champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Com corre lo temps, com pase la vida. Mare de deu lo que mos ha vingut esta semana. Per aixó penso que es bo que tos fica una poesía de esperansa. La que mos ha vingut a segut mol grosa, pero pareis que ara ya ha pasat. Es un homenage a tots natros, a la nostra gen, a la nostra valentia, a eixe esperit luchadó que tenim, a eixa solidaridat espesial que tenim la gen de poble. Encara que no vach podé ficatos la poesía aí divendres, u fach avui disabte. Es una poesía pa intentá puijamos los ánimos.
+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem? ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.
Lor, Lhor, Lur, pron. pers. m. et f. pl., lat. illorum, eux, elles.
Rég. dir. Mout mi tenon a gran honor
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
Et laus en lieys e Dieu e lhor.
G. Rudel: Belhs m'es l' estius.
Moult me tiennent en grand honneur tous ceux à qui j'en ai obéi, car à ma joie je suis retourné; et j'en loue elle et Dieu et eux.
Elas nos feiran tan d'onor
Qu'ans nos preguaran que nos lor.
T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Elles nous feront tant d'honneur qu'elles nous prieront avant que nous elles.
ANC. FR. Li rois Richart qui près leur ière. G. Guiart, t. I, p. 95.
Rég. indir. A eux, à elles, leur.
Destriers ferrans e bays
Trameton als Mors per paor,
Que lor orguelh lor an doblat.
P. Vidal: A per pauc.
Destriers gris et bais ils transmettent aux Maures par peur, vu que leur orgueil ils ont doublé à eux.
S' elhas se genson, no vos tir;
Abans lur o devetz grazir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Si elles s'embellissent, qu'il ne vous peine; avant vous le devez agréer à elles.
ANC. FR. Andouz ses brais lor ait à col pendus.
Roman de Gerard de Vienne, Bekker, p. 13.
Li freres lor jurerent e lor fei lor plevirent.
Roman de Rou, v. 813.
- Pron. poss. m. et f., leur, d'eux, d'elles, à eux, à elles.
Suj. Ab totas mas vey clergues assaiar,
Que totz lo mons es lurs.
P. Cardinal: Un sirventes.
De toutes mains je vois les clercs éprouver, vu que tout le monde est leur.
Trazon prim
L' arquier melhor
Nostri e lor.
Guillaume de Montagnagout: Belh m'es.
Tirent menu les archers meilleurs nôtres et leurs.
Par ben que sens li falha
Qui donas joves engalha,
Ab las vielhas, que an pretz ses baralha,
Quar...
Lur companha es gazanha.
Alb. Caille ou B. Zorgi: Aras quan plou.
Il paraît bien que sens manque à celui qui les jeunes dames égale aux vieilles, qui ont prix sans contestation, car... leur compagnie est profit. ANC. FR. Li primier colp deit estre lor.
Roman de Rou, v. 12960.
Criants que tout estoit leur, et qu'ils vinssent au gain.
Per lubricitat... pert la tutela. Fors de Béarn, p. 1087.
Par lubricité... il perd la tutelle.
ESP. Lubricidad. IT. Lubricità, lubricitate, lubricitade. (chap. Lubrissidat, calentura; está mogut, calén, cachondo, ruén. Cuan un choto se encorre se li té que refregá la barba en les mans un ratet.)
Lucha, Locha, Loita, s. f., lat. lucta, lutte, résistance, effort.
Tal m'avetz tornat, qu' a lucha
No m defendria d' un manc.
(chap. Tal me habéu tornat, que a la lucha no me defendría de un manco.)
Giraud de Borneil: Quan la bruna.
Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.
Fig. Li nais en son cor una novella lucha. V. et Vert., fol. 71.
Lui naît en son coeur une nouvelle lutte.
En mans locx val mais tarda que cocha,
Sol contra Dieu no s fassa la locha.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
En maintes circonstances mieux vaut retard que presse, seulement que contre Dieu ne se fasse la résistance.
Loc. prov. Mas res no m'ajuda,
Ans es lucha perduda.
Pierre d'Auvergne: Pois de mon.
Mais rien ne m'aide, au contraire c'est lutte perdue.
ANC. FR. L' escrime des poings représente le charger de l'ennemi et se couvrir de lui; la luicte, le harper et le terrasser.
Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1., p. 102.
Una
de les raons per la que los catalans volen la independensia es la
seua eminén superioridat intelectual per damún dels demés
españols.
¿Y cóm podem medí eixa superioridat?
Pos
per lo número assombrós de premios Nobel catalans, índice segú
de inteligensia, talento y originalidat.
Los
vuit premios Nobel catalans son los siguiens:
-
Vicente Aleixandre, catalá naixcut a la Cataluña Sur, a Sevilla,
que se va criá a Málaga y se va afincá a Madrid desde los seus
tems de universitari. Va viure desde entonses sempre a Madrid, aon va
morí.
-
Jacinto Benavente, catalá naixcut a Madrid aon va viure tota la seua
vida. Va morí a Galapagar, aon los marquesos podemites, per portá
la contraria.
-
Camilo José Cela, catalá naixcut a les afores de Barchinona,
concretamen a Padrón, famós pels primentons, que uns couen y
datres no, afincat desde los 9 añs a Madrid, aon va passá tota la
seua vida.
-
José Echegaray, catalá naixcut a Madrid, se va criá a Mursia, va
torná a Madrid en 14 añs; va treballá a diferéns destinos de
ingeniero y va acabá morín a la seua siudat natal.
-
Juan Ramón Jiménez, catalá naixcut a Moguer, que va viure tamé a
Sevilla y a Madrid, se va exiliá als EE.UU. y va morí a Puerto
Rico.
-
Severo Ochoa, catalá naixcut a Luarca, que va fé lo bachillerat a
Málaga, se va llissensiá en Medissina a Madrid aon va sé discípul
del canari Negrín, y se va exiliá als EE.UU. Al torná de América
se va instalá a Madrid, aon va morí.
-
Santiago Ramón y Cajal, catalá, sol una persona, naixcut al enclave navarro de
Petilla de Aragó, va estudiá a Saragossa, va luchá a Cuba, y va
viure desde 1892 a Madrid, aon va morí.
-
Mario Vargas Llosa, catalá ultramarí, naixcut a Arequipa, va passá
la seua primera infansia a Bolivia, y mija vida a Perú. Va vindre a
Madrid a fé lo doctorat, va passá uns añs a París, se va
nassionalisá español al 1993 y actualmen viu entre Londres, Lima y
Madrid, aon li diu la Preysler.
Este
assombrós número de Premios Nobel catalans es lo verdadé motiu de
que Barchinona sigue la capital cultural y sientífica de España.
Observaréu
que la capital mate a los Premios Nobel, done igual aón naixquen,
acaben morínse a Madrit, víctimes del sentralisme avassalladó y
del españolisme agressiu y neofranquiste de les JONS.
Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, (Águeda) es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.
A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.
Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta.
Original en castellá:
Capítulo III.
De cómo Pedro Saputo adquirió grandes fuerzas.
A los nueve años se iba ya acercando, y aún no hablaba de ir a la escuela. Su madre lo sentía, pero callaba, encomendando a Dios la suerte de su hijo y la suya.
Sus diversiones eran correr mucho, jugar a la pelota y saltar y andar por bardas y paredes, siendo tan ligero y sereno, que con la mayor facilidad se subía a los tejados más altos y salía y se ponía derecho en el alero, y miraba a la calle y no se le desvanecía la cabeza. Una vez, ayudado de otros rapaces, atravesó un madero delgado de un tejado a otro y pasó por él muchas veces, y bailaba en medio y corría a la coj, coj, y hacía otras mil monerías. También se solía ir con los labradores a los campos, y todo el día estaba preguntando de las labores, y tierras, plantas y estaciones. Como era muy hablado, que esto así como otras muchas cosas de él se lo sacó del vientre de su madre, igualmente un rostro hermosísimo, ojos amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire gracioso y noble, todos tenían puestos los ojos en él, y él robado el corazón a todos, que parecía encantamiento.
Un día fue con gran sentimiento a casa porque un muchacho de su tiempo le había ganado a reñir, y le dijo a su madre que le dijese por qué le había ganado no siendo más alto y teniendo la misma edad. Su pobre madre no sabía qué responderle; al fin le ocurrió decirle que eso consistía en que como el otro muchacho era labrador y ejercitaba las fuerzas, se había endurecido y aunque tan rapaz como él, era más fuerte. Quedó satisfecho de esta razón; y aquel mismo día fue a su madrina, y rogó a su padrino (que no lo era sino marido de su madrina, la cual había tiempo que casara) que le trajese con el carro cinco o seis piedras muy gruesas, tamañas como una arca; y el padrino, que lo quería como si fuese hijo, le dio gusto y trajo en dos veces siete peñas, unas más gruesas, y otras menos, y una muy grande, y se las hizo entrar en el corral de su casa, que costó no pocos trabajos a media docena de ganapanes.
Desde este día estaba continuamente revolviendo las piedras con una palanca y las pequeñas con los brazos, volcándolas, mudándolas de sitio, haciendo grandes esfuerzos, y sudando y jurando como si estuviese condenado a aquel trabajo del infierno. También hizo dar filo a dos destrales viejas que andaban por allí, y como descanso del ejercicio de las peñas tomaba una destral y hacía muescas y degüellos en unos troncos de encina que se hizo traer igualmente. No contento con esto pidió maza y rompía y majaba la peña más grande.
Al cabo de tres o cuatro meses, para probar sus fuerzas, llamó al muchacho de marras y le dijo que habían de reñir otra vez; el muchacho no quería, pero él le amenazó que lo arrastraría como un gato muerto, y le obligó y riñeron con grande ardor y bravura. Venció Pedro Saputo, mas con tanta ventaja, que después se probara a reñir con otros mayores y también los vencía fácilmente. Y dijo a su madre: ya he visto, señora madre, que me dijiste verdad cuando la riña de Geronimillo, pues con el volcar de las peñas y el ejercicio de la destral y la maza, y alguna vez que me pongo a cavar con los labradores, me he hecho tan fuerte que gano a todos los chicos de mi tiempo y aun a otros mucho mayores. Buen secreto me enseñaste. Yo os prometo que no me venza otro a luchar ni me gane a dar puños de mancar hombros y brazos, y me he de derrocar y acocear, aunque sea un gigante, al que se atreva a tomarse conmigo. Y así fue, porque ejercitando mucho las fuerzas, y con la buena y perfecta complexión y sanidad de su cuerpo, alcanzó muy grandes bríos, y fue tan esforzado, que después, si por diversión y prueba cogía dos o tres hombres, jugaba con ellos como si fuesen palillos de randa.
Extazis, Exthasis, s, m., lat. ecstasis, extase, figure de grammaire.
Ecstasis est cum per licentiam brevis producitur, ut: Exercet Diana Choros.
Valer. Probus, Grammat. instit., col. 1438.
Extazis, en autra maniera dicha dyastoles, fay d'una sillaba breu longa.
Una figura appelada exthasis.
Leys d'amors, fol. 121 et 18.
L'extase, en autre manière dite dyastole, fait une longue d'une syllabe brève.
Une figure appelée extase.
CAT. ESP. (chap. éxtasis, diástole, metaplasmo) PORT. Extasis. IT. Estasi.
Exterior, adj., lat. exterior, extérieur.
Per adoration de Latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois.
Par adoration de Latrie extérieure et intérieure.
CAT. ESP. PORT. Exterior. IT. Esteriore. (chap. Exterió, exteriós.)
Extirpar, v., lat. exstirpare, extirper, déraciner.
Cardos... nocius a bonas herbas... que a penas si podo extirpar.
(chap. Carts... nossius a bones herbes... que apenes se poden extirpá, desarrailá, arrencá.)
Eluc. de las propr., fol. 204.
Chardons... nuisibles à bonnes herbes... qui à peine se peuvent déraciner.
Fig. La qual extirpero de totz ponhs.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.
Laquelle ils extirpèrent de tous points.
CAT. ESP. PORT. Extirpar. IT. Estirpare, stirpare. (chap. Extirpá : extirpo, extirpes, extirpe, extirpem o extirpam, extirpéu o extirpáu, extirpen; extirpat, extirpats, extirpada, extirpades; yo extirparé; yo extirparía; si yo extirpara.)
Extrem, Estrem, s. m., lat. extremus, extrémité, bout, coin, fond.
Loc de torment et de eshillament. Eluc. de las propr., fol. 106.
Lieu de tourment et d'exil.
3. Eyssillar, v., exiler.
Non cre qu' anc fon vist
Qu'om de sa terra s'eysilh.
Giraud de Borneil: No m platz.
Je ne crois pas que oncques il fut vu qu'homme s'exile de sa terre.
Part. pas. Si m sol amors e domneys
Tener guay, plus que l'aigua 'l peis;
E pus d'amdos me sui partitz,
Cum hom eysselatz e marritz,
Tot' autra vida m sembla mortz.
Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad.
Ainsi a coutume amour et galanterie de me tenir gai, plus que l'eau le poisson; et depuis que je me suis séparé des deux, comme homme exilé et triste, toute autre vie me semble mort.