Mostrando las entradas para la consulta unsió ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta unsió ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 10 de agosto de 2024

Oire, Oyre - Olier

 

Oire, Oyre, s. m., lat. utrem, outre.

Nostre oyre son sec e vuech. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Nos outres sont sèches et vides.

El segonz Guiraut de Borneill 

Que sembla oire sec al soleill.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. Var.

Le second Giraud de Borneil qui ressemble à outre sèche au soleil.

ANC. CAT. ESP. PORT. Odre. IT. Otre. (chap. Odre, odres : cuero cusit per a ficá liquits; bota, botes, normalmen per al vi.)

Odre, odres : cuero cusit per a ficá liquits; bota, botes, normalmen per al vi

Oissor, s. f., lat. uxor, épouse.

Li fillat e ill oissor.

Torcafols: Comunal veill.

Les fillâtres et les épouses.

Que 'l verchiera de sa oissor 

Vendet.

Garins d'Apchier: Mos comunals. 

Vu que la dot de son épouse il vendit. 

ANC. FR. C' on ne savoit si bele oissor 

Ne si cortoise ne si franche.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 186. 

Ke li frere li donast e cil en fist s' oisour. Roman de Rou, v. 2316. 

Avoir vollez no dame à femme et à oisour.  

Poëme d'Hugues Capet, fol. 15.

(chap. Dona, esposa.)


Oit, Ueit, s. m., nom de nombr. card. (nombre cardinal, 8), lat. octo, huit.

Per dos sols serai meillz accoillitz... 

Dels doze aurai ab beure et ab manjar, 

E 'ls oitz daria a foc et a colgar.

G. Magret: Non valon. 

Pour deux sous je serais mieux accueilli... avec les douze j'aurai à boire et à manger, et je donnerais les huit pour feu et pour coucher.

Loc. Qui aisso fai d' ueit en ueit jorns. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qui fait ceci de huit en huit jours.

ESP. Ocho. PORT. Oito. IT. Otto. (chap. Vuit, vuits, 8; huit tamé en valensiá.)

TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, Y PRACTICA PERA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA LENGUA VALENCIANA. ESCRIT PER CARLOS RÒS,  NOTARI APOSTOLICH, NATURAL de esta mòlt Noble, Illustre, LL. y Coronada Ciutat de Valencia. SEGONA IMPRESSIÒ. AB LICENCIA: En Valencia, en la Imprenta de Josep Garcia, any 1736.

2. Ochen, Uchen, Oche, adj., huitième.

L' ochen, es Bernatz de Sayssac, 

Qu' anc negun bon mestiers non ac.

P. d'Auvergne: Chantarai.

Le huitième, c'est Bernard de Sayssac, qui oncques n'eut nul bon métier.

Al sest jorn en Betleem intret 

On compli lo seten, e estet 

Al uchen jorn.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Au sixième jour il entra à Bethléem où il accomplit le septième, et demeura au huitième jour.

Autreiam ad oche et acapte V sestairadas de terra... Per l' oche que m devetz donar de totz los blatz. 

Tit. de 1279. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321. 

Nous octroyons à huitième et à acapte cinq sétérées de terre... Pour le huitième que vous me devez donner de tous les blés.

(chap. Vuité, vuités, vuitena, vuitenes.)

3. Uchena, s. f., huitaine.

Poyria hom dire seizenas, setenas, uchenas. Leys d'amors, fol. 33.

(chap. Se podríe di sisenes, setenes, vuitenes.)

On pourrait dire sixaines, septaines, huitaines.

4. Octau, adj., lat. octavus, huitième.

Al octau jorn que sera natz. Liv. de Sydrac, fol. 84.

Au huitième jour qu'il sera né. 

Escorpios es per semblan 

L' octau signe.

Brev. d'amor, fol. 27.

Le scorpion est en apparence le huitième signe.

CAT. Octau. ESP. Octavo. PORT. Oitavo. IT. Ottavo. (chap. Octavo, octavos, octava, octaves; vuité.)

5. Octava, Uctava, s. f., lat. octava, octave, intervalle de huit jours. Dimartz aprop la octava de Pasca. Philomena. 

(chap. Dimats después de la octava de Pascua.)

Mardi après l'octave de Pâques.

Tro l' uctava de Pandecosta. V. de S. Honorat. 

(chap. Hasta la octava de Pentecostés.)

Jusqu'à l'octave de Pentecôte.

- Terme de musique.

La premeira e l' octava son aissi respondens.

P. de Corbiac: El nom de. 

La première et l' octave sont ainsi correspondantes.

CAT. ESP. Octava. PORT. Oitava. IT. Ottava. (chap. Octava, octaves.)

6. Octavament, adv., huitièmement.

Octavament per... predications. Doctrine des Vaudois. 

Huitièmement par... prédications.

7. Oytenal, adj., huitième, de la huitième partie.

Moldre... lo sesteyr per una copa oytenal.

Tit. de 1400. Arch. du Roy., K. 772. 

Moudre... le setier pour une coupe de la huitième partie.

8. Octobre, Octembre, Octoyre, s. m., lat. octobris, octobre.

Octobres es ditz lo dezes. Brev. d'amor, fol. 47.

(chap. Octubre es dit (se diu) lo déssim; abans ere lo octavo o vuité mes, pero se van afegí juliol, Julio César, y agost, Augusto.)

Octobre est dit le dixième.

Aiso fo en octembre.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Ceci fut en octobre.

Octoyres es le X mes..., es octoyre apelat, quar es le VIII apres mars.

Eluc. de las propr., fol. 125. 

Octobre est le dixième mois..., il est appelé octobre, parce qu'il est le huitième après mars. (N. E. Marzo se considera hoy en día el tercer mes, quizás en esa fecha se contaba diferente y por eso pone que es el octavo mes después de marzo.)

CAT. ESP. (chap.) Octubre. PORT. Outubro. IT. Ottobre.


Ol, s. m., lat. oleum, huile.

Ab ol rozat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec huile rosée.

2. Oli, s. m., huile.

L' olivier fai oli qu' es dous e fis.

(chap. L' olivé fa oli que es dols y fi.) 

Serveri de Girone: Del mon. 

L' olivier fait huile qui est douce et fine. 

Fas lum de cera e d' oli.

A. Daniel: Ab guay. 

Je fais lumière de cire et d'huile.

Fig. An lo cor plen d' oli de pietat. V. et Vert., fol. 91. 

Ont le coeur rempli d'huile de piété. 

Establi que li malaude o 'ls enferms fosso onhs del sanh oli davant que morisso.

(chap. Va establí que los dolens (malals a Valjunquera) foren ungits del san oli abans de que moriren o morigueren; morí, morís : la extrema unsió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 68.

Établit que les malades ou les infirmes fussent oints de l' huile sainte avant qu'ils mourussent.

ANC. FR. Saintefié de oile e de creisme.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 150.

CAT. Oli. ESP. Olio (óleo, aceite). PORT. Oleo. IT. Olio. (chap. Oli, olis.)

3. Oliva, s. f., lat. oliva, olive.

Ab oli d' olivas onhetz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec huile d'olives oignez.

La raustia en oli d' olivas. Liv. de Sydrac, fol. 77. 

(chap. La rostíe en oli d' oliva, olives.)

La rôtissait en huile d'olives.

CAT. ESP. IT. Oliva. (chap. Oliva, olives.)

4. Olivier, Oliver, s. m., lat. olivier.

Un gran ram d' olivier tenc. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Un grand rameau d' olivier tint. 

Si el i plantet vinhas, o olivers. Trad. du Code de Justinien, fol. 50.

S'il y planta vignes, ou oliviers. 

Ad una fontanela, de pres un olivier. Roman de Fierabras, v. 140. 

A une fontanelle, près d'un olivier. 

CAT. Oliver. ESP. Olivo, olivera. PORT. Oliveira. IT. Olivo.

(chap. Olivé, olivés; olivera, oliveres. A Beseit está lo mas de oliveres. Natros tenim una finca als olivás, camí del pantano de Pena

Olivá, olivás : finca aon ñan olivés u oliveres.)


los olivares, camino, pantano de Pena, olivos, olivés, olivás

5. Olivar, adj., lat. olivaris; d'huile.

Aquest sia cauteri olivar. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

Que celui-ci soit cautère d'huile.

6. Oleastre, s. m., lat. oleastrum, olivier sauvage.

Oleastre... amar es et no fructuos.

(chap. Olivé (salvache o) bort... es amarc y no fructuós : no fa (bona) fruita o (bon) fruit. Natros teníem tres olivés borts que feen unes olivetes paregudes a la arbequina.)

Beceite lanza olivos mandarinos al mercado

Eluc. de las propr., fol. 216. 

L' olivier sauvage... est amer et non fructueux.

ESP. IT. Oleastro. (chap. Olivé bort, olivera borda.)

7. Oliu, s. m., lat. olivetum, lieu planté d' oliviers, champ d' oliviers.

Si que pois lo penderon en 1 oliu. Guillaume de Tudela.

De sorte qu'après ils le pendirent en un champ d' oliviers.

(N. E. Monte de los olivos, Gethsemaní, Mont Olivet.)

8. Oliar, v., du lat. oleatus, huiler, oindre d'huile.

Pueis oliatz

Lai on la podagra sera.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis huilez là où la goutte sera.

CAT. Oliar. ESP. PORT. Olear. (chap. Untá de oli : oliá : ungí.)

9. Enoliatio, s. f., onction, action d'huiler.

El sagrament de matremoni et la sancta enoliatio. V. et Vert., fol. 5. 

(chap. Lo sacramén de matrimoni y la santa unsió.)

Le sacrement de mariage et la sainte onction.

10. Peroliamen, s. m., onction, extrême-onction. 

Lo premier sagramen, es bategar... lo VII, peroliamen.

Declaramens de motas demandas.

Le premier sacrement, c'est baptiser... le septième, extrême-onction.

(chap. Extrema unsió.)


Ola, s. f., lat. olla, marmite, grand pot, chaudière.

Doas serpens, o una sola 

Cotz hom en aiga en un' ola.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Deux serpents, ou un seul on cuit dans l'eau dans une marmite.

Coma la ola, bolhen sobre lo fuoc, que escampa tot so que es dins.

V. et Vert., fol. 25. 

Comme la marmite, bouillant sur le feu, qui répand tout ce qui est dedans. 

En la ola de Vulcan. Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.

(chap. A l' olla de Vulcano.)  

En la chaudière de Vulcain.

CAT. ESP. Olla. PORT. Olha. IT. Olla. (chap. Olla, olles; a Beseit está lo toll de l' olla a la Peixquera, perque ña un' olla, un forat fondo ple d' aigua; al poble está la casa dita l' olla. Olleta, olletes. Aon tingues l' olla no hi ficos la polla, pero si es una gallina cloca o lloca que ya no pon, entonses sí, fótela adins.) 

Toll de l'olla, Beceite, helado, hielo, desde la pista

2. Olada, s. f., potée, chaudronnée.

Una olada de braza de la premera fornada.

For de Montcuc. Ord. des R. des Fr., 1463, t. XVI, p. 129.

Une potée de braise de la première fournée.

(chap. Ollada, ollades; calderada, a tot arreu couen fabes, y a casa meua a calderades; cassolada, cassolades; topinada, topinades.)

3. Olier, s. m., potier, chaudronnier.

Ad oliers et a teuliers, lo portal San Gili.

Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

A potiers et à tuiliers, le portail Saint-Gilles.

CAT. Oller. ESP. Ollero. PORT. Oleiro. (chap. Ollé, ollés, ollera, olleres : persona que fa olles; poté, que fa pots, potés, potera, poteres; cassolé, cassolés, cassolera, cassoleres; topiné, topinés, topinera, topineres. Falten les paraules: sitera o sitrill, siteres o sitrills (cas. aceitera); tinet, tinets : aon se guardabe l' oli, que ere com una barrica. Vinagrera, vinagreres, porten oli y vinagre.)

lunes, 10 de diciembre de 2018

PUPURRI DE VERSOS ANTICS

PUPURRÍ DE VERSOS ANTICS.

San Juan se fa vellet 
y no pot pujá a la escala
Matarem un corderet
per a tota la semana.

Les parets eren de sucre,
les portes de codoñat,
cada mosca que passáe
s’en endúe la mitat.

//

Quiquiriquíc.
¡Quin mal lo pic!
Qui te u ha fet?
Lo pollastret.
Aón está lo pollastret?
A daball de la lleña s’ha amagat.
Aón está la lleña?
Lo foc l’ha cremat.
Aón está lo foc?
L’aigua l’ha apagat.
Aón está l’aigua?
Lo bovet se l’ha begut.
Aón está lo bovet?
A llaurá sen ha anat.
Aón está lo que ha llaurat?
Una gallineta u ha escarbat.
Aón está la gallineta?
A pondré sen ha anat.
Aón está l’ou que ha pongut?
Un flare se l’ha begut.
Aón está lo flare?
A di missa sen ha anat.
Aón está la missa que ha dit?
¡Al sel sen ha empujat!

//

Si´t pique la viboreta
prepara la mortalleta.
Si te pique l'escursó
que te donon la Santa Unsió


//

Pasa una, pasan dos
pasa la Madre de Dios
con un caballito blanco
que reluce más que el campo
campo mayor, San Salvador
tres gallinitas y un cantador.

Ne passe una, ne passen deu,
passe la Mare de Déu
en un caballet tot blang
que relluíx mes que´l cam,
lo cam mes gran.
San Salvadó,
tres gallinetes y un cantadó.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SEXTA

Confundix un bon home en una dita ingeniosa la malvada hipocressía de los religiosos.

Emilia, que estabe assentada a la vora de Fiameta, habén sigut ya alabat per totes lo valor de la marquesa respecte al rey de Fransa, com va agradá a la seua Reina, va escomensá a di en animosa franquesa:
Yo tampoc callaré una llissó (lecsió) que va doná un bon home laico a un religiós agarrat en una agudesa tan divertida com digna de loá.
Va ñabé no fa mol tems, a la nostra siudat, un flare menor, inquissidó de la depravassió herética que, per mol que se esforsare en paréixe san y creén de la fe cristiana (com tots u fan), ere bon investigadó de qui teníe la bossa plena, mes que de qui sentiguere indiferénsia de la fe cristiana. Y portat per la seua solissitut va trobá un bon home, bastán mes ric en dinés que en juissi, que potsé per lo vi o per la alegría de la abundánsia acalentát, habíe arribat a di un día a la compañía en la que estabe que teníe un vi tan bo que ne beuríe hasta Cristo. Aixó, contat per algú al inquissidó y entenén éste que los seus bens eren mols y que teníe ben abultada la bossa, cum gladiis et fustibus(enespases y fuéts)va córre a fótreli damún una gravíssima acusassió, buscánla afluénsia de floríns a la seua má, com va passá. Y, fénlo cridá, li va preguntá si ere verdat lo que s´habíe dit contra nell. Lo bon home va contestá que sí. A lo que lo inquissidó santíssim y devoto de San Juan Barba de Or va di:

- ¿De modo que has fet a Cristo bebedó y afissionat als bons vins, com si fore Cinciglione o algún atre de vatres, bebedós, borrachos, mamadós, gats, trascoladós, tabernáris, amáns de la mamera, y ara, parlán humildemente, ¿vols fé vore que es una cosa sense importánsia? No es com te pareix; has mereixcut lo foc per naixó, si es que volém comportámos en tú com debém. Y en éstes y en atres bastantes paraules, en rostro amenassadó o cara amenassadora, com si aquell haguere sigut un epicúreo(sibarita) negán la eternidat del alma, li parlabe; y, en ressumen, tan lo va acolloná, que lo bon home, per algúns intermediaris, li va fé en una bona cantidat de la grassa de San Juan Barba de Or embadurnás les máns (lo que mol millore la enfermedat de la pestilén avaríssia de los clérigos, y espessialmen de los flares menores que no se atrevíxen a tocá los dinés) per a que se portare en ell misericordiosamen. Esta unsió, encara que Galeno no parle de ella com mol eficás a cap part de los seus llibres, tan bon profit li va fé, que lo foc que lo amenassabe se va permutá en una creu: y com si haguere de aná a la expedissió de ultramar, per a fé una bella bandera, se la va ficá groga damún de lo negre. Y ademés de aixó, ressibits ya los dinés, lo va retindre en ell uns díes mes, ficánli per peniténsia que cada día escoltare una missa a la Santa Creu y que a la hora de minjá se pressentare dabán de ell, y lo que quedabe del día podíe fé lo que mes li apetiguere.
Y, fen estes coses diligenmen, va passá que un dels díes sentín a missa un evangelio al que se cantaben estes paraules:

«Ressibiréu sen per un y ressibiréu la vida eterna», que va retíndre firmemen a la memória; y segóns la obligassió imposada, anán a la hora de diná aon lo inquissidó, lo va trobá dinán. Lo inquissidó li va preguntá si habíe sentit missa aquell matí y ell, enseguida li va contestá:
- Sí, siñó meu.

A lo que lo inquissidó va di:
- ¿Has sentit, an ella, alguna cosa de la que dudos o vullgues preguntám?

- En verdat - va contestá lo bon home - de res del que hay sentit dudo, y tot firmemen u crec verdadé; y algo hay sentit que me ha fet y me fa tindre de vos y de los atres flares grandíssima compassió, pensán en lo mal estat en que estaréu allá a l’atra vida. Va di entonses lo inquissidó:
- ¿Y qué es lo que te ha mogut a tindre esta compassió de natros? Lo bon home va contestá:

- Siñó meu, van sé aquelles paraules del Evangelio que diuen:

«Ressibiréu lo sen per un». A lo que lo inquissidó va di:

- Aixina es; pero ¿per qué te han mogut estes paraules?

- Siñó meu - va di lo bon home - , yo tos u diré. Desde que estic aquí, hay vist tots los díes doná aquí fora a mols pobres a vegades un y atres dos calderos de sopa, que to se trauen a vos y als flares del vostre convén; per lo que si per cada un de ells ton donarán sen al atre barri tanta ne tindréu que allí dins tots aufegaréu.

Y com tots los que estaben assentats a la taula del inquissidó van arrencá a riure, lo inquissidó, sentín que se transparentabe la hipocressía de los seus sopicaldos, se va enfadá mol, y si no fore perque ya se li reprochabe lo que li habíe fet, un atra acusassió li hauríe aventat a damún per lo que en aquell chiste habíe reprobat an ell y als seus dropos invitats; y, en ira, li va maná que faiguere lo que mes li agradare sense ficásseli mes a dabán.

Séptima

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

sábado, 8 de diciembre de 2018

Dicsionari chapurriau castellá, U

U – ell sabíe aón estabe lo tessoro, ell u sabíe. - HO no se pronúnsie U, sinó diríem Ume en ves de HOme, Urt per Hort, Umedes per Homedes él LO sabía (donde estaba el tesoro)
ubert, uberts, uberta, ubertes, obert, oberts, oberta, obertes abierto, abiertos, abierta, abiertas
ubertamen abiertamente
ubiart, ubert abierto
ubiarta, oberta abierta
ubiartes, obertes abiertas
ubiarts, oberts, uberts abiertos
ubicassió, ubicassións, allí aon está algú o algo ubicación, ubicaciones
ubrí, obrí, aubrí abrir
ubrire, obriguere, obrire abriera, abriese
ubrís (ell), óbri abre
ubríssen, óbrin abren
ull, ulls – güello, güellos aragonés – uèlh, uèlhs en ocsitá – eye, eyes inglés – Auge, Augen alemán ojo, ojos
ullada, ullades – ovelles que tenen lo cap blang y negre, ulleres, ulls ojeada – oveja ojinegra
ullal, ullals (de la Fenellasa o Fenellassa, Parrizal, Parrissal, Beceite, Beseit) fuente intermitente
ullera, ulleres (per a vore milló) - ulleres per a vore milló – ulleres daball dels ulls – ullera singular no se sol di gafas (para ver mejor)
ulleres, golléres anteojeras
ullerosa, ullerós, que té ulleres daball dels ulls ojeroso, ojerosa, que tiene ojeras debajo de los ojos
ullet, ullets – ojito en lo que fas ! ojito, ojitos – ojito !
úlseres, úlsera al estómec úlcera, úlceras
últimamen, raderamen últimamente
ultracorrecsió, massa correcsió ultracorrección
ultrajá, humillá ultrajar, humillar
ultrajála ultrajarla, humillarla
ultraje, ultrajes, agravio, afrenta, injúria, insulto, ofensa, escarnio, despréssio, infámia, deshonor, deshonra, humillassió ultraje, ultrajes, agravio, afrenta, injuria, insulto, ofensa, vilipendio, vejación, escarnio, desprecio, infamia, deshonor, deshonra, humillación
ultránsa (a), resoltamen, dessididamen, radicalmen a ultranza, resueltamente, decididamente, radicalmente
ultrapirenaic, mes allá dels Pirineos o Pirineus ultrapirenaico, más allá de los Pirineos
ululá (un llop), udolá, aullá aullar (un lobo), dar aullidos
umbría , latín umbra (sombra), mas de la umbría a Beseit, umbrieta (Antolí Tello) – solana es lo contrari umbría, donde no da el sol o poco – solana es el antónimo o contrario
umbriosa, ombriosa, ombriós, umbriós, umbriosa, umbrioses ombriosa, a la sombra
umplí, omplí llenar
umplíe llenaba
umplím (natros) llenamos
umplín (g) llenando
umplís, ómpli (ell, ella) llena
umplíslo, omplíxlo, ómplil (omplí, umplí) llénalo
umplisque, ómpligue (que ell) llene (que él)
umplit (omplí, umplí) lleno
umplíu (omplí, umplí) llenáis
umplix (ell ómpli, omplix) llena
umplíxen, umplíssen (omplíxen, umplíxen) llenan
un, uns, una, unes un, uno, una, unas
unánimamen, en unanimidat, tots están de acuerdo unánimamente
unanimidat unanimidad
unflá - unflo, unfles, unfle, unflém o unflám, unfléu o unfláu, únflen – unflára – unflaría – unflaré – Del castellá antic finchar, y este del latín inflare. hinchar
unflat, unflada, unflats, unflades hinchado, hinchada, hinchados, hinchadas
únfle (ell) hincha (él)
únflo (yo únflo una roda en una mancha) hincho
unfló, unflós (unflá) hinchazón,
abultamiento, hinchamiento, tumefacción, inflamación, chichón, bulto, turgencia, vanidad, presunción, engreimiento, soberbia, grandilocuencia, ampulosidad, afectación, envanecimiento, pretensiones, ínfulas
ungla , ungles, ungleta, ungletes uña, uñas
uní, ajuntá – unixco o unixgo, uníxes, unix, uním, uníu, uníxen – uniría – uniguera - uniré unir
uní, ajuntá, juñí a Valjunquera (una parella de machos o yegües) – uníxco, uníxes, uníx, uním, uníu, uníxen, - unit, unida – ajunto, ajuntes, ajunte, ajuntém o ajuntám, ajuntéu o ajuntáu, ajúnten – ajuntat, ajuntada unir, juntar
únic, únics único, únicos
única, úniques única, únicas
unidat, unidats unidad, unidades
unifamiliá, de una sola família, chalets unifamiliás unifamiliar
uniformat, uniformats, uniformada, uniformades uniformado, uniformada
uniforme, uniformes uniforme, uniformes
unínsels (an ells), unínseles (an elles) uniéndoseles
unit, unida, units, unides (vore chuní) unido, unida, unidos, unidas
univers, universo universo
universalmen universalmente
universidat, universidats Universidad, Universidades
universitari, universitaris universitario, universitarios
universitária, universitáries universitaria, universitarias
unsió (extrema) a un mol dolén antes de morís – verbo unsí unción
untá untar
untát, untat, untats, untada, untades (untá), com los alcaldes de la declarassió de Mequinensa untado, untados, untada, untadas
únten (untá) untan
urbana urbana
urbanes urbanas
urbano urbano
urbáns, urbanos urbanos
urgén, urgenta urgente
urgénsia urgencia
urgénsies urgencias
úric, ássit úric, úrica úrico, ácido
urólogo, uróloga, urología urólogo, uróloga, urología
urticán, urticáns, que pique o done picassó. urtica : ortiga urticante, que da picor, que pica
ús (usá) uso
usabe usaba
usaben usaban
usades usadas
usáen, usaben usaban
usán (g) usando
usat usado
usats usados
use (ell, ella) – usá usa
úspen ! Cola ! Vésten ! Fora ! Hale ! Hala ! Fuch ! Arréa ! Vete, largo, fuera, hala, huye, arrea !
ussura, lucro, interés, codíssia, abús, especulassió usura, lucro, interés, codicia, abuso, especulación
ussurero, ussureros usurero, usureros
ussurpassió, expoliassió, expolio, apropiassió indebuda, incautassió, abús, privassió, robo usurpación, expoliación, despojo, apropiación, incautación, abuso, privación, robo
ussurpassió, ussurpassións usurpación, usurpaciones
utensili, utensilis utensilio, utensilios
útil, útils, inútil, inútils Útil, útiles, inútil, inútiles
utilidat, utilidats utilidad, utilidades
utilisá, fé aná, yo fach aná, yo utiliso, utilises, utilise, utilisém o utilisám, utiliséu o utilisáu, utilísen – utilisat (fet aná, empleát), utilisada utilizar
utilisáen, utilisaben utilizaban
utilisat, utilisada utilizado, utilizada
útilmen útilmente

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.