Mostrando las entradas para la consulta tombá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tombá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 16 de septiembre de 2024

Pila - Deopilatiu

 

Pila, s. f., lat. pila, mortier.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

ANC. CAT. ESP. (mortero) IT. Pila. (chap. Morté, mortés; morterada de all y oli: morté ple; morterades.)

2. Pilo, s. m., pilon.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

ESP. Pilón (especie de mortero de madera o de metal, que sirve para majar granos u otras cosas.). PORT. Pilão. IT. Pillo. (chap. Piló, pilons; massa del morté; mola, moles.)

3. Pilar, v., piler, broyer.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

O piles tot essemps molt be. Liv. de Sydrac, fol. 77.

Qu'il le pilât tout ensemble moult bien. 

Part. pas. Am crotas de cabra o de camois piladas e passadas sotilmen.

Liv. de Sydrac, fol. 117.

Avec crottes de chèvre ou de chamois pilées et passées finement.

PORT. Pilar. IT. Pillare, pigiare. (chap. Machacá, moldre. ESP. Moler.)


Pila, s. f., sanctuaire.

La pila plena de gran clardat... Ysit de la pila san e net.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 41.

Le sanctuaire plein de grande clarté... Il sortit du sanctuaire sain et net.

(N. E. Supongo que se llama así por la pila bautismal.)


Pilar, s. m., pile, pilier, colonne.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Coma lo bon pilar sosten los frevols bastimens e la mayo.

(chap. Com lo bon pilá sosté los fragila bastimens y la casa.)

V. et Vert., fol. 58. 

Comme le bon pilier soutient les fragiles bâtisses et la maison.

Avetz a far XX pilars de marmes. Philomena.

(chap. Hau de fé vin pilás, columnes de mármol.)

Vous avez à faire vingt colonnes de marbre.

En Espanha a un pon..., 

Un pilars y a senhors.

G. Adhemar: L'aigua pueia. 

En Espagne il y a un pont..., une pile il y a maîtresse.

Fon aunitz per fals Juzieu fello, 

E 'n fon batutz e liatz al pilar.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot. 

Il fut honni par les faux Juifs félons, et en fut battu et lié au pilier. 

Fig. Pilar dels bos e dels crois picx.

Un troubadour anonyme: Seigner N enfant. 

Pilier des bons et des vils pioche. 

Lo ter pilar de orario. V. et Vert., fol. 88.

Le troisième pilier d'oraison.

CAT. ESP. PORT. Pilar. (chap. Pilá, pilás; columna, columnes.)

2. Piela, s. f., pile.

Per far pons, pielas, o autres bastimens.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 35. 

Pour faire ponts, piles, ou autres bâtisses. 

CAT. ESP. (muelle) IT. Pila. (chap. Moll, molls.)

3. Apilar, s. m., pilier.

Fig. Fe et esperansa e devotio devon esser III apilars d' oratio.

V. et Vert., fol. 90. 

Foi et espérance et dévotion doivent être trois piliers d'oraison.

4. Apilar, v., empiler, appuyer, joindre, élever, adresser.

Eran tug cec,

Et annavan s' en per la via

Apilant.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ils étaient tous aveugles, et s'en allaient par la voie en s'appuyant.

Fig. Vas leis cui mos precs apil.

B. Calvo: Er quan vei. 

Vers celle à qui mes prières j'adresse.

Tant aut son dur cor apil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Si haut que son dur coeur il élève.

A autre amor no m' apil.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gai.

A autre amour je ne m'appuie. 

On ferms sabers s' apila.

Raimond de Miraval: Aissi.

Où solide savoir s'appuie.

- Soutenir, réconforter.

Me sent ferit d' un tal fozil,

Don nueg e jorn m' apil.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el.

Je me sens frappé d'un tel fusil, d'où nuit et jour je me réconforte.

- S'amasser, prendre, s'enraciner.

La reycz non apilava. Évangile de li quatre semencz.

(chap. L' arraíl no preníe, no agarrabe.)

La racine ne prenait pas.

Si que en lor non s' apila la divina semencz. Lo novel Confort.

De sorte qu'en eux ne prend pas la divine semence.

Part. pas. Es se tras un pilar mes,

Et estet s' aqui apilatz.

Roman de Jaufre, fol. 29. 

Il s'est mis derrière un pilier, et se tint là appuyée.

Cant es apilada de IIII pilars. V. et Vert., fol. 86. 

Quand elle est appuyée de quatre piliers.

Lur gautas an apiladas 

En lor coides.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Leurs joues ils ont appuyées sur leurs coudes. 

Fig. Orazo que es apilada de fe, e de esperansa e de devotio.

V. et Vert., fol. 91.

Oraison qui est appuyée de foi, et d'espérance et de dévotion.

CAT. ESP. Apilar. IT. Appigliare. (chap. Apilá; amuntoná o amontoná; tamé pendre, agarrá un arraíl o un empel.)

5. Compilar, v., lat. compilare, compiler, rassembler.

Compilar e ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Compiler et ajuster tout ce qui auparavant était épars et dispersé.

E 'ls belhs digz dous, durs, cubert, 

Jonh e las e d' aut compil.

B. Vidal de Bezaudun: Entre 'l.

Et les beaux dits, doux, durs, couverts, je joins et lace et compile de haut.

Lo qual el mezeis compilet. Brev. d'amor, fol. 1. 

Lequel lui-même il compila. 

Part. pas. Lo primiers credo compilatz 

Per los apostols espiratz.

(chap. Lo primé credo compilat per los apostols inspirats.)

Brev. d'amor, fol. 144.

Le premier credo compilé par les apôtres inspirés.

CAT. ESP. PORT. Compilar. IT. Compilare. (chap. Compilá: compilo, compiles, compile, compilem o compilam, compiléu o compiláu, compilen; compilat, compilats, compilada, compilades.) 

6. Compilatio, s. f., lat. compilatio, compilation.

Deu hom far compilatio. Leys d'amors, fol. 41.

On doit faire compilation.

La quinta compilatio, o obra de las Sanhtas Escripturas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.

La cinquième compilation, ou oeuvre des Saintes Écritures.

CAT. Compilació. ESP. Compilación. PORT. Compilação. IT. Compilazione.

(chap. Compilassió, compilassions.)

7. Dezapil, s. m., mine, sape.

Fig. Non tem dezapil

Qu' els nescis dezapila.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Je ne crains pas sape qui les ignorants ébranle.

8. Desapilar, Dezapilar, v., miner, saper, abattre, ébranler, détacher.

Fig. Non tem dezapil

Qu' els nescis dezapila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Je ne crains pas sape qui les ignorants ébranle.

Si 'l mal per so lo desapila,

Lo fel li donatz d' un' anguila.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si le mal pour cela l'abat, vous lui donnez le fiel d'une anguille.

Ni ai cor que m' en dezapil,

Si m dures mil ans ma via.

Lanfranc Cigala: Escur prim.

Et je n' ai pensée que je m'en détache, quand me durerait mille ans ma vie.

(chap. Des + apilá : abatre o abatí, miná, tombá.)

9. Opilar, v., lat. opilare, opiler, obstruer, arrêter.

No opila tant la melsa ni 'l fegge. Eluc. de las propr., fol. 272.

(chap. No obstruíx tan la melsa ni 'l feche.) 

N' opile tant la rate ni le foie.

Opila las nars. Trad. d'Albucasis, fol. 14.

Obstrue les narines.

(chap. Obstruíx lo nas, los nassos.)

Part. pas. Totz hom qu'es si aturatz

Que, pos en re s' es opilatz, 

Per autrui sen no s' en movria. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Tout homme qui est si résolu que, après qu'à une chose il s'est arrêté, par raisonnement d'autrui il ne s'en détacherait.

Las dichas carrunculas so restrechas et opiladas.

Eluc. de las propr., fol. 16. 

Lesdites caroncules sont resserrées et opilées.

CAT. ESP. PORT. Opilar. IT. Oppilare. (chap. Opilá: obstruí, embossá, atascá, tancá, repetá.)

10. Oppilacio, Opilacio, s. f., lat. oppilatio, opilation, obstruction.

Opilacio del fegge. Eluc. de las propr., fol. 265.

(chap. Opilassió : obstrucsió del feche.)

Obstruction du foie.

Si la oppilacio es apparent, propdana. Trad. d'Albucasis, fol. 35. 

Si l'opilation est apparente, prochaine.

CAT. Opilació. ESP. Opilación (obstrucción). PORT. Opilação.

IT. Oppilazione. (chap. Opilassió, opilassions: obstrucsió, obstrucsions; embós, embossos.)

11. Opilatiu, adj., opilatif, obstructif, propre à opiler, à obstruer.

Costrictiva et opilativa.

(chap. Constrictiva (que aprete, constreñix) y opilativa: obstructiva.)

Del fegge et de la melsa opilativa.

Eluc. de las propr., fol. 24 et 272.

Constrictive et opilative.

Du foie et de la rate obstructive.

CAT. Opilatiu. ESP. PORT. Opilativo. IT. Oppilativo. 

(chap. Opilatiu, opilatius, opilativa, opilatives: obstructiu, obstructius, obstructiva, obstructives : minjá que repete, que no dixe aná de ventre.)

12. Deopilar, v., désopiler. 

La melsa deopila. Eluc. de las propr., fol. 205. 

Désopile la rate.

CAT. ESP. PORT. Desopilar. IT. Disoppilare.

(chap. Desopilá: laxá, desobstruí, desembossá.)

13. Deopilatiu, adj., désopilatif, propre à désopiler.

De la melsa so deopilativas. Eluc. de las propr., fol. 270.

De la rate sont désopilatives.

CAT. Desopilatiu. ESP. PORT. Desopilativo. IT. Disoppilativo.

(chap. Desopilatiu, desopilatius, desopilativa, desopilatives; laxán, laxans; desobstruí, desembossadó, desembossadós, desembossadora, desembossadores; desatascadó, desatascadós, desatascadora, desatascadores.)

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

jueves, 25 de julio de 2024

1. 3. De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.

roquerols, Cristian Laborda Lombarte, Valderrobres

Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Especia - Despers


Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia... prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens... prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l' ha donat.)

Par don spécial.

Tug li... baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los... barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les... barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d'Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d' Armañac. Qué bo que está lo coñac d' Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d'Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m'otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d'amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los ('ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d'amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser... interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être... interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)


Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d'amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga... flayran... las especias d'Orien. 

(chap. Aigua... flairán... les espessies d'Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau... sentant... les épices d'Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres...

Ni 'ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres... ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l' escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors... lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers... le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d'esturmens o cantor.,

Brev. d'amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d'instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d'espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d'épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

- Magasin d'épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d'excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)


Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l' attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione.


Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

S'il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d'églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s' i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s'y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr' espelh.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

L'espill , Jaume Roig

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio... Fasga... fo mont d' especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d' el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation... Le Phasga... fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura...

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa... transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit... Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature... 

Corps spéculaire et poli... Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.


Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu' En Grimoartz vos espelh,

Qu' ab joi lo las e l' afina,

Si 's qui be 'l chant ni l' espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu'avec joie il l'enlace et l'afine, tellement il est (celui) qui le chante et l'explique bien.


Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l' espelis.

Naturas d'alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo 'l ventre precios

De la Verge que pueys l' huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l'ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l'ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l'oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K'en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d'Haveloc, v. 293.


Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu'en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s'est tout hérissé, quand il sent qu'il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo esPELofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)


Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l' espera.

(chap. Segons la forma de l' esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l'espera celestial.

Brev. d'amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d'espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)


Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu' el maior don d'amor

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l'on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d'amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu' ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

- Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo... hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m' esper,

Mort o viu, l'aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu'un qui m'attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l'autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu'ils attendissent l'autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l'ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l'ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L' ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans' an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr' esperansa en Dieu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon' esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu' es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s' esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C'est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

- Espérance bretonne.

Allusion à l'espoir qu'avaient les Bretons du retour d'Artus, qu'ils croyaient n'être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

S'il plai qu' ab lieis no m fos

L' esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S'il lui plaît qu'avec elle ne fut pour moi l'espérance des Bretons.

Servirs qu'om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font d'un seigneur un écuyer.

- L'une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l'espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long' espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai fait si longue attente qu'ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d' espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n'y veux guère de retard.

- Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d' empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d'amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j'ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D'aitan suy ben esperaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

D'autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d' elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d' atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C' om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu'on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E 'lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s' assemelle a 'N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard

Artur Quintana Font, boina negra, barretina negra


Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt...

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup... 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d'arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l'alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c'est le désespoir de l'âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d' ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d'ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)