batre

Batut batre batuere.

BATRE v. tr.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Era_de_batre

I. || 1. Donar cops repetits a qualcú, per fer-li mal o per altre fi; cast. batir. Ell tallaria cinch vergues..., e batria tant sa muller tro que totes les hagués trencades, Llull Felix, pt. vii, c. 6. E vetlant continuament, bat les ànimes cruelment, Metge Somni iii. Esbalayt, batentse 'ls pits, Spill 14144. 

Timoneda, Valdeltormo, Valldeltormo, La Vall :

|| 2. recípr. o refl. Lluitar cos per cos; cast. batirse. Los mascles se baten per la famella la hu ab lo altre, Agustí Secr. 160. Son de colós sos muscles, mes jo'm batria ab ell, Atlàntida ii.
II. Donar cops repetits a una cosa; cast. batir, golpear. Una bregadora petita per batre lli, doc. a. 1541 (arx. mun. d'Igualada). Especialment: 
|| 1. a) Ferir amb projectils les construccions o obres defensives de l'adversari. La'n començà a batre fortment ab molts ginys, Boades Feyts 361. Y de les roques tirades | se'n valen los africans | per batre la dura porta, Costa Agre terra 29.—b) Recórrer una regió fent-hi mal i barrejant-la. Ell se'n tornà, batent tota la ribera entrò a Cepta, Muntaner Cròn., c. 31. Com l'almirall hach batuda tota Calabria, id. 82. 
|| 2. a) Picar amb un martell una peça de metall per reduir-la a la més poca gruixa possible. Un juheu... lo qual bat aqui fulla d'or e d'argent, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 556).—b) Fabricar moneda metàl·lica. Com no s'es legut a algú sino a Nos solament batre moneda, Pere IV, Cròn. 123. 
|| 3. Tupar amb bastons les branques d'un arbre de fruita forta (ametler, noguer, garrofer, avellaner, etc.) per fer-ne caure el fruit. Al batre les rames pel dolç fruyt d'aquella, Viudes Donz. 69. Veremareu, batreu les nous,Agustí Secr. 8. 
|| 4. Ferir repetidament la collita de cereals o llegums, sia amb instruments manuals, sia a cops de peu de bísties o amb aparells especials, per separar el gra de la palla o tavella; cast. trillar. No gos... batre encara alsguns blats, ni lagums, en la plaça del dit loch, doc. a. 1385 (BABL, xii,191). Lo segar e'l batre se fa en quinze jorns, Eximenis, II Reg., c. 36. Y al temps de les messes batreu bon çenteno, Proc. Olives 1559. Trotar de mules lleugeres y batre de carretons, Salvà Poes. 71. 
|| 5. Pescar amb xarxa a lloc de roques fent sortir el peix avalotat a cops de rocs tirats dins l'aigua (Empordà, Benidorm). 
|| 6. Agitar a cops repetits de cullera un ou o altra matèria semilíquida per donar-li cohesió i mesclar-la d'una manera homogènia; cast. batir. Hi posau tres unses de pasta real y se torna batre un poch, Ignor. 63. 
|| 7. entre xocolaters, Aplanar les rajoles de xocolata (Barcelona); cast. extender. 
|| 8. absol. Tancar-se violentament una porta per l'impuls del vent (Mall., Men.).
III. || 1. intr. Fer batre: fer donar voltes a una bístia cavallina per cansar-la (Mallorca). 
|| 2. intr. Caminar molt (Menorca). «M'ha costat batre tot lo dia per trobar-te» (Ciutadella). a) met. Fer batre algú: provar-li la paciència, fer-li passar pena d'esperit (Men.). No voldria aquest mosquit que cada instant te fa batre, Benejam FyF, acte i, esc. 1.a
IV. Ferir intensament el sol, la pluja o el vent, sobre un punt determinat (Cat., Bal.); cast. dar, azotar. Lloch ahont bate be lo sol, Agustí Secr. 158. Una alenada frescoia de la nit va batre a la cara an en Roc, Massó Croq. 73. Desert el pati de l'església, sota la pluja que hi bat, Villangómez Any 65.
V. || 1. tr. Moure repetidament. Ni son mes que galls quant baten les ales,Proc. Olives 860. ¿Y no batrà ses ales d'alegria l'aucell d'amor ferit?, Verdaguer Idilis. 
|| 2. intr. Moure's repetidament. Per l'amorosa ardor qui el mogué li començà a batre lo pols pus fort que no solia, Decam. ii, 134. E mos polsos comensaren ha batre,Fr. de la Via (Cançon. Univ. 233). Sentint batre en son cor la sanch heroyca,Canigó ii. La banderola bat, Alomar Columna 241.
VI. sentits especials: 
|| 1. Batre la ginyola: alçar-la a plom i deixar-la caure després d'untar-la d'aigua tenyida perquè senyi una retxa dreta damunt el tronc que han de serrar o damunt una filada de pedres per retallar-les dretes (Palma). Vay tirà la partió per lo meu hort, linyola batuda, fins a una creu de almàngana, doc. a. 156 (Hist. Sóller, ii, 18).
|| 2. Batre es compte: sortir bé el compte, haver-hi coincidència de la quantitat real amb la calculada (Bunyola). «De guerreres en tenc dues; | remirada hauré d'anar! | M'arribaran a comptar | de ses faldetes ses rues; | jo les me faré menudes, | i es compte no else batrà» (cançó pop. Bunyola). 
|| 3. Batre's: perdre tot el capital, fer bancarrota (Reus). V. abatre. 
|| 4. ant. Batre de rems: posar-se en moviment una galera o un estol de barques al rem. Tantost com lo senyor rey Darago fo en terra, les galees van batre de rems, Muntaner Cròn., c. 67.
    Loc.—a) Batre ferro fred: esforçar-se inútilment (Mall., Men.).—b) Batre el coure: pegar molt fort (Vallès).—c) Fes-te batre!: ho diuen despectivament a algú, com per indicar-li que no volen saber res d'ell (Valls, Tarr.).—d) Batre l'empedrat: perdre el temps rodant pels carrers (Lacavalleria Gazoph.).—e) Batre fesols: ballar apressadament (Llofriu). «Quan els pagesos ballen la polca, corren tant, que se'n diu batre fesols» (Llofriu).—f) Al batre; si no aquest, l'atre: ho diuen parlant d'una cosa incerta, que probablement no esdevindrà mai (Solsona, Val.).—g) Batre per la palla: treballar sense treure'n gaire profit (Tarragona, Gandesa, Cast.). En sentit propi, significa batre els cereals d'altri, donant al propietari tot el gra i quedant-se amb la palla com a remuneració pel treball de la batuda.—h) Batre sempre a la una: estar sempre a un mateix estat econòmic o social, sense millorar de posició (Santanyí).—i) Fer batre ses foranes a algú: tenir-lo en un estat d'inferioritat, carregant-li les feines més feixugues o deixant-li els beneficis més magres (Mall.).—j) Batre cames (Ll.), o batre les cames (Tarr.), o batre l'ala (Blancafort), o batre ses pernes (Llofriu), o batre els peus (Mallorca): morir-se.—l) No poder batre més ala: no poder més de cansament (Llofriu).—m) Batre les cames: caure defallit (Segarra).
    Refr.—a) «La ventura d'En Samarró, que pensava batre i bateren-lo» (Manresa).—b) «Lo fill que sos pares bat, ja té l'infern guanyat» (València); «Qui a la mare bat, té l'infern guanyat» (Olot); «El fill que bat el pare o la mare, mai més fa xiu» (Olot).—c) «Qui no bat merdós, no pot puis batre pelós» (Fasset, segle XIV): vol dir que qui no corregeix els infants, després no pot governar-los quan són grans.—d) «Després de segar ve el batre»: ho diuen per recomanar l'orde natural en tota cosa (Manresa).—e) «Qui no bat al juliol, no bat quan vol» (Empordà, Urgell, Segarra, Rib. d'Ebre).—f) «Qui bat primerenc, bat de franc» (Mall.).—g) «No és meua l'era; hi bati qui vol»: ho diuen per expressar indiferència i abstenció d'intervenir en una qüestió (Sineu).—h) «Bon batre, mal hivern» (Solsona).—i) «Llengua muda, mai és batuda» (Rojals).
    Cult. pop.—  La batuda, acte de batre o mallar els cereals, és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla o pellerofa que l'acompanya. Les maneres de fer aquesta separació són quatre: 1a, pegant cops amb les garbes damunt un banc aposta; 2a, tupant les espigues amb un bastó o batolles; 3a, fent trepitjar a bísties al trot les garbes escampades per terra; 4a, triturant-les per l'acció de corrons de pedra o de fusta que les bísties rosseguen. El lloc aposta per fer-hi la batuda és l'era, la forma de la qual varia segons les regions (V. l'art. era).—A Andorra, la primera operació de la batuda és escarriar les garbes: un home agafa les garbes i dóna amb elles bons cops damunt un banc inclinat (l'escarriadora); a cada cop boteixen de la garba els grans millors (blat de cap de garba), i en haver pegat quatre o cinc cops tiren la garba a un racó i n'escarrien d'altres, i les van apilant i fent-ne garberes. D'aquesta feina d'escarriar, és de la que els andorrans en diuen batre; en canvi, anomenen mallar a la segona operació, que consisteix a estendre les garbes damunt l'era i fer-hi passar un parell de bísties perquè les trepitgin, mentres dos homes van regirant amb forques l'estesa perquè quedi ben mallada. El gra que surt de la mallada (blat de malladissos) és menys granat i no tan bo com el de l'escarriada. Quan està ben mallada l'estesa, treuen les bísties de l'era, separen la palla del gra que queda (feina que es diu ventar) i després fan net el gra decantant-ne la volva.—En el Pallars (Esterri, Sort) i en el Ribagorça (Pont de Suert) també es fa la batuda a cops de potes de les bísties, sense corrons. Estenen les garbes damunt l'era (tirar batuda, Sort; estendre mallada, Pont de S.), i la fan trepitjar a la colla d'animals, que generalment es compon de quatre egües o mules lligades pel coll unes amb les altres amb el ramal; l'home que toca, aguanta el ramal de la bístia de davant o de més prop del centre de l'era. Quan les garbes ja estan disgregades i desfetes de tant de passar-hi la colla, els homes van acostant cap al centre la palla de les voreres (fer les vores, Sort; voreiar, Pont de S.), i després fan la segona tocada, trepitjant les bísties les espigues que en la primera tocada eren quedades sense batre. Després, amb les forques fan la tria, enretirant la palla cap a les voreres de l'era i deixant enmig el gra i la volva; la primera triada la fan amb les forques de dos forcons; tot seguit hi passen el rascle amb les puntes per avall, i després la forca de cinc forcons per treure la palla menuda; llavores amb una escombra de bedoll o salenca (l'esbaleia, Pont de S.) es posen a esbaleiar o escombrar lleugerament la superfície de la tria per treure'n la miqueta de palla que encara hi ha, i a l'últim passen el rascle amb les puntes cap amunt i amunteren el gra i l'olva a un costat de l'era. Aquesta operació de triar la palla del gra, la fan primer a mitja era i després a l'altra meitat. Fet això, tornen estendre la palla batuda i la tornen fer mallar per les bísties fins que la palla és prou menuda, i aleshores la posen dins el paller, tirant-la-hi amb les forques si el paller és veïnat de l'era, i transportant-la-hi en llençoles o aixavegons si està situat a certa distància. El blat que queda a l'era després de separar la palla, és blat riscós (Pont de S.), és a dir, una mescla de gra amb risca o olva; per llevar-li la risca, és necessari ventar-lo. L'operació de ventar avui es fa amb màquines (ventadors), però antigament es ventava a portell (Sort): es posava el blat dins un garbell o cabàs, a un lloc on pegàs el vent, i abocant-lo a poc a poc, el gra queia emplomat i la risca se n'anava volant; després porgaven el gra amb el garbell per llevar-li els darrers residus de brossa, i ja quedava en disposició d'esser engranerat.—A la Pobla de Lillet també trobam el sistema de batre sense corró. L'acte de passar els animals damunt les garbes es diu esgarbassar; feta l'esgarbassada, treuen el coble d'egües, adrecen les garbes i les deslliguen, i el coble hi torna passar per damunt, i quan les han xapades amb les potes, els homes amb forques espolsen i treuen la palla; després tornen posar la palla damunt l'era, hi fan dues girades, i llavores ja és feta la palla; un home arrenca la batuda (treu la palla) i queda el gra i el boll. L'operació d'arrencar la batuda es fa amb les forques i el raspall (un rampill amb puntes voltades): llaurar és la primera vegada que passen el raspall en espiral; raspallar és la segona vegada que el passen, en espiral i en sentit contrari al del llaurar. La palla més petita que treuen llaurant i raspallant, és el raspallum. Feta la llaurada a l'era, hi fan una creu perquè les bruixes no se'n portin la batuda. Aleshores apiloten el boll i el gra, i venten amb una pala; la separació de boll i gra que es fa ventant es diu la collada; després de fer la collada tornen ventar el boll per treure'n el gra que hi queda mesclat, i d'això en diuen la recollada. Un home abrigat amb un sac frega amb una escombra lleugerament dalt la cara de la batuda per decantar-ne les capses de llepadencs, tavelles i veça borda; aquesta operació es diu baleiar.—A Guissona (Segarra) ja trobam moltes diferències dels sistemes de batre que hem exposats. Els animals porten curró o curra: el curró és una peça de pedra viva, de forma troncocònica, llisa; la curra és més llarga que el curró, però no tan gruixuda, i és acanalada. Fan anar els animals amb les curres o currons per damunt l'estesa de garbes, i hi fan cinc o sis tandes; entre tanda i tanda, els homes, dirigits pel cap d'era, giren amb les forques la batuda perquè resulti trepitjada de pertot. Fetes totes les tandes, els homes van a beure i llavores es posen a ventar amb la forca de dues pues per separar la palla del gra; després tornen ventar amb les forques trianses (de sis forcons) per treure més bé la palla; aleshores amb l'estiràs acaramullen el gra amb el bolló a un costat de l'era. La batuda es divideix en tres colls, situats en direcció perpendicular a la del vent; venten el primer coll, l'escombren, es posen a ventar el segon i acaramullen amb l'estiràs el gra amb el bolló a un cap; venten després el tercer coll i fan el mateix amb el gra i bolló. Llavores desembollonen (treuen el boll del gra) amb les trianses; després traspalen per acabar de treure el boll, els tronquets o espigues buides; posen l'erer enganxat d'un costat a una forca de ventar, tiren amb cabassos el gra dins l'erer, i un home fent anar i venir l'erer fa caure el blat i queda l'espigada, que donen a les gallines o posen a una altra batuda; a l'últim balegen, fregant lleugerament amb una escombra damunt el blat caigut de l'erer, per acabar-lo de fer net.—En el Penedès sol fer la batuda una sola bístia (un mul) rossegant un corró de pedra; quan amb la tocada estan les garbes prou esclafades, els batedors es posen a girar la batuda amb forques, sense que l'animal s'aturi de rodar fins que la palla està ben trita. A més del corró, que és llis, empren el trill, que és un cilindre de fusta que té ficades raores tallants que passen per damunt la batuda i esmenussen més la palla, encara que la deixen més troncosa que el corró. Després passen el rampí, barra de fust amb pues de ferro que serveix per treure els residus de palla i boll que encara hi haja a la batuda; i llavores, amb el tiràs amunteguen el gra batut amb la polsegada (empilar la batuda), fent ordinàriament dos munts o piles; aleshores dos dels batedors comencen a ventar amb forques espesses; després palegen tirant a l'aire el gra i boll de la pila perquè se'n vaja el boll i romanga el gra; tot palejant, de les dues piles en fan una i després garbellen (passen el gra pel garbell).—Molt diferent dels que hem dit, és el sistema de batre que observàrem a Calaseit. Tiren damunt l'era de deu a trenta cargues de garbes, i llevant-ne els vencills les escampen amb les forques (escampar l'erada); junyen un o dos animals a un trill, postissada que antigament tenia el davall armat de pedrinyeres i que avui du tres o quatre rodets armats de tallants per capolar bé les espigues; un home va dret damunt el trill i toca (guia) l'animal o animals que hi van junyits. Cada home dels qui serveixen a l'era té una tanda de tocar (una tocata). Així com el trill funciona, els homes van girant amb forques la batuda perquè l'acció del trill arribi a totes les espigues; quan la palla està prou capolada, treuen els animals i el trill i comencen a replegar i fer la tonga, o sia un munt de tota la batuda, de forma llarguera, que travessa tota l'era diametralment. Feta la tonga, agranen amb ramassos de botja les dues bandes d'era i es posen a ventar amb la forca; després palegen amb les pales, i una dona baleja amb un ramasset fregant-lo lleugerament damunt el gra palejat per separar els totxos, nugos, espigues mal batudes i altres impureses que hi ha barrejades amb el gra. Llavores ve l'operació per ererar: passar per l'erer el gra palejat, per acabar de purificar-lo.—A Morella i el Maestrat també baten amb un trill de postissada, rossegat de dues bísties (la colla); hi pot haver una o vàries colles que baten al mateix temps; l'home que toca o guia la colla, a vegades va dret damunt el trill i altres vegades no. Per fer una batuda completa cal fer quatre o cinc tocades; després de cada tocada giren amb les forques la batuda. Fetes totes les tocades, fan el primer coll, és a dir que amb lo tiràs duen la palla i el gra cap a una mateixa línia i formen la primera serra (munt llarguer), venten amb les forques i tornen replegar el gra i la palla (segon coll) per formar la segona serra, paral·lela a la primera, tornen ventar i després palegen i fan el munt.—A l'Horta de València (Sueca, Cullera) observàrem el sistema de batre que segueix. El dia abans de començar la batuda, preparen l'era raspallant-la, o sia fent-hi passar un aplec de rames d'olivera, de morera o altre arbre, arruixant-la d'aigua i passant-hi una sària amb un cudol o altra cosa feixuga per tal de fer ben llis el sòl de l'era. Després ve l'operació per serrar lo blat: tallar amb una corbella les espigues de las garbes, separant a un munt la palla (l'empallim) i a un altre les espigues (el serrat). La bístia o colla de bísties arrossega el trill, que és una postissada que per davall va armada de claus o de pedres de foc; també solen fer anar el carro de tragí per damunt l'era. Així se baten les espigues; cada mitja horeta donen un giró a l'erada, amb les forques; en haver donat quatre o cinc girons, treuen el trill i es posen a ventar amb les forques. Per ventar fan dues dutxes, és a dir que els ventadors fan dues tirades de ventar de cap a cap, i després amb el tiràs se'n duen el gra ventat fins a la ratlla del no ventat. Després de tirassar, es fa feina d'arramassar, o sia agranar amb ramassos de murta allò que han tirassat. Quan han repetit diverses vegades les operacions de ventar, tirassar i arramassar, ve la per passar la pala o traspalar el blat, amuntegant el gra amb les pales. Després s'ha d'erejar (passar el gra per l'erer).—A les Balears la batuda es fa amb els carretons de batre, que són rodets troncocònics de pedra amb talls de ferro, i van muntats a un bastiment de fusta que s'enganxa amb cordes al collar de la bístia. Les bísties que s'empren per la batuda són muls o mules, que van una darrera l'altra, rossegant cadascuna un carretó; en primer també s'empraven sovint les egües, que solien anar encollades i portaven esquelles en el coll. La primera operació de la batuda és escampar les garbes damunt l'era (estendre); deixen assolellar una estona l'estesa o batuda, i després hi posen el bestiar; primer fan donar algunes voltes a les bísties sense carretons per mesclar bé les garbes (embuiar o aplanar), i tot seguit hi enganxen els carretons; el qui toca es posa a un punt equidistant del centre i de la vorera de l'era i es mou molt lentament conservant sempre aqueixa equidistància, mentres les bísties volten ràpidament entorn d'ell; quan el tocador ha fet el primer revolt entorn del centre de l'era, els altres batedors comencen a girar amb les forques la batuda, i després de cada tocada continuen la feina de girar perquè l'acció dels carretons arribi a totes les garbes. Cada tocada consta de dos o tres revolts del tocador. Quan s'han fet totes les tocades, lleven els animals de l'era i es posen a ventar, o sia alçar amb forques i després amb pales la batuda perquè el vent se'n dugui la palla i quedi el gra tot sol dins l'era; abans de ventar, arregussen amb el tiràs la batuda d'un terç de l'era, reunint-la en un munt llarguer perpendicular a la direcció del vent (es prímer coll), i tot seguit venten amb forques de tres forcons el dit munt; després atirassen un altre terç d'erada formant el segon coll, paral·lel al primer, i el venten en la mateixa forma; fan després el tercer coll i el venten igualment; el gra es reuneix en un munt llarguer que travessa l'era i es diu sa serra; per llevar-ne els residus de palla que encara hi ha mesclats, venten la serra amb forques de quatre forcalls (trasforcar o forquejar), i per acabar de netejar-la la venten amb les pales (palejar o traspalar); després amunteguen amb les pales el gra en el centre de l'era (fer es caramull), mentres un o dos homes balegen, i finalment porguen el gra passant-lo per l'erer (ererar). Per una descripció molt minuciosa de les operacions del batre tal com es fan a Mallorca, vegeu Rokseth Cult. cér. 130 i ss.—Per completar la informació sobre cada una de les feines i eines del batre, V. els nostres articles carretó, coll, curra, era, ererar, forca, pala, serra, tiràs, trill, ventar, etc. En la present exposició general de la batuda sols ens falta fer referència a les cançons del batre. El qui toca o guia les bísties en la batuda, sol cantar cançons de cadència lenta i monòtona, principalment a València i a Mallorca. De les valencianes tenim diverses tonades publicades per E. Chàvarri en la Revista Musical Catalana y per F. Figueras en la Geografía de la provincia de Alicante, p. 248; de les tonades del batre mallorquines n'hi ha un parell de publicades per N'Antoni Noguera en sos Ensayos de Crítica musical, i en el volum present (pàg. 381) en publicam algunes més, inèdites, que foren replegades del nostre col·laborador Mn. Antoni Josep Pont i Llodrà.
    Fon.: bátɾə (pir-or., or., bal.); bátɾe (occ., val.).
    Conjug.: la flexió d'aquest verb en els dialectes catalans, va exposada en el paradigma de les pàgines 382-383. No hi posam el dialecte alguerès perque a Alguer no s'usa el verb batre. Les formes que posam entre claus [ ] són de localitats fronterisses i representen influència del dialecte veí.
 Etim.: del llatí vg. battĕre (clàssic battuĕre), mat. sign.

era, eres

Era,eres

bar las eras,Beceite, bar de les eres,Beseit

ERA f.: cast. era. 
|| 1. Època determinada des de la qual comença a comptar-se una sèrie d'anys; la mateixa sèrie dels anys comptats a partir d'aquella època. Com hauem fetes taules a la nostra era al mig jorn de la dita nostra ciutat de Barchinona, Gilbert-Corsuno Astrol. 3. Era cristiana o era comuna: la que té per punt de partida el naixement de Jesucrist i és la generalment adoptada per a la cronologia en els pobles de civilització europea. Era hispànica: la que comença a comptar-se 38 anys abans del naixement de Jesucrist. Era islàmica o musulmana: la que té per punt de partida la fuita de Mahoma, i comença a comptar-se, per tant, l'any 622 després de Jesucrist. Eres geològiques: cadascuna de les grans divisions del temps de formació de la terra segons els geòlegs: era primitiva, era primària, secundària, terciària, etc.
|| 2. per ext., Espai de temps caracteritzat per una sèrie d'esdeveniments determinada. L'era dels màrtirs: nom que es dóna a l'època de gran persecució de l'Església durant els primers segles sota alguns emperadors romans. Esguardau un sol punt la vostra via, | frissosos esperits de la nova era, Collell Flor. 91. La supressió del dol... quan la viudeta Bofill preparant-se per a l'obertura de sos salons, no s'entenia de feina amb el tragí de la nova era,Pons Com an. 154.
    Fon.: éɾə (Barc., Palma); éɾa (Val.).
    Etim.: pres del llatí aera, mat. sign.

2. ERA f. 
|| 1. Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); cast. era. La terra no és habitada per les coses animades sino en quarta part, e aquesta quarta part no és tota poblada... Donques envides roman la dita quarta part una pocha era en què habiten les gents, per comparació del cel, Genebreda Cons. 96. Segà lo dit blat e portà-lo a la era pera trillar, Eximplis, i, 131. A totes ses eres de Mallorca ja han batut,Roq. 34. L'oratjol du de les eres | olor de palla y cançons, Salvà Poes. 71. S'era mogut embatol, vent d'era, com diuen els pagesos, Galmés Flor 36. Llevar d'era: aplegar allò que s'ha batut i portar-ho al graner i a la pallissa (Mall.). Fer era: netejar-la, treure'n l'herba (Empordà).
|| 2. Espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar (Pont de S., Esterri, Organyà, Tremp); cast. corraliza. 
|| 3. Edifici on es guarda el farratge per al bestiar (Sort, Norís, Tor). El pis de dalt les bordes, la pallissa (Àreu, Farrera, Tavascan).
|| 4. Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d'estesa de materials en diferents oficis; cast. era, tendedero. No gos entrar en lo dreçador o era on los pelicers... acostumen dreçar e estendre lurs cuyros, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 411).Era de rajoler: lloc pla on els rajolers estenen els rajols i altra obra d'argila o de terrissa. Era de batre roldó: espai aplanat i escombrat, enmig del bosc, on posen a secar les branques de roldó abans de batre-les (Empordà). Era carbonera: lloc on es posa a refredar el carbó que s'ha fabricat a la sitja. Amb el carbó que te se refreda a l'era carbonera ne tenes per les espècies y altres petits gastos de la familia, Caseponce Contes Vallesp. 51.
|| 5. Parada o taula d'hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (Gir., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Tortosa, Maestr.); cast. tabla. Ha hun ort ab dues eres de cols, e veus que'l senyor, per tal que les pugue reguar ara una era, fa una canal d'argent per la qual vingua l'aygua a la una era de les cols, e l'altra fa-y una canal de fust tot negre e podrit e corquat, Sermons SVF, i, 257.
|| 6. Espai quadrangular entre dos cavallons de les salines. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa de alluvions de aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 7. «Era o terreno per a edificar: Haec Area descripta futuro aedificio» (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta accepció, que no és sinó una còpia del llatí area, ha estat copiada per diferents diccionaris catalans; no té realitat en la llengua parlada ni escrita.
|| 8. «A la cumbre que es campo raso, se le daba el nombre de era» (Balari Oríg. 73). Creiem que aquesta interpretació també és inexacta.
    Loc.
—Aquí fonc s'era d'Escorca: es diu per senyalar el lloc on existia altre temps una cosa que ha desaparegut o ha estat destruïda completament. (Mall.). Al·ludeix a l'era d'Escorca enfonsada amb els batedors i bísties, per càstig d'una greu irreverència, segons llegenda popular mallorquina cantada per Costa i Llobera én una de les seves «Tradicions i Fantasies».
    Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vagi a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. Vullch despachar la sardineta, y qui no vullga pols, que no vaja a la era, Rond. de R. Val. 49.—b) «Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f) «Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.
    Cult. pop.—L'era és generalment de forma circular o molt rodonenca, com escau a un lloc on l'operació de batre es fa o es feia en sentit circular. A certes comarques valencianes (Cullera, Xàtiva, etc.) l'era no és rodona, sinó poligonal (anomenada era a cantons). A les comarques pirenenques l'era sol esser un gran espai pla situat a la vora de les edificacions destinades a graners i a habitacions dels conradors; a llocs molt plujosos hi ha eres cobertes. A les comarques situades més a migjorn i de terreny més pla, les eres no estan tan adherides als edificis, sinó separades d'aquests. El pis de l'era sol esser d'argila (Penedès, Sta. Col. de Q., Calasseit, Morella, Vinaròs, Sanet) o de la mateixa terra del camp on es troba emplaçada, però també n'hi ha d'empedrades i d'enrajolades (Vinaròs, Morella, Xàtiva), i a Menorca són totes enrajolades i tenen una barana baixa de pedra. En general les eres són permanents, però en el País Valencià n'hi ha que es fan de nou cada any (Cast., Xàtiva, Gandia, Alcoi); les eres d'arròs solen esser enrajolades i permanents, mentres que les de blat solen esser de terra i fer-se cada any (Gandia). Per a fer una era, seguen el tros de terra corresponent, n'arrabassen el rostoll, remouen la terra, l'aplanen, la reguen, hi tiren pallús i hi passen un rutló o un pitjó per endurir-la (val.).
    Fon.: éɾə (Puigcerdà, Capmany, Ripoll, Empordà, Berga, Bagà, Ribes, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Mall., Ciutadella, Eiv.); éɾe (Pobla de L.); éɾə (Canet d'Adri, Noedes, Fontpedrosa); éɾa (Andorra, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Al.); éɾɛ (La Seu d'U., Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Fraga, Massalcoreig, Artesa, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); éɾo (Pobla de S.); έɾa (Llavorsí, Isabarri, Tamarit de la L.); έɾo (Torre de C.); έɾɛ (Sort); јéɾə (Ripoll, Olot, St. Feliu de P., Camprodon, Amer, Calonge, Banyoles); јéɾo (Pobla de S.).
    Var. form.: iera (A la yera són las noyas, cançó pop. ap. Milà Rom. 71).
    Intens.:—a) Augm.: erassa.—b) Dim.: ereta, ereua, eretxa, erona, erol.—c) Pejor.: erota.
    Etim.: del llatí arĕa, mat. sign. || || 1, 4, 5.

SÉPTIMA JORNADA.

SÉPTIMA JORNADA.

Escomense la séptima jornada del decamerón, a la que, daball del gobern de Dioneo, se parle sobre burles que per amor o per la seua salvassió han fet les dones als seus hómens, habénsen donat cuenta ells, o no.

Totes les estrelles o tots los estels o estrels habíen fugit ya de la part de lleván, en la exepsió de aquella que diém Lucifer, que encara fee llum están allí ya la blanqueján aurora, cuan lo senescal, eixecánse, en un gran equipache sen va aná a la Vall de les Dames per a amaní allí totes les coses, segóns la orden o manamén del seu siñó. Después de marchá ell, no va tardá mol en eixecás lo rey, a qui habíe despertat lo sarabastall de los carregadós y de les besties de cárrega; y eixecánse, va fé alsá a les siñores y als joves; y no despuntaben encara be los rayos del sol cuan tots se van ficá en camí. Y may hasta entonses los habíe paregut que les cardelines cantaren tan alegremen, y los atres muixóns, com aquell matí los pareixíe. Van arribá a la Vall de les Dames, aon, ressibits per mols atres, los va pareixe que de la seua arribada sen alegraren. Allí, donán una volta per la vall, y tornán a miráu tot de baix a dal, o de dal a baix, los va pareixe encara mes majo que lo día abans, an aquella hora del matinet. Y después de desdichuná en bon vi y coc rápit, per a que no los guañaren los muixóns, van escomensá a cantá, y en ells la valleta, que sempre repetíe les mateixes cansóns que díen ells, y los muixóns, ressistínse a sé vensuts, afegíen dolses y noves notes al seus cántics. Cuan va arribá la hora de diná, parades les taules daball dels llorés y datres ábres verts, a la voreta de la estanca, com va volé lo rey, van aná a assentás, y mentres minjáen veíen los peixets nadá en grans corros. Después de retirá les viandes y despará les taules, encara mes conténs que antes van escomensá a cantá y a tocá los seus instruméns y a dansá; y después, habénse escampat los llits per diferens puestos de aquella valleta, (tots voltats per lo discret senescal de sargas franseses y de cortines tancades) en llissénsia del rey, qui va volé sen va pugué aná a dormí; y los que no van volé, se van entretindre un rato mes. Arribada ya la hora en que tots estaben eixecats y ere tems de ajuntás a novelá, no lluñ del puesto aon habíen minjat, fen estendre tapets sobre la herba y assentánse prop del aigua, li va maná lo rey a Emilia que escomensare; y ella, alegremen, aixina va escomensá a contá:

XXI, Be volria de la mellor

XXI.

Be volria de la mellor

De totas far chanso plazen,

Quar d' autra chantar non enten

Mas de la verge de doussor;

Qu' estiers non puesc mielhs mos bons motz despendre

Qu' en la doussa dona de paradis,

On dieus pauset totz los bes e 'ls assis,

Per qu' ieu li prec que 'l plassa mon chant prendre.

Aitan ses plus viu ad honor

Totz hom, quant ama coralmen

Aquesta dona d' onramen,

E met son temps en sa lauzor;

Quar ela 'n pot mout bon guizardon rendre

Que non es joys, plazer, solatz ni ris

Que non agues totz hom que la servis

E qu' en s' amor totz temps volgues entendre.

S' om pogues partir de follor

E de malvais entendemen

Son cor, e servis leyalmen

La mayre de nostre senhor,

E no volgues dieus tan soven offendre

Ni ves lo mon tan fort estar aclis,

Ja fals' amor non l' agr' aissi conquis

Que 'l fezes tan sos avols dons atendre.

Nulhs hom no val ni a valor,

Si non lauza la plus valen,

La mayre de dieu doussamen,

Per cui si salvon peccador;

Quar en lieys son totz bos ayps ses contendre,

La mieller es que anc fos ni hom vis;

Tan fon lo pretz dels sieus bes ricx e fis,

Per que dieus volc en lieys per nos dessendre!

Mout hi fes gran a nos amor

Dieus, quan venc en lieys humilmen

Per delir nostre fallimen,

E per portar nostra dolor,

E s' en laysset als sieus trahir e vendre,

Et ab sa mort la nostra mort aucis:

Mortz eravam tug, si dieus no muris,

Per qu' a luy plac son cors en crotz estendre.

Bernard d' Auriac.

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.