Mostrando las entradas para la consulta temó po ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta temó po ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pauta - Espaventar, Espavantar


Pauta, s. f., patte.

1 lop mal e cruel e afamat, lo qual pres lo cap entre sas pautas premieras, ses tocar de las dens. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Un loup méchant et cruel et affamé, lequel prit la tête entre ses pattes premières (de devant), sans toucher des dents.

(chap. Pota, potes; poteta, potetes. ESP. Pata, patas.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

Pautoms, s. m., pautonier, gueux.

Aisi com, per aventura,

Pautoms pot ric devenir.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Ainsi comme, par aventure gueux peut devenir riche. 

IT. Paltone.

2. Pautonier, Pautoner, s. m., pautonier, vaurien, gueux, libertin.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

De II parelhs de barras la porta es etablia 

E cadenas de fer faytas ab maestria: 

Us pautonier la garda de mot gran felonia; 

Golafre es nomnatz.

Roman de Fierabras, v. 3960. 

La porte est affermie avec deux paires de barres et chaînes de fer faites avec habileté: un vaurien de moult grande félonie la garde; Golafre il est nommé.

Son filh de trotiers,

De ribautz, o d'autres pautoniers. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Sont fils de coureurs, de ribauds, ou d'autres gueux.

Mas que fosson pautonier. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Pourvu qu'ils fussent vauriens. 

ANC. FR. Quatre chivaus m' i faites anseler... 

Et par desus un pautonier monter. 

Roman de Roncevaux. 

Mult véissiez larronz è pautoniers errer. 

Un pautonier fist sus lever 

Ki la porte debveit garder.

Roman de Rou, v. 4253 et 8153.

Souvent fait le peuple de grant admirations de la riche robe d'un orgueilleux pautonnier, mais il ne sçait par quel labeur ny à quelle difficulté il l' a acquise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 396. 

Adj. Molt m' enoia d' una gent pautonera.

Palazis: Molt m' enoia. 

Moult il m'ennuie d'une gent gueuse

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

ANC. FR. Un ord félon, vilain, puant,

Qui moult est maus et pautoniers. 

Le Roi de Navarre, chanson 31.

C'est par vous, dame pautonière, 

Et par vostre fole manière.

Roman de la Rose, v. 9161. 

IT. Paltoniere.


Pavor, Paor, s. f., lat. pavor, peur, frayeur, crainte.

Non aiatz pavor que d'aquesta part nostra vos vengua degun dampnatge. Philomena.

N' ayez pas peur que de cette part nôtre vous vienne nul dommage.

No m'en tenra paors 

Qu'ieu non digua so qu' aug dir entre nos 

Del nostre rey.

Bertrand de Born: Un sirventes farai.

Ne m'en retiendra peur que je ne dise ce que j'entends dire entre nous de notre roi.

Paors non es temorz.

Nat de Mons: Sitot non. 

Peur n'est pas crainte. 

Loc. Eissamen trembli de paor,

Com fa la fuelha contra 'l ven.

B. de Ventadour: Non es meraveilla.

Également je tremble de peur, comme fait la feuille contre le vent.

Ges dompna non ausa descobrir 

Tot so q' il vol, per paor de faillir.

Le Comte de Provence: Vos que m. 

Dame point n'ose découvrir tout ce qu'elle veut, par peur de faillir. 

ANC. FR. Tel poor a que tot tressue. Fables et cont. anc., t. I, p. 255.

De chiaux où Dex paor n' a mis... 

Car ta péors purge et saache 

L'âme aussi con par un tamis. 

Thibaud de Malli ou Helinand, Vers sur la Mort. 

Il a grant poor de l'enfant...

Partonopex or a paor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 15 et 16.

ANC. CAT. Paor. CAT. MOD. Por, pavor. ESP. PORT. Pavor.

(chap. Paó, paós; po, pos; pavor, pavors; temó, temós. Paora es sinónim de broma, boira, boria, dorondón : niebla.)

Puje lo dorondón, puje la broma, puje la boira, sube la niebla

2. Pavoros, Paoros, adj., peureux, craintif, effrayé.

Aquellas que son verayamens verges solon esser pavorozas e vergonhozas. V. et Vert., fol. 95. 

Celles qui sont véritablement vierges soulent être craintives et honteuses.

Paoros 

Son del passar com del morir.

P. Cardinal: Quan vey. 

Ils sont peureux du passer comme du mourir.

Mot foron paoros e trist. V. de S. Honorat. 

Moult furent effrayés et tristes. 

ANC. FR. Et cil s'en vet tout péoros. Roman du Renart, t. I, p. 205.

CAT. Pavoros. ESP. PORT. Pavoroso. IT. Pauroso. 

(chap. Que done po o temó: pavorós, pavorosos, pavorosa, pavoroses; paorós, paorosos, paorosa, paoroses; que té po o temó:

temorico, temoricos, temorica, temoriques; cagat, cagats, cagada, cagades; acollonat, acollonats, acollonada, acollonades; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides; tímit, timits, tímida, tímides.)

3. Paorozamens, Paorosamen, adv., timidement, craintivement.

Anero y paorozamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 21.

(chap. Hi van aná pavorosamen, paorosamen.)

Ils y allèrent timidement.

Non paorosamen, non tart. Regla de S. Benezeg, fol. 21. 

Non timidement, non tardivement.

CAT. Pavorosament. ESP. PORT. Pavorosamente. IT. Paurosamente.

(chap. pavorosamen, paorosamen: en temó, po, paó; acollonadamen, acollonidamen, tímidamen.)

4. Pauruc, Paoruc, adj., peureux, craintif, poltron.

Qui us appellava paoruc, 

Semblaria que vers non fos.

Bertrand de Born: Maitolin. 

Qui vous appelait poltron, il semblerait que (ce) ne fût pas vrai.

Fig. Ab ma volontat paurucha,

No m'a laissat carn ni sanc.

Giraud de Borneil: Quant la bruna.

Avec ma volonté craintive, elle ne m'a laissé chair ni sang.

ANC. CAT. Paoruch. CAT. MOD. Porug.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,











5. Paurugos, adj., peureux, craintif, poltron.

Los discipols paurugos 

Redet ardits e vigoros.

Brev. d'amor, fol. 181.

Les disciples craintifs il rendit hardis et vigoureux.

Ignacio Sorolla Vidal, Manel Riu Fillat

Tota bestia ses sanc es may pauruga. Eluc. de las propr., fol. 29.

(chap. Tota bestia sense sang es mes temorica; tímida, acollonida.)

Toute bête sans sang est plus peureuse.

6. Espavordir, Espaordir, Espaorir, v., effrayer, épouvanter alarmer, effaroucher.

Dis l'autre, per espavordir: 

Vuelh qu' en veias d'autres morir.

Brev. d'amor, fol. 186. 

L'autre dit, pour effrayer: Je veux que vous en voyiez d'autres mourir.

Co fes Felip espaordir. 

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Comment il fit Philippe s'effrayer. 

Lo braus respos, domna, m' espaoric 

Que mi fazetz apres un bel semblant.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

La dure réponse que vous me faites, dame, après un beau semblant, m'alarme.

Part. pas. Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. 

Vic tota sa compagna espaordida. Philomena. 

Effrayé et redoutant de venir vers Narbonne.

Vit toute sa compagnie effarouchée.

Si m' avetz espaorit.

Marcabrus: Assatz m'es.

Tellement vous m'avez effrayé.

CAT. Espavordir. ESP. PORT. Espavorir. IT. Spaurire.

(chap. Espavordí, acolloní, acollonís, acolloná, acollonás.

Yo me espavordixco o espavordixgo, espavordixes, espavordix, espavordim, espavordiu, espavordixen; espavordit, espavordits, espavordida, espavordides.)

7. Espaven, s. m., épouvante, frayeur, effroi.

Aras vos confortas, non aias espaven. V. de S. Honorat.

Maintenant rassurez-vous, n' ayez pas de frayeur. 

No m'en lais mas per dreg espaven.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Je ne m'en désiste que par juste effroi. 

CAT. Espant. ESP. Espaviento (espanto). PORT. Espanto. IT. Spavento.

(chap. Espavén, espavens; espán, espans, v. espantá, espantás; esbarramenta, esbarramentes, esbarradissa, esbarradisses, v. esbarrá, esbarrás; susto, sustos, v. assustá, assustás; esglay, esglays, 

v. esglayá, esglayás.)

8. Espaventalh, s. m., épouvantail.

Espaventalh de favieira 

Sembla.

(chap. Pareix un espantapájaros, esbarramuixons, espaventall de fabera o fabá, favera o favá.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

Folquet de Lunel: Per amor.

Ressemble à épouvantail de champ de fèves.

Seguros, ses espaventalh,

Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh

Que sia 'l camps per nos retengutz.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Rassurés, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le champ soit retenu par nous.

CAT. Espantall. ESP. Espantajo (espantapájaros). PORT. Espantalho.

(chap. espantapájaros, esbarramuixons, espaventall.)

9. Espaventos, Espavantos, adj., peureux.

Si es bestia espaventosa o reiropia. Trad. du Code de Justinien, fol. 41.

Si elle est bête peureuse ou rétive.

- Épouvantable.

La cal es mot... orribla e 'spaventosa. Lo Novel confort.

Laquelle est moult... horrible et épouvantable.

CAT. Espantos. ESP. PORT. Espantoso. IT. Spaventoso. 

(chap. Espantós, espantosos, espantosa, espantoses : que cause espán, temó, po, paó; que se esbarre : burro esbarradís, rucs esbarradisos, mula esbarradisa, someres esbarradises; temorico, acollonit, etc.)

10. Espaventable, adj., épouvantable, effroyable.

Trobo dos flums molt espaventables.

Per ombras malvaisas et espaventablas. 

Liv. de Sydrac, fol. 26 et 41. 

Trouvent deux fleuves moult épouvantables. 

Par ombres mauvaises et épouvantables. 

CAT. ESP. Espantable. IT. Espaventevole. 

(chap. Espantadó, esbarradó, acollonidó, acollonadó, espantadós, esbarradós, acollonidós, acollonadós, espantadora, esbarradora, acollonidora, acollonadora; esglayadó, esglayadós, esglayadora, esglayadores.)

11. Espaventanza, s. f., crainte, frayeur.

Espaventanza dels ricx.

Regla de S. Benezeg, fol. 61. 

Frayeur des riches.

12. Espaventament, s. m., épouvante, effroi. 

L' espaventament d' efern.

Trad. de Bède, fol. 58. 

L' effroi d' enfer. 

ANC. FR. Tant en espouvantement de leurs ennemis qu'en mépris de leurs maître. Comines, liv. I, p. 84. 

Je ne trouvoie fors espouvantement.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 274.

IT. Spaventamento.

13. Espavensa, s. f., frayeur, crainte.

Lo ferm voler don ai greu espavensa.

G. Rudel: Quan lo rius.

Le ferme vouloir dont j'ai pénible frayeur.

14. Espaventablament, Espaventablamen, adv., épouvantablement. 

Plus si demostra espaventablament. Trad. de Bède, fol. 44.

Plus il se manifeste épouvantablement.

Espaventablamen lo menacet. Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Épouvantablement le menaça.

ESP. PORT. Espantosamente. IT. Spaventevolmente. (chap. Espantosamen, espaventablemen : de forma que fa temó, po, paó.)

15. Espaventar, Espavantar, v., effrayer, épouvanter.

Si l'obra t' espavanta. Doctrine des Vaudois. 

Si l'ouvrage t' épouvante. 

Pros hom s' afortis 

E malvatz s' espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Preux homme se fortifie et méchant s' épouvante. 

No m' irais ni m' espaven.

G. Faidit: Gen fora. 

Je ne m' irrite ni m' épouvante. 

Part. pas. Del plus no us aus pregar gaire, 

Tan soi espaventatz. 

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Du plus je n'ose vous prier guère, tant je suis épouvanté.

Tota sa compainha fo fort espaventada. Philomena. 

Toute sa compagnie fut fort épouvantée. 

CAT. ESP. PORT. Espantar. IT. Spaventare. 

(chap. Espaventá, espaventás; espantá, espantás; esbarrá, esbarrás. 

Yo me espavento, espaventes, espavente, espaventem o espaventam, espaventéu o espaventáu, espaventen; espaventat, espaventats, espaventada, espaventades. Yo m' espanto, espantes, espante, espantem o espantam, espantéu o espantáu, espanten; espantat, espantats, espantada, espantades. Yo me esbarro, esbarres, esbarre, esbarrem o esbarram, esbarréu o esbarráu, esbarren. Yo m' esglayo, t' esglayes, s' esglaye, mos esglayem o esglayam, tos esglayéu o esglayáu, s' esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades. 

Atemorí, atemorís : tindre temó: yo me atemorixco o atemorixgo, atemorixes, atemorix, atemorim, atemoriu, atemorixen; atemorit, atemorits, atemorida, atemorides; acolloní, acollonís, acolloná, acollonás. Yo me acollonixco o acollonixgo o acollono, acollonixes o acollones, acollonix o acollone, acollonim, acolloniu, acollonen; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides, acollonat, acollonats, acollonada, acollonades.  )

sábado, 22 de septiembre de 2018

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

La campana de Huesca, políticos catalanes

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.


Original en castellá:

Capítulo V.

De lo que hizo Pedro Saputo para librarse de los alguaciles.


¡Oh libertad preciosa,

no comparada al oro

ni al bien mayor de la espaciosa tierra!

¡Más rica y más gozosa

que el preciado tesoro

que el mar del Sur entre su nácar cierra!

Con armas, sangre y guerra,

con las vidas y, famas

conquistadas en el mundo;

paz dulce, amor profundo.

Que el mal apartas y a tu bien nos llamas:

en ti sola se anida

oro, tesoro, paz, bien, gloria y vida.

No quería Pedro Saputo perder este oro, este tesoro, esta paz, este bien, esta gloria y esta vida que tanto encarece aquí el poeta, y que con un solo nombre siempre dulce y amado llamamos libertad. No la quería perder, y ya estaba sin ella, porque la verdadera libertad tanto está en el espíritu como en el cuerpo, y él tenía el espíritu con las prisiones del miedo tan oprimido, que en ninguna parte sosegaba y de ningún modo se gozaba, como si con una cuerda elástica desde Huesca le hubiesen atado el alma, y él pugnaba por romper la ligadura y sujeción, y no le era posible. Hacía de su cuerpo lo que quería, y con todo no era libre, porque con el temor de la justicia cuyos ministros le parecían todos los hombres, no tenía paz ni descansaba, ni osaba mirar a cualquiera que pasaba a su lado. Y si fue mucho encarecimiento decir, como lo dijeron algunos filósofos antiguos, que el hombre sabio y justo aun en la esclavitud no dejará de ser libre, pero quitando un poco de ese extremo a esta opinión sistemática y poniéndola en el otro término, es innegable que en la libertad del cuerpo no está esencialmente la del ánimo, y que cuando éste carece de ella, también le falta a aquél porque no se asegura. Así que padece el hombre muchas esclavitudes, o esclavitud de muchas maneras, las cuales se pueden reducir a una sola explicación general, diciendo que es causa de esclavitud todo lo que oprime o inquieta el ánimo, y que por consiguiente sólo puede ser verdadera y constantemente libre, el hombre justo y animoso, el hombre de bien y sereno, el hombre de conciencia clara y pura que nada teme, sobre todo si se contenta con su suerte, y no le trae inquieto y desvelado la ambición, la codicia u otra pasión lanzada a sus viciosos términos.

Adonde quiera que iba Pedro Saputo llevaba las prisiones del miedo, como se ha dicho; y trabajándose por romperlas dio en un pensamiento diabólico y se arrojó a una temeridad que sólo a él pudiera ocurrir y de que sólo él pudiera salir con la cabeza sana.

Estaba, pues, en su capilla de la iglesia revolviendo su proyecto y previniendo los casos y dificultades que donde quiera pudieran levantarse; y paso a paso y sin él moverse fue viniendo el día. Se abrieron las puertas, entraron las gentes, y cuando le pareció se salió a la calle y fue a las tiendas y compró tela, hilo, seda y demás cuenta; se llevó un pan y unas salchichas, y hecho un fardito de todo se fue de la ciudad río arriba. Llegó a un sitio retirado y oculto; plantó sus reales y se puso a cortar y luego a coser un vestido de mujer tan retrechero, que cuando se lo puso, él a sí mismo se parecía mujer real y verdaderamente como si tal hubiese nacido. Compúsose también el pelo que le tenía negro y largo; y aderezado, atildado y pulido quedó convertido en la muchacha más denguera de toda la tierra, tan satisfecho y alegre que dudó si volvería en su vida al traje y pensamientos de hombre. Comióse enseguida el pan y las salchichas, que era ya hora porque el sol caía ya a ocultarse en la sierra de Monegros, bebió del río, volvió a mirar y esperar un poco, hizo dos o tres zalamerías de doncella requebrada, echó pelillos al aire, y desnudándose y recogiendo en un pañuelo el traje de mujer se fue a pasar la noche a donde le guiasen los pies y su buena ventura.

Como viese al salir del barranco una aldea, empinada en los primeros montes, se dirigió allá posando en la primera casa que encontró abierta. Cenó largo y sabroso, pagó bien a la huéspeda, que era una pobre madre de cuatro hijos y sin marido porque trabajaba en otro pueblo, durmió en una cadiera o escaño con una manta en la cocina, y con el día se despidió de aquella humilde posada y se salió del lugar y dijo: mamola, alguaciles. Y dicho esto se arrojó de pechos al agua tomando un viento que no le siguiera aun con la vista el más ligero andarín del mundo.

¿A dónde fuera él en un día si no parara?, y eso que no iba por caminos, sino siempre a campo traviesa, que no todo era tirado y de paso recto. Paró a comer en un pueblo, y a dar tiempo al día en un bosque, luego en un cerro, después en un río donde se vistió de mujer y rasgó y esparció el vestido de hombre; y al caer de la tarde se encontró cerca de una población granada, pareciéndose a un lado un edificio grande y distinguido que por algunas señales conoció que era convento de monjas. ¡Esto es lo que buscaba, dijo; aquí de mi ingenio; aquí de toda la versucia y tacañería que me dio mi padre y la Pupila de Almudévar! Ahí es donde yo he de entrar, porque así lo ordenan la necesidad y el miedo que aquí son una sola persona. Y ¿qué vida debe ser la de estas mujeres que huyen del mundo sin saber por qué y sin que el mundo se le dé ni se le quite de ellas? Ahí viven encerradas mirándose y revolviéndose sobre sí mismas como agua divina de su corriente, como pez en redoma, como culebra tapada en su agujero. Ahí viven solas, mujeres solas, mujeres siempre y sólo mujeres entretenidas en rezar latines que así los entienden como yo sé si fray Toribio el del guijarro quedó vivo o muerto en la capilla. Pues ahí se ha de penetrar, y entrar Pedro Saputo, y ahí de vivir lo que pueda, a la moda mujeril hasta que saque de tino media docena de ellas, o yo le pierda y haya de salir huyendo y volver a este mundo que ahora yo voy a dejar sin despedirme ni decille: mira que tramonto.

Dichas estas palabras hízose un gran rasgón en el vestido, se descompuso un poco el tocado y el cabello, se dio dos o tres arañazos en la cara y un recio bofetón a un lado, embarró un poco una media y se afeó con otros desmanes; representando una muchacha escapada por milagro de las manos de unos insolentes y perros de arrieros que quisieron violarla. Sacó el color de tristeza y compunción, se mojó y refregó los ojos con diez salivas y una poca de tierra, y así parado se llegó al torno y tocó la campanilla; respondióle una voz gangosa con el Ave María de costumbre, y él dando grandes suspiros y sin decir palabra prorrumpió en llorar como desahogándose de una gran congoja que le inundaba el pecho y le ahogaba. Al fin pudo hablar, y a las cien preguntas que le hizo la gangosa madre, pudo decir que era una muchacha que llegaba muerta de miedo de los hombres de cuyas manos le había librado Dios por dos veces aquel día yendo al pueblo de una tía pobre y enferma para cuidalla, a donde la llevaba un tío, hermano de su padre a quien unos ladrones ataron de pies y manos. ¡Oh válgame Dios lo que inventó y dijo allí de repente para que por caridad y hasta saber de su tío y avisar a un hermano que tenía tejero o pelaire en la tierra baja la admitiesen en el convento! ¡Lo que suspiró y lloró y fingió y mintió de punta, de llano, de tajo y de revés en un instante! La tornera condescendió en avisar y llamar a la priora, a la cual comenzó de nuevo a referirle, siempre sollozando, las mismas y otras cien patrañas, y a llorar y desatinar de modo que de compasión y en clase de criada por algunos días, si otra cosa no se pensase, la admitió al fin y la abrieron la puerta.