Mostrando las entradas para la consulta arrossegá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arrossegá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 11 de septiembre de 2017

Rossegadó, rossegadós

Rossegadó, rossegadós; rossegadora, rossegadores.

Arrossegá, rossegá: arrossego, arrossegues, arrossegue, arrosseguem o arrossegam, arrosseguéu o arrossegáu, arrosseguen; arrossegat (arrós segat), arrossegats, arrossegada, arrossegades; 

Rosegá se fa en lo pa, la crosta, si está du (roer).

Comente Luis Arrufat:
 
Pa enganchals se clavabe una ferradura de mula a la part `plana mes gorda per aon se habie serrat lo pi y allí se enganchae un gancho que portabe als estiradós de la mula. Me en recordo mol llun, pero a lo milló, sen crio u hay vist un camí y cosa de diau o dotse pins, o troncs. Y com se escamoteaben les rames en la estral pa llimpiá les rames del pi y disá lo tronc completamén llimpio.
 
ROSSEGADOR (o arrossegador), ROSSEGADORA m. i f. i adj. 
Que rossega; cast. arrastradorLa veu era apressant, arrossegadora, Víct. Cat., Mare Bal. 27. a) m. Noi que buida les gavetes de fang i terra que els minaires treuen dels pous i dels colls de mina (Tarr.). DCVB.
 
Los rossegadós eren homens que fee aná bésties de cárrega per a arrossegá fusta.
A Beseit ña mol piná, als Ports, y abans no ñabíen máquines, tractós, se fee tot en animals.
 
Mula, macho, caball, yegua, percherón.
 
Los animals eren mol cars, treballaen mol y se feen vells pronte, los agotaen.
 
Arrossegá fusta pel pla ya es fort, pero per a baixá barrons, llumeres, melis, dels Ports de Beseit, se teníen que passá tolls de aigua, barrangs, costes. 
 
Al hivern, los tolls podíen está gelats, o sol mich gelats y podíen caure adins, en perill de mort per a animals y homens. La broma (niebla, dorondón, boira) tamé ere una dificultat mes , a vegades ere tan espessa que no vees a un pam.
 
Al estiu, la caló per an esta faena ere insoportable, mosques, mosquits, tabáns, suó, tan per als animals com per als rossegadós.
 
Estos animals teníen que minjá mol, y descansá cuan podíen, y beure.
 
Lo poc que sé de aixó lay hay sentit a Alberto Tejedor, rosset, al bar les eres de Beseit. Deu sé dels mes jovens que u han fet. 
 
 
Rossegadó, rossegadós; rossegadora, rossegadores.
 
Los cortaban a estral y le clavaban la clavija en una punta para bajarlos por las laderas de uno en uno. En sitio más llano les hacían un orificio con un berbiquí, pasaban una cadena y arrastraban varios de una vez.
 
 
Rossegadós, mula, macho, arrossegá, fusta
 
Arrossegán PI, pins
 
Arrosegán PI, pins

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!

lunes, 27 de abril de 2026

Rossi, Roci, Roncin

Rossi, Roci, Roncin, s. m., roussin, cheval de peine.
Voyez Denina, t. II, p. 171; Aldrete, p. 366; Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 234.
Totz jauzions, de mon rossi
Dessendey jos, sobr' el gravelh.
Gavaudan le Vieux: L'autre dia.
Tout joyeux, de mon roussin je descendis en bas, sur le gravier.
Paubre lairon pent hom per una veta,
E pen lo tals qu' a emblat un roci.
P. Cardinal: Prop a guerra.
Pauvre larron on pend pour une vétille, et tel le pend qui a volé un roussin.
Cavalcant un roncin lear. Roman de Jaufre, fol. 5.
Chevauchant un roussin gris-pommelé.
ANC. FR. S'en s'estable éut ung roucin. Roman de la Rose, v. 1124.
Pour cause de un ronci de service.
Lett. de rém., 1321. Carpentier, t. III, col. 661.
CAT. Rocí. ESP. Rocín. PORT. Rocim. IT. Ronzino. (chap. Rossí, rossins, una classe de caball. Famós per lo nom Rocinante, del Quijote.)

Rossí, rossins, una classe de caball. Famós per lo nom Rocinante, del Quijote


2. Rossa, s. f., rosse.
Fig. Jatz ab una vielha rossa
Que cordeia et tira gossa.
P. Cardinal: D' Esteve de.
Git avec une vieille rosse qui attache et traine chienne.
CAT. Rossa. IT. Rozza.

3. Rossinier, Rocinier, Roncinier, s. m., rossinier, meneur, monteur de roussins.
Un rossinier, nas de croc.
T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.
Un meneur de roussins, nez de croc.
Raubador ni malvat rocinier
No rauberan mais Venaissi.
P. Vidal: Drogoman.
Voleurs ni méchants rossiniers ne déroberaient davantage Venaissin.
Ronciniers, joglars plaides.
T. de Taurel et de Falconet: Falconet.
Rossinier, jongleur chicaneur.
(chap. Rossiné, rossinés, rossinera, rossineres : arriero, arrieros, arriera, arrieres. Com un palafrené pero en rossins.)

Arrieros , Valjunquera, Mirablanc, revista, traducsió, Luis Arrufat

4. Rossegar, v., rosser, assommer.
Part. pas. Cant ela l' ac pro battut 
E rossegat e vil tengut.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Quand elle l'eut assez battu et rossé et vil tenu.

Rossegadós, mula, macho, arrossegá, fusta

5. Arossar, v., rosser, battre.
Part. pas. fig.
Dira tot lo mon Karles es arossatz. Roman de Fierabras, v. 3808.
Tout le monde dira Charles est rossé.

batre; Arossar, v., rosser, battre.

domingo, 26 de abril de 2026

Robe; Roca; Roder; Rodor

Robe, s. m., lat. rubetum, haie, hallier de ronces.
Robe, o boysho, es espes ajustamens de spinas et de semlans rams.
Eluc. de las propr., fol. 221.
Hallier de ronces, ou buisson, c'est épais rapprochement d'épines et de semblables rameaux.

Eixecacóduls, Moncho; Roca, Rocha, s. f., roche, roc.

Roca, Rocha, s. f., roche, roc.
En auta roca es bastitz.
Pierre d'Auvergne: En estieu.
Sur haute roche est bâti.
En las rocas, sus la marina. V. de S. Honorat.
Dans les roches, sur la plage.
Ayga... fontal..., de rocha viva... nayshent. 
(chap. Aigua... de fon..., de roca viva... naixén - o naixenta, que naix.)
Eluc. de las propr., fol. 150.
Eau... de source..., de roche vive... naissant.
CAT. ESP. Roca. PORT. Rocha. IT. Roccia. (chap. Roca, roques; roqueta, roquetes; roquissal, roquissals. Tormo com lo de La Vall, tormos; barrócul, barroculs; códul, coduls. Vore Peira, Peyra : pedra.)

Valdeltormo, La Vall, galería fotos, Iván Sancho, tormo, piedra grande

2. Roc, s. f., roc, l'une des pièces du jeu d'échecs, appelée aussi tour.
Mot sai ab cavalier gen jogar et ab roc.
P. Bremond Ricas Novas: En la mar.
Moult je sais avec cavalier gentiment jouer et avec roc.
Al flac jelos cug dir mat ses tot roc.
Blacasset: Gerra mi play.
Au flasque jaloux je pense dire mat sans aucune tour.
ANC. FR. Del paonet a un roc pris,
Après le roc a pris la fierce.
Roman du Renart, t. III, p. 333.
IT. Rocco. (ESP. Roque : torre del ajedrez.) (chap. Roc, rocs : torre, torres del ajedrés; San Roc : San Roque.)

3. Roqueta, s. f. dim., petite roche.
El planiol asetet si
En una roqueta de lausa.
V. de sainte Énimie, fol. 23.
En l'esplanade elle s'assit sur une petite roche de pierre.

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

4. Rocat, s. m., rocher.
Que neys encar vezer poyriatz
Aqui montanhas e rocatz.
V. de sainte Énimie, fol. 37.
Que même encore vous pourriez voir là montagnes et rochers.
5. Rochier, s. m., rocher.
El pueg sotz Morimonda, on son aut li rochier.
Roman de Fierabras, v. 139.
Au puy sous (Morimonde) Marimonde, où sont hauts les rochers.
De sobr' els natural rochiers.
Marcabrus: Pus s' enfulheysson. (N. E. leo enfuelheysson)
Dessus les naturels rochers.

6. Deroc, Derroc, s. m., ruine, renversement.
Adug vos an a derroc.
T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.
Vous ont conduit à ruine.
Fig. En talent ai q' un serventes encoc
Per trair' a cels q' an mes pres a deroc. 
Durand, tailleur de Paernes: En talent.
J'ai en désir que j'encoche un sirvente pour tirer à ceux qui ont mis mérite en ruine.

7. Derocamen, s. m., renversement, démolition.
Carta del derocamen de la torre del castel.
(chap. Carta del assolamén de la torre del castell; demolissió, abatimén.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 165.
Charte de la démolition de la tour du château.

8. Derocar, Derrocar, Desrocar, Darroquar, v., renverser, démolir, abattre.
Derocar fortz castelhs ben bastitz. 
Austor Segret: No sai.
Renverser forts châteaux bien bâtis.
Las regnas romp a un randon,
E vay derrocar lo guarzon.
V. de S. Honorat.
Les rênes romp d'un coup, et va abattre le valet. 
Quant... fo vengutz al avan dich castel, lo fetz de totz ponhs darroquar. 
Cat. dels apost. de Roma, fol. 169.
Quand... fut venu à l'avantdit château, il le fit de tous points démolir.
Fig. Ab aquest argumen te volrai derocar.
Izarn: Diguas me tu.
Avec cet argument je voudrai t'abattre.
Vos anatz cazen e derrocan.
T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans.
Vous allez tombant et renversant. 
Part. pas. Ni 'n sui feritz ni desrocatz.
P. Cardinal: Ar mi pues (puesc).
Ni je n'en suis frappé ni renversé.
E 'l sepulcre fondutz e desrocatz.
Lanfranc Cigala: Quan vei.
Et le sépulcre détruit et renversé.
ANC. FR. Se ne fust Jupiter à la foudre bruiant 
Qui tous les desrocha, jà n'éussent garant.
Roman d'Alexandre, not. des Ms., t. V, p. 115.
Les pionniers frappèrent sus pour la desrocher.
Rabelais, liv. II, ch. 33.
CAT. ESP. PORT. Derrocar. IT. Dirocciare. (chap. Derrocá, assolá, tombá, demolí, abatre; sorsí.)

9. Enderoc, s. m., renversement, choc, contrecoup. 
No i trobon negun gandill,
Mas cazut son del enderoc.
Marcabrus: Bel m' es cant.
N'y trouvent nul refuge, mais ils sont tombés du contrecoup.

10. Enderrocar, v., culbuter, abattre, faire la culbute.
Part. pas. Vey talar ortz e vinhas e blatz,
E vey gienhs traire e murs enderrocatz.
Bernard de Rovenac: Belhs m' es.
Je vois couper jardins et vignes et blés, et je vois engins tirer et murs abattus.
Soi cazutz, et ai enderrocat.
Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.
Je suis tombé, et j'ai fait la culbute.
CAT. Enderrocar. (N. E. Es curioso el parecido del catalán enderrocar con el romance, lengua romana, occitano enderrocar. Quizás fueron los catalanes a Estrasburgo en el año 842 a enseñarles a hablar a los francos - y teutones.)


Roder, Rozer, Roer, Royre, v., lat. rodere, ronger.
Ca... va pel mech de la fanga royre l' os.
(chap. Lo gos... va pel mich del fang a rossegá l'os.) 
Eluc. de las propr., fol. 84.
Le chien... va par le milieu de la fange ronger l'os.
Lo guos ro e 'l lebrier gron.
(chap. Lo gos rossegue y lo llebrel gruñ o gruñix. Guos : gos dogo.)
Marcabrus: A l' alena.
Le dogue ronge et le lévrier grogne.
Esmirle roen plus soven
Lurs pes qu' autr' auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Les émérillons rongent plus souvent leurs pieds que les autres oiseaux.
Al auzel qui si ro aisi.
Deudes de Prades, Auz. cass.
A l'oiseau qui se ronge ainsi.
Loc. fig. Lag rozetz las mas,
A ley de cer rabioza,
Als paucs et als grans.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Laidement vous rongez les mains, à manière de serpent enragé, aux petits et aux grands.
Part. prés. Eruca..., es verms..., flors et frugz rozent.
(chap. La oruga..., es cuc..., que rossegue flos y fruits, fruites.)
Eluc. de las propr., fol. 250.
Chenille..., c'est vers..., fleurs et fruits rongeant.
Part. pas. Li moillas las penas arnosas,
Que no son encar del tot rozas.
(chap. Li bañes les plomes sarnoses (tiñoses), que no están encara del tot rossegades.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous lui mouillez les pennes teigneuses, qui ne sont point encore entièrement rongées.
- Rogner.
Si sol la coa 'l rozatz.
Marcabrus: Dirai vos.
Si seulement la queue vous lui rognez.
CAT. Roure. ESP. PORT. Roer. IT. Rodere. (chap. Rossegá; ratá. Rossegá, arrossegá, es tamé arrastrá, com se fée en los pins o datres abres del Port de Beseit en les caballeríes; rossegadó, rossegadós, rossegadora, rossegadores; arrossegadó, arrossegadós, arrossegadora, arrossegadores. Al arrastrá per enterra los abres, estos se rossegaben, se pelabe en part la crosta.)

Rossegadó, rossegadós; rossegadora, rossegadores.

2. Romiar, v., ruminer.
Deu hom romiar aquesta vianda ayssi com buou romia sa pastura.
(chap. Se deu rumiá esta vianda aixina com lo bou (o buey) rumie la seua (sa) pastura.)
V. et Vert., fol. 42.
On doit ruminer cette nourriture ainsi comme le boeuf rumine sa pâture.
(chap. Rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)
3. Ruminar, v., lat. ruminare, ruminer.
Rumina vianda en son cor. Trad. de Bède, fol. 53.
Il rumine la nourriture dans son corps.
Part. prés. Animans popans et ruminans.
(chap. Animals mamíferos y rumians. Popa : mamella. En fransés traduíx Raynouard “remâchants”, que remasteguen, o sigue, rumien.)
Eluc. de las propr., fol. 275.
Animaux remâchants et ruminants.
CAT. ESP. PORT. Ruminar. IT. Ruminare. (chap. Rumiá. Rumián, rumians, la vaca es rumián o rumianta, les vaques són rumians o rumiantes.)

4. Rosegar, Rozegar, v., ronger, rogner.
Sabi gros os rosegar.
(chap. Yo sé gros os rossegá.)
Honorat Bonet, Marca, Hist. de Béarn, p. 719.
Je sais gros os ronger.
Ton ventre rosegaras. Brev. d'amor, fol. 58.
(chap. Ton ventre rossegarás; la teua pancha.)
Ton ventre tu rongeras.
Lebrosia..., cum leo, rozega los membres. Eluc. de las propr., fol. 99.
(chap. (La) lepra..., com (lo) león, rossegue los membres o miembros.)
La lèpre..., comme lion, ronge les membres.
CAT. Rosegar. (chap. Rossegá.)

5. Redonhar, Rezonar, Rezoynar, v., rogner, tondre, couper.
Part. pas.
L' espero li a prop del talo redonhat. Roman de Fierabras, v. 4796.
L'éperon lui a près du talon coupé.
Rezoynat son et an lonc col. V. de S. Honorat.
Ils sont tondus et ont long cou.
Un' alauzeta ben penada
Non ges corta ni rezonada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Une alouette bien pennée non point courte ni rognée.

6. Rozenda, s. f., rongeure, avidité.
Tals cuid' aver gentils enfans,
Qu' els a renoviers e truans,
Tolledors, plens de rozenda.
P. Cardinal: A tot farai.
Tel pense avoir de gentils enfants, qui les a usuriers et vauriens, pillards, pleins d'avidité.

7. Corroder, v., lat. corrodere, corroder.
Que la medecina acuta corroda tot aquo.
Corrodent, es corrupcio, la qual corrodeys aissi coma foc.
Trad. d'Albucasis, fol. 44.
Que la médecine aiguë corrode tout cela.
Chancre, c'est corruption, laquelle corrode ainsi comme feu.
- Part. prés. subst. Chancre.
Corrodent, es corrupcio, la qual corrodeys aissi coma foc.
Cauterizacio de corrodent. Trad. d'Albucasis, fol. 11.
Chancre, c'est corruption, laquelle corrode ainsi comme feu.
Cautérisation de chancre.
Part. pas. Pels de lor son corrodutz. Trad. d Albucasis, fol. 13.
Les poils d'eux sont corrodés.
CAT. Corroir. ESP. PORT. Corroer. IT. Corrodere. (chap. Corroí; en lo cas del metal, robellá, de rubeo, roch, en b. Se pot trobá en v, rovellá, com robelló, robellons; rovelló, rovellons : lactarius, de lleit. Corroít, corroíts, corroída, corroídes; robellat, robellats, robellada, robellades. Vore Roill, Ruils.)

8. Corrosio, Corrozio, Corrossio, s. f., lat. corrosio, corrosion, action de ce qui corrode.
Si vezes la corrossio e la corruptio anar.
(chap. Si veus la corrossió y la corrupsió aná : caminá.)
Corrosio o pruziment.
Trad. d'Albucasis, fol. 47 et 61.
Si tu vois la corrosion et la corruption aller.
Corrosion ou prurit.
Si pels extremps l' ayga fa alguna corrozio. Eluc. de las propr., fol. 173.
(chap. Si pels extrems l'aigua fa alguna corrossió.)
Si par les extrémités l'eau fait aucune corrosion.
CAT. Corrosió. ESP. Corrosión. PORT. Corrosão. IT. Corrosione.
(chap. Corrossió o corrosió, corrossions o corrosions. Robell, robells; rovell, rovells. Al ou tamé ña robell, la part mes rubia - roija (yema), que sol sé taronja, depén de la alimentasió.)

9. Corroziu, Corrossiu, adj., lat. corrosivus, corrosif.
Medecina aguda, corrossiva, entro que l' os sia descubert.
Trad. d'Albucasis, fol. 5.
Médecine aiguë, corrosive, jusqu'à ce que l'os soit découvert.
Urina... dezicativa et corroziva. Eluc. de las propr., fol. 57.
Urine... dessiccative et corrosive.
CAT. Corrosiu. ESP. PORT. IT. Corrosivo. (chap. Corrossiu, corrosiu; corrossius, corrosius; corrossiva, corrosiva, corrossives, corrosives.)

Rodor, s. m., redoul, sorte de plante.
Las erbas..., ad obz del mestier de la blancaria, so es assaber rodor.
Cartulaire de Montpellier, fol. 47.
Les herbes..., pour besoin du métier de la tannerie, c'est à savoir redoul.

domingo, 19 de julio de 2026

Tibia, Tybia, Ties, Tigre, Tygre, Tigra, Triga, Til, Atilhar, Atillar, Timbre, Timpanistres, Tina, Tyna

Tibia, Tybia, s. f., lat. tibia, flûte.
Tibia, es istrument.
Eluc. de las propr., fol. 282 et 60.
Flûte, c'est instrument.
Flûte, c'est musical instrument.
ESP. (flauta) IT. Tibia. (chap. Flauta, flautes; fabriol, fabriols. Tibia signifique ni freda ni calenta y un os de la cama; vore tibio, tibios, tibia, tibies.)

chap. Flauta, flautes; fabriol, fabriols. Tibia signifique ni freda ni calenta y un os de la cama; vore tibio, tibios, tibia, tibies.




Ties, s. m., Thyois, Tudesque, nom de peuple.
Viu deseretatz malgratz de sos Ties.
Sordel: Planher vuelh.
Vit déshérité malgré de ses Thyois.
A cui servon Tyes et Alamans.
Aimeri de Peguilain: Destreitz cochats. 
À qui servent Tudesques et Allemands.
Adjectiv. Al semblan del rei ties,
Quam l' ac vencut l' emperaire.
G. Faidit: Al semblan.
A l'imitation du roi thyois, quand l'eut vaincu l'empereur.
- Langage tudesque.
L' us paraula ties, l' autre romans. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.
(chap. La un parle alemán (tudesco), l'atre romans : antic chapurriau; vore lo añ 842.)
L'un parle tudesque, l'autre roman.

Tigre, Tygre, s. m., lat. tigrem, tigre.
Tigre, es bestia... viaciara, que corr a guiza de sageta.
Leopartz, tygres.
Eluc. de las propr., fol. 260 et 169. 
Tigre, c'est bête... alerte, qui court à guise de sagette.
Léopards, tigres.
CAT. ESP. PORT. IT. Tigre. (chap. Tigre, tigres. Tres tristes tigres mingen blat tridet de un cam (campo) de blat : trigo, trigal en castellá.)

2. Tigra, Triga, s. f., tigresse.
Si cum la tigra el mirador
Que, per remirar son cors gen,
Oblida s' ira e son turmen.
Richard de Barbezieux: Be volria.
Ainsi comme la tigresse au miroir qui, pour admirer son corps gentil, oublie sa colère et son tourment.
Lo mons es si cum la triga
Que, miran se, sos natz laissa.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
Le monde est ainsi comme la tigresse qui, en se mirant, ses petits laisse.
IT. Tigra. (ESP. Tigresa. chap. Tigressa o tigresa, tigresses o tigreses.)

Til, s. m., agrément, gracieuseté, art, adresse.
Per q' usquecs amaires entent
En aut son amor e son til,
Refudan so que 'lh sembla vil.
Brev. d'amor. Gloss. occit., p. 305.
C'est pourquoi chaque amant dirige en haut son amour et son adresse, refusant ce qui lui semble vil.

2. Atilhar, Atillar, v., disposer, arranger, ajuster.
Quecx auzel que a vos sana,
De chantar s' atilha.
Marcabrus: El mes.
Chaque oiseau qui a voix saine, à chanter se dispose.
Part. pas. Ero be armatz et atillatz. Philomena.
Étaient bien armés et disposés.
3. Atillamen, s. m., agrément, politesse, disposition, manière.
Ab ric semblan e 'l bel atillamen
E 'l plazen ris e l' amoros parlar.
Sordel: Si col malaus.
Avec noble mine et la belle manière et l'agréable sourire et l'amoureux parler.

Timbre, s. m., timbre.
Timbres que se feron a Perpinha. Tarif des monnaies en provençal.
(chap. Timbres que se van fé a Perpiñán.)
Timbres qui se firent à Perpignan.
Lo timbre de sembelins. Cartulaire de Montpellier, fol. 113.
Le timbre des fourrures.
ESP. PORT. Timbre. (chap. Timbre, timbres : sello, sellos; fábrica de moneda y timbre; tamé es un timbre lo que sone.)


Timo, Timon, s. m., lat. temonem, timon.
Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 255.
Levero lo govern e lo timo. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 27.
Levèrent le gouvernail et le timon.
Lo timon de la nau. 
Charte des droits du péage de Valence. Hist. de Valence, p. 297. 
Le timon de la nef.
Nauchier,
…. As tegut mal lo timon.
Dialogue de l'Ame et du Corps.
Nocher,... tu as tenu mal le timon.
CAT. Timó. ESP. Timón. IT. Timone. (chap. Timó, timons; pera la planta vore mes amún.)

Lo agüelo y lo Mar. Chapurriau. Ernest Hemingway. Ramón Guimerá Lorente

Timpanistres, s. f., lat. tympanistes, tympanite, sorte d'hydropisie.
A la especia de timpanistres. Trad. d'Albucasis, fol. 29.
A l'espèce de tympanite.
ESP. Timpanitis. PORT. Tympanites. IT. Timpanite. (chap. Timpanitis, inflamassió del tímpano o tímpanos.)

Tina, Tyna, s. f., lat. tina, tine, tonneau, cuve.
Pan d' ordy vielh e vi mudat de tyna.
T. de Thomas et de Bernado: Bernado.
Pain d'orge vieux et vin mué de tine.
En 1 tina plena d' aygua. Philomena. 
(chap. A una tina plena d'aigua o aygua.) 
Dans une tine pleine d'eau.
CAT. ESP. PORT. IT. Tina. (chap. Tina, tines; cuba, cubes; carretell, carretells; barrica, barriques; tinet, tinets pera l'oli.)

2. Tona, s. f., tonne, tonneau.
Apothecas quas rustici tonas vocant.
Vita S. Sori, act. 55, 1 febr., t. I, p. 202.
En tonas e en vaissels en an ilh asatz mes. Guillaume de Tudela.
En tonnes et en vaisseaux ils en ont assez mis.
- Tonnelle, sorte de filet.
Venari, seu capere perdicos cum reti vocato tonna.
Charte de Louis II, comte de Provence, de 1402.
A Dieu comen Proensa e Gapenses,
Qu' ieu reman pres si cum perditz en tona.
Rambaud de Vaqueiras: D' amor no.
A Dieu je recommande Provence et Gapensois, vu que je demeure pris ainsi comme perdrix en tonnelle.

3. Tonel, Tonell, s. m., tonneau.
Li tonel que rotlan e 'l trau e 'l cabiro. Guillaume de Tudela. 
Les tonneaux qui roulent et les poutres et les chevrons.
Un tonell... enans que hom y meta lo bo vi. V. et Vert., fol. 66.
Un tonneau... avant qu'on y mette le bon vin.
ANC. FR. Comme le bondon d' un tonnel. Joinville, p. 48.
ANC. CAT. Tonell. ESP. PORT. Tonel.

4. Tonela, s. f., tonnelle, treille.
Bo vi giroflatz
Val be vi de tonela.
Izarn: Diguas me tu.
Bon vin giroflé vaut bien vin de tonnelle.

5. Tinel, s. m., tourelle, bastion.
Una tor e tinel... an derocat. Chronique des Albigeois, col. 42.
Une tour et bastion... ils ont renversé.
CAT. Tinell. ESP Tinel. IT. Tinello. (chap. torreta, torretes; bastión, bastions.)

La Torreta, calle Diputación, lo planet

Tinal, Tinau, s. m., tinet, sorte de bâton employé comme arme offensive.
Li escon e las archas e 'l tinal e 'l pilo.
Lansas et espazas e bastos e tinaus. 
Guillaume de Tudela.
Les huches et les coffres et les tinets et les javelots.
Lances et épées et bâtons et tinets.
ANC. FR. Je sais de Guillaume au tinel.
Les deux Troveors ribaus. Rutebeuf, t. I, p. 333.

Tinea, Tinha, s. f., lat. tinea, teigne.
Tinea, es verm.
Tinea... gasta... drap.
Eluc. de las propr., fol. 260 et 79.
Teigne, c'est ver.
Teigne... gâte... drap.
Contra tinha pren cautz viva. Collect. de recettes de méd.
(chap. Contra (la) tiña pren cals viva.)
Contre teigne prends chaux vive.
CAT. Tinya. ESP. Tina (tiña). PORT. Tinha. (chap. Tiña, tiñes; vore tiñós, Ref, Rasca.)

Rasca, tiña, teigne

Tinelh, s. m., querelle, contestation, débat.
Empero brega e tinelh
Vuelh aver tos temps ab eys.
Folquet de Lunel: Si quon la.
C'est pourquoi dispute et débat je veux avoir toujours avec lui-même.

Tiran, Tyran, s. m., lat. tyrannus, tyran.
Son... obras de tyrans. Chronique des Albigeois, col. 57.
(chap. Són... obres de tirans o tiranos.)
Sont... oeuvres de tyrans.
- Adj. Rude, fâcheux, impérieux.
Si anc mi trobet tiran,
Trobet m' adonc humil e merceian.
Ralmenz Bistors: Aissi col fort.
Si oncques elle me trouva impérieux, elle me trouva alors humble et suppliant.
Pas d' aisso m' es escarsa e tiranz.
G. Faidit: Molt a.
Puisque de cela elle m'est avare et impérieuse.
Enic, orguilhos e tiran.
B. Zorgi: Pron si deu.
Inique, orgueilleux et tyran.
CAT. Tirá. ESP. Tirano. PORT. Tyrano. IT. Tiranno. (chap. Tirano, tirans o tiranos.)

2. Tirannia, Tyrannia, s. f., du lat. tyrannis, tyrannie.
De tirannia e de non deguda occupacio. L'Arbre de Batalhas, fol. 30.
De tyrannie et de non due occupation.
Benignament, ses tyrannia. Eluc. de las propr., fol. 10.
(chap. Benignamen, sense tiranía.)
Bénignement, sans tyrannie.
CAT. ESP. (tiranía) Tirania. PORT. Tyrannia. IT. Tirannia. (chap. Tiranía, tiraníes.)

Pancaluña: El Ídolo con pies de barro

Tirar, v., tirer, traîner, entraîner.
Ill fes tirar, quan l' ac pres,
Sa carret' e son arnes.
G. Faidit: Al semblan.
Lui fit tirer, quand il l'eut pris, sa charrette et son harnais.
Non pot trair tant que tir. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne peut arracher tant qu'il tire.
- Arracher, retirer.
Los pels saurs tira de sa testa. V. de S. Honorat.
Les cheveux blonds arrache de sa tête.
Ans que tires aissi la lansa. Philomena. 
Avant qu'il tirât ainsi la lance.
- Attirer. 
Ab l' alen tir vas me l' aire.
P. Vidal: Ab l' alen.
Avec l'haleine je tire vers moi l'air.
Eissamens cum l' azimans
Tira 'l fer e 'l fai levar.
Folquet de Marseille: Si cum selh.
Pareillement comme l'aimant attire le fer et le fait lever. 
- Oter (ôter). 
Tiran l' escala mantenent,
E Guignetz pendet al vent.
V. de S. Honorat.
Ils tirent l'échelle sur-le-champ, et Guignet pendit au vent.
- Pousser, se développer.
Fruitz far non sol l' albre qu' en alt tir.
T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer.
N'a pas coutume de produire fruits l'arbre qui en haut tire.
Fig. Aissi vai tiran 
Sos pretz e s' espan
Sobr' autres que son,
Cum sus el vergan
Fai la blanca flors.
P. Raimond de Toulouse: Non puesc.
Ainsi va se développant son mérite et se répand sur autres qui sont, comme sus au verger fait la blanche fleur.
- Aller, s'acheminer
Tiravan e passavan cami tant que podian. Chronique des Albigeois, col. 10.
(chap. Tiraben y passaben camí tan com podíen; tirá camí.)
Allaient et gagnaient du chemin tant qu'ils pouvaient.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

- Affliger, peiner, déplaire, contrarier.
Dirai vos que fort me tira
Vieilha gazals.
Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.
Je vous dirai que fort me déplaît vieille bavarde.
Loc. Elh lo va tirar a part, e va li contar. Philomena.
Il va le tirer à part, et va lui conter.
Mandamen donet als vassalls
Qu' el fazon tirar a cavalls.
V. de S. Honorat.
Il donna ordre aux vassaux qu'ils le fassent tirer à chevaux.
Totz quan faitz e dizetz
Es ben, sitot a me tira.
Rambaud d'Orange: Dona.
Tout ce que vous faites et dites est bien, quoique à moi il déplaise.
Tot m' en jauzirai, quan que tir ?
Oc. (N. E. Sí en occitano y sus dialectos, “catalan comprés”, según Alibèrt.)

Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès

P. Rogiers: Entr' ira e.
Tout m'en réjouirai-je, quoi qu'il arrive ? Oui.
Part. pas. Dreit en Arles s' en es tirat. Chronique des Albigeois, col. 5.
Droit à Arles il s'en est tiré (allé).
Pueys fo ab rosis vilmen la carn tirada. Roman de Fierabras, v. 5079.
Puis fut avec roussins vilement la chair tirée.
Fig. Vertatz es atras tirada,
E messonja enantida.
G. Riquier: Vertatz.
Vérité est en arrière tirée, et mensonge avancé.
CAT. ESP. PORT. Tirar. IT. Tirare. (chap. Tirá, tirás : yo me tiro a la pistina, te tires, tire, tirem o tiram, tiréu o tiráu, tiren; tirat, tirats, tirada, tirades; tiraré; tiraría; si yo tirara; estirá, estirás; aventá, aviá; gitá en lo sentit de expulsá.)

2. Tira, s. f., bande, tire.
Loc. Quand se vesian... a bela tira mirar. Chronique des Albigeois, col. 28.
Quand ils se voyaient... à belle tire mirer.
ANC. FR. S'en allèrent de belle tire
Au duc qui venoit en aval.
Vigiles de Charles VII, t. II, p. 91.
Lors li commenche en une tire. Fabl. et cont. anc., t. I, p. 219.
CAT. ESP. PORT. Tira. (chap. Tira del sorteo, tires dels quintos; tirita, tirites.)

3. Tirada, s. f., portée, trait, jet.
Tres tiradas y a d' arquer. V. de S. Honorat. 
(chap. Tres tirades ña d'arqué o arquero; tirada d'arc o arco.)
Il y a trois portées d'archer.
- Tiret, trait de plume. 
Peryodus, es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada en jos.
Leys d'amors, fol. 144.
Périodus, c'est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une barrette tirée en dessous.
CAT. ESP. PORT. Tirada. IT. Tirata. (chap. Tirada, tirades.)
4. Tiramen, s. m., tirement, tiraillement, effort.
Amor, que m sap tirar ses tiramen.
Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.
Amour, qui me sait attirer sans effort.
ANC. CAT. Tirament. ESP. Tiramiento. IT. Tiramento. (chap. Tiramén, tiramens; estiró, estirons.)

5. Tirador, s. m., tireur. 
A lei del fer que vai ses tirador
Vas l' aziman.
Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.
A manière du fer qui va sans tireur vers l'aimant.
CAT. ESP. PORT. Tirador. IT. Tiratore. (chap. Tiradó, tiradós, tiradora, tiradores; estiradó, estiradós, estiradora, estiradores.)

Rossegadós, mula, macho, arrossegá, fusta

6. Teyra, Tiera, Tieira, s. f., suite, file, série.
Quatre libres y a trastotz en una tiera. V. de S. Honorat.
(chap. Cuatre llibres ñan tots a una fila - filera.)
Quatre livres il y a tous en une file.
El comenset per aital tieira. Passio de Maria.
Il commença par telle série.
ANC. FR. Et ont les apendances don castiel douze journées de tiere et de larghece autant. Roman du Renart, t. IV, p. 304.
ANC. IT. Bigorderai e correrai e tiera. 
Che sembli te non ischisar lor tiera.
Barberini, Docum. d'Amore, p. 84 et 19.
- Tournure, encolure. 
Sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira. 
Bertrand de Born: Domna puois.
Son noble corps si joyeux, de si belle tournure.
ANC. FR. Jusques au nombre de quinze mille hommes de toutes tires.
Monstrelet, t. III, fol. 40.

7. Tirassar, Tirossar, v., traîner, tirailler.
Part. pas. Tro sus lo port l' an tirassat. V. de S. Honorat.
Jusque sur le port ils l'ont traîné.
Fou pres, liatz e tirassatz. Passio de Maria.
Fut pris, lié et traîné.
Siei cabelh foron tirossatz. Brev. d'amor, fol. 167.
Ses cheveux furent tiraillés.
ANC. FR. Le tirassa et le traîna plus de six seillons loin. 
Contes d'Eutrapel, fol. 67.
Un procès qui me tirace. Ronsard, t. II, p. 1509.

8. Atirar, Atyrar, v., attirer.
Devi' atirar los paguas
A sancta fe de crestias.
Brev. d'amor, fol. 180.
Devait attirer les païens à sainte foi de chrétiens.
Part. prés. Suçans et atyrans aygas. Eluc. de las propr., fol. 158.
Suçant et attirant eaux.
IT. Attirare.

9. Atieyrar, v., contenir, s'arranger.
Sela trinitatz atieyra 
En una sola cadieyra.
Brev. d'amor, fol. 8.
Cette trinité contient en une seule chaire.

10. Estirar, v., étirer, étendre, allonger, arracher.
Per tal que meills si estir.
Faitz l' estirar cascun matin.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Afin que mieux il s'étire. 
Faites l'étirer chaque matin.
Sos vestirs romp, sos pels estira. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Ses vêtements déchire, ses cheveux arrache.
Res no val qui a rey re 'stira
De sa senhoria francs.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Rien ne vaut qui à roi rien (quelque chose) arrache de sa franche seigneurie.
Part. pas. fig.
Pauc n' i trobaretz paubres ni estiratz
De vestirs.
Izarn: Diguas me tu.
Peu vous y en trouverez de pauvres et d'arrachés (privés) de vêtements.
CAT. ESP. PORT. Estirar. IT. Stirare. (chap. Estirá, estirás : yo me estiro, estires, estire, estirem o estiram, estiréu o estiráu, estiren; estirat, estirats, estirada, estirades; estiraré; estiraría; si yo estirara. No es lo mateix estirá que arrencá.)

Fórnoles, Fórnols

11. Retirar, v., retirer, enlever.
Part. pas. Se eran retiradas aqui. Chronique des Albigeois, col. 29.
Elles s'étaient retirées là.
CAT. ESP. PORT. Retirar. IT. Ritirare. (chap. Retirá, retirás : yo me retiro, retires, retire, retirem o retiram, retiréu o retiráu, retiren; retirat, retirats, retirada, retirades; retiraré; retiraría; si yo me retirara o jubilara. A retiro que vol ploure! A retiro, que es mol tart.)

Tiriaca, Tyriaca, Terriada, Triacla, s. f., lat. theriaca, thériaque, antidote, remède.
Voyez Aldrete, p. 363.
S' era entoysseguatz...
No us cuidetz que 'l detz tiriaca.
Rambaud d'Orange: Ar vey bru.
S'il était empoisonné... ne vous imaginez pas qu'il lui donnât thériaque.
Ben cambi' anona per jueill
E terriada per vere.
P. Cardinal: D' un sirventes. Var.
Il change bien blé pour ivraie et thériaque pour venin.
Beure tyriaca ab vi caut, es, en aquest cas, util.
Eluc. de las propr., fol. 97.
Boire thériaque avec vin chaud, c'est, dans ce cas, utile.
Fig. Aysso es serpen ses verin don fon facha la triacla de nostra salut.
V. et Vert., fol. 84.
Ceci est le serpent sans venin dont fut faite la thériaque de notre salut. 
CAT. Triaga. ESP. Teriaca, triaca. PORT. Triaga. IT. Teriaca. (chap. Tiriaca o triaca, antídoto contra veneno, remey.)

Titillic, s. m., du lat. titillus, titillation, chatouillement.
Cauterizacio de titillic.
En la partida dedintz del titillic. Trad. d'Albucasis, fol. 6.
Cautérisation de titillation. 
En la partie (en) dedans du chatouillement.

2. Titillacio, s. f., lat. titillatio, titillation, chatouillement.
Dolor ab titillacio. Eluc. de las propr., fol. 84.
Douleur avec titillation.
CAT. Titillació. ESP. Titillación (titilación). PORT. Titillação. IT. Titillazione.