Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.

Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.

Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.

Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).

El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.

En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.

Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.

El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.

https://somatemps.me/2017/05/09/burradas-de-pompeyo-fabra-la-c-cedilla/

Javier Barraycoa

////

POMPEU FABRA que per a DISTINGUIR el català lo mes possible del castellà, s'inventà, entre atres coses: la “i” llatina en lloc de la “i” com conjunció, la “X” en lloc de la CH, el punt entre els dos “LL” “L.L”, escriure “V” quan en castella s'escriu “B” i lo mateix en la “G” i la “J”. L'inteligibilitat entre dos llengües no es un criteri valit per a afirmar que se tracte de la mateixa. Tambe gallecs i portuguesos s'entenen, o suecs i noruecs, o checs i ESLOVACOS, pero la diferencia es que no existixen deliris imperialistes d'uns sobre atres. POMPEU FABRA -el que creà artificialment el "Catala estandart" per a qui no ho sapia- era un analfabet en llingüistica, i aixo no ho dic yo, ho dia Don Miquel d'UNAMUNO: "¿POMPEU FABRA? Un mal deprenent de filòlec que ha creat una llengua llombarda plagada d'arcaisme, galicismes i barbarismes ". No controlava ningu dels seus quatre camps: ni el MORFOSINTÁCTICO, ni el lexic, ni el fonètic, ni el semàntic. Per aixo, se torna "troglodita" i, mirant als Classics Valencians, se dedica a recuperar gran quantitat de "arcaismes" obsolets que la LLENGUA VALENCIANA , en la seua evolució llogica, ya havia perdut. Com per eixemple "AQUEST, "NOSALTRES", "VOSALTRES","ALTRES ". Tambe inunda el "catala estandart" de Galicismes (SORTIDA, PAS, PETIT, MALGRAT, DONCS, ALESHORES, etc...) que la Llengua Valenciana no usa. Se trague de la cofeta coses com la L brotada que mai ha existit, ha eliminat el Yo pel JO, i ha introduït els digrafs TJ, TX, TG i TZ que no existien i tot aixo, ho feu basant-se en el dialecte BARCELONÍ, provinent del LLEMOSÍ, occita i provençal FRANCES El "LIBER ELEGANTIORUM" es el primer diccionari d'una llengua romanica. JOAN ESTEVE, VENECIA 1489; "ESCRIT en llatina ET VALENTIANA LINGUA". Despuix venen els catalanistes, editen el llibre i canvien "Valentina" per "Catalana" al mes pur estil "gran germa" i santes pasqües. Durant mes d'un segle, la burguesia nacional-catalana ha anat montant una xarcia internacional estrategicament dotada i mantinguda en fondos espanyols. En l'arrogant expectativa de proclamar la possessio del "dogma universal" en llingüistica, el pancatalanisme ha anat instalant a les seues afines i intelectuals organics en rectorats i catedres internacionals pagats i mantinguts en imposts espanyols, per a fer "EL GRAN CATALUNYA". La realitat es que el que se mos impon el "CATALA ESTANDART"="BARCELONÍ,=LLEMOSÍ", perque JORDI PUJOL aixina ho volgue, i AZNAR i el PP se vengueren perque necessitaven del soport dels NACIONALISTES per a governar. I com les lleis les fan els politics i els juges soles les interpreten, despuix ix el tribunal suprem dient que l'idioma es el catala. Pero aço es en tot en lo que se basa la seua "CIENTIFISME": 1980. Se celebra el XVI Congrés Internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques en MALLORCA, organisat per la SOCIETÉ de LINGÜISTIQUE ROMANE" (7 al 12/04/80). El grup catala presenta, al concloure, un MANIFEST contra l'independencia llingüistica de la Llengua Valenciana front al catala (dialecte BARCELONI) . Dels 830 filòlecs romanistes assistents al congrés, representant a 33 països, tan soles 32 experts romanistes firmaren la seua conformitat en les TESIS catalanes. Fon rebujat per 723 experts. En canvi, en el mateix congrés, SETCENTS XIXANTA dels assistents se pronunciaren en favor de la denominacio mallorquina-balear per a la llengua en us en Balears. Un dur REVÉS contra les arrogants ambicions d'uns fabricants de fantasies filologiques i de "CIENTIFISMES" inventats que no tenen el respala ni dels archius, ni de la ciencia rigorosa. Els tentaculs del catalanisme apleguen molt llunt, ya que en l'ART. 1º del Real Decret del 26 de novembre de 1926, a la llengua valenciana li corresponia un silló en la RAE per a representar-la com llengua independent; "La Real Academia Espanyola se compondra de quaranta i dos Academics numeraris, huit dels quals deuran haver-se distinguit notablement en el coneiximent de les llengües espanyoles distintes de la castellana, distribuint-se d'este modo: dos per al idioma catala, un per al valencià, un per al mallorquí, dos per al gallec i dos per al VASCUENCE." Esta clar, era quant la RAE se regia merament objectives i criteris tècnics, frut de l'investigació i de l'estudi dels professionals i experts en les distintes materies que dirigien dita institució, abans de que sofrira les pressions dels catalanistes en 1971, els quals obligaren als academics d'eixe moment a canviar la denominació que reconeixia a la llengua valenciana, com llengua propia. I quan dic pressions dels catalanistes, i no frut del debat científic, no ho dic yo, es perque aixina ho reconeixqueren, entre atres, el cardenal TARANCÓN o Camil Josep Cela

Pustula, Pustella, Postella - Puteiar, Putaneiar

Pustula, Pustella, Postella, s. f., lat. pustula, pustule, abcès, petite gale, bouton.

So pustulas fetidas, las quals so feytas de materias... corruptas.

(chap. Són pústules fétides, les cuals están fetes de materies... corruptes o corrompudes. Lo catalá, inclús después de Pompeyo Fabra, fee aná lo plural o plurals en AS, bonas Pasquas, las casas, Casasnovas, etc, etc.
Lo ingeniero químic y lingüístic Pompeyo va voldre diferensiás del castellá, pero sol va fé una ristra de cagades y burrades.)

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Sont pustules fétides, lesquelles sont faites de matières... corrompues.

Pustella en son huelh.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Pustule dans son oeil.

Haia en son oill postella.

Folquet de Romans: Auzels no. 

Qu'il ait dans son oeil pustule. 

CAT. ESP. (pústula) PORT. Pustula. IT. Pustula, postola. (chap. pústula,  pústules.)

2. Pustulacio, s. f., lat. pustulatio, pustulation, état de ce qui est pustuleux.

Per ulceracio del paladar et pustulacio.

(chap. Per ulserassió del paladar o paladá y pustulassió.)

Eluc. de las propr., fol. 85.

Par ulcération du palais et pustulation.

(chap. pustulassió, pustulassions.)

3. Postulos, adj., lat. pustulosus, pustuleux, couvert de pustules.

Lors cambas so postulozas. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. Les seues cames són pustuloses; pustolós, pustulosos, pustulosa, pustuloses; ple de pústules; algo paregut a leprós, leprosos, leprosa, leproses, ple de pústules de la lepra; de la peste: apestat, apestats, apestada, apestades. Si es peste, pudó, corrompina: apestós, apestosos, apestosa, apestoses; v. apestá, putí.)

Leurs jambes sont pustuleuses.

Puta, s. f., fille, putain.

Primitivement ce mot était pris en bonne acception.

Goldoni a composé une comédie dont le titre est: la Puta honorata, la Fille honnête.

Dans une traduction en patois bolonais, on a rendu virginella du Tasse par: 

A savia putta. Ch. V, st. 71. 

Una putta d' vint ann o poch d' piu. Ch. II, st. 14.

La vergogna da putta. Ch. II, st. 17.

Les Portugais ont employé ce mot dans la même acception: Origem e Ortographia de (da) Lingua portuguesa, p. 54.

On trouve aussi en italien le mot putto, fanciullo, employé dans le même sens.

Les troubadours ont toujours employé ce mot en mauvaise part: putain, courtisane, vilaine. 

Aissellas putas ardens

Qui son d' autrui maritz cossens.

Marcabrus: Pus mos.

Ces putains ardentes qui sont de maris d'autrui consentantes.

En puta qui si fia

Es hom traitz.

(chap. Qui se fíe de una puta, es traissionat.)

Marcabrus: Soudadier.

En putain qui se fie est homme trahi.

Adj. Qui te femna puta, coma qui ten serpen. Trad. de Bède, fol. 40.

(chap. Qui té dona puta, com si té una serp.)

Qui tient femme putain, comme qui tient serpent.

Sarrazis los asalho, la puta gen malvada.

Roman de Fierabras, v. 2745.

Les Sarrasins les assaillent, la vilaine gent mauvaise.

ANC. FR. Des Sarrasins qui tiennent putes lois.

Roman d'Ogier le Danois. Notes sur Véland, p. 83.

Toutes estes, serés ou futes

De fait ou de volenté putes.

Roman de la Rose, v. 9194.

On dit cest proverbe:

De pute rachine, pute hierbe.

(chap. De puta arraíl, puta herba.)

Roman de Cléomades. Carpentier, t. III, col. 448.

CAT. ESP. PORT. Puta. IT. Putta. (chap. Puta, putes; putarranca, putarranques; v. putejá. Vore la dansa de la dona a La Venteta, La Vall - Calaseit.)

2. Putana, s. f., putain, prostituée.

Jazon ab putanas tro 'l solelh es levatz.

P. Cardinal: Un estribot.

Couchent avec prostituées jusqu'à ce que le soleil est levé.

De putana cortejaire.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

De prostituée courtisan.

ANC. CAT. Putana. IT. Puttana.

3. Putanela, s. f. dim., petite putain, petite prostituée.

Vay, dis el, putanela, laycha m' estar en patz.

(chap. Vesten, va di ell, puteta, díxam está en pas.)

Roman de Fierabras, v. 4908.

Va, dit-il, petite putain, laisse-moi être en paix.

4. Putan, s. m., putassier, libertin.

Mout se fez grazir als arlotz et als putans. V. de Guillaume Figueiras.

Moult il se fit agréer par les goujats et par les putassiers.

5. Putanier, Putaner, adj., putassier, libertin.

Ai! fals clergue, messongier, traidor,

Perjur, lairo, putanier, descrezen.

B. Carbonel: Per espassar. 

Ah! faux clergé, menteur, traître, parjure, voleur, putassier, mécréant.

Enchantaire o putaners.

Traité de la Pénitence en provençal, fol. 59. 

Enchanteur ou putassier.

ESP. Putanero. PORT. Putanheiro. IT. Puttaniere. (chap. Putero, puteros; libertino, libertinos o libertins.)

6. Putage, s. m., prostitution.

Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.

Sibilie pour sûr a consenti prostitution.

ANC. FR. Qui sacrement de mariage

Tornent à honte et à putage.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 122. 

Et miz par povreté mainte fame et putage.

Roman de Rou, v. 1873.

7. Putaria, s. f., putanisme, prostitution.

Malvestat e putaria

No 'l laisson tener dreita via.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Méchanceté et putanisme ne lui laissent tenir droite voie.

ANC. FR. Onc, foi que doi sainte Marie,

Ne fis de mon cors puterie.

Roman du Renart, t. II, p. 7.

D'yvrognerie,

De puterie, 

Scandale et bruict.

Blason des faulces Amours, p. 227.

ESP. Putería (prostitución, puterío). PORT. Putaria. (chap. Puterío, prostitussió.)

8. Putia, s. f., putanisme, prostitution. 

Greu er amor ses putia

Camjantz, 

Tro qu' el mon sia fenitz.

B. Martin: Companho. 

Difficilement amour sans prostitution sera changeant, jusqu'à ce que le monde soit fini. 

La putia l' es apres.

Marcabrus: Lanquan. 

Le putanisme lui est après.

9. Puteiar, Putaneiar, v., se prostituer, paillarder, forniquer.

O mentir o putaneiar. Brev. d'amor, fol. 62.

Ou mentir ou paillarder.

Fig. Domneis ar puteia.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Courtoisie maintenant se prostitue. 

ANC. FR. Et tout briser, 

Rompre, casser 

Et putasser. 

Blason des faulces Amours, p. 286. 

ESP. Putear, putañear. PORT. Putear. IT. Putaneggiare.

(chap. Putejá : fé putades; putanejá, prostituís, fornicá, follá. Yo putejo, puteges, putege, putegem o putejam, putegéu o putejáu, putegen; putejat, putejats, putejada, putejades; yo putejaré; yo putejaría; si yo putejara als putos catalanistes. Putechá a Vallchunquera, La Fresneda : putechat, putechats, putechada, putechades.) 

Fabre - Faidir

Fabre, s. m., lat. fabrum, forgeron, ouvrier.

Nulh temps fabres no fo,

Car ges de fers no sap obrar.

Bernard d'Auriac: En Guillen.

Jamais il ne fut forgeron, car il ne sait point travailler en fers.

ANC. FR. Boens fevres é boens ferreors.

(chap. Bons fabres (forjadós) y bons ferrés.)

Roman de Rou, v. 11611.

Du dieu Vulcan son fevre et boutte-feu. S. Gelais, p. 168. 

Les feuvres traittent ce qui appartient aux feuvres, mais nous escrivons ordinairement des poëmes, autant les indoctes que les doctes. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 37.

ANC. ESP. Fabro. IT. Fabbro. (N. E. cuando el operario o fabricante trabaja el oro, es un órfebre; aurum + fabrum; se llama igual a los que  trabajan la plata, argentario, y otros metales preciosos.)

2. Faur, s. m., forgeron.

Ausberc que fetz tals faur.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Haubert que fit tel forgeron.

3. Fabricatio, s. f., lat. fabricatio, fabrication, façonnement.

Segon que es possible per equatio e facilitat e fabricatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64. 

Autant qu'il est possible par égalisation et aplanissement et façonnement. 

ESP. Fabricación. PORT. Fabricação. IT. Fabricazione. (chap. Fabricassió, fabricassions; v. fabricá: fabrico, fabriques, fabrique, fabriquem o fabricam, fabriquéu o fabricáu, fabriquen; fabricat, fabricats, fabricada, fabricades.)

4. Fabriga, s. f., lat. fabrica, fabrique. 

Et sunt illas terras a las fabrigas. Tit. de 987.

(chap. Y están estes terres a les fábriques. Lo chapurriau té lo plural en es, com lo fransés o la llengua valensiana. Lo catalá pre Pompeyo Fabra abunde en plurals en as, hasta los articuls, la casa, las casas; post Pompeyo encara sen troben, com al ocsitá actual, que encara conserve.)

Et ces terres sont aux fabriques.

ANC. CAT. Fabrega (fàbrega, fábregues). CAT. MOD. (fàbrica) ESP. (fábrica) PORT. IT. Fabrica. (chap. Fábrica, fábriques.)

5. Fabraria, s. f., forgerie, lieu où l'on forge. (chap. ferrería, forja.)

En la barriera de fabres, al cap de la fabraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 220.

A la barrière des forgerons, au commencement de la forgerie.

6. Fabril, adj., lat. fabrilis, d'ouvrier.

Arena que catz per resolucio de la mola fabril.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Sable qui choit par frottement de la meule ouvrière. 

ESP. PORT. Fabril. IT. Fabrile, fabbrile.

7. Fabregar, v., lat. fabricare, forger, fabriquer.

Ieu non posc fabregar clau ni martel. 

(chap. Yo no puc fabricá, forjá, ni clau ni martell; clau de porta.)

P. Milon: Pois que d' al cor.

Je ne pus forger clef ni marteau. 

Fig. Be s taing qu' un novel chant fabrec.

P. Raimond de Toulouse: Pois vezem. 

Il convient bien que je fabrique un nouveau chant. 

Prov. Sel fabrega fer freg

Que vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire sans dommage son profit.

ANC. CAT. Fabreguayar. CAT. MOD. ESP. PORT. Fabricar. IT. Fabbricare.

(chap. fabricá, forjá: forjo, forges, forge, forgem o forjam, forgéu o forjáu, forgen; forjat, forjats, forjada, forjades; Forges lo dibuixán se díe de apellit Fraguas, per naixó se va ficá este alias.)

 

Facabela, s. f., flamberge.

Folchers venc apoihuan sus facabela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Folcher vint appuyant la flamberge par-dessus.

(ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert.) 

 

 

Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.

Fach... antiquament so frug fo vianda d'home.

(chap. Fach... antigamén son fruit va sé (ere) minjá d'home: bellota de fach.) 

 

Eluc. de las propr., fol. 207.

Hêtre... anciennement son fruit fut nourriture d'homme.

CAT. Fatg (faig). IT. Faggio. (chap. Fach, com la primera persona del singular del verbo fé, yo fach.)

2. Fau, s. m., lat. fagus, fouteau, hêtre.

Las folhas d'un pin e de dos faus.

(chap. Les fulles d'un pi y de dos fachs.) 

Serveri de Girone: A greu pot.

Les feuilles d'un pin et de deux hêtres.

ANC. FR. Descent desous un feu molt haut.

Roman de la Violette, p. 55.

Berte fu ens el bois assise sous un fo.

(chap. Berta estabe adins del bosque assentada daball d'un fach. Per ejemple, a la fageda (al pun 4) del retaule, als Ports de Beseit.)

Roman de Berthe, p. 48.

3. Faya, s. f., fouteau, hêtre.

Ni flor de faya.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.

Ni fleur de hêtre. 

ESP. Haya. PORT. Faia.

4. Faia, Faya, s. f., foutelaie.

Belhs m'es lo chans per la faya

Que fan l' auzelet menut.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es.

Il m'est beau le chant que les petits oiselets font parmi la foutelaie.

Ab la faia et la terra de sancta Eulalia.

Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27.

Avec la foutelaie et la terre de sainte Eulalie.

(chap. Fageda, fagedes, facheda, fachedes, terreno aon abunde lo fach, fachs.)

 

Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil. (N. E. en el alemán moderno Faltstuhl es una silla plegable, de falten y Stuhl. Un fauteuil, faudesteuil, faudesteul, faudestuef, es un sillón, pero la idea es muy parecida.)

Wachter, Gloss. germ.; Ménage, t. I, p. 579.

Lo reis el fadestel de mier argen... 

En un fadestol Karles lo reys. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39 et 36. 

Le roi au fauteuil de pur argent... 

Le roi Charles en un fauteuil.

ANC. FR. Une chaire en manière de faudesteuil.

Inventaire des meubles de Charles V, Du Cange, t. III, col. 320.

(N. E. Inventaire des meubles et joyaux du Roi Charles V, (21 Janvier 1380, hay varias ediciones online para los curiosos.)

La dame est de façon moult noble;

El faudestuef sist lès le roi.

Roman du Renart, t. IV, p. 127.

Il vit le roy assis sur un faudesteul.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 113.

ESP. PORT. IT. Faldistorio.

 

Fadi, s. m., lat. fastidium, dédain, refus.

Car del cornar aguist fadi

De mon Turcmalet.

Raimond de Durfort: Turcmalet.

Car vous eûtes dédain du corner de mon Turcmalet.

2. Fadia, s. f., refus, opposition, contradiction.

Que 'l belh semblant e 'l dous sospir 

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Vu que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont messages de refus.

N' am mais la belha fadia 

Qu' el don d' autra no faria.

Berenger de Palasol: Totz temeros.

J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.

Prov. Mais val belha fadia

Q'us dos dezavinens.

Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.

Beau refus vaut mieux qu'un don impoli.

Adv. comp. Vos etz ses fadia

Caps de las melhors.

Peyrols: Quora qu' amors.

Vous êtes sans contradiction la première des meilleures.

Gaucelm Faidit, ses fadia,

Vos don cosselh avinen. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Ugo.

Gaucelm Faidit, je vous donne, sans contredit, un conseil convenable.

3. Fadion, adj., frustré, privé.

Om de vos non va fadions 

De secors ni de vostra ajuda.

Roman de Jaufre, fol. 65. 

On ne s'éloigne pas de vous privé de secours ni de votre aide.

4. Fadiar, v., manquer, frustrer, tromper.

Qui volra d'esta guerra me ajudar, 

No s pot en mon aver ges fadiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Qui voudra m'aider dans cette guerre, ne se peut manquer en mon avoir.

Non es dretz, sitot hom se fadia, 

C' om se deia per tan desesperar. 

Faidit de Belistar ou Richard de Barbezieux: Tot atressi.

Il n'est pas juste, quoiqu'on se trompe, que pourtant on doive se désespérer.

Part. pas. Mas tan longamen

Mi suy fadiatz,

Celan e sufren en patz

L'afan e'l turmen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Hueimais.

Mais si longuement je me suis frustré, cachant et souffrant en paix la peine et le tourment.

5. Afadigar, v., refuser.

Si neguna res l'agrada... 

Ja no se pot afadigar.

Roman de Jaufre, fol. 103. 

Si nulle chose lui agrée... jamais elle ne se peut refuser.

 

Fagot, s. m., fagot. (N. E. latin fasciculus, petit faisceau, fascine, fasces.)

Voy. Leibnitz, p. 115; Muratori, Dissert. 33.

Gran cantitat de fagots. Chronique des Albigeois, col. 15.

Grande quantité de fagots.

ESP. Fagina. (N. E. Fajina: conjunto de haces de mies que se pone en las eras; leña ligera para encender.) 

IT. Fagotto.

(chap. feixet, feixets; feix, feixos; garbera, garberes; lo instrumén fagot es un atra cosa.)

Faichuc, Fayshuc, adj., fâcheux, importun.

Ab nulh home faichuc,

Nescis ni malastruc.

Amanieu des Escas: El temps de.

Avec nul homme fâcheux, niais et malotru.

Cornelha... a l'aygla et als autres auzels de rapina es fayshuga et enuiosa, en tant que, quar l'aygla no auza tocar, volan apres ela, no cessa de cridar. Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille... est importune et ennuyeuse à l'aigle et aux autres oiseaux de rapine, en tant que, comme elle n'ose toucher l'aigle, volant après lui, elle ne cesse de crier.

Differensa es entre rim fayshuc et rim tornat, quar rims fayshucz regarda las acordansas pauzadas, outra dever, en lo comensamen o en lo mieg dels bordos... mas rims tornatz regarda solamen las finals acordansas pauzadas, otra dever, en la fi dels bordos.

Leys d'amors, fol. 115. 

Différence est entre la rime importune et la rime répétée, car la rime importune regarde les accords placés, outre devoir, au commencement ou au milieu des vers... mais la rime répétée regarde seulement les accords finals placés, outre devoir, à la fin des vers.

 

Faidir, v., bannir, repousser, proscrire, exiler.

Car bon esvaidor

Non pot hom leu faidir.

Torcafols: Comunal veill. 

Car on ne peut facilement repousser bon assaillant. 

Per que 'l covenc a issir de Tolosa, e faidir.

V. d'Aimeri de Peguilain.

C'est pourquoi il lui convint de sortir de Toulouse, et s'exiler.

Part. pas. M' an fag estar faiditz de mon pais.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

(chap. Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país. Pareix que sigue una frasse de Puigdemont, pero no, es mol mes antiga, escrita en la mateixa llengua que parle y escriu “podio de monte”, podium montibus. País, com se enteníe antigamén y mol assobín al siglo XIX al castellá, (p. ej. Pedro Saputo al original) es una zona, regió, comarca, tros de terra (com “pago” de Carraovejas), terreta, terroir, provinsia, etc. A Fransa encara se fa aná bastán en este sentit (apart del mes conegut “La France est le 2ème pays”), pays d'Hérault, Languedoc, pays bas, etc, tamé escrit païs, com escriuen los sompos y les sompes catalanistes dels països catalans. Per sert, en catalá se díe y escribíe: catalanista, catalanistas; los (els) pobrets y (las) les pobretes han olvidat los plurals en as, que tan caracterisen al ocsitá y al seu dialecte, lo catalan, casi tan com lo oc, òc, hoc, och. Burrades de Pompeyo Fabra + política : manipulassió de un dialecte pera que paregue mes de lo que es = IEC y sucursals com la Ascuma de Calaseit, AVL, Universidad de Zaragoza, etc, etc.)

M'ont fait rester banni de mon pays.

Ben soi faiditz si de s' amor mi tuelh.

P. Vidal: Si col paubres.

Je suis bien proscrit si elle m'enlève de son amour.

Substantiv. Selh que mante faiditz.

(chap. ¿Coneixéu an algú que manté faidits, prohibits, banejats, exiliats? Encara que no los conegáu, manen los que los mantenen, y los tornaréu a votá, ya sigue al cap de cuatre añs o abans, segons convingue a la partida dels politics. Esta frasse antiga no se referix a Pedro Sánchez, pero al tems que estam, li cuadre a la perfecsió.)

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient bannis.

Dans la convention de la ville d'Arles avec Charles Ier imprimée à Lyon, 1617, faiditi est traduit par faidites.

Voyez Du Cange au mot faida, et l'explication de l'abbé Vertot dans les Mémoires de l'Académie des Inscriptions, t. II, p. 638 et 639.

(N. E. Es muy interesante el apellido Vertot, René-Aubert: ver tot, vrai - veritable tout, verdadero todo.)

ANC. FR. Quar li Poitevin li aidoient

Et le roy Jean moult faidoient.

Ph. Mouskes, Gloss. de Du Cange, t. III, col. 309.

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758

Ricart García Moya 

 

http://www.valencian.org/comu/cites.pdf

(I yo / Nelo Font Giner / com unic responsable de la traducció al valenciá del articul i de les “llicencies”
Es tan bonico este articul i l'he llegit tantes vegaes, que ya el considere un poc meu......)

....El 25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”- la millor veu tiple d'Europa -, les capelles musicals del Reyne de Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesús i, en una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.

Aquell matí, seguint la tradició, els coros de la Seo, interpretaren melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart i-davant la sorpresa general- s'escoltaren llaors al Chiquet Deu en la llengua mes dolça de la terra:

“El Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,
els Angels, y els Homens, ab tot lo criat,
publiquen, celebren, veneren y ensalsen
ab pompa festiva la Nativitat”

A l'introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes, interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”
Açi, el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era VALENCIA (en mayuscules en l'original) qui cantava a Jesús: “Perque te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia, Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá, italiá, frances i portugues.

Don Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del pentagrama des d'els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici. Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en este Sigle”, no s'havia cantat a la Nativitat en valenciá.

“y en este Sigle no es troba memoria
de que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”

La veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per Cervantes en el Persiles. A continuació, desafiant, el soliste anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a que el coro tornava a fer publica l'introduccio en valenciá: “El Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma divierta”.

De seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá modern, molt prop del d'ara mateix i gens paregut al català impost en l'inmersió. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”, els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien els de Canal 9. / Y à punt? /

Al villancico valenciá de 1758-obra popular de actor cult- va seguir atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa.

De la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics “entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre.

També trobem el adverbi ahón (adonde), conservat per Escrich en 1851 i eliminat per el IEC. / Pompeyo y les seues burrades /

De la mateixa dècada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un villancico en català, a on llegim
“naixament, saltan i vallan, noi, mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien:
naiximent, boten y ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.
Com es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, 

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0028423.xml , cridantli “músic català”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en orgull d'aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser els versos que tancaven el festiu matí de Nadal:

“Aria a 4 voces:

Y entre tant repetixca el fervor
dels cors valencians,
perque tinga son fi el Villancico
de ahón va comenzar

Coros:

El Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,
els Angels y els Homens,
ab tot lo criat.....”

Gramática, ortografía, Chapurriau

Gramática, ortografía, léxic, Chapurriau; se va actualisán poc a poc.
(Copia al blog de Wordpress.)

Dicsionari chapurriau castellá

algunes-diferensies-catala-valencia-chapurriau

 

 

Después del ola k ase del castellá, tot es possible, chiquets y chiquetes.

 

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma_oficial

http://www.xuliocs.com/Esquisa/lengdialect.htm

 

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma

Un idioma (del latín: idiōma, y este del griego: ιδίωμα 'peculiaridad, idiosincrasia, propiedad') o lengua es un sistema de comunicación verbal (lengua oral y gráfica) o gestual (lengua signada) propia de una comunidad humana. Cada idioma se subdivide en dialectos (por definición, cada una de las formas en que se habla una lengua o idioma en una región específica), pero actualmente se duda que exista un criterio válido para hacer tal división (de lenguas o idiomas en dialectos) de una manera objetiva y segura.
La determinación de si dos variedades lingüísticas son parte o no del mismo idioma es más una cuestión sociopolítica que lingüística.

Bases per a escriure en chapurriau.

NO fem aná la NY, fem aná la Ñ

 

Si tenim un teclado sense Ñ podem fe aná lo código ASCII 

 

ñ alt + 164

Ñ alt + 165

 

NO fem aná la ç, Ç (cedilla) es una de les burrades de Pompeyo Fabra

 

NO fem aná lo puntet dels collons, punt volat, il.lusió, ilusió, ni la geminada, en dialecte catalá este puntet va al mich de la lletra.

 

NO existix la tilde grave, è, à , totes son així, í, á, é, ó, ú, borriquito como tú

 

NO fem aná los grupos de consonáns siguiéns:

tg tj ts tx tz

Grupos consonántics que representen sonidos africats 

So [d͡ʒ] [t͡s] [t͡ʃ] 

metge, meche, mechesa, dotó, dotora, doctora, 

mitja, mija,
pitjor, pijó,

dutxa, ducha
matxo, macho,
Natxo, Nacho,
Montxo, Moncho

 

NO fem aná los apellits (cognoms, cognome en italiá) en i, Artur Quintana i Font, escribim Arturo o Artur Quintana Font, Josep Antoni Duran i Lleida, de Alcampell, yo Ramón Guimerá Lorente, no Ramon Guimerà i Lorente en dialecte ocsitá català modern.

NO fem aná la nv, canvi, fem aná mb, cambi.

Se fa aná lo apóstrofe, l' águila, l'aigua, lo menos possible, coste massa de escriure, d'escriure, y als textos antics casi no se trobabe.

Lo sonido [s] se escriu ss entre vocals:

cassola, dissimulá, grossa, missa, mosso, mussol, pessic, possessió, possible, pressa, Burjassot, Massalió, Picassent, Terrassa, Saragossa, etc

Roch, no roig, coló. (Roig apellit sí)
Mach, no maig, mes de l'añ (lo añ).

Alfabeto.

lletra, com se pronúnsie:

 

a, a

b, be

c, ce

d, de

e, e

f, efe

g, ge

h, hache

i, i

j, jota

k, ka

l, ele

ll, elle

m, eme

n, ene

ñ, eñe

o, o

p, pe

q, cu

r, erre

s, ese

t, te

u, u

v, uve

w, uve doble

x, equis

y, y grega

z, zeta, ceta

Pronoms:

yo parlo chapurriau

tú parles chapurriau

ell, ella, vosté parle chapurriau

natros, natres parlem chapurriau

vatros, vatres parleu chapurriau

ells, elles, vostés parlen chapurriau

Los números  

Tamé podeu lligí esta entrada al blog de facao

números-en-chapurriau-de-torrevelilla

un, una, 1
dos, 2
tres 3
cuatre 4
sing 5 sinc
sis 6
sat 7 set (siat a Valjunquera y atres pobles)
vuit 8
nou 9
deu 10 (dieu, diau)
onse 11
dotse 12
tretse 13
catorse 14
quinse 15
setse 16
dessat 17
devuit 18
denou 19
vin 20
vintiún, vintiuna 21
vintidós 22
vintitrés 23

trenta 30
trentaún, 31
trentacuatre 34
trentanou 39
coranta 40
corantasing 45
sincuanta 50
sixanta 60
setanta 70
vuitanta 80
noranta 90
sen 100
sen sat 107
sen vintivuit 128
sen setantasís 176
dos sens sincuanta nou 259 dossens 
sat sens trenta tres 733
vuit sens vintiún 821
mil 1.000
sen mil 100.000
un milló 1.000.000
catorse millons 14.000.000

Artícul definit 

Mascle (masculino):
LO, LOS ,
lo carro, los carros

FEMELLA (femenino):

LA, LES
la lleit, les vaques que donen lleit

Artícul indefinit

un, uns
un llop, uns llops

una, unes
una lloba, unes llobes

interrogatius

quín, quína, quíns, quínes

Pronoms

Per a les persones:
qui; qui no beu vi no cave la viña

Per a les coses:
qué: qué collons hau fet?

possessius

Un sol posseedó:
lo meu, la meua, los meus, les meues lo teu, la teua, los teus, les teues lo seu, la seua, los seus, les seues. TON yayo, TA yaya, MA yaya, MON yayo, SON yayo, SA yaya, 

plural

lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres lo vostre, la vostra, los vostres, les vostres

los demostratius

 

De proximidat	este, esta estos, estes aixó
De lluñanía	aquell, aquella aquells, aquelles alló

 

 

 

 

 

numerals ordinals

primé, primera
segón, segona
tersé, tersera
cuart, cuarta
quinto, quinta
sexto, sexta
séptim, séptima
octavo, octava
noveno, novena

Los cuantitatius

Invariables

massa, prou,  mes, menos.

Variables

cuan, cuanta, cuans, cuantes;
tan, tanta, tans, tantes;
mol, molta, mols, moltes;
poc, poca, pocs, poques;
bastán, bastans, bastanta, bastantes.

Conjugassions:

Primera	Segona	Tersera
-á	-re / -é	-í
trobá	pérdre, pédre  volé	dormí serví

 

Formes no personals
Infinitiu	Gerundio	Partissipi
cantá	cantán	cantat, cantada, cantats, cantades

 

Indicatiu
Presén	Imperfecte	Futuro	Condissional
canto	cantaba	cantaré	cantaría
cantes	cantabes	cantarás	cantaríes
cante	cantabe	cantará	cantaríe
cantem, cantem	cantabem	cantarem	cantaríem
cantéu, cantáu	cantabeu	cantareu	cantaríeu
canten	cantaben	cantarán	cantaríen

 

 

 

 

 

 

 

 

Subjuntiu
Presén	Imperfecte
canta	cantara
cantos	cantareu
canto	cantare
cantem	cantárem
cantéu	cantareu
canton	cantaren

 

 

 

 

 

 

 

 

Imperatiu (maná)

Presén

canta (tú)

canto (vosté)

cantem (natros) la cansoneta que mos han dit

cantéu (vatros)

canton (vostés)

 

 

 

 

 

 

 

Modelo de la primera conjugassió

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
trobá	trobo	trobán	trobat
	trobes
	trobe
	trobém
	trobéu Modelo de la segona conjugassió Infinitiu Presén Gerundio Partissipi pérdre - pédre pérgo perdén perdut   perts       pert       perdém       perdéu       pérden       Infinitiu Presén Gerundio Partissipi prendre preng prenén pres   prens       pren       prenem       preneu

Model de la tersera conjugació

Infinitiu Presén Gerundio Partissipi

dormí dórmigo dormín dormit
dórmigo
dorms
dorm
dormim
dormiu
dormen

 Infinitiu Presén Gerundio Partissipi

serví servixco servín servit
servixco
servixes
servix
servim
serviu
servixen

Verbos irregulás

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
aná	vach	anán	anat
	vas
	va
	anem
	aneu
	van

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
está	estic	están	estat
	estás
	está
	estem
	esteu
	están

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
se	soc	sen	estat
	eres
	es
	som
	sou
	son

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
habé	hai	habén	hagut
	has
	ha
	ham
	hau
	han

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
poder	puc	podent	pogut
	pots
	pots
	podem
	podeu
	poden

 

 

 

 

 

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
volé (voldre)	vull	volén	volgut
	vols
	vol
	volem
	voleu
	volen

 

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
sabé	se	sabén	sabut
	saps
	sap
	sabem
	sabeu
	saben

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
fe	fach	fen	fet
	fas
	fa
	fem
	feu
	fan

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
di	dic	dién	dit
	dius
	diu
	diem
	dieu
	diuen

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
tindre	ting	tenín	tingut
	tens
	te
	tenim
	teniu
	tenen

 

 

 

 

 

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
vindre	ving	venín	vingut
	vens
	ve
	venim
	veniu
	venen

 

 

 

 

 

 

Infinitiu	Presén	Gerundio	Partissipi
viure	vic	vivín	viscut
	vius
	viu
	vivim
	viviu
	viuen

 

 

 

 

 

 

Tems compostos de passat 

Pretérit perfecte	Pretérit indefinit
vach + infinitiu vas + infinitiu va + infinitiu vam + infinitiu vau + infinitiu van + infinitiu	hay - hai + Partissipi has + Partissipi ha + Partissipi ham + Partissipi hau +  Partissipi han + Partissipi
Ejemples: Ahí vach aná a classe de catalá, vam trobá a la professora fen pilates	Ejemples: Avui hay arribat tart, este matí hai jugat a fútbol

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les prepossisions

a

en

de

per, per a

contra

entre

segóns

sense

cap a

desde,    hasta, daball,devall

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Contracsió de prepossisions 

a, de y per seguides de l'artícul LO o LOS se contrauen:

	Singular	Plural
a	a + lo = al	a + los = als
de	de + lo = del	de + los= dels
per	per + lo= pel	per + los = pels

 

 

 

 

 

Men vach al poble

Als pobles se viu mol tranquil

 

Lo túnel del Ponou

Los tolls dels estrets

 

Pel camí del Parrissal 

Pels camins del Matarraña.
Me vach escapá PELS pels.

 

Adverbios de manera

com be,  ben (dabán del verbo) malamén, mal (dabán del verbo) milló pijó així al menos sol  solamen (solamén es cimiento) només sobretot de cap a cap  de verdat de pressa, depressa   etc.   Adverbios de cantidat massa mol bastán prou poc gens (gens ni mica) tan massa poc

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Adverbios de lloc, puesto

aon, aón aquí, ací, astí, assí allá allí cap aquí cap allá dins  (cap a dins) detrás dabán damún deball, daball amún aball a dal a baix, abaix, a prop  , prop lluñ a la dreta a la esquerra a má dreta a má esquerra a la zurda, a la esquerra

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Adverbios de tems

cuan ara (llavors, llavores), allabonses, entonses sempre mai assobín, sobín (de tan en tan) a vegades, a vegaes mentrestán abáns, antes después pronte de seguida, enseguida tart ya encara   com mes pronte milló

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Adverbios de afirmassió

sí (al antic ocsitá, oc, òc, hoc, och)

tamé pos claro

de verdat

 

 

 

 

 

Adverbios de duda

quí sap

potsé, pot sé, podríe sé, pos igual sí   alomilló (a lo llomillo no)

 

 

 

 

Adverbios de negassió

no

tampoc

de cap manera

 

 

 

 

ni de coña

ni u ensomios (ni lo sueñes)

sí, pels collons o sí, los collons

 

 

Les conjunsions

y

ni

que

o

pero

sino

perque

ya que

si

com

encara que

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Mesos de l' añ

 

giné

febré

mars

abril

mach

juñ

juliol

agost

setembre

octubre

novembre

desembre

 

Estassions del añ

 

primavera, estiu, otoño (tardó se diu an algún poble ?), hivern o ivern

 

Colós:

 

groc, grocs; groga, grogues (no digáu amarill, collons) / amarillo, amarillos, amarilla, amarillas

blau, blaus; blavet, blavets; blava, blaves; blaveta, blavetes / azul, azules

roch, roijos; roijet, roigets / rojo, (Monroch, Monroyo)

roija, roiges / roja, rojas

vert, verts, verd, verds, verda, verdes / verde, verdes

marrón, marrons

violeta, lila, violetes, liles

blang o blanc, blangs o blancs, blanca, blanques / blanco, blancos, blanca, blancas

negre, negres; negra, negres / negro, negra

rosa, roses, rosat, rosats, rosada, rosades; rosadet, rosadets, rosadeta, rosadetes (lo vi pot se clarete)