Mostrando las entradas para la consulta preu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta preu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

miércoles, 8 de mayo de 2024

Lexique roman; Logar, Loguar, Lojar - Perlongar, Perlonjar, Prolonguar,


Logar, Loguar, Lojar, v., lat. locare, louer, donner ou prendre en location, mettre à louage. 

Albergar los viandans paubres que no podon logar ostal.

(chap. Albergá als vianans o caminans pobres que no poden llogá (cap) hostal.)

V. et Vert., fol. 79.

Héberger les voyageurs pauvres qui ne peuvent louer gîte.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua, e lai si ven.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeois, ici il se loue, et là se vend.

Se vol de veilla logar. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Se veut donner en location à vieille. 

Part. pas. Ieu soi de parlar logatz... 

Lengua logada non lassa.

P. Cardinal: De paraulas. 

Je suis mis à louage pour parler... 

Langue mise à louage ne se lasse. 

Loc. Homicidi e lauzengier,

Lengua loguat, creba mostier.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Homicides et médisants, mis à louage pour la langue, renverseurs de monastères. 

CAT. Llogar. ANC. ESP. Logar (MOD. Alquilar). ANC. IT. Locare. (chap. Llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

2. Logaire, Logador, s. m., lat. locator, loueur, qui prend ou donne à loyer.

Lo senher o 'l logaire de la maio. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 42.

Le seigneur ou le locataire de la maison. 

Apres dels tres ans esta hom al sagrament del logador.

Statuts de Montpellier, de 1212. 

Ensuite des trois ans on est au serment du loueur.

CAT. Llogador. (chap. Llogadó, llogadós, llogadora, llogadores.)

3. Logadier, Logatier, Locadier, s. m., mercenaire, salarié, journalier.

Els atendon la mort, co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33.

Ils attendent la mort, comme fait le mercenaire l'heure de sa paye.

- Locataire.

Dengun home que sera estranh no manjara del anhel, ni degun logatier ni oste. Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

Nul homme qui sera étranger ne mangera de l'agneau, ni nul locataire ni hôte.

Negun hoste ni negun locadier.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Nul hôte ni nul locataire. 

ANC. FR. Y a-t-il différence de demourer en une maison, où il y ait plusieurs louagiers, ou en celle où jamais personne n'ait habité? 

Macault, Trad. des Apopht., fol. 134.

CAT. Llogater. ANC. ESP. Logadero (MOD. inquilino, el que alquila. 

Chap. Llogaté, llogatés, llogatera, llogateres; inquilino, inquilinos, inquilina, inquilines).

4. Loguier, Loguer, s. m., loyer, prix, salaire, récompense. 

Bos er lo gazardo e meilher lo loguiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bon sera le guerdon et meilleur le salaire. 

Cels que retenon a tort los loguiers de lurs messatge e dels obriers que fan lur obras. V. et Vert., fol. 15. 

Ceux qui retiennent à tort les salaires de leurs messages et des ouvriers qui font leurs ouvrages. 

De vesoa ni d' orfe enfant, 

Non pris loguier petit ni grant. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

De veuve ni d'enfant orphelin, je ne pris salaire petit ni grand.

No perdra so loguer. Trad. du N.-Test., S. Mat., ch. 10. 

Ne perdra pas sa récompense.

ANC. ESP.

Tu en loguer prometes me asaz mala sollada.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 144.

CAT. Loguer. ESP. MOD. Loguero. (chap. Llogué, llogués : preu que se pague per a llogá, alquilá, alquiler, alquilers. Premio, salari, recompensa, jornal.)

5. Logation, s. f., lat. locationem, location, louage.

Instrumens de locations de maizons. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Actes de locations de maisons.

ESP. Locación. PORT. Locação. IT. Locazione.

6. Logazo, s. f., louage.

Si cum es de vendezo e de logazo e de totas causas que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Ainsi comme il est de vente et de louage et de toutes choses qui sont de bonne foi.

7. Conlogation, s. f., sous-location. 

Instrumens de logations..., de conlogations.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Actes de locations..., de sous-locations.

(chap. Colloga, collogues; v. collogá : llogá entre mes de un, normalmén dos, un terreno per a treballál. Collogo, collogues, collogue, colloguem o collogam, colloguéu o collogáu, colloguen; collogat, collogats, collogada, collogades.)

8. Loguadaria, s. f., louage, location. 

En loguadaria de mayos. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 41. 

En location de maisons.

9. Logadit, Loguadit, Lojadit, adj., salarié, stipendié, mercenaire. 

Sabia com era vengutz al rei Henric esser soudadiers logaditz.

V. de Bertrand de Born.

Savait comment il était venu au roi Henri (pour) être soudart stipendié.

Per messatge loguaditz. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Par message salarié.

Lojadiz, es cel que ten luoc de pastor, e non quer... salut de las armas.

Trad. de Bède, fol. 56.

Mercenaire, c'est celui qui tient lieu de pasteur, et ne cherche pas... le salut des âmes.

10. Alogar, v., louer, prendre à gages, allouer, assigner.

Aquels liais obriers

Que Dieus mes en la vinha, c' aitan det als derriers,

Can los ac alogatz, coma fetz als premiers.

Izarn: Diguas me tu.

Ces loyaux ouvriers que Dieu mit dans la vigne, vu qu'autant il donna aux derniers, quand il les eut loués, comme il fit aux premiers. 

Part. pas. fig. Quar aqui es alogada

L' amor desobre nompnada. 

Brev. d'amor, fol. 7.

Car là est assigné l'amour dessus nommé.

ANC. FR. Le seigneur peut saisir pour sa rente les bestes pasturantes sur son fonds, encore qu'elles n' appartiennent à son vassal, ains à ceux... qui ont alloué lesdites bestes.

Coutumes de Normandie, art. 67.

ANC. ESP. Alogar. IT. Allogare.


Logre, s. m., lat. lucrum, lucre, gain, profit. 

Sans deception et sans logre d' aver. Titre de 1059. 

Sans déception et sans lucre d'argent.

ANC. CAT. Llogre. ESP. Lucro, logro. PORT. IT. Lucro. (chap. Lucro, profit, guañ.)

2. Lograr, v., lat. lucrari, gagner, obtenir, acquérir.

Logra 

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Acquiert morceaux tels que puis (cela) lui cause amertume.

CAT. ESP. Lograr (lucrar, lucrarse). PORT. Lucrar. IT. Lucrare.

(chap. Lucrá, lucrás: yo me lucro, lucres, lucre, lucrem o lucram, lucréu o lucráu, lucren; lucrat, lucrats, lucrada, lucrades. Lográ : conseguí. 

En rumano diuen lucru : treballá: conseguí un profit : lucrás.)

3. Lucrier, adj., riche, opulent, puissant.

Mas lai on sap baro que es lucriers,

Que a IIII castels ni V entiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Mais là où il sait baron qui est riche, qui a quatre et cinq châteaux entiers. 

ANC. CAT. Logrer. ESP. Logrero. (chap. Ric, potén, opulén.)


Loire, s. m., leurre, appât.

Can lo veira apropchar,

Lo loire deu hom lai gitar;

Pero tota hora li sovenha

Qu' el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on le verra approcher, le leurre on doit là jeter; pourtant qu'à toute heure on se souvienne qu'on tienne le leurre par la corde. 

ANC. FR. Et fist tornoiement ès nues

D' ostoirs, de faucons et de grues, 

Et les fist au loirre venir.

Roman de la Rose, v. 20351.

On trouve, en ANC. CAT., Loyra.

2. Loirar, v., leurrer, attirer au leurre.

Fig. Ma domn' es tan bell' e cortes' e pros 

Que m fai loirar plus que falcos lanier. 

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Ma dame est si belle et courtoise et méritante qu'elle me fait leurrer plus que faucon lanier.

ANC. CAT. Loyrar.

3. Aloirar, v., leurrer, allécher, attirer.

Aloirar coma falco

Et adobar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Leurrer et arranger comme faucon.

Fig. Per lo peccador aloyrar. Brev. d'amor, fol. 130.

Pour leurrer le pécheur.

Part. pas. Can lo falx es fort be aloiratz, 

E ben maniers e ben privatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand le faucon est fort bien leurré, et bien maniable et bien privé.

ANC. CAT. Aloyrar. (chap. Pasturá, doná minjá, empapussá, alimentá.)


Lom, Lomp, s. m., lat. lumbus, lombe, rein, longe, filet.

Als ronhos et als loms. Eluc. de las propr., fol. 95. 

(chap. Als riñons y als lloms.)

Aux rognons el aux reins. 

Vostre lombe seint. Trad. de Bède, fol. 40.

Vos reins ceints.

Dieus comandet ad aquells que sacrifiarian l' anhell pascal que senchesson be lurs loms. V. et Vert., fol. 97.

Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal qu'ils  ceignissent bien leurs reins.

Son porc... vendre fara; deu vendre los lomps als senhors.

Cout. de Tarraube, de 1284.

Son porc... il fera vendre; il doit vendre les filets aux seigneurs. 

CAT. Llom. ESP. Lomo. PORT. IT. Lombo. (chap. Llom, lloms; llomillo, llomillos; solomillo, solomillos; desllomat, desllomats, desllomada, desllomades. Acachá lo llom : belcás per a treballá.)


Lombric, Lumbric, s. m., lat. lumbricus, lombric, sorte de ver.

Quan l' arma siec lai los camis estretz, 

E 'l cors es sai vianda dels lombrics. 

P. Cardinal: D' un sirventes far.

Quand l'âme suit là les chemins étroits, et le corps est ici la pâture des vers.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que son sebo per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

- Ver d'intestin.

(chap. Cuc dels budells, tripes, intestinos. Alguns com la solitaria o tenia se poden fé mol llargs y sé perillosos.)

Verms... alcus so en bestias cum lumbrix.

Auci lumbrics et verms d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 262 et 200.

Vers... aucuns sont dans les animaux comme les lombrics.

Détruit lombrics et vers d'oreilles. 

ESP. Lombriz. PORT. Lombriga. IT. Lombrico. (chap. Papaterra, papaterres: que minge o pape terra. Papatiarra, papatiarres a Valjunquera.)

2. Lombec, s. m., lombex, sorte de ver à soie.

Lombex es verm nayshent els rams de cipres, de fraishe..., e ministra seda per sa egestio. Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Cuc de seda. Fique que naix a les rames o branques de siprés, o de freixa, fresno, y que “cague” seda.)

Lombex est ver naissant aux branches de cyprès, de frêne..., et il fournit soie par son évacuation.


Lona, s. f., lagune, mare, flaque.

(N. E. ESP. Laguna, lago, estanque, estanca; latín lacu, lacuna; alemán See; Escocia loch, lake. Chap. Laguna, lagunes; lago, lagos. CAT. Llach, llac, llacuna, estany.)

Una granda lona o 'stanh d' ayga dousa o salada.

En la terra essucha que sera entre los senhals e la lona o l' estanh o l' aiga.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part., ch. 30. 

Une grande lagune ou étang d'eau douce ou salée. 

En la terre sèche qui sera entre les signaux et la mare ou l'étang ou l'eau.


Long, Lonc, Loing, adj., lat. longus, long, désignant l'étendue.

La pecairis s' estent aitant longa cant fon.

(chap. La pecadora se va estendre tan llarga com ere. Ocsitá pecairitz, pecairis. S'ha estés tot lo llarg qu'es.)

V. de S. Madeleine.

La pécheresse s'étend autant longue qu'elle fut.

Substantiv. Aitan a de lonc coma de larc. Liv. de Sydrac, fol. 45.

Autant a de long comme de large.

Adv. comp. Vi per un gran paviment 

De lonc en lonc la gran serpent. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Vit sur un grand pavé de long en long le grand serpent.

- Désignant la durée.

Lanquan li jorn son lonc en mai.

G. Rudel: Lanquan. 

Lorsque les jours sont longs en mai. 

Aissi finira ma chanso, 

E no vuelh pus longa sia.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver. 

Ici finira ma chanson, et je ne veux pas qu'elle soit plus longue. 

Adv. comp. Longa sazo ai estat vas amor

Humils e francs, et ai fait son coman. 

Cadenet: Longa sazo. 

Longtemps j'ai été envers amour humble et franc, et j'ai fait son commandement.

- Différé.

Longua paraula d'amar

Es grans enueitz, e par enjans.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Longue parole d'aimer est grand ennui, et paraît tromperie.

Ieu no 'n trob ges doas en mil 

Ses falsa paraula loigna.

A. Daniel: Lancan son passat. 

Je n'en trouve pas deux en mille sans fausse parole différée. 

Prép. L'autr'ier lonc un bosc fulhos.

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier. 

L'autre jour le long d'un bois feuillu. 

Si uns si presenta 

Qu'ill denh lonc se assire.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Si un se présente qu'elle daigne à côté de soi faire asseoir.

Prép. comp. De lonc celui qui plus li plai. 

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm. 

A coté de celui qui plus lui plaît.

Jaufre, com ben ensegnhatz, 

Vai de lonc Brunezen sezer.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Jaufre, comme bien appris, va auprès de Brunesent s'asseoir. 

ANC. CAT. Llonch. ANC. ESP. Luengo. PORT. Longo. IT. Lungo. 

(chap. Llarg o llarc; llargs o llarcs; llarga, llargues.)

Compar. D' un sirventes no m qual far longor ganda.

Bertrand de Born: D' un sirventes. 

D'un sirvente il ne me faut pas faire plus long délai.

Aissi vai lo vers definen,

Et ieu no 'l puesc far lonjor.

(chap. Aquí va lo vers acabán, y yo no lo puc fé mes llarg. Lonjor : mes llarg o llarc.)

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.

Ici va le vers finissant, et je ne le puis faire plus long.

2. Sobrelonc, adj., très long.

Jorns sobreloncs. Eluc. de las propr., fol. 109.

Jours très longs.

(chap. Sobrellarg, sobrellarc : massa llarg, mol llarg.)

3. Long, Loing, Lonh, Lung, Luenh, Lunh, adv., loin.

No m sai quora mais la veyrai, 

Quar tan son nostras terras lonh. 

(chap. literal: No me sé cuán mes la voré, ya que tan están les nostres terres llun, lluñ.)

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand plus je la verrai, car tant sont nos terres loin.

Cug esser loing en Espanha, 

Preon entre Sarazis. 

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Je crois être loin en Espagne, bien avant parmi les Sarrasins.

Luenh es lo castelhs e la tors 

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai. 

Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.

D' aquest' amor son lung forsdutz.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Je suis éconduit loin de cet amour.

Loc. Anc tan non amey luenh ni prop. 

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Oncques tant je n'aimai loin ni près. 

Mielhor ni gensor non sai 

Ves nulha part, ni pres ni lonh.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Meilleure ni plus belle je ne sais vers nulle part, ni près ni loin. 

Adv. comp. M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Le doux chant d'oiseaux m'est beau de loin.

Pres e valor vezem pauc en luenh enantir.

G. Fabre de Narbonne: On mais vey. 

Mérite et valeur nous voyons peu s'avancer au loin.

Prép. comp. Menet lo ab si foras lonh del castel.

V. de G. de Cabestaing.

Le mena avec soi dehors loin du château.

Las serisias vi loing de se. 

(chap. Va vore les sireres lluñ de sí : d'ell, d'ella.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Les cerises vit loin de soi. 

Fig. Lo cor de lor es long de mi. Doctrine des Vaudois.

Le coeur d'eux est loin de moi.

CAT. Lluny. ANC. ESP. Luene (MOD. lejos). PORT. Longe IT. Lungi. 

(chap. Lluñ, llun; alluñat, alluñats, alluñada, alluñades; apartat, apartats, apartada, apartades; a la quinta biscuerna; al quinto pi; allá aon nostre Siñó va pedre les abarques; alló está a pendre pel cul.)

4. Longa, s. f., longue, délai.

Adv. comp.

Be sabon qu'a la longa no i poiran pas durar. Guillaume de Tudela. 

(chap. Be saben que a la llarga no hi podrán aguantá, durá, permaneixe.)

Ils savent bien qu'à la longue ils n'y pourront pas durer.

ESP. Luenga. (chap. A la llarga. Conec algú de Valderrobres en apellit Llonga, se va casá a Beseit, té dos filles mol guapes. Encara fa vi a la manera tradissional, com u fée son sogre “lo sistellé”.)

5. Longueza, Longuessa, Longesa, s. f., longueur.

La largueza, la longueza, l' auteza e la pregundeza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Éphésiens.

La largeur, la longueur, la hauteur et la profondeur.

Mesurec la longuessa de 1 peyra entro l' autra. Philomena, fol. 22.

Mesura la longueur d'une pierre jusqu'à l'autre.

Li longesa de la terra non part pas aquels que charitaz ajostet.

Trad. de Bède, fol. 20.

La longueur de la terre ne sépare pas ceux que charité réunit.

ANC. FR. Les bons usages... se refroidissent par longuesse de temps. Not. des Mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. IG. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Longueza. IT. Lunghezza. (chap. Llargaria, llargaries, tan de mida com de tems.)

6. Longeitz, Longeis, adv. de compar., plus longuement, plus longtemps.

Tot atressi cum Duransa

Pert en mar major 

Son nom, que longeis non cor. 

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

Tout ainsi comme la Durance perd en haute mer son nom, vu qu'elle ne court pas plus longtemps. 

Si 'l mals longeitz li dura,

Pauc viura.

(chap. Si lo mal mes tems li dure, poc viurá. En inglés, long, longer : alemán lang : länger : llarg de tems, mes llarg de tems : mes tems.)

P. Rogiers: Al pareissen. Var.

Si le mal plus longuement lui dure, il vivra peu.

7. Longas, Longuas, Lonjas, adv., longtemps.

Las! ges longas non posc sofrir l' afan.

Raimond de Salas: Si m fos. 

Hélas! longtemps je ne peux point souffrir la peine.

Adv. comp. A lonjas n'ay sufert lo fays.

Jordan de Cofolen: Non estarai.

Dès longtemps j'en ai supporté le faix.

8. Longamen, Longuamen, Lonjamen, adv., longuement, longtemps. Aissi com hom longuamen

Non pot viure ses vianda.

B. Zorgi: Atressi. 

Ainsi comme on ne peut vivre longtemps sans nourriture.

S'ieu n' ai lonjamen

Gran ben dig, no m desplatz.

Arnaud de Marueil: Ja non er. 

Si j'en ai longtemps dit grand bien, il ne me déplaît pas.

Adv. comp. La carta 'l porto VII Juzieu, 

De longamen bon amic sieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

La charte lui portent sept Juifs, de longtemps ses bons amis.

ANC. CAT. Llongament. ANC. ESP. Luengamente. PORT. Longamente. 

IT. Lungamente. (chap. Llargamen.)

9. Sobrelongament, adv., très longuement.

Viu sobrelongament. Eluc. de las propr., fol. 232. 

Vit très longuement.

10. Longitut, s. f., lat. longitudo, longueur. 

Fig. Per longitut... d' estudi. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par longueur... d'étude.

CAT. Longitut. ESP. Longitud. PORT. Longitude. IT. Longitudine. 

(chap. Longitut, longituts : llargaria, llargaries.)

11. Longinc, adj., lat. longinquus, éloigné, distant, lointain.

El loc de la seccio, sobre peyra, en las femnas, es longinc del loc de la peyra.

Fig. Aquesta operacio es pus salva e pus longinqua de flux de sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 32, et 33.

Le lieu de la section, sur la pierre, dans les femmes, est distant du lieu de la pierre.

Cette opération est plus sûre et plus distante de flux de sang.

ESP. Longincuo. PORT. IT. Longinquo. (chap. Alluñat, longincuo, distán, apartat.)

12. Longansa, s. f., retard, prolongation, ajournement.

Ab brau respos et ab longansa.

Aimeri de Peguilain: S'ieu fui. 

Avec dure réponse et avec ajournement.

13. Lonhdan, Lunhdan, Loindan, adj., lointain, éloigné. 

Voyez Muratori, Diss, 33.

Ja negus non er tan plazentiers,

... Ni lunhdas ni vezis,

Que ja sia de mos afars devis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amors.

Jamais nul ne sera si agréable... ni éloigné ni voisin, que jamais il soit médisant de mes affaires.

Una non sai loindana ni vezina,

Si vol amar, vas vos no si' aclina.

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je n'en sais pas une éloignée ni voisine, si elle veut aimer, qui envers vous ne soit soumise.

Fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que.

Amour pur rapproche et unit deux coeurs de lointain pays.

- Adverbial. Longuement.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura.

P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal longuement lui dure, peu il vivra.

IT. Lontano. (ESP. en lontananza, alejado.)

14. Longar, Loingnar, Lonhar, Luenhar, Lunhar, v., éloigner, renvoyer, écarter, reculer, s'éloigner. 

Assatz par

Que loingnar 

Me volc de sa reio.

V. de Pierre Vidal. 

Il paraît assez qu'elle voulut m'éloigner de son pays.

Partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. V. de Peyrols. 

Le sépara de soi et le renvoya, et ne le vêtit ni l'arma.

Que joi mi renda,

E m luenh sospirs e plors.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Qu'elle me rende joie, et écarte de moi soupirs et pleurs.

S'era reys d' Englaterr' o de Fransa, 

Lonhera m'en per far totz sos comans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si j'étais roi d'Angleterre ou de France, je m'en éloignerais pour faire tous ses commandements. 

A doas legas lonhet d' aqui.

(chap. A dos legües se va alluñá d'aquí, assí, açí, astí.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

A deux lieues il s'éloigna de là.

- Séparer.

Tro lauzengiers crois e savais 

Nos longeran ab lors fals brais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Jusqu'à ce que médisants méchants et lâches nous séparèrent avec leurs faux cris.

Part. prés. L' esperitz

Es de lieis privatz et aizitz, 

Sitot lo cors s' en es lonhans. 

B. de Ventadour: Pel dols. 

L'esprit est d'elle familier et accueilli, quoique le corps s'en est éloignant. Fig. Que s' an' ades loinhan 

Per mielhs salhir enan.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Qu'il s'en aille incontinent reculant pour mieux sauter en avant.

Part. pas. fig. Anc no fuy tan lunhat d'amor. 

G. Rudel: Belh m' es. 

Oncques je ne fus si éloigné d'amour. 

Annet en pellerinatge en lunhada terra. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 15. 

Alla en pélerinage en terre éloignée.

ANC. IT. Si forte esso longiando. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. CAT. Lunyar. (chap. Alluñá, alluñás, anassen lluñ o llun: yo m'  alluño, alluñes, alluñe, alluñem o alluñam, alluñéu o alluñáu, alluñen. 

Yo m' en vach lluñ; yo m' aparto.)

15. Alongament, Alonhament, s. m., éloignement.

Per gran alonhament del solelh. Eluc. de las propr., fol. 134.

Par grand éloignement du soleil.

- Retard, prolongation, délai.

En breu d' ora y ven alongamens.

H. Brunet: Cuendas razos.

En peu de temps y vient retard.

Ses plus d' alongamen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2 bis.

Sans plus de retard.

Queron inducias, so es respech e alongamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

ANC. ESP. Alongamiento. PORT. Alongamento. IT. Allungamento.

(chap. Allargamén, allargamens; prolongassió, prolongassions; prórroga, prórrogues; atrasamén, atrasamens de un juissi, retrás, retrasos.)

16. Alongui, s. m., délai, prolongation.

Paubres deu atrobar perdo

Et alongui, cant falh promessio.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le pauvre doit trouver excuse et délai, quand promesse manque.

Alonguis de IIII mes non sia autreiatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Qu'un délai de quatre mois ne soit pas octroyé.

(chap. Retrás, prolongassió, prórroga, atrasamén.)

17. Alonguier, s. m., retard, retardement, délai, prolongation.

Dama, ditz En Lucatz, no fassam alonguier. Guillaume de Tudela. 

Dame, dit le seigneur Lucas, ne faisons point retardement.

No quieyras alonguier ni definida de jorn. 

No lur permet alonguier entro a dema. 

V. et Vert., fol. 68 et 71. 

Ne requiers prolongation ni assignation de jour. 

Ne leur permet délai jusqu'à demain.

18. Allongansa, Aloingnansa, s. f., prolongation, délai, allongement.

Val mais us cortes nos,

Quant ocs non trob' abondansa,

Que s'om ditz per allongansa: 

Si farai.

Azemar le Noir: Era m don. 

Mieux vaut un non courtois, quand oui n'y trouve suffisance, que si on dit pour délai: Si ferai.

Un manuscrit porte aloingnansa. 

ANC. ESP. Alonganza.

19. Alongar, Alonguar, Alonjar, Alunhar, v., allonger, prolonger.

- Désignant l'étendue.

Regnas breus qu' om non puesc' alonguar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Rênes courtes qu'on ne puisse allonger.

(chap. Riendes curtes que no se puguen allargá.)

Las regnas alonguet al seu bausan destrier.

Roman de Fierabras, v. 170.

Les rênes allongea à son destrier bauçant.

S' alonjan e s' abrevian cum li masculin. Gramm. provençal.

S'allongent et s'abrègent comme les masculins.

- Désignant la durée.

Ab deniers dels mortz alonga al rei sa guerra.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna. 

Avec deniers des morts il prolonge au roi sa guerre. 

Alongon las causas, e fan far grans dampnatges. V. et Vert, fol. 15.

Prolongent les causes, et font faire grands dommages.

- Retarder, différer.

Mas si m' alongues de morir, 

Ma vida for' el sieu servir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Mais si elle me retardait de mourir, ma vie serait au sien servir.

Part. pas. Mandet que la sagrassio fos alongada entro lendema mati.

(chap. Va maná que la consagrassió fore diferida, allargada hasta en son demá de matí.)

Philomena. 

Ordonna que la consécration fût différée jusqu'au lendemain matin.

L' alonga sol meig an, 

E fa carta novela.

G. Riquier: Si m fos. 

Le diffère seulement d'un demi-an, et fait titre nouveau.

- Éloigner.

Si nos de las tendas no 'ls podem alunhar. Guillaume de Tudela. 

Si nous ne les pouvons éloigner des tentes. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Alongar. IT. Allungare. (chap. Alluñá de lluñ, allargá de llarg.)

20. Deslongar, Deslonhar, Deslonjar, Desluenhar, Deslunhar, v., éloigner, écarter.

Plus que serps de sicomor

M' en deslong.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

Per descassar e per deslonhar lo diable. V. et Vert., fol. 70. 

Pour chasser et pour éloigner le diable.

En la sua desmesura,

Mi part de si, e m desluenha.

Guillaume de Saint-Didier: Bel m' es. 

Dans son mauvais procédé, elle me sépare de soi, et m'éloigne.

No s pot sebrar ni deslunhar de vos. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Ne se peut séparer ni éloigner de vous. 

Fig. De tota joia m deslonja 

Ma dona.

Peyrols: Manta gens. 

De tout plaisir ma dame m'écarte.

21. Esloignar, Eslueingnar, Eslonhar, v., éloigner, éviter.

Fig. Eslueingna de turmen

Los las.

B. Zorgi: On hom plus.

Éloigne de tourment les malheureux. 

Doncx per que s' en vai negus tarzan

Ni eslonhan d' aquelh senhor servir?

Elias de Barjols: Qui saubes.

Donc pourquoi nul s'en va tardant et évitant de servir ce seigneur?

Que d' afan 

Lo puosca anar esloignan.

B. Zorgi: Sitot. 

Que de peine je puisse aller l' éloignant.

ANC. CAT. Elongar. (chap. Evitá, apartás de, alluñás de los capsots catalanistes, aragonesos incluíts.)

22. Perlongamen, Prolongament, s. m., prolongation, délai.

Dilacio... vol dire perlongamen. V. et Vert., fol. 12.

(chap. Dilassió... vol di prolongamén.)

Dilatation... veut dire prolongation. 

Senes prolongament, devon enquerir e cercar lo tort.

Cout. de Tarraube, de 1284. 

Sans délai, ils doivent enquérir et chercher le tort. 

ANC. CAT. Prolongament. ESP. Prolongamiento. PORT. Prolongamento. 

IT. Prolungamento. (chap. Prolongamén, prolongamens; prolongassió, retrás, prórroga, etc.)

23. Prolongacio, s. f., prolongation, allongement.

Abreviament et prolongacio.

(chap. Abreviamén y prolongassió.)

Eluc. de las propr., fol. 126.

Abrégement et prolongation.

CAT. Prolongació. ESP. Prolongación. PORT. Prolongação.

IT. Prolongazione, prolungazione. (chap. Prolongassió, prolongassions.)

24. Perloinjansa, s. f., retard, prolongation.

Que om la reda ses tota perloinjansa.

Traité de la Pénitence, en prov., fol. 59.

Qu'on la rende sans aucun retard.

25. Perlongar, Perlonjar, Prolonguar, v., lat. prolongare, prolonger, différer, retarder.

Perlonga de jorn en jorn d' enansar sa via. Liv. de Sydrac, fol. 128. Diffère de jour en jour d'avancer son chemin. 

Non perlongues ton do als frachuros. V. et Vert., fol. 81.

Que tu ne diffères pas ton don aux indigents. 

Part. pas. Per so car lo cosselh era prolonguat. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Parce que le conseil était prolongé. 

Esperansa perlonjada. Trad. de Bède, fol. 58.

Espérance prolongée. 

ANC. CAT. Perlongar. CAT. MOD. Prolongar. ESP. PORT. Perlongar, prolongar. IT. Prolungare. (chap. Prolongá: prolongo, prolongues, prolongue, prolonguem o prolongam, prolonguéu o prolongáu, prolonguen; prolongat, prolongats, prolongada, prolongades.)