Mostrando las entradas para la consulta final felís ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta final felís ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

lunes, 4 de diciembre de 2017

La Perla, chapurriau, novela, John Steinbeck

Llibre disponible a amazon en kindle y tapa blana.

La Perla, chapurriau, John Steinbeck



Novela curta escrita al novembre de 1947 per
John Steinbeck, inspirada en un cuento mejicano.
John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres


Firma de John Steinbeck, La Perla,chapurriau, signature, Unterschrift



Esta novela curta la va escriure John Steinbeck al novembre de 1947, está bassada en un cuento mejicano. Passe a La Paz, Baixa California Sur.

//////////

Kino se va despertá casi a fosques. Les estrelles relluíen encara y lo día habíe estés un manto de llum a la part baixa del sel, al este. Los galls portáen un rato cantán y los matinés gorrinos rebuscáen y furgáen afanosos entre la lleña y matolls per a vore si algo que se puguere minjá los habíe passat hasta entonses inadvertit. Fora de la barraca edificada en feixos de rames, uns muixonets en corro tremoláen mentres movíen les ales.

Los ulls de Kino se van obrí, mirán primé al rectángul de llum de la porta, y después a la cuna portátil aon dormíe Coyotito. Al final va girá lo cap per a mirá a Juana, la seua dona, que estáe a la seua voreta, cubrinse en lo chal blau la cara hasta lo nas, lo pit y part de la esquena. Los ulls de Juana tamé estáen uberts. Kino no recordáe habels vist may tancats al despertá. Los estrels se reflejáen, mol menudets, an aquells ulls oscurs. Estáe miránlo com lo miráe sempre al despertás.

Kino escoltáe lo suave rompre de les oles matineres damún la playa. Ere mol agradable, y va tancá los ulls per a escoltá la seua música. Va pensá si sol ell fée aixó, o potsé tota la gen u faiguere.

Lo seu poble habíe tingut grans compositós de cansons, capassos de convertí en música tot lo que veíen, pensáen, faien, escoltáen o sentíen. Aixó habíe passat allacuanta, mol tems atrás. Les cansons perduráen; Kino les coneixíe, pero sabíe que no ne habíen eixit datres noves. Aixó no volíe di que no ñagueren cansons personals. Al cap de Kino ñabíe una melodía clara y suave, y si haguere pugut parlá de ella, la hauríe anomenat la Cansó Familiá.
La manta lo tapabe hasta lo nas per a arrasserás y protegís del aire humit. Los seus ulls se van moure al sentí un sorollet al seu costat. Ere Juana eixecanse casi sense fé soroll. Descalsa se va arrimá a la cuna de Coyotito, se va belcá (incliná) damún de ell y li va di una paraula de cariño. Coyotito va mirá un momén cap a dal, va tancá los ulls y va torná a adormís.
Juana va aná cap al fogó, va traure un teó y lo va airejá per a revivál (reviscolál) mentres dixáe caure damún de ell algunes fulles seques, rametes, ensenall. Kino se habíe eixecat embolicat en la seua manta. Va ficá los peus a les abarques y va eixí a vore la aurora.

Al traspassá la porta se va incliná per a voltá milló les seues cames en la manta. Veíe los nugols damún lo Golfo com fogueres al firmamén. Una cabra se va arrimá an ell bufán y lo va mirá en ulls frets y grogots, de coló ámbar. A la seua esquena lo foc de Juana flamejáe tirán fleches de llum entre les esquerdes de la paret de rames y fen de la porta un cuadro de llum ossilán. Una polilla anae en busca del foc.
La Cansó Familiá sonae ara detrás de Kino, y lo seu ritmo ere lo de la mola de pedra que Juana movíe per a triturá o moldre lo gra per a fé la massa de les coques (tortitas) del amorsá.

L’alba ya veníe, una flamerada, un rellámpec y después una explosió ardén (ígnea) al ixí lo sol pel fondo del Golfo. Kino va mirá an terra per a liberá los seus ulls de la lluentó (resplandó). Sentíe lo batre de la massa de les coques y lo seu aroma damún del forn. An terra les formigues se donáen pressa, dividides en dos castes: grans y relluentes, minudes y pardes, mol menos rápides. Kino les va observá en la indiferénsia de un Déu mentres una de les minudes tratáe frenéticamen de escapás de la trampa de arena que una formiga-león habíe preparat per an ella.

Un gos arguellat y tímit se va arrimá, y a una suave cridada de Kino se va acurrucá, se díe Komtú. Va colocá la punta de la coa damún de les seues potes y va apoyá delicadamén lo seu morro damún de una estaca clavada an terra. Ere negre, en taques grogues aon hauríe de tindre les selles.

Aquell ere un matí com los atres y sin embargo perfecte. Va sentí lo cruixidet de les cordes al traure Juana a Coyotito de la cuna, rentál y embolicál en lo seu chal per a que li quedare mol prop del pitral. Kino podíe vore tot aixó sense miráu. Juana cantáe en veu baixa una vella cansó que sol teníe tres notes y, no obstán, interminable variedat de pausses. Aixó tamé formáe part de la Cansó Familiá, com tot. A vegades arribáe a sé un acorde dolorós que fée nugos a la gola, mussitán: «aixó es sertesa, aixó es caló, aixó es lo TOT».

Al atre costat del tancat o ras (empalizada ) ñabíen mes casetes fetes de rames, de les que tamé ixíe fum y los sorolls de antes de amorsá, pero aquelles eren unes atres cansons, los gorrinos uns atres gorrinos, les dones diferentes de Juana.

Kino ere jove y fort y lo seu pel negre li caíe pel fron. Los seus ulls eren cálits y furos y lo bigot justet y áspre. Va traure lo nas de la manta, perque lo aire oscur y venenós ya habíe fugit y la llum dorada del sol caíe damún de la casa.
Prop de la valla, dos galls se encaráen en les ales belcades y les plomes del coll erissades o
esturrufades. La seua lucha ere torpe; no eren galls de reñí. Kino los va mirá un momén y después los seus ulls se van alsá cap a una bandada de coloms silvestres que se dirigíen cap a les montañes, al interió, arreplegán la llum damún dels seus cóssos blangs.

Lo món ya estáe despert, Kino se va eixecá (incorporá) y va entrá a la seua
barraca.

Cuan va atravessá la porta, Juana estáe de peu, algo apartada del fogó. Va torná a Coyotito a la cuna y va escomensá a pentinás la negra cabellera hasta formá dos trenes y se va fé uns llassets en dos sintes verdes. Kino se va acachá cap al foc, va agarrá una coca calenta, la va bañá en salsa y se la va minjá. Después va beure un poc de
pulque y prou, lo únic que habíe conegut exeptuán los díes de festa y una fartanera de pastelets que habíe estat a pun de matál. Cuan Kino habíe acabat, Juana va torná al foc y va amorsá. En una ocasió habíen parlat, pero no ña nessesidat de paraules cuan se actúe per hábit. Kino suspirae satisfet, y ésta ere la conversa.


Lo sol caldejáe la cabaña, atravessán les parets. Un dels rayos va caure damún de la cuna de Coyotito y les cordes que la aguantáen. Va sé un instán en lo que van dirigí les seues mirades a la cuna, y entonses los dos se van quedá de pedra. Per la corda que aguantáe lo llitet infantil, desde la paret, un arraclau baixae lentamén. La seua coa venenosa estáe estirada detrás de
ell pero podíe arreplegála en un momén.

La respirassió de Kino se va fé chuladora y va tindre que obrí la boca per a no chulá. La seua expresió habíe perdut lo aire de sorpresa y lo seu cos ya no estáe rígit. Al seu servell acudíe una nova cansó, la Cansó del Mal, la música del enemic, una melodía salvache, secreta, perillosa, deball de la que la Cansó Familiá pareixíe plorá y lamentás.


Lo
arreclau seguíe baixán per la corda cap al chiquet. Al seu interió, Juana repetíe una vella fórmula mágica per a guardás del perill, y, ara resáe un Avemaría entre dens. Pero Kino ya se movíe. Lo seu cos atravessáe lo cuarto poquet a poquet, sense fé soroll. Portáe les mans esteses, les palmes cap aball, y teníe ficats los ulls al arraclau. Daball de éste, Coyotito sen enríe y eixecáe la má per a agarrál. La sensassió de perill li va arribá al bicho cuan Kino ya casi podíe agarrál. Se va pará, va eixecá la coa lentamén damún del cap y la garra curva va relluí.

Kino estáe absolutamén parat (inmóvil). No podíe móures hasta que u faiguere lo arraclau, consién ya de la mort que se li arrimáe. La má de Kino se adelantáe mol desplay, y la coa venenosa seguíe alsánse. En aquell momén, Coyotito, enriénsen, va moure la corda y lo arraclau va caure.

La má de Kino habíe saltat a agarrál, pero va passá frente als seus dits, va caure damún del muscle de la criatura y va descarregá lo seu veneno (la seua ponzoña). Al momén Kino lo va agarrá entre les mans, empanánlo y aplastánlo. Lo va tirá an terra y va escomensá a fótreli cops en lo puñ, mentres Coyotito plorae de doló. Kino va seguí fotén cops al enemic hasta que no va sé res mes que una taca humida al pols. Les seues dens estáen al descubert, la furia cremáe als seus ulls y la Cansó del Enemic bramáe als seus oíts.

Juana habíe agarrat al chiquet als brassos. Va trobá la ferida o fisonada ya roija, la va rodejá en los seus labios, va chupá fort, va escupiñá y va torná a sucsioná (chuclá) mentres Coyotito chillabe de doló. Kino estáe esperán, la seua ajuda de res servíe, ere un estorbo, fée nosa.

Los crits del minut van atraure als veíns, que van aná eixín de les casetes de rama. Lo germá de Kino,
Juan Tomás, la seua gorda dona Apolonia y los seus cuatre fills se van parapetá a la porta bloqueján lo pas mentres detrás de ells uns atres trataben de mirá a dins y un sagalet serpentejabe entre les cames de la gen per a vóreu milló. Los que estáen dabán passáen la notíssia a los de detrás.


Un arraclau. Li ha picat al menut.
Juana va dixá de chupá la ferida un momén. Lo foradet ere ara un poc mes gran y les vores estáen blanques per la sucsió, pero la roija unfló se exteníe cada vegada mes al voltán formán un bulto du, com un gaburro. Tota aquella gen sabíe lo que se teníe que sabé del arraclau. Un adulto podíe ficás mol dolén, pero un chiquet fássilmen podíe morís. Sabíen que primé veníe la unfló, después la fiebre y la sequedat de gola, después doloroses contracsións del estómec y Coyotito podíe morí si habíe entrat al seu cos prou veneno.
Kino habíe admirat moltes vegades la férrea contextura de la seua passién y frágil dona. Ella, obedién, respetuosa, alegre, ere capás de retórses en los dolós del parto sense pegá (fotre, exhalá) un crit. Sabíe soportá la fam y la fatiga inclús milló que Kino. A la canoa ere forta com un home, y ara fée una cosa del tot sorprenén.

- Lo meche – demanae - . Anéu a buscá al meche.

La demanda va passá de boca en boca entre los que se amontonáen al
exterió, que van repetí: «Juana demane un meche». Assombrós, memorable, demaná la pressénsia del meche, y conseguíla mes assombrós encara. Lo meche no se arrimáe may a les barraques. ¿Cóm u habíe de fé si teníe mes faena de la que podíe atendre entre los rics que vivíen a les cases de pedra y simén de la siudat, en balagostos y ráfecs?

- No vindrá - van cridá los veíns.
- No vindrá - van repetí los paréns desde la porta.
- Lo meche no vindrá - li va di Kino a Juana.

Ella lo va mirá en ulls tan furos com los de una leona. Ere lo primé fill de Juana, casi tot lo que ñabíe al món per an ella. Kino sen va doná cuenta de la seua determinassió.

- Entonses anirém an ell - va dessidí Juana.

En una má se va ficá lo chal blau al cap fen que una punta embolicare a la criatura que gañoláe y en l’ atra má li va tapá los ulls per a protegíls de la llum. Los de la porta van espentá a los de detrás per a obrí pas. Kino la va seguí y acompañats per tots van empéndre lo camí.
Ere ya un problema de tota la comunidat.

Formáen una asselerada y silensiosa prossesó anán cap al sentro de la siudat, dabán Juana y Kino, detrás de ells Juan Tomás y Apolonia, a la que li ballae la enorme panchota per efecte de la apressurada marcha, y después tots los veíns en los chiquets corrén als dos costats. Lo sol groc proyectáe sombres negres cap abán, aixina que les perseguíen.

Van arribá al puesto aon se acabáen les cabañes y escomensáe la siudat de pedra y mampostería, la siudat de grans muros exteriós y frescos jardíns interiós aon les fons murmuráen y la buganvilla violeta, purpúrea, cárdena y blanca pujáe per les parets. Dels jardíns amagats ixíen los cántics de muixóns engabiats y se sentíe esquichá a l´aigua fresca damún dels mosaics recalentats.

La prossesó va atravessá la iluminada plassa y va crusá per dabán de la iglesia. Habíe creixcut mol y los ressién arribats eren rápidamen informats sobre la marcha de cóm lo chiquet habíe sigut picat per un arreclau y son pare y sa mare lo portáen al meche.

En particulá, los mendigos de la entrada de la iglesia, que eren grans expertes en análisis finansié, miráen rápidamen la vella falda blava de Juana, lo chal recusit, evaluáen les sintes verdes del seu pel, lligíen la edat de la manta de Kino y lo milená de rentats de la seua roba, los clasificáen al momén com gen misserable y seguíen detrás de ells per a vore qué classe de drama se anae a representá. Los cuatre mendigos de la porta de la iglesia sabíen tot lo que passae a la siudat. Estudiáen la expresió de les chiques joves al confessonari, les miráen al eixí y sabíen la naturalesa del pecat. Estáen enterats de tots los minuts escándols y de algúns grans crímens. Dormíen als mateixos escalóns de la porta de la iglesia, així que ningú podíe entrá al templo a buscá consol sense que ells sen enteráren. Y coneixíen al dotó. Sabíen de la seua ignoránsia, la seua crueldat, la seua avaríssia, lo que li chaucháe y lo que no, los seus pecats. Coneixíen les seues intervensións en abortos y los pocs séntims que donáe alguna vegada com a limosna. Habíen vist entrá a la iglesia los cadávers de totes les seues víctimes, y ara, com la missa habíe acabat y no ere la milló hora per al seu negossi, seguíen a la prossesó procurán adepéndre coses noves sobre los seus
congéneres, disposats a vore qué faríe lo gort y sebós meche en una criatura indigén afisonada per un arraclau. Lo gentío va arribá a la gran verja de la casa del meche. Sentíen allí tamé l’aigua, lo piulá dels muixóns y lo soroll de graneres damún de les lloses de les avingudes sombrejades. Y escoltáen tamé los esclafits de la cansalada y pancheta fregínse a la cuina del meche.

Kino va dudá un momén. Este meche no. Este meche ere de una rassa que casi durán cuatresséns añs habíe despressiat a la rassa de Kino, omplínlos de temó, aixina que lo indígena se va arrimá a la porta ple de humildat y com sempre que se arrimae a un de aquella casta, Kino se sentíe débil, assustat y furiós a la vegada. La rábia y la po se mescláen. Li siríe mes fássil matá al meche que parláli, pos los de la estirpe del meche parláen als compatriotes de Kino com si foren simples bésties de cárrega. Cuan va eixecá la má dreta per a agarrá lo aldabón, la ira se habíe apoderat de ell, als seus oíts sonáe intensamén la música del enemic y los labios se li apretáen contra les dens; pero en la má esquerra se traíe lo sombrero.
Coyotito gañoláe en brassos de Juana, que li parláe dólsamen. La gentada se va apretá mes per a vore y sentí mes de prop.
Al cap de un momén la gran verja se va obrí uns sentímetros. Kino va pugué vore lo vert jardí y los jocs de l´aigua a la fon. Lo home que lo miráe ere de la seua propia rassa. Kino li va parlá en la llengua antiga.

- Lo meu chiquet ha sigut envenenat per un arraclau - va explicá - . Nessessite que lo curon.

La verja se va tancá una mica. Lo criat se va negá a fé aná lo antic idioma.
- Un momentet - va di - . Vach a informám.

Va tancá la verja y va passá lo forrollat. Lo sol proyectáe les negres siluetes del
grupo damún dels blangs muros.

A la seua alcoba lo meche estáe sentat al llit. Portáe lo batín de seda roija que se habíe fet portá de París, algo just damún del pit cuan sel abotonáe. Teníe una bandeja de plata a la faldeta, damún de les cames, en una chocolatera del mateix metal y una tasseta de porcelana china; tan delicada que pareixíe una insignificánsia cuan la eixecáe en la seua má gigantesca, aguantánla entre lo índice y lo dit gros y apartán los atres tres dits.

Los seus ulls descansáen damún de bosses de carn fofa y la seua boca teníe un rictus de descontén. Se estáe ficán mol gort y la seua veu ere ronca per la grassa (lo greix) que li oprimíe la gola. Jun an ell, a una tauleta (messita), ñabíe un gong oriental y una caixa de sigarros. Lo mobiliari del cuarto ere barroco, oscur y tristón. Los cuadros eren religiosos, inclús la gran fotografía en coló de la seua difunta dona que, sense duda, grássies a les misses pagades en les seues perres, los seus dinés, estáe a la Gloria. Lo meche habíe sigut a un atre tems - mol curt - un miembro del gran món y lo resto de la seua vida habíe sigut una eterna añoransa de la seua Fransa. «Alló – díe - ere vida sivilissada», en lo que se referíe a ingresos sufissiéns per a mantindre a una querida y minjá a restauráns cars y bons. Va buidá la segona tassa de chocolate y va mossegá un bizcocho.
Lo criat va arribá desde lo jardí hasta la porta y va aguardá a que la seua pressénsia fore observada.

- ¿Qué ña? - va preguntá lo meche.

- Un indio en un sagalet. Diu que li ha picat un arreclau.

Lo meche va baixá la tassa en cuidado antes de dixá la seua ira en libertat.
- ¿No ting res mes que fé, que curá picotades als indios? Soc un meche, no un veterinari.

- Sí, patró - va di lo criat.

- ¿Tenen perres? - va preguntá lo meche -. No, may tenen dinés. Yo, sol yo al món ting que treballá de vades, ya ne estic fart. ¡Ves a vore si té perres!

Lo criat va obrí la verja un poquetet y va mirá a los que esperaben. Esta vegada
va parlá en lo antic idioma.

- Teníu perres per a pagá lo tratamén?

Kino va furgá a un amagatall secreto daball de la seua manta y va traure un papé
mol doblegat.
Plec a plec va aná desplegánlo, desdoblegánlo, hasta que al final van apareixe vuit perles deformes, fees y grises com úlseres, aplastades y casi sense valor.
Lo criat va agarrá lo papé y va tancá la porta, pero esta vegada no va tardá en
reapareixe. Va obrí la verja lo justet per a torná lo papé.
- Lo meche ha ixit - va explicá- . Lo han cridat desde un casserío. - Y va tancá depressa.

Una ola de vergoña va recórre tot lo grupo. Se van separá. Los mendigos van torná als escalóns de la iglesia, los curiosos van fugí, los veíns se van apartá per a no vore la vergoña de Kino.


Durán mol rato, Kino va permaneixe enfrente de la verja en Juana al seu costat.
Lentamén se va ficá lo sombrero, y entonses, impulsíu, li va fotre una puñada als ferros. Va baixá la mirada y se va mirá los nugos de la má, despellotats, y la sang que corríe pels dits.

II

La siudat ocupae un ample estuario, alineán los seus edifissis de fachades grogues a lo llarg de la playa, aon estáen les canoes blanques y blaves que veníen de Nayarit, embarcassións que durán siglos se recubríen en una materia impermeable secreta, que només coneixíe la gen peixcadora.
Eren barquetes esbeltes y de alt bordo, en la proa mol curvada, igual que la popa, y un soport al sentro aon podíe ficás un mástil per a eixecá (izar) una vela latina.

La playa ere de arena dorada, pero a la vora de l´aigua se veíe un clapé de algues y clasques. 


Los cangrejos fáien bombolles y removíen lo fondo, se embutíen pels forats entre les roques, langostes minudes entráen y ixíen continuamén dels seus caus, amagatalls. Al fondo del mar abundáen bichos que nadáen, se arrastráen o simplemén bambáen. Les fosques algues se movíen per los impulsos de fluixes corréns, y les verdes herbes submarines se alsáen com cabelleres mentres caballets de mar se apegáen a les seues llargues hebres. Uns peixos venenosos se amagáen al fondo de aquell césped, y los cangrejos de colós nadadós passáen damún d’ ells una y un atra vegada.

A la playa los gossos y gorrinos famolengs de la siudat buscáen sense tartí algún peix o muixó mort que haguere arribat en la pleamar.
Encara que lo matí acabáe de escomensá, ya se habíe eixecat la bruma (
broma, dorondón, boira) engañosa. L’aire borrós aumentáe algunes coses y ne eixecáe datres damún del horizonte del Golfo de tal manera que tots los panorames eren irreals y no podíe donás crédit a la vista; mar y terra pareixíen trets de un somni.
Aixó podríe fé que la gen del Golfo creguere en les coses dels espíritus y de la imaginassió pero no confiare en los seus ulls sobre les distánsies, contornos o consevol exactitut óptica.
Al atre costat del estuario se veíe clara y telescópicamen definit un bosquet de mangles. Part de la playa de enfrente desapareixíe detrás de un teló brillán en aspecte de aigua. No ñabíe sertesa en la visió ni proba de que lo vist estiguere allí o no.

La gen del Golfo suposae que a tot arreu passae igual, y no los pareixíe extrañ. Una bruma cobrisa se apoyae al aigua y lo sol del matí martellejae damún de ella y la fée vibrá, segadora (de sego, ciego). Les barraques dels peixcadós estáen a la dreta de la siudat.
Kino y Juana van baixá lentamén hasta la playa, aon estáe la canoa de Kino, la única cosa de valor que posseíe al món. Ere mol vella. Son yayo la habíe comprat a Nayarit, lay habíe donat al pare de Kino y después habíe anat a pará a les seues mans. Ere a la vegada la única propiedat y lo mijá de vida, pos un home que tinguere una embarcassió podíe garantisá a una dona que algo minjaríe, encara que fore un pepino de mar. Ere un seguro contra la fam. Cada añ, Kino repassae la seua canoa en la materia secreta que tamé veníe de son pare. Al arribá a la canoa va acarissiá la proa en ternura, com fée sempre.
Va depositá a la arena la pedra de inmersió, la canasta y les dos cordes.
Va doblegá la manta y la va colocá damún de la proa.
Juana va ficá a Coyotito damún de la manta y lo va cubrí en lo chal per a que no li
pegare lo sol.
Estáe mol cotet (coto, quieto, quietet) ara, pero la inflamassió del seu muscle habíe pujat coll amún hasta la orella y teníe tota la cara roija y aspecte febril.

Juana va entrá unes passes a dins de l’aigua y va arreplegá un manoll de brossa submarina.
Va fé en ella una piloteta y la va aplicá al muscle de son fill, un remei tan bo com consevol atre y probablemén milló que lo que lo meche habíe resseptat (prescrit). Sol teníe lo inconvenién de sé massa sensill y de no costá res. Lo mal de estómec no habíe escomensat encara. Potsé que Juana haguere chupat lo veneno a tems, pero no així les seues preocupassións pel seu primogénit. No habíe rogat o resat per la curassió directa del seu fill, sino perque li fore possible trobá una perla en la que pagá al meche per la curassió del chiquet, ya que la mentalidat del poble es tan insustansial com los espejismos del Golfo.

Kino y Juana van espentá la canoa cap a dins del mar, y cuan la proa va flotá, Juana va
embarcá, mentres Kino espentáe per la popa caminán detrás de ella hasta que va flotá tota y se va enfrentá al primé embate de les oles. Después, en ritme coordinat, Juana y Kino van moure los remos de doble pala y la canoa va tallá l’aigua en un persistén sussurro.
Fée mol rato que habíen eixit los atres peixcadós, cassadós de perles. Al cap de pocs moméns, Kino los va distinguí entre la bruma, navegán per damún del bang de ostres.
La llum se filtráe a través de les aigües hasta lo fondo aon estáen les rugoses ostres
perlíferes , entre pedres y clasques destrossades, desfetes per la forsa de la naturalesa marina.
Este mateix bang habíe fet del Rey de España un gran poder europeu en añs pretérits ajudánli a costejá les guerres y a adorná les iglesies en profit de la seua alma. Ostres grises en plecs com faldes femenines, ostres recubertes de peixos de roca y amagades entre llarcs vegetals, y, per damún, cangrejos minuts trafegán sense pará.
A un acsidén estáen expostes estes ostres: que un gra de arena caiguere entre los plecs dels seus músculs, y irritare la seua carn hasta que ésta, per a protegís, recubriguere lo
gra en una capa de suave simén. Pero una vegada escomensat, lo organisme no podríe detindre esta secressió damún del cos extrañ, hasta que se soltare durán una
baixamar o la ostra se chafáre.

Durán siglos los homes habíen bucejat per a arrancá les ostres del seu llit (
lecho) y obríles, buscán grans de arena recuberts, perles. Núgols de peixos vivíen desde entonses entre les clasques de les ostres espentolades. Pero les perles eren sol uns acsidéns y trobán una ere sol un copet amistós de un Déu al muscle de un home.
Kino teníe dos cordes, una lligada a una pesada pedra y l’atra a una sistella de vime.
Se va traure la camisa y pantalóns y va dixá lo sombrero al fondo de la canoa. L’aigua pareixíe oliosa (
com la del registre de Vallets, a Calaseit). Va agarrá la pedra en una má y la canasta en l’atra, se va assentá a la borda en los peus a l'aigua y la pedra lo va arrastrá al fondo. Detrás de ell un remolino de bombolles, y poc después l’aigua se va aclarí y va pugué vore. Per damún, la superfissie de l´aigua ere com un espill, chafat aquí y allá per les quilles de les canoes.


Se movíe en precaussió, per a no enterbolí l’aigua. En los peus damún de la pedra que lo habíe afonat (sumergit), les mans actuaben rápidamen, fen caure ostres, unes aislades, atres en grupos o carrolls. Les guardabe a la sistella y seguíe buscán, afanós y atrafegat.
Lo poble al que Kino perteneixíe habíe cantat tots los fets y totes les coses. Habíe ideát cansons per a peixcá, per al mar enfadat y per al mar en calma, per a la llum y les tiniebles, per al sol y la lluna, y totes les cansons seguíen al alma de Kino y del seu poble, consiéns u olvidades.

Cuan va omplí la sistella a cormull, Kino ere l’amo de una cansó, lo ritmo lo marcáen los latits (batecs) del seu pit y la seua melodía estáe a l’aigua gris-verdosa y als animals que nadáen en rogle al voltán seu. Pero a la seua cansó ne ñabíe un atra mes amagada, recóndita, casi imperseptible, pero existén, dolsa, secreta, y esta cansó ere la de la Perla Possible, pos cada molusco del oeste podíe contindre una perla. Les probabilidats eren escasses, pero la sort y los déus podíen está en ell. Y sabíe que a la canoa, Juana li ajudáe en lo rito mágic, la cara y los músculs tensos per a espentá a la fortuna, per a arrancá la sort de les mans dels déus, ya que la nessesitae per a curá lo muscle dolén del seu Coyotito. Y com la nessessidat ere gran y lo dessich encá mes gran, la minuda y secreta melodía de la Perla Possible ere mes forta que may. Frasses sanseres de la melodía se féen sentí a la vora de la cansó eterna del Fondo del Mar.
Kino, orgullós de la seua juventut y forsa, ere capás de permanéixe sumergit mes de dos minuts sense massa esfors, y este tems lo empleáe hábilmen en selecsioná los moluscos mes grans. Un poc a la seua dreta ñabíe una massa de roca verda recuberta de ostres en cría no aptes per a peixcáles.

Kino va rodejá lo mun de roques, y entonses, a la vora de éste, daball de una minuda revora, va vore una ostra mol gran, aislada de totes les atres mes joves. La clasca estáe entreuberta, pos la vella ostra se sentíe segura daball de aquella revora rocosa. Entre los músculs de coló carn, rosa, va vore un destello casi fantasmal moméns abáns de que la ostra se tancare. Lo seu cor va aumentá lo ritmo y la melodía de la Perla Possible li va inundá los oíts. Lentamén, va desenganchá la ostra del seu llit, y la va portá en ternura cap al seu pitral. Va traure los peus de la corda que rodejae la pedra y lo seu cos va pujá a la superfissie. Lo seu pel negre bañat va brillá a la llum del sol. Se va arrimá a la borda de la canoa y va dixá la ostra a bordo.

Juana va estabilisá la embarcassió mentres ell pujae. Los seus ulls de peixcadó brilláen exitats, pero tranquilamén va estirá les cordes hasta que va tindre a dal la gran pedra y la sistella de les ostres. Juana se va doná cuenta de la seua exitassió y va procurá mirá cap a un atra part. No es bo dessichá algo en massa fervor. Ña que ansiáu, pero tenín gran tacte per a no irritá a la
divinidat. Pero Juana va dixá de respirá. En moviméns deliberadamén significatius, Kino obríe la fulla del seu fort gabiñet y miráe pensatiu la canasta. Igual siríe milló obrí la gran ostra la radera. Va agarrá del sistell una de les mes minudes, va tallá lo múscul, va rebuscá entre los plecs carnosos y la va aventá al mar. Entonses li va paréixe que vée la gran ostra per
primera vegada. Se va aginollá al fondo de la canoa, la va agarrá y la va examiná. Les valves eren relluéntes y oscures y teníen poques coses apegades. Kino dudáe de obríla. Sabíe que lo que habíe vist podíe sé un reflejo, un tros de clasca caigut allí per casualidat o una completa ilusió. An aquell Golfo de llums insertes ñabíe mes ilusións que realidats.
Pero sentíe damún los ulls de Juana, que no podíe esperá. Ella va ficá una má al cap de Coyotito, y li va di an ell en dolsó:

- Óbrila.

Kino va embutí lo gabiñet entre los bordes de la clasca. Notáe la firmesa de los músculs tensos al interió, oponénse a la fulla tallán. La va moure en destresa, lo múscul se va relajá y la ostra va quedá uberta. Los carnosos labios van saltá desprenguts de les valves y se van plegá vensuts. Kino los va apartá y allí estáe la gran perla, perfecta com la lluna.


Arreplegáe la llum, purificánla y tornánla en argéntea incandessénsia (plata).
Ere tan gran com un ou de gaviota femella. Ere la perla mes gran del món.
Juana respirae en dificultat. Per a Kino la secreta melodía de la Perla Possible se va fé clara y espléndida, rica y calenta, lluminosa, triunfán. A la superfissie de la gran perla veíe formes de somni. Va traure la perla de la carn que la habíe creat y la va eixecá, li va doná la volta y va vore que les curves eren perfectes. Juana se va arrimá a mirála, a la má de ell, la mateixa má que habíe futut un cop contra la verja del meche, les ferides als nugos se habíen tornat grises per efecte de l´aigua salada.

Instintivamén, Juana se va arrimá a Coyotito, que dormíe damún de la manta de son pare. Va eixecá la piloteta de herbes humides y li va mirá lo muscle.

- ¡Kino! – va cridá en veu aguda.

Ell va dixá de mirá la perla y va vore que la unfló remitíe del muscle del menut, que lo veneno fugíe del seu cos. Entonses lo puñ de Kino se va tancá en la perla a dins y la emossió se va apoderá de ell. Va tirá lo cap atrás y va pegá un bram. Los ulls li giráen a les órbites y lo cos estáe tenso.
Los homes de les atres canoes van eixecá los ulls assombrats, y ficán los remos al mar se van dirigí cap a la canoa de Kino.


III

Una siudat se pareix mol a un animal. Té un sistema ñirviós, un cap, uns muscles y uns peus. Está separada de les atres siudats, de tal manera que no ne existixen dos idéntiques. Y es ademés un tot emossionál.

Cóm viachen les notíssies es un misteri de difícil solusió. Les notíssies pareixen aná mes depressa que los sagals poden corre per a transmitíles, mes depressa de lo que les dones poden passáles a veus de finestra en finestra.

Antes de que Kino, Juana y los demés peixcadós hagueren arribat a la barraca del primé, los ñirvis de la siudat vibráen en la notíssia. Kino habíe trobat la Perla del Món. Antes de que los sagalets pugueren articulá les paraules del seu mensaje (missache), les mares ya u sabíen. La notíssia voláe mes allá de les humildes cabañes y omplíe com la espumosa marea tota la siudat de pedra encalada. Va alcansá al móssen mentres passejáe per lo jardí, ficán als ulls una mirada pensativa y recordánli unes impressindibles reparassións de la iglesia.

Se preguntáe quin valor alcansaríe la perla y si habíe batejat al fill de Kino después de habél casat an éste, cosa que no recordáe. La notíssia va arribá a los mercadés y éstos van ficá los seus ulls a les teles almassenades que no habíen pugut véndre.

La notíssia va arribá al meche mentres estáe assentat a la vora de la seua dona, que sol teníe una enfermedat, la edat, sense que ella ni lo meche vullguéren admitíu.
Y cuan se li va fé patén quí ere Kino, lo meche va ficá cara seria y orgullosa a la vegada.

- Es clién meu – va declará -. Estic tratán al seu fill de una fisonada de arraclau. Y va girá los ulls a les órbites pensán en París. Recordáe la habitassió que habíe ocupat com un lujós apartamén, y la dona que habíe viscut en ell com una joveneta guapa y amable, pero no habíe sigut res aixina. Lo meche va dixá de mirá a la seua decrépita consorte y se va vore assentat a un restaurán de París en lo momén en que un camarero descorchae (traíe lo suro) una botella de
vi Château Petrvs.

La notíssia va arribá mol pronte als mendigos de la iglesia y se van alegrá mol, pos sabíen que no ña espíritu mes caritatiu al món que lo de un pobre a qui de pronte afavorix la fortuna.


Kino habíe trobat la Perla del Món. A la siudat, a les seues covetes, estáen los homes que compráen perles als peixcadós. Esperáen sentats a que les perles aniguéren arribán, y parlotejáen, charráen, lucháen, cridáen y amenassáen hasta que obteníen del peixcadó lo preu mes baix possible. Pero ñabíe un preu per deball del que no se atrevíen a ficás, habíe passat que algún peixcadó desesperat habíe donat les perles a la iglesia. Cuan acabae la compra ells se quedáen sols y los seus dits jugáen en les perles, dessichán podé sé los seus amos. No ñabíe en realidat mols compradós, mes que un sol, y tots ells eren los seus agéns, en ofissines separades per a doná apariénsia de competénsia. Va arribá la notíssia an estos homes y los seus ulls se van anugolá, los seus dits van sentí una extraña ruentó y cada un va pensá que lo patró no viuríe sempre y algún tindríe que ocupá lo seu puesto. Y tots van escomensá a calculá lo capital nessessari per a instalás.


Tota classe de gen va escomensá a interesás per Kino - gen en coses que véndre y gen en favós que demaná -. Kino habíe trobat la Perla del Món. Tot lo món se va sentí íntimamen lligat a la perla de Kino, y ésta va entrá a formá part de los somnis, les especulassións, los proyectes, los plans, los fruits, los dessichos, les nessessidats, les passións y los vissis de tots y de cada un, y sol una persona va quedá al márge: Kino, que se va convertí en lo enemic comú.

La notíssia va despertá algo infinitamén negre y roín a la siudat; lo negre destilat ere com lo arraclau, com la fam al auló del minjá, o com la soledat cuan l’amor se li negue. Les glándules venenoses de la siudat van escomensá a segregá lo seu líquit mortífero y tota la poblassió se va inflamá, infectada.

Pero Kino y Juana no sabíen res de aixó. Com eren felíssos y estáen abalotáts creíen que tot lo món compartíe la seua alegría. En efecte, així passae en lo cas de Juan Tomás y Apolonia, y ells entráen tamé al món.

Per la tarde, cuan lo sol va remontá les montañes de la Península per a sepultás al mar ubert, Kino va buscá la tranquilidat a casa, y Juana en ell.

La barraca estáe atestada de gom a gom de veíns. Kino teníe la gran perla a la má, com algo calén y viu. La música de la perla se habíe unit a la de la família de tal manera que una fée mes maja a l’atra. Los veíns miráen la perla que Kino aguantáe y se preguntáen cóm podíe un home tindre tanta sort.

Y Juan Tomás, en cuclilles al costat dret de Kino, pos ere son germá, li va preguntá:
- ¿Qué farás ara que eres ric?

Kino va mirá la seua perla y Juana va baixá les pestañes y se va cubrí la cara en lo chal per a que no se veiguere la seua exitassió. A la superfissie brillán de la perla se formáen les imaches que la men de Kino habíe ensomiat al passat y habíe rechassat per impossibles. Veíe a Juana, a Coyotito y an ell mateix. Estáen dabán del altá y se casáen ara que podíen pagáu.

Va contestá en veu baixa:
- Mos casarém... a la iglesia.

A la perla veíe com anáen vestits: Juana en un chal mol tiesso per sé nou y una falda de trinca, llarga, daball unes sabates.

Tot estáe a la perla, que brilláe sense pará en riques imaches de somnis. Ell tamé portáe roba nova, un sombrero milló, no de palla, sino de feltre negre, y sabates de siudat. Y Coyotito portáe un traje blau de marine dels estats units y una gorra blanca, com Kino habíe vist una vegada a bordo de un yate de recreo al estuario, al comandán J.R. Pechúa. Tot aixó estáe a la perla, y Kino va seguí dién:

- Tindrém vestits nous.

La música de la perla estáe ya als seus oíts, com un coro de trompetes triunfals.
Después van aná apareixén a la sentelleán superfissie gris de la joya les coses que Kino nessesitáe: un arpón que sustituiríe al perdut fée un añ, nou, de ferro o asser (acero), en una anella al extrem de la barra; y un rifle, ¿per qué no, sen tan ric? Y Kino se va vore a la perla en una carabina Winchester. Ere lo somni mes loco de la seua vida y lo mes agradable.

- Un rifle, va declará, Igual me compro un rifle.

Lo rifle tiráe totes les barreres. Ere una verdadera impossibilidat, y si podíe pensá tranquilamén en alló, horizontes sansés se disgregáen y se veíe libre de tot lligám. Se diu que los humanos no se queden may satisfets, que sels done una cosa y sempre vólen algo mes. Y se diu aixó per despréssio, ya que es una de les mes grans virtuts que té la espéssie y la que la fa superió als animals que se donen per satisfets en lo que tenen.

Los veíns, apretats y silensiosos a dins de la barraca, assentíen a les seues declarassións fantástiques. Un home va murmurá:

- Un rifle. Tindrá un rifle.

La música de la perla ensordíe a Kino. Juana lo va mirá y los seus ulls se admiráen del seu valor y la seua fantassía. Una forsa eléctrica lo habíe invadit. A la perla veíe a Coyotito sentat a un pupitre del colegio (les escoles de La Paz) com u habíe vist una vegada a través de una porta entreuberta. Coyotito vestíe jaqueta, coll blang y ampla corbata de seda. Mes encara, Coyotito escribíe damún de un gran tros de papé. Kino va mirá als seus veíns casi desafián.

- Mon fill anirá a escola - va anunsiá, y tots se van quedá fassinats. A Juana li brilláen los ulls mentres miráe al seu home y a Coyotito als seus brassos per a vore si podíe sé verdat lo que díe. La cara de Kino brillae.

- Mon fill lligirá en chapurriau, obrirá los llibres, y escriurá, y u fará be. Y mon fill fará números, y totes eixes coses mos farán libres perque ell sabrá, y per ell sabrém natros.
A la perla Kino se veíe an ell mateix y a Juana assentats al raconet del foc mentres Coyotito lligíe un llibre mol gran.

- Aixó es lo que la perla fará - . May habíe pronunsiat tantes paraules seguides. Y de repén va tindre temó de les seues paraules. La má se va tancá damún la perla y va traure la seua llum de totes les mirades. Kino teníe temó, com lo té sempre un home al di:

- Així sirá - sense sabéu segú.

Los veíns sabíen ya que acabáen de presensiá algo maravillós. Sabíen que lo tems se contaríe a partí de aquella perla, y que este momén siríe discutit durán añs. Si tot lo profetisat passáe, ells relataríen lo aspecte de Kino, les seues paraules y la llum de les seues pupiles, y diríen:

«Ere un home transfigurat. Algún poder li habíe sigut consedit. Ya veéu en quin gran home se va convertí después de aquell momén. Y yo u vach vore».

Y si los proyectes de Kino se reduíen a no res, los mateixos veíns diríen:

«Així va escomensá. Una estúpida locura se va apoderá de ell y li va fé di tontades. Déu mos libro de coses paregudes. Sí, Déu va castigá a Kino per la rebelió contra lo curs normal de les coses. Ya veéu en qué ha quedat tot. Y yo mateix vach sé testigo del momén en que va pédre l’oremus (raó, entenimén)».

Kino va mirá lo seu puñ tancat y va vore les sicatrius als nuguets que habíen futut lo cop a la verja.

Veníe la nit. Juana va embolicá al seu fillet en lo chal, lo va apoyá a la seua cadera, va aná al fogó, va agarrá un teó, va colocá damún de ell una mica de brossa seca y va bufá hasta obtindre unes flames que van ballá iluminán totes les cares. Sabíen que teníen que anássen a prepará lo sopá, pero los costáe abandoná la casa de Kino.

Ya estáe la oscurina dins de la casa, lo foc de Juana dibuixáe sombres a les parets de rames cuan va corre un murmull de boca en boca:

- Ve lo Pare, ve lo móssen.

Los homes se van descubrí lo cap y se van apartá de la porta, y les dones se van tapá los caps en los chals y van baixá los ulls. Kino y son germá Juan Tomás van seguí de peu. Va entrá lo retó, un agüelo canós de cutis marchitat pero en ulls plens de juventut. Consideráe chiquets an aquella gen, y com a tals los tratáe.

- Kino - va escomensá en dolsó - . Te dius com un gran home, com un Pare de la Iglesia.
- Les seues paraules sonáen a bendissió - . Lo teu
tocayo va sivilisá lo desert y va passificá les mens de lo teu poble ¿no u sabíes? Está als llibres.

Kino va mirá rápidamen a Coyotito, apoyat a Juana. Algún día, pensabe, aquell sagal sabríe quines coses estáen als llibres y quines coses no. Ya no ñabíe música al servell de Kino, pero ara, lenta, delicadamén, escomensáe a soná la melodía de aquell matí, la música del mal, del enemic, pero mol débil. Y Kino va mirá als seus veíns per a vore quí podíe habé portat tal música en ell o ella.

Pero lo religiós, de nom Móssen Foten, tornae a parlá.
- M’hay enterat de que has trobat una gran fortuna, una gran perla.

Kino va obrí la seua má y lay va amostrá, y lo mossén va aspirá en forsa al vore la mida
y bellesa de la perla. Después va di:

- Espero que ten recordarás de dona grássies, fill meu, a Qui t’ha consedit este tessoro, y que rogarás per la seua protecsió per al futur.

Kino va incliná lo cap torpemén, y va sé Juana la que va di en veu baixa:

- Sí, Pare. Y mos casarém. Kino u ha dit.

Va mirá a los veíns buscán lo seu testimoni y ells van confirmá les seues
palaures
solemnemen.

Lo móssen va contestá:
- Es un plaé vore que los vostres primés pensaméns són tan bons.

Déu tos bendigue, fills meus - y se va girá, la gen se va fé a una vora per a donáli pas y va colá.
La má de Kino se habíe tancat fort damún de la perla y miráe al roglán en desconfiansa, perque la música maldita estáe als seus oíts, intentan aufegá a la de la perla.


Los veíns van aná tornán a les casetes, Juana se va atansá al foc, va ficá a bullí un topí de fang ple de fesols tous (de ahí la Juana de fesols a Beseit).
Kino va aná cap a la porta y se va pará al brancal. Com sempre, aspirabe lo fum de mols focs, miráe les estrelles y notáe la humitat del aire de la nit que lo fée embolicás milló en la seua manta.

Komtú, lo gos arguellat va acudí an ell y se va esténdre als seus peus. Kino va baixá la vista an terra. Al traspassá los lluñáns horizontes habíe entrat a un inméns páramo de soledat. Se sentíe desamparat y aislat, y li pareixíe que lo cric-cric dels grills y lo grobi-grobi de les ranes entonáen la melodía del mal. Se li va ficá la pell de gallina y va tratá de tapás milló en la manta. portáe encara la perla a la má, oprimínla en forsa, y la sentíe calenta, suave, contra la
seua pell.

Detrás sentíe a Juana amassán les coques antes de dixáles a la
batea (artesa) del forn. Kino apressiabe detrás d’ell tota la caló y la seguridat de la seua família y sentíe la Cansó Familiá com lo ronroneo de un gat de casa.

Pero ara, al anunsiá cóm siríe lo seu futur, lo habíe creát. Un proyecte es algo real, y les coses proyectades ya són com experimentades. Un proyecte, una vegada ideát y trassát se fa realidat, indestructible pero propíssia a sé atacada. De esta manera ere real lo futur de Kino, pero desde lo momén en que va quedá definit habíen eixit unes atres forses en lo propósit de destruíl, y aixó u sabíe ell mol be, de tal modo que ya se preparáe a rechassá los ataques. Tamé sabíe que als déus no los agraden los proyectes humanos, y que odien lo éxit si no passe per
acsidén. Sabíe que los déus se vénguen de un home cuan triunfe per los seus propis mérits, y en consecuénsia Kino teníe temó de los proyectes, pero habénne fet un ya no podíe anulál. Per a rechassá los ataques, Kino escomensáe a cubrís en una dura clasca que lo aislare del món. Los seus ulls y lo seu servell presentíen lo perill antes de que haguere aparegut.

Desde la porta va vore cóm se arrimáen dos homes; un de ells portáe una llinterna (cresol si es de oli) que ilumináe les cames dels dos. Van atravessá la porta del ras y se van arrimá a la barraca. No va tardá en vore que un ere lo meche y l’atre lo criat que habíe ubert la verja pel matí. Los nuguets destrossats de la má dreta de Kino pareixíen cremáli al descubrí de quí se tratáe.

Lo meche va escomensá:

- No estaba a casa cuan hau vingut este matí. Pero ara, a la primera oportunidat, hay acudit a vore al minut.
Kino va seguí parapetán la porta, plens los ulls de odio y rábia, pero a la vegada temó, pos los sens de añs de dominassió habíen calat mol fondo al seu espíritu.

- Lo chiquet ya está casi be - va contestá en sequedat.

Lo meche va sonriure, pero als seus ulls saltóns no ñabíe cap sonrisa.

- A vegades, amic meu - va argumentá, la fisonada de arraclau té un curiós efecte. Se produíx una aparén millora, y después, sense avisá, ¡puf!
Va juntá los labios y va simulá una minuda explossió per a indicá lo
rápit que ocurríe lo
acsidén, y va moure lo seu maletín negre de meche per a que la llum del cresol lo iluminare, pos sabíe que la rassa de Kino teníe gran respecte per les ferramentes de consevol tipo.

- A vegades lo resultat es una cama paralítica o una esquena belcada. Uy, yo conec be la picotada del arraclau, amic meu, y sé curála.

Kino seguíe sentín rábia y odio jun en molta temó. No podíe corre lo riesgo de oposá la seua serta ignoránsia contra la possible sabiduría de aquell home. Habíe caigut a la trampa a la que caíe sempre lo seu poble, com passaríe hasta que, com ell habíe dit, pugueren está segús de que les coses dels llibres estáen verdaderamén escrites. No podíe tentá a la sort en la vida o la salut de Coyotito. Se va fé a una vora y va dixá que lo meche y lo seu criat entraren a la
cabaña.


Juana se va apartá del foc y se va fé cap atrás al vórels entrá, va tapá la cara del seu fill en lo chal y al estirá lo meche la má, va abrassá en forsa a la criatura y va mirá a Kino. A la cara del indio lo foc fée ballá sombres.
Kino va assentí en un gesto, y sol entonses va dixá ella que lo meche agarrare al menut.

- Eixeca (álsa) la llum - va maná lo meche, y cuan lo criat va obeí, va mirá un momén la ferida al muscle infantil. Va pensá uns moméns y después va eixecá lo párpado del chiquet per a mirá lo globo del ull. Va moure lo cap en gesto de aprobassió mentres Coyotito se sorollae als seus brassos.

- Es com suposaba - va declará-. Lo veneno ya está a dins y no tardará en descarregá lo seu golpe mortal. ¡Mira! - va torná a eixecá lo párpado -. Mira, está blau.
Y Kino, que miráe ple de ansiedat, va vore que, efectivamén, estae un poc blau. No recordáe si sempre habíe sigut una mica blau. Pero la trampa estáe dabán d’ell y no podíe evitála.
Los ullets del meche chumáen humitat.

- Li donaré algo que podríe anulá lo veneno - . Y li va torná lo chiquet a Kino.

Después va traure del seu maletín un potet en un pols blang y una cápsula de
gelatina. Va omplí la cápsula en una mica de pols y la va tancá, va embolicá ésta en un
atra mes gran y la va tapá tamé. Entonses va actuá en gran destresa. Va torná a
agarrá al chiquet y li va estirá lo labio de baix hasta que va obrí la boca. Los seus dits van colocá
la cápsula al fondo de la boca, damún de la llengua, de aon no podíe escupiñála, va agarrá de enterra la botella de pulque y ni va doná un trago a Coyotito, y en aixó va doná per acabada la seua actuassió. Va torná a mirá l’ull de la criatura, va apretá los labios y va simulá meditá.
Li va entregá a Juana lo seu fill y se va girá cap a Kino.

- Crec que lo veneno atacará dins de una hora. La medissina pot salvá al minut, pero d´aquí un hora tornaré. Potsé estiga a tems de salvál -.

Va respirá en forsa y va eixí de la barraca, y lo seu criat lo va seguí en la llinterna.
Ara teníe Juana al chiquet daball del seu chal, y lo miráe en ansiosa temó. Kino se li va arrimá, va eixecá la vora del chal y lo va mirá. Va adelantá una má per a eixecáli lo párpado y entonses sen va doná cuenta de que seguíe portán an ella la perla. Va aná cap a un arca colocada a la vora de la paret, va traure un tros de tela, va embolicá en ella la perla, va aná a un racó, va cavá en les ungles an terra, va colocá la perla al forat, lo va tapá y u va dissimulá. Entonses va torná a la vora de Juana, que acurrucada, no apartáe los ulls del seu fill.

Lo meche, a casa seua, se va dixá caure al sillón y va mirá lo rellonge. La seua família li va portá un soparet ligero a basse de chocolate, dolsaines y fruita, y ell va mirá lo minjá en desgana.

A les cases dels veíns lo mateix tema seguíe dominán totes les converses. Se enseñáen uns als atres la mida de la perla, y féen gestos acarissiadós al aire per a indicá la seua bellesa. Desde ara espiaríen mol de prop a Juana y a Kino per a vore si la riquesa los tornae llocos, com passáe sempre. Tots sabíen per qué habíe acudit lo meche, compreníen mol be la seua actitut.

Al estuario un grupo de peixets anae rápit saltán de cuan en cuan damún les oles per a fugí de atres peixos mes grans que preteníen devoráls. Desde les cabañes, los peixcadós sentíen lo chapoteo de aigua de los minuts y lo soroll mes fort dels bots de los grans durán la persecussió. La broma que veníe del Golfo anáe depositánse damún dels matolls y cactus, dixán an ells gotes salades. Y los ratolíns de la nit y los
furigañs corríen pel campo tratán de escapá dels esparvés que sels fotíen damún sense pugué sentils.

Lo pelut gos de taques ambarines damún dels ulls va arribá a la porta de Kino y va mirá cap al interió. Va sacsá los seus
cuartos traseros al mirá a Kino y se va tombá en dropina cuan va dixá de sentí los seus ulls damún de ell. No va entrá a la casa, pero va mirá cóm devoráe Kino los fesols tous de la cassola, acompañats de una tortilla de panís y de llargs tragos de pulque.
Kino va acabá de sopá, y estáe lián un sigarret cuan Juana lo va cridá en veu aguda:

- Kino!

La va mirá, se va eixecá y va aná cap an ella perque veíe lo terror a la seua mirada.
Se va pará al seu costat y va mirá cap a baix, pero la llum ere massa justeta.
Va arrimá unes branques al foc per a que eixecaren flama y entonses va pugué vore
la cara de Coyotito. La teníe roija, tragáe saliva en gran esfors, pero algo chumabe entre los seus labios. Habíen escomensat los espasmos dels músculs del estómec y lo pobre chiquet patíe mol.
Kino se va aginollá al costat de la seua dona.


- Lo meche u sabíe - va observá, pero va pensá que aquell pols blang ere mol sospechós. Juana se balansejáe cantán la Cansó de la família com si puguere ahuyentá així lo perill, y la criatura vomitáe sense pará entre los seus brassos. Kino dudáe y la música del mal aufegabe al seu cap la cansó de Juana.
Lo meche se va acabá lo seu chocolate y va arreplegá les molletes de pastel caigudes al plat. Se va llimpiá los dits en una servilleta, va mirá lo rellonge, se va eixecá y va agarrá lo seu maletín.
La notíssia de la recaiguda del chiquet habíe arribat rápidamen a les cabañes, perque la enfermedat es, después de la fam, lo pijó enemic dels pobres. Y algú va comentá:

- La sort, ya veéu, porte males compañíes.

Tots se van mostrá de acuerdo y se van encaminá cap a casa de Kino.
Van atravessá les tiniebles embolicats en mantes hasta que van omplí un atra vegada la barraca de Kino. En peu, u observáen tot y féen comentaris a la inoportunidat de tal desgrássia en un momén de alegría, dién:

- Tot está en mans de Déu.

Les agüeles se acacháen a la vora de Juana tratán de ajudála o al menos de consolála.
Entonses va torná lo meche, seguit del seu criat, y les velletes van escampá (fugí) com gallines esbarrades. Va agarrá al menut, lo va examiná y va palpá lo seu cabet.

- Ya ha fet efecte lo veneno -. Crec que puc vénsel. Faré tot lo possible. - Va demaná aigua, y en la tassa va abocá tres gotes de amoniác, va obrí la boca al chiquet y lo va obligá a beure. Lo jovenet passién va escupiñá rechassán lo tratamén y Juana lo va mirá en ulls de terror.
Lo meche parlae sense pará
- Es una sort que yo conega lo veneno del arraclau, si no fore així … -
Va pujá los muscles passán per alt lo que puguere habé passat.

Pero Kino teníe sospeches, no podíe apartá la vista del maletín ubert del
meche, sobre tot del potet en lo pols blang. Gradualmén los espasmos se van reduí y lo chiquet va relajá los seus músculs, va suspirá profundamén y se va dormí, cansat de vomitá.
Lo meche lo va retorná als brassos de Juana.

- Ara se ficará bo - va assegurá- . Hay guañat la batalla. - Y Juana lo va contemplá en adorassió.
Lo meche tancáe ya lo seu maletín.

- ¿Cuán creéu que podréu pagám estes visites? - va preguntá en dolsó.

- Cuan hayga venut la meua perla li pagaré - va declará Kino.

- ¿Tens una perla? ¿Una bona perla? - va preguntá lo meche en interés.
Y entonses los veíns van dí tots al hora:

- Ha trobat la Perla del Món - y van juntá los dits grossos als índices per a indicá la seu mida.

- Kino sirá ric – van cridá - . Es una perla com no sen ha vist datra.

Lo meche pareixíe sorprés.

- No m’ había enterat. ¿Guardes eixa perla a un puesto segú? ¿No vols que te la guarda a la meua caixa forta?

Los ulls de Kino casi habíen desaparegut y la pell de les seues galtes estáe tensa.

- La ting ben guardada – va contestá- . Demá la vendré y entonses li pagaré.

Lo meche se va arronsá de muscles pero los seus ulls no se van separá dels de
Kino. Sabíe que la perla teníe que está amagada a la casa y suposae que Kino miraríe instintivamén cap al puesto aon la habíe amagat.

- Siríe una pena que te robaren antes de que pugues véndrela - va insistí lo meche, y va vore que los ulls de Kino se giráen involuntariamén cap a un racó de la barraca.

Cuan sen va aná lo meche, tots los veíns van torná a casa. Kino se va acurrucá frente al caliu del foc y va escoltá los sorolls de la nit, lo aná y vindre de les oles a la playa y los
lluñáns lladrits de uns gossos, lo chulit de la brisa entre les rames del tellat (teulada) y les converses mesclades dels seus veíns.

Aquella gen no dorm tota la nit; se desperten a ratos, charren un poquet y después tornen a adormís. No habíe passat mol tems cuan Kino se va eixecá y va aná hasta la porta.
Aspirabe les aulós de la brisa y escoltáe, intentán captá algún extrañ soroll, la música del mal omplíe la seua alma, teníe temó y a la vegada furia combativa. Después de escudriñá la nit en los seus sing sentits se va dirigí al racó aon estáe enterrada la perla, la va traure, la va portá a la márfega y daball de ella va cavá un atre forigó y la va guardá allí.
Juana, sentada jun al foc, lo miráe en ulls interrogáns y al vórel enterrá la perla, li va preguntá:

- ¿De quí tens temó?

Kino va buscá al seu servell la verdadera resposta y va di:

- De tots - y li va pareixe que lo seu cos se cubríe en una dura clasca.

Al cap de un rato los dos estáen tombats juns damún de la márfega. Juana no habíe
ficat al menut a la seua cuna penján, sino que lo teníe en brassos cubrínli la cara en lo seu chal. Se va apagá lo caliu del racó del foc.

Lo servell de Kino cremáe hasta dormín, y ensomiáe que Coyotito sabíe lligí un llibre gran com una casa, en lletres grans com a góssos, y les paraules galopáen y balláen per tot lo llibre. Después la foscó se va estendre per la página y an ella va torná un atra vegada la música
maldita y Kino se va moure al seu llitet. Al notá la seua agitassió, Juana va obrí los
ulls a les tiniebles. Entonses se va despertá ell, ensordit per la música del mal, y va seguí tombat, en lo oít alerta.

En aquell momén, del racó los va vindre un sorollet que podíe sé simple ilusió, un moimén furtiu, lo rosse de un peu damún la terra o lo sussurro casi inaudible de una respirassió. Kino va aguantá la seua per a escoltá y se va doná cuenta de que lo ser roín que habíe entrat a casa seua la aguantáe tamé per a escoltá. Durán un rato no va arribá cap sonido de aquell
racó de la cabaña. Kino va pensá que habíe ensomiat en aquell soroll, pero la má de Juana va pujá pel seu muscle com avisánlo, y entonses va torná a sentí lo rumor de uns peus damún de la terra y unes ungles esgarrapán an terra.

Un furor salvache va omplí lo pit de Kino, va buscá entre la roba lo seu gabiñet y va saltá com un gat furo, buscán a paupóns al forasté que ocupáe aquell racó de casa seua. Va tocá una tela, li va dirigí un cop en lo gabiñet y va errá, ne va descarregá un atre, y entonses lo seu cap va estallá de doló y va vore llumenetes ballán. Algo se va moure per lo brancal, se van sentí passes pressipitades, y después silénsio.
Kino notáe que pel fon li corríe la sang y sentíe a Juana cridanlo:

- ¡Kino, Kino! - La seua veu estáe carregada de temó .

Va torná a sentís sereno en la mateixa rapidés en la que se habíe enfadat y va contestá:

- Estic be. Ya sen ha anat.

Va torná al llit. Juana enseníe ya lo foc. A les sendres calentes va enséndre una rameta, una mica de palla y crosta de ábre y va conseguí que una débil llum blava ompliguere la barraca. Entonses de un amagatall va traure una vela beneída, la va enséndre y la va ficá dreta damún de un códul. Actuabe rápidamen, rossegán algo mentres se movíe. Va bañá la vora del seu chal y va rentá la sang del fron de Kino.

- No es res - va protestá ell, pero la seua veu ere áspra y la seua alma estáe plena de odio.
La tensió ñirviosa que habíe anat acumulánse al espíritu de Juana va brotá de repén, bullín, a la superfissie.

- Aixó es algo maldit – va cridá- . ¡Esta perla es pecat! Mos destruirá. Tírala, Kino, o díxam
chafála entre dos barrocos (barróculs). Enterrémla y olvidém lo puesto. Tórnala al mar. Mos ha portat lo mal. Kino, home meu, mos desfará. - A la llum de la vela los seus ulls y los seus labios tremoláen per la temó.
Pero la voluntat y dessich de Kino eren ya inconmovibles.

- Es la nostra única oportunidat -. Lo nostre fill té que aná a escola. Té que chafá la trampa que mos aufegue.
- Mos destruirá - va continuá gemegán Juana -. Y al nostre fill tamé.
- Calla, no digues res mes. Pel matí vendrém la perla y entonses lo mal sen haurá anat y quedará lo be. Ara calla, dona.
Los seus ulls contempláen lo foc y entonses sen va doná cuenta de que encara teníe lo gabiñet a la má. Lo va eixecá y va vore la fulla tacada de sang. Va fé intensió de llimpiála als seus pantalóns pero después lo va enclavá an terra y així va quedá llimpio.

Galls lluñáns van escomensá a cantá lo seu kikirikí y un aire nou va anunsiá la aurora.
Lo ventet de la matinada risáe les aigües del estuario y suspiráe daball dels mangles. Les espentes de les oles damún l´arena habíen agarrat una gran forsa.

Kino va eixecá lo madalapot, va traure la seua perla y la va ficá dabán de ell per a contemplála. Y la seua bellesa, relluén a la llum del cresol, va fassiná lo seu servell. Ere tan maja, tan suave, tan musical, una música de delicada promesa, garantía del futur, la comodidat, la seguridat... La seua cálida llumenária ere un antídoto a la enfermedat y un muro contra l´engañ.
Ere una porta que se tancáe damún de la fam. Mentres la miráe, los ulls de Kino se féen dolsos y la seu cara perdíe rigidés. Veíe la imache de la perla, y sentíe la hermosa música del fondo del mar, de les llums verdes dels prats submaríns. Juana, miránlo de reull, lo va vore sonriure. Y com eren una sola persona y una sola voluntat, ella va sonriure en ell.
Lo día escomensae ple de esperanses.

IV

Es maravillosa la manera en que una siudat minuda manté lo domini de ella mateixa y de totes les unidats que la compónen, si consevol dels seus homes, dones o chiquets actúe y se conduíx dins de les normes preestablertes, sense quebrá muros ni avasallá a ningú, no fa
arriesgades experiénsies en cap sentit. Si un se torne loco o fique en perill la estabilidat y la pas espiritual de la siudat, entonses tal unidat pot desapareixe sense que torno a sentís res de ella. En cuan un home se aparte un poc de los camíns tradissionáls, los ñirvis de tota la comunidat se remouen y fiquen en contacte estret a totes les demés sélules.

A La Paz se va sabé a primeres hores del matí que Kino vindríe a véndre la seua perla aquell día. Se sabíe ya entre los veíns del poblat de peixcadós, entre los mercadés del barri oriental, y a la iglesia, perque los monaguillos habíen portat la nova. Hasta les monjes que se amontonáen a les grades de la capella. La mayoría de los traficáns de perles u sabíen
tamé, y al arribá lo día, cada un de ells estáe sentat frente a la seua bandejeta forrada de vellut negre, acarissián perles en la yema de los dits y fen números mentalmén.


Se suposae que los compradós de perles eren individuos que actuaben aisladamén, competín per a la adquissisió de les perles que los peixcadós portáen. Va ñabé un tems en que ere així, pero aquell método resultáe insensato ya que assobín, en la exitassió de arrebatá una bona perla als competidós, se habíen arribat a oferí preus massa alts. Esta extravagánsia no podíe tolerás, y ara sol ñabíe un compradó en moltes mans, y los homes que a les seues ofissines esperáen a Kino sabíen quin preu habíen de oferí, cuán debíen regatejá y quin método teníe que desarrollá cada un. Y encara que los benefissis de estos individuos no superáben may los seus jornáls, los compradós de perles estáen exitats, perque a la cassa sempre ña exitassió y la seua cassa ere la del preu mes baix possible. Tot home té al món com a funsió lo ejersissi de les seues habilidats, y ningú dixe de fé tot lo que pot an este terreno, sense cap referénsia a les seues opinións personals. Totalmén al márge de consevol recompensa que pugueren conseguí, de consevol paraula de ánim, un compradó de perles ere un compradó de perles y lo mes felís y mes espabilat de tots lo que comprare a preu mes baix.

Lo sol lluíe aquell matí , arrebatán la humitat al Golfo y al estuario y escampánla per l’ aire, fénlo vibrá y descomponén la visió. Al nort de la vila se veíe al horizonte una montaña que estáe a mes de dossentes milles de distánsia, en les seues faldes cubertes de pinás y una punta rocosa coronán los límits dels ábres.

Aquell matí les canoes seguíen alineades a la playa; los peixcadós no ixíen a buscá perles perque passaríen moltes coses dignes de vore cuan Kino aniguere a véndre la gran perla A les barraques de rames, los veíns de Kino seguíen sentats frente als amorsás parlán de lo que faríen de sé ells los amos de la perla.

Un díe que lay regalaríe al
Santo Pare de Roma, un atre que pagaríe misses per a les almes de la seua família durán mil añs, un tersé opinae que lo milló siríe distribuí les perres entre los nessessitats de La Paz, y un cuart defeníe que de totes les coses bones a fé en lo preu de la perla, ninguna com la caridat a mans plenes (a aumostades). Tots dessicháen que la súbita riquesa no tornare loco a Kino, no faiguere de ell un verdadé ric, no lo afonare en tota la maldat del orgull, lo odio y la fredó. Kino ere volgut per tots; siríe dolorós que la perla lo faiguere malbé.

- Es tan bona la pobre Juana - díen- y Coyotito, y los que vinguen. Siríe penós que la perla los aniquilare.

Per a Kino y Juana aquell ere lo matí mes gran de les seues vides, comparable sol en lo día del naiximén del chiquet. Este siríe lo día del que tots los atres díes dependríen. Diríen:

«Assó va sé dos añs abáns de que venguérem la perla» o: «Sis semanes después de véndre la perla...»

Juana, cuan pensáe en aixó, olvidáe totes les seues temós. Va vestí a Coyotito en la roba que li habíe preparat per al batech, en espera de tindre perres per a la seremónia. Y ella se va pentiná la cabellera negra, va lligá les puntes en dos sintes roijes y se va ficá la falda y la jaqueteta que teníe confecsionades per a la boda. Lo sol estáe a micha altura cuan van está
amanits. Les robes de Kino, mol ratades, estáen per lo menos llimpies, y ademés, ere lo radé día que vestiríe en draps. Perque al siguién, o aquella mateixa tarde, tindríe roba nova.

Los veíns, espián la porta de Kino per les regates de les parets de les seues cases estáen amanits tamé. Acompañaríen a Kino y a Juana a véndre la perla. Ere un momén de
expectassió, históric, y estaríen locos si no hi anigueren. Inclús siríe un gesto de poca amistat no anáy.

Juana se va ficá lo chal en cuidadet y esmero, va dixá daball del bras dret una de les
puntes y lo va agarrá en la má, formán una bossa per a colocá a Coyotito en lo cap afora, per a que puguere vóreu tot y potsé recordáu.

Kino se va ficá lo seu ample sombrero de palla y va comprobá en la má que lo portáe ben ficat, no com un home descuidat, ni tampoc com lo portaríe un
agüelo (com lo Sebeta), sino una mica tombat cap a dabán, significán agressividat, formalidat y vigor. Póden adivinás moltes
coses de un sombrero al cap de un home. Kino se va calsá les abarques de sola de caucho y se les va lligá als turmells. Va embolicá la perla en un tros de pell y lo paquetet lo va embutí a una cartera de cuero que va colocá en cuidadet a una burchaca de la seua camisa. Va doblegá en cuidado la seua manta y la va colgá del seu muscle esquerro. Estáen preparats. Kino va ixí en un aire digno de la casa, detrás Juana en Coyotito. Y cuan van arrencá a caminá per la senda cap a la siudat, los veíns sels van ajuntá. Les cases vomitáen persones, les portes bullíen de sagalets. Per la seriedat del cas, sol un home camináe a la vora de Kino, y ere son germá, Juan Tomás.
Juan Tomás tratáe de avisál.
- Tens que para cuenta de que no te estáfon - li va advertí.
- Molta cuenta - va convindre Kino.
- No sabém quins preus se paguen a datres puestos - va seguí dién Juan Tomás - . ¿Cóm sabrém que mos oferíxen una cantidat raonable si no sabém lo que lo traficán pague a datres puestos?
- Aixó es verdat - va di Kino - pero ¿cóm podríem sabéu? Estám aquí, no allí.
Mentres se dirigíen a la siudat lo gentío se acumuláe detrás de ells, y Juan Tomás, de puro ñirviossisme, no podíe callá.
- Antes de que naixqueres, Kino - li díe - , los agüelos van ideá un sistema per a obtindre mes perres en les seues perles. Sels va ocurrí que siríe milló tindre un agén que portare les perles a la capital y les entregare, cobrán una comisió pel seu treball.
Kino va assentí.
- U sé. Ere una bona idea.
- Aixina que van buscá a un home, li van doná les perles y lo van enviá.
May mes se va torná a sentí parlá de ell y les perles van desapareixe.
Un atre agén va desapareixe tamé. Entonses se van olvidá del proyecte y van torná al antic camí trillat.


- Sí - va confirmá Kino -. Lay vach sentí al pare explicáu. Ere una bona idea, pero anáe contra la religió, segóns diu lo móssen. Pédre les perles ere lo escarmén per als que volíen traissioná a la seua patria minuda. Lo Pare assegure que cada home y cada dona són com un soldat que Déu coloque per a custodiá una part de la fortalesa del Univers. Uns están a les muralles y atres al interió del castell, pero tots han de sé fiels al seu puesto de sentinela, sense abandonál may, o de lo contrari lo castell quedaríae exposat a los assaltos del infern.

- Hay sentit eixe sermón - va comentá Juan Tomás -. Lo predique cada añ.

Los germans, mentres camináen, mich tancáen los ulls per a mirá a tot arreu en dissimulo, tal com sons yayos y rebisyayos habíen fet durán cuatresséns añs desde lo día en que van arribá los extrangés (de
La Portellada no) en la seua autoridat, la pólvora y los sermóns. Durán los cuatresséns añs los compatriotes de Kino sol habíen pugut adependre un mich de defensa:
mich tancá los ulls, apretá los labios y adoptá una actitut distán. Ere com edificá una paret al seu voltán, un parapeto que los aisláe totalmén.

La prossesó ere solemne, ya que la importánsia del momén ere gran, y lo chiquet que manifestáe tendénsia a patalejá, chillá, plorá, fé lo pesolaga o lo carnús, ere reduít al silénsio pels grans. Ere un día tan importán, que un agüelo mol vell , impedit, anae en ells,
a cascarrulles del seu nebot. Lo gentío va dixá atrás la aldea y va entrá a la siudat encalada. Los carrés eren relativamén amples, en estretes asseres frente als edifissis. Y com la vegada anterió, al passá frente a la iglesia sels van ajuntá los mendigos, los botigués o tendés se van assomá a vórels passá, los tabernés van pédre momentáneamen los seus parroquiáns y algúns negossiáns van tancá los seus locals per a marchá en lo grupo. Als seus oscurs cuchitrils (tabucos, covaches) los corredós de perles estáen ya alerta, plantats com estaquirots.

Van traure papés per a podé fé vore que féen algo cuan arribare Kino y van guardá les perles als calaixos, perque no es bona cosa dixá vore una perla inferió a la vora de una bellesa. Ya estáen ells enterats de la magnifissiénsia de la perla de Kino. Les tendes de estos especuladós
estáen totes a un mateix carreró, en finestres enreixades (com a
Alustante) y en celossíes de fusta per a que sol entrare una miqueta de llum de fora.

A una de elles esperáe assentat un home corpulén y ben farjat. La seua fisionomía ere
paternal y bondadosa y als seus ulls brilláen los mes amistosos sentiméns. Ere
Francis Shielder, un repartidó de «bon día», un romansé, un home divertit que sempre teníe un chiste a pun, sense que alló li impediguere arribá en un instán a la tristesa mes fonda, al recordá per ejemple la mort de la tía del interlocutó, en ulls tendres y plorosos. Aquell matí habíe colocat a la seu taula un jarrón en una flo, un hibisco escarlata O’Hara, y una bandejeta negra de vellut blau. Se habíe afeitat hasta no dixá mes que la taca blavosa de la barba damún del cutis, les mans estáen llimpies y les ungles retallades.


Teníe uberta la porta y tararejáe una cansoneta sobre una caguerada de bou mentres en los dits de la má
dreta fée desapareixe y apareixe una moneda. Ere prestidigitadó, no miráe als seus dits, la acsió ere mecánica, pressisa. Mentres lo home canturrejáe, sol miráe la porta uberta. Va sentí lo soroll de moltes passes aproximanse y los seus dits van aumentá la velossidat del joc, y cuan la figura de Kino va passá lo brancal, la moneda va desapareixe en un destello final.

-
Bon día, amic meu ! - va exclamá lo tío enorme -. ¿En qué puc ajudát?

Kino se esforsáe per a adaptá la vista a la oscurina de la estánsia, segat com estáe per lo resplandó de fora. Los ulls del especuladó teníen ara una mirada firme y cruel com la de un falcó, mentres lo resto de la seua cara sonreíe en tota cordialidat. Y dissimuladamén, daball de la tapa de la taula, la seua má dreta seguíe fen lo joc de prestidigitassió.

- Ting una perla - va declará Kino, y Juan Tomás va apoyá les seues paraules en un
gruñit. Los veíns se aclaperáen a la porta y uns cuans chiquets s’habíen penjat de la verja de la finestra.

Una perla - va repetí lo mercadé -. Ña vegades que un home men porte una dotsena.
Be, veigám la teua perla. La valorarém y te se oferirá lo milló preu possible. -
Los seus dits movíen la moneda a velossidat vertiginosa.
Kino actuáe per instín, de la manera mes teatral possible. Va traure lentamén la cartereta de cuero, va agarrá lo tros de pell y va dixá que la gran perla rodare o redolare per damún del (terciopelo) vellut blau. Inmediatamén va mirá la cara que ficáe lo compradó.

Pero allí no ñabíe cap signo ni movimén, la cara no va cambiá, pero la má enjugassáda y amagada va pédre la pressisió, la moneda va entropessá en un dit y li va caure sense soroll damún de la faldeta. Cuan va traure la má del amagatall, lo índice va acarissiá tremolán la gran perla. Después, en la ajuda del dit gros, la va eixecá hasta los ulls fénla brillá al aire.
Kino aguantáe la respirassió, y tamé los seus veíns, pero la multitut fée comentaris en veu baixa.


- Está observánla ... encara no se ha parlat del preu.
La má del traficán habíe adquirit una vigorosa personalidat.
Sospesáe la gran perla, la dixáe caure a la bandejeta y lo índice la apretáe en forsa. La cara del mercadé mostráe una triste y desdeñosa sonrisa.

- U séntigo, amic meu - va di, eixecán los muscles per a indicá que no ere ell responsable.

- Esta perla es massa gran - va explicá-. ¿Quí voldrá comprála?

No ña mercat per a coses així. No passe de sé una curiosidat. U séntigo, creíes que ere algo de valor, pero ya veus que sol es una curiosidat.

- Es la Perla del Món - va protestá Kino -. Ningú ne ha vist may datra igual.

- Estás en un error, va insistí l’atre - . Es gran y fea. Com a curiosidat pot tindre interés; igual un musseo la exhibirá a la vora de una colecsió de fóssils. Yo sol podría donát mil pessos.

La cara de Kino se va ensombrí y se va fé amenassadora.

- Val sincuanta mil, y vosté u sap. Lo que vol es estafám.

Se va sentí un fort cuchicheo entre la multitut al sirculá per nella lo preu oferit, y lo traficán va sentí una mica de temó.
No me fotegáu la culpa a mí - va suplicá -. No soc mes que un tassadó. Preguntéu als atres. Aneu a les ofissines y enseñáulos la perla... o milló, féulos vindre aquí, per a que veigáu que no tos engaño.
Sagal - va cridá, y cuan lo seu criat va apareixe a la porta de la trastenda, li va maná -:
Ves a casa de tal, de tal atre, y de tal atre. Díslos que passon per aquí y no los explícos lo motiu, dis sol que me agradaríe vórels. -

La seua má dreta va torná a desapareixe daball de la taula en un atra moneda que va escomensá a saltá de nuguet en nuguet en una vertiginosa rapidés.

Los amics de Kino parlaen. Se barruntáen que passaríe una cosa així. La perla ere gran pero teníe un extrañ tinte, que desde lo escomensamén los habíe inquietát. Y, después de tot, mil pessos no eren gens despressiables. Eren una riquesa relativa per a un home que no teníe res.
Suposém que Kino los asseptáre; lo día antes estáe a la miseria.


Pero Kino habíe endurit lo seu espíritu y los seus pensaméns. Sentíe lo rose del destino, se creíe rodeját de un rogle de llops famolengs, buitres damún del seu cap. Sentíe una geló maligna voltánlo y se sentíe indeféns.

Los curiosos de la entrada se van apartá per a dixá passá a los tres compradós de perles. Se habíe fet lo silénsio, pos ningú volíe pédres una paraula, un gesto o una expresió. Kino callae y observáe.


Va sentí una presió a la seua esquena, se va girá per a trobás en los ulls de Juana, que li van torná les forses.
Los ressién arribats no se miráen ni tampoc a la perla. L’amo del local va parlá així:

- Hay fixat un preu per an esta perla y lo amo no lo trobe just. Vach a demanáls que la examínon y faiguen una oferta. Fíxat, Kino, que no hay mensionát quin ere lo preu.


Lo primé dels convocáts, sec y estirat com Valentín Wolfkiller, va pareixe que veíe la perla per
primera vegada en aquell instán. La va agarrá, la va fé girá entre índice y dit gros y la va aviá en despressio a la bandeja.

- No me fiquéu a la discussió, no faré cap oferta. Me nego. Aixó no es una perla, es una monstruosidat - y los seus labios se van curvá en menospréssio (
desdén).


Lo segón ere un homenet chaparro de tímits modals y veu mol aguda, que no abandonáe lo caliqueño, un puret retortigat com una tafarra o un arraíl de regalíssia. Va agarrá la perla y la va examiná en gran cuidado. Va traure una lupa de la burchaca y va estudiá la perla a fondo. Va escomensá a riure com u faríe una hiena.

- Ñan perles falses millós que ésta, conec be estes coses.

Es blana y pareix ges (
alchés), pedrá lo coló y se desfará en pocs mesos. Mira... va oferí la lupa a Kino diénli cóm teníe que féla aná, y Kino, que may habíe vist en aumén la superfissie de una perla, se va quedá pasmat per lo aspecte extrañamén rugós de la seua perla.


Lo tersé lay va arrebatá (fotre) de les mans.
- A un dels meus cliéns li agraden estes coses - li va di -. Te oferixco singséns pessos y potsé puga véndrelay per sisséns.
Kino va agarrá la perla, la va embolicá en la tela y la va guardá al pitral.
Entonses va intervindre lo home sentat detrás de la taula.

- Soc un loco, be que u sé, pero manting la meua primera oferta. Seguixco oferín
mil pessos. ¿Qué fas? - va preguntá al vore a Kino guardás la perla.

- Aixó es una estafa - va bramá Kino -. La meua perla no se vendrá aquí. Tindré que aná a la capital.

Los compradós se van mirá los uns als atres. Se van doná cuenta de que habíen anat massa lluñ; sabíen que los fotríen la bronca severamén pel seu fracás, y en un esfors lo que habíe pujat mes alt va proposá:

- Podría arribá hasta mil singséns.

Pero Kino se obríe pas entre la multitut. Les veus arribáen an ell mol debilitades, pos la sang rabiosa lo ensordíe. Se va alluñá a grans galarchades, y Juana lo va seguí, corrén.


Al caure la nit los veíns a les seues barraques comentáen entre mos y mos lo gran tema de aquell matí. No teníen sertesa de res; los pareixíe una perla maravillosa, pero en realidat may les habíen vist de aquella classe, y sense duda los traficáns sabríen mes de perles que ells.

- Y es mol significatíu – repetíen - que los compradós no van discutí entre ells.
Tots sabíen que la perla no valíe res.

- Pero, ¿y si u hagueren preparat aposta?

- Si es així, tota la nostra vida mos han estat engañán.

- Auncás haguere sigut milló que Kino haguere asseptat los mil singséns pessos. Eren moltes perres, mes del que habíe vist may.

Potsé que Kino fore un loco. Supongám que vaigue de veres a la capital y no trobo compradó per a la seu perla. No sobreviuríe a una cosa així.

- Y ara, díen los temoriques, ara que los habíe desafiát, los especuladós ya no voldríen tratá en ell. Podríe sé que Kino se haguere tallat la retirada en la seua actitut.

Atres díen que Kino ere un valén y que teníe raó. De la seua valentía tots podríen traure profit. Estos estáen orgullosos de Kino.


A casa, Kino estáe tombat a la seua márfega, meditán. Habíe enterrat la perla daball de una pedra del foc y ara miráe los dibuixos de la tela del madalap hasta que los seus arabescos lo marejáen. Habíe perdut un món per a no guañán cap, y teníe temó. May en tota la seua vida se habíe alluñat del hogar. Li atemorisáe lo monstruo desconegut al que díen «la capital».

Se assentáe damún l’aigua y entre montañes, a mes de mil milles de allí, cada una de les cuals pareixíe una amenassa. Pero Kino habíe perdut lo seu món y teníe que pujá hasta un atre de nou. Lo seu somni del futur seguíe sén real, indestructible, habíe dit «hi aniré» y aixó fée tamé realidat la partida. Dessidí marchá, y díu, ere com está a mich camí.

Juana lo va vore enterrá la perla y va esta observánlo mentres rentae a Coyotito y preparabe les coques.
Va entrá Juan Tomás y se va assentá a la vora de Kino, guardán silénsio hasta que Kino va preguntá:

- ¿Quin atra cosa podía fé? Son uns estafadós.
Juan Tomás va assentí en gravedat. Ere lo mes gran y de ell traíe consell sempre Kino.

- Es difíssil aconsellá. sabém que mos vénen estafán desde la cuna. Pero anem tirán. Has desafiát no sol als compradós de perles, sino a la organissassió sansera de la nostra vida, y ting temó per tú.-

- No s’ha de tindre temó mes que de la fam.-

Juan Tomás no pareixíe conforme.

- Aixó u temém tots. Pero, suposém que no te equivoques,
supongám que la teua perla es de gran valor... ¿creus que ya está tot arreglat?

- ¿Qué vols di?

- No u sé, ting temó per vatros. Ficaréu los peus en terreno desconegut y no tens ni idea del camí a seguí.

- Men vull aná, mol pronte - Sí - Juan Tomás estáe de acuerdo -. Tens que féu, pero me pregunto si a la capital trobarás alguna diferénsia. Aquí tens amics y me tens a mí, ton germá. Allí a ningú.

- ¿Qué puc fé? Aquí no trobo mes que injustíssia.
Lo meu fill té que tindre una oportunidat, y no vull que la destruíxquen. Los meus amics me ajudarán.

- Mentres no se veiguen en perill o incomodidat - va di Juan Tomás. Y se va eixecá dién - :
Ves en Déu.
Kino va repetí:
- Ves en Déu - y no va eixecá la veu al diu, pos aquelles paraules ya valíen.


Mol después de que Juan Tomás haguere marchat, Kino seguíe cavilán. Lo invadíe la parálissis gris de la desesperansa. Veíe tots los camíns tancats y al seu cap sonabe la música enemiga. Los sentits li bullíen, lo seu servell explorae la vida externa an ell, don particulá de la seua rassa. 


Sentíe tots los rumors de la nit, les queixes dels muixonets, la agonía dels gats, lo vindre y retirás de les oles damún de la playa y lo sussurro del ven. Al nas li arribáe la pudó de los ressiduos vegetals abandonats per la marea. Als ulls se li presentáe lo madalap agarrán
la llum de un trong que petáe al foc.

Juana lo miráe preocupada, pero sabíe que li ajudaríe mes guardá silénsio y está prop de ell. Ella tamé sentíe la Cansó del Mal, lucháe contra nella canturreján la melodía Familiá,
tranquilissadora, calenteta y poética. Teníe a Coyotito als brassos y an ell li cantabe per a espantá lo mal, y la veu casi derrotabe la amenassa del negre espíritu.

Kino no se movíe ni demanáe lo sopá. Ella sabíe que cuan vullguere minjá ya u demanaríe. Los seus ulls eren los de un posseít, y seguíe en atensió lo vol al voltán de la casa de una amenassa casi materialisada, lo furtiu arrastrás de algo al exterió en tiniebles, algo sombrío y terrorífic pero que lo cridáe, amenassánlo y desafiánlo. La má dreta va buscá daball de la camisa lo gabiñet; los seus ulls estáen uberts; se va ficá en peu y va aná hasta la porta.

Juana volíe parál; va eixecá una má y la boca se le va obrí en un crit mut de terror. Va mirá a Kino dabán de la oscurina antes de pédres an ella. Juana va sentí lo arrastre dels seus peus, lo rumor de la lucha, los cops. Va permanéixe gelada de temó y los seus labios se van entreobrí
com los de un gat, descubrín la dentadura. Va dixá a Coyotito an terra, va agarrá una gran pedra del foc y va eixí corrén, pero ya ere tart.

Kino estáe an terra, tratán de incorporás, y no se veíe a ningú mes. Sol se sentíe lo rumor de
l´aigua y lo chulit del ven. Pero lo mal estáe allí mateix, amagat entre les herbes del ras, a la
sombra de la casa, entre los plecs del aire de la nit.

Juana va dixá caure la pedra, va rodejá a Kino en los seus brassos y li va ajudá a alsás y entrá a casa. Chumáe sang del seu pel y a la galta teníe un tall desde la orella a la barbilla. Kino estáe
consién a miches, y sacsáe lo cap de un costat al atre. La camisa estáe esgarrada y los pantalóns casi arrancats de la sintura. Juana lo va obligá a sentás a la
márfega y li va llimpiá la sang en la falda. Li va portá una mica de pulque y después de habé begut seguíe ell sacsán lo cap.

- ¿Quí? - va preguntá Juana.
No u sé, no lay vist.
Juana li rentae ara en aigua lo tall de la cara - mentres ell miráe fíxamen cap abán.
- Kino, home meu, Kino, ¿me séns?
- Te séntigo - va di ell, en la
llengua encara torpe.
- Kino, esta perla está maldita. Destruímla antes de que u faigue en natros. Aplastémla entre dos códuls. Aviémla al mar, al que perteneix. ¡Está maldita!
Mentres ella parláe, la llum del hogar relluíe als ulls de Kino en un sentelléo amenassadó.

- No. Lucharé contra tot aixó y guañaré. Ham de aprofitá la nostra única oportunidat. Va maltratá lo madalap en lo puñ. Ningú mos pendrá la nostra fortuna.
La mirada se li va suavisá y va apoyá en dolsó una má al muscle de Juana
- Créume - li va di -. Soc un home. Pel matí agarrarém la canoa y primé per mar y después
per terra, arribarém a la capital, tú y yo. No tolerarém que mos estáfon. Soc un home.
- Kino - va di ella, ting temó per tu. Póden matát. Torném la perla al mar. -
- Ham de dormí un poc, a primera hora mon anirém. ¿No tindrás temó de acompañám?-
- No, home meu.-
Ell la va mirá en ulls cariñosos y li va tocá una galta.
- A dormí una mica - va repetí.

V

La lluna se va eixecá al sel antes de que cantare lo gall. Kino va obrí los ulls a la escurina al sentí un movimén mol prop, pero se va quedá coto. Los seus ulls van escudriñá les tiniebles y en la pálida llum de la lluna que se filtrabe per la paret de rama va vore com Juana se eixecáe
desplayet. La va vore aná cap al foc y apartá les pedres sense soroll. Después, com una sombra, se va desllissá cap a la porta. Se va pará un momén a la vora de la cuna de Coyotito, se va dibuixá la seua figura al brancal, y va desaparéixe.

A Kino lo aufegáe la furia. Se va eixecá y la va seguí, tan silensiosamén com ella, sentín les seues rápides passes cap a la playa. La va vore ixí mes allá de la línea de la malea y avansá insegura cap a la vora del mar. En aquell momén ella se va doná cuenta de que la seguíe y va escomensá a corre. La seua má se alsáe per a aventá la perla cuan ell li va apretá la muñica y li va fé soltá la perla. Li va pegá a la cara en lo puñ tancat fénla caure damún de les pedres y li va pegá en lo peu al costat, al costellá. A la pálida llum va vore com l’aigua la cubríe parsialmén apegán la falda a les seues cames.

Kino la miráe enseñán les dens y chulán com una serp, y Juana lo miráe sense mostrá temó, com una ovella dabán del matarife.
Entonses la rabia va fugí de ell y se va vore sustituída per una aguda sensassió de malestá y de disgust. Se va apartá de ella y va pujá cap a casa.

Va sentí un soroll imprevist, va empuñá lo gabiñet y lo va dirigí contra la negra figura apressián com penetráe la fulla a la carn. Va sentí un gran cop, va caure de ginolls, un atra sacsada y la seua esquena va tocá an terra. Uns dits rápits van registrá la seua roba nerviosamén, y la perla, escapánse de la seua má entreuberta, va redolá hasta parás a la vora de una pedreta del camí. La llum de la lluna la fée brillá y destacáe sobre la pedreta.

Juana se va incorporá a la vora del mar. Li féen mal lo cap y les costelles, pero no sentíe ira contra Kino. Habíe dit: «Soc un home», y aixó significae algunes coses per a Juana. Significáe que ere un lloco a miges y un mich Déu, volíe di que Kino ere capás de medí les seues forses a una montaña o contra lo mar. Juana, desde lo interió de la seua alma, sabíe que la montaña resistiríe impávida mentres lo home acabaríe cruixit, que lo mar seguiríe lo seu incansable movimén y lo home podíe morí aufegat. Tot aixó es lo que fée de ell un home, mich loco y mich Déu, Juana teníe nessessidat de un home, no podíe viure sense un home. Encara que ñabíen profundes diferénsies entre home y dona, les coneixíe y les habíe asseptat. Claro que lo seguiríe a consevol puesto, no cabíe duda. A vegades les cualidats femenines de ella, raó, cautela, instín de conservassió, guañáen a la hombría de Kino y salváen la situassió. Se va eixecá en dolorós esfors, va afoná les palmes a les oles y se va rentá la cara en la coenta aigua salada. Después va arrencá a caminá detrás de Kino.

Un grupet de núgols multiformes entrae al sel desde lo sur. La pálida lluna se amagáe detrás de cada un de ells per a torná a ixí y Juana camináe daball de una llum vassilán. Belcáe la esquena dolorida y portáe lo cap caigut damún del pit. Va atravessá los
chaparrals a la oscurina, y al descubrís la lluna va vore lo sentelléo de la perla a la vora de la pedreta de la senda. A ginollóns la va plegá. Va seguí aginollada pensán si convendríe torná a la vora y
acabá la seua faena, y mentres meditáe alló va torná la llum y va vore frente an ella dos figures caigudes. Va saltá cap abán y va vore que un ere Kino y lo atre un desconegut en la gola tallada, secsionada, chorránli sang a mansalva.

Kino se retorsíe an terra, uberts los brassos com les ales de un muixó abatut y de la seua boca ixíen paraules fluixetes, incoheréns. En aquell momén sen va doná cuenta Juana de que la vida que portáen hasta entonses s’habíe acabat. Un home mort al camí y lo gabiñet ensangrentat de Kino van valé, se va convénse. Hasta entonses Juana habíe estat tratán de salvá algún tros de la antiga pas que reináe antes de trobá la perla. Pero no ñabíe retorn possible. Al donássen cuenta, va abandoná tots los seus somnis; no quedáe datra que salvás ells mateixos. Ya no sentíe doló ni se movíe en lentitut. Va arrossegá lo cadáver desde lo camí hasta la sombra de un
chaparro, va torná a la vora de Kino y li va torcá la cara en la falda humida. Ell va escomensá a recuperás y va gemegá.

- Han agarrat la perla; la hay perdut. Ya s’ha acabat tot, ara que no tenim la perla ...

Juana lo va tranquilisá com si fore un sagalet.

- Calla - li va di - . Aquí está la perla; la hay trobat al camí. ¿Me séns? Aquí está la teua perla. ¿Enténs? Has matat a un home y tením que anámon antes de que se faigue de día.

- M’han atacat - va explicá Kino en veu tremolosa - y hay luchat per a salvá la vida.

- ¿Recordes lo que va passá ahí? - va preguntá Juana - ¿Ten recordes cóm són los
homes de la siudat? ¿Creus que esta explicassió podrá salvát?

Kino va suspirá y va tratá de vénse la modorra.

- No, tens raó. Ves a casa y porta a Coyotito, y tot lo panís que trobos. Trauré la canoa y mon anirém.


Va arrepetá lo gabiñet y se va separá de ella. Fen traspeus va arribá hasta la canoa, y cuan la llum de la lluna se va fé mes forta va vore un gran forat al fondo de la embarcassió. Una ira destructora lo va invadí donánli forses.
Aquella ere la canoa de son yayo, heredada per váries generassións, y ara estáe feta malbé, malmetuda. Ere una maldat que superáe tota imaginassió. Lo assessinato de un home no ere tan pecat com lo assessinato de la seua canoa, perque una canoa no té fills, ni pot protegís, y les seues ferides no sicatrísen.

Ñabíe pena a la rabia de Kino, pero esta radera desgrássia lo habíe endurit com per a resistí consevol cop. Ere com una béstia, amagánse, atacán y vivín només per a protegí a la seua família. No teníe consiénsia clara del doló que martelláe com un mall al seu cap. Caminábe per la playa cap a la seua cabaña sense pensá en robá una de les canoes dels seus veíns. Ni una sola vegada va passá esta idea pel seu cap, com no se li haguere ocurrit destrossán cap de elles.
Los galls alsáen les veus y l’alba no estáe lluñ. Per les parets de les barraques escapáe lo fum de focs matinés, y al aire se notae ya l’auloreta de les coques. Ya se movíen los muixonets als matorrals, la lluna perdíe la seua llumenária y los núgols se giráen cap al sur. Lo ven ere fresc y penetráe al estuario, un ven inquieto y neguitós, ñirviós, que fée auló a tronada.


Kino estáe recobrán algo de ánim. Ya teníe lo cap mes cla; sol quedabe una cosa per fé, y les seues mans acarissiáben primé la perla y después lo gabiñet. Va vore una llum intensa frente an ell, ere una flama alta que veníe de la seua barraca. Coneixíe la rapidés en que se cremáen aquelles casetes de rames cuan se botáe foc. Al arrencá a corre va entropessá en Juana, que corríe cap an ell, en Coyotito als brassos y la manta a una má. Lo minut plorae de temó y los ulls de Juana estáen mol uberts. Kino podíe vore que la seua casa habíe dixat de existí y no va fé cap pregunta. Pero ella va explicá:

- Estáe tot desordenat; ñabíen forats per tot lo terra, y mentres yo miraba li van fotre foc desde fora.

- ¿Quí? - va preguntá.

- No u sé, homes del infern.

Los veíns ixíen de les seues cases procurán salvá les seues propiedats del foc. De repén Kino va sentí temó. Va recordá lo home mort a la senda y agarrán a Juana per lo bras la va portá a la escurina, pos sabíe que la llum ere perillosa per an ells. Va pensá un momén entre les sombres, y después van aná a casa de son germá Juan Tomás.

Afora, se sentíen los crits dels chiquets y dels grans, pos los seus veíns suposáen que ells estáen a dins de la casa en flames.

La barraca de Juan Tomás ere casi igual a la de Kino; casi totes eren idéntiques, dixán entrá per los cuatre costats aire y llum; així Juana y Kino, acurrucats a un racó, veíen la terrible pira. Van vore afonás la teulada (sense teules) y pronte la foguera van sé tot séndres. Sentíen les exclamassións dels seus amics y los plos de Apolonia, la dona de Juan Tomás, que dirigíe los laméns per la extinsió de la família.

De pronte sen va doná cuenta de que lo seu mocadó del cap no ere lo milló de los que teníe y va corre a casa a buscán un atre mes apropiat. Mentres rebuscáe a un arcón, baúl, va sentí la veu de Kino que díe:

- Apolonia, no ploros. No mos ha passat res.
- ¿Cóm hau vingut? - va preguntá ella.
- No faigues preguntes. Ves a buscá a Juan Tomás y dísli que vingue sense que se entero ningú mes. Aixó es mol importán, Apolonia.
La donota va dudá un instán, y después va di:
- Sí, cuñat.
No va tardá en torná en Juan Tomás. Este va enséndre una vela, se va arrimá an ells y va maná a la seua dona:
- Apolonia, fícat a la porta y no dixos entrá a ningú. - Com ere lo mes gran, assumíe tota la autoridat - . Y be, germá... - va escomensá.
- Vach sé atacat a la oscurina - va explicá, y luchán hay matat a un home.
- ¿A quí? - va preguntá Juan Tomás rápidamen.
- No u sé; tot estáe tan oscur com la boca de un llop.
- Es la perla, ña una maldissió an eixa perla.
La hagueres tingut que véndre y librat de la maldissió. Potsé que encara estigues a tems de véndrela y comprá la pas per a tú y los teus.
Kino va contestá:

- Oh, germá meu, me s’ha fet una ofensa imperdonable. La meua canoa está trencada a la playa; la meua casa s’ha cremat y als chaparros ña un home mort. Totes les eixides están tallades; tens que amagamos, germá.-

Kino, mirán de prop a son germá, va vore la fonda preocupassió als seus ulls, y se va adelantá a una possible negativa.

- No per mol tems, sol hasta que arribo la nit; entonses mon anirém.
- Tos amagaré - va dessidí Juan Tomás.
- No vull portát cap perill, sé que ara soc com un leprós. Mon anirém esta nit y així estaréu segús.
- Hay dit que te protegiré - va di Juan Tomás y va di - : Apolonia, tanca la porta y no digues a ningú que Kino está aquí.

Van está callats tot lo día a la casa, sentín a los veíns parlá de ells. Per les bades de la paret los veíen regirán les séndres buscán óssos.
Amagats van escoltá les exclamassións de tots al descubrí la canoa destrossada. Juan Tomás va eixí a proposá teoríes sobre lo que los podíe habé passat a Kino, Juana y al menut.

- Suposo que haurán anat cap al sur per a escapá al mal que anae detrás de ells.
- A uns atres los díe - : Kino no podríe abandoná lo mar. Igual ha conseguit un atra canoa. Apolonia está dolenta de pena.
Aquell día lo ven va saltá damún lo Golfo, les oles batíen una y un atra vegada damún la playa, aullabe entre les cabañes y ficae en perill a les atrevides barquetes que se habíen fet a la mar. Juan Tomás va tindre que di:

- Si Kino sen ha anat per l’aigua, an estes hores ya s’haurán aufegat tots. -
Les seues eixídes no servíen sol per a mantindre conversa en los veíns, sino per a obtindre algo de ells: un saquet de fesols secs, y hasta un gabiñet de devuit pulgades, pesat com una destral,
ferramenta y arma a la vegada. Cuan Kino lo va vore, los seus ulls se van iluminá y va acarissiá la fulla probán lo tall en la yema del dit gros.
Al arrimás la nit, Juan Tomás va tindre una llarga conversa en son germá.


- ¿Aón anirás?
- Al Nort, hay sentit di que cap al Nort ñan siudats.
- Evita la costa - li va advertí Juan Tomás - . Organisarán una patrulla per a registrá les playes, los de la siudat te deuen está buscán. ¿Tens encara la perla?
- La ting y la conservaré. Podría regalála, pero ara se ha convertit en la meua vida y la mala sort, y ting que guardala en mí.
Coyotito va escomensá a fé sorollets y Juana li va susurrá a la orelleta paraules mágiques per a que callare.
- Lo ven te ajudará - va di Juan Tomás - . Borrará lo rastre.

Van partí en silénsio antes de que ixquere la lluna. Juana portáe a Coyotito penján de la esquena a un plec del chal, y lo chiquet dormíe apoyat a un dels seus muscles.
Juan Tomás va abrassá a son germá dos vegades y lo va besá a les dos galtes.
- Ves en Déu - li va di en veu trista - . ¿No vols librát de la perla?
- Esta perla es ya la meua alma, si me desfach de ella pedré l’alma. Ves tamé en Déu.


VI

Lo ven bufáe en furia, tiránlos a la cara rametes, arena y grava. Juana y Kino se van tapá milló en les robes y van caminá món abán. Lo sel habíe quedat llimpio y la llum dels estrels ere
freda y lleitosa. Los dos camináen en precaussió, evitán lo sentro de la siudat, aon algún vagabundo mich adormit a un portal podríe vórels passá. La siudat se protegíe an ella mateixa durán la nit, y tot lo que se moguere a la escurina ere descubert al instán. Kino va rodejá la
periferia de la siudat y va tórse cap al Nort, guiát per les estrelles, y va trobá lo camí arenós que atravessán cams herms portáe hasta Loreto, aon la milagrosa Virgen María teníe la seua sede.

Kino sentíe a les cames los esgarraps de la arena volandera y se alegrabe per la seguridat de que no dixaríen cap rastre del seu pas. La llum de les estrelles li ajudáe a no pédre lo camí, y sentíe detrás de ell les passes apressurades de Juana.

Algo ancestral revivíe al seu cap. Per deball de la temó als espíritus malignos de la nit sentíe bullí un extrañ sentimén de alegría; algo animal tornáe a la vida al seu interió, fenlo cautelós, furtiu y amenassadó. Revivíe en ell una antiga característica del seu poble. Lo ven bufáe a la esquena y la família prosseguíe la marcha lenta, un hora detrás de un atra, sense entropessá en ningú ni de lluñ. Per fin, a la seu dreta se va elevá la lluna y en ella va amainá lo ven.
Ara veíen claramen lo camí, en ferides fondes de marques de carros. Sense la ajuda del ven les patades se faríen vissibles, pero ya se trobáen a considerable distánsia de la siudat y potsé passáren inadvertides. Kino camináe per una de les roderes, y Juana lo imitáe. Cuan, pel matí, un carro se encamináre cap a la siudat borraríe tota señal de les passes.


Van caminá tota la nit sense afluixá la marcha. Coyotito se va despertá una vegada y Juana lo va tindre que passá als seus brassos y acunál hasta que va torná a adormís. Los genios roíns de la nit dansáen al voltán. Los coyotes aulláben y sen enríen a les espessures y los mussols chuláen y cridáen desde los ábres. En una ocasió va passá prop una béstia gran pateján la malea. Kino va empuña lo gran gabiñet y al féu li va pareixe sentís a salvo de tot.

La música de la perla triunfábe, daball de ella la tranquila melodía de la família, les dos a compás de les passes damún lo pols. Al arribá la aurora, Kino va mirá a un costat y a un atre en busca de refugi per a passá lo día. Lo va trobá a un corro natural que podíe habé sigut un refugi de ciervos, completamén amagat detrás de un bosquet espés.

Cuan Juana se va assentá y se va disposá a amamantá al seu fill, Kino va torná a la senda. Va fé cruixí una rama y en ella va agraná les patades de les abarques, allí aon habíen abandonat lo camí. Als primés rayos del sol va sentí aproximás un carro, se va amagá a la cuneta y lo va vore passá, arrastrat per dos bueys juñits en lo jau. Cuan lo va pédre de vista va torná a eixí y se va assegurá de que les patades habíen quedat aplanades. Va borrá les que acabáe de fé y va torná a la vora de Juana.

Esta li va doná les coques que Apolonia habíe preparat y poc después se va quedá adormida. Kino se va assentá an terra y se va ficá a mirá los ordenats viaches de les formigues. Marcháen en columna y en lo peu les va interrompre (
interrumpí) lo pas; entonses elles li van pujá damún del peu y van continuá lo seu camí.
Lo sol se eixecáe abrassadó. Trobáe a faltá la proximidat del Golfo, allí lo aire ere tan sec que los matorrals cruixíen per efecte de la caló y despreníen una forta auló ressinosa. Cuan Juana se va despertá, lo día estáe mol avansat.

- Ña que tindre mol cuidado en aquell abre que veus allí - va explicá Kino -. No se pot tocá perque si después te portes la má als ulls te quedes sego. Tamé ña que pará cuenta en un ábre que sangre. Es aquell de mes allá. Si lo talles se fique a sangrá y porte mala sort.
Ella assentíe a tot sonrién, pos ya u sabíe de tems atrás.

- ¿Mos seguirán?¿Creus que procurarán acassámos?

- U intentarán. Lo que mos trobo tindrá la perla. Ya u crec que u probarán.

- Podríe sé que los traficáns tingueren raó y la perla no valgue res. Quí sap si tot ha sigut només una ilusió. -

Kino va rebuscá entre la roba y va traure la perla. Va dixá que lo sol jugáre en ella hasta que li van fé mal los ulls de mirála.

- No, no hauríen tratat de robála si no tinguere valor.
- ¿Saps quí te va atacá? ¿Los traficáns?
- No u sé; no vach pugué vórels.
- Cuan la venga me compraré un rifle - va di en veu alta, y va mirá la relluén esfereta en busca del seu rifle, pero no va vore mes que un cos estés an terra chumán sang de un tall sec al garganchó.

Entonses va di: - Mos casarém a la iglesia, y a la perla va vore a Juana, en la marca de la seua má a la cara, arrastránse per la playa.-

Lo nostre fill adependrá a lligí, lay amostrarán, y a la perla va ixí la cara infantil unflada y febril per efecte de la extraña medissina.
Kino va guardá la perla, perque la seua música se habíe fet siniestra y teníe mol paregut en la música del mal. Los rayos del sol los van forsá a buscá la sombra dels árbres, y van espantá a uns muixonets grisos. Kino se va cubrí lo cap en la manta y se va quedá roque.

Juana no podíe imitál. Estáe sentada a una roca, teníe la boca unflada y toba per efecte de la puñada de Kino, y les mosques revolotejáen damún de ella. Pareixíe un sentinela, y cuan Coyotito se va despertá lo va assentá a la terra seca frente an ella y va está mirán com movíe los brassos y cames, sonrién y fénla sonriure. En una rameta que va agarrá li fée gochet (cussigañes, pessiguañes) y después li va doná a beure aigua de la cantimplora que portáen.

Kino se movíe en somnis, cridán en veu gutural, mentres la seua má se movíe com si luchare. De repén va fotre un bram y se va alsá en los ulls mol uberts, assustat. Va tratá de escoltá algo pero sol va sentí lo petá dels ábres y malea y lo ven chulán allá llun.

- ¿Qué passe? -.
- Calla - va maná ell.
- Ensomiabes.
- Pot sé. - estáe que no tartíe, y va dixá de mastegá la coca que ella li habíe donat, per a escoltá un atra vegada. Estáe ñirviós, neguitós, intranquil, no dixáe de mirá per damún del seu muscle; desenvaináe lo gran gabiñet y probáe lo tall en lo dit gros.
Cuan Coyotito va balbussejá algo, Kino va maná: - Féslo callá.-
¿Qué passe? - va insistí Juana.
- No u sé.
Va torná a escoltá, en los ulls lluminosos com los de un llop cassán.
Se va ficá de peu silensiosamén y, doblegat per la sintura, va caminá pel brosquill cap al camí. No va ficá los peus, se va tombá a la sombra de una carrasca, va ataullá lo camí cap a la direcsió per aon habíe vingut.

Entonses los va vore avansá. Se li va ficá du tot lo cos y se va amagá instintivamén detrás de unes rames caigudes (solsídes). Allá lluñ veíe tres figures, dos a peu y un atra a caball. Sabíe quí eren, y lo terror se va apoderá del seu espíritu. Desde tan lluñ veíe moures lentamén a los de a peu, encorvats (belcats) mirán la terra. De cuan en cuan un se paráe y cridáe al atre. Eren los tramperos, capassos de seguí la pista de una cabra montés (salvache) a les montañes de roca. Eren com gossos de cassa. Sense duda, ell o Juana habíen eixit un momén de la rodera del carro y aquells cassadós acabáen de descubríu. Detrás, a la montura, anae un home embolicat en una manta; damún de la cadira un rifle relluíe al sol.

Kino estáe tan quieto com les rames del árbre, apenes respiráe, y los seus ulls se dirigíen al puesto aon habíe agranat lo rastre. Hasta les patades agranádes podíen tindre significat per an aquells homes. Los coneixíe be; a un país aon ñabíe poquíssima cassa se les arregláen per a viure cassán, y ara lo trofeo ere ell. Lligíen la terra com un llibre y lo jinete esperae passienmén.

Los rastrejadós van cridá com gossos de cassa en dijú, exitats per la auló de una liebre o
cachap. Kino va empuñá lo gabiñet y se va prepará per a la acsió. Sabíe lo que teníe que fé. Si los tramperos descubríen les patades borrades tindríe que saltá cap al jinete, matál en un instán y apoderás del rifle. Ere la única oportunidat per an ell y la família. Tal com los tres se arrimáben per la senda, Kino va cavá uns foradets a les puntes de les albarques per a pugué saltá sense perill de que los peus li rellissáren. Per deball de la rama caiguda, lo que podíe vore ere massa poc.

Juana, desde lo seu amagatall, va sentí lo soroll de los cascos sense ferrá del caball, y com
Coyotito podríe parlotejá, lo va agarrá en brassos rápidamen, lo va amagá daball del chal y li va doná lo pit, aixina estáe calladet. Cuan los tramperos van está prop, Kino sol veíe les seues cames y les potes del caball. Veíe los peus oscurs y descalsos de los homes y los pantalóns
blangs espentoláts, y sentíe lo cruixí del cuero de la cadira y lo tintineo de les espoles. Los homes se van pará al puesto agranat y lo van estudiá, mentres lo jinete se parabe.


Lo caball sacsáe (sacsábe) lo cap y mossegáe lo bossal, que sonáe contra les seues dens. Después va relinchá. Al momén se van girá los cassadós a mirál y observá la possisió de les seues orelles.


Kino no respiráe y la seua esquena estáe belcada (arquejada) per una terrible tensió muscular; la suó li bañáe lo labio de dal. Durán
inacabables minuts van está acachats los tramperos, y después van seguí la marcha mirán an terra, seguits per lo home a caball. Kino sabíe que no
tardaríen en torná. Faríen sírculs, se pararíen, buscaríen sense pará y al cap de sert tems tornaríen a está allí.
Va tirá cap atrás en cuidadet, pero no se va péndre la molestia de borrá lo seu rastre. No
podríe; ñabíe massa rametes chafades, herbes aplanádes, pedres cambiades de puesto. Kino estáe dominat pel pánic. Sabíe que los buscadós lo trobaríen y no ñabíe mes escapatoria que la fugida. Va corre hasta lo amagatall de Juana, que lo va mirá interrogán.

- Tramperos - va explicá - . ¡Anémon!
Una fonda desesperassió se apoderáe de ell. Se li va ensombrí la cara y los ulls se li van enterbolí de tristesa.

- Igual seríe milló entregás.
Al momén se habíe ficat Juana de peu y habíe agarrat lo seu bras.

- Tens la perla - li va recordá en veu aguda- . ¿Creus que te dixarán torná viu per a que vaigues dién que te la han robat?

- Acabarán per trobámos -.

- ¡Anémon! ¿Creus que a mí me perdonarán la vida? ¿Creus que lay perdonarán al
nostre fill?

Al final van penetrá los seus arguméns al servell atabalat de Kino; va expresá la rábia en un rugit y los seus ulls van recuperá la seua primitiva fieresa.

- Aném cap a les montañes. Podríe sé que a les montañes los faigám
pédre la pista (com va fé Moncho un juliol als Ports de Beseit).
Van agarrá depressa les cantimplores y paquets que ere tot lo que teníen.
A la má zurda portáe un paquet, pero la dreta sol empuñabe lo llarg gabiñet, en lo que anáe tallán la malea per a obríli pas a Juana. Anáen cap al oeste, en busca de les altes montañes de pedra. Kino no intentabe dissimulá lo seu pas, y al avansá removíe pedres, eixecáe pols, tombáe plantes y arrancabe fulles y brots. Lo sol caíe de ple damún de la campiña, y tota la vegetassió protestáe cruixín. Pero allí dabán ya estáen les despullades montañes de granito, erossionades, daball del sel blau. Kino casi corríe cap an aquelles terres altes, com fan los animals al vores perseguits.

Ere una terra sense aigua, cuberta de cactus y de malea, fortamen arrailáts a un terreno de grans pedres pulverissades. Entre elles creixíe un poc de herbeta gris y seca, sempre en set y al fil de la mort.

Les sargantanes miraben passá a la fugitiva família y movíen lo cap. De cuan en cuan una liebre, assustada, corríe a amagás detrás de la roca que mes prop teníe. Lo desértic paissache se empapabe de sol, mentres les montañes pareixíen fresques.

Kino casi volabe, perque sabíe lo que los veníe damún. En cuan los tramperos portaren un rato seguín lo camí se donaríen cuenta de que habíen perdut la pista, y tornaríen, hasta trobá lo
entradó del claro aon Kino y Juana habíen descansat. Desde allí ya no tindríen dificultat en seguíls: tantes pedres, fulles caigudes y rames tallades siríen per an ells un rastre mol cla, com una autopista. Kino sels imaginabe seguín les huelles, fen comentaris, y detrás de ells lo jinete en lo seu rifle. La seua faena vindríe después, al encarregás de que no pugueren torná. La música del mal palpitabe ara dins del cráneo de Kino, confundínse en los bufits dels escursóns.
Lo camí escomensáe a empinás y les roques eren cada vegada mes grans. Kino habíe lograt ya bona ventaja sobre los seus perseguidós, y van fé un descans. Va pujá damún de una roca gran y va ataullá (
otejá, aguaitá) lo panorama, sense vore als seus enemics, ni siquiera la figura mes alta del jinete. Juana se va dixá caure a la sombra del parapeto. Va arrimá l’aigua a los labios de
Coyotito y la seua seca llengüeta va chupá fort. Ella va mirá cap a Kino cuan lo va vore torná al seu costat y, al donás cuenta de que li miráe les cames, ferides pels
espinos (com argilagues) y arestes de les roques, les va tapá rápidamen daball de la falda.

Va passá l’aigua a Kino, pero ell va negá en lo cap y se va passá la llengua pels labios.
- Juana - . Yo men aniré y tú t’amagarás. Los obligaré a seguím per les montañes, y cuan hayguen passat ten vas al nort, a
Loreto o a Santa Rosalía. Después, si puc escapá, tornaré al teu costat. Es lo únic recurs que mos quede.

Ella lo va mirá fíxamen als ulls.
- No, aném en tú.
- Córrego mes anán sol - va protestá ell en veu áspra - . Exposes al chiquet vinín en mí.
- No - se va limitá a di Juana.
- Té que sé així, es la meua voluntat y lo únic prudén.
- No - va tornáy Juana.

Ell va tratá de trobá debilidat, temó o duda a la seua cara, pero no ere així.
Les seues pupiles brillaben. Entonses se va rendí, sense esperansa, pero a la vegada animat per la actitut de ella. Cuan van reempéndre la marcha ya no ere una fuga dirigida pel pánic.

Lo terreno, a medida que se alsáe cap a les crestes, cambiabe rápidamen. Les roques granítiques eren mol grans, badades per la intemperie, y Kino aprofitáe estes dures superfissies per a caminá sense dixá rastre, sempre que li ere possible. Sabíe que cada vegada que los seus perseguidós perdíen la pista teníen que entretíndres un bon rato fen zigzags, per lo que tornáe a vegades cap al sur, dixán una patada ben visible y tornáe a la direcsió dessichada per damún de roques encubridores. La costa ere ya mol empinada y los fée bufá.

Kino se encaminabe cap a una barrancada umbriosa que veíe a lo lluñ. Si an alguna part del país ñabíe aigua, siríe sense duda aon se veíe algo de vert, podíe trobá unes cadolles si lo manantial estare sec. Ademés, aquell barrang siríe probablemén un dels pocs passos al atre costat de la serra. Teníe lo seu perill, perque als tramperos sels ocurriríe lo mateix, pero la cantimplora buida no dixáe alternativa. Y així, mentres lo sol rellissae per la esquerra del sel, Kino y Juana pujáen per la empinada costa.

Mol amún, al muro rocós, daball de una puntalada, naixíe un manantial alimentat per lo desgel. A vegades estáe sec y creixíe musgo a la rambla, pero casi sempre portáe caudal, fresquet y llimpio. Cuan plovíe se formabe una alegre columna de aigua espumeján que caíe pel tall del barrang. Saltabe de escaló en escaló de pedra, formán remansos que se anáen omplín a cormull hasta rebosá per lo márge y seguí caén hasta lo pla, aon la terra seca la fée desapareixe, en la ajuda del aire calén y les arraíls. Acudíen animals desde moltes milles per a abeurá a les basses, cabres monteses, ciervos, pumes y ratolíns campestres. Per la nit acudíen los muixóns que de día revolotejaben damún dels matorrals de la llanura y a la vora del torrén. A tots los puestos aon se reuníe sufissién terra per a aguantá una arraíl, creixíen colónies vegetals, vides silvestres y palmeres del desert, lotos, hedra, carts, ortigues... Als remansos, basses, vivíen ranes, sapos, cullerots, salamandres y papaterres que se arrastraben per lo fondo de fang. Tot lo que nessessitae aigua acudíe a viure an aquells oasis humits. Los gats salvaches (serval) anáen allí a cassá y rentá les seues dentadures sanguejáns per les ferides de les seues víctimes. L’aigua fée que aquells racóns foren paraches de vida y a la vegada de mort.

Lo escaló mes baix, aon acudíe l’aigua antes de fotre un bot de sen peus y desapareixe al árid desert, ere una plataforma de pedra y arena. A l’olla, tassa natural de la roca, entrabe sol un filet de aigua, prou per a mantíndrela plena y doná vida a les plantes de les vores. La arena
de la diminuta playeta estáe remoguda per les pessuñes (cascos) y les garres de los animals que acudíen a beure y a cassá.

Lo sol habíe salvat la línea de les montañes cuan Kino y Juana van arribá per fin an aquell puesto. Desde allí domináen lo desert y la taca blava del Golfo allá lluñ. Estáen rendíts, y Juana se va dixá caure de ginolls y va rentá la cara de Coyotito antes de donáli de beure. Lo chiquet
va escomensá a protestá y gañolá, y entonses Juana li va doná lo pit.

Kino se va tombá pancha per aball, se va amorrá y va beure un bon rato. Después va estirá los músculs cansats, va mirá a Juana y al seu fill, se va eixecá y va aná hasta la vora del escaló de pedra, a ataullá la distánsia. Los seus ulls se van fixá a un pun y tot ell se va ficá rígid. Mol
aball, al escomensamén de la costa, va vore als tramperos; pareixíen dos pusses seguides per una formiga.

Juana se habíe girat a mirál y sen va doná cuenta de la rigidés de la seua esquena.
- ¿Lluñ? - va preguntá en veu reposada.
- Estarán aquí al caure la nit - va contestá Kino, y va alsá la mirada cap a la serra per la que baixáe la corrén -. Ham de aná al oeste. - y los seus ulls van escudriñá la paret de pedra. A una altura de uns sen peus va vore unas cuantes covaches naturals. Se va traure les aubarques y va escalá cap an elles, apoyánse a les irregularidats de la pedra en los peus despullats. Les covetes no teníen mes que uns peus de profundidat, pero estáen inclinades cap al interió. Kino va arribá hasta la mes gran y se va fotre a dins, comprobán la impossibilidat de que los veigueren desde fora. Se va doná pressa a torná a la vora de Juana.

- S’ha de pujá hasta allí. Es possible que no mos trobon.
Ella va omplí la cantimplora de aigua hasta dal, y Kino la va ajudá a escalá hasta lo forigó, entregánli después tots los paquets. Juana se va assentá a la entrada del forat y va observá lo que ell fée; no tratabe de borrá les patades del seu pas prop del riuet.

Va pujá en direcsió contraria al chorro de aigua, arrancán aposta malea y abrets, y después va torná a baixá. Va estudiá a poquetet les roques que conduíen a la cova per a sersiorás de que no ñabíen patades y per fin va torná al costat de Juana.

- Cuan pújon - va explicá - natros baixarém un atra vegada al pla. Lo únic que me fa temó es que lo chiquet se fico a plorá. Tens que tindre mol cuidado de que no u faigue.

- No plorará - va assegurá ella, portán hasta la seua la cara de la criatura y miránlo als ulls, que li van torná la mirada.

- Sen done cuenta de tot - va di Juana.
Kino se habíe estés a la entrada de la cova, apoyán la barbilla als brassos crusats y sense dixá de mirá la sombra blava de la montaña damún del inméns pla hasta les riberes del Golfo.

Los cassadós tardáen en apareixe, com si tingueren dificultats en lo rastre que Kino habíe dixat. Ere de nit cuan van arribá a la basseta. Los tres anáen a peu, pos lo caball no podíe pujá montaña amún. Vistes desde lo alt eren tres figuretes que la nit se anae tragán poc a poc. Lo home del rifle se va assentá a descansá y los atres se van gitá prop d’ell. A la oscurina brilláen los tres sigarros y Kino veíe que minjáen y los sentíe parlá.

Van arribá les tiniebles, negres y espesses al cor del portell. Los animals que frecuentáben los remansos van escomensá a arrimás, pero al aulorá la pressénsia de homes se retiráen cap a la oscurina.

Juana sussurrábe - Coyotito - procurán que estiguere cotet y chitón, mutis y a la gábia. Lo chiquet protestáe y la veu apagada indicáe que Juana li habíe tapat lo cap en lo chal.

Al peu de la montaña va brillá un misto y va pugué vore que dos dels homes dormíen y l’atre fée guardia en lo rifle damún dels ginolls.
Después la llum se va extinguí, pero va dixá a la retina de Kino un cuadro imborrable. Vée a los dos homes acurrucats com a góssos y la flama reflejanse al cañó del rifle.

Kino se va retirá en silénsio al fondo de la covacha. Los ulls de Juana pareixíen chispes de una estrella. Kino se va arrimá an ella y va pegá los labios a la seua galta.

- Ña una manera de acabá en aixó - li va di.
- Pero te matarán.
Si arribo primé hasta lo home del rifle, tot estará resolt. Dos de ells dórmen.
La má de ella va eixí de deball del chal y va agarrá lo seu bras.
- Vorán lo traje blang a la llum dels estels. - No - va di ell - . Ademés, u faré antes de que ixque la lluna. - . Si me maten quédat quieta, y cuan sen hayguen anat, vésten a Loreto.
La má de ella va tremolá.
- No ña datra. Si no u fach així, pel matí mos descubrirán.-
Ves en Déu - va di Juana, tremolanli la veu.

Ell la va mirá de mol prop y va vore los seus grans ulls uberts. Va allargá la má y la va apoyá uns momens damún del cap de Coyotito. Después va rosá en suavidat la galta de Juana, que va contindre lo aliento (alén, alé).

Dibuixada a la entrada de la covacha va vore Juana la silueta de Kino traénse la roba, encara que estáe bruta se voríe massa blanca a la oscurina de la nit. La seua pell torrada, morena, lo protegiríe milló. Después va vore com lligáe lo mánec del gaviñet al collá que penjáe damún del seu pit, dixán així les dos mans libres. No va torná jun an ella; per un momén va sé lo seu cos una taca fosca a la entrada de la cova, y después va desapareixe.

Juana va aná hasta la boca del forigó y va mirá cap a fora. Miráe com un caro (cárabo) desde lo seu niu a un pi de la montaña, y a la seua esquena dormíe lo chiquet damún de la manta. Juana murmuráe la seua extraña mescla de orassió y conjuro, Avemaríes y maldissions contra aquells sers inhumanos.

La nit li pareixíe menos oscura al mirá desde allí, y al este del horizonte veíe una serta lluminosidat reveladora de la próxima aparissió de la lluna y, al mirá cap a aball, va vore la llum del sigarro del home que seguíe en vela.
Kino va vorejá la cornissa de pedra com u faríe una lenta oruga. Habíe donat la volta al seu collá per a que lo gabiñet penjáre a la seua esquena y no puguere tintinejá contra la paret de pedra. Los seus dits estesos tantejáben les montañes, los seus peus trobáen apoyo als ixidós de la roca y lo seu pit rellissáe damún del muro, avansán poc a poc.

Consevol soroll, una pedreta que rodare, un suspiro, una involuntaria palmada damún la roca, despertaríe als tramperos adormits. Tot lo que fore extrañ a la nit los ficaríe sobre avís. Pero la nit no ere del tot silensiosa: les ranes que vivíen prop de l´aigua croáen, y algúns muixóns no no domíen, y se sentíe lo rascá insessán de les chicharres (sigarres) y algún grill. Al cap de Kino ñabíe un atra música, la del enemic, palpitán, aguardán, y damún de ella la Cansó Familiá se habíe fet intensa y aguda com lo maulit de una puma femella.


Kino portáe la boca uberta per a que la seua respirassió no faiguere soroll, perque sabíe que no ere invissible. Si lo sentinela, al sentí algo, eixecáe la vista cap a la paret, lo voríe. Per aixó teníe que móures mol lentamén. Va tardá mol en arribá al peu de la paret y entonses se va amagá detrás de una palmera enana.
Lo palpitá del seu cor ere com un tro al pit y la suó bañabe la seua cara y les seues mans. Se va esténdre tot lo llarg que ere y va respirá fondo per a tranquilisá los ñirvis.

Sol lo separaben vin peus dels seus enemics y tratabe de recordá la topografía de aquell puesto. ¿Ñabíe alguna pedra que puguere detíndrel a mitat de la seua carrera? Se va fregá les cames per a evitá calambres y sen va doná cuenta de que los seus músculs estáen desfets per efecte de la prolongada tensió. Entonses va mirá en temó cap a Orién. La lluna ixiríe en pocs minuts y ell teníe que atacá antes de que ixquere. Veíe la silueta del sentinela, pero los que dormíen se quedaben fora de la seua vista. Ere lo despert lo que teníe que caure primé, sense vórel ni sentíl.

Silensiosamén va desfé del collá lo gran gabiñet, pero ere massa tart.
Al eixecás del seu amagatall va assomá al horizonte la lluna, y Kino va a torná a dixás caure.
Ere una lluna minuda, pero omplíe de llums y sombres tot lo barranquet.
Kino veíe ara en tota claridat la figura del home acurrucat a la voreta de l´aigua. Estáe mirán la lluna; va enséndre un sigarro y lo misto va iluminá la seua cara un instán. No podíe esperá; cuan girare lo cap, Kino saltaríe. Les seues cames estáen tenses com molles de acero (aser).
Y entonses va arribá desde dal un plo aufegat. Lo vigilán va girá lo cap per a escoltá y después se va ficá de peu, y un dels que dormíen se va despertá, se va eixecá y va preguntá:

- ¿Qué passe?
- No u sé - va confessá l’ atre - . Pareixíe un plo, com lo de un chiquet.
Lo que acababe de despertás va di:
- No se pot assegurá. Hay sentit a coyotes plorá com criatures.
La suó caíe en gotes grosses pel fron de Kino hasta los seus ulls, que li coíen. Lo plo se va repetí y lo sentinela va mirá cap a la cova, a la paret del nort.

- Es possible que sigue un coyote - va di, y Kino va sentí lo sorollet del forrollat del seguro del rifle.
- Si es un coyote en aixó callará - va di lo desconegut, eixecán lo rifle.

Kino habíe saltat ya cuan va soná lo tiro y la fogonada se va reflejá a les seues negres nines (pupiles). Lo gran gabiñet va fé un sírcul al aire en busca de la seua presa y se va afoná entre coll y pit. Kino ere ara una terrible máquina de matá. Se va apoderá del rifle al momén en que soltabe lo gabiñet, lo va alsá al aire y lo va descarregá en forsa damún del cap del home assentat, esbadocánlo com si fore un meló de la Galia. Lo tersé va fugí de esquenes, com un cangrejo (
van de costat), va caure a dins del remanso y va tratá de pujá a la vora en moviméns frenétics. Intentáe alcansá los sarméns de viña borda y emitíe crits aufegats de terror. Pero Kino teníe ara la duresa y fredó del acero. Se va tirá lo rifle a la cara, va apuntá y va dispará. Va vore al seu enemic caure de esquena a l’aigua y se va atansá an ell en dos galarchades. A la llum de la lluna, va vore los seus ulls aterrorisats, en algo de vida, y va torná a dispará entre les selles.
Después Kino se va pará. Algo no habíe eixit be, una idea desconeguda y inquietán tratabe de obrís pas cap a la seua consiénsia.
Ranes y chicharres habíen callat. Lo servell de Kino se va despejá un poc y se va doná cuenta del sonido: lo agut, plorós, histéric crit de doló dabán de la mort.

A La Paz tot lo món recorde la tornada de la família; potsé que sol algúns agüelos u veigueren, pero tamé u recorden aquells que u van sentí de labios de sons pares, mares, yayos y yayes. Es algo que pareix habéls passat a tots y cada un.

Estáe ya mol avansada la tarde cuan los primés chiquets van arribá corrén a la siudat en la nova de que Kino y Juana tornaben.
Tots van eixí a ressibíls. Lo sol se encaminabe cap a les montañes del Ponén y les sombres eren mol llargues damún del pols. Igual este detalle es lo que mes impresió los va fé.

Entraben los dos a la siudat per lo camí del interió, y no anáe Juana detrás de Kino com sempre, sino al seu costat. Teníen lo sol a la esquena y pareixíen espentá dabán de ells llargues tires de sombra. Kino portáe un rifle al bras y Juana un chal formán una pilota a la esquena. Lo chal estáe tacat de sang seca y se movíe al compás de ella. La seua cara estáe endurida per lo cansamén (fatiga) y per la tensió en la que intentabe dominál. Los seus ulls miraben al buit. Los labios de Kino estáen apretats, com les seues barres (mandíbules).
Cónten los mateixos que los dos pareixíen distáns de cuan existíe de humano; habíen atravessat la terra del doló y alcansat l’atra vora; ñabíe algo mágic en ells. Los que habíen acudit a ressibíls se apartaben sense dirigíls la paraula.

Kino y Juana van crusá la siudat com si no existiguere. Los seus ulls no van dixá un momén de mirá cap abán, les seues cames se movíen mecánicamen, com si u hagueren adeprés massa be, y la seua rigidés ere terrible. La siudat se assomabe a les portes y finestres de les seues parets encalades a miráls. Kino y Juana van baixá de la siudat al arrabal dels peixcadós, y los seus veíns los van obrí pas. Tomás va alsá la má en un saludo que no va arribá a aflorá als seus labios y la má va está un ratet al aire.

Als oíts de Kino la Cansó Familiá ere aguda com un crit, un crit de batalla.
Van atravessá la recremada plassoleta que habíe ocupat la seua barraca y no se van digná a mirála. Van vorejá los chaparrals que creixíen frente a la playa y se van arrimá al aigua, sense mirá la destrossada canoa de Kino.

Al arribá al aigua se van pará y van mirá cap al Golfo. Kino va dixá an terra lo seu rifle, va rebuscá entre la roba y va traure la gran perla. Va contemplá la seua superfíssie gris y suave. A la perla veíe los ulls agónics del trampero aufegánse y a Coyotito al fondo de la covacha en lo cap esbadocat per una bala.
La perla ere fea, gris, maligna. Kino sentíe la seua música, una melodía de locura.

Tremolánli la má se va girá cap a Juana, enseñánli la joya. Ella seguíe al seu costat en lo saquet sangueján al muscle; va mirá la perla a la má de ell, después als seus ulls y va di en veu baixa:

No, tú.

Kino va tirá cap atrás lo bras y va aventá la perla en tota la seua forsa. La van vore brillá uns instáns a la llum del sol y después va esquichá al entrá al mar, ben lluñ.
Van está mol rato en la mirada ficada al mateix pun.
La perla va entrá a les aigües verdoses y lentamén se va aná afonán.

Les algues la van atraure y ella se va dixá abrassá. Les llums verdes del mar se reflejáen en gran bellesa a la seua superfíssie.
Per damún, l’aigua ere un espill ondulán. Un cangrejo que se arrastrabe de costat pel fang va eixecá un núgol de arena y cuan l’aigua va recobrá la seua nitidés la perla habíe desaparegut.

Y la seua música se va convertí en un sussurro que no va tardá en extinguís.