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
    143. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
    144. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
    145. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
    146. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
    147. Una pedra de Biniforani
    148. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
    149. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
    150. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
    151. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
    152. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
    153. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
    154. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
    155. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
    156. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
  • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
    157. Sa cova de Na Joana
    158. S'hortolà de So'n Nèt
    159. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
    160. Sa cusseta negra i es moix negre
    161. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
    162. Fullet
    163. Es fullet d'En Cuera
    164. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
    165. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
    166. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
    167. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
    168. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
    169. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes
    170. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
    171. Es Fullet d'En Parragó
    172. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
    173. Es moliner des molí nou i dues bruixes
    174. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots
    175. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
    176. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
    177. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
    178. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
    179. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
• Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
  
  
  180. Es caballet de set colors
  181. Sa bossa buida i es cànyom
  182. El senyor Jordi des Pont
  183. Na Juana i la fada Mariana
  184. Tres al•lotes fines
  185. Tres germans pererosos
  186. S'al•lot des barretino
  187. Es mig poll
  188. Es negret
  189. S'hereu de la corona
  190. S'aigo ballant i es canariet parlant
  191. S'infant que feia vuit
  192. Na Dent d'or
  193. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
  194. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
       194. Es set ceros
       195. Es segador i sa beata
       196. En Salom i es Batle
       197. N'Agraciat
       198. Es castell de iràs i no tornaràs
       199. N'Espardenyeta
       200. Es port de sa cibolla blanca
       201. En Pere Poca-por
       202. Es quatre germans
  195. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer
       203. Sa llampria maravellosa
       204. En Pere Catorze
       205. La Mare Beleneta
       206. Es Mél•loro Rosso
  196. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       207. Es missatget petit
       208. Sa jaia Gri
       209. En Pere Beneit
       210. Gregori Papa
       211. Es soldat de Marina
       212. Es metge Guinyot
       213. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera
  197. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       214. Ses tres flors
       215. En Juan des fabiolet
       216. En Pere de sa vaca
       217. Es rei de tres reinats
       218. Dos patrons i una patrona
       219. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
       220. Sa coeta de Na Marieta
  198. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
  199. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
  200. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       221. En Mirando
       222. N’Espiraforcs
       223. Na Marieta i es gigant
       224. Es Granotet
       225. Una madona que enganà el dimoni
       226. Es dos germans serverins
       227. Dos guerrers
       228. Na Blancaflol
       229. En Mercè-Mercè
       230. En Juanet i ses tres peres
       231. La princesa Aineta

La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.

• Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
• 1. En Juanet i es set missatges
  2. Un festetjador
  3. S'Hermosura del món
  4. Sa fia d'es carboneret
  5. En Martí Tacó
  6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
  7. N'Estel d'or
  8. Na Magraneta
  9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
  10. En Juanet de sa gerra
  11. Es tres germans i es nou gegants
  12. En Pere de sa butza
• Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  13. Sa fia del Sol i de la Lluna
  14. L'amo de So Na Moixa
  15. La Princesa Bella
  16. Es fii des pescador
  17. La flor romanial
  18. En Gostí lladre
  19. Tres germans dexondits
  20. Sa Comtessa sense braços
  21. Es poal florit
• Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  22. Val mès matinejar que a missa anar?
  23. En Juanet de l'Onso
  24. Una qui no volia pastar
  25. L'amor de les tres taronges
  26. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
  27. En Pere Gri
  28. En Ferrandí
  29. En Pere des forn
• Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  30. En Pere de la Bona Roba
  31. Es llum de la terra
  32. Sa muleta de plata
  33. Un pastor i un missér
  34. Ous de somera
  35. Un soldat que havia servit deu anys
  36. Un geperut i un gegant
  37. Es conseis del Rei Salomó
  38. Mestre Jaume Figuereta
  39. Es jai de sa barraqueta
  40. Es pou de sa lluna
  41. S'Aucellet
  42. En Toni Garriguel·lo
  43. Sa Muta
  44. Sa titina i sa geneta
  45. Es filats
  46. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
  47. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
  48. Una al·lota desxondida
  49. Madò Fenoiassa i los seus
  50. Tres jovenets
  51. Tres germans beneits
• Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens
  • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
    52. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
    53. Com ès que ses bous llauren sense coixí
    54. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
    55. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
    56. Com ès que no troben nius de cega
    57. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
    58. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
    59. Com ès que tots es dissabtes fa sol
    60. Ses aranyetes del Bon Jesús
    61. Com ès que ses serres entrescades serren millor
    62. El Bon Jesús i St. Eloy
    63. Com ès que es capxeriganys duen corona
    64. Sa mà de Marcos
    65. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
    66. La Verónica i Gamos, es seu homo
    67. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
    68. Ses oronelles
    69. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
  • Ressonàncies de l'Antic Testament
    70. Com és que ses beies, en picar, se moren
    71. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
    72. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
    73. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
    74. Com és que hi ha pobres i rics en el món
    75. De com Noé feia l'Arca
    76. L'Arca de Noé tapada de neu
    77. Com és que mai plou fort de grec
    78. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
    79. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
    80. Sa torre de Babilònia
    81. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
    82. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
    83. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
    84. Com acabà Sansó
    85. Un consei del rei Salomó
    86. Es pas del rei Salomó
  • En Tià de Sa Real (31 subt.)
    87. Qui era ell
    88. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
    89. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
    90. D'un altre glosador que li demanà una cosa
    91. D'un capellà que el va escometre
    92. El pas de ses reies
    93. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
    94. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
    95. Es pas de sa truita
    96. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
    97. De com li va néixer una nineta
    98. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
    99. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
    100. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
    101. De lo que li succeí amb un bruixot
    102. Lo d'ets Enegistes
    103. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
    104. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
    105. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
    106. De quines egos venia la dona d'En Tià
    107. Una herba des puig de So-Na-Moixa
    108. Una cançó que va fer una fadrina
    109. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
    110. Lo que passà com un al·lot seu se morí
    111. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
    112. De com va treure des mig des fang un predicador
    113. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
    114. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
    115. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
    116. Es pas des cuiros
    117. De com se va morir
  118. Es jai de sa lluna
  119. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
  120. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
  121. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
  122. Es canet de Sant Llàtzer
  123. Ses serps de Mallorca
  124. L'Abat de la Real
  • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)
    125. S'anada a Matines
    126. Com un se n'anà a confessar
  • El rei En Jaume (16 subt.)
    127. La primera proesa del Rei En Jaume
    128. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
    129. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
    130. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
    131. El Rei En Jaume i es Teix
    132. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró
    133. S'avenc d'En Corbera
    134. Una àguila i el Rei En Jaume
    135. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
    136. Sa primera missa en es Pantaleu
    137. Sa pedra sagrada
    138. Ses Muntanyes des tresor
    139. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
    140. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
    141. El Rei En Jaume en es Teix
    142. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
  • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
    143. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
    144. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
    145. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
    146. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
    147. Una pedra de Biniforani
    148. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
    149. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
    150. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
    151. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
    152. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
    153. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
    154. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
    155. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
    156. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
  • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
    157. Sa cova de Na Joana
    158. S'hortolà de So'n Nèt
    159. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
    160. Sa cusseta negra i es moix negre
    161. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
    162. Fullet
    163. Es fullet d'En Cuera
    164. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
    165. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
    166. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
    167. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
    168. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
    169. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes
    170. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
    171. Es Fullet d'En Parragó
    172. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
    173. Es moliner des molí nou i dues bruixes
    174. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots
    175. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
    176. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
    177. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
    178. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
    179. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
• Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
180. Es caballet de set colors
181. Sa bossa buida i es cànyom
182. El senyor Jordi des Pont
183. Na Juana i la fada Mariana
184. Tres al·lotes fines
185. Tres germans pererosos
186. S'al·lot des barretino
187. Es mig poll
188. Es negret
189. S'hereu de la corona
190. S'aigo ballant i es canariet parlant
191. S'infant que feia vuit
192. Na Dent d'or
193. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
194. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
     194. Es set ceros
     195. Es segador i sa beata
     196. En Salom i es Batle
     197. N'Agraciat
     198. Es castell de iràs i no tornaràs
     199. N'Espardenyeta
     200. Es port de sa cibolla blanca
     201. En Pere Poca-por
     202. Es quatre germans
195. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger
     203. Sa llampria maravellosa
     204. En Pere Catorze
     205. La Mare Beleneta
     206. Es Mél·loro Rosso
196. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     207. Es missatget petit
     208. Sa jaia Gri
     209. En Pere Beneit
     210. Gregori Papa
     211. Es soldat de Marina
     212. Es metge Guinyot
     213. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
197. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     214. Ses tres flors
     215. En Juan des fabiolet
     216. En Pere de sa vaca
     217. Es rei de tres reinats
     218. Dos patrons i una patrona
     219. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
     220. Sa coeta de Na Marieta
198. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
     221. En Juanet fii de viuda
     222. La Fada Morgana
     223. La Reina Banyuda
     224. La Reina Catalineta
     225. Es nas de dos pams
     226. Es tres mantells d'or
     227. Una gírgola que dugué coa
     228. Una al·lota de pèl arreveixinat
     229. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes
     230. Es tres patrons
     231. Una novia malfeneranda
199. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
     232. En Juanet Manent
     233. Es fii del Rei Murteral de França
     234. En Juanet i sa Donzella Desencantada
     235. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu
     236. La bona Reina i la mala cunyada
     237. En Juan Carboner
     238. Es gigant de s'Ermita
     239. Enginy d'un que havia feta donació
     240. Sa Rondaia de So'n Roig
200. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     241. En Mirando
     242. N’Espiraforcs
     243. Na Marieta i es gigant
     244. Es Granotet
     245. Una madona que enganà el dimoni
     246. Es dos germans serverins
     247. Dos guerrers
     248. Na Blancaflor
     249. En Mercè-Mercè
     250. En Juanet i ses tres peres
     251. La princesa Aineta
201. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
     Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals 
     252. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas
     253. S'aucellet de ses set llengos
     254. Es rossinyol i sa rossinyola
     255. Es corb i sa raboa
     256. Sa raboa i es gat
     257. El rei i un carboner
     258. Un solleric
     259. Sa penitència de sa beata
     260. Un solleric i un frare
     261. Un ronyós, un poiós i un mocós
     262. Es voltor i es buscaret
     263. Es lletsó d'es campanar d'Andratx
     264. S'homonet com un gri
     265. Una al·lota que en va sebre
     266. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds
     267. Un pagès desxondit
     268. Estudiants de la sopa
     269. Sa rateta
     270. Tres hereus llests
     271. Una mala boca i una mala llengo
     272. El Príncep Corb
     273. Tres germans
     274. Sa mitja faveta
202.  
203. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro
204. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet
205. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant
206. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
207. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita
208. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies
209. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina
210. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga
211. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375.
     Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes

EN JUANET I ES SET MISSATGES

— La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida. —

AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.

N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.

Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.

Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom Juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera.
I ¿que fa ell?

Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.

Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.

—¡Alabat sia Deu!

—Per a sempre.

—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?

—Me trau.

—¿I a on treu cap travar-te?

—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.

—¿I aquesta es vera?

—Ara mateix e-hu veurás.

Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:

—¡Xo!

Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.

—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Corrim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Fe ta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!

—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.

—N’Escoltim.

—¿Que’t vols llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.

—Alabat sia Deu, digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?

—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per
desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.

I apunta an es Coll de sa grava.

Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Forsim, va respondre ell.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.

—Alabat sia Deu, li digueren.

—Per a sempre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.

—¿I el ferinís?

—Me pareix que no picara ningú pus.

Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.

—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?

—En Fletxim.

—¿Que’t voldries llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.

—¡Alabat sia Deu! Li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?

—M’esmol ses dents un poc.

—¿I quin es s’ofici teu?

—Llavorar parets.

—¡Ai de bo!

—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.

I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.

—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?

—En Llavorim.

—¿Que’t voldríes llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren per evant.

Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.

—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.

Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.

—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.

—Per a sempre, va respondre ell.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?

—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.

—¿I que’t diuen a tu?

—En Bevim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta ll iures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manan feines.

Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.

Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?

—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.

Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.

Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.

—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.

I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.

—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?

—En Bufim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.

Arribaren a Ses Enramades.

—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.

—Bé parla l’amo, digueren tots.

I posaren forqueta devant Ses Enramades.

Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.

Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.

—¿A on anau, valents joves? los demanaven.

—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.

—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.

—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.

Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.

Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.

—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.

—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.

Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.

En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:

—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.

Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.

—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!

—Que comens ell! va dir la Princesa.

—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!

—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.

La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.

—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.

—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.

—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.

—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!

—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.

—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.

I En Juanet se destirá d’aquesta.

—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.

El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.

Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.

—¿I per que es aquesta calderassa?

—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.

Tot-hom va quedar de pedra.

Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:

—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.

I el Rei que digué:

—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.

La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.

Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.

Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.

En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.

El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.

A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.

Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.

Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.

—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.

En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.

Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.

—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.

En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.

¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.

I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.

—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.

—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.

El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.

¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.

—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.

Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:

— Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament.
Vos provareu idò tu i sa meua fia.

— En voler, diu En Juanet.

— Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.

Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.

— ¿Estau? va dir.

— Estam, digueren tot dos.

— A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.

I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.

Al punt los varen haver perduts de vista.

Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.

I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.

La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:

—¡Juanet, Juanet, Juanet!

—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.

—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.

An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.

—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.

S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.

Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.

A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.

Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.

N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.

Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.

—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.

En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.

Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.

Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.

Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.

—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.

El Rei no sabia per on prendre.

—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.

El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:

—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.

—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.

—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.

En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.

El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.

—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.

En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.

Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:

—¡Venguen més senaies!

—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.

—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.

—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.

En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.

El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.

Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.

El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.

Los destriaren devora s’Hostal des pla.

Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:

—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!

Allá devora hi havía un gran pinar.

En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.

Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.

Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’ sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.

Era En Bufim que bufava a les totes.

El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.

En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.

Quant e-hi arribaren, foren ses bones.

Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.

—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.

—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.

—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.

—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?

—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?

—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?

—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?

A la fi En Juanet va pendre sa paraula.

—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.

—L’amo parla bé, i sa raó li vessa per demunt es cap, digueren tots.

En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.

Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.

I se casaren.

El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.

Manacor, Janer de 1890.

Jota den fideu