Poème sur Boèce.
(N. E. Editaré sólo los textos que me interesan para completar los que ya tengo en mis blogs.)
Manuscrit: Bibl. de la ville d'Orléans, n°. 374. Fac-similé: Monaci, Facsimili di antichi manoscritti, tav. 33-9. - Editions: Diez, Altromanische Sprachdenkmale, Bonn 1846, p. 33 et suiv. (D.); P. Meyer, Recueil d'anciens textes, Paris 1874, p. 23 et suiv. (M.); Hündgen, Das altprovenzalische Boethiuslied, Oppeln 1884 (Hü.); Appel, Provenzalische Chrestomathie (2), Leipzig 1902, p. 147 et suiv. (A.). - Cf. P. Meyer, Romania I (1872), 229 et suiv., et Romania VII (1878), 471 et suiv. (M1); Stengel, Jenaer Litteraturzeitung 1875, p. 63 (Ste.); Böhmer, Romanische Studien III (1878), 133 et suiv. (Bö.); Tobler, Zeitschrift
fur roman. Philologie II (1878), 504 et suiv. (To.); Appel, ib. XX (1896), 385 et suiv. (A.1). - Hofmann, Sitzungsberichte der kgl. bayr. Akademie der Wissenschaften 1870. p. 175 et suiv. (Ho.). Grdr. § 8, p. 8. St. p. 44.
Nos jove omne, quandius qu'e nos estam,
de gran follia per foll'edat parllam;
quar no nos membra per cui viur' esperam,
qui nos soste tan quan per terra annam
e qui nos pais que no murem de fam,
per cui salv esmes per pur tan que ll clamam.
Nos jove omne menam ta mal jovent,
que us non o preza, si s trada son parent,
senor ni par, si ll mena malament,
ni l'us ves l'altre si s fai fals sacrament.
Quant o a fait, miia no sé'n repent
ni evers Deu no n fai emendament.
Pro non es gaigre, si penedenza'n pren:
dis que l'a presa, miia nonqua la te,
que eps los forfaiz sempre fai epsamen
e laisa'n Deu, lo grant omnipotent,
ki ls morz e ls vius totz a in jutjamen;
eps li satan son en so mandamen:
ses Deu licencia ja non faran torment.
Enanz en dies foren ome fello;
mal ome foren, aora sunt peior.
Volg i Boecis metre quastiazo:
auvent la gent, fazia en so sermo,
creessen Deu, qui sostenc passio,
per lui auríen trastút redemcio.
Mal s'en penét, quar non i mes foiso,
anz per eveia lo mesdren e preiso.
Donz fo Boecis, lo corps ag bo e pró,
cui tan amet Torquator Mallios.
De sapiencia no fo trop nuallos,
tant en retenc que de tót no n fo blos.
Tan bo essemple en laiset entre nos,
no cuid qu'e Roma om de so saber fos.
Cóms fo de Roma e ac ta gran valor
aprob Mallio, lo rei emperador:
el era l mêler de tota la onor,
de tót l'emperi l tenien per senor.
Mas d'una causa nom avia genzor:
de sapiencia l'apellaven doctor.
Quan veng la fis Mallio Torquator,
donc venc Boeci ta gran dolors al cor,
no cuid aprob altre dols li demor.
Morz fo Mallios Torquator dunt eu dig:
ecvos e Roma l'emperador Teiric;
del fiel Deu no volg aver amig.
No credét Deu, lo nostre creator;
per zo no l volg Boecis a senor
ni gens de lui no volg tener s'onor.
Eu lo chastia ta bé ab so sermo,
e Teiríx col tot e mal sa razó:
per grant evea de lui volg far fello.
Féz u breu faire per gran decepcio
e de Boeci escriure fez lo nóm
e si l tramét e Grecia la regio.
De part Boeci lor manda tal raizó,
que passen mar, guarnit de contençó:
eu lor redra Roma per traazo.
Lo sénz Teiric miga no fo de bo,
fez sos mes segre, si lz fez metre e preso.
El capitoli, l'endema, al di clar,
lai o solíen las altras leis jutjar,
lai veng lo reis sa felnia menár.
Lai fo Boecis e foren i soi par.
Lo reis lo pres de felni' a reptar,
qu'el trametía los breus ultra la mar,
Roma volia a óbs los Gréx tradár.
Pero Boeci anc no venc e pesat,
sál en estánt e cuidet s'en salvar;
l'om no l laiset a salvament annár:
cil li falíren que l solient aidar.
Fez lo lo reis e sa charcer gitar.
Ecvos Boeci cadegut en afán,
e granz kadenas qui l'están a pesant!
Reclama Deu, de cél lo rei, lo grant:
“Domne pater, e te m fiav' eu tant,
e cui marce tuit peccador estánt.
Las mias musas qui ant perdut lor cánt:
de sapiencia anava eu ditan.
Plor tota dia, faz cosdumna d'efant:
tuit a plorár repáiren mei talant.
Domne pater, tu qui m sols goernar,
e te m soli eu a tóz dias fiar,
tu m fezíst tánt e gran riquezá stár:
de tota Roma l'emperi aig a mandar;
los savis omes en soli' adornár,
de la justicia que grant áig a mandar.
No t servii bé, no la m volguist laisar;
per aizó m fás e chaitiveza star.
Non ái que prenga ne no pósg re donar,
ni nóit ni día no fáz que mal pensar:
tuit mei talant repairen a plorar.”
Hanc no fo óm, ta gran vertut agues,
qui sapiencia compenre pogues.
Pero Boecis no n fó de tot mespres;
anc no n vist ú qui tant en retegues.
Ínz e las carcers o él jazia prés,
lainz contáva del temporal, cum es,
de sól e luna, cél, terra e már, cum es.
“Nos e molz libres o trobam legen,”
dis o Boecis e sso gran marriment,
quant e la carcer avia l cor dolent,
“molt vál lo bés que l'om fai e jovent;
com el és vélz, aqui pois lo sosté;
quan ve a l'óra que l córps li vái franén,
per be qu'a fait, Deus a ssa part lo te.
Nos de molz omnes, nos o avem veút:
om per veltát non á lo pel chanut;
o es eferms o á afan agút.
Cellui vai bé qui tra mal e jovént,
e cum es velz, donc estai bonament:
Deus a e lúi més so chastiamént.
Mas quant es joves et á onór molt gránt
et evers Deu no torna so talant,
cum el es velz, vai s'onors descaptán:
quant se reguarda, nó n á ne tan ne quant:
la pélz li rúa, héc lo kap te tremblánt,
morir volría e és e gran masánt,
trastota dia vai la mórt reclamán;
ella no l prén ne no l'en fai semblant.
Dréz es e bés que l'om e Deu s'espér,
mas non es bés que s fí e son avér.
Ta mala fé nulz om no pót veder:
l'om l'a al má, miga no l'a al ser.
Cum l'us lo pért, a l'áltre vé tener.
E la mórz á epsament mala fé:
l'om ve u ome e quaitiu e dolént,
o és maláptes o áltre prés lo té,
non á avér ni amíc ni parent,
e dunc apella la mort ta dolzament,
crída e úcha: “Morz, a mé quar no vés?”
Ella s fén sorda, gens a lui non aténd;
quant menz s'en guarda, no sáp mot quan, lo s prent.
Si cum la níbles cobre l jórn lo be má,
si cobre avérs lo cór al christiá,
qui tant i pessa que ál no fara ja;
e Deu no s fia ni Deus e lúi no má,
quan se reguarda, peró res no l rema.”
Molt fort blasmava Boecis sós amigs,
qui lui laudáven, deréer, euz dis antíx,
qu'el era cómps e molt onraz e rix,
et evers Deu éra tot sos afix.
Molt lo laudaven e amíc e parent,
c'ab Damrideu se tenia forment.
Pero Boecis trastuz los en desmént:
no s'es acsi cum anaven dicent.
“Cel non es bós que a frebla scala s té,
qui tota ora desempre vai chaden;
aquel qui l'a, non estai fermament.
E quals es l'om qui a ferma schala s té?
Bos christias qui cre perfeitament
Deu la paterna, lo rei omnipotent,
et en Jesu que ac tán bo talent,
chi nos redéms de so sang dolzament,
e Sanctum Spiritum qui e bos omes desend,
que que l corps faça, eu l vai l'arma dozén.
Bos cristians qui a tal eschala s te,
cel non quaira ja per negu torment.”
Cum jáz Boecis e péna charceral,
plan se sos dols e sos menuz pecaz,
d'úna donzélla fo lainz visitaz:
filla 's al rei qui a gran poestat.
Ella 's ta bella, reluz ént lo palaz;
lo mas o íntra, inz es granz claritaz,
ja no es óbs fox i ssia alumnaz,
veder pót l'om per quaranta ciptáz.
Quai ora s vól, petita s fai asáz;
cum ella s'auça, cel a del cap polsát;
quant be se dreça, lo cel a pertusat
é ve lainz tota la maiestat.
Bella's la domna, e l vís a tant preclár,
davan so vís nulz om no s pot celar;
ne éps li omne qui sun ultra la már
no potden tánt e lor cors cobeetár
qu'ella de tot no vea lor pessar.
Qui e leis se fia, morz no l'es a doptar.
Bella 's la domna, mas molt es de longs dis.
No s pot rascúndre nulz óm denant so vis.
Hanc no vist omne, ta grant onor agues,
si'l forféz tan dont ella s rangurés,
sos corps ni s' anma miga per rén guarís;
quoras que s vol, s'en á lo corps aucís,
e pois met l'arma en efférn e l somsís.
Tal l'i cománda qui toz dias la brís.
Ella smetéssma te cláus de paradis,
quoras que s vol, laínz cól sos amigs.
Bél sún si drap, no sái nomnar lo fíl,
mas molt per foren de bón e de sobtíl.
Ella se ls féz, avía anz plus de mil.
Tán no son vél, míga lór préz avíl.
Ella medesma teiset so vestimént,
que negus óm no pót desfar neient.
Pur l'una fremna qui vers la terra pent
no comprari' om ab míl liuras d'argént.
Ella ab Boeci parlét ta dolzament:
“Molt me derramen donzellét de jovent,
que zo esperen que faza a lor talén.
Primas me ámen, pois me van aissent;
la mi' amor ta mal van deperdén.”
Bél sun li drap que la domn' a vestít,
de caritat e de fe sun bastít:
il sun ta bél, ta blánc e ta quandi,
tant a Boecis lo vis esvanuit
que el zo pensa, uél sien amosit.
El vestiment, en l'or qu'i es représ,
desóz avia escript ú pei π grezésc:
zo signifiga la vita qui en ter' es.
Sobre la schápla avia ú tei .O. grezesc:
zo signifiga de cél la dreita léi.
Antr' ellas doas depent sun l'eschaló;
d'aur no sun gés, mas nuallor no so.
Per aqui monten cent miri' auzello;
alquant s'en tórnen aval arreuso;
mas cil qui poden montar al .O. alçor,
en epsa l'ora se sun d'altra color.
Ab la donzella pois an molt gran amor.
Cals es la schala? De que sun li degra?
Fáit sun d'almósna e fe e caritát,
contra felnia sunt fait de gran bontat,
contra perjúri de bona feeltat,
contr' avaricia sun fait de largetát,
contra tristicia sun fait d'alegretat,
contra menzónga sun fait de veritat,
contra lucxuria sun fait de castitat,
contra superbia sun fait d'umilitat.
Quascus bos óm s'i fái lo so degra.
Cal sun li auzil qui sun al tei montat,
quí e la scála ta ben án lor degras?
Zó sun bon ómne qui an redems lor peccaz,
qui tan se fien e Sancta Trinitat.
D'onór terrestri non an grán cobeetat.
Cal an li auzil significació,
qui de la schala tornen arreusó?
Zo sun tuit omne qui de joven sun bó,
de sapiencia qui commencen razó
e, cum sun vell, esdevenen felló
e fan perjuris e granz traiciós.
Cum poisas cuida montar per l'eschalo,
cerqua que cerca, no i vé miga del so:
vén lo diables qui guarda l baratro,
ven acorren, si l pren per lo taló,
fai l'acupár a guisa de lairo,
fai l'aparer, de tót no l troba bó.
Bella's la domna e granz per cosedent;
no vist donzella de son evaiment.
Ella 's ardida, si s foren soi parent.
É sa ma déxtra la domna ú libre té,
tóz aquel libres era de fog ardent:
zo 's la justicia al réi omnipotent.
Si l'om forfái e pois no s'en repen
et evers Deu no n faz' amendament,
quora que s vol, ab aquel fog l'encent,
ab aquel fog s'en prén so vengament.
Cel bona i vai qui amor ab lei pren,
qui be la áma e per bontat la te:
quan se reguarda, bo merite l'en rent.
El ma senestre tén ú sceptrum reial:
zo signifiga justicia corporal
de pec...
